30 de novembre 2008

Intel·ligència múltiple

Dilluns dia 18 d’agost vam començar la segona i darrera setmana del curs de Munic amb un altre tema: estratègies d’aprenentatge. Hi assistia una ponent: Frau Schmidjell, una dona vestida de forma objectiva –és una manera de dir-ho. Ens va presentar la teoria de la intel·ligència múltiple: “Multiple Intelligences: New Horizons", de Howard Gardner. “Professor of Cognition and Education at the Harward Graduate School of Education, així és com se’l presenta a la biografia de la seva Homepage.
Gardner parteix del fet que no hi ha una única intel·ligència mesurable, sinó que més aviat hi ha diferents determinants de la intel·ligència. En la seva teoria diferencia en principi ser àmbits de potencial humà clarament acotats entre ells. Aquests set camps els va anomenar “Intel·ligències”.
Intel·ligència intrapersonal. Autoconeixement, capacitat d’entendre els propis sentiments, les pròpies debilitats, els punt forts i els desitjos, és també l’habilitat d’utilitzar-los a fi d’expressar-se i actuar en concordança. Aquesta intel·ligència ens capacita d’una banda per reflexionar sobre les pròpies experiències i els propis processos de pensament i de l’altra a diferenciar entre múltiples i diversos estats interiors. La intuïció té a veure amb la intel·ligència intrapersonal, així com també l’espiritualitat.
Intel·ligència interpersonal. Sensibilitat vers els estats d’ànim, els sentiments, les motivacions i els desitjos d’altra gent juntament amb la capacitat de reaccionar-hi en concordança. A través d’aquesta intel·ligència podem treballar plegats els uns amb els altres. D’una banda ens confereix simpatia i compassió pels altres i de l’altra responsabilitat social. Per mitja de la intel·ligència interpersonal podem escoltar amb atenció, negociar, solucionar conflictes i sortir-nos-en amb persones i grups diferents.
Intel·ligència corporal i cinestètica. Control corporal i la capacitat de moure’s de forma hàbil entre el món dels objectes. Amb l’ajuda d’aquesta intel·ligència ens expressem corporalment, llenguatge corporal: ballar, jugar... També el coneixement del nostre cos com a objecte.
Intel·ligència lingüística. Sensibilitat envers el to, el ritme i el significat de les paraules i cap a la llengua en les seves diverses utilitzacions. Aquesta intel·ligència està en relació amb l’argumentació, el debat, la persuasió i la narració d’històries. Es pot reconèixer en persones que poden parlar amb fluïdesa i de forma expressiva i que saben explicar bé.
Intel·ligència lògico-matemàtica. La capacitat de reconèixer estructures lògiques i matemàtiques i de fer deduccions, també deduccions en cadena, l’habilitat de classificar informacions, d’analitzar i de formular teories, de plantejar hipòtesis, de veure patrons, regles i relacions. Aquesta intel·ligència es pregunta com i per què.
Intel·ligència musical. La capacitat de percebre ritmes, tonalitats i diferents formes d’expressió musical, de gaudir-ne i de generar-ne de forma conscient. A través d’aquesta intel·ligència les persones tenen una “bona oïda” i tan poden retenir una melodia, picar de mas i unir-se al cant com diferenciar entre diverses peces musicals, estils, instruments o intèrprets.
Intel·ligència visual i de l’espai. La capacitat de percebre el món visual de forma acurada i actuar a partir d’aquesta impressió. Aquesta intel·ligència s’organitza de forma tridimensional i relacional -a diferència del mer sentit de la vista- i no depèn de la capacitat visual com a tal. Inclou la destresa de pensar amb imatges, de percebre objectes en el seu context espaial i de transformar i reconstruir diversos aspectes del món visual i de l’espai.
Recentment Garner ha postulat encara una vuitena intel·ligència.
Intel·ligència naturalística. La capacitat de distingir elements del món natural i de classificar, per exemple la capacitat de reconèixer distintes espècies. Aquesta intel·ligència estableix semblances i diferències, pot determinar i diferenciar plantes, animals, formacions de núvols... però també distintes marques de cotxes per exemple, pot senyalar relacions entre diferents classes i agrupacions.

M’he passat una bona estona traduint les intel·ligències. Entre les activitats que vam fer amb la professora n’hi va haver una que va consistir a llegir una petita biografia lingüística, de com havia après llengües i com s’hi va relacionar un d'aquests personatges coneguts: l’Emperadriu Elisabet d’Àustria (Sissí), Frederic el Gran de Prússia, Elias Canetti, Adelbert von Chamisso, Heinrich Schlieβmann i Eleni Totossi. Un cop llegida de forma individual, cadascú feia un resum de la seva biografia i es comentava en grup.

19 de novembre 2008

Excursió al Chiemsee


Diumenge dia 17 d’agost el grup de Munic vam fer una excursió al Chiemsee, al llac més gran de Baviera, “das bayerische Meer”, la mar bavaresa, com l’anomenen ells. El punt de trobada era l’Ostbahnhof a les nou menys vint del matí, el tren sortia a menys cinc cap a Prien i el trajecte no arribava a l’hora de viatge.

El recorregut em començava a ser prou familiar: al 1991 havia fet el meu primer curs de llengua alemanya al Goethe Institut de Prien am Chiemsee, una petita ciutat de la vora del llac. Aleshores tenia vint-i-quatre anys. D’altra banda, el pont de la Immaculada d’ara fa dos anys, del 2006, amb trenta-nou, vaig passar-lo a Munic. El dissabte al vespre havia quedat amb Franzi per passar la nit amb ell a la petita ciutat bavaresa on viu, no gaire enforma de la frontera amb Àustria: Traunstein. De fet, a Franzi, l’havia conegut gairebé mig anys abans una nit encara d’hivern a Salzburg.

A través de la finestra del tren es veien pobles i paisatges. Després de varis dies de pluja, aquell dia va fer un molt bon dia solejat. Beatrix, una de les professores, ens va assenyalar el Welndelstein, una muntanya de 1838 metres d’alçada dels Alps bavaresos, amb observatori meteorològic. Feia un parell de dies que n’havíem vist imatges rodades del cim en una pel·lícula bavaresa de cinc estrelles: “Wer früher stirbt ist länger tot”. Ens aproximàvem a Rosenheim. No m’hi he aturat mai en aquesta ciutat, però en certa manera és centre de vivències personals i també fílmiques. Em recordava d’una altra pel·lícula, “Out of Rosenheim”, amb Marianne Sagebrecht, un film que a l’estranger es va traduir per “Bagdad Café”.

Benvinguts al Chiemsee, país de vacances: „Grüβ Gott im Urlaubsland Chiemsee“. Érem a Prien que faltaven deu minuts per a les deu, i vint minuts més tard preníem el tren de Sóller. No era, evidentment, el tren de Sóller, ni ens hi dirigíem, però el tren era semblant, tot i que pintat tot de color verd. Margret, l’altra professora, va confirmar la meva impressió: a Mallorca hi ha un tren que s’hi assembla, el tren de Sóller, no és ver? –em va preguntar en alemany. Aleshores vaig fer altres associacions: la Mallorca en temps de l’Arxiduc Lluís Salvador; Elisabet d’Àustria, Sissi, a bord del seu iot Miramar arribant a l’illa, l’ascendència bavaresa de l’Emperadriu, el seu cosí Lluís II de Baviera...
 
El nostre següent mitjà de transport: el vaixell de vapor, el Dampfer Josef. Sortida a les deu i mitja. Pugem a la coberta de dalt, fa sol i es pot contemplar el paisatge d’aigua dolça i els Alps al fons. Altres embarcacions esportives i diumengeres agafen l’aire que bufa i naveguen amunt i avall. El nostre destí és la Herreninsel, una de les illes del llac. Hi desembarcam a les onze menys deu. Des del moll surt un camí que a través del bosc duu fins al palau reial: Herrenchiemsee. L’havia fet construir el rei de faula, el “Märchenkönig”, Lluís II. Al jardí afrancesat hi brollen fonts mitològiques: Fama i Fortuna. Hi ha una munió de visitants.

Lluís II de Baviera, Wittelsbach, a qui s’ha titllat i es titlla encara de boig pel despropòsit de la seva dèria constructora de palaus inútils, exclusivament representatius de l’art per l’art i la filigrana per la filigrana, de decorats teatrals de pedra, de temples de la fama, havia fet aixecar aquell “Tempel des Ruhmes” en honor al rei Lluís XIV de França, “le Roi Soliel”, el Versalles bavarès. En un temple hom no s’hi sent com a casa: Lluís II només hi va pernoctar durant noranta nits, res a veure amb el palau íntim de Sans Souci que Frederic II de Prússia havia fet construir més d’un segle abans a Potsdam. El castell de Neuschwanstein, el castell amb què es va inspirar Disney, també el va fer erigir Lluís II. Tan l'un palau com l'altre han esdevingut atraccions turístiques de Baviera.

16 de novembre 2008

Segle XVIII: cinema i literatura


He tornat al segle XVIII. Ahir va ser una pel·lícula: “The affair of the necklace”, del director Charles Shyer, amb Hilary Swank i Simon Baker. “L’affaire du collier de la reine” és un afer que es va esdevenir a la cort de Versalles de Maria Antonieta. El cardenal príncep Louis de Rohan pretenia un Ministeri al capdavant del Govern de França. Jeanne St. Remy de Valois era comtessa de la Motte i volia que la Monarquia li restituís els danys ocasionats al seu llinatge, els Valois. Els joiers de la cort havien fet un collar de diamants que ara la reina rebutjava. Apareix Cagliostro, el jugador, l’aventurer, l’alquimista, el cabalista, el màgic, el mentider...

Al dematí havia anat a la Bibloteca i vaig agafar en préstec el DVD. L’afer del collar de diamants de la reina, també el narra Stefan Zweig a la seva biografia sobre Maria Antonieta, decapitada a la guillotina, filla de Maria Teresa d’Àustria i germana de Josep II. El matrimoni de l’arxiduquessa d’Àustria amb el primogènit de Lluís XV havia estat conseqüència de l’aliança entre l’Imperi Austríac i França. El nou traçat d’aliances havia format part de la revolució diplomàtica dissenyada per Madame de Pompadour i l’enviat austríac Wenzel Anton Kaunitz.
 
Fa uns quants dies que he acabat de llegir la petita biografia que va escriure Stefan Zweig sobre la figura de Giacomo Casanova. “Casanova” és un dels tres poetes de la seva pròpia vida que Zweig biografia a “Drei Dichter ihres Lebens”. En fa un retrat psicològic formidable. Tret de la lectura d’algunes novel·les més o menys actuals sobre la vida d’aquest altre aventurer venecià, sobre alguna de les seves vivències amoroses o sobre algun dels seus fets memorables, com la fugida de la presó dels ploms, llevat d’aquestes lectures “Casanova” de Zweig és l’obra que fins ara m’ha donat una visió més global del personatge, dels perquès del seu caràcter viatger, de la seva manera de ser eròtica, el perquè de l’"Histoire de ma vie", la seva autobiografia, 12 volums, 3500 pàgines. 


 


Casanova
Azúa, “Venecia de Casanova”
Márai, “L’amant de Bolzano”
Robiland, “Un amor veneciano”
Schnitzler, “Casanovas Heimfahrt”
Zweig, “Drei Dichter ihres Lebens” (“Casanova”)

Cinema sobre el segle XVIII
Fellini, “Casanova”. 1976 
 “Amadeus”
“Barry Lyndon”
“Dangerous Liaisons”
“El vent de l’illa”
“Farinelli”
“Goya”
“Masters and Comanders”
“Rididule”
“The Affair of the Necklace”
“The Emperor’s New Clothes”
“The Madness of King George”
“Valmont”
“Volavérunt"

10 de novembre 2008

"El malestar en la cultura" (menorquina) II

Aquest escrit no és, ni fer-hi prop, un estudi de “Das Unbehagen in der Kultur”, ni tan sols un comentari, sinó més aviat quatre reflexions d’un diletant a partir d’aquesta obra de Freud, l’única que he llegit fins ara. La meva aproximació és per tant la d’un total inexpert. Conceptes com “jo”, “superjo”, “consciència” i “inconsciència”, “líbido” o “sublimació”, i sobretot les cabdellades interconnexions entre els uns i els altres se m’embullen entre els dits del cervell. De la troca, però, intentaré teixir una xarxa de felicitat. Freud se n’ocupa. Que bé que qualcú se n’hagi ocupat, de la felicitat, encara que en principi fos també des del dilentantisme! Un diletantisme, però, avalat pel rigor de tants anys d’experiència en el cap de la psicoanàlisi! El Malestar és de 1930.

Hom, com ara jo, comença a llegir aquest escrit freudià sobre la teoria de la cultura i no s’adona fins ben avançat el llibre que el terme que ha interpretat com a felicitat –probablement amb molt d’encert- en realitat no correspon en un principi al mot alemany que se suposaria equivalent, sinó que l’autor parla de la “sort” i de la recerca de la sort per part dels individus: “Das Glück”. Aquí ja ballem! Però tant en la nostra cultura com en la germànica quan la gent es desitja mútuament tot el bo i millor del món sol exclamar: Que tinguis molta sort! o Et desitjo moltíssima sort! El que en realitat es vol dir és -i així ho interpretem- felicitat. Quan una persona fa els anys o està d’enhorabona, en alemany se li desitja “Herzliche Glückwünsche!” (desitjos de sort, i de tot cor), la traducció catalana no pot ser altra que “Moltes felicitats!”. Freud sosté que ser feliç o afortunat -o sentir-se’n- no és una qüestió aliena a la voluntat. En això es pot dir que segueix aquell corrent de saviesa popular que sosté que de felicitat –i també de sort- hom no en té, sinó que tant l’una com l’altra hom se la fa. Ras i curt, el fet de ser feliços rau en els individus. És més, si el fil d’implicacions es correcte, d’això també se’n deriva, amb un cert sentiment de basarda, que hi ha éssers més feliços que d’altres.

Entre els embolics de la troca hi ha aquell que contraposa la recerca de la felicitat al fet de voler evitar el sofriment. I ara mateix m’he quedat congelat en una frase del llibre de Freud que tinc aquí al costat on entenc que diu que el patiment no és res més que una sensació, i que només existeix en la mesura que l’experimentem i que solament l’experimentem com a conseqüència de certes disposicions del nostre organisme. Afirma també que el mètode més groller, però també el més efectiu d’una tal influència és el químic, la intoxicació, és a dir aquelles drogues capaces d’atenuar el sentiment de sofriment en l’organisme.


Però no és aquí on volia anar a parar jo, sinó a un altre mètode, que Freud també considera poc més que barroer i que m’ha fet pensar llargament: l’aïllament volgut. Perquè em va fer plantejar el propi comportament i el dels individus –o el d’alguns d’ells- de la nostra societat illenca, i en general el tarannà d’una societat isolada qualsevol. I ara ve quan m’estiro al divan i dic: particularment m’agraden les situacions on estic reunit en societat o en companyia, conversant, rient, intercanviant, comunicant... M’ho passo bé en un sopar, en un cafè o en un bar amb amics, per exemple. Però no puc negar que defujo situacions amb persones que em provoquen un cert malestar, posem per cas a la feina o en altres àmbits, i també amb altres “amics” o coneguts. Som més aviat una persona solitària, que tendeix potser d’una manera excessiva a estar tota sola, tot dedicant-se a les seves feines, aficions i autoimposicions. Potser en una illa com Menorca això s’accentua. En general em dic a mi mateix que no m’avorreixo i si ho faig, últimament em remeto a les paraules que fa poc he llegit d’aquell altre vienès il·lustre que escrivia que no es pot menysprear en absolut l’avorriment com a font d’inspiració.

Pregonda

Segons Freud, el fet de fer-se enfora dels altres és la protecció més a l’abast contra el sofriment que ens pot sobrevenir de resultes de les relacions humanes: la por al món exterior del qual ens volem defensar a fi de no ser o sentir-nos ferits. Segons Freud l’aïllament volgut no suposa la felicitat, sinó que la felicitat a la qual s’arriba per aquest camí no és altra que la que comporta un cert sentiment de tranquil·litat. I jo em demano, i no contestaré ara a aquesta pregunta -i de retruc posaré Menorca al divan: és possible traslladar als individus de la nostra societat menorquina en general aquest sofriment degut al món exterior, el qual s’evita a fi d’estar tranquils a costa d’un equívoc sentiment de felicitat? Hi ha potser també en aquest sentit societats més felices que d’altres?

08 de novembre 2008

"El malestar en la cultura" (I)

Tot deu tenir un inici i jo aquest el vaig a cercar en una novel·la: “L’aprenentatge de la soledat”, de David Vilaseca, premi octubre de narrativa 2007. De ben segur que el procés va començar abans i ara mateix torno a recordar per exemple les classes de Crítica Literària a la universitat o la vivència sacsejadora i la convivència excessivament estreta a Ciutat de Mallorca amb un personatge mig sinistre que avui em resisteixo a qualificar d’amic: matèria de divà. I ara que torno a llegir el títol del llibre, la paraula “soledat” pren volada i s’impregna de nous significants. El concepte de psicoanàlisi es fa empíric en l’experiència del protagonista de la novel·la: David es fa psicoanalitzar. En principi em sembla bo qualsevol procediment per conèixer-se un mateix -com ara escriure-, què és allò que fa que cadascun dels individus pensem i actuem d’una manera determinada: quines estructures psicològiques, quin sistema de comportament, la cultura a la qual pertanyem i la seva descarada intromissió en el nostre procediment conscient o inconscient de percepció de la realitat... Però encara em sembla molt més valent superar la por i prendre la decisió ferma de voler conèixer-se. Que difícil que és això! Que poc que ens coneixem les persones, la psicologia de cadascú! No vull ser moralitzador i menys encara semblar-ho, però que estúpids voler conèixer qualcú i fins i tot aprendre res sense saber on comença el món allà d'ençà de nosaltres mateixos. Com es pot ser biògraf així? Suposo que en tot això alguna cosa hi deu tenir a veure també el amor propi, però no l’amor propi sinònim d’orgull, sinó l’amor valent d’un mateix per un mateix. En certa mesura en “L’aprenentatge de la soledat” hi vaig redescobrir la psicoanàlisi, gràcies a la qual David arriba a adonar-se de processos psicològics que jo només he arribat a intuir molt més tard.

Després del –primer?- tret de sortida, recordo amb molta nitidesa el seu cos nu, sense nom, allà baix dret damunt la plataforma, d’esquenes a mi i de cara al mar del sud aquell dia assolellat d’abril. C, aquesta en va ser després de parlar-hi la inicial, passava un cap de setmana llarg de vacances a l’illa, havia arribat fins a la costa amb bicicleta, com jo, i se’n tornava unes quantes hores més tard a Barcelona amb avió. El camí de tornada fins a Maó el vam fer junts: camí de Binibecó, camí Verd i de Trepucó. Aleshores ja em va començar a explicar mentre pedalejàvem que estava interessat i ocupat en i amb Freud. Però no va ser fins a uns mesos més tard, al setembre, quan va tornar a Menorca, aquesta vegada convidat a casa meva després d’haver-nos compromès a intercanviar-nos, que em va recomanar “Das Unbehagen in der Kultur” i em va anunciar que es feia psicoanalitzar. Li vaig deixar, és clar, la novel·la de David Vilaseca perquè la llegís, i ja ho ha fet, i ja me l’ha tornada.

També recordo amb prou precisió el cos nu de M una setmana després a sa Mesquida, una platja del nord, a un quart d’hora amb moto de casa meva. Les “coneixences” de primavera, estiu i tardor a Menorca solen ser així d’epidèrmiques. M és un jove de Munic de qui ja he parlat en aquest bloc. El fonament de la seva futura tesi doctoral ha resultat ser per una oportuna coincidència “Das Unbehagen in der Kultur”. L’obra de Freud se’m va tornar a fer present darrere d’aquest títol. Si mai m’havia plantejat la lectura d’alguna obra del pare de la psicoanàlisi, ho havia fet pensant que la faria en llengua alemanya i “Die Traumdeutung” em semblava massa extensa i connotada. M també em va encoratjar a llegir Das Unbehagen, i me la recomanava no solament pel contingut sinó també per l’estil entenedor de la llengua.

06 de novembre 2008

Stefan Zweig (1938 - 1942)


El 1938 va ser un any dur de trencament en la vida de Stefan Zweig: la mort de la mare i la separació de la seva primera dona Friderike en el terreny privat i en el públic, l’annexió d’Àustria a Alemanya, amb la consegüent pèrdua de validesa del seu passaport, i la cremada pública dels seus llibres a Salzburg, la ciutat on havia viscut i treballat al llarg de gairebé quinze anys. Arrel d’aquests fets l’autor es va veure deslligat del tot de molts dels vincles personals i econòmics que fins aleshores l’havien unit al seu país de naixença. Després d’un viatge amb Lotte a Portugal, Zweig va decidir tornar a embarcar-se cap a Amèrica, on va fer conferències a més d’una trentena ciutats.

Un cop novament a Londres, Zweig i Lotte van intentar redreçar les seves vides i es van casar el 1939 poc temps abans del començament de la guerra. Al juliol es van mudar a la petita ciutat anglesa de Bath, on l’escriptor va començar a escriure les seves memòries “El món d’ahir”. Al setembre va morir Freud a Londres i Zweig va dedicar-li les últimes paraules de comiat, “Worte am Sarge Siegmund Freud”.

Un cop obtinguda la ciutadania britànica el 1940 i a mesura que s’anaven sumant els èxits bèl·lics dels nacionalsocialistes, el matrimoni va decidir sol·licitar permís per sortir de la Gran Bretanya. Amb prou feines van poder obtenir un bitllet de tercera per poder embarcar-se novament en un vapor cap a Nova York. Tot fent-hi conferències, a Amèrica Zweig va viatjar per segon cop a l’Argentina i el Brasil. Quan va tornar a Nova York, agraït per la seva acollida al país sudamericà, va començar a escriure “Brasilien, das Land der Zukunft”. A la Universitat de Yale, a New Haven, Connecticut, Zweig va treballar durant els primers mesos de 1941 en la biografia d’Americo Vespucio.


Al mes d’agost de 1841 Zweig va decidir exiliar-se finalment al Brasil, a Petropolis, una petita ciutat a prop de Rio de Janeiro. Allà hi va publicar una de les seves obres de més èxit, “La novel·la d’escacs”. Sis mesos després d’arribar al país i cansats d’anys de pelegrinatge sense pàtria, el 22 de febrer de 1942, Stefan Zweig, aleshores a l’edat de seixanta anys, i la seva dona, disset més jove que ell, es van llevar la vida amb una sobredosi de pastilles Veronal contra l’insomni.

Gedenkdienst bei der Casa Stefan Zweig

02 de novembre 2008

Error al sistema !!!

Des d’ahir que tinc un problema amb el blogger. Em va passar quan intentava publicar una entrada: “Stefan Zweig (1919 – 1934)”. El post es va publicar –i en puc continuar publicant més-, però des d’aleshores que no puc editar les entrades, és a dir que no tinc accés a les entrades anteriors i no les puc suprimir o modificar. Això em produeix bastant de neguit. He intentat posar-me en contacte amb el servei tècnic però no me n’acabo de sortir. No sé si en tot això no hi tindrà alguna cosa a veure el fet que hi vaig publicar una fotografia de la cremada de llibres pels nazis. En fi, si algú hi entén i em pot ajudar, li estaré molt i molt agraït. Aquest és l’error que em surt avui, perquè ahir me’n sortia un de diferent:

bX-vcaayl

Informació addicional

blogID: 20238150
host: www.blogger.com
uri: /posts.g

Eugen Gomringer

„kein fehler im system“

kein fehler im system
kein efhler im system
kein ehfler im system
kein ehlfer im system
kein ehlefr im system
kein ehlerf im system
kein ehleri fm system
kein ehleri mf system
kein ehleri ms fystem
kein ehleri ms yfstem
kein ehleri ms ysftem
kein ehleri ms ystfem
kein ehleri ms ystefm
kein ehleri ms ystemf
fkei nehler im system
kfei nehler im system
kefi nehler im system
keif nehler im system
kein fehler im system

Stefan Zweig (1934 - 1938)

Després de quinze anys de viure a Salzburg i de viatjar gairebé ininterrompudament per Europa propugnat per l’enteniment entre els pobles i fent lectures públiques de les seves obres, quan en feia tres que n’havia fet la cinquantena, Stefan Zweig va decidir traslladar-se a viure a Londres, al petit pis que hi havia llogat la tardor de 1933 uns mesos més tard que la policia feixista austríaca –la Heimwehr- escorcollés casa seva. La seva esposa Friderike, amb qui passava una forta crisi, va restar a Salzburg. A partir d’aleshores Zweig solament tornaria a Àustria per qüestions de feina en relació a l’edició de la seva obra. La seva biografia sobre Erasme de Rotterdam, “Triumph und Tragik des Erasmus von Rotterdam”, en la que intentava defensar la seva posició en contra del Nacionalsocialisme, a favor del seu humanisme pacifista així com la seva convicció cosmopolita, va aparèixer a l’editorial vienesa Reichner el 1934. L’òpera “Die schweigsame Frau” de Richard Strauss, el qual havia encarregat el llibret a Zweig, encara es va poder veure estrenada a Dresden el 1935, però va ser prohibida poc després arreu d’Alemanya. Finalment Zweig va acabar venent la seva casa de Salzburg el 1937 i es va separar de Friderike un any més tard.

Mentrestant a Londres Zweig hi va conèixer la jove immigrant Lotte Altman, que va esdevenir la seva secretària, i tots dos junts van encetar un viatge a Escòcia a fi de recollir material sobre Maria Estuard per a la nova biografia de l’escriptor, la qual va aparèixer el 1935. El 1936, quan s’anava fent cada vegada més palesa la seva condició d’exiliat, Zweig es va mudar a un pis més gran situat a la Hallam Street 49. A part de “Maria Stuart”, Zweig va escriure a Londres la seva biografia sobre Magallanes “Magellan, der Mann und seine Tat”. Durant aquests anys l’autor i conferenciant va fer també des de Londres les seves visites acostumades a França i a Suïssa i va tornar a creuar l’Atlàntic després de gairebé vint-i-cinc anys. Va fer conferències als EEUU, va viatjar per primer cop al Brasil i després va visitar l’Argentina, perquè hi havia estat convidat en ocasió de la celebració del congrés internacional del PEN Club.


Londres

Abans que Zweig se separés de la seva dona Friderike Zweig va viatjar per última vegada a Salzburg. Amb l’annexió d’Àustria el 13 de març de 1938 un dia després que les tropes alemanyes entressin al país, el seu passaport va perdre la seva validesa. A conseqüència d’això el retorn es va fer a partir d’aquell moment del tot impossible. Aquell 1938 també va morir la seva mare i els seus llibres van ser cremats públicament pels nazis a Salzburg.





















Salzburg

01 de novembre 2008

Stefan Zweig (1919 - 1934)

Stefan i Friderike al jardí de Salzburg


A finals de març de 1919 Stefan Zweig va tornar a Àustria un cop acabada la Primera Guerra Mundial. Ell i la seva companya Friderike von Winternitz havien viscut un any i mig a Zürich tot gaudint de la neutralitat del país i a partir d’aquell moment es van traslladar, juntament amb les dues filles d’ella, a viure a Salzburg, on feia tres anys Zweig s’havia comprat un petit palauet a la falda del puig dels Caputxins. Zweig i Friderike es van casar el 1920 a l’Ajuntament de Viena. Van viure junts a Salzburg durant quinze anys, fins gairebé un any més tard de la pujada de Hitler al poder, després que la casa fos escorcollada per la policia. 


Dels anys d’entreguerres a Salzburg n’és bona part de la seva producció. Hi va escriure la majoria de les seves famoses biografies: “Drei Meister” (1920), els tres assajos sobre Balzac, Dickens i Dostojewski, “Der Kampf mit dem Dämon” (1925), sobre Hölderlin, Kleist und Nietzsche, “Drei Dichter ihres Lebens” (1928), sobre Casanova, Stendhal i Tolstoi, “Fouché, retrat d’un home polític” (1929), “Die Heiligung durch den Geist” (1931), sobre Freud, Anton Mesmer i Mary Baker-Eddy, i “Marie Antoinette, Bildnis eines mittleren Charakters” (1932). D’aquesta època és també un dels seus llibres més coneguts: “Moments estel·lars de la humanitat” (1927). El 1926, l’any de la mort del seu pare, Zweig havia gaudit d’un dels seus majors èxits teatrals amb l’estrena de “Volpone” al Burgtheater de Viena. A la casa de Salzburg Zweig hi va tenir convidats de renom, entre d’altres, Thomas Mann, James Joyce i Richard Strauss.

Així com ho havia fet durant els seus anys de joventut, Stefan Zweig va continuar compaginant la seva activitat creadora amb els viatges. Molts d’ells eren ara amb la finalitat de donar a conèixer la seva obra a través de lectures públiques o perquè li havien encarregat de fer conferències. El 1924 va viatjar a París, on es va trobar per primera vegada amb Salvador Dalí. Tant durant aquell any com el 1926 va fer lectures i conferències a Alemanya. Les estades a França i Itàlia eren gairebé anuals. El 1928 també va viatjar a Bèlgica i finalment a Moscou amb motiu de la celebració dels cent anys del naixement de Leo Tolstoi. Aleshores feia un any que s’havien publicat a la Unió Soviètica deu volums de la seva obra, prologada per Maxim Gorki, qui Zweig visitaria el 1930 a Sorrento durant el seu primer gran viatge a Itàlia.


Després d’haver-se convertit en un dels autors més traduïts del seu temps atès el seu èxit internacional, les obres de Zweig van ser víctima el 10 de maig de 1933 de la crema pública de llibres duta a terme pels nazis i es va prohibir de publicar-les a tota Alemanya. Com els dels seus amics i coneguts Albert Einstein, Siegmund Freud, Thomas Mann o Romain Rolland, els seus llibres eren a la “llista negra”. Zweig, jueu, no només era considerat enemic del règim i autor decadent i indesitjable de literatura “antialemanya”, sinó que perdia amb la censura la major part del seus lectors alemanys i per tant, i de retruc, una part dels seus ingressos. Zweig havia trigat massa a adonar-se de l’amenaça nazi. Més que no pas per advocar per l’enteniment entre els pobles i per establir nous contactes personals, els seus darrers viatges s’havien convertit en una possibilitat de fugir intermitentment d’Àustria, on els nacionalsocialistes cada vegada tenien més influència. A la tardor d’aquell any 1933 Zweig va fer una estada llarga a Londres, on finalment va decidir llogar un pis petit a la Porland Place 11.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...