28 de gener 2007

"Una comissió graciosíssima i confidencial"

Roma, 1778

Les característiques de l’etapa de Calbó com a pensionat de l’Imperi a Roma no tenien en principi res d’extraordinari. Un cop descobert el geni i el gran talent com a dibuixant i pintor d’un artista jove, la qüestió era continuar-los cultivant i perfeccionant, i per a aquesta finalitat la cort vienesa, amb els seus màxims representants al capdavant, havia potenciat noves institucions com l’Acadèmia d’Arts Plàstiques i havia desenvolupat tot un programa per fomentar-ne la formació, el qual incloïa beques que s’atorgaven biennalment i que es renovaven amb major o menor puntualitat. La cura minuciosa en la supervisió de l’evolució artística i acadèmica, el zel en la vigilància atenta de la conducta, ocupació i aplicació i fins i tot l’estret contacte personal o epistolar, tot això eren trets comuns del protectorat que exercia el Príncep Kaunitz damunt els artistes novells. En un imperi format de multitud d’Estats, pobles, cultures i llengües, la procedència geogràfica d’aquests artistes era, d’antuvi, irrellevant. Tot i que Calbó s’incorporava d’alguna manera al sistema formatiu vienès des de terres “enemigues” i que aquest fet afaiçonava una singularitat política que no podia passar desapercebuda -i molt menys encara al cap de la diplomàcia imperial-, aleshores es vivia en temps de pau. Res no tenia tampoc de particular que Calbó estigués rodejat d’ambaixadors i diplomàtics. Al marge de la seva activitat política, tant Bernis, Durazzo o Brunati exercien com Kaunitz el mecenatge artístic i cultural.


Ara bé, pot sorprendre, i molt!, el fet que Brunati, en una carta dirigida a Kaunitz abans de l’arribada de Calbó a Roma, hi qualifiqués en últim terme la missió que li havia estat assignada en relació al nou pensionat com a “graziosissima confidenziale commissione”. Atenent el desig del Príncep, el tutor li garantia que el tindria “sempre sotto gli occhi” i que “non lo perderó mai de vista”. Una de les coses que Kaunitz misteriosament pretenia era que Calbó no es relacionés amb els quatre pensionats que estaven sota la direcció d’Anton von Maron i que com a conseqüència no se sapigués que havia estat enviat i becat per la cort imperial.

Pasqual Calbó i Caldés.  Biografia

03 de gener 2007

Siena & Sangimignano


14 h: "sto aspettando il pullman a Poggibonsi per andare a Sangimignano". Serà la segona sortida de Florència a fi d'endinsar-me en la Toscana... Ja som al bus!
* * *
Quin sol més meravellos: la Toscana! Vinyes, oliveres, cipresos i el clong de les campanes del bosc de cloquers de Sangimignano. Paisatge mediterrani des de la plaça més alta, i com que un sempre acaba establint paralel.lismes: el nostre paisatge, la nostra llengua llatina amb acolorides diferències. Una mare catalana de fills italians també explica a una noia italiana les mateixes diferències romàniques de l'una i de l'altra a prop de les meves orelles, i naturalment això torna a ser una altra casualitat.
La primera excursio fora de Florència, la vaig fer el dia de cap d'any a Siena: Piazza del Campo i Duomo. Aquell dia no va ser tan brillant com el d'avui, però es va fer de nit. El dia es va allargar i l'àpat va ser devers les cinc del capvespre: zuppa di ferro i maialino di latte. Va ser bo a un preu força assequible: 14'50€. I es va fer denit. Vaig decidir tranquil.lament prendre el tren una hora més tard. Em plaia veure una altra vegada el magnific campo amb l'esvelta torre del Palazzo Comunale. Com seria ara denit? La Piazza del Campo di Siena amb lluna plena, ara coberta ara descoberta pels darrers nuvols grisos toscans.
Fa una bona estona que tenc talent, però s'està tan bé aqui! Una dona music entona melodies a l'arpa i ara i adés canta una canço medieval. Dos francesos es fan fotos l'un a l'altre amb el paisatge de rerafons.
* * *
Els nuvols de l'altre dia a Siena em van enganyar i la lluna plena ha estat avui. No he gosat posar cap foto d'internet en aquest post perquè cap no reflectiria la realitat.

02 de gener 2007

Pitti & Uffizi

Michelangelo, Tondo Doni

Avui he tornat a fer un d'aquells propòsits tan transcendents que solec fer de tant en tant: "si per una banda he dedicat bona part dels meus darrers vint anys a la cultura alemanya, bona part dels pròxims els dedicaré a la italiana. La gent d'aquest pais em fa riure de bon demati: em fa ser feliç. Ningu no pot lluitar contra el seu destí."

Faig cua per entrar a la Galleria degli Uffizi. Avui dematí era aquí a les deu, però la cua arribava gairebé al Ponte Vecchio -i jo que em pensava que avui dimarts 2 de gener ja no hi hauria tanta gent de vacances! La meva intenció era de visitar primer de tot la Galleria, peò he desistit de fer cua i me n'he anat al Palazzo Pitti. Afortunadament allà no n'hi havia. He decidit de visitar-lo, per tant. 

Més que no pas la residència dels Medici, el Palazzo Pitti representa per a mi el govern de la segona línia arxiducal dels Habsburg com a Gran Ducs de la Toscana. Ara bé, aqui ningú no parla del període dels Habsburg, sinó de Florència sota el domini dels Lorena. Sembla com si als florentins no els agradi haver estat governats pels austríacs i pefereixin referir-se a la dinastia francesa. Però tot i que l'emperador d'Alemanya Francesc I era descendent de la dinastia Lorena, qui aleshores en realitat tenia pes polític era la seva esposa, Maria Teresa d'Habsburg: els descendents del matrimoni eren sobretot coneguts per ser arxiducs d'Àustria.

Francesc I i Maria Teresa van esdevenir Grans Ducs de la Toscana el 1736 i plegats van visitar Florència solament una vegada, el 1737. També van visitar Siena, com era representat ahir en un quadre exposat al mostrador d'una banca al carrer principal d'aquesta ciutat. La segona linia dels Habsburg va governar la Toscana fins a l'època de la unificació italiana a finals del XIX, quan el pare de l'Arxiduc Lluís Salvador es va haver d'exiliar i recloure a les seves possessions de Bohèmia, a Brandeis. L'Arxiduc va néixer aqui a Florència. Aquesta cua dura més del que em pensava.

* * *

Ha estat excessiu visitar -després de la visita al Palazzo Pitti d'avui demati- tot seguit la Galleria degli Uffizi: un empatx d'art mal exposat, aglomerat, sense que se'n ressaltin les peces més rellevants. Més que no pas una exposició, un magatzem. El que més m'ha agradat: la galeria en si mateixa, els immensos finestrals, les vidrieres, ja que deixaven entrar la llum groga del capvespre toscà i que contornejava les escultures de marbre exposades als immensos passadissos. Les vistes eren com una successio de "vedutes" venecianes. La llum acaronava també el paisatge exterior, travessat per l'Arno i enaldit a banda i banda per cúpules i campanars. Més enllà, una possessió toscana circumdada per esvelts xipresos. I encara més enfora, els turons verds que s'encavalcaven. La posta enrogia la panxa dels núvols.

* * *

D'aquest quadre de Michelangelo, m'he fixat amb els nois del darrere, talment com si haguessin sortit d'Amado mio de Pasolini. Per cert, abans de venir a postar aquest escrit he passat per un parell de llibreries. Cercava una història de Florència sota els Medici i els Lorena i una bona biografia de Michelangelo.

Avui fa un any:

01 de gener 2007

Nit de cap d'any a Florència



Florència 31 de desembre. Escric al llit d'aquest 3r pis del número 287 del carrer Vittorio Emanuele II de Florència i de sobte m'he posat content perquè, en obrir el balco, m'he adonat que plou. He arribat a quarts de set del capvespre després de passejar tot el dia. 

Feia aproximadament vint-i-quatre hores que havia arribat a la bella capital toscana. Massimo i Roberto, els meus amfitrions, em van venir a recollir a l'estació. Vam venir fins aquí a casa seva i després de poca estona vam tornar a sortir al carrer. També plovia i, desprevingut, em van haver de deixar un paraigua. Volia prendre de totes totes el primer contacte amb la ciutat, descobrir-la. Ja era denit. 

Vaig tornar a pujar al bus 14, que em va dur una altra vegada a l'estació. Demanant demanant vaig aparèixer... se'm va aparèixer sense haver-ho previst ni gens ni mica la Piazza della Signoria, amb l'esvelta torre del Palazzo Vecchio. Des d'allà al Duomo -impressionant!- i des del Duomo, una altra vegada a la Piazza della Signoria. Vaig continuar pel porticat de la Galleria degli Uffizi fins a l'Arno. El Ponte Vecchio il.luminat -Buon Natale!- el travessava un poc més enllà. Hi vaig anar. Va ser aleshores que em va venir la gana. 

Des del berenar que no havia menjat res i ja devien ser les vuit del vespre. Vaig entrar a un restaurant d'un carreró del darrere la catedral: zuppa di verdura i trippa alla florentina, és a dir callos. Mentre sopava feia esforços per enretirar la mirada del fill efebus d'una família nordamericana. Després de sopar em vaig recordar del Palazzo Pitti. Vaig cercar-lo en el mapa que m'havia deixat Massimo: havia d'acabar de travessar del tot el Ponte Vecchio i continuar. Allà s'alçava.

L'havia vist reproduit en paper i fa devers tres setmanes n'havia vist una rèplica a Munic, la residència dels Wittelsbach, reis de Baviera. De fet, molts edificis de Munic son còpia d'edificis florentins i italians, com la Llogia de Piazza de la Singoria. En aquella hora no hi havia ningu a la plaça del Palazzo Pitti. Vaig decidir tornar a l'allotjament que eren les deu de la nit. El 14 va tardar a passar per la Piazza del Duomo devers una hora.

Avui m'he aixecat a les nou, he berenat en un cafè de la Piazza Dalmazia i m'he disposat a tornar a recorrer la ciutat, aquesta vegada a la llum del dia, que s'anava aclarint a diferència d'ahir. Resumiré la passejada d'avui amb l'esment de la sensació omnipresent a cada moment que efectivament em trobo en una de les ciutats més belles del món. I a més de contemplar pedres, se me n'anaven els ulls reiteradament darrere uns altres ulls -blaus, verds, negres, marrons, mel-, darrere un cos i un altre cos, darrere la moda amb què cadascu se l'abilla de forma força semblant: jeans blaus caiguts per sota del cul deixant entreveure els calçotets negres, blancs, vermells de Nadal; abrics, casaques i caçadores fosques, moltes vegades més curtes que els jerseis, que per aquest motiu sobresurten per davall la cisa; bufandes tricolors i tot tipus d'accessoris: ulleres de sol de marca immensa tot i l'absència de l'astre. Esportives o botes. Bosses en bandolera. Molts joves s'havien depilat les celles i havien fet algunes sessions al centro d'abbronzatura. Admirant l'un i l'altre, jo anava fent el meu cami. M'abellia ser defora i no palplantar-me darrere les immenses cues...

He pensat que visitaria museus a partir del dia 2. Per això he decidit dinar d'hora per aprofitar l'hora que tothom dina per anar a veure només el David a la Galleria dell'Accademia. En sortir he continuat passejant, he tornat a creuar el riu i he pujat fins a la Piazza de Michelangelo a fi de disfrutar de la primera vista panoràmica de la ciutat sencera. Massimo em va dir ahir que en aquesta plaça i per tot el centre de Florència se celebrava la nit de cap d'any. 

Ara se senten alguns petards al carrer i no sé si s'ha aturat de ploure, però jo ja no sortiré. La pluja ha resolt el dilema davant la vessa de tornar al centre. Acabo de tornar a intentar començar a llegir Amado mio de Pasolini. Fa dies que no aconsegueixo llegir amb continuitat. Són les deu i encara plou.

Milà i Tamara de Lempicka



Florència, 31 de desembre. Fa quatre dies que som a Itàlia. Vaig arribar a Milà via aèria el 27 de capvespre. En poques hores vaig passar de la càlida nitidesa dels colors menorquins a la fredor de la boirosa capital lombarda. Durant els tres dies milanesos en cap moment no es va aixecar la boira. Aixi i tot em vaig passejar per la ciutat, des del primer moment i tot just després d'arribar i de deixar l'equipatge a l'hotel Monopole de la Via Fabio Filzi 43, molt a prop de l'Stazione Centrale. 

Els carrer eren deserts en aquella hora ja fosca. Abans d'arribar al Duomo, el primer noi italià es va returar davant d'un mostrador amb la intencio d'encetar conversa d'un moment a l'altre. Després d'intercanviar salutacions cadascu va proseguir el seu cami. El Duomo se'm va aparèixer blanc fantasmagoric entre la boira grisa, res a veure amb la gernacio turistica i consumista de l'endema: Prada, Louis Vuitton, Giorgio Armani, D&G, Gucci, Chanel. 

L'endemà al mati després de berenar els carrers em van portar primer de tot al Teatro alla Scala, hi representaven Lo schiaccianoci. Al bell mig de la plaça, Leonardo da Vinci. Vaig travessar la Galleria Vittorio Emanuele. La Pinacoteca de Brera no em va semblar gens extraordinària, susceptible d'oblidar del tot. La Via Dante em va portar despres al Castello Sforzesco, vaig circumdar-lo sota la pluja. 

El tercer dia, el 29, vaig decidir visitar l'exposicio de Tamara de Lempicka al Palazzo Reale. Em vaig comprar un poster d'un dels seus quadres amb la intencio d'emmarcar-lo i penjar-lo a la sala de ca meva, ja que s'adiu amb l'època i amb els colors de l'espai i dels mobles. A banda d'aquestes visites culturals, dues visites de relax a la sauna Metrò i dues més de gastronomiques a El Carajo, un restaurant hispanoamericà ple de clientela immigrant, tota india, on em vaig crospir, entre d'altres, un Sudado de Pescado: bonissim i molt lleuger!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...