26 de desembre 2018

Nicolau M. Rubió i Tudurí

Recordant el meu pare, un diumenge assolellat de mitjan novembre, devers una setmana abans que es complissin els vint-i-quatre anys de la seva mort, vaig agafar la bicicleta, vaig enfilar la davallada al port de Maó fins a la colàrsega, la carretera de Fornells fins a la caseta de caminers, dreceres a través fins al camí de Favàritx, i la vaig deixar fermada al costat d'una mata del camí de cavalls. Passant per davant del pou d'en Caldés, vaig arribar a peu fins a s'Arenalet, vaig fer una bona nedada i em vaig asseure al sol per eixugar-me, i a l'arena per començar a llegir No ho sap ningú, de Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Al davant hi tenia la platja de Mongofre.

El lloc de Mongofre Nou pertanyia a Fernando, el germà de Nicolau. Tots dos junts havien anat de caceres a l'Àfrica, on s'ambientava la novel·la de Nicolau, i a les cases hi havia la pell i el cap dissecat d'un lleó, que jo havia vist per primera vegada feia trenta-set anys, quan en tenia solamente tretze, el mes de juny en acabar el darrer curs a l'escola de primària des Mercadal, durant la volta a l'illa de Menorca a peu, amb mestre i companys. A més de les pells de lleó, el vigilant de les cases també ens va mostrar les pells dels abrics, i els boàs  i els vestits del closet de la senyora.

El meu pare m'havia explicat que mentre ell havia fet feina a la capella del lloc de Mongofre -hi feia de mestre de cases els dissabtes-, el pintor barceloní Pere Pruna, que de jove havia conegut Picasso a París, enllestia els meravellosos frescos de la cúpula, que li havien estat encarregats pel seu amic Fernando, i que per això eren dedicats a Sant Ferran. Això va ser l'any de la neu de 1956. El meu pare tenia trenta anys i acabava de conèixer -o coneixeria ben aviat- la seva dona. La que devers deu anys després seria la meva mare feia pocs mesos que havia arribat a l'illa amb el seu germà, i finalment havia pogut trobar feina a la fàbrica de punt del poble.

Aquell mateix 1956, Nicolau, arquitecte, que havia estat director dels jardins de Barcelona, que havia dissenyat els jardins de Montjuïc per a l'exposició universal de 1929 i que feia uns deu anys havia tornat de París, on s'havia hagut d'exiliar com a conseqüència de la guerra civil espanyola perquè era republicà, va rebre l'encàrrec de col·laborar en el disseny de la ciutat jardí de Las Palmas de Gran Canària, dels jardins i dels parcs, com ara el de Doramas, que he visitat avui capvespre mateix, de camí cap a aquí. De fet, des de la divuitena planta de l'edifici atlàntic on aquests dies estic allotjat, es veu a vista d'ocell tot el que va ser el seu projecte a la ciutat. Ha estat una de les múltiples casualitats de la vida que justament el meu amic Luís hi tingui el pis. Ha estat també l'atzar que ha volgut jugar amb mi per descobrir tot aquest cúmul de coincidencias geogràfiques i vitals.

Nicolau Maria Rubió i Tudurí hi va viure cinc anys, a Las Palmas, fins al 1961, el mateix any de la primera edició de No ho sap ningú, a la col·lecció del Club dels Novel·listes del Club Editor. Presumiblement, per tant, és precisament a Las Palmas on va escriure el llibre. 

1 comentari:

Joaquim Silva ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...