05 de desembre 2009

Gus van Sant, Paranoid Park


Tampoc calen gaires paraules, dijous passat vaig anar al cineclub per primera vegada des de feina molt de temps, de fet no hi havia anat des de la temporada passada, és a dir que "Paranoid Park" ha obert el curs cinèfil 2009 2010. Volia que aquest film de Gus Van Sant se sumés a altres pel·lícules seves que he vist: "My own private Idaho", "Elephant" i "Milk". Com a "My Idaho" i a "Elephant", a "Paranoid Park" van Sant torna a tractar la joventud, l'adolenscència trencada per la realitat més crua i violenta amb grans moments visuals i melòdics de sensualitat sostinguda i des d'una perspectiva interior summament, paradoxalment poètica. En fi, potser volsaltres tampoc us perdríeu una pel·lícula de van Sant...



04 de desembre 2009

Comenius Let´s Travel! Mailing Europe


Dear all,

Dear Monica from Romania, Dear Joana from Minorca, Dear Maria from Cyprus, Dear Marlena from Poland, Dear Burkhard from Germany, Dear Bruno from Portugal, Dear Viktorija from Scotland, Dear Fabiola from Italy, Dear Bily from Bulgaria, Dear Murat from Turkey,

Let me please take a breath… Thank you! “Let’s travel! Tourism: another way of learning” has so many partners!

Let’s please have a look at the situation of our project. The two participants from Menorca in the Contact Seminar in Bratislava, Joana and I proposed the topic we are now working on: Tourism. From de very first moment Monica from Romania showed her interest and we worked all together very closely all the time and developed the summary and the objectives of the project. We really had a very good time... Monica’s communications skills have made it possible that so many countries have joined our initial idea. The partnership with Viktorija from Scotland lately can also be seen as a success of the seminar, since she has contact us through Paul, the scottish participant in Bratislava. I would like to welcome her in the project.

Attending the instructions Monica gave, Burkhard and Bruno have already filled and sent sections 3 and 5.2 and Marlena section 3 of the Comenius application form. As far as I know Maria is also working on the form. I just received Monica’s email showing Bily’s first interest for the project, and actually don’t know if she is still interested in it... I would also like to know if Fabiola has found any Italian secondary schools which would like to join the project, and finally Murat from Turkey wants to join it.

Regarding the German proposal of celebrating a preparatory meeting on January, Romania and Spain as former participants in the contact seminar in Bratislava can now not be granted by our respective National Agencies for a preparatory visit. I think it will be no problem for all of us to cross that it was the result of a Contact Seminar in the application form, or for you the result of a preparatory visit. In case you don’t take part in the preparatory visit it won’t be an inconvenience for your application.

So if you want to celebrate a preparatory visit we have to decide where. Sighisoara and Minorca have already proposed to host you all in their respective countries. By the way, that decision breaks my heart: it breaks my heart either not being able to travel to Transylvania or not to host Monica on January. I can only let you know again that it would be a pleasure for the coordinator partner school to organise the preparatory meeting on the Balearic Island. Burkhard’s proposal was to celebrate it between the 29th and the 31th of January. Do you all agree to celebrate the meeting in Minorca in those days? 
I’m looking forward to hearing from you!
Sincerly

30 de novembre 2009

Anem de viatge, 2010




Finalment he decidit no sortir avui vespre, quedar-me a casa que ha dit que passaria un amic... Mentrestant tinc una estona per viatjar. Me’n recordo que hi va haver una època de la meva vida, una temporada de bon temps per anar amb bicicleta, que sortia de casa i enfilava el camí des Migjorn, que com el seu nom indica és el poble del sud de Menorca. A Migjorn agafava el camí de terra del cementeri que arriba fins a la platja de Binigaus travessant tot el barranc. Deixava Sa Cova des Coloms a l’esquerra i passava per davant les cases de Binigaus Nou. Aleshores pensava en un escrit meu on a aquest paisatge menorquí de paret seca, ullastres, alzines, pins i el mar s’hi contraposés un paisatge urbà i frenètic, o un bulevard com el d’Unter den Linden al cor de Berlín, per exemple. Pensava en una combinació de natura i ciutat.

Enguany, l’any que ve... serà un any de viatges, i el futur sembla que també n’està ple. Deu ser una influència dels astres, aquesta projecció meva cap a altres llocs, qui sap si de Sagitari que tensa l’arc i amolla la fletxa cap a altres indrets fora de l’illa. Potser és el poder centrípet de l’illa a l’hivern, o el de la meva ànima a l’hivern. En resum: al meu viatge a Roma per cap d’any se n’hi han afegit tres més: dos viatges a Berlín, al febrer i al març, i un viatge a Nova York per Setmana Santa. Del darrer viatge que vaig fer, el de Bratislava, va sortir un projecte educatiu per a l’escola de Secundària on faig feina que es titula: “Let’s travel! Tourism: another way of learning”. Som els socis coordinadors d’una associació que de moment compta amb escoles de cinc països diferents; a part del nostre: Romania, Alemanya, Polònia i Portugal. Xipre, Finlàndia, Itàlia, Bulgària i el Regne Unit també s’hi han mostrat interessats. En fi, i ara sembla que algú pretén que fem una trobada per acabar d’enllestir el projecte, que seria aquí a Menorca o a Transilvània pel gener... Esteu visitant un bloc que es diu Gran Tour... He penjat aquí algunes fotos del viatge que vaig fer a Roma... quan? El gener del 2004 amb en Tòfol, per recordar-me’n i tornar a alguns mateixos llocs... La foto de l’entrada és de Víctor Carnuccio, a casa de qui m’allotjaré a Nova York.

* Finalment no vaig viatjar a Nova York, com tenia pensat.  És per això que he llevat la foto del fotógraf.  Si a qualcú li interessa aquí en teniu l'enllaç: Victor Carnuccio. De les fotos de Roma, només n'he conservat una: l'Al.legoria de la Història de Mengs a la Cambra dels Papirs del Vaticà.  En canvi sí que vaig visitar Alemanya, París, Portugal, Itàlia, Turquia i Polònia arrel del projecte escolar.

12 de novembre 2009

Mailing Transilvània



Dear Monica,

just a few words, I don't have much time, I'm really busy, and one thing I'd like to do is reading your application form. We had a meeting with our Principal. Our school neads really an international project. Tomorrow I'll make some phone calls in order to find a third partner through our National Agency. What about Transylvania? It's just funy, we are thinking about organising a Carnaval dedicated to Dracula as one of the activities of this school year, maybe as a premiere. And our Principals, who is spanish teacher, proposal was -how do you say it in english?- to organise a literary contest, narrations about terror. We'll then compare the previous views and ideas about your region with reality. Dracula can also become one of the readings.. How you can see, many ideas. But the first thing is to make it possible. Have you speak with your National Agency? Any advice from you will be very wellcome! And yes, we had a very good time in Bratislava and that was just the begining...

A great hug to you!
M

Sygosoara

Vueling Menorca

Una companya i jo vam assistir a un seminari de feina de tres dies a Bratislava. La capital d’Eslovàquia és a només uns cinquanta quilòmetres de Viena, per això havíem decidit volar des de l’aeroport de la capital austríaca -l’aeroport Schwechat Viena- fins a Menorca, on tots dos vivim i treballem, via Barcelona. El vol número VY8711 de la companyia aèria Vueling havia de sortir de Viena a les 15.15 hores, però finalment va sortir amb una hora de retard. Tot i que la nostra connexió de Barcelona amb Menorca també era amb Vueling, ens vam començar a posar nerviosos, ja que aquest segon vol –el número VY3714- era a les 19.00 hores i sabíem que aquesta companyia de baix cost no es fa responsable dels retards d’altres vols seus.


Tot d’una en pujar a l’avió vam informar a l’hostessa del vol que volíem enllaçar amb Menorca i ella ens va dir que hi havia dos passatgers més que també hi volaven, que contactaria amb el personal de terra i que ens n’informaria. En arribar a Barcelona l’hostessa ens va dir que hi havia parlat i li havien comunicat que “malauradament” el vol a Menorca sortiria a l’hora, que no tenia retard i que no ens podien esperar. Vam arribar a Barcelona que devien ser devers les 18.30 h.


Atès el caràcter del seminari al qual havíem assistit, la meva companya i jo havíem hagut de facturar una maleta, que l'aerolínia ens havia carregat amb 20€. En haver desembarcat a l’aeroport, vam baixar a recollir l’equipatge. Vaig instar la meva companya que anés tot d’una al mostrador de Vueling per mirar si encara érem a temps d’agafar l’avió, que mentrestant jo esperaria que sortís la maleta per la cinta i que un cop recollida aniria ràpidament al mostrador de facturació. La maleta no va tardar gens a sortir i va ser una de les primeres. Mentre començava a córrer cap al mostrador de facturació la meva companya em va telefonar al mòbil i em va dir que ella havia pogut aconseguir la targeta per embarcar, però que acabàvem de tancar el vol davant dels seus nassos. La meva companya havia avisat al supervisor de facturació que solament es tractava d’un minut, que les maletes havien arribat i que els tres passatgers del vol érem a les escales mecàniques que pujàvem a facturar. No la va voler escoltar. Quan vam arribar al mostrador de facturació vam protestar tots enèrgicament. No hi va haver manera de fer entrar en raó al personal de facturació. Aleshores vaig voler saber el nom del supervisor i vaig demanar-l’hi. També li vaig dir que em digués el nom del seu cap més immediat. No me’ls va voler donar. Després d’insistir-hi molt vaig aconseguir que em digués el seu: Jesús González, em va dir que es deia, però es va negar a donar-me el del seu cap.


Tot i que la meva companya tenia la targeta per embarcar, no se’n volia anar sense jo. Plorava. Vaig dir-li que anés cap al mostrador d’embarcament i que expliqués el que ens havia succeït. Al cap d’uns minuts em va telefonar que havia parlat amb el pilot de l’avió i aquest li havia dit amablement que si ho haguessin sabut haurien esperat, però que aleshores ja era massa tard i no es podia fer res. També li va comentar que el personal de terra de Vueling era realment un desastre. La meva companya no volia partir perquè se sentia malament de deixar-me a Barcelona tot sol amb les maletes. Vaig convèncer-la que agafés el vol, vaig dir-li que no es preocupés, que jo aniria a casa d’uns amics de Barcelona a dormir i que agafaria el primer vol del matí. Aquella nit no hi havia cap altre vol cap a Menorca. Aquell era l’últim.


El primer vol del matí era a les 7.10 h. Em va costar 67€. El taxi d’anar i venir a Barcelona uns altres 60€. Ibèria no vola de Barcelona a Menorca, l’única possibilitat es fer-ho és amb Vueling, una companyia amb bitllets suposadament de “low cost” que a mi em van sortir a preu d’or. Sincerament, però, crec que la culpa de tot això no és ja exclusivament de Vueling, sinó sobretot de tots els menorquins, que no protesten amb prou energia davant la situació en què es troben les comunicacions aèries amb Menorca.

01 de novembre 2009

"fool moon"


És aquí una altra lluna, “full moon”, “fool moon”, boja i plena de misteri avui, primer de novembre, el mes de la mort i el mes de la vida. Mort i vida i la bogeria que s’hi embolica és creativa. No l’esperaves i arriba i bé que has de fer alguna cosa amb ella, i bé que et fa renéixer i ara apanya-te-les, que del caos en faràs l’esperança d’un nou ordre. Canvis i més canvis per més que havies pensat que et consumiria l’insípida monotonia. I ara viu i deixa’t onejar per la mar al caire de la mort d’un u de novembre foradat com un bunyol. I ara posa-hi la mel. I ara baixa't els calçons i mostra el cul, perquè com m'has escrit, que jo no ho entenia: "to moon is to drop your trousers and show your arse".




Ooh, there's something on my mind
Won't somebody please
Please tell me what's wrong?

(You just a fool, you know you're in love)
What'd you say?
(You've got to face it, to live in this world)
Yeah, hey-hey-hey
(You take the good, along with the bad)

(Sometimes you're happy and sometimes you're sad)
One more time
(You know you love him, you can't understand)
Tell me 'bout it!
(Why he treats you like he do, when he's such a good man)

Now listen, he's got me smilin'
When I should be ashamed
Got me laughing when my heart is in pain
Oh-now- I must be a fool
cause I'll do anything he wants me to
Now-how come?

(You're just a fool, you know you're in love)
Tell me, one more time
(You've got to face it, to live in this world)
Yeah-ay-ay-hey
(You takes the good, along with the bad)
(Sometimes you're happy and sometimes you're sad)
One more time
(You know you love him) tell me 'bout it
(You can't understand)
(Why he treats you like he do, when he's such a good man)

An listen, without the man, I don't wanna live
You think I'm lyin' but I'm telling you like it is
He's got my nose open and that's no lie
And I, I'm gonna keep a-him satisfied
Now, how-ow come?

(You just a fool, you know you're in love)
Tell me one more time, how come?
(You've got to face it, to live in this world)
Yeah-hey-hey-hey
(You take the good, along with the bad)
Tell me how come
(Sometimes you're happy and sometimes you're sad)
One mo' time
(You know you love him, you can't understand)
Tell me about it
(Why he treats you like he do, when he's such a good man)

Listen, ways of action speaks louder than words
The truest sayin that I ever heard
I trust the man and all that he do
And I'll, an I'll do anything he wants me to do
now-how come?

(You just a fool, you know you're in love)
Tell me, one more time
(You've got to face it, to live in this world)
Yeah, hey-hey-hey-hey
(You take the good, along with the bad)
(Sometimes you're happy and sometimes you're sad)
Tell me, one more time
(You know you love him, you can't understand)
Woo-hoo-ooo
(Why he treats you like he do, when he's such a good man)
Tell me

(Do-do, do-do)
Tell me, one more time
(Do-do, do-do)
You'll hurt
(Do-do, do-do)
You'll feel bad
(Do-do, do-do)
One mo' time
(Do-do, do-do)
Woo-hoo.
(Do-do, do)

21 d’octubre 2009

L'Escola Oficial d'Idiomes de Maó i l'anglès

Fa temps que tenia previst continuar aprenent l’anglès i arribada la tardor i amb la tardor el nou curs estic matriculat a un curs de l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI) de Maó, a Menorca. Vull fer el nivell avançat. Vull o volia, perquè ara mateix no tinc gens clar que vulgui continuar. La qüestió és complicada, però el motiu rau d’una manera o l’altra en el professor. Les informacions que en tenia abans de començar no eren gaire encoratjadores. Es tracta d’un jove que el curs passat va acabar el mateix nivell avançat que vull fer jo. Així i tot, vaig anar un parell de dies a classe...


Segons el sistema de contractació de professors d’idiomes de la Conselleria d’Educació, no és necessari haver fet filologia anglesa per esdevenir professor d’anglès, pot ser algú d’altres especialitats que tingui el Certificat d’Aptitud d’una Escola Oficial d’Idiomes. Segons així també com està estructurat el sistema de contractació de la Conselleria, les places per a professors de les Escoles d’Idiomes solen ser les últimes places d’idiomes buides que s’assignen, de tal manera que solen ser ocupades per professors amb poca experiència o que directament no han treballat mai. D’altra banda, el Departament d’anglès de l’EOI de Maó ha repartit els grups i nivells sense tenir en compte res de tot això. El mateix professorat d’anglès que el curs passat va examinar el llavors alumne enguany li ha assignat els cursos avançats d’anglès com a professor, crec que no només a Maó sinó també a Ciutadella, i tot això amb el vist-i-plau de la senyora Directora, també del mateix departament d’anglès.


El segon dia que vaig anar a classe els meus companys s’havien arreplegat a la sortida i parlaven del problema i la manera com solucionar-lo. Es veu que el dia anterior, el primer dia de classe, ja s’havien anat a queixar a la Directora, però aquesta aquell segon dia no hi era. He passat i m’he desconnectat del tema per tota una sèrie de motius que serien molt llargs d’explicar ara. No hi he anat més a classe, tot i que havia comprat el material... Uns dies més tard em vaig trobar casualment al meu carrer un dels companys i em va relatar què havia succeït fins aleshores. Ja havien lliurat la carta de protesta a la Directora, la qual es veu que es feia escàpula. Avui fa un parell de dies me’l vaig tornar a trobar al supermercat i em va explicar que havia intentat tornar a anar a classe, però que finalment en obrir la porta i veure que només eren tres alumnes havia desistit i se n’havia entornat. Considerava que mirant una pel·lícula en versió original n’aprendria més, d’anglès, que anant a classe. En fi, no sé com acabarà el tema...


La qüestió principal és que ara per ara l’únic que puc fer jo també per continuar aprenent l’anglès és mirar pel·lícules en VOS, llegir i mirar de conèixer i mantenir una certa relació amb angloparlants... Em sap greu que sigui tan difícil aquí a Menorca aprendre anglès a l'escola i obtenir-ne una bona titulació. M’al·lucina i em deixa perplex el fet que les Administracions s’omplin la boca parlant contínuament de la formació contínua dels treballadors, de la qualitat del sector turístic i de l’excel·lència de l’educació a Menorca.

05 d’octubre 2009

L'amor de les tres llunes



Lluna plena d’octubre, lluna plena de diumenge, lluna plena de cap de setmana, escoltant “Back for good” de “Take that” penjat a PORNOhablARTE, reminiscències d’un amor passat, d’aquells que deixen bon sabor de boca.

La música ha sonat avui també tot el dia, sopant ahir, berenant avui, estirats al sol al migdia al terrat, cançons dels anys vuitanta que et portaven records, i és que ca meva t’ha fet evocar sabors del teu país, de ca teva, de ta mare morta, de ta infantesa i de ta joventut... Rebosteria carregada de sucre. T’ha estat d’alguna manera familiar, proper, i has agraït el meu paper d’amfitrió i jo he reconegut que puc ser molt esplèndid, però no solament amb tu, sinó també amb mi mateix, gràcies a sentiments d’inspiració que ara m’ha agradat trobar en tu. No basta saber donar, també s’ha de saber rebre i acceptar i sentir-se agraït, i això pot ser encara més difícil. I tot allò que has sabut donar tu? Mostrant-te obert amb mi i dient-ho com ho has dit avui mateix...

Perquè les hores han estat molt agradables mentre escoltava les teves històries com si m’estiguessin llegint la narració d’un llibre en veu alta, una biografia bigarrada: Amèrica del Sud, amb aquell deix de societat classista i pretensiosa i alhora senzilla i noble, i Europa, la teva Barcelona dels últims vint anys, i Londres i Alemanya... En fi, les teves històries i els teus plans, plens d’anades i vingudes novament: aquest estiu a Menorca i demà Madrid per embarcar-te cap a Salvador de Bahía i després Berlín i què sé jo...

I jo que també pens en els meus viatges dels pròxims mesos. Ara sí, després d’aquest amor de les tres llunes tal i com el coneixia, ara sí que arriba el nou curs a la feina i el curs d’italià i Roma per cap d’any i dius que tornaràs al gener i avui mateix has comprat el passatge per tornar...

M’ha encantat la teva actitud vital, personatge controvertit que es mostra serè en la voràgine dels canvis radicals, intentant la vida amb la dignitat del pas ferm. I de vegades aquell sentiment de perill, de transgressió... i moltes altres voltes de vivència intensa i abismal, amb pols d’atracció absorbent, així com atrau la lluna el mar, gairebé inexplicable font d’energies gravitatòries, de complements i d’enteniment. Perquè en el fons i en les formes ens hem entès, ens em trobat i retrobat. Qui ho havia de dir aquell vespre que ens vam reconèixer les ombres? I l’endemà que les va projectar la llum de la primera lluna! Han estat tres llunes d’un triangle vertiginós d’un any que s’apropa a la vellesa sent bell.

L’amor de les tres llunes no ha estat un amor convencional ni romàntic, ha estat ni més ni menys que el batec casuístic de dos éssers que s’acoblen en l’espai, en coordenades de sentiments amb afinitat química, entre dos pols de signe diferent i atracció epidèrmica.

I ara sí que ho puc dir: ha estat l'amor de les tres llunes.


03 d’octubre 2009

Tintoreria X (Maó, Camí des Castell)



Reclamació:

El dia 24 de juny de 2009 vaig dur a la Tintoreria X un edredó nòrdic de llit de matrimoni de 240x220 perquè me’l fessin net. El Sr. X em va proposar cobrar-me el preu d’un edredó d’una plaça, 26€, i vaig acceptar. Quan vaig anar a recollir-lo, em va dir que no el trobava. Hi vaig tornar a passar reiterades vegades i li vaig telefonar i sempre tenia una excusa diferent. Finalment un dia em va dir que hi tornés passats 20 minuts i aleshores em va instar que mirés entre tres edredons diferents quin era el meu i cap d’ells ho era. El meu era gairebé nou, molt ben mantingut i amb l’etiqueta sense esborrar. A part però de la pèrdua de l’edredó i del mal servei, que pot ocórrer en qualsevol negoci, la meva reclamació fa referència sobretot també al pèssim tracte personal rebut com a client per part del Sr. X, que finalment s’ha mostrat del tot autoritari i irrespectuós cap a mi, litigant i volent-me fer sentir culpable del que ha succeït. Podria detallar situacions en què fins i tot m’he sentit denigrat.

La meva petició és que Tintoreria X m’aboni el preu sencer del nou edredó que m’he vist obligat a restituir i que no tenia previst fer. L’edredó l’he comprat a Sa Botiga des Descans per 140€ amb descompte. Som conscient que el meu edredó no era nou del tot, però trobaria just que es tingués en compte el temps transcorregut fins ara, en què encara no s’ha dut a terme el servei i sobretot sobretot que es penalitzin els prejudicis derivats del pèssim tracte rebut per part del Sr. X, que no solament m’han fet decidir dur la qüestió a Arbitratge, sinó que a més m’estan costant molt de temps, molts maldecaps i molta energia. El dia de lliurament de la peça neta havia de ser dia 27 de juny.

26 de setembre 2009

El meu Guantánamo particular



Era l’agost, a principis. Jo venia de la mar, del sud, del Caló Fondo, de fer un bany. Ja era fosc. Enlloc de la bicicleta aquell dia havia agafat la moto i anava una mica abrigat perquè al vespre i amb la moto finalment refrescava, duia un jersei prim de seda negra. Feia un parell de dies havien estat les festes de Sant Cristòfol de Ses Corregudes d’Es Migjorn. Devia ser dia 4 o dia 5 d’agost, però tan se val quin d’aquells dos vespres fos...

Contràriament a com solia fer normalment, aquell dia vaig decidir tornar a Maó pel camí de Sant Lluís en lloc de pel d’Es Castell. Quan vaig arribar a la ronda de circumval·lació de la ciutat, a la cruïlla de la benzinera, que queda a l’esquerra, tot returant-me amb la moto per fer l’stop, vaig girar el cap a la dreta empès per no sé ben bé quina sensació, quina atracció, i vaig entreveure una figura a contrallum de la il·luminació de la via, gairebé just al costat de la caseta blava modernista que han posat a la venda, al costat de Sa Sínia... Devien ser entre les vuit i les nou del vespre.

La primera imatge que tinc seva és el perfil, el contorn de l’ombra del seu cos. Ell també va girar el cap de resultes del meu moviment espontani envers seu. Vaig seguir endavant conduint cap a l’stop. Em vaig returar i vaig tornar a girar-me i vaig veure com creuava el carrer i també es tornava a girar cap a mi. Vaig decidir fer la volta a la rotonda de la cruïlla i tornar a reprendre l'inici del camí de Sant Lluís fins a ell. Em vaig aturar i el vaig saludar. Em va dir que venia del gimnàs, que havia fumat i que anava tot col·locat. Vaig aprofitar per demanar-li que em convidés. Hi va estar d’acord.

Ell s’havia aturat a la vorera, davant de la porta d’una casa inhabitada d’una planta, amb un balcó a cada banda de la façana, una casa polida i amb cert encant. Jo seia a la moto, amb el casc posat i sense saber ben bé com continuar... Li vaig proposar de pujar-hi, però va refusar perquè només en duia un, de casc. De tot d’una no vaig veure que pogués deixar la moto aparcada a cap banda del carrer... Mentre tot això em voltava pel cap a fi de trobar-hi una sortida satisfactòria, ell em va dir que era millor que ens trobéssim l’endemà... En aquell moment vaig témer que la cosa no es fongués. Vaig decidir mostrar la meva ansietat, fer palès el meu desig. Vaig allargar la mà i vaig intentar abastar-li els davants que s’intuïen davall dels pantalons curts d’esport, així sense més, amb actitud jocosa i mascle. Em va deixar el seu telèfon.

Li vaig enviar un missatge l’endemà dematí. Va tardar algunes hores a contestar, devien ser les set del capvespre quan ho va fer. Em va escriure que havia entrat al gimnàs i que després si volia ens podíem veure. Aquells dies jo feinejava per dalt del terrat, pintant les persianes verdes de la galeria, anava gairebé en pèl i volia aprofitar encara una mica més la llum d’aquell dia d’estiu. Volia veure’l, però no volia deixar el que estava fent i no tenia temps de dutxar-me, vestir-me i quedar en algun lloc i tampoc no se m’acudia on... Vaig enviar-li un altre missatge per escrit i vaig deixar-li’n un altre al contestador que vingués directament a casa meva.
En acabar del gimnàs em va telefonar i li vaig indicar la direcció. Així va començar aquesta història que ara m’ocupa i que es a punt d’acabar, si més no així com ha estat fins ara. Vaig veure millor la cara d’aquella ombra que havia aparegut el dia anterior, corresponia a la silueta d’un toro de cinquanta anys que a partir de llavors va començar a brandir les banyes tot relatant-me el que li passava en aquells moments a Menorca, el seu Guantanamo particular, la feina que l’havia portat fins a l’illa, i a poc a poc part de la seva vida. Va començar amb converses, cerveses i fumades i hi va continuar. El tema se centrava –s’hi centra encara gairebé sempre- en ell, les seves circumstàncies i els seus plans de futur... cinquanta anys però talment un adolescent obcecat pel plantejament d’un canvi per començar, tornar a començar i continuar vivint, potser ara amb independència des de feia temps.

Vam seure al pati, que ell ja va conèixer amb la vela i els balancins, vam pujar a la terrassa i es va estirar damunt d’una de les dues hamaques. Es va llevar la camisa tot deixant al descobert braços musculats i pit pelut de vellut, per prendre la fresca i la lluna. Allà mateix vaig acaronar-lo i vaig acabar de despullar-lo i despullats vam davallar a l’habitació una estona més tard. El sexe va continuar al llit i en acabar aquella primera nit, mentre era allà dret netejant-se amb la tovallola i amb el reflex de la lluna plena que entrava per la finestra i li il·luminava cara i cos, va conjurar que li havia agradat el sexe, que em trobava simpàtic i agradable i que també li agradava moltíssim casa meva. Va conjurar sexe, amistat i domus sense alternança d’ordre, certament part del que ara sóc.

12 de setembre 2009

Noms propis de l'estiu




Bé, sembla que arriben les pluges! A Mercadal celebren les darreres festes de l’estiu: Sant Nicolau tanca ses portes amb clau! És evident que amb aquests imperatius més val afanyar-se a fer més lent el procés al ritme del record i de l’escriptura. No és, no, que la intensitat d’aquests darrers mesos de calor redueixi el gas, no: sembla com si cada dia que passa les sorpreses a flor de pell continuessin sorgint al natural... i ara les emocions s’hauran d’adaptar a l’aigua que caurà del cel i als primers llençols damunt dels cossos.

No cal dir que estic del tot obert -hi estic des de fa mesos ençà- a conèixer gent, i n’he coneguda força a l’illa. Sense comptar ni contar ara les anades i vingudes a Mallorca, fa temps que no en surt, de Menorca, i de moment només tenc previst fer-ho per Cap d’Any: Roma.
Però això serà més endavant, ara els vull dedicar el temps a ells, noms propis d’aquests estiu, generadors de gran varietat d’“estampes estiuenques”, com diria l'altra, i jo més tost imatges de sentiments amb volum i voluptuositat que se’m projecten ininterrompudament pel cap i em relaxen cos i ànima. Anàvem amb un amic un dia a Son Bou, o en tornàvem, i li vaig tornar a comentar que aquella platja i molts altres indrets de Menorca donaven per a uns “Tales of Son Bou” o per a uns “Tales of the island”, o fins i tot per a un “Queer as folk” a la menorquina. Evidentment no és comparable als “Tales of de city” of San Francisco, però aquesta illa del Mediterrani és bastant més internacional que no ara Pitsburg, sobretot a l’estiu. A més recordo que en tornar de Baker Beach a Son Bou vaig tenir una d’aquelles sorpreses esporàdiques que en aquells moments em va reconfortar.
Els noms propis d’aquest estiu tan actiu –i també passiu- són tots masculins, procedents d’altituds i latituds diferents, noms propis que s’han fos en el retrobament amb ells mateixos a partir d’un xoc de cultura i natura, no exclusivament turistes, sobretot treballadors, molta interculturalitat sense sortir gairebé de casa. Però al costat d’alemanys, uruguaians, brasilers, italians, espanyols... –homes provinents d’una geografia personal i física singular, també n’hi ha de menorquins i posem Es Migjorn Gran a punta de llança, i també mallorquins, cadascun amb la seva història i cadascun compartint amb mi el seu temps, allò que més venero.

Són noms que mereixen l’escriptura i mereixen la vida. Les seves experiències de vida podrien ser tan literàries com aquesta meva darrera lectura per exemple, “Mysterious Skin”, que encara m’acompanyarà durant les últimes cinquanta pàgines. Serien, però, massa íntimes per reduir-les ara i aquí, les meves: llunes plenes i indefinides, els ulls verds de Salvador de Bahía, la insinuació d’un capvespre d’estiu damunt la platja... Neil McCormic i Bryan Lackey són els dos únics noms propis en original literari d’aquest estiu.

06 de setembre 2009

El solitari Oest al Teatre Principal



És la meva tercera visita al Teatre Principal de Maó d’aquest estiu. La primera va formar part del programa d’activitats d’un curs de català per a estrangers de què vaig ser professor i que va ser organitzat pels Serveis Socials de l’Ajuntament de Maó i pel Consorci per al Foment de la llengua Catalana (COFUC). Un matí del mes de juliol vaig dur-hi els alumnes perquè coneguessin el Teatre i després de ser rebuts efusivament per la gerent Conxa Juanola, Xavier Pons ens en va guiar una visita prou amena. La segona vegada va ser l’1 d’agost, que va actuar l’uruguaià Jorge Drexler, un concert que l’oscaritzat cantautor va voler pròxim a l’auditori tot aprofitant les característiques íntimes del Teatre. Va ser aquell dia que vaig resseguir la programació fins al setembre i vaig descobrir l’estrena divendres passat dia 4 de l’última direcció teatral de Pitus Fernàndez: El solitari Oest, de Martin McDonagh.

Durant la setmana havia mobilitzat part dels meus amics per assistir a l’estrena, no solament empès per la petja del director menorquí sinó també perquè la peça m’era d’alguna manera familiar. Fernàndez és indubtablement el referent inqüestionable del teatre que es fa a Menorca. De forma particular, per a mi representa la recepció del teatre contemporani a l’illa i també la reactualització d’obres clàssiques. Ja no és solament el reeiximent de la posada en escena de les obres que duu a l’escenari el que em sembla interessant, sinó sobretot com les peces representades són sempre susceptibles d’interferir i inferir en la consciència d’hàbits dels espectadors menorquins. 

D’alguna manera Fernàndez és per a mi un director de revolucions pedagògiques en la difícil tasca de sacsejar un públic, el menorquí, més tost immòbil, inert i difícil de penetrar. En la selecció de les obres que representa s’hi entreveuen criteris inconformistes que es confronten amb la mentalitat sedentària d’un públic ancorat en una certa tradició entre burgesa i costumista i en un cert tarannà poc analític i poc crític amb els comportaments quotidians propis i amb els del proïsme més pròxim. Així puc interpretar jo les seves escenificacions d’obres de Brecht o Genet, per exemple, importants ja sigui només pel sol fet que són la recepció a l’illa de Menorca d’autors controvertits i incòmodes.


Martin McDonagh, fill de pares irlandesos, situa els esdeveniments de l’obra en un poble allunyat de l’oest d’Irlanda anomenat Leenane. S’hi entrecreuen les personalitats de quatre personatges, els germans Coleman i Valene, el pare Welsch i Girleen, una noia adolescent, lolita contrabandista com ressorgida d’un institut de Secundària actual. La relació entre tots dos germans és tempestuosa, brutal, primitiva, fruit d’energies emotivament no canalitzades. Coleman, interpretat per Rodo Gener, és en certa manera l’arquetip del caràcter mascle, rude i assassí, guerra i virilitat d’un déu rural. 

Al seu germà Valene, fetitxista d’imatges religioses i avariciós del seu domèstic espai vital, l’actor Emilià Carrilla li atorga encertadament la contorsió amanerada i espasmòdica de les extremitats. Les baralles per motius nimis de tots dos, que s’envien constantment a prendre pel cul com a part epidèrmica del seu vocabulari, són danses d’una sexualitat que en principi únicament es resol en violència i agressivitat, fins que el sensible i dubitatiu pare Welsh, interpretat per Josep Mercadal amb aires de Montgomery Cliff, provoca un gir de l’acció amb l’epístola final del seu suïcidi adreçat als germans. Tècnica teatral recurrent, la segona part de l’obra enfila cabdells amollats durant la primera i teixeix un mosaic de confessions que provoquen la hilaritat sorpresa del públic i la descoberta d’emocions lleugerament sadomasoquistes per part dels dos germans, que ara i adés conclouen en sensibles convulsions d’esperma.


L’estrena de El solitari Oest a Maó, adaptada per Jaume Gomila, representa també els inicis de la recentment creada companyia menorquina de teatre Moll Oest, que en aquest cas concret coprodueix l’obra amb la mallorquina Fornal Espectacles. Rep el suport de les institucions illenques i se’n preveuen una trentena de funcions. Demà dia 6 de setembre en serà la tercera a Es Mercadal.

26 d’agost 2009

Més aigua de roses



Avui m'he despertat que el dia aclaria amb una rebufada de vent: de cop i volta ha revolat la cortina de la finestra del dormitori, oberta de bat a bat. Al sud de l’illa s’havia congriat una tempesta, núvols grisos de plujat que desprenien llamps i trons. No ha arribat a ploure, però em pensava que havia de caure la primera pluja de finals d’agost, Sant Bartomeu o Sant Lluís. Ara acab de mirar la predicció meteorològica i contràriament al que semblava dóna més sol i vent fluix de Tramuntana. És a dir que demà passat me’n vaig a Mallorca amb bon temps. Serà l’escapada de l’estiu, que he fet sencer a Menorca. La darrera entrada d’aquest bloc era de finals de juliol: apareixien les últimes vivències, els nous plantejaments per al pròxim curs que comença la setmana que ve i una breu enumeració de l’última pel·lícula i de la darrera lectura.

Entre aquesta setmana i la que ve seguiran els canvis. Si el setembre és un mes més tost de reflexió que d’activitat, tal vegada em tindreu a la finestra de l’ordinador amb més freqüència. Enumeració! Enumeració de coneixences, noms propis que em ballen pel cap tota l’estona, com volent perllongar vivències, recrear-les o crear-ne d'altres. Enumeració d’hostes a casa meva i visites d’amics, el mes jove d’un sol any d’edat. El nou plantejament per a d’aquí unes quantes setmanes serà un nou curs d’italià que organitza l’Escola d’Adults, perquè a partir d’ara tindré els capvespres i els vespres lliures... Avui han deixat a casa un follet dels nous cursos, un altre senyal de finals d’estiu principi de tardor que arriba anualment a la bústia. El relleu de la darrera lectura en anglès és “Misterious Skin”, de què segurament parlaré més endavant. Les nits del mes d’agost van començar amb un concert íntim de George Drexler al magnífic Teatre Principal de Maó, que havia organitzat Atxem, el mateix grup de gent que omple les nits de la Terrassa del Claustre del Carme a Maó aquest estiu. 

04 d’agost 2009

Aigua de roses


Època de canvis, però aquí som una altra vegada. La meva regularitat no és quotidiana, però m’expòs una i altra vegada a la llum pública i internàutica, per assimilar experiències personals, com diu na Maria, ocurrències... Ha estat un mes de juliol intens, que repercutirà també a nivell professional i laboral. Un cop oblidat el tràngol d’exàmens mal plantejats, em vaig posar tot d’una a treballar: dos cursos de català per a estrangers a Maó als matins, amb alumnes amb molt alt grau de participació i entusiasme, reforçat per visites al Mercat del Carme, al del Peix, al Teatre Principal i altres. Visites d’estiu també a casa, acollides i allotjades el millor que puc. Capvespres al terrat tapant esquerdes per on entrava l’aigua de pluja a l’hivern. Em sent formiga d’estiu, i ara prest l’envelat mariner del pati perquè no s’escalfi tant la cuina. Entre i entre, experiments culturals dignes d’entrades que algun dia s’obriran: l’estrena de Harvey Milk a Menorca va ser en espanyol i per això m’he esperat a veure-la en versió original en DVD a casa i així he tornat aquest mes de juliol a San Francisco, al dels anys seixanta, setanta i al meu juliol de fa tres anys. He tornat a reprendre també la lectura en anglès de la mà de Hanif Kureishi, “The Body”, fem bugada sense perdre els llençols.

La vida social s’ha reobert a Es Migjorn Gran, el poble del sud de Menorca amb tota la septentrionalitat epidèrmica que comporta la latitud, Banda Municipal inclosa sonant el jaleo de cavalls i caixers seriós i protocol·lari de diumenge i el jaleo d’ases transvestits de dilluns, el revers de la mateixa moneda, perquè si bé només n’hi ha una, de moneda, es pot capgirar paròdica: Sant Cristòfol a Menorca, Saint Cristopher Day. I per a qui no ho tengui clar: Sant Cristòfol de Ses Corregudes. Us deix amb les fotos de l’aigua-ros de diumenge, aigua de roses.

10 de juny 2009

Rainer Maria Fassbinder


Feia dies que volia dedicar una entrada a Rainer Werner Fassbinder i no pot passar d’avui. Per què? Ahir vespre em vaig proposar finalment començar a fer una cronologia de la seva vida i obra i, com ja m’ha ocorregut alguna altra vegada entre tres-centes seixanta-cinc probabilitats, em va tornar a succeir una cosa: en arribar a la data de la seva mort em vaig adonar que coincidia amb el dia d’avui: 10 de juny. Fassbinder va morir tal dia com avui de l’any 1982 a Munic als trenta-set anys, probablement –segons una de les biografies consultades- a conseqüència de la ingestió simultània de cocaïna i pastilles per a la son.

(Deia que no era la primera vegada que em passa una cosa semblant. Fa no gaires anys llegia “Als ich ein kleiner Junger war”, d’Erich Kästner. En aquesta autobiografia de la seva joventut l’autor alemany explica al començament del llibre com era la seva ciutat de naixement –Dresde- i entre altres coses deia que havíem de donar fe de la seva descripció ciutadana perquè mai més no podríem corroborar-la, ja que la capital de Saxònia va ser gairebé destruïda per complert per l’aviació aliada un cop Alemanya ja havia capitulat. Mentre llegia i sentia les bombes de l’atac aeri estirat al sofà em vaig adonar que aquell dia era precisament dia 13 de febrer, el dia del bombardeig.)


Però tornem a Fassbinder. La primera pel·lícula seva que vaig veure va ser “Querelle de Brest", l’última que el director bavarès va rodar, precisament al 1982, l’any de la seva mort. Aleshores només feia quatre anys que l’havien estrenada. Era el meu primer any a Barcelona i jo potser encara no havia fet els dinou anys. Em va impressionar, però segurament no vaig entendre gaire cosa més que els muscles suats i violents del mariner, interpretat per Brad Davis, mort al 1991 com a conseqüència de la sida. Posats ja a explicar coincidències: havia vist “Querelle” per primer cop a casa d’un actor català que va morir al mateix any que Davis i de resultes de la mateixa malaltia. No recordo si va ser poc abans o poc després del 1991 que vaig veure aquesta pel·lícula per segona vegada en un auditori d’una facultat –crec que era la de periodisme- de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ara mateix la tenc a casa en DVD en la magnífica edició de l’Fnac per tornar-la a veure. “Querelle” està basada en l’obra homònima de l’autor francès Jean Genet, un altre infant terrible. Narra la història d’un mariner i com maneja la seva masculinitat.


Fa un parell d’hiverns o tres que finalment vaig poder començar a veure acomplert un desig meu: familiaritzar-me amb la filmografia de Fassbinder. Vaig trobar bastants pel·lícules seves a la Biblioteca de Maó i des d’aleshores ençà ja n’he vist vuit de senceres i un parell de curts. La primera va ser “Die Sehnsucht der Veronika Voss”, la història d’una actriu vinguda a menys que suposadament havia tingut un afer amb el ministre de Propaganda nazi Goebbels i que finalment mor d’una sobredosi de morfina proporcionada per una metgessa que fa tornar addictes els seus pacients a fi de quedar-se amb les seves propietats. Però si bé la pel·lícula em va agradar, no ha estat de les meves preferides. De moment, i per ordre de preferència, m’han encantat les següents: “Faustrecht der Freiheit” (traduïda per “La ley del más fuerte”), “Angst essen Seele auf” (“Todos nos llamamos Alí”, tampoc res a veure amb el títol original) i “Die bitteren Tränen der Petra von Kant”. De les meves experiències amb aquestes pel·lícules en parlaré un altre dia.

Ahir, abans d’assabentar-me de la data de la mort de Fassbinder, mentre enllestia la seva taula cronològica vaig veure online un dels seus primers curtmetratges, “Der Stadtstreicher”. És si més no sorprenent que ja des d’un bon començament Fassbinder jugués amb el tema del suïcidi.






1971 Händler der vier Jahreszeiten
1972 Die bitteren Trännen der Petra von Kant
1974 Angst Essen Seele auf 
1974 Faustrecht der Freiheit 
1975 Mutter Küsters Fahrt zum Himmel
1976 Chinesisches Roulette 
1978 Die Ehe der Maria Braun 
1982 Die Sehnsucht der Veronika Voss 
1982 Querelle (Englisch)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...