26 de febrer 2007

"Amado mio"

Pasolini és un d’aquells homes que desperten el meu interès. Recordo vagament escenes de les seves pel·lícules i no sabria dir si mai n’he vista una de sencera. Fa temps vaig fotocopiar un article de la revista El temps que parla de la revisió del procés judicial del seu assassinat. El duc amb mi, l’article. L’havia desat entre les pàgines d’Atti impuri i Amado mio, entre les pàgines del llibre que conté aquestes dues narracions. El primer llibre que vaig llegir de Pasolini però, ara ja fa anys, va ser Nois de la vida, una traducció catalana de Ragazzi da vita. No sé com deu ser la versió italiana. Vaig trobar la catalana força difícil. Els personatges parlen en dialecte romà. Potser crear un registre col·loquial català que reproduís la llengua d’aquells nois que es banyaven a la riba del Tíber devia ser una feina àrdua i complicada. Atti impuri, en canvi, vaig llegir-lo l’estiu de 2004 a les platges de Menorca. Amado mio, durant aquests primers dies de 2007 a Florència, la ciutat de procedència del protagonista, Desiderio. Desiderio és evidentment nom de desig. L’amor del jove és anhel, ànsia, passió. El desig primitiu encegat pel sentiment de possessió, el desig de posseir el cos de l’ésser estimat. La passió sense traves racionals, morals, ètiques, la passió en estat pur. El desig que ofusca i oblida del tot l’existència de l’altre com a individu autònom, el desig que anul·la l’altre, el fort desig que li nega la voluntat, l’acció i el pensament. El desig capaç d’usar la força, la violència. Desiderio s’obsessiona i es torna violent per satisfer el seu desig. Pasolini pren com a referència culta un poema de Goethe, Der Erlkönig, el rei dels elfs, per il·lustrar la relació passional –fins a un cert punt violenta- entre dos nois, Desiderio i el seu amant, Benito: “Und bist du nicht willig, so brauche ich Gewalt”.


19 de febrer 2007

Problemes de conducta i aplicació

Per començar a llegir la Suite Calbó fes clic al títol
Cellini, Perseu
mpons 2007
Març de 1778
Intencionadament apartat de la resta de joves pensionats de l’Imperi i sotmès a la vigilància estricta de Brunati, Calbó no devia poder fer gaires amics. Una de les poques amistats que va tenir, i que no sempre va ser fàcil, era la d’un altre menorquí que llavors vivia a Roma. Tal vegada degut en part a aquest aïllament i tres mesos després de l’entrevista amb Mengs, es constatava per primer cop un canvi d’actitud sobtat en el tarannà habitual de Calbó. El fins llavors treballador i disciplinat aprenent manifestava –segons paraules de Kaunitz a Brunati després d’haver-ne estat puntualment informat- “poca regla en la seva conducta i menys encara en la seva aplicació”. Un cop passat l’estiu, durant el qual Calbó va treballar en una obra original i el Príncep va estar rumiant la seva futura ocupació, el malhumorat estudiant va ser instat perquè es preparés per partir cap a Viena. Calbó va sortir amb el correu de Florència el vespre de l’últim dia d’octubre de 1778.

16 de febrer 2007

Per a Eugenio! (My Chest, 2007)

Mapplethorpe
Chest 1987

Aquesta foto és ... És la meva primera foto al gran tour i l'he penjada perquè, després de
la divertida conversa d’ahir,
volíem veure’ns les cares. M'ho vaig
passar molt bé parlant amb tu.
Per ser que era la primera vegada, ens vam dir un munt de coses maques, plenes de complicitat. Esper que això continuï així.


Esper amb ànsia saber més coses de tu,
esper amb deler poder construir molts més moments màgics.

14 de febrer 2007

"El ansia"



Hola company d’ànsies!Gràcies per afegir-me als preferits del teu blog. No sé com has sabut que t’havia enllaçat a mi. Ho vaig fer perquè em van agradar el nom anhelant, el roig misteriós i el negre caliu, perquè -així com escrius al principi- tens cos sensible i ànima eròtica. Et vaig descobrir als blogs mascles i eres el millor, el menys maquinal, no gens mecànic, el més apassionat. Ara m’estic enganxant a tu i sé que ahir encenies els carrers de Barcelona amb la teva flama presa amb tots els sentits, revifat pel fred intens de l’hivern que crema, fent gala del teu desig incombustible de cercar el foc que t’apagui. Hagués volgut trobar-te per renéixer de les cendres i preguntar-te el teu nom d’au Fènix. Avui te m’has acostat amb la passió ideal d’un món de dos i jo vull dedicar-te aquest paradís íntim. Una besada!
* * *
I ara fa un any i en fa seixanta dos: Dresde

11 de febrer 2007

Anton von Maron


Anton von Maron era el pintor vienès que havia formulat el pla d’estudis de l’Acadèmia d’Arts Plàstiques Unificades i que aleshores vivia i treballava a Roma. Deixeble d’Ismael Mengs, s’havia casat amb una de les seves dues filles, la pintora Theresia Concordia. Maron era qui en principi acollia els estudiants d’art que havien estat becats pel conducte habitual de concessió d’ajudes de l’Acadèmia. Però Calbó havia estat pensionat directament per la cort i Kaunitz l’apartava del seu mestratge artístic, la qual cosa suposava com a mínim una desavinença entre la seva obra i els nous gustos estètics del Príncep. Maron, que havia conegut Winckelmann a través del seu cunyat, l’havia retratat poc abans que l’assassinessin. Els retrats que el propi Mengs i la pintora alemanya Angelika Kauffmann havien fet, també a Roma, de l’historiador de l’art palesaven la senzilla naturalitat de la composició, la claredat del color, la serenor en el posat i la simplicitat en la indumentària del quadre neoclàssic, lluny de qualsevol pretensió representativa de rang. Tot i que uns quants anys posterior, el retrat de Maron era en canvi marcadament barroc i fantasiós. Winckelmann hi era ostentosament representat amb vestimenta volàtil i plegada de color carmesí, amb pells russes de llop al coll i mocador de seda pel cap i amb la mirada febrosa de la inspiració. El Príncep, però, havia fet tot el possible perquè la formació del seu protegit fos neoclàssica. Les seves instruccions acadèmiques i els seus encàrrecs eren tots en aquest sentit. Degut a les intrigues al voltant de l’arribada de Calbó a Roma i atès el fet que fos cunyat de Mengs, és impossible que Maron no arribés a saber qui era el jove pensionat de la cort. El finançament dels seus estudis corria a càrrec del Tresor Secret de l’Emperadriu i era vehiculat a través de l’ambaixador d’Àustria a Roma, el cardenal Herzan, qui d’altra banda era també protector i confessor de Maron. De tota manera, desconeixent potser quines eren les pretensions últimes del Príncep, que havia donat instruccions de mantenir en tot moment i davant tothom l’anonimat de Calbó, potser Maron va evitar també que el coneguessin en primera instància els pensionats que tenia sota la seva direcció i no poguessin deduir, per tant, la condició d’estudiant privilegiat de Calbó, a qui es donava una formació diferent i més innovadora que a la resta de becats. La precursora formació neoclàssica de Calbó era clarament un afer privat del Príncep i l’Emperadriu, d’alguna manera es podia tractar com d’una qüestió d’Estat, però difícilment –a no ser que s’hi disfressés- d’una comissió secreta d’espionatge, d’una comissió que aleshores seria massa seriosa perquè fos qualificada de “graziosissima”.

* És possible que no el volgués apartar de Maron, sinó dels pensionats de l'Imperi a fi que no se sapigués que Calbó també havia rebut una pensió.

07 de febrer 2007

Palma, 06.02.05

Diumenge, 6 de febrer de 2005

Defora sonen els tambors de la rua de Carnaval. Aquest pis és sorollós, però ara hi estic tot sol i hi estic bé. Avui dematí he anat a veure l’exposició “De Millet a Matisse” del Gran Hotel. Diumenge passat vaig anar a veure la de cartells del Casal Solleric. D’aquí a una estona m’aixecaré per anar al cinema a veure “Ray” Charles. Vull disfrutar d’estar tot sol i aquesta, escriure un diari, és una de les activitats que puc fer per sentir-me millor. Palma és una ciutat que m’agrada i Nova York estic segur que també m’agradarà molt. Un dia després que en Joan se n’anés de casa, el mateix dia que ell viatjava cap a les Canàries, vaig enviar un missatge a na Joana per veure si encara era a temps de reservar bitllet d’avió per volar als Estats Units. Ara ja tenc la reserva feta, per al dia 26 de març, dos dies abans que parteixin ells. Ja que he decidit embarcar-me cap a Amèrica, vull aprofitar per fer-hi tants dies com pugui. Ara vull començar a organitzar el viatge, a fer-me un programa de les coses que hi vull fer. Ahir vaig conèixer en Toni. Havia quedat per dinar amb na Joana i n’Aina al Barco i en Toni també s’hi va apuntar. El primer que va fer quan ens vam veure va ser donar-me de conya els papers del divorci perquè els firmés. En Toni haurà batut el record de ser la persona amb qui he estat menys temps: el dia que me’l presenten ja se’m presenta amb els papers del divorci. Jo li dic en Toni d’Amsterdam, perquè la primera vegada que vam xerrar per telèfon mòbil ell era allà. M’aixec del llit per anar al cinema, que si no no hi arribaré a temps.

Som una altra vegada al llit, ell lloc d'aquesta casa on s'estat més calent. La pel·lícula m’ha agradat bastant. He sortit del cinema amb la primera idea aproximada de qui era Ray Charles. He sopat a casa d’un arròs de suc de musclos i de peix. M’he menjat una carxofa bullida amb vinagreta, així com les solia menjar a ca’n Tòfol. He trobat dues cridades d’en Joan al telèfon, li he enviat un missatge breu i tot seguit ell m’ha telefonat. Ha estat una conversa freda, la veritat: no sé ben bé que vol que li digui ara que ja se n’ha anat. Encara està malalt i diu que té trenta-vuit de febre i que sa mare el cuida, la qual cosa m’ha semblat que era un retret.

També vull deixar constància de l’èxit de les disfresses de divendres a l’Institut. Amb els alumnes vam guanyar el premi a la millor coreografia pel minuet que ens va mostrar a ballar en Miquel. Els hauríem pogut guanyar tots, els premis, vam ser els millors.

I ahir va fer un any:
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...