20 de gener 2014

Rudolf Friemel, de Catalunya a Auschwitz

El 27 de novembre de 2011 va ser un diumenge fred, però assolellat.  No hi pensava anar.  De fet, quan la professora polonesa que m’ho havia demanat, durant una trobada al mes de maig a Portugal -”què trobes de fer una visita a Auschwitz durant l’estada a Polònia?”-, gairebé li ho havia desaconsellat en respondre-li amb una altra pregunta, és a dir: si realment volia que els alumnes i professors que s’havien d’estar a Silèsia, concretament a Zabrze -Hindenburg, en alemany-, recordessin la ciutat i la regió pels camps de concentració, que realment només eren a devers una hora de viatge en cotxe.  

Qui va voler visitar Auschwitz i Birkenau ho va poder fer, però fora de programa.  Alumnes i professors de gairebé tots els països que participaven en la trobada -Alemanya, França, Itàlia, Portugal i Turquia- finalment hi van anar. Em sembla recordar que van ser les professores franceses les úniques que no van voler fer la visita. Volien estalviar-se’n el tràngol: ja en tenien suficient amb treballar en una escola d’un barri de París que també havia patit les deportacions i amb una placa a la façana -i a la memòria- que en recorda les víctimes.

Jo havia arribat a l’hotel del centre de Zabrze el dissabte vespre.  Tot i que ja li havia dit que no hi pensava anar, al matí de bona hora em va venir a despertar a l’habitació el professor portuguès. Havia llogat un cotxe per anar-hi amb els alumnes, al cotxe hi havia una plaça per a mi perquè eren un alumne manco dels que en principi hi havien d’anar.  El destí, el professor portuguès i les circumstàncies es van posar en contra de la meva voluntat -i desmotivació- inicial i finalment vaig anar a Auschwitz carregat de por, però amb la benaurada companyia d'un amic.  No puc dic que estic content d’haver-hi anat, perquè en aquest context content és el sentiment més llunyà.  Guardo en la memòria l’escenari de l’horror.  Jo ja havia visitat altres camps de concentració, recordava els espais però se me n’havien oblidat els noms.  Intentaré recordar-me’n en un altre moment.  Tampoc escriuré ni descriuré aquí el vocabulari i la geografia de l’horror.  N’hi haurà prou amb les imatges que en perduren, i l’absolut silenci trencat solament per un moment de fuga al violí.      

Una de les parts més emotives de la visita va ser la coneixença de Rudolf Friemel, xofer i mecànic, executat el 30 de desembre de 1944 als trenta-set anys a Auschwitz per ser un dels membres de la resistència internacional en el camp. Segons el carnet expedit per la Generalitat de Catalunya sis anys abans de la seva mort, Rudolf havia format part -als trenta-un- de les Brigades Internacionals, que des de la República havien lluitat en contra del feixisme. Així com s’informa en un panell de l’exposició, devers dos mil austríacs van lluitar en contra de Franco i els seus col·laboradors feixistes Hitler i Mussolini.


Un altre dels moments més emotius també el vaig experimentar davant les fotografies del camp de concentració de Mathausen, on havien estat deportats els menorquins com Rudolf.

Sant Sebastià, Pierre et Gilles


M’ho havia proposat i si no ho faig ara ja no ho faré: felicitar per Sant Sebastià a la gent de Palma i que, després de Sant Antoni, continuïn celebrant la festa amb torrades de sobrassada i botifarrons!  D’altra banda ben diversa, després de Sant Antoni a les xarxes començaran a aparèixer imatges de Sant Sebastià, dibuixat i pintat de forma continuada des de fa segles, font d’inspiració i d’expressió també per a la fotografia o el cinema actuals. De reproduccions del sant, se’n podrien cercar i trobar milers.  Però ara mateix torno tenir al cap el treball fotogràfic de Pierre et Gilles o el Sebastian de Derek Jarman al cinema, una pel·lícula del 1976 que record vagament haver vist a Barcelona deu anys més tard.  El que sí que puc apuntar amb exactitud, perquè ho he estat comprovant, és en quin moment vaig descobrir Pierres et Gilles per primera vegada.  Ara és clar, han estat ja molt vistos per molt bona part de la societat. El primer cop no deixen indiferent.

El primer que record és on va tenir lloc l’exposició, Munic, en en el museu de la ciutat, l’Stadtmuseum.  Era l’agost de 1997.  Tres mesos abans de fer els trenta anys, tornava de fer un curs d’alemany al Goethe Institut de la ciutat de Murnau, al sud de Baviera, als peus dels Alps, Murnau am Staffelsee, amb la retina plena de pintures expressionistes o del Der Blauer Reiter de Gabrielle Münter i de Wasily Kandinsky que se superposaven a les imatges reals del paisatge i la natura.  En els moments de temps lliure havia anat algunes vegades fins al llac amb bicicleta, hi havia llegit la Italienische Nacht d’Odön von Hörvart i havia descobert que, així mateix, no tot havia estat paradisíac durant el segle XX, a Murnau.  A Munic hi fèiem uns dies amb el meu amic Jordi abans d’agafar el vol cap a Barcelona.  Ell tornava de fer un curs a Rosenheim, ciutat nadiua de la protagonista d’Out of Rosenheim, la pel·lícula Bagdad Café.

Un dia passejant pel centre de la ciutat vam arribar fins als murs blancs del museu. No record ben bé si sabíem on anàvem…  Penjat de les parets exteriors del centre hi havia el cartell que anunciava l’exposició: reproduïa el Soldat soviètic, de Pierres et Gilles. Ens va cridar l’atenció i vam entrar al museu. Uf! Hi havia molta obra seva, em costa recordar-me’n d’una en concret.  Bé, d’una en concret sí, que me’n record! De les altres no sabria dir quines de les fotografies que vaig veure aleshores eren les originals, sobretot després del munt de vegades que les he vistes reproduïdes des de llavors ençà en catàlegs, postals, flyers o en la xarxa d’Internet mateix... Aquelles obres de fotografia i pintura, amb l’aparença de perfecció dels cossos en un marc de fantasia kitsch, que a l’hora d’una banda pot recórrer l’espectre de la religió i el fetitxisme i de l’altra el de la sensualitat i l’erotisme en qüestió de segons, sensacions difícils de recuperar després del primer cop d’ull…

L’obra que sí que record, Le petit Jardinier, era dins de l’exposició, però després vam saber que en un principi n’havia d’haver estat la del cartell anunciador de l’exterior, però que per decisió de l’Ajuntament s’havia tirat enrere la proposta i s’havia decidit que aquest lloc l’ocupés el Soldat soviètic.  Millor un soldat amb el símbol de la falç i el martell en una ciutat capitalista que la xiula d’un jardiner pixant al camp entre les flors, roselles i margalides...

Marxàvem de Munic el 30 d’agost.  En baixar a la recepció de l’hotel al matí per pagar aquells dies d’estada, vam assabentar-nos per la televisió que hi havia damunt el mostrador que davall d’un pot del Sena a París hi havia hagut un accident de cotxe i havia mort Lady Di.

13 de gener 2014

Sant Antoni i el dimoni o el meu Sant Antoni particular


Mon pare era de nom Toni i la seva família n’era plena, de Tonis i Tònies, tant pel costat de son pare com per banda de sa mare. Son pare, “es pai” -com ell l’anomenava i que tractava de vós-, era de Ferreries, tot i haver nascut as Migjorn el 1896. Era de nom Bartomeu, com el Sant patró del poble on havia crescut, però tant son pare com sa mare -és a dir, els avis paterns de mon pare- tenien el mateix nom: Toni i Antònia. Per tant, el meu avi Bartomeu al seu fill -a mon pare- li va posar Toni per tradició i ascendència familiar. Però com que a més l’avi era el cinquè de vuit germans -cinc filletes i tres fillets- i tots van seguir aquesta mateixa tradició secular, el nombre de cosins i cosines Tonis i Tònies de mon pare es va multiplicar enormement, fins al punt que, tot i l’enginy onomàstic de la família, el fet de referir-s’hi es va fer força complicat: en Toni, en Toni gros, en Toni petit, en Toni Toni, en Toni Toni Toni, etc., etc. De fet, a mon pare li deien en Toni Moll, i Moll li venia del segon llinatge del seu avi patern, tot i que -a part de distingir-lo- no sé exactament per què dimonis li van endossar: ell era Pons i Gomila.  

Sa mare, que ell anomenava “sa mai” i que també tractava de vós, havia nascut el 1900 i era de nom Guida, na Guida de Sa Cavalleria. La seva família havia estat pagesa d’aquest lloc de la part de Tramuntana, al nord del poble des Mercadal. Son pare de l’àvia Guida era de nom Joan i sa mare -vés i mira per on!- Antònia, també!  Per tant, les àvies de mon pare -les meves besàvies- eren totes dues Antònia, de nom. És també per això mateix -per tradició familiar- que a sa primera filla -la germana petita de mon pare- la van batiar amb aquest mateix nom. De fet, els dos germans s’haguessin dit de nom Toni i Antònia, talment com els avis paterns, si no hagués estat que n’Antònia va morir nina i que quan va néixer la segona filla, sa mare ja no li va voler tornar a posar el mateix nom per no fer-la temosa, és a dir perquè no li diguessin n’“Antònia temosa”, en recordança de la seva germana petita morta. Els meus avis, en Bartomeu i na Guida -que per ser noms tradicionals de Menorca tot d’una evoquen el nom dels gegants de les festes de poble- s’havien casat el 1924 als vint-i-vuit i vint-i-quatre anys respectivament.  Devia ser llavors quan -després de casats- tots dos devien anar a viure definitivament as Mercadal.

Fins que no va morir, ma mare, que no era menorquina, sinó que havia nascut en un poble de la província de Còrdova i s’havia criat en un altre de La Manxa -el nom del qual sí que record: Manzanares-, sempre va penjar la senyera de Menorca a la finestra el dia de Sant Antoni, sobretot des que s’havia quedat vídua. Al marge de participar en les torrades populars de sobrassada i botifarró, ella espolsava i treia la bandera en honor fonamentalment del seu marit. Sabia, això no obstant, que, a més, Sant Antoni era la diada del poble de Menorca.

Conta Ramon Muntaner a la seva Crònica com als vint-i-dos anys Alfons el Liberal, dit també el Franc, de la dinastia reial dels comtes de Barcelona, va conquerir l’illa als sarraïns el 1287. També explica que l’esquadra, que havia sortit de Mallorca, s’havia dispersat pel mal temps de gener i que, en arribar primer la galera reial a Menorca, el rei va esperar que les altres s’hi arrepleguessin en una altra illa petita que hi ha al port de Maó, l’illa dels Conills, que de llavors ençà s’anomena l’illa del Rei en el seu honor. Desoint els consells d’esperar que totes les galeres es trobessin al port, el rei va decidir començar la batalla el dia de Sant Antoni, tot encomanant-s’hi, per por que no tornés el mal temps. La batalla victoriosa es va lliurar al castell de Maó, on avui hi ha la plaça de la Conquesta. A la Crònica, Muntaner també parla del repoblament de l’illa i hi escriu -la llengua un pèl actualitzada- el següent: “el senyor rei ordenà que al port de Maó se fes una vila ben murada, e hi jaquí (deixà) procurador en Pere de Llibià, un honrat ciutadà valencià, e donà-li tot poder que pogués tota l’illa donar a pobladors, e que de bona gent la poblàs.  E així ho féu segurament, que així és poblada l’illa de Menorca de bona gent de catalans, com cap lloc pot ésser ben poblat”.

A Ciutadella, l’antiga capital de Menorca, cada 17 de gener, s’hi celebra la processó dels Tres Tocs en commemoració de l’arribada del rei a les portes de la ciutat. Va ser precisament pels voltants de Sant Antoni d’ara fa vint anys que mon pare, ja molt malalt, animat però per ma mare, encara va tenir esma d’agafar el correu des Mercadal amb ella i venir tots dos a veure el pis que després hi vaig llogar. És un dels darrers records que en guard quan ell encara podia caminar. A la llum d’aquell pis amb finestres que donaven a la banda dreta de l’antiga contramurada de la ciutat vaig llegir a la primavera la Crònica de Ramon Muntaner. Aquell any de 1994 d’ara fa vint anys, el meu avi Bartomeu en feia vint-i-dos que era mort. Havia mort un l’endemà de Sant Antoni. Tot i que llavors jo només tenia quatre anys, ma mare m’havia alçat en braços i el record en el seu llit de mort tapat amb vànova blanca, però amb la cara descoberta, a la casa del carrer Nou des Mercadal on vivien amb la meva àvia.



05 de gener 2014

Literatura catalana i homosexualitat: històries d'homes a flor de pell

Amb motiu del meu viatge a Berlín de fi i cap d’any, vaig començar a llegir a Menorca Hyperion am Bahnhof Zoo, que en català es podria traduir per “Hiperió a l’estació del Zoo”, amb el subtítol Hautnahe Männergeschichten, que amb tota llibertat tradueixo per Històries d’homes a flor de pell.  Feia temps -anys- que tenia el llibre a casa*.  De fet, feia temps també que n’havia començat a llegir les primeres històries, però l’havia abandonat per alguna raó que ara mateix no m’entretindré a recordar...  En qualsevol cas, aquesta vegada m’hi he entusiasmat, i gairebé he devorat les narracions amb aquella reconeguda ansietat que crea l’interès per una lectura que cada vegada s’anava fent més apassionant.

Es tracta efectivament d’un recull de narracions, algunes extretes de sengles novel·les d’autors -si bé no tots, la majoria- homes i homosexuals, entre els quals em són més coneguts: Alfred Döblin, Joseph Roth, Klaus Mann, Chirstopher Isherwood, Magnus Hirschfeld, Rosa von Praunheim i Charlotte von Mahlsdorf.  No tots els escriptors són d’origen alemany, austríac o suís: al marge de l’autor anglès de l’Adéu a Berlín (Cabaret), n’hi també algun d’holandès o d’escocès.  Alguns d’ells no es van dedicar tampoc al món de la literatura, o no ho feren de fora exclusiva: Hirschfeld era, de fet, metge sexòleg.  Abans de la guerra havia fundat el primer institut de sexologia d’Alemanya -és a dir, del món. La varietat s’amplia amb Charlotte von Mahlsdorf, nascuda com a Lothar Berfelde, a qui per tant segurament no hagués agradat que titllessin d’home.  

Finalment, Rosa von Praunheim -Holger Radtke-, que l’any passat va celebrar el seu 70è aniversari -retrospectives i exposicions-, és més conegut per la seva tasca de director de cinema que no pas per la d’escriptor.  Entre les seves pel·lícules, una basada precisament en l’autobiografia de Charlotte von Mahlsdorf Ich bin meine eigene Frau -representada en format teatre a la  Sala Villarroel de Barcelona: Jo sóc la meva dona, i una altra dedicada a la vida del doctor Hirshfeld: Der Einstein des Sex.  No en cal la traducció…

Entre tanta destacada diversitat, allò que dóna cohesió i coherència a l’antologia i li atorga un significat “gairebé” clàssic és -diguem-ho així- la seva unitat aristotèlica: un lloc, la ciutat de Berlín; un únic tema, l’homosexualitat, i un sol espai de temps, tot i que llarg, el segle XX -els anys 20 de la República de Weimar, l’Alemanya nazi i l’Holocaust, la Postguerra, les dues Alemanyes i l’Alemanya Unificada.  En el recull la unitat temporal és subdividida en tres parts: Guten Abend, Berlin; Guten Morgen, Berlin i Leb wohl, Berlin.  En resum, un –com deia abans- apassionant mosaic unitari del fet literari homosexual al Berlín del segle passat.

I ara arribem allà on, de fet, volia arriblar: mentre llegia aquest recull de narracions m’esperonava la idea, m’inquietava des d’un punt de vista literari i de forma gairebé continuada la possible resposta a una pregunda formulada, a grans trets, de la manera següent: es podia traslladar aquella empresa editorial -entengui’s en el sentit més aviat conceptual i per tant literari, i no ja exclusivament empresarial, de l’edició- a la realitat de les lletres catalanes?  No pensava ja en la recepció i difusió d’Hyperion am Bahnhof Zoo a través d’una traducció, que també, sinó que el que més aviat em plantejava era si -al marge també de la diversitat i la diferència- seria possible aplegar, en una antologia, textos d’autors que haguessin tematitzat l'homosexualitat masculina des d’un punt de vista literari en aquell mateix espai de temps, el segle XX, i en un únic lloc.  La resposta era en tot moment afirmativa, tot i que ampliava l’abast geogràfic més enllà de la ciutat de Barcelona a tots els Països Catalans i acabava sobrepassant els límits del darrer segle.

Malgrat que evidentment el marc històric no era ben bé paral·lel ni simètric de l’alemany, s’anava superposant i intercalant al llarg del darrer segle i fins a l’actualitat, com en un somni de matisos contextuals diversos, una gran varietat d’autors, de llocs, d’experiències i de tractaments suggestius del tema: el preolímpic classicisme a la Leni Riefenstahl de Llorenç Villalonga, els xantatges de la Vida privada de Josep M. de Sagarra, l’episodi d’un deportat homosexual al Mathausen de KL Reich de Joaquim Amat Piniella, el sanatori màgic de El Mar de Blai Bonet, la total discreció de Un amor fora ciutat de Manuel de Pedrolo, l’infant terrible de la primera literatura catalana de Terenci Moix, el retrat d’una societat decadent d’Un estiu a Mallorca de Villalonga un altre cop, l’experiment literari de L’adolescent de sal de Biel Mequida, la transvestida transgressió de L’anarquista nu de Lluís Fernández, la bellesa de la joventut de Els déus inaccessibles de Miquel Àngel Riera, el record de les vivències de postguerra a Gràcies per la propina de Ferran Torrent, els nois Tallats de lluna de M. Antònia Oliver, el desacord poc convergent de El mal francès de Lluís M. Todó, la subcultura i la psicoanàlisi de L’aprenentatge de la Soledat de David Vilaseca, la Memòria d’un ulls pintats de Lluís Llach, el relativament recent viatge literari de Marc Serena a Això no és africà… Afegia, a més i de forma puntual, l’experiència catalana d’autors d’altres literatures: des de Jean Genet passant per David Leavitt. Hi inclouïa -també esporàdicament- l’espanyola, amb Los alegres Muchachos de Atzavara de Manuel Vázquez Montalbán, per exemple.   

No es tracta aquí de fer una llista exhaustiva d’escriptors que han tractar el tema de la homosexualitat a la literatura catalana, ni molt menys, o de resseguir “tota” la literatura homosexual als Països Catalans.  L’evocació des de la gran distància del moment de lectura pot haver fet, fins i tot, errònia l’adjectivació. Segur, a més, que m’oblido d’autors i obres i se me n’han esmunyit d’altres.  No importa, tampoc no existia tal finalitat. 

Allò important ha tornat a ser el plaer de l’experiència lectora juntament amb el camí sobtadament divisat d’una possible comparació entre dos mons literaris, tot i que no només. Tant ara com en el moment sincrònic de la lectura de l’antologia alemanya -berlinesa-, s’han volgut traçar algunes línies d’un tema paral·lelament universal.  D’altres línies, aquesta vegada perpendiculars, s’anaven traçant amb l’escaire diacrònic del darrer segle: la literatura homosexual als Països Catalans durant la República, la Guerra d’Espanya, la II Guerra Mundial i l’Holocaust, la Postguerra i la Dictadura, la Transició i la propina dels darrers trenta anys.          

* Molt probablement el devia haver comprat Hyperion am Bahnhof Zoo a la llibreria Eisenherz, quan encara era a la Bleibtreustrasse.  Aquesta llibreria, la primera de temàtica homosexual d’Alemanya -i per tant, possiblement d’arreu- acaba de canviar d’ubicació.  Ara encara és molt a prop de casa a Berlín, a unes deu portes més enllà de la nostra mateixa banda de carrer.        
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...