gran tour

Eivissa

2011-09-03T21:58:00.008+02:00

Primera tempesta de setembre que ha refrescat l’atmosfera, desitjós que la llum groga definidora de contorns esborri el cel fumat de xafogor.

El cap de setmana passat, l’últim del mes d’agost, vam ser a Eivissa, de dissabte a dimarts, per primera vegada des que fa quinze anys hi vaig fer feina com a mestre a l’escola de Secundària de Sant Antoni de Portmany. Vaig viure a Sant Antoni, un poble desnaturalitzat per innumerables blocs de ciment hoteler i buit d’ànimes als mesos de tardor i hivern. Havíem llogat un pis amb n’Àlex, mestre també, i que coneixia des de Formentera feia tres cursos escolars.

Record tant Formentera com Eivissa a la tardor i a l’hivern amb bon temps majoritàriament, si més no millor que el que fa normalment a Menorca durant les mateixes estacions. D'on havia tret la bicicleta? I què se’n va fer? Durant el temps lliure pedalejava de vegades bona part de la banda dreta de la badia fins a un escà, em tombava a l’embarcador a llegir al sol, la mar plana, fins que un corb marí em distreia de la lectura on havia capbussat el bec. O bé enfilava el camí de Corona i girava a l’esquerra cap a Punta Galera, on també m’ajeia sensual a llegir sobre les penyes fins que, allí sí, apareixia, sexuat, el cos bru d’una altra ànima solitària en aquella hora del migdia. Ja fos lliure a la vora de l’aigua del port magne o damunt els plecs de sediments d’una nau pètria de la cala, ja fos estirat al llit de cel·la reclosa de l’apartament turístic -llogat extemporàniament a un parell de mestres inexperts-, girava les pàgines dels Buddenbrooks de Mann o les pàgines oblidades de les Confessions de Rousseau, llegia històries de conquestes i corsaris eivissencs i les reescrivia. Als dies de quietud hedonista succeïen altres dies d’ansietat erògena. Devia ser un d’aquests dies de clímax inquiet, accentuat per núvols grisos amenaçadors de pluja d’abril, que des de Sant Antoni vaig anar amb bicicleta a la platja de Es Cavallet mig travessant tota l’illa. En vaig tornar buit d’esma i fluix de cames. La bicicleta finalment la hi devia regalar a n’Àlex abans d’acomiadar-me de l’illa a finals de juny.

Punta Galera, Eivissa

Però abans que al juny acabés el curs escolar, la primavera havíem decidit viure-la a la ciutat d’Eivissa. Vam llogar un pis amb cert encant i balcó solejat a l’únic racó de la plaça del Mercat Vell, davant per davant de la porta de les murades de dalt Vil·la.

Quinze anys després d’aquella primavera de 1996 el cap de setmana passat tornava a ser a la plaça del mercat, aquesta vegada amb el meu company, després que haguéssim deixat les maletes a l’Hostal Marina. Havíem partit de Menorca a les onze del matí amb un vol directe i encara estava molt i molt gratament sorprès de la facilitat de plantar-nos a Eivissa amb tan poc espai de temps –feia quinze anys no hi havia vols directes entre les dues illes i l’intermedi de Son Sant Joan me les havia fet fer enfora en el meu record d’idees geogràfiques. Dissabte passat al migdia, abans de partir -aquesta vegada amb el bus 11- del carrer d’Isidor Macabich cap a la platja de Ses Salines per arribar a Es Cavallet, ens vam aturar a la farmàcia de prop de la plaça a fi de proveir-nos, entre altres productes, de Turvital, una beguda energètica de pròpia fabricació farmacèutica.

Me n’havia oblidat del tot, de l’existència del Turvital, fins que una amiga del mercat de Maó, a qui vaig comentar que anàvem a fer uns quants dies a l’illa pitiüsa, me’n va fer revenir el record. Durant un sopar em va explicar que ella, probablement mentre jo vivia a Eivissa, o potser abans, distribuïa el producte a Menorca i que la marca Turvital li havia fet criar la mala fama, entre amistats i altres enveges, de provocar-li una activitat sexual amb frenesí i sense fre i mesura.

Després d’anar a la farmàcia vam anar al forn de Can Vadell, amb el desig de tornar a provar el millor flaó d’Eivissa. Com no gaires llocs de l’illa que la seva gairebé impossible existència ha fet esdevenir pintorescos, el forn de Can Vadell encara es manté viu. Vaig afegir al dolç dues magdalenes eivissenques, amb força calories d’ametlla. Allà mateix al forn ens van fer un parell de panets de serrano per menjar-nos-els abans d’anar a la platja. Després de la madona de l’estanc entre l’hostal i el mercat, a Can Vadell va ser la segona vegada que aquell primer dia sentia parlar pagès, el nom que els evissencs usaven –usen?- per anomenar el seu català.

(Walter Bejamin a Eivissa)

"Cruising books, crossing bats"

2011-08-08T10:11:00.007+02:00

Al claustre del Carme, a l'hospital Mateu Orfila i a l'Escola d'Adults del carrer Sant Joan d'aquí de Maó hi han posat prestatgeries perquè la gent hi pugui dipositar els llibres que li fan nosa. La idea és que qualsevol altre els pugui agafar, els pugui llegir i que després els torni a deixar perquè puguin ser llegits per altra gent. Jo hi he trobat petites joies que no pens retornar i a canvi intent despendre'm d'algun altre exemplar, la qual cosa tampoc no em resulta gens fàcil...

El sistema, que en realitat no és menorquí sinó universal, també compta amb un procediment informatitzat: el propietari que es desprèn del llibre li pot posar una etiqueta amb el nom i el lloc d’origen i pot registrar-lo en una pàgina d'Internet. En aquesta mateixa pàgina el següent lector pot anotar el lloc on l’ha tornat a deixar després de llegir-lo. D'aquesta manera hom pot saber quin recorregut geogràfic fa el seu llibre arreu del món. M’he explicat bé?

Més que no fer cruising pels jardins de Monjuïc o per quartos foscos d'arreu, es tracta d'un llibre viatger que s’entrecreua amb d'altres. En realitat el sistema no es diu “cruising books”, sinó "book crossing" (www.bookcrossing.com). I de fet m'estranyaria moltíssim que entre tanta cucaina lectora no se n'hagués sentit a parlar...

I ara un petit apunt més sobre llibres, animals i pensaments. De la meva visita al palau reial de Mafra de Portugal em van interessar sobretot dues coses: l'orientació sexual del rei i la seva magnífica biblioteca. Resulta que com a antídot contra els ratolins a fi que no hi roseguin els volums, hi mantenen la penombra i hi deixen volar rates pinyades que se'ls cruspeixen. No sé si a Transilvània deuen fer el mateix ni si us pot servir com a remei per a un futur ja no tant imprevisible... En relació als ratolins passavolants de la cuina de sa sínia des cuc havia pensat armar més tost la versió domèstica d’un moix.

I a qui pugui interessar que sàpiga que tornam a tenir notícies de na Nanda, la granoteta màgica. La qüestió és que estàvem una mica tristos perquè feia un parell de dies que no apareixia i ens pensàvem que qualque altre antídot animal no l’hagués intimidada. Però ahir la vam tornar a veure al caire de la paret. Si és el cas que qualcú no l’hagués feta fugir atemorida, ara només cal que torni a agafar una mica de confiança.

Nanda, la granota màgica

2011-07-30T23:09:00.003+02:00

això dels cucs em fa pensar en els lesewürmer i en les bücherratten, en sa sínia -des cuc-, en els ratolins invisibles que s'han passejat per la cuina la passada primavera tot deixant senyals de vida, en un parell d'hostes que tenim actualment a part de na Maria: una granoteta i uns quants dragons que boten i repten pel pati i que prest batiarem, a traslladar la modesta llibreria cap al pis de dalt perquè el marès de la planta baixa sua humitat.

em fa pensar en tot això, i el cuc llimac amb closca a les espatlles em fa sentir cargol, que s’espaia tan lent com llegeix arrossegant-se. I ara puja en Dirk, un altre animaló, i em diu que der frosch badet in der giesskanne, és a dir que la granota es banya a la regadora. Fins ara guaitava al caire del petit poal de les agulles d'estendre, la granota, que no el cargol amb les antenes, per esquivar les banyes, que donarien lloc a infidelitats de pluja estiuenca i altres malentesos. El poalet és de joguina que un infant blau havia oblidat a la platja abandonada. La regadora és verda i no vol madurar. Que fina i assenyada, la granota, que es banya de nit a la mar de la regadora!

Gore Vidal; "Palimpsest: a memoir" (Notes)

2011-05-01T22:56:00.012+02:00

Després de la seva tercera novel·la, “The City and the Pilar” (1948), “Palimpsest: a memoir” és la segona obra que he llegit de Gore Vidal. Escrita entre Itàlia i els EEUU al 1994 –any en què va morir el meu pare-, es tracta del seu primer llibre de memòries. L’autobiografia abasta fins al 1964, tres anys abans del meu naixement. Vidal tenia aleshores trenta-nou anys. Tant ell com el meu pare havien nascut al 1925, però a milers de quilòmetres de distància, l’un a Nova York i l’altre a Menorca, una illa perduda enmig de la Mediterrània occidental...

En un post anterior ja vaig explicar que la novel·la l’havia comprada a l’agost passat en una llibreria londinenca. El llibre de memòries, en canvi, el vaig adquirir a la llibreria berlinesa Prinz Eisenherz durant la meva estada a la capital alemanya al gener. De fet, i per tancar un dels cicles concèntrics entorn de Vidal, he acabat de llegir “Palimpsest” fa uns quants dies també a Berlín durant la meva estada recent a la ciutat durant les vacances de Pasqua. Ja que hi som: de Berlín he arribat avui mateix a Menorca amb un comodíssim vol directe de la companyia aèria Airberlin a primera hora del matí. Aquest recorregut geogràfic, vital o literari meu no se li hagués pogut passar pel cap al meu pare –ni molt manco. En relació als viatges en avió val a dir, no obstant això, que Gore Vidal era fill del primer instructor aeronàutic de l’Acadèmia Militar dels Estats Units i al 1964 ja havia creuat unes quantes vegades l’Atlàntic.

El que sí que tenien en comú, en canvi, Vidal i el meu pare, encara que cap dels dos ho arribi o ho arribés a saber mai, i tot i que des de perspectives diametralment diferents, era Hollywood. Gore Vidal va treballar per a la Metro Goldwyn Mayer durant la segona meitat dels anys cinquanta. Si a la pantalla del cinema Cisne de Can Serra des Mercadal, on el meu pare i la seva germana, la tia Ton, assistien regularment els cap de setmana, apareixia rugint el lleó, això volia dir que la pel·lícula seria bona, així com ens deia també de petits el meu pare. Abans de casats i tenir els fills, tots dos germans es van formar en la cultura cinematogràfica nord-americana al poble i, malgrat que mal pronunciats com arribarien a descobrir anys més tard, idolatraven els noms dels seus actors preferits i els prenien com a model de la seva pròpia imatge, i no sempre l’exterior.

De tota aquella cultura a mi anys més tard m’impactarien, tant durant la meva adolescència com al llarg de la meva joventut, les versions cinematogràfiques de Tennesse Williams, qui Vidal anomena “The Bird”: “A Streetcar Named Desire” (1956), amb Vivien Leigh i Marlon Brando, o “Cat on a Hot Tin Roof” (1958), amb Eisabeth Taylor i Paul Newman. Per cert que a la seva autobiografia Vidal també parla de grans moments de la seva amistat amb Newman i la seva dona Joanne Woodward.

Gore Vidal va treballar juntament amb Williams en el guió de “Suddently, Last Summer” (1959), dirigida per Joseph Mankiewicz. Al llibre Vidal explica que havia volgut que el paper de la mare de Sebastian fos interpretat per Bette Davis, qui també amb Mankiewicz havia rodat al 1950 “All above Eve”. Finalment el paper el va interpretar Katherin Hepburn. De Bette el meu pare també deia el que deien molts espectadors quan d’alguna manera eludien la seva manca d’excepcional bellesa hollywoodenca, és a dir, que era molt bona actriu. En relació al paper interpretat per Montgomery Clift, Sebastian, Vidal també conta que una vegada un policia estatal el va aturar quan anava conduint per sobre del límit de velocitat permesa, que el va reconèixer de la Televisió, que el va advertir en lloc de fer-li una citació i que aleshores li va demanar: “That guy in ‘Suddently, Last Summer’; he was queer, wasn’t he?” Vidal li va respondre que sí, i que si no hagués estat per la tot poderosa “Roman Catholic Legion of Decency” el secret hauria estat revelat. Fa una estona acab de descobrir a la Internet Movie Database (Imbd) que els exteriors de la pel·lícula van ser rodats a Girona i a Mallorca.

El darrer treball de Gore Vidal per a una producció de la MGM de Hollywood va ser la seva col·laboració en el guió de “Ben-Hur”. Vidal, però, no va aparèixer mai en els crèdits. L’armamentístic, bel·ligerant, fatxa i homòfob Charlton Heston es va negar a acceptar que els diàlegs ambigus del príncep jueu Ben Hur amb el seu antic amic Messala, cap militar de les legions romanes, fossin obra seva.

Jan Amos Komenský (Comenius)

2011-04-09T13:04:00.005+02:00

Comenius, considerat el pare de la Pedagogia, va ser també un teòleg i filòsof txec nascut al 1592. Formava part de la comunitat dels Germans de Moràvia, una comunitat protestant de la Prereforma, i en va ser un dels seus líders. Esdevingut orfe als dotze anys, als setze va ingressar a l’Escola Llatina de Prerau i després va estudiar a la Universtiat calvinista de Herborn i a la Facultat de Teologia de la Universitat de Heidelberg, totes dues a Alemanya. Un cop acabats els estudis al 1614 va esdevenir director de l’Escola de Secundària de Prerau i al 1618, pastor i rector de l’Església de Fulnek. Aquest mateix any es va casar amb Magdalena Vizóvka, de qui va tenir dos fills.

Al 1621, un cop començada la Guerra dels Trenta Anys, Comenius va liderar cap a l’exili els membres de la comunitat protestant dels Germans de Moràvia, perseguits per les tropes espanyoles contrareformistes dels Habsburg. Magdalena i els seus dos fills van morir per la pesta i no els va tornar a veure mai més.

Comenius es va haver de refugiar a Polònia. Establert des del 1628 a Lezno, hi va dirigir l’escola de Secundària i es va fer càrrec de les esglésies bohèmies i moraves. Comenius es va tornar a casar per segona vegada.

Al 1638 i al 1641 respectivament, el Govern de Suècia i el Parlament d’Anglaterra el van fer cridar als seus països a fi de reformar-hi els sistemes educatius. L’any 1650 Comenius es va traslladar a Sárospatak, convidat pel príncep hongarès Sigismund Rakoczi. Durant quatre anys va exercir de professor del primer Col·legi Protestant Hongarès i va intentar posar en pràctica les seves idees pedagògiques.

Al 1655 Comenius va retornar a Polònia. En morir la seva segona esposa, es va casar per tercera vegada. Després que al 1656 els partisans polonesos cremessin casa seva, els seus manuscrits i la seva biblioteca per haver donat suport als protestants suecs, Comenius va haver de fugir de Lezno. Amb una pensió de vuit-cents florins, va ser acollit aleshores a Amsterdam, on va morir l’any 1670. Comenius és enterrat a la petita ciutat holandesa de Naarden.

Dues de les seves obres més importants són la Didàctica Magna, apareguda l’any 1679 i escrita en llatí, i la Porta oberta de les Llengües, escrita en txec. Els seus viatges per Europa (Alemanya, Polònia, Suècia, Anglaterra, Hongria, Holanda...) i la seva labor com a pedagog li van valer el títol de “Mestre de Nacions”.

Sárospatak

Klaus Mann: Alexandre el Gran a Lübeck

2011-01-17T19:27:00.009+01:00

A principis del passat mes d’octubre vam visitar Lübeck, a Schleswig Holstein, al nord d’Alemanya, la ciutat d’on és originària la família Mann. Va ser una visita breu, de només unes hores. Havíem arribat via Palma al petit aeroport Hamburg-Lübeck amb Ryanair, una companya de feina i jo. Ens hi esperava el professor alemany i les dues professores italianes, que ja havien arribat. Eren els dos únics avions que es trobaven a la pista, l’un procedent de Pisa i l’altre de Mallorca. La visita era la primera mobilitat del projecte educatiu europeu de l’escola. Després d’una parell d’hores de visita a la ciutat, el nostre destí final era la petita ciutat de Flensburg.

Des que vaig llegir els Buddenbrooks en català ara fa devers quinze anys a Eivissa, sempre havia volgut conèixer la ciutat de les set torres. És clar que no vaig trobar-hi l’esplendor ni el primer declivi de la ciutat comercial d’aleshores. Trobava una altra ciutat reconstruïda després de la Segona Guerra Mundial i abandonada al present per un jovent a la recerca d'un lloc amb més futur. Tot i així, una de les aturades durant el nostre passeig pels carrers de la ciutat em va fer molta il·lusió: vam entrar a la Buddenbrookhaus, la casa familiar dels Mann, convertida en museu. Hi vaig comprar dos llibres, un de Thomas Mann i un altre del seu fill, Klaus Mann: “Alexander”.

Després de “Der fromme Tanz”, de l’autobiografia “Kind dieser Zeit” i de “Mephisto” -també en català-, “Alexander. Roman der Utopie” és el quart llibre de Klaus Mann que llegesc. “Der Wendepunkt” és en alguna prestatgeria de casa mig abandonat i esperant a ser començat de nou. Klaus va escriure la novel·la biogràfica “Alexander” quan només tenia vint-i-quatre anys. El llibre va aparèixer a Berlín el 1929.

He volgut llegir l’Alexandre de Klaus Mann no només per l’interès que em suscita l’autor sinó perquè a més em porta records. Es pot dir que vaig descobrir Alexandre el Gran ara fa devers vint-i-cinc anys, quan en tenia dinou, a partir d’una novel·la de Mary Renault, “El muchacho persa”. Va ser aleshores que vaig saber del seu mestre Aristòtil, vaig partir amb ell des de Macedònia fins als confins del món i vaig sentir a parlar del rei Darios de Persia i de l’eunuc Bagoas, el noi persa. He acabat de llegir la novel·la a Berlín aquest principi d'any 2011.

Narcís a Prenzlauer Berg

2010-12-10T23:41:00.007+01:00

He perdut el compte dels meus viatges a Berlín. Després del viatge a Roma al gener, la capital alemanya va ser la segona destinació de l’any al febrer. Hi vaig tornar al març, al juliol i hi torno ara al desembre. De vegades em vénen ganes d’asseure’m i recapitular. Molts dels viatges els podré reconstruir a partir d’aquest bloc mateix. Crec que el primer va ser al 1996, ara fa gairebé quinze anys tornant de Dresde, i la ciutat ha canviat força des de llavors. Hi ha alguna ciutat europea que hagi canviat tant de fesomia com Berlín en els darrers vint anys? Pregunta cursi: hi ha alguna ciutat europea que m’hagi desbaratat tant els bàtecs del cor? Hi ha alguna ciutat europea o no que porti tants noms? Jordi, Tòfol, Thomas, Lubos, Dirk i punt.

El viatge de finals de febrer també ha esdevingut un clàssic dels meus tours geogràfics, però enguany probablement no serà a Berlín. Tinc reservat el vol a Barcelona, però aquesta vegada només a fi d’enllaçar amb una altra destinació –i això em sona a la locució que em porta en autobús de l’aeroport a casa-, probablement Londres.

Però com que m’he proposat resseguir els viatges del 2010, ara li toca efectivament una altra vegada a Berlín, destí del meu segon viatge d’enguany. Hi vaig arribar de nit. Havia reservat bed & breakfast al barri de Prenzlauer Berg, molt a prop de l’U-Bahn Eberswalder Straβe. Puc recomanar fervorosament l’habitació del pis on em vaig allotjar, no només atesa l’amabilitat dels amfitrions, sinó també per la situació. Havia arribat a l’aeroport de Schönefeld i l’S-Bahn em va portar gairebé directament a l’estació de Schönhauser Alle. Hi vaig fer quatre nits, l’última memorable, com sol passar sempre. El berenar no era inclòs.

Llàstima que la memorabilitat de l’última nit no pugui ser detallada aquí, en aquest lloc tan obert! De vegades penso que això d’escriure en un bloc com aquest es contradiu amb l’ànsia de fer públic l’íntim universal. Tampoc s’hi adiu la crònica. En qualsevol cas: allò que parlàvem dels batecs en realitat no gens cursis del cor que ressonen fins a aquests moments...

Un dels llocs comuns d’aquells dies a Berlín va ser un forn d’una cantonada de –crec recordar- la Kollwitzstraβe, que m’havien recomanat els meus amfitrions. Hi anava a berenar. Perquè un forn a Berlín no només és un forn: també és un cafè. Hi demanava la meva baguette diària de salmó i el meu caffe latte, o dos, una barreja per a mi esplèndida de bon dematí. Sortia al fred diàfan de la terrassa, m’asseia a taula i em desplegava a la falda la manta arravada sobre la cadira. Després de berenar, una cigarreta deliciosa i la lectura transparent de Social Intelligence, neuropsicologia emocional de no sempre fàcil aplicació.

I en aquestes que el segon dia, dissabte dematí, va aparèixer Manfred, pintor bohemi i, és clar, excèntric, que es va acostar des de la taula del davant i, tot d’una, em va demanar la mà, i no precisament per llegir-me-la. Vaig respondre afirmativament i espontània a la seva requesta. El nostre matrimoni va durar bona part d’aquell matí i el dia següent, diumenge, que vam quedar per visitar la Gemälde Galerie del Kulturforum, on hi havia una exposició de dibuixos de Joshua Reynolds. L’exposició temporal va resultar minsa, però també és clar que no es desaprofita la proposta de visitar la millor pinacoteca berlinesa de la mà d’un pintor alemany que havia viscut l’Eivissa hippy i la Barcelona transvestida del seus millors temps, fugint dels grisos. Del museu vam retornar a Prenzlauer Berg i vam anar al Flohmarkt dels diumenges. La nostra breu vida de parella sense consumació sexual va acabar menjant una currywurst i prenent una cervesa al mercat després d’haver resseguit les parades a la recerca d’una bossa de mà de dona vermella i explosiva, la bossa, que es requeria com a motiu simbòlic de la seva darrera exposició.

No estic en condicions d'explicar ara per què aquest post es titula "Narcís a Prenzlauer Berg".

Antinous al "Pantheon"

2010-11-28T16:33:00.013+01:00

Piranesi

M’he aixecat d’un mal humor insuportable, pendolant una altra vegada entre el sí i el no, entre el blanc i el negre, com si no hi hagués termes grisos. O potser és que no m’agrada el gris i prefereixo tots els colors en un o l’absència de colors. Entre l’optimisme i el pessimisme...

Poques coses que em motivin, moltes coses que em motiven, i entre els extrems la paràlisi gairebé total i mal lletada. Escriure aquí també és un conyàs entre les ganes de cridar i el desig que el meu crit només arribi a qui l’ha d’escoltar, perquè tu en seràs la solució i en vull l’eco. Aquest és l’eco dels meus viatges 2010, la fletxa que Sagitari ha tensat en l’arc del meu any, que ha recorregut el xiulet del seu trajecte i que ha fet blanc en la diana del destí.

Del gener a Roma, carrers intricats i sense rumb que conflueixen a les places: Piazza Venezia, Piazza del Popolo, Compo de’ Fiori, Piazza della Rotonda. L’epicentre reiterat del viatge: el “Pantheon”. El panteó va ser l’escenari d’un acte religiós gairebé extemporani, el Te Deum de final d’any, en què cantava Massimo. Un acte religiós fora del temps com m’ho sembla també celebrar una missa a la mesquita de Còrdova. Però el catolicisme va començar més tard; en temps d’Adrià, el cristianisme era encara una religió minoritària. Des d’Itàlica a Hispània, millor retornar ara a Roma tot seguint l’Emperador en els seus viatges. Adrià va inaugurar el Panteó, gairebé totalment reconstruït, durant la seva estada a la capital de l’Imperi entre l’any 125 i el 128, quan tenia al voltant de cinquanta anys. Antinous en tenia aleshores devers setze.

I des del panteó dels déus romans del segle II durant la meva estada del gener de 2010, a la Vil·la Albani del segle XVIII durant la meva estada del gener de 2004. El cardinal Albani havia fet conservar el relleu d’Antinous a la seva vil.la, que va acabar de fer construir el 1762 als afores de Roma, a la via Salaria. L’arqueòleg alemany Johann Joachim Winckelmann, que era aleshores al servei del cardinal, es dedicava a estudiar les peces d’art grec i romà de la ciutat, a posar mides a la bellesa, tot creant-ne així l’estètica neoclàssica. Winckelmann es dedicava a lloar no solament la bellesa de l’Apol·lo de Belvedere dels jardins vaticans, sinó també la de l’Antinous procedent de la Vil·la Adriana.

Ranieri de’ Calzabigi

2010-11-21T18:56:00.003+01:00

De cabdal importància per als projectes de renovació de l’òpera seria italiana impulsats per Giacomo Durazzo a Viena va ser l’arribada el mes de febrer del poeta Raiieri de’ Calzabigi, qui, sis anys més vell que el vicecònsol i pintor Giuseppe Chiesa, era també de Liorna. Després dels seus inicis com a llibretista operístic a Nàpols, l’última llarga dècada, Calzabigi l’havia viscuda a París, on per bé que va tenir cura de l’edició del primer volum de les obres completes de Pietro Metastasio, que entre d’altres incloïa la versió de Le Cinesi musicada feia set anys per Gluck, el literat s’havia decantat tanmateix cap als nous corrents estètics i musicals il·lustrats, arribant-ne a ser, juntament amb els reconeguts filòsofs francesos, un dels màxims teòrics. Però com molts d’altres personatges de l’època, Calzabigi tampoc no vivia ni molt menys exclusivament de la seva vocació literària i musical, sinó més aviat i en el seu cas concret de la seva activitat en el món dels negocis. El poeta liornès tenia fama de ser alhora un eminent autor de tractats econòmics. Havia estat de fet en aplicació dels seus coneixements en aquest camp que feia tres anys havia aconseguit convèncer la marquesa de Pompadour, la favorita de Lluís XV de França, perquè fes ús de la seva influència i intercedís davant del rei a fi que es fundés la loteria de París, empresa estatal en què també va col·laborar el famós aventurer venecià Giacomo Casanova, qui poc temps després va ser nomenat al seu torn agent financer del govern francès. Casanova havia visitat Viena l’any anterior a la representació de Le Cinesi a Schloßhof, havia conegut Metastasio a través del llibretista Migliavacca i havia assistit a la boda del comte Durazzo amb Ernestine, la filla del comte Weissenwolf. Feia pocs mesos que per aquelles dates el canceller d’Estat Kaunitz havia finalitzat la seva missió diplomàtica a París, ciutat en la qual també havia tingut tractes decisius amb madame de Pompadour per a la firma del tractat d’aliança amb França. De fet va ser precisament Kaunitz qui ara acabava de recomanar Calzabigi perquè se’l nomenés conseller secret de la Cambra de Comptes dels Països Baixos a Viena i qui el va posar en contacte amb Durazzo i el seu incipient cercle de reformistes.

Traetta, Armida. Durazzo i Migliavacca.

2010-11-21T17:01:00.005+01:00

La reforma de l'òpera sèria italiana

Traetta, Armida. Durazzo i Migliavacca.
Burgtheater, 3 de gener de 1761

La incorporació de la néta de Lluís XV de França a la monarquia imperial de la casa d’Àustria va comportar l’arribada d’aires musicals nous als teatres de la cort de Viena i, sobretot, al Burgtheater. Aquestes noves tendències s’adeien de totes totes amb els projectes de reforma de l’òpera seria italiana concebuts per Giacomo Durazzo, els quals difícilment haurien pogut reeixir sense que s’hagués donat l’avinentesa, ja que en fer-se enfora de les rutinàries pràctiques metastasianes haurien topat en altres circumstàncies amb l’actitud hostil del poeta de la cort. Aprofitant l’enllaç matrimonial entre Josep d’Àustria i Isabel de Borbó, el responsable dels espectacles va poder expressar per damunt de qualsevol sospita d’intriga cortesana i en deferència a la princesa el seu desig de convidar a Viena qui de feia un parell d’anys era mestre de capella de la cort il·lustrada de Parma. Les notes musicals del compositor italià Tommaso Traetta no solament eren la millor manera d’introduir a la societat cortesana imperial la jove Isabel, qui per força se n’havia de sentir orgullosa i alhora afalagada, sinó també la forma més hàbil d’acostar a través de la ciutat ducal la nova filosofia musical d’origen francès al públic aristocràtic vienès. Tant Jean Jacques Rosseau com Denis Diderot havien lloat l’última tragédie lyrique del músic Jean Baptiste Lully i del llibretista Philippe Quinault, composta a finals del segle anterior, considerada llur obra mestra i ininterrompudament representada des d’aleshores als teatres parisencs. Armide, efectivament, va ser la tragèdia lírica francesa triada per Durazzo perquè fos musicada de nou per Traetta. Durazzo mateix l’havia traduïda del francès a l’italià abans de fer-la versificar al llibretista Migliavacca durant els tres mesos anteriors de l’estrena al Burgtheater per celebrar-hi l’any nou i la nova vida de la princesa. La festa teatral Armida va ser la primera de les dues òperes amb què es va comissionar el compositor de la cort ducal de Parma perquè les representés a Viena, la primera també de les obres que van fer època en emmarcar-se en el projecte de renovació teatral promogut per l’intendent dels espectacles.

Gluck, Tetide. Migliavacca.

2010-11-21T14:59:00.006+01:00

Gluck, Tetide. Migliavacca.

Hofburg, 10 d’octubre de 1760

Les audicions musicals organitzades amb motiu de les noces entre el príncep hereu Josep i Isabel de Parma eren responsabilitat, naturalment, del director general dels espectacles, qui de totes maneres en cap cas no va actuar d’esquenes als gustos de la família imperial i, sobretot, no ho va fer contravenint els de l’Emperadriu, el poeta i el músic preferits de la qual era conegut que continuaven essent Pietro Metastasio i Johann Adolf Hasse, el compositor de la cort de Dresde. Al desig exprés de sa Majestat imperial responia l’obra d’aquests autors que es va representar el 8 d’octubre, dos dies després de la boda. La voluntat i les afinitats del comte Giacomo Durazzo es feien més paleses, en canvi, en el segon dels esdeveniments musicals organitzats, per al qual havia encarregat a Gluck i al llibretista Giovanni Ambrogio Migliavacca la composició de Tetide, una serenata de dos actes que el dia deu es va representar també al Hofburg per honorar els noucasats.

Courtesy RC Boat Videos Hydro Fast Speed Gas Electric

El príncep hereu Josep i Isabel de Parma, 1760

2010-11-20T16:19:00.015+01:00

En un principi Carles III d’Espanya havia pretès que la infanta Maria Lluïsa, la seva filla gran, es casés no ja amb el secundogènit de la casa d’Àustria, l’arxiduc Leopold, el futur Gran Duc de la Toscana, dos anys més jove que ella, sinó amb el primogènit Josep, la qual cosa -i també en un principi- havia semblat bé a l’emperadriu Maria Teresa. Però Lluís XV de França va demostrar aviat el mateix interès que el monarca espanyol en expressar el seu desig d’unir en matrimoni el príncep hereu de la casa d’Àustria amb la seva néta Maria Isabel de Parma, que finalment va ser considerada millor pretendenta. Si bé aquest canvi de decisió per part de l’Emperadriu va fer perillar de tot d’una les relacions entre Viena i Madrid, la inesperada contrarietat, que estroncava els plans matrimonials de la casa reial espanyola, no va arribar a provocar cap sentiment d’humiliació greu i va ser superada aviat de forma domèstica: la infanta Isabel també era, al cap i a la fi, neboda de Carles III.

En aquells moments tothom va estar d’acord que Maria Teresa havia trobat la millor esposa per al seu fill gran: la filla d’un Borbó espanyol, el duc Felip de Parma, i d’una Borbó francesa, Elisabet, la filla preferida de Lluís XV. De fet, la unió dinàstica entre els Habsburg i els Borbons representava un èxit de la política matrimonial de l’Emperadriu alhora que refermava la coalició militar amb França després de quatre anys de guerra aferrissada contra Prússia i Anglaterra. El pintor de la cort d’Àustria, Martin van Meytens, va realitzar al seu taller una sèrie de cinc llenços que donaven testimoni de les celebracions motivades per la gran ocasió: l’entrada de la promesa a la ciutat de Viena amb el seu serpentejant seguici, format per noranta-tres carruatges de sis cavalls cadascun, la cerimònia nupcial a l’església dels Agustins el 6 d’octubre, dos dies després de l’onomàstica de l’Emperador, el dinar de boda a l’antecàmera del Hofburg, el sopar a la Redoutensaal i, finalment, l’esdeveniment musical, una serenata.

l'òpera còmica francesa (Viena 1755 - 60)

2010-11-20T15:36:00.005+01:00

Schlosstheater Schönnbrun

La repercussió més visible de la nova política teatral, derivada de la proposta diplomàtica del canceller d’Estat Kaunitz d’acostar Àustria a la monarquia francesa i de mantenir i refermar-hi el tractat d’aliança, sobretot ara que havia començat la guerra, va ser la introducció a Viena de l’òpera còmica d’origen francès. El comte Durazzo, per la seva part, mantenia des de la ciutat imperial intensos contactes literaris amb Charles Simon Favart, actiu reformador de l’escena parisenca des del doble vessant d’empresari i autor teatral, el qual li lliurava a més el més nou quant a obres de gènere còmic, esdevingut molt popular i de gran èxit a la capital francesa. El director dels teatres va encarregar a diversos compositors la feina d’adaptar per a l’escena vienesa les comèdies, els vaudevilles, les arietes i els interludis musicals enviats des de París. Treballant primer com a organitzador i director dels espectacles d’una companyia francesa i elevat després a la categoria de director de música dels espectacles de la cort, va ser principalment Gluck qui es va dedicar a aquesta tasca, arribant-ne a composar més de mitja dotzena en quatre anys, d’òperes humorístiques d’aquest tipus: La fausse esclave, Lîle de Merlin ou Le Monde renversé, La Cythère assiégée, Le diable à quatre, L’arbre enchanté ou Le Tutour dupé, L’ivrogne corrigé i, finalment, Le Cadi dupé. Talment com en el cas dels intents renovadors de l’òpera italiana, la majoria d’aquestes òperes bufes franceses eren breus, d’un o dos actes com a molt. En aquest cas això es devia però a les exigències del gènere, fonamentalment al seu caràcter lleuger, força adient a l’hora de celebrar les diverses efemèrides del calendari festiu de la família imperial. Si d’una banda els aniversaris de l’Emperador es festejaven al Burgtheater, la seva onomàstica se solia celebrar de l’altra al palau de Schönbrunn, on justament el dia de sant Francesc de feia una desena d’anys Maria Teresa havia fet manar construir el teatre per regalar-lo al seu espòs. Al marge d’aquestes dates assenyalades, hi havia també la cita anual de Laxenburg i d’altres de més difícil precisió, com ara la boda del príncep hereu Josep amb Isabel de Parma i Borbó.

Gluck, L’innocenza giustificata. Durazzo [Metastasio]

2010-11-20T13:35:00.009+01:00

Gluck, L’innocenza giustificata. Durazzo [Metastasio]

Burgtheater, 8 de desembre de 1755

Adonant-se del fet que amb Le Cinesi Gluck acabava de traspassar la frontera de la seva primera maduresa professional de forma tan brillant, Durazzo va intercedir perquè se’l contractés per treballar al servei de la cort. Va començar així una dècada d’estreta col·laboració entre el músic i el director general dels espectacles. La primera òpera vienesa de Gluck com a compositor imperial de música teatral -no podia ser de cap altra manera- va a ser a partir d’un altre llibret del poeta de la cort i es va representar al palau d’estiu de Laxenburg, on com cada any al mes de maig la família imperial s’havia traslladat a fi de passar els mesos de més calor fora de la ciutat emmurallada.

Per a l’hivern d’aquell any però, amb motiu de la celebració del quaranta-setè aniversari de l’Emperador el 8 de desembre, Durazzo va proposar a Gluck treballar en la composició d’una obra diferent, quelcom d’innovador dins el panorama operístic italià de Viena, monopolitzat de feia massa temps per l’omnipresent Metastasio i la seva tradicional concepció del melodrama. Es retreia al poeta de la cort haver fet ús excessivament reiterat d’una mateixa fórmula dramàtica. L’estructura de les seves obres havia esdevingut tan convencional i encarcarada que es barrava el pas a qualsevol intent de renovació, de crear noves expectatives, de provocar sorpresa o, i consegüentment, de sentir emoció. Des del punt de vista de la composició estrictament musical, tal rigidesa delimitava la creació de partitures a allò preconcebut de feia temps, a la divisió clara i estricta entre els recitatius, on es concentrava l’acció, i les àries, gairebé totes a capel·la i amb l’única i ornamental funció de ressaltar el virtuosisme dels cantants i suscitar l’admiració del públic. Ja fos a fi de parodiar les obres del poeta de la cort o bé per deixar en evidència l’artificiositat del seu procediment i demostrar alhora la possibilitat de crear quelcom de nou, Durazzo va prendre diferents àries de diversos textos de Metastasio, les va modificar ostensiblement i les va unir a través de recitatius que va escriure ell mateix. D’aquesta manera, el director dels espectacles va deixar de banda el llibretista de la cort imperial, va donar prova de la seva particular vocació de poeta i amb la col·laboració de Gluck va dur a escena al Burgtheater L’innocenza giustificata, una festa teatral, com se la va anomenar, una obra breu però innovadora a mig camí entre l’òpera seria i la còmica, una òpera la darrera ària de la qual, “Ah, rivolgi, o casta diva” era també de Durazzo. No obstant aquest cas insòlit en el món operístic vienès, dotze mesos després, i a fi de celebrar, a més d’un altre any de vida de Francesc I, el naixement de l’arxiduc Maximilià, el Burgtheater va tornar a obrir les portes per escenificar un altre melodrama de Metastasio amb música de Gluck.

Courtesy Moving Space Productions - moving truck rental

Gluck, "Le Cinesi". Metastasio

2010-11-20T13:07:00.006+01:00

Gluck, "Le Cinesi" ; Metastasio.
Schloßhof, 24 de setembre de 1754

Belloto, 1758/1761

Havia transcorregut un llustre i Le Cinesi s’estrenava en canvi en un altre marc, molt més distès i festiu. Si bé eren temps de postguerra, es vivia un breu període de pau. Durant aquells dies de finals de setembre a Schloßhof, ningú no devia intuir encara el següent conflicte bèl·lic, que esclataria dos anys després, la Guerra dels Set Anys. El projecte musical per a aquesta petita òpera va ser laboriosament meditat per part de Gluck.

Era la segona vegada que es musicava aquest altre llibret de Metastasio. De l’anterior versió musical, una jove Maria Teresa de divuit anys n’havia interpretat un dels papers principals. El repte de fer-ne una segona composició que superés amb èxit la comparació amb la primera era sobretot un estímul. Res no feia al cas que Gluck s’hagués atrevit novament a composar la música d’un text que ja havia estat musicat anteriorment per un altre compositor. A partir d’alguns llibrets de Metastasio se n’havien arribat a fer fins a vuitanta, de composicions musicals. Encara havia de passar un cert temps perquè l’arrelat costum de musicar diverses vegades una mateixa obra es comencés a percebre com a il·lícit des d’un punt de vista artístic. La gosadia de Gluck era en tot cas haver apel·lat de forma tan directe a l’atenció i sensibilitat musical de l’Emperadriu, a qui Gluck convertia sens dubte en la millor receptora possible de la seva nova música.

Per començar a llegir la Suite Calbó clicau aquí

Gluck, "Semiramide riconosciuta". Metastasio

2010-11-20T11:02:00.006+01:00

Burgtheater, 14 d’abril de 1748

Le Cinesi no era però la primera òpera del compositor de l’Alt Palatinat a la qual assistia la família imperial, ni tampoc, i molt menys encara, el primer llibret de Metastasio al qual posava música. Cinc anys abans, quan de fet faltaven pocs mesos per a la firma del tractat que va posar fi a la Guerra de Successió d’Àustria, amb motiu de la celebració dels trenta-un anys de Maria Teresa i de la nova reobertura del recentment renovat Burgtheater, Gluck havia rebut l’encàrrec de musicar la Semiramide riconosciuta. En aquella ocasió la posada en escena de l’òpera havia tingut com a rerafons la situació política i bèl·lica internacional que s’estava vivint als dominis de la casa d’Àustria des de la mort del pare de Maria Teresa, l’emperador Carles VI. El tractat d’Aquisgrà havia de posar fi a vuit anys de guerra, tot garantint finalment el dret successori de Maria Teresa al tron. A l’òpera, de tema històric, s’hi tractava de forma artística la legitimitat de les sobiranes al dret a la successió. En el cas d’Àustria, s’havia decretat la “Sanció Pragmàtica” com a via política per resoldre la problemàtica que suposava la manca de descendència masculina per part de l’antic Emperador. Damunt l’escenari es traslladava l’acció a l’Antiga Pèrsia, on Semiramis, l’esposa del difunt rei Ninus, era finalment reconeguda com a monarca de ple dret. Tot i que Gluck encara treballava aleshores com a músic d’una companyia ambulant, l’havien avalat reiterats èxit obtinguts amb diverses obres, compostes també a partir sobretot de textos de Metastasio i majoritàriament estrenades amb motiu de les inauguracions anuals de la temporada d’òpera del Teatro Regio Ducale de Milà, la capital dels dominis llombards dels Habsburg.

Burgtheater, 1888

Christoph Willibald von Gluck

2010-11-20T10:21:00.007+01:00

Calbó, versió ampliada

Giacomo Durazzo va conèixer el compositor Christoph Willibald von Gluck durant un concert organitzat per un reconegut mecenes vienès, el mariscal príncep Joseph Friedrich von Sachsen-Hildeburghausen. Des que, un cop casat, s’havia establert definitivament a la ciutat, Gluck era el mestre de capella de la famosa orquestra de què disposava aquest militar i melòman aristòcrata per amenitzar musicalment les vetllades d’hivern al seu palau. Essent ja nou director general dels espectacles de la cort, Durazzo va ser convidat novament per Sachsen-Hildeburghausen, aquesta vegada però a Schloßhof, la seva residència d’estiu, on amb motiu de la visita dels emperadors s’havien previst celebrar quatre dies de festa. Es donava la circumstància que, així com havia fet recentment amb el palau de Belvedere, propietat fins aleshores dels hereus del mariscal príncep Eugeni de Savoia, Maria Teresa havia decidit comprar també les possessions de Schloßhof per regalar-les al seu espòs. Un dels actes programats per a aquells dies de festa va ser la representació de Le Cinesi, una òpera breu amb llibret de Pietro Metastasio, el poeta de la cort, i música de Gluck.

Per començar a llegir la Suite Calbó, clicau aquí

Pausànies a Binimel·là

2010-11-14T21:16:00.002+01:00

Ens hem aixecat tard, diumenge a les onze. Ens hem sorprès quan hem vist que feia un dia anticiclònic, de sol sense ennuvolats. Les previsions del temps ballaven, però el cel blau s’havia imposat. Hem decidit sortir tot d’una després de berenar una mica, i carregar solament begudes a les motxilles, ja menjaríem en tornar. Hem davallat amb el cotxe al port. Les banderes dels arbres mestres de les embarcacions i la de Cas General dominant ens han corroborat que el vent era de llebeig. Ens havíem de dirigir cap a Tramuntana si volíem redossa del vent: Es Grau, Favàritx... finalment ens hem decantat per Binimel·là. Dia solejat de novembre amb llum d’or i els camps verds i abeurats de tanta pluja les darreres setmanes. La carretera plena de cotxes aparcats a les barreres dels camis que delataven els boletaires diumengers a la recerca d’esclata-sangs sadolls d’humitat carnosa i sanguinolenta.

Hem pres a peu el camí de la dreta de la platja cap a les cales del costat, fins a l’última, i hem estirat la tela blanca estampada de sargantanes negres damunt l’arena apunt d’eixugar. He fet una nedada fresca en la mar pèl de gallina per l’oratge. En sortir els rajos del sol em dauraven la pell. Net de cos i ànima després de l’ablució marítima, m’he posat a llegir, amb el cap clar com el cel.

Des de la Menorca talaiòtica m’he embarcat en un vaixell grec. Quan els comerciants han sabut que em dirigia a la cort macedònia de Pel·la m’han parlat del que es deia del rei. Durant una de les seves bacanals, Felip II, embriac, havia fet despullar el jove patge Pausànies, de l’edat del seu fill Alexandre, i l’havia violat davant dels membres de la cort. M'han deixat encuriosit per quina en serà la revenja.

Gore Vidal, "The City and the Pillar"

2010-11-13T22:37:00.012+01:00

Per establir les coordenades del temps de vegades penso en els meus avis per part de pare o en el meu pare mateix –les referències culturals de la meva infantesa a Menorca-, i em deixo sorprendre per distàncies que van molt més enllà de la cronologia. Quan Rock Hudson va morir de la sida el 2 d’octubre de 1985, el meu pare, que va néixer el mateix any 1925 que l’actor, en sentir la notícia –ell i jo érem tot sols al menjador de casa nostra amb la televisió encesa-, el meu pare va dir en veu alta que sempre s’ho havia pensat, que Rock Hudson era homosexual. Jo aleshores era a punt de fer els 18 anys i partir cap a Barcelona a estudiar. El que no sabia el meu pare era que jo, més que no pas per Hudson, sempre m’havia sentit més atret pel protagonista de “La gata sobre el tejado de zinc”: Paul Newman també havia nascut el 1925.

Qui també va néixer el 1925 va ser Gore Vidal i als 21 anys va escriure “The City and the Pillar”, l’altra novel·la que vaig comprar ràpid i corrents a l’Oxford Street de Londres la darrera setmana del mes d’agost passat. No cal parlar de les distàncies de tota mena que hi havia ja aleshores entre la Menorca rural del meu pare i el Nova York dels darrers anys de la Segona Guerra Mundial.

Vidal explica al prefaci de la nova impressió del llibre el 1994 que un cop publicada l’obra per primera vegada el 1948 va enviar un exemplar a Thomas Mann, qui es va limitar a qualificar-la d’”obra noble”, però que en realitat no va llegir fins a alguns anys més tard quan l’autor alemany havia reprès l’escriptura de “Bekenntnisse des Hochstaplers Felix Krull”. (No he llegit aquesta obra de Mann, però en vaig veure una versió cinematogràfica i ara fa poc la vaig aconseguir a la Buddenbrook Haus de Lübeck, la ciutat de naixement de l’autor.) Gore no va saber fins a principis dels anys noranta a través d’un biògraf de Mann que el seu llibre, considerat la primera novel·la obertament homosexual, havia impressionat l’autor de “Der Zauberberg”. I per força ho havia de fer: el fill homosexual de Mann, Klaus, s’havia suïcidat el 1949.

El noi homosexual de “The City and the Pillar”, Jim Willard, és al seu torn un noi de la tradicional Virginia que, després de tenir la seva primera experiència sexual amb Bob al costat del riu i haver-se enrolat aquest en la marina mercant, decideix marxar a Nova York i treballar en un vaixell creuer. Jim somnia a retrobar Bob i mentrestant, Siddharta cosmopolita, aprendrà de la vida: tindrà una relació amb un actor hollywoodienc egocèntric i amb un escriptor pessimista i frustrat, coneixerà Mary i tots tres viatjaran al Yucatán... Durant la guerra s’allistarà juntament amb l’escriptor a l’Exèrcit i serà transferit ell tot sol a les forces armades de l’aire. En serà dispensat en contraure reuma artrític, tornarà a Nova York i s’abandonarà a la vida sexual de la ciutat. Finalment rebrà una carta de la mare, que l’espera per Nadal i en la qual li informa que Bob s’ha casat i té una filla. Després de vuit anys Jim torna a la seva ciutat i s’ofega en la mentalitat conservadora dels seus, que l’intenten convèncer que s’estableixi i es casi jove: “settle down”. Es retroba amb Bob durant un sopar convidat per la seva esposa. El riu desemboca violentament en un hotel de Nova York després de prendre unes copes: Jim, ansiós per reprendre el cabdal vital que va néixer un dia durant la seva primera joventut, vol tornar a fer l’amor amb Bob. Però l’amic navega a contracorrent i s’hi resisteix. Jim, més fort que ell, l’acaba sotmetent.

Edmund White

2010-11-13T00:07:00.010+01:00

Dedicat a David Vilaseca post mortem

Passejàvem per l’Oxford Street de Londres l’última setmana del mes d’agost. Anàvem de botigues perquè el meu company volia comprar-se roba. S’havia queixat que amb mi no es pot anar de compres, perquè no tinc paciència, i és veritat, em cansa mirar i emprovar-me roba. No és que no sigui presumit jo també, però això de la roba prefereixo solucionar-ho ràpidament i per això normalment entro a una d’aquestes botigues supermercat on agafes qualsevol drap per menys de vint euros sense haver-te’l d’assajar, tot i que el padàs en qüestió et resulti després car atesa la qualitat pèssima.

Érem al carrer i anàvem passejant i de cop i volta vaig veure davant per davant de la porta oberta d’una llibreria una prestatgeria encapçalada pel rètol de “gay literature”. Ni fet aposta! O precisament sí fet expressament perquè els passavolants la veiessin i entressin a comprar, com vaig fer jo, perquè com bé se sap en un negoci els productes no se solen disposar a la babalà. Aleshores em vaig dirigir ràpidament al prestatge i també ràpidament vaig agafar un parell de llibres, afortunadament ben disposats també, a fi que el meu company no perdés la paciència entre tant de llibre.

Els dos llibres que vaig emplomar al vol han estat lectures d’aquest final d’estiu principis de tardor a la platja de Menorca. Copsat de llambregada, el primer va ser “City boy” d’Edmund White. En ple estiu havia llegit “Hotel de Dream”, de l’autor americà, la història d’un escriptor malalt a les acaballes de la vida a finals del XIX, visitat per un petulant Henry James al Londres d’Òscar Wilde i a punt d’agafar un vaixell que l’havia de portar a un balneari de la Selva Negra a fi de curar-se de tuberculosi, estirat a l’intempèrie solejada d’una muntanya màgica. Atès per la seva dona, el delirant escriptor li dicta convalescent la coneixença que fa fer d’un noi també malaltís que, arribat de l’Amèrica profunda, es maquilla, exerceix la prostitució i es deixa mantenir per un pare de família a Nova York. És un llibre que contraposa dos móns, l’irreal victorià i anglogermànic amb la cruesa quotidiana dels fons de Manhattan.

“City boy” és en realitat el tercer llibre que llegeixo de White. “Escorxat viu”, en català, va ser el primer, que havia començat fa anys i que vaig tornar a començar i acabar també ara fa uns mesos: “Skinned alive”, un llibre de narracions i de relacions... El noi ciutadà és White mateix, una autobiografia dels seus anys seixanta i setanta novaiorquesos, amb Stonewall com a epicentre d’un món de llibertat sexual acabat de descobrir, amb parèntesi californià, estada a Roma, anades i vingudes estiuenques a la Venècia de Peggi Guggenheim -cocktails al voltant de la piscina.

White despulla de tal manera el seu cos musculat d’aquell temps i la seva eterna ànima crítica i literària que sembla que hagis passat la nit fent sexe amb ell, quan en realitat i a tot estirar només t’has adormit una estona damunt del seu sexe passiu, imprès a l'arena. En plena solana giren en les pàgines del teu cap enfebrat de coneixences personatges com ara la lèsbica i egocèntrica Susan Sonntag, l’estrany i indestriable Mapplethorpe en blanc i negre, el mig berlinès Christopher Isherwood amb la seva parella, per a qui ahir va cuinar, i l’acabat de llegir Gore Vidal, del qual és el segon llibre que vaig caçar al vol durant el nostre viatge a Londres: “The City and the Pillar”.

El turisme fa escola al Ramis

2010-11-11T22:51:00.008+01:00

L’IES Joan Ramis i Ramis coordina a partir d’aquest curs i fins al 2012 un projecte educatiu del Programa d’Aprenentatge Permanent Comenius de la Comissió Europea. El títol en anglès del projecte és del tot explícit: “Let’s travel! Tourism, another way of learning”, que en català s’ha volgut traduir per “Anem de viatge! Turisme, un altre camí per aprendre”. A part de l’institut maonès, en el projecte hi participen escoles de sis països més: l’escola Kurt Tucholsky de Flensburg (Alemanya), el Liceu Colbert de París, l’Institut d’Instrucció Superior Orfini de Foligno (Umbria, Itàlia), l’Escola Pedro Ferreiro de Ferreira do Zêzere (Portugal), un institut de Silèsia (Polònia) i un altre d’Iskelderum (Turquia).

Un dels objectius del projecte és que tant els professors com els alumnes coneguin i donin a conèixer els pobles o les ciutats on estan situades les escoles des d’un punt de vista turístic (cultura, natura, esports, oci...). Es volen aprofitar les oportunitats que ofereix el turisme a l’hora de millorar el domini de les llengües estrangeres i l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació. Es pretén millorar també la capacitat de treballar en equip, de col·laborar i compartir experiències entre alumnes, professors i institucions educatives, ja sigui a l’hora d’aprendre, d’ensenyar o d’avaluar. Per últim es vol donar una nova perspectiva de la diversitat, les diferències i la varietat europea a l’hora d’integrar els països de la Unió.

A fi d’assolir aquests objectius durant els dos cursos del projecte alumnes i professors treballaran en tota una sèrie d’activitats conjuntes. Es crearà per exemple un bloc per a l’aprenentatge de llengües estrangeres (anglès, alemany, francès...), enfocat des del punt de vista del turisme i on es publicaran entre d’altres recursos de la xarxa i textos escrits pels alumnes. Des de París s’emetrà un programa de ràdio per a viatgers amb informacions i música dels set països participants en el projecte. Es realitzarà un reportatge sobre ecoturisme a les diferents regions, en el qual l’institut maonès donarà a conèixer el Camí de Cavalls. Es farà un jardí a Portugal amb plantes provinents de tots set països (verdures, flors, plantes aromàtiques...). Des de Portugal es coordinarà també l’elaboració i la publicació d’un llibre de plantes “Plants travel around Europe”. S’elaborarà un dossier amb informacions útils per a viatgers, tot comparant preus entre els diferents països. Es confeccionarà un joc interactiu: “Who wants to be a traveller?” Es dissenyarà un almanac per al 2012 amb un calendari de festes populars de les diferents regions. Es posarà en contacte els alumnes via email a fi que escriguin sobre ells mateixos i intercanviïn informacions rellevants des del punt de vista turístic. A hores d’ara s’ha creat ja el bloc del projecte, que també coordina el nostre institut i que es pot visitar a través de la pàgina del centre:

www.comeniusletstravel.blogspot.com.

A l’IES Joan Ramis i Ramis participen en el projecte setze professors i devers tres-cents cinquanta alumnes repartits entre diferents nivells, grups i assignatures. Els setze professors que hi col·laboren pertanyen als departaments de Ciències Naturals, Ciències Socials, Informàtica, Orientació, Educació Plàstica i Visual, Informàtica, Física i Química, Llengua i Literatura Espanyola, Llengües Clàssiques i Llengües Estrangeres.

Les activitats del projecte es distribueixen segons cursos i nivells i atenent al currículum de les assignatures. Així per exemple, a l’assignatura de Pàstica i Visual els alumnes de 1r d’ESO realitzaran entre d’altres un Cartell Comenius. Els alumnes de 4t d’ESO participaran activament en el projecte des de vàries matèries: també a classe de Plàstica dissenyaran dues pàgines del calendari coordinat per Itàlia, una dedicada a la diada de Sant Jordi del mes d’abril i una altra d’inspiració turística. D’altra banda alumnes d’aquest nivell participaran també en la creació del jardí de Portugal i en la realització del llibre de plantes des de l’assignatura de Ciències Naturals. L’aula 16 de 4t d’ESO esdevindrà Aula Comenius amb la col·laboració de la professora de Ciències Socials. El grup de 4t E, amb alumnes de diversificació, realitzaran el vídeo sobre la ruta ecoturística del Camí de Cavalls. En motiu d’això, el professor d’Orientació i el de francès i quatre alumnes viatjaran a principis de febrer a París, ja que tant el vídeo com el programa de ràdio es coordinen des de l’institut francès. Atenent al fet que l’escola portuguesa coordina la realització del llibre de plantes, quatre o cinc alumnes de 4t d’ESO visitaran, acompanyats de la professora de Ciències Naturals, Ferreira do Zêzere, on al maig se celebrarà una trobada d’alumnes i professors provinents dels set països del projecte. D’altra banda, alumnes de 4t d’ESO i de Batxillerat s’intercanviaran emails amb els alumnes de les altres escoles des de les assignatures d’anglès, francès, alemany, etc. i col·laboraran amb les seves aportacions en el bloc de llengües estrangeres.

Al marge de les mobilitats esmentades d’aquest curs a França i a Portugal, durant el curs escolar 2011-2012 el Ramis també viatjarà a Turquia, on l’octubre de 2011 se celebrarà una altra trobada d’alumnes i professors provinents de tots els països del projecte i on possiblement s’imprimirà el calendari. El viatge a Itàlia tant pot ser durant el mes d’abril de 2011 com el de 2012. Els alumnes hi viatjaran acompanyats de professors de Plàstica i Visual, de Ciències Socials i/o de Llengües estrangeres. El projecte educatiu europeu del centre preveu que es realitzin entre vint-i-quatre i vint-i-vuit mobilitats en total. També hi ha l’oportunitat de visitar l’escola polonesa.

Durant la segona setmana del mes de maig de 2012 el Ramis organitzarà l’última trobada de treball a Menorca, on el projecte serà finalment avaluat per professors dels set països participants i on se celebrarà el final del projecte amb la realització d’un programa d’activitats a l’escola, visites turístico-culturals, ecoturístiques i lúdiques i activitats d’oci a Maó i a l’illa.

A nivell europeu el projecte Comenius “Let’s travel! Tourism, another way of learning”, en el qual hi participen un miler d’alumnes i un centenar de professors, està subvencionat per la Comissió Europea amb 141.000€, que es destinen a un mínim de 168 mobilitats en total, a l’organització de les trobades i a la realització de les activitats.

Miquel Pons

Coordinador Comenius

IES Joan Ramis i Ramis

Seit langem wieder ohne dich...

2010-06-05T17:48:00.002+02:00

war am strand, sehr schön, sauberes frisches wasser, war in der sonne, habe was gegessen, bin geschwommen, hab gemerkt ich hatte das buch zu hause liegen gelassen, bin wieder gechwommen und nach hause zurückgekommen, habe abendessen vorbereitet, einen orange gespritzt und den saft getrunken, einen salat gegessen, mit kabeljau, bin dabei dir zu schreiben, rauche eine/n und wahrscheinlich wieder zum strand mit dem fahrrad... zum lesen, endlich!

Comenius Application Form

2010-02-19T21:44:00.001+01:00

My dear colleagues

when a sequence of experience is over we always reflect what we could have done better to improve that experience. I can assure you I'm optimistic and enthutiastic all the time, what I think a very important thing if we really want to achive our goals. By working in the application form somewhen I realised in this case my personal goal was to coordinate a project for 2010 which involved all of us: 10 partners.

Although a little bit exhausted, I keep on being very optimistic about our project and in some way we are always going to be 10 in our heart. "But" the fact is that Maria from Cyprus and Viktorija from Schotland won't be able to travel this time. This time they are going to remain at home. I'm sure they must be great places. At the same time I'm also convinced it would have been a pleasure for all of us to host Maria and Viktorija in our respective homes within our common project.

I'm not going to explain now why Cyprus and Schotland will not participate in the project. We will have time to reflect and speak about that. I'm at home now, I have opened a bottle of red wine to your heath and to thank all of you for all the time and work you have dedicated to our common project until now. And last but not least, I would specially like to thank Viktorija and Maria for their contribution to the project: THANK YOU VERY MUCH!!!

Finally, as Monica says: "God help us", and I would like to add: Yes, God is helping us and it doesn't really matter if our god is blue, red, green or multicolored!

Thank you and cheers!

Maó i Venècia

2010-01-10T23:36:00.007+01:00

Me’n vaig a dormir perquè demà comença de nou l’escola després d’aquest llarg període de vacances. I aquest segon trimestre serà força intensiu en tots els aspectes. Abans d’anar a dormir, però, vull anotar un parell de coses. La primera: ahir vam anar a prendre un parell de copes de vi negre al Mirador amb Malcolm i vam estar parlant un poc de Menorca durant la dominació britànica al segle XVIII i em va recomanar que visités la web del National Maritime Museum de Londres i entre moltes altres coses interessants hi he trobat aquesta veduta del port de Maó del 1820.

Charles Martin Powell,

A Third-Rate Entering Port Mahon

Avui de matí després d’aixecar-me i berenar me n’he anat al mercat de vell del parc del Freginal i he comprat un tapís prou gros per 5€ que penjaré al menjador per mirar-me’l mentre dino. Es tracta d’una vista veneciana, probablement del pintor Bernardo Bellotto, molt semblant a aquesta de la National Gallery of Victoria, a Austràlia:

Bernardo Bellotto,
Grand Canal looking north-east to the Rialto Bridge (c. 1738)

Bona nit!

Bülent Ersoy

2010-01-09T13:54:00.005+01:00

Aiguasalada, aquesta vida viatgera teva és tan intensa que costa de seguir... Amb aquesta entrada ja me'n faig una petita idea: Istambul, Gàlata i Pera... Jo també hauria de fer memòria del meu viatge a Istambul... Per cert, peccato: tinc el llibre de Juan Goytisolo "Estambul Otomano" de la mateixa col•lecció que el de Viena de Valverde... Bé, escola, veniu demà a sopar: confirma-m'ho. I dimecres al cine, què hi fan?

He hagut de cercar entre els meus apunts quan hi vaig anar jo, a Istambul: Setmana Santa de 1992, gairebé 18 anys. Que heavy!!!

"La terza luna"

2010-01-09T02:29:00.005+01:00

Caro Massimo,

Ho appena visto il film“Un mondo d’amore” sobre la vita di Pasolini. Sono colpito: realmente squisito e spettacolare. E pensare che questa opera maestra mi è costata soltanto 5€ nell mercato de Piazza Repubblica... Come scrive Pier Paolo:

"Ti voglio bene!"

La terza notte
di luna piena,
fa ritrovare
gli amori perduti.
Stanotte spunta
la terza luna,
t'aspetto amore
sul lungo mare.
Tornerai, io lo so,
perché credo al destino,
perché ancora io t'amo
t'amo, t'amo...
La terza notte
di luna piena,
stanotte o mai
ti rivedrò.
. . . . . .

"L'uomo nero"

2010-01-07T10:05:00.003+01:00

Tornat de Roma. Moltes coses per explicar i poc temps per fer-ho. Finalment només vaig anar al cinema un dia, dia primer de gener de 2010. L’any va començar amb un film italià: “L’uomo nero”, de Sergio Rubini... a la descoberta de directors i actors coneguts del cinema italià actual. Hi vaig anar amb Massimo, un amic que he fet durant aquests dies. Ell havia escollit la pel·lícula, l’horari i la multi sala Madison, un cinema de barriada sense pendent situat molt a prop de la basílica de Sant Paolo. Abans de començar la pel·lícula hi vam anar passejant, a l’església: era tancada, però me’n recordava de quan hi vam anar amb en Tòfol el cap d’any de 2004. Plovia, com bona part del temps durant l’estada a Roma.

Em va agradar, el film, una comèdia força entranyable, un fresc de l’Itàlia dels anys 50/60, amb bellíssimes imatges del camp i els pobles de la Puglia, a mig camí entre “Cinema Paradiso” i “La vita é bella”, des de la perspectiva d’un nin amb un pare excèntric tocat de l’ala artística. Llàstima que tot i que l’inici sigui força sostingut, a mesura que avança la pel·lícula el mosaic d’accions, perspectives i situacions no acaben de compondre una obra del tot equilibrada. Li manca unitat d’acció. Així i tot, un hi passa una estona força agradable, al cinema.

Porta di San Paolo, Roma

Gus van Sant, "Paranoid Park"

2009-12-05T10:49:00.005+01:00

Tampoc calen gaires paraules, dijous passat vaig anar al cineclub per primera vegada des de feina molt de temps, de fet no hi havia anat des de la temporada passada, és a dir que "Paranoid Park" ha obert el curs cinèfil 2o09 2010. Volia que aquest film de Gus Van Sant se sumés a altres pel·lícules seves que he vist: "My own private Idaho", "Elephant" i "Milk". Com a "My Idaho" i a "Elephant", a "Paranoid Park" van Sant torna a tractar la joventud, l'adolenscència trencada per la realitat més crua i violenta amb grans moments visuals i melòdics de sensualitat sostinguda i des d'una perspectiva interior summament, paradoxalment poètica. En fi, potser volsaltres tampoc us perdríeu una pel·lícula de van Sant...

Mailing Europe

2009-12-04T22:23:00.004+01:00

Dear all,

Dear Monica from Romania, Dear Joana from Minorca, Dear Maria from Cyprus, Dear Marlena from Poland, Dear Burkhard from Germany, Dear Bruno from Portugal, Dear Viktorija from Scotland, Dear Fabiola from Italy, Dear Bily from Bulgaria, Dear Murat from Turkey,

Let me please take a breath… Thank you! “Let’s travel! Tourism: another way of learning” has so many partners!!!

Let’s please have a look at the situation of our project. The two participants from Menorca in the Contact Seminar in Bratislava, Joana and I proposed the topic we are now working on: Tourism. From de very first moment Monica from Romania showed her interest and we worked all together very closely all the time and developed the summary and the objectives of the project. We really had a very good time... Monica’s communications skills have made it possible that so many countries have joined our initial idea. The partnership with Viktorija from Scotland lately can also be seen as a success of the seminar, since she has contact us through Paul, the scottish participant in Bratislava. I would like to welcome her in the project.

Attending the instructions Monica gave, Burkhard and Bruno have already filled and sent sections 3 and 5.2 and Marlena section 3 of the Comenius application form. As far as I know Maria is also working on the form. I just received Monica’s email showing Bily’s first interest for the project, and actually don’t know if she is still interested in it... I would also like to know if Fabiola has found any Italian secondary schools which would like to join the project, and finally Murat from Turkey wants to join it.

Regarding the German proposal of celebrating a preparatory meeting on January, Romania and Spain as former participants in the contact seminar in Bratislava can now not be granted by our respective National Agencies for a preparatory visit. I think it will be no problem for all of us to cross that it was the result of a Contact Seminar in the application form, or for you the result of a preparatory visit. In case you don’t take part in the preparatory visit it won’t be an inconvenience for your application.

So if you want to celebrate a preparatory visit we have to decide where. Sighisoara and Minorca have already proposed to host you all in their respective countries. By the way, that decision breaks my heart: it breaks my heart either not being able to travel to Transylvania or not to host Monica on January. I can only let you know again that it would be a pleasure for the coordinator partner school to organise the preparatory meeting on the Balearic Island. Burkhard’s proposal was to celebrate it between the 29th and the 31th of January. Do you all agree to celebrate the meeting in Minorca in those days?

I’m looking forward to hearing from you!

Sincerly

"Let's travel!"

2009-11-30T21:06:00.005+01:00

Victor Carnuccio, Ken on Sofa (1978)

Finalment he decidit no sortir avui vespre, quedar-me a casa que ha dit que passaria un amic... Mentrestant tinc una estona per viatjar. Me’n recordo que hi va haver una època de la meva vida, una temporada de bon temps per anar amb bicicleta, que sortia de casa i enfilava el camí des Migjorn, que com el seu nom indica és el poble del sud de Menorca. A Migjorn agafava el camí de terra del cementeri que arriba fins a la platja de Binigaus travessant tot el barranc. Deixava Sa Cova des Coloms a l’esquerra i passava per davant les cases de Binigaus Nou. Aleshores pensava en un escrit meu on a aquest paisatge menorquí de paret seca, ullastres, alzines, pins i el mar s’hi contraposés un paisatge urbà i frenètic, o un bulevard com el d’Unter den Linden al cor de Berlín, per exemple. Pensava en una combinació de natura i ciutat.

Enguany, l’any que ve... serà un any de viatges, i el futur sembla que també n’està ple. Deu ser una influència dels astres, aquesta projecció meva cap a altres llocs, qui sap si de Sagitari que tensa l’arc i amolla la fletxa cap a altres indrets fora de l’illa. Potser és el poder centrípet de l’illa a l’hivern, o el de la meva ànima a l’hivern. En resum: al meu viatge a Roma per cap d’any se n’hi han afegit tres més: dos viatges a Berlín, al febrer i al març, i un viatge a Nova York per Setmana Santa. Del darrer viatge que vaig fer, el de Bratislava, va sortir un projecte educatiu per a l’escola de Secundària on faig feina que es titula: “Let’s travel! Tourism: another way of learning”. Som els socis coordinadors d’una associació que de moment compta amb escoles de cinc països diferents; a part del nostre: Romania, Alemanya, Polònia i Portugal. Xipre, Finlàndia, Itàlia, Bulgària i el Regne Unit també s’hi han mostrat interessats. En fi, i ara sembla que algú pretén que fem una trobada per acabar d’enllestir el projecte, que seria aquí a Menorca o a Transilvània pel gener... Esteu visitant un bloc que es diu Gran Tour... He penjat aquí algunes fotos del viatge que vaig fer a Roma... quan? El gener del 2004 amb en Tòfol, per recordar-me’n i tornar a alguns mateixos llocs... La foto de l’entrada és de Víctor Carnuccio, a casa de qui m’allotjaré a Nova York.

Mailing Transilvània

2009-11-12T21:31:00.007+01:00

Dear Monica,

just a few words, I don't have much time, I'm really busy, and one thing I'd like to do is reading your application form. We had a meeting with our Principal. Our school neads really an international project. Tomorrow I'll make some phone calls in order to find a third partner through our National Agency. What about Transylvania? It's just funy, we are thinking about organising a Carnaval dedicated to Dracula as one of the activities of this school year, maybe as a premiere. And our Principals, who is spanish teacher, proposal was -how do you say it in english?- to organise a literary contest, narrations about terror. We'll then compare the previous views and ideas about your region with reality. Dracula can also become one of the readings.. How you can see, many ideas. But the first thing is to make it possible. Have you speak with your National Agency? Any advice from you will be very wellcome! And yes, we had a very good time in Bratislava and that was just the begining...

A great hug to you!
M

Sygosoara

Vueling Menorca

2009-11-12T00:00:00.004+01:00

Una companya i jo vam assistir a un seminari de feina de tres dies a Bratislava. La capital d’Eslovàquia és a només uns cinquanta quilòmetres de Viena, per això havíem decidit volar des de l’aeroport de la capital austríaca -l’aeroport Schwechat Viena- fins a Menorca, on tots dos vivim i treballem, via Barcelona. El vol número VY8711 de la companyia aèria Vueling havia de sortir de Viena a les 15.15 hores, però finalment va sortir amb una hora de retard. Tot i que la nostra connexió de Barcelona amb Menorca també era amb Vueling, ens vam començar a posar nerviosos, ja que aquest segon vol –el número VY3714- era a les 19.00 hores i sabíem que aquesta companyia de baix cost no es fa responsable dels retards d’altres vols seus.

Tot d’una en pujar a l’avió vam informar a l’hostessa del vol que volíem enllaçar amb Menorca i ella ens va dir que hi havia dos passatgers més que també hi volaven, que contactaria amb el personal de terra i que ens n’informaria. En arribar a Barcelona l’hostessa ens va dir que hi havia parlat i li havien comunicat que “malauradament” el vol a Menorca sortiria a l’hora, que no tenia retard i que no ens podien esperar. Vam arribar a Barcelona que devien ser devers les 18.30 h.

Atès el caràcter del seminari al qual havíem assistit, la meva companya i jo havíem hagut de facturar una maleta, que l'aerolínia ens havia carregat amb 20€. En haver desembarcat a l’aeroport, vam baixar a recollir l’equipatge. Vaig instar la meva companya que anés tot d’una al mostrador de Vueling per mirar si encara érem a temps d’agafar l’avió, que mentrestant jo esperaria que sortís la maleta per la cinta i que un cop recollida aniria ràpidament al mostrador de facturació. La maleta no va tardar gens a sortir i va ser una de les primeres. Mentre començava a córrer cap al mostrador de facturació la meva companya em va telefonar al mòbil i em va dir que ella havia pogut aconseguir la targeta per embarcar, però que acabàvem de tancar el vol davant dels seus nassos. La meva companya havia avisat al supervisor de facturació que solament es tractava d’un minut, que les maletes havien arribat i que els tres passatgers del vol érem a les escales mecàniques que pujàvem a facturar. No la va voler escoltar. Quan vam arribar al mostrador de facturació vam protestar tots enèrgicament. No hi va haver manera de fer entrar en raó al personal de facturació. Aleshores vaig voler saber el nom del supervisor i vaig demanar-l’hi. També li vaig dir que em digués el nom del seu cap més immediat. No me’ls va voler donar. Després d’insistir-hi molt vaig aconseguir que em digués el seu: Jesús González, em va dir que es deia, però es va negar a donar-me el del seu cap.

Tot i que la meva companya tenia la targeta per embarcar, no se’n volia anar sense jo. Plorava. Vaig dir-li que anés cap al mostrador d’embarcament i que expliqués el que ens havia succeït. Al cap d’uns minuts em va telefonar que havia parlat amb el pilot de l’avió i aquest li havia dit amablement que si ho haguessin sabut haurien esperat, però que aleshores ja era massa tard i no es podia fer res. També li va comentar que el personal de terra de Vueling era realment un desastre. La meva companya no volia partir perquè se sentia malament de deixar-me a Barcelona tot sol amb les maletes. Vaig convèncer-la que agafés el vol, vaig dir-li que no es preocupés, que jo aniria a casa d’uns amics de Barcelona a dormir i que agafaria el primer vol del matí. Aquella nit no hi havia cap altre vol cap a Menorca. Aquell era l’últim.

El primer vol del matí era a les 7.10 h. Em va costar 67€. El taxi d’anar i venir a Barcelona uns altres 60€. Ibèria no vola de Barcelona a Menorca, l’única possibilitat es fer-ho és amb Vueling, una companyia amb bitllets suposadament de “low cost” que a mi em van sortir a preu d’or. Sincerament, però, crec que la culpa de tot això no és ja exclusivament de Vueling, sinó sobretot de tots els menorquins, que no protesten amb prou energia davant la situació en què es troben les comunicacions aèries amb Menorca.

"fool moon"

2009-11-01T00:49:00.006+01:00

És aquí una altra lluna, “full moon”, “fool moon”, boja i plena de misteri avui, primer de novembre, el mes de la mort i el mes de la vida. Mort i vida i la bogeria que s’hi embolica és creativa. No l’esperaves i arriba i bé que has de fer alguna cosa amb ella, i bé que et fa renéixer i ara apanya-te-les, que del caos en faràs l’esperança d’un nou ordre. Canvis i més canvis per més que havies pensat que et consumiria l’insípida monotonia. I ara viu i deixa’t onejar per la mar al caire de la mort d’un u de novembre foradat com un bunyol. I ara posa-hi la mel. I ara baixa't els calçons i mostra el cul, perquè com m'has escrit, que jo no ho entenia: "to moon is to drop your trousers and show your arse".

Ooh, there's something on my mind
Won't somebody please
Please tell me what's wrong?

(You just a fool, you know you're in love)
What'd you say?
(You've got to face it, to live in this world)
Yeah, hey-hey-hey
(You take the good, along with the bad)

(Sometimes you're happy and sometimes you're sad)
One more time
(You know you love him, you can't understand)
Tell me 'bout it!
(Why he treats you like he do, when he's such a good man)

Now listen, he's got me smilin'
When I should be ashamed
Got me laughing when my heart is in pain
Oh-now- I must be a fool
cause I'll do anything he wants me to
Now-how come?

(You're just a fool, you know you're in love)
Tell me, one more time
(You've got to face it, to live in this world)
Yeah-ay-ay-hey
(You takes the good, along with the bad)
(Sometimes you're happy and sometimes you're sad)
One more time
(You know you love him) tell me 'bout it
(You can't understand)
(Why he treats you like he do, when he's such a good man)

An listen, without the man, I don't wanna live
You think I'm lyin' but I'm telling you like it is
He's got my nose open and that's no lie
And I, I'm gonna keep a-him satisfied
Now, how-ow come?

(You just a fool, you know you're in love)
Tell me one more time, how come?
(You've got to face it, to live in this world)
Yeah-hey-hey-hey
(You take the good, along with the bad)
Tell me how come
(Sometimes you're happy and sometimes you're sad)
One mo' time
(You know you love him, you can't understand)
Tell me about it
(Why he treats you like he do, when he's such a good man)

Listen, ways of action speaks louder than words
The truest sayin that I ever heard
I trust the man and all that he do
And I'll, an I'll do anything he wants me to do
now-how come?

(You just a fool, you know you're in love)
Tell me, one more time
(You've got to face it, to live in this world)
Yeah, hey-hey-hey-hey
(You take the good, along with the bad)
(Sometimes you're happy and sometimes you're sad)
Tell me, one more time
(You know you love him, you can't understand)
Woo-hoo-ooo
(Why he treats you like he do, when he's such a good man)
Tell me

(Do-do, do-do)
Tell me, one more time
(Do-do, do-do)
You'll hurt
(Do-do, do-do)
You'll feel bad
(Do-do, do-do)
One mo' time
(Do-do, do-do)
Woo-hoo.
(Do-do, do)

L'Escola Oficial d'Idiomes de Maó i l'anglès

2009-10-21T00:49:00.007+02:00

Fa temps que tenia previst continuar aprenent l’anglès i arribada la tardor i amb la tardor el nou curs estic matriculat a un curs de l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI) de Maó, a Menorca. Vull fer el nivell avançat. Vull o volia, perquè ara mateix no tinc gens clar que vulgui continuar. La qüestió és complicada, però el motiu rau d’una manera o l’altra en el professor. Les informacions que en tenia abans de començar no eren gaire encoratjadores. Es tracta d’un jove que el curs passat va acabar el mateix nivell avançat que vull fer jo. Així i tot, vaig anar un parell de dies a classe...

Segons el sistema de contractació de professors d’idiomes de la Conselleria d’Educació, no és necessari haver fet filologia anglesa per esdevenir professor d’anglès, pot ser algú d’altres especialitats que tingui el Certificat d’Aptitud d’una Escola Oficial d’Idiomes. Segons així també com està estructurat el sistema de contractació de la Conselleria, les places per a professors de les Escoles d’Idiomes solen ser les últimes places d’idiomes buides que s’assignen, de tal manera que solen ser ocupades per professors amb poca experiència o que directament no han treballat mai. D’altra banda, el Departament d’anglès de l’EOI de Maó ha repartit els grups i nivells sense tenir en compte res de tot això. El mateix professorat d’anglès que el curs passat va examinar el llavors alumne enguany li ha assignat els cursos avançats d’anglès com a professor, crec que no només a Maó sinó també a Ciutadella, i tot això amb el vist-i-plau de la senyora Directora, també del mateix departament d’anglès.

El segon dia que vaig anar a classe els meus companys s’havien arreplegat a la sortida i parlaven del problema i la manera com solucionar-lo. Es veu que el dia anterior, el primer dia de classe, ja s’havien anat a queixar a la Directora, però aquesta aquell segon dia no hi era. He passat i m’he desconnectat del tema per tota una sèrie de motius que serien molt llargs d’explicar ara. No hi he anat més a classe, tot i que havia comprat el material... Uns dies més tard em vaig trobar casualment al meu carrer un dels companys i em va relatar què havia succeït fins aleshores. Ja havien lliurat la carta de protesta a la Directora, la qual es veu que es feia escàpula. Avui fa un parell de dies me’l vaig tornar a trobar al supermercat i em va explicar que havia intentat tornar a anar a classe, però que finalment en obrir la porta i veure que només eren tres alumnes havia desistit i se n’havia entornat. Considerava que mirant una pel·lícula en versió original n’aprendria més, d’anglès, que anant a classe. En fi, no sé com acabarà el tema...

La qüestió principal és que ara per ara l’únic que puc fer jo també per continuar aprenent l’anglès és mirar pel·lícules en VOS, llegir i mirar de conèixer i mantenir una certa relació amb angloparlants... Em sap greu que sigui tan difícil aquí a Menorca aprendre anglès a l'escola i obtenir-ne una bona titulació. M’al·lucina i em deixa perplex el fet que les Administracions s’omplin la boca parlant contínuament de la formació contínua dels treballadors, de la qualitat del sector turístic i de l’excel·lència de l’educació a Menorca.

L'amor de les tres llunes

2009-10-05T00:45:00.003+02:00

Lluna plena d’octubre, lluna plena de diumenge, lluna plena de cap de setmana, escoltant “Back for good” de “Take that” penjat a PORNOhablARTE, reminiscències d’un amor passat, d’aquells que deixen bon sabor de boca.

La música ha sonat avui també tot el dia, sopant ahir, berenant avui, estirats al sol al migdia al terrat, cançons dels anys vuitanta que et portaven records, i és que ca meva t’ha fet evocar sabors del teu país, de ca teva, de ta mare morta, de ta infantesa i de ta joventut... Rebosteria carregada de sucre. T’ha estat d’alguna manera familiar, proper, i has agraït el meu paper d’amfitrió i jo he reconegut que puc ser molt esplèndid, però no solament amb tu, sinó també amb mi mateix, gràcies a sentiments d’inspiració que ara m’ha agradat trobar en tu. No basta saber donar, també s’ha de saber rebre i acceptar i sentir-se agraït, i això pot ser encara més difícil. I tot allò que has sabut donar tu? Mostrant-te obert amb mi i dient-ho com ho has dit avui mateix...

Perquè les hores han estat molt agradables mentre escoltava les teves històries com si m’estiguessin llegint la narració d’un llibre en veu alta, una biografia bigarrada: Amèrica del Sud, amb aquell deix de societat classista i pretensiosa i alhora senzilla i noble, i Europa, la teva Barcelona dels últims vint anys, i Londres i Alemanya... En fi, les teves històries i els teus plans, plens d’anades i vingudes novament: aquest estiu a Menorca i demà Madrid per embarcar-te cap a Salvador de Bahía i després Berlín i què sé jo...

I jo que també pens en els meus viatges dels pròxims mesos. Ara sí, després d’aquest amor de les tres llunes tal i com el coneixia, ara sí que arriba el nou curs a la feina i el curs d’italià i Roma per cap d’any i dius que tornaràs al gener i avui mateix has comprat el passatge per tornar...

M’ha encantat la teva actitud vital, personatge controvertit que es mostra serè en la voràgine dels canvis radicals, intentant la vida amb la dignitat del pas ferm. I de vegades aquell sentiment de perill, de transgressió... i moltes altres voltes de vivència intensa i abismal, amb pols d’atracció absorbent, així com atrau la lluna el mar, gairebé inexplicable font d’energies gravitatòries, de complements i d’enteniment. Perquè en el fons i en les formes ens hem entès, ens em trobat i retrobat. Qui ho havia de dir aquell vespre que ens vam reconèixer les ombres? I l’endemà que les va projectar la llum de la primera lluna! Han estat tres llunes d’un triangle vertiginós d’un any que s’apropa a la vellesa sent bell.

L’amor de les tres llunes no ha estat un amor convencional ni romàntic, ha estat ni més ni menys que el batec casuístic de dos éssers que s’acoblen en l’espai, en coordenades de sentiments amb afinitat química, entre dos pols de signe diferent i atracció epidèrmica.

I ara sí que ho puc dir: ha estat l'amor de les tres llunes.

Tintoreria X (Maó, Camí des Castell)

2009-10-03T12:57:00.005+02:00

Reclamació:

El dia 24 de juny de 2009 vaig dur a la Tintoreria X un edredó nòrdic de llit de matrimoni de 240x220 perquè me’l fessin net. El Sr. X em va proposar cobrar-me el preu d’un edredó d’una plaça, 26€, i vaig acceptar. Quan vaig anar a recollir-lo, em va dir que no el trobava. Hi vaig tornar a passar reiterades vegades i li vaig telefonar i sempre tenia una excusa diferent. Finalment un dia em va dir que hi tornés passats 20 minuts i aleshores em va instar que mirés entre tres edredons diferents quin era el meu i cap d’ells ho era. El meu era gairebé nou, molt ben mantingut i amb l’etiqueta sense esborrar. A part però de la pèrdua de l’edredó i del mal servei, que pot ocórrer en qualsevol negoci, la meva reclamació fa referència sobretot també al pèssim tracte personal rebut com a client per part del Sr. X, que finalment s’ha mostrat del tot autoritari i irrespectuós cap a mi, litigant i volent-me fer sentir culpable del que ha succeït. Podria detallar situacions en què fins i tot m’he sentit denigrat.

La meva petició és que Tintoreria X m’aboni el preu sencer del nou edredó que m’he vist obligat a restituir i que no tenia previst fer. L’edredó l’he comprat a Sa Botiga des Descans per 140€ amb descompte. Som conscient que el meu edredó no era nou del tot, però trobaria just que es tingués en compte el temps transcorregut fins ara, en què encara no s’ha dut a terme el servei i sobretot sobretot que es penalitzin els prejudicis derivats del pèssim tracte rebut per part del Sr. X, que no solament m’han fet decidir dur la qüestió a Arbitratge, sinó que a més m’estan costant molt de temps, molts maldecaps i molta energia. El dia de lliurament de la peça neta havia de ser dia 27 de juny.

El meu Guantánamo particular

2009-09-26T14:58:00.008+02:00

Montevideo, Ricardo Saporta

Era l’agost, a principis. Jo venia de la mar, del sud, del Caló Fondo, de fer un bany. Ja era fosc. Enlloc de la bicicleta aquell dia havia agafat la moto i anava una mica abrigat perquè al vespre i amb la moto finalment refrescava, duia un jersei prim de seda negra. Feia un parell de dies havien estat les festes de Sant Cristòfol de Ses Corregudes d’Es Migjorn. Devia ser dia 4 o dia 5 d’agost, però tan se val quin d’aquells dos vespres fos...

Contràriament a com solia fer normalment, aquell dia vaig decidir tornar a Maó pel camí de Sant Lluís en lloc de pel d’Es Castell. Quan vaig arribar a la ronda de circumval·lació de la ciutat, a la cruïlla de la benzinera, que queda a l’esquerra, tot returant-me amb la moto per fer l’stop, vaig girar el cap a la dreta empès per no sé ben bé quina sensació, quina atracció, i vaig entreveure una figura a contrallum de la il·luminació de la via, gairebé just al costat de la caseta blava modernista que han posat a la venda, al costat de Sa Sínia... Devien ser entre les vuit i les nou del vespre.

La primera imatge que tinc seva és el perfil, el contorn de l’ombra del seu cos. Ell també va girar el cap de resultes del meu moviment espontani envers seu. Vaig seguir endavant conduint cap a l’stop. Em vaig returar i vaig tornar a girar-me i vaig veure com creuava el carrer i també es tornava a girar cap a mi. Vaig decidir fer la volta a la rotonda de la cruïlla i tornar a reprendre l'inici del camí de Sant Lluís fins a ell. Em vaig aturar i el vaig saludar. Em va dir que venia del gimnàs, que havia fumat i que anava tot col·locat. Vaig aprofitar per demanar-li que em convidés. Hi va estar d’acord.

Ell s’havia aturat a la vorera, davant de la porta d’una casa inhabitada d’una planta, amb un balcó a cada banda de la façana, una casa polida i amb cert encant. Jo seia a la moto, amb el casc posat i sense saber ben bé com continuar... Li vaig proposar de pujar-hi, però va refusar perquè només en duia un, de casc. De tot d’una no vaig veure que pogués deixar la moto aparcada a cap banda del carrer... Mentre tot això em voltava pel cap a fi de trobar-hi una sortida satisfactòria, ell em va dir que era millor que ens trobéssim l’endemà... En aquell moment vaig témer que la cosa no es fongués. Vaig decidir mostrar la meva ansietat, fer palès el meu desig. Vaig allargar la mà i vaig intentar abastar-li els davants que s’intuïen davall dels pantalons curts d’esport, així sense més, amb actitud jocosa i mascle. Em va deixar el seu telèfon.

Li vaig enviar un missatge l’endemà dematí. Va tardar algunes hores a contestar, devien ser les set del capvespre quan ho va fer. Em va escriure que havia entrat al gimnàs i que després si volia ens podíem veure. Aquells dies jo feinejava per dalt del terrat, pintant les persianes verdes de la galeria, anava gairebé en pèl i volia aprofitar encara una mica més la llum d’aquell dia d’estiu. Volia veure’l, però no volia deixar el que estava fent i no tenia temps de dutxar-me, vestir-me i quedar en algun lloc i tampoc no se m’acudia on... Vaig enviar-li un altre missatge per escrit i vaig deixar-li’n un altre al contestador que vingués directament a casa meva.

En acabar del gimnàs em va telefonar i li vaig indicar la direcció. Així va començar aquesta història que ara m’ocupa i que es a punt d’acabar, si més no així com ha estat fins ara. Vaig veure millor la cara d’aquella ombra que havia aparegut el dia anterior, corresponia a la silueta d’un toro de cinquanta anys que a partir de llavors va començar a brandir les banyes tot relatant-me el que li passava en aquells moments a Menorca, el seu Guantanamo particular, la feina que l’havia portat fins a l’illa, i a poc a poc part de la seva vida. Va començar amb converses, cerveses i fumades i hi va continuar. El tema se centrava –s’hi centra encara gairebé sempre- en ell, les seves circumstàncies i els seus plans de futur... cinquanta anys però talment un adolescent obcecat pel plantejament d’un canvi per començar, tornar a començar i continuar vivint, potser ara amb independència des de feia temps.

Vam seure al pati, que ell ja va conèixer amb la vela i els balancins, vam pujar a la terrassa i es va estirar damunt d’una de les dues hamaques. Es va llevar la camisa tot deixant al descobert braços musculats i pit pelut de vellut, per prendre la fresca i la lluna. Allà mateix vaig acaronar-lo i vaig acabar de despullar-lo i despullats vam davallar a l’habitació una estona més tard. El sexe va continuar al llit i en acabar aquella primera nit, mentre era allà dret netejant-se amb la tovallola i amb el reflex de la lluna plena que entrava per la finestra i li il·luminava cara i cos, va conjurar que li havia agradat el sexe, que em trobava simpàtic i agradable i que també li agradava moltíssim casa meva. Va conjurar sexe, amistat i domus sense alternança d’ordre, certament part del que ara sóc.

Maó des del terrat, mpons

Noms propis de l'estiu

2009-09-12T23:59:00.008+02:00

Bé, sembla que arriben les pluges! A Mercadal celebren les darreres festes de l’estiu: Sant Nicolau tanca ses portes amb clau! És evident que amb aquests imperatius més val afanyar-se a fer més lent el procés al ritme del record i de l’escriptura. No és, no, que la intensitat d’aquests darrers mesos de calor redueixi el gas, no: sembla com si cada dia que passa les sorpreses a flor de pell continuessin sorgint al natural... i ara les emocions s’hauran d’adaptar a l’aigua que caurà del cel i als primers llençols damunt dels cossos.

No cal dir que estic del tot obert -hi estic des de fa mesos ençà- a conèixer gent, i n’he coneguda força a l’illa. Sense comptar ni contar ara les anades i vingudes a Mallorca, fa temps que no en surt, de Menorca, i de moment només tenc previst fer-ho per Cap d’Any: Roma.

Però això serà més endavant, ara els vull dedicar el temps a ells, noms propis d’aquests estiu, generadors de gran varietat d’“estampes estiuenques”, com diria l'altra, i jo més tost imatges de sentiments amb volum i voluptuositat que se’m projecten ininterrompudament pel cap i em relaxen cos i ànima. Anàvem amb un amic un dia a Son Bou, o en tornàvem, i li vaig tornar a comentar que aquella platja i molts altres indrets de Menorca donaven per a uns “Tales of Son Bou” o per a uns “Tales of the island”, o fins i tot per a un “Queer as folk” a la menorquina. Evidentment no és comparable als “Tales of de city” of San Francisco, però aquesta illa del Mediterrani és bastant més internacional que no ara Pitsburg, sobretot a l’estiu. A més recordo que en tornar de Baker Beach a Son Bou vaig tenir una d’aquelles sorpreses esporàdiques que en aquells moments em va reconfortar.

Els noms propis d’aquest estiu tan actiu –i també passiu- són tots masculins, procedents d’altituds i latituds diferents, noms propis que s’han fos en el retrobament amb ells mateixos a partir d’un xoc de cultura i natura, no exclusivament turistes, sobretot treballadors, molta interculturalitat sense sortir gairebé de casa. Però al costat d’alemanys, uruguaians, brasilers, italians, espanyols... –homes provinents d’una geografia personal i física singular, també n’hi ha de menorquins i posem Es Migjorn Gran a punta de llança, i també mallorquins, cadascun amb la seva història i cadascun compartint amb mi el seu temps, allò que més venero.

Són noms que mereixen l’escriptura i mereixen la vida. Les seves experiències de vida podrien ser tan literàries com aquesta meva darrera lectura per exemple, “Mysterious Skin”, que encara m’acompanyarà durant les últimes cinquanta pàgines. Serien, però, massa íntimes per reduir-les ara i aquí, les meves: llunes plenes i indefinides, els ulls verds de Salvador de Bahía, la insinuació d’un capvespre d’estiu damunt la platja... Neil McCormic i Bryan Lackey són els dos únics noms propis en original literari d’aquest estiu.

"El solitari Oest", per Pitus Fernàndez

2009-09-06T12:15:00.007+02:00

Martin McDonagh

És la meva tercera visita al Teatre Principal de Maó d’aquest estiu. La primera va formar part del programa d’activitats d’un curs de català per a estrangers de què vaig ser professor i que va ser organitzat pels Serveis Socials de l’Ajuntament de Maó i pel Consorci per al Foment de la llengua Catalana (COFUC). Un matí del mes de juliol vaig dur-hi els alumnes perquè coneguessin el Teatre i després de ser rebuts efusivament per la gerent Conxa Juanola, Xavier Pons ens en va guiar una visita prou amena. La segona vegada va ser l’1 d’agost, que va actuar l’uruguaià Jorge Drexler, un concert que l’oscaritzat cantautor va voler pròxim a l’auditori tot aprofitant les característiques íntimes del Teatre. Va ser aquell dia que vaig resseguir la programació fins al setembre i vaig descobrir l’estrena divendres passat dia 4 de l’última direcció teatral de Pitus Fernàndez: El solitari Oest, de Martin McDonagh.

Durant la setmana havia mobilitzat part dels meus amics per assistir a l’estrena, no solament empès per la petja del director menorquí sinó també perquè la peça m’era d’alguna manera familiar. Fernàndez és indubtablement el referent inqüestionable del teatre que es fa a Menorca. De forma particular, per a mi representa la recepció del teatre contemporani a l’illa i també la reactualització d’obres clàssiques. Ja no és solament el reeiximent de la posada en escena de les obres que duu a l’escenari el que em sembla interessant, sinó sobretot com les peces representades són sempre susceptibles d’interferir i inferir en la consciència d’hàbits dels espectadors menorquins. D’alguna manera Fernàndez és per a mi un director de revolucions pedagògiques en la difícil tasca de sacsejar un públic, el menorquí, més tost immòbil, inert i difícil de penetrar. En la selecció de les obres que representa s’hi entreveuen criteris inconformistes que es confronten amb la mentalitat sedentària d’un públic ancorat en una certa tradició entre burgesa i costumista i en un cert tarannà poc analític i poc crític amb els comportaments quotidians propis i amb els del proïsme més pròxim. Així puc interpretar jo les seves escenificacions d’obres de Brecht o Genet, per exemple, importants ja sigui només pel sol fet que són la recepció a l’illa de Menorca d’autors controvertits i incòmodes.

Martin McDonagh, fill de pares irlandesos, situa els esdeveniments de l’obra en un poble allunyat de l’oest d’Irlanda anomenat Leenane. S’hi entrecreuen les personalitats de quatre personatges, els germans Coleman i Valene, el pare Welsch i Girleen, una noia adolescent, lolita contrabandista com ressorgida d’un institut de Secundària actual. La relació entre tots dos germans és tempestuosa, brutal, primitiva, fruit d’energies emotivament no canalitzades. Coleman, interpretat per Rodo Gener, és en certa manera l’arquetip del caràcter mascle, rude i assassí, guerra i virilitat d’un déu rural. Al seu germà Valene, fetitxista d’imatges religioses i avariciós del seu domèstic espai vital, l’actor Emilià Carrilla li atorga encertadament la contorsió amanerada i espasmòdica de les extremitats. Les baralles per motius nimis de tots dos, que s’envien constantment a prendre pel cul com a part epidèrmica del seu vocabulari, són danses d’una sexualitat que en principi únicament es resol en violència i agressivitat, fins que el sensible i dubitatiu pare Welsh, interpretat per Josep Mercadal amb aires de Montgomery Cliff, provoca un gir de l’acció amb l’epístola final del seu suïcidi adreçat als germans. Tècnica teatral recurrent, la segona part de l’obra enfila cabdells amollats durant la primera i teixeix un mosaic de confessions que provoquen la hilaritat sorpresa del públic i la descoberta d’emocions lleugerament sadomasoquistes per part dels dos germans, que ara i adés conclouen en sensibles convulsions d’esperma.

L’estrena de El solitari Oest a Maó, adaptada per Jaume Gomila, representa també els inicis de la recentment creada companyia menorquina de teatre Moll Oest, que en aquest cas concret coprodueix l’obra amb la mallorquina Fornal Espectacles. Rep el suport de les institucions illenques i se’n preveuen una trentena de funcions. Demà dia 6 de setembre en serà la tercera a Es Mercadal.

Més aigua de roses

2009-08-26T14:55:00.009+02:00

Avui m'he despertat que el dia aclaria amb una rebufada de vent: de cop i volta ha revolat la cortina de la finestra del dormitori, oberta de bat a bat. Al sud de l’illa s’havia congriat una tempesta, núvols grisos de plujat que desprenien llamps i trons. No ha arribat a ploure, però em pensava que havia de caure la primera pluja de finals d’agost, Sant Bartomeu o Sant Lluís. Ara acab de mirar la predicció meteorològica i contràriament al que semblava dóna més sol i vent fluix de Tramuntana. És a dir que demà passat me’n vaig a Mallorca amb bon temps. Serà l’escapada de l’estiu, que he fet sencer a Menorca. La darrera entrada d’aquest bloc era de finals de juliol: apareixien les últimes vivències, els nous plantejaments per al pròxim curs que comença la setmana que ve i una breu enumeració de l’última pel·lícula i de la darrera lectura.

Entre aquesta setmana i la que ve seguiran els canvis. Si el setembre és un mes més tost de reflexió que d’activitat, tal vegada em tindreu a la finestra de l’ordinador amb més freqüència. Enumeració! Enumeració de coneixences, noms propis que em ballen pel cap tota l’estona, com volent perllongar vivències, recrear-les o crear-ne d'altres. Enumeració d’hostes a casa meva i visites d’amics, el mes jove d’un sol any d’edat. El nou plantejament per a d’aquí unes quantes setmanes serà un nou curs d’italià que organitza l’Escola d’Adults, perquè a partir d’ara tindré els capvespres i els vespres lliures... Avui han deixat a casa un follet dels nous cursos, un altre senyal de finals d’estiu principi de tardor que arriba anualment a la bústia. El relleu de la darrera lectura en anglès és “Misterious Skin”, de què segurament parlaré més endavant. Les nits del mes d’agost van començar amb un concert íntim de George Drexler al magnífic Teatre Principal de Maó, que havia organitzat Atxem, el mateix grup de gent que omple les nits de la Terrassa del Claustre del Carme a Maó aquest estiu.

Aigua de roses

2009-08-04T13:51:00.005+02:00

Època de canvis, però aquí som una altra vegada. La meva regularitat no és quotidiana, però m’expòs una i altra vegada a la llum pública i internàutica, per assimilar experiències personals, com diu na Maria, ocurrències... Ha estat un mes de juliol intens, que repercutirà també a nivell professional i laboral. Un cop oblidat el tràngol d’exàmens mal plantejats, em vaig posar tot d’una a treballar: dos cursos de català per a estrangers a Maó als matins, amb alumnes amb molt alt grau de participació i entusiasme, reforçat per visites al Mercat del Carme, al del Peix, al Teatre Principal i altres. Visites d’estiu també a casa, acollides i allotjades el millor que puc. Capvespres al terrat tapant esquerdes per on entrava l’aigua de pluja a l’hivern. Em sent formiga d’estiu, i ara prest l’envelat mariner del pati perquè no s’escalfi tant la cuina. Entre i entre, experiments culturals dignes d’entrades que algun dia s’obriran: l’estrena de Harvey Milk a Menorca va ser en espanyol i per això m’he esperat a veure-la en versió original en DVD a casa i així he tornat aquest mes de juliol a San Francisco, al dels anys seixanta, setanta i al meu juliol de fa tres anys. He tornat a reprendre també la lectura en anglès de la màde Hanif Kureishi, “The Body”, fem bugada sense perdre els llençols.

La vida social s’ha reobert a Es Migjorn Gran, el poble del sud de Menorca amb tota la septentrionalitat epidèrmica que comporta la latitud, Banda Municipal inclosa sonant el jaleo de cavalls i caixers seriós i protocol·lari de diumenge i el jaleo d’ases transvestits de dilluns, el revers de la mateixa moneda, perquè si bé només n’hi ha una, de moneda, es pot capgirar paròdica: Sant Cristòfol a Menorca, Saint Cristopher Day. I per a qui no ho tengui clar: Sant Cristòfol de Ses Corregudes. Us deix amb les fotos de l’aigua-ros de diumenge, aigua de roses.

Fassbinder

2009-06-10T23:34:00.008+02:00

Werkstattgalerie

Feia dies que volia dedicar una entrada a Rainer Werner Fassbinder i no pot passar d’avui. Per què? Ahir vespre em vaig proposar finalment començar a fer una cronologia de la seva vida i obra i, com ja m’ha ocorregut alguna altra vegada entre tres-centes seixanta-cinc probabilitats, em va tornar a succeir una cosa: en arribar a la data de la seva mort em vaig adonar que coincidia amb el dia d’avui: 10 de juny. Fassbinder va morir tal dia com avui de l’any 1982 a Munic als trenta-set anys, probablement –segons una de les biografies consultades- a conseqüència de la ingestió simultània de cocaïna i pastilles per a la son.

(Deia que no era la primera vegada que em passa una cosa semblant. Fa no gaires anys llegia “Als ich ein kleiner Junger war”, d’Erich Kästner. En aquesta autobiografia de la seva joventut l’autor alemany explica al començament del llibre com era la seva ciutat de naixement –Dresde- i entre altres coses deia que havíem de donar fe de la seva descripció ciutadana perquè mai més no podríem corroborar-la, ja que la capital de Saxònia va ser gairebé destruïda per complert per l’aviació aliada un cop Alemanya ja havia capitulat. Mentre llegia i sentia les bombes de l’atac aeri estirat al sofà em vaig adonar que aquell dia era precisament dia 13 de febrer, el dia del bombardeig.)

Però tornem a Fassbinder. La primera pel·lícula seva que vaig veure va ser “Querelle de Brest", l’última que el director bavarès va rodar, precisament al 1982, l’any de la seva mort. Aleshores només feia quatre anys que l’havien estrenada. Era el meu primer any a Barcelona i jo tenia dinou anys. Em va impressionar, però segurament no vaig entendre gaire cosa més que els muscles suats i violents del mariner, interpretat per Brad Davis, mort al 1991 com a conseqüència de la sida. Posats ja a explicar coincidències: havia vist “Querelle” per primer cop a casa d’un actor català que va morir al mateix any que Davis i de resultes de la mateixa malaltia. No recordo si va ser poc abans o poc després del 1991 que vaig veure aquesta pel·lícula per segona vegada en un auditori d’una facultat –crec que era la de periodisme- de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ara mateix la tenc a casa en DVD en la magnífica edició de l’Fnac per tornar-la a veure. “Querelle” està basada en l’obra homònima de l’autor francès Jean Genet, un altre infant terrible. Narra la història d’un mariner i com maneja la seva masculinitat.

Fa un parell d’hiverns o tres que finalment vaig poder començar a veure acomplert un desig meu: familiaritzar-me amb la filmografia de Fassbinder. Vaig trobar bastants pel·lícules seves a la Biblioteca de Maó i des d’aleshores ençà ja n’he vist vuit de senceres i un parell de curts. La primera va ser “Die Sehnsucht der Veronika Voss”, la història d’una actriu vinguda a menys que suposadament havia tingut un afer amb el ministre de Propaganda nazi Goebbels i que finalment mor d’una sobredosi de morfina proporcionada per una metgessa que fa tornar addictes els seus pacients a fi de quedar-se amb les seves propietats. Però si bé la pel·lícula em va agradar, no ha estat de les meves preferides. De moment, i per ordre de preferència, m’han encantat les següents: “Faustrecht der Freiheit” (traduïda per “La ley del más fuerte”), “Angst essen Seele auf” (“Todos nos llamamos Alí”, tampoc res a veure amb el títol original) i “Die bitteren Tränen der Petra von Kant”. De les meves experiències amb aquestes pel·lícules en parlaré un altre dia.

Ahir, abans d’assabentar-me de la data de la mort de Fassbinder, mentre enllestia la seva taula cronològica vaig veure online un dels seus primers curtmetratges, “Der Stadtstreicher”. És si més no sorprenent que ja des d’un bon començament Fassbinder jugués amb el tema del suïcidi.

1971 Händler der vier Jahreszeiten
1972 Die bitteren Trännen der Petra von Kant
1974 Angst Essen Seele auf
1974 Faustrecht der Freiheit
1975 Mutter Küsters Fahrt zum Himmel
1976 Chinesisches Roulette
1978 Die Ehe der Maria Braun
1982 Die Sehnsucht der Veronika Voss
1982 Querelle (Englisch)

Händel 2009

2009-05-23T01:08:00.007+02:00

Händel i Zweig, el músic i l’escriptor cosmopolites

Vaig assabentar-me que enguany és l’any Händel un dia que jeia al sofà mirant un canal de la segona cadena de la televisió alemanya, ZDF. Feien un reportatge dedicat al 250è aniversari de la mort del músic a Londres. Entre moltes de les estacions vitals que s’explicaven de la seva biografia em van sorprendre les dades sobre la seva sexualitat. I és que a més dels viatges de molts personatges interessants, també m’encurioseix enormement aquest aspecte tan vital i tan mortal alhora en el context del XVIII.

Després del programa em vaig posar a googlejar i des de llavors li estic seguint la pista. Aquella nit també vaig escoltar l’ària “Lascia la Spina” a youtube i entre d’altres em va sobrevenir la intenció d’aconseguir la biografia d’un dels seus biògrafs: Franzpeter Messmer. Vull partir del fet que la meva cultura musical és més aviat misèrrima i ho seria encara més si no hagués tingut durant gairebé onze anys un company pianista, que em va fer descobrir per exemple Bach, per esmentar un dels compositors contemporanis a Händel, només quatre setmanes més jove que ell. Solíem posar entre d’altres... -les devia posar ell, perquè aleshores jo no manejava el tocadiscs i no teníem encara reproductor de Cds...- solíem posar entre d’altres les Variacions Golberg interpretades per Glenn Gould després de fer sexe al migdia.

El meu principi de Händel, suposo que com el de molts altres, rau en l’oratori del “Messiah” per Setmana Santa. Mentre vivia a Ciutat, a Ciutat de Mallorca, vaig anar com a mínim una vegada, potser dues, a sentir-lo a l’església de Sant Francesc, on potser l’acústica no era la millor i els bancs, incòmodes; però tot això es veia compensat per la bellesa del temple il·luminat pels ciris i per les restes mortals de Ramon Llull. L’Església i el claustre adjacent són escenari també de moltes altres vivències personals.

La meva història continua... Després del reportatge de la ZDF alemanya, mentre jeia també al sofà mirant la televisió vaig enxampar en una altra ocasió una altra emissió sobre Händel, aquest cop es tractava del programa de debat Millenium del Canal 33, on Ramon Colom comptava amb la presència dels contertulians Oriol Pérez i Joan Vives. Durant el que vaig veure i sentir no es va parlar gens de la biografia del compositor, gens ni mica de la seva sexualitat, tot i que hi va haver un moment en què s’hagués pogut encetar o esmentar el tema, quan es va dir que es coneixien força dades de la vida de Händel. Al final del programa Colom va recomanar entre d’altres una lectura que em va fer aixecar del sofà d’una revolada i anar a la meva petita llibreria: la petita ressenya biogràfica que Stefan Zweig dedica al compositor en el llibre “Sternstunden der Menschheit”, crec que traduït com a “Moments estel·lars de la Humanitat.

He llegit la curta biografia i ha estat un plaer, sobretot si faig esment de l’entorn on s’ha produït la lectura: al costat de la mar, a Sa Mesquida i a Binisafua, durant uns matins radiants amb banys d’aigua fresca. Un dels moments estel·lars de la humanitat es va produir a Anglaterra. A “Georg Friedrich Händels Auferstehung” –la paraula alemanya vol dir “resurrecció”-, Zweig el situa al mes d’agost de 1741 a Londres durant la composició del “Messies”. Si no vaig errat l’autor austríac probablement devia escriure les seves “Vierzehn historische Miniaturen”, les catorze “miniatures” històriques de què consten les Sternstunden, durant el seu exili londinenc. A la ressenya biogràfica Zweig abasta els últims anys de la vida de Händel, des del 13 d’abril de 1737 en què va patir un atac d’apoplexia que li va deixar la part dreta del cos paralitzada durant un temps. Es narra l’estrena del “Messiah”, que el músic va voler celebrar un altre 13 d’abril, el de 1742 a Dublín, per commemorar la seva resurrecció particular: la superació de la paràlisi a còpia d’una voluntat fèrria i de llargs banys d’aigua calenta contraindicats pels metges. Segons Zweig Händel també va voler morir un 13 d’abril, Divendres Sant. Era l’any 1759.

(Ara em tem que he començat parlant de la sexualitat de Händel i he acabat parlant de Divendres Sant. Crec que les haurem de deixar per a més endavant, i ara em referesc tant a la sexualitat de Händel com a la d’Stefan Zweig...)

Vaixells que fan de casa

2009-05-19T01:08:00.003+02:00

Fa una estona que he arribat de tornar-li les claus. Ell no hi era. Només hi era ella. He suposat que era amb son pare a sopar, però aquesta és una suposició que acotaré amb innumerables signes d’interrogació, perquè què sé jo! Què he d’anar a pensar jo ara?

Ahir migdia vaig anar a comprar pa abans que tanquessin el forn i quan vaig sortir a la plaça del Carme el vaig veure que entrava al Mercat. Em va estranyar veure’l a la plaça del Mercat un diumenge. Però tot d’una vaig deduir que devia haver estat tota la nit de marxa, que devia anar com a mínim begut... Vaig entrar al forn i al forn hi havia gent que esperava a ser despatxada. No vaig tenir prou paciència d’esperar i vaig entrar al mercat a veure si encara el veia, vaig donar tota la volta al claustre però havia desaparegut com per art de màgia. Bé –vaig pensar-, allò per a què venies: el pa. Al forn hi continuava havent gent fent cua. Tenien la porta oberta, dedins feia calor i vaig sortir al portal a esperar que es buidés. Aleshores el vaig tornar a veure que enfilava costa amunt cap al Carrer Nou i em va sobrevenir el dilema: ell o el pa, el pa o ell. Ell. Vaig seguir-lo, caminava ràpid. L’hagués pogut cridar però em vaig estimar més esperar. Finalment va entrar a un bar de l’Esplanada. Encara vaig tardar uns minuts, uns segons, a arribar-hi. Ens vam saludar calorosament i vaig preguntar-li si volia prendre res. Una cervesa. Efectivament anava gat. Jo em vaig demanar primer una aigua. Eren quarts de tres del migdia. A la següent ronda ja vaig voler una canya.

Parlava, em parlava del seu pare, que havia vingut a veure’l i a passar una setmana a l’illa, i d’ella, i semblava que en fugia, de tots dos, que defugia el moment d’arribar a casa. A ella no la volia veure perquè no sé què putes, una història com qualsevol altra història per –em va semblar- justificar-se de voler eludir el retrobament. En resum: estava enfadat amb ella. Va sonar el telèfon i era son pare i van quedar per veure’s una hora més tard. Però mig avergonyit –em va semblar també-, em va dir no es veia en les circumstàncies idònies per trobar-se amb el pare, una cita que no es veia capaç d’afrontar i també posposava.

Era potser la quarta vegada que el veia, la primera va ser en un bar de copes del port de Maó: alt, ben plantat, moreno, guapo, ben fet, amb el seu capell... Es notava també que ja havia fet unes quantes cerveses, ballava i es mostrava efusiu amb tothom, amb una efusivitat que no es dóna massa sovint en les latituds en què ens trobàvem. Evidentment aquella nit el vaig saludar i vaig sotjar fins on vaig poder la seva sensibilitat, la seva sensualitat. Déu n’hi do! Tot i que no arribava ben bé allà on jo volia, em va comprendre perfectament i va desistir de trencar-me la cara. Finalment, no sé ben bé per quin motiu, segurament perquè absolutament ningú l’havia entès, el van acabar fent fora del bar de copes.

La segona vegada que me’l vaig trobar va ser ara fa unes quantes setmanes en un altre bar de copes del port. Feia temps des de l’última vegada i no me n’havia recordat més. Va ser una noia, que m’havien presentat aquell mateix vespre, que m’hi va fer fixar i vaig dir-li que em semblava que el coneixia, perquè de tot d’una no n’estava segur ni sabia on ubicar-lo. A ella també li agradava. Era una nit divertida, tothom ballant, bevent i fumant, amb bastant –molt- de caliu. Ell es mostrava tan efusiu com la darrera vegada i la gent sorprenentment s’hi tornava a mostrar un pèl estranya. Es mostrava estranyada vista des dels meus ulls, perquè de fet el comportament de la gent devia ser el de sempre. En canvi em va donar la sensació que eren els altres els que el veien estrany a ell, diferent, potser "massa" diferent.

Ara abraçava un tio d’una quarantena d’anys, amb cabells grisos, llargs i esparsos i amb barba d’uns quants dies, que també ballava allà al mig i l’home es desfeia maldestre de l’abraçada tot cridant que no era maricón. El vaig sentir, vaig al·lucinar pel comentari, vaig dir-li alguna cosa, no record què, mentre ell anava dient que si hi tornava li’n fotria una i jo li deia que tranquil, que no s’ho prengués així, que senzillament ell era així: un home sensible, a qui agradava ballar i sentir la calor i el tacte de la gent al seu voltant, que no es poses violent, perquè era justament l’actitud contrària a la que prenia l’altre. Em repetia que no era violent, però que si li tocaven els pebrots... i jo li deia que sí que n’era, de violent, i llavors vam estar parlant una estona, finalment bé, en pla col·legues, jajaja, jajaja. Moments més tard un altre jove, que també acabàvem de conèixer, me’n va fer un altre, de comentari: em va demanar de què anava aquell tio, em va dir que es pensava que era de “s’altra cera” –així ho va dir- i aleshores jo vaig replicar-li que allà no n'hi havia, de “ceres”.

En un moment que vaig demanar-me una altra cervesa, ell era a la barra, vaig abraçar-lo, vaig besar-lo al coll, vaig palpar-li l’esquena fins als malucs, fins a les natges i aleshores vaig sentir-la a ella, que al seu costat i com sortida del no-res em deia, a mi, en anglès, repetitivament i insistent: “He sleeps with me, I’m sorry”, “He sleeps with me, I’m sorry”. Quan ho vaig entendre vaig respondre: “Don’t worry! It’s ok!” i vaig convidar-la a una cervesa, i llavors a ell també. En fi, no sé ben bé què devia passar després: només recordo a la mestressa del local tota enfadada dient-li que fes el favor d’anar-se’n. Era la segona vegada que me’l trobava i la segona vegada que el fotien al carrer. No m’ho podia creure! Vaig deduir que per algun motiu la mestressa s’havia posat gelosa, potser d’una manera inconscient o no també el desitjava i li havia agafat un atac irracional de ràbia en veure que no podia posseir-lo.

I encara me’l vaig tornar a trobar una tercera nit, aquest divendres passat, al mateix bar de la primera vegada. Aleshores em va saludar i ja em va demanar directament que el convidés a una cervesa. L’acompanyaven, entre d’altres, l’home de la quarantena amb barba gris de tres dies de la nit anterior. No sé com devia acabar aquella nit: jo vaig fer-hi una estona més i després me’n vaig anar a dormir.

Ahir diumenge al migdia, després d’haver-nos trobat a la plaça de l’Esplanada i d’haver estat parlant durant tota una hora sencera, vam sortir tots dos del bar i vam enfilar cap al centre de la ciutat. El que va passar a partir d’aleshores i fins a la mitja nit és el que em disposava a escriure abans de començar a parlar de què el conec. I ara ja és massa tard. No és que no ho vulgui contar, no, tampoc és que no ho pugui contar, no, tot i que en un moment determinat de l'intens capvespre em va amenaçar a mi, més ben dit, a mi no sinó a la meva família, em va amenaçar si ho contava... Però jo sé del cert que ni a mi ni a la meva família no ens passarà absolutament res. Res de res.

Patrick Süskind "El Perfum"

2009-05-16T12:03:00.010+02:00

El llibre de les últimes setmanes: “Das Parfum”, de Patrick Süskind. Qui sap quants anys farà, potser vint, que vaig llegir-lo per primera vegada en català. Hi ha alguns motius perquè hagi llegit el llibre ara, anys després. Entre d’altres, primer de tot el perfum, després la llengua –volia llegir-lo en original- i, finalment, el context històric: el segle XVIII. La novel·la és un recorregut pel món de l’olfacte, de les olors i de les essències, amb un protagonista, Jean-Baptiste Grenouille, convertit en un altre personatge de la galeria dels més grans assassins de tots els temps literaris. En l’època més ben perfumada de l’edat moderna, Grenouille s’enginya un mètode a còpia de greix animal i altres procediments per transformar en perfum l’odor de les seves víctimes verges, a fi de materialitzar l’essència de la virginitat, que un cop inspirada, inhalada, reverbera en sentiments sensuals d’amor.

Els altres dos protagonistes d’aquesta darrera setmana han estat Dràcula i Frankestein: “Bood for Dracula” i “Flesh for Frankestein”, dirigides totes dues per Paul Morrisey i coprotagonitzades per Joe Ballesandro. Frankestein vol crear l’home i la dona perfectes amb parts dels cossos de les seves víctimes, talment com Grenouille ha hagut de sacrificar vint-i-cinc verges per elaborar el seu perfum. D’altra banda també, a la versió de Morrissey al vampir només li val xuclar la sang de les verges per revitalitzar la seva vida eterna d’ultratomba a còpia de transfusions. En totes tres pel·lícules es tracta l’assassinat com a mitjà per aconseguir la possessió de la bellesa, de la sensualitat, de l’èxit i de la vida eterna.

“Das Parfum” fa reflexionar enormement sobre un dels nostres cinc sentits, sobre un dels òrgans humans de percepció de la realitat: el nas i l’olfacte. Si per una banda la pintura de Munch exposada en la darrera entrada d’aquest bloc traspassa la tela i “El crit” ens arriba fins a l’oïda, amb l’escriptura de Süskind ocorre un fenomen paral·lel: transpira tot tipus de flaires –d’olors i de pudors- i en confegeix una de sublim, aquella que en odorar-la ens desperta el deler de la voluptuositat.

La proximitat del context històric i geogràfic de la novel·la es fa de vegades enorme. Els set anys que Grenouille passa a la muntanya apartat de la humanitat són els anys de la Guerra dels Set Anys, en què les Balears –citades- i Menorca en concret no només es veié involucrada sinó que fou motiu i objectiu de les disputes. També s’hi esmenta el Puig del Canigó, on peregrinen els seguidors de les idees sobre els fluïts vitals d’un esbojarrat ministre il·lustrat.

Ahir capvespre vaig mirar també la versió cinematogràfica de la pel·lícula i passa el que sol passar sempre entre la novel·la original i la filmació. No puc jutjar com deu agradar la pel·lícula a algú que no hagi llegit el llibre, tampoc no n’he llegit les crítiques. Diguem que els 142 minuts que dura em van passar sense avorrir-me, però no recordo per exemple cap moment del llibre en què Grenouille assassini una prostituta a fi d’experimentar entorn de l’elaboració del perfum a partir de l’olor humana. En principi, però -i això augmentava les meves expectatives a l’hora de veure la pel·lícula-, Tom Tykwer és el director d’un altre film que he vist reiterades vegades i que he recomanat tantes altres: “Lola rennt”, una història que transcorre a Berlín i és protagonitzada per Franka Potente i Moritz Bleibtreu.

D’altra banda, les localitzacions del film també són força familiars. Tykwer va escollir Catalunya –Barcelona, Girona, Figueres, Tortosa...- per rodar la que en el seu moment va ser la pel·lícula més cara del cinema alemany.

* * *

Segle XVIII i literatura

Brisville, Jean Claude; La cena
Domínguez, Martí; Les confidències del comte de Buffon
Domínguez, Martí; El secret de Goethe
Feuchtwanger, Lion; Goya
Luján, Néstor; El fantasma del Trianon
Márai, Sándor; L’amant de Bolzano
Marí, Antoni; Camí de Vincennes
Robiland, Andrea; Un amor veneciano
Sacher Masoch, Leopold; Kaunitz, Der Roman eines österreichischen Staatsmannes
Schitzler, Arthur; Casanovas Heimfahrt
Süskind, Patrick; Das Parfum

Villalonga, Lorenç; Bearn
Xirinacs, Olga; La tarda a Venècia
Zweig, Stefan; Marie Antoinette

Segle XVIII i cinema

Amadeus

Barry Lyndon

Casanova (Fellini)

Dangerous Liaisons

Das Parfum

El vent de l’illa

Farinelli

Goya

Masters and Comanders

Ridicule

The Affair of the Necklace

The Emperor’s New Clothes

The Madness of King George

Valmont

Volavérunt

Edvard Munch, "El crit"

2009-05-12T00:27:00.006+02:00

Sí, jo també podria cridar avui! I també ofegaria les ones sonores dels meus crits en el llac d’aigües tranquil·les del quadre de Munch per tal d’asserenar-me. M’ha sorprès que hagis penjat “El Crit” al teu bloc. Tu recordes amb molta més precisió que no jo on vas veure per primera vegada el quadre. Hauria de regirar entre capses de tríptics d’exposicions passades... Des de llavors ençà, però, l’he emprat algunes vegades a les meves classes a fi de treballar la descripció i fer-ne una petita interpretació, així, espontània, sense cap tipus de connotació.

Els qui comencen bé fan referència en primer lloc a la persona –un home?, una dona?-que crida en primer terme amb les mans tapant-se les orelles dreta damunt del pont. Al fons del pont, la petita silueta de dues persones més, com si fos l’ombra de dues persones més. Dos homes? L’un amb un capell. És curiós que d’altres eludeixin primer les persones i s’estimin més començar pel paisatge: com a rerefons un llac rodejat de muntanyes i el cel. A la dreta, vegetació. El pont que es perd a l’esquerra uneix la persona que crida en primer terme i el paisatge de natura del rerefons. El pont es perd llac enllà.

I aleshores començam amb els colors. De quin color són els elements del paisatge? I resulta que el cel no és blau cel, sinó groc i vermell, perquè potser és darrera hora del capvespre, quan el sol es pon. Groc i vermell, dos colors encesos i estridents, símbols de sentiments i de passions, el vermell simbolitza també el perill... Això contrasta amb les muntanyes, que tampoc no són marronoses, sinó blau fosc i negre, color tal vegada de les ombres al solpost, un color de fred, un color fred. L’aigua del llac agafa els tons del cel i els de la terra, un punt entremig enmig del quadre, un llac d’aigües càlides i tranquil·les, amb dos vaixells que hi naveguen plàcidament.

I continuam amb les formes i ens adonam que tot es arrodonit, no solament la boca en cridar, sinó també la cara i el cap i les mans i el llac i les formes del cel i les de les muntanyes i les de la vegetació. Però el que més s’assembla a les formes de la boca és el llac, amb cercles concèntrics. I per què tot és tan arrodonit i onejant? Ones! Les ones sonores del crit! El crit! El crit no només és pintura i visió, Munch ens el fa sentir d’oïda. El dibuix i la pintura han estat capaços de transmetre el so d’un crit. Qui sap si també d’un crit davant de persones que es menteixen a elles mateixes.

Joe Dallesandro

2009-05-09T14:34:00.020+02:00

Divendres vespre, acab d’arribar de la feina. Fa nit de lluna plena i vull que la lluna plena esclati dins meu. Estic esperant que em telefonin per sortir... Fa dies que no escric i vull dedicar una entrada a Joe Dallesandro. Fa també uns quants dies que vaig llegir l’entrada que se li dedicava a un dels blocs que seguesc, Tiburones en Korador. Hi ha un vídeo de Youtube del moment en què es lliure el Teddy Award a Dallensandro per la seva carrera durant l’última edició de la Berlinale. S’hi mostren les imatges del lliurament, d’una seqüència d’un film fet per la seva filla i de la clausura del festival, en el moment que els guardonats, un grup de drag queens i el batlle de Berlín, Klaus Wowereit pugen a l’escenari. Tot plegat, em va fer venir ganes de veure les pel·lícules d’Andy Warhol, dirigides per Paul Morrisey i protagonitzades per Dallesandro. Aquesta setmana he anat un parell de vegades al videoclub, la primera vaig trobar-hi “Trash” en DVD. A la nit vaig mirar-la a casa, en versió original, perquè els subtítols que deia la caràtula que tenia no van aparèixer per enlloc.

Dissabte matí. El sol per la lluna. “Trash”, fems, és la història d’un dia en la vida d’un drogoaddicte a l’heroïna al Nova York de finals dels seixanta. La pel·lícula es va estrenar al 1970. Dallesandro als poc més de vint anys. És un fresc, un mosaic de les experiències personals que s’estableixen entre diferents personatges amb el fil conductor del cos nu, la personalitat serena i la dependència de Joe. “Do you have some acid?”, “I want some acid!”, “Oh!, I looove to see that”. Una altra de les històries impactants, quan al pis desmanegat on viuen, arriba Holly amb un alumne de la High School, de Secundària: “Can I trust you?”, “I don’t want a needle!”. El diàleg d’aquesta escena de cinema teatral, la manera com l’amiga de Joe acaba persuadint el jove perquè provi l’heroïna, com la hi injecta... etc., és realment forta, per dir-ho així. Altres històries tenen un vessant més sòrdid, en el món dels rics hi regna la hipocresia.

Al dia següent vaig tornar a anar al videoclub a tornar el DVD i Micky em va dir que si bé “Trash” era l’únic film de la trilogia de Warhol -juntament amb “Flesh” i “Heat”- que tenien en aquest format, en canvi “Flesh”, carn, també la tenien, però en cinta de vídeo. Vaig mirar en quin idioma era: anglès subtitulada en espanyol. Uau! Me la vaig mirar a la nit –dimecres a la nit? La pel·lícula és estructurada de la mateixa manera que l’anterior: Joe és ara casat i té una filla i surt al carrer a cercar diners. Ara se’ls guanya prostituint-se a Nova York. Les escenes del pis, o gairebé millor dit, del llit on viuen s’intercalen amb les escenes quan surt a fer xapes al carrer per guanyar-se cent dòlars per exemple; un dia de sort: és el cas d’un artista expert en l'art de la Grècia antiga, en l’escultura, en el discòbol i en l’empatia, que el fa posar nu i el dibuixa. Jo ja havia vist aquesta escena. Me'n recordava. La sexualitat és tema present que travessa també aquest film: una personalitat que experimenta les formes de relacions que la ciutat ofereix a la nuesa de Joe. “Flesh” és del 1968.

Tant l’una pel·lícula com l’altra m’evoquen enormement els films de Fassbinder a Alemanya una dècada méstard. A partir d'ara: Fassbinder recorda Warhol. En part el crec hereu d’una certa manera de emmirallar la realitat i conflueix amb Warhol i Morrisey en la forma de fer teatre, de desenvolupar diàlegs de profunditat social i psicològica, de rodar imatges amb càmera suspesa, capaç de crear nous llenguatge d’experimentació sensual, eròtica i sexual.

Durant el lliurament del Teddy Award, Joe Dallesandro explica com havia estat rebut a Europa i concretament a Alemanya quan a Nova York encara ningú se’ls prenia seriosament. Justo de Tiburones en Korador em demanava l’altre dia en un comentari qui era al vídeo de Youtube l’alcalde de Berlín Kaus Wowreit. Se’l veu assegut a primera fila del pati de butaques un cop s’ha fet el lliurament de l’Ós a Joe Dallesandro i després dalt de l’escenari en la cloenda.

Turisme de creuers (II)

2009-05-03T13:11:00.001+02:00

La construcció del dic de Son Blanc de Ciutadella es contradiu amb els objectius de sostenibilitat de Menorca com a Reserva de la Biosfera. Cal tenir en compte la rellevància de la Declaració pel que fa al desenvolupament dels àmbits socioeconòmics de l’illa i també s’ha de comptar amb el fet que aquesta condició no té perquè ser de per vida si la realitat mediambiental de Menorca no s’adequa als criteris de la UNESCO. Arribats a un consens polític quant a la construcció del Dic a fi de millorar el tràfic regular de passatgers i mercaderies i d’ordenar els amarraments de pescadors i petites embarcacions d’oci, la modificació del projecte per tal de donar cabuda a creuers turístics, encara que siguin de petita o mitjana eslora, contravé la Declaració de la UNESCO des d’un punt de vista ecològic. Aquesta proposta, liderada entre d’altres per certs partits polítics i per l’Associació Empresarial de Comerciants de Menorca (ASCOME), trenca l’equilibri necessari entre turisme i medi ambient.

D’altra banda, Menorca ja disposa a més de la tradició del port de Maó a l’hora d’absorbir un cert volum de creuers. En aquest sentit l’illa s’ha de contemplar com a una unitat i s’han de superar possibles i també tradicionals bicefàlies i trobar finalment un equilibri entre Ciutadella i Maó. Em consta que han sorgit iniciatives en aquest sentit a fi de pal·liar possibles desajustos econòmics que es produeixen entre llevant i ponent a través, per exemple, d’un fons de compensació. Però abans de res, volem analitzar la situació i mirar com són les xifres pel que al turisme de creuers a Maó.

Segons l’Autoritat Portuària de Balears (APB), que actua com a promotora en aquest àmbit i s’encarrega també de les taxes d’atracament dels vaixells, es preveu que des de l’1 de maig fins al 31 d’octubre de 2009, és a dir durant la temporada actual, arribin al port de Maó un total de 94 creuers enfront dels 105 de la temporada passada, en realitat un 10,4% menys que l’any anterior. En principi sembla que la situació de crisi econòmica en aquest sector tampoc no sigui tan alarmant. El fet que no s’habilitin enguany les noves instal·lacions del Cós Nou a l’altra banda del port per a passatgers es deu més a raons tècniques que a qüestions econòmiques, ja que en tota la temporada no coincidiran més d’un vaixell als molls del port. Això és el resultat d’una mera coincidència i a l’hora també d’una bona gestió, ja que l’Associació Provincial d’Empresaris d’Activitats Marítimes (APEAM) ha deixat obres i despeses aparcades per a més endavant. Si a més es compara amb Eivissa, l’illa pitiüsa espera l’arribada de només 87 creuers, dos més que la temporada passada. Entre Menorca i Eivissa sí que sembla haver-hi, però, una diferència qualitativa important, ja que el turista de creuer gasta més a l’illa veïna. Segons un estudi encarregat per les institucions locals a l’Observatori Socioambiental de Menorca i que va costar als contribuents menorquins 30.000€, la despesa mitjana d’un turista de creuer que passi tres hores a Maó i a l’illa en general és de devers 40€, una xifra que, això sí, sembla que a Eivissa es podria fins i tot quadruplicar. En aquest sentit els eivissencs gaudeixen d’una base comercial molt més sòlida i d’un producte i d’un nom molt més ben consolidats en aquest mercat que els menorquins. El perquè d’aquest diferència rau segurament en diferents factors; n’hi ha un, però, que se’ns dubte sembla d’importància capital, la mobilització comercial del centre urbà de la ciutat de Maó. Malgrat l’aplicació de diverses iniciatives per part de l’Ajuntament, està sent difícil dinamitzar-ne l’activitat comercial. L’opinió que hi ha altres factors que fan difícil l’aprofitament econòmic d’aquest tipus de turisme, com ara la coincidència que els creuers arribin en diumenge quan el centre comercial és tancat, que el port de Maó sigui la darrera escala de la travessia o que la majoria de viatgers prenguin part en excursions organitzades, no acaben d’estar ben fonamentades del tot ni semblen suposar impediments insuperables. No tots els creuers arribaran en diumenge ni tampoc tots fan la darrera escala a Menorca. Només cal consultar les dates a la web de l’APB. Solament els creuers que surten d’un port base del nostre país, Barcelona, València, Palma o fins i tot Eivissa, fan potser l’última escala a Maó, no així els que tenen el seu origen a Itàlia, França o altres països de la Mediterrània. L’organització d’excursions per l’illa és també una bona alternativa a l’hora treure’n rendiment econòmic per part de les empreses que se n’ocupen. Entre totes aquestes dades, però, n’hi ha una de cabdal importància i força positiva: la concentració del major nombre de creuers durant la temporada es produeix als mesos de maig i octubre, la qual cosa pot contribuir potencialment a allargar de forma assenyada la temporada d’activitat turístico-econòmica de l’illa.

Més xifres. Els creuers que atraquen al port de Maó són de petita i mitjana eslora, és a dir no superior als 200-230 metres. Qualsevol intent d’intervenció al port de Maó perquè hi puguin fer escala vaixells més grossos contradiu els mateixos criteris de sostenibilitat mediambiental que en el cas de l’ampliació del dic de Son Blanc. La capacitat màxima d’un vaixell d’aquestes dimensions ronda com a molt els 700 passatgers, la qual cosa pot suposar un nombre total de 65.800 viatgers repartits en els 94 creuers previstos durant la temporada. Si això a més ho multipliquem pels 40€ que es gasta cadascun d’ells de mitjana, això dóna un total de 2.632.000€, una xifra susceptible de ser multiplicada si s’és capaç de dinamitzar el centre comercial de Maó i al marge també del guany que pugui resultar de seguir oferint visites organitzades per l’illa. Un cop analitzades aquestes xifres econòmiques crec que seria raonable establir per a Menorca un màxim de 100.000 passatgers redistribuïts en una 150ena de creuers per temporada. Hi ha previsions que apunten una xifra de 200.000 i 300.000 de passatger per a aquí 10 anys. Veig necessari posar límits al creixement massiu. Si he comès algun errada en l’anàlisi de la situació econòmica que se’m corregeixi, ja que aquesta no és la meva feina i dels errors també se n’aprèn.

Per últim, però no menys important –last but not least-, és necessari un control mediambiental de les repercussions que té aquesta afluència de vaixells i dels seus viatgers al port de Maó i a l’illa en general. Per a això és fonamental que les autoritats de gestió mantinguin un contacte permanent amb els grups ecologistes i amb l’Agència de la Reserva de la Biosfera recentment creada que s’encarreguen de vetllar pel creixement sostenible de Menorca. En aquest sentit desconec per exemple a hores d’ara si l’APB ha posat sobre la taula les dades exigides pel GOB sobre subministrament d’aigua i descàrrega de residus dels creuers a fi de poder abordar solucions i millores.

(Fonts d’informació: homepage de la UNESCO, de l’Autoritat Portuària de Balears, Es Diari Digital de Menorca i el bloc de Nel Martí)

Economia i cultura al segle XVIII

2009-04-29T10:58:00.008+02:00

Richard Kane, governador de Menorca

S’afirma moltes vegades que les èpoques de crisi econòmica comporten un floriment de la cultura. No així en el cas de la història de l’illa de Menorca, on –com és força admès i conegut- el període de major conreu literari i creació artística va coincidir amb una llarga etapa de bonança econòmica: el segle XVIII. El paisatge de l’illa va canviar gairebé de forma radical la seva fesomia, es plantà enclova i s’introduïren les vaques frisones que avui campen per les tanques i de la llet de les quals es produeix el formatge de què tan orgullosos estan els menorquins. També van ser els anys en què es construïren les cases de factura pal.ladiana dels llocs que avui en dia formen part del patrimoni d’arquitectura rural de l’illa. En el transcurs d’aquell segle s’erigiren pobles sencers, Sant Lluís i es Castell, i les ciutats van créixer ravals enllà. Es feren hospitals, llatzarets i s’acabaren de fortificar els castells de Sant Felip i de Sant Antoni. Es traçaren nous camins. Va ser una època de llibertat cultural, quan a Menorca a més de la llengua catalana pròpia se’n parlaven també d’altres, l’anglès, el francès, l'italià o el grec. Va ser el període de major floriment en el camp de les ciències i les lletres de tot el país. Hi havia llibertat de culte: catòlics convivien amb anglicans, ortodoxos i maçons. En el major nombre dels casos, l’Administració regentava els recursos de forma modèlica i exemplar. No es malmetien els doblers públics. Hi havia diàleg entre cultures, religions i maneres de veure el món. Al segle XVIII hi va haver llibertat de comerç, el port de Maó era franc i la ciutat floria. Menorca era una illa oberta al seu temps.

(Voldria que ningú veiés en aquest escrit fantasmes de demagògia, ja que en línies generals estic d’acord amb la política mediambiental del GOB i del PSM. El que intent és aportar o recordar dades per a la reflexió)

Turisme de creuers

2009-04-29T00:14:00.020+02:00

mpons

L’acord actual de l’Ajuntament de Ciutadella per modificar el projecte de construcció del Dic perquè hi puguin atracar creuers no té certament cap sentit. I no en té cap no solament perquè es contradigui amb l’exigència de sostenibilitat de l’illa de Menorca com a Reserva de la Biosfera, ni tampoc perquè el turisme de creuers sigui un producte que a priori s’hagi de descartar a l’hora de dinamitzar l’economia o d’oferir qualitat, sinó perquè Menorca ja té un port –natural- capaç d’absorbir-lo sense problemes de cap índole: el port de Maó.

En aquest sentit malauradament no cal sortir de Menorca a fi de trobar experiències de mala gestió i de deixadesa. Què suposa el turisme de creuers per a la ciutat de Maó? Se’n treu o se’n pot treure rendiment econòmic? Incrementa les vendes dels comerços? Comporta un major nombre de clients als restaurants? Quin és el tarannà econòmic dels viatgers un cop davallen al port? Se’n van d’excursió a tall individual? o de forma organitzada per un touroperador? Entren als museus? No sé donar resposta a totes aquestes preguntes, però les puc intuir. No sé ben bé tampoc què farien a Ciutadella, però puc ben assegurar que a Maó gairebé ningú –gairebé cap empresari ni tampoc els seus treballadors- s’aixeca del llit un diumenge dematí a fi d’obrir la cafeteria, el restaurant, el comerç o la parada de la plaça del Mercat. Per què? Per vessa? Per comoditat? Pel poc rendiment econòmic que suposa? Com s’explica per un altre costat que a l’altra banda del port de Maó, on també hi atraquen creuers, no hi hagi cap tipus d’infraestructures ni de serveis, on el viatger és abandonat entre contenidors de mercaderies, on no hi ha ni una sola ombra on es pugui asseure a redossa del sol, ni un sol i petit quiosc on pugui adquirir un bòtil d’aigua si té set ni cap excusat on pugui anar a pixar si en sent la necessitat.

Que n’és d’estrany tot! Ciutadella, que no té un port amb grandària suficient per a aquest tipus de vaixells, vol un gran dic perquè hi puguin atracar i en canvi Maó, que sí que el té, o bé sembla no saber-ne treure prou profit econòmic o bé ha decidit que ni tan sols val la pena posar el despertador. Potser caldria fer un transvassament de ciutadans a fi de veure si els ciutadallencs en sabrien treure més bon partit que els maonesos. No és, no, que es vulgui tenir tot, no! El problema és que es té de tot, però no se sap com gestionar-ho.

Per cert, m’estalviaré qualsevol comentari en relació a l’acord del nou Ajuntament.

(Comentari a Ducs d'alba i port de Ciutadella, de Nel Martí)

Mad World

2009-04-26T02:01:00.006+02:00

M’he aixecat devers les set, però no les set del matí, sinó les set del vespre. M’he fet el berenar sopar, que he començat amb un suc de taronja per refrescar-me el paladar i la gola, malmesos després de la llarga nit. Després m’he posat a treballar a l’ordinador -que això també hi entra-, mentre escoltava el grup a cappella alemany Wise Guys, que em va enregistrar una persona única i especial.

Ahir no va ser únicament la nit de l’Elefant, ahir també va ser la nit de l’Antic Cafè, on en principi volíem acompanyar el sopar amb una cervesa de blat que alimenta, com l’altre dia. Ver ser la nit del Mirador –panets i ensalades i cervesa. Va ser la nit de l’Ars –rumba fusion, havia anunciat qualcú. I vinga alegria! Com es deia el guitarrista? David, que finalment es va posar a cantar i a ballar damunt de l’escenari. Va ser la nit de l’Aquelarre i finalment la nit de Son Tretze, i a cada lloc que anàvem fèiem esclatar la música lliure dels sentits de la humanitat.

Paulo Cesar, "O corpo e a pele"

I què vols que digui jo? Què vols que conti, si el nostre llenguatge no està fet de paraules? Que és un llenguatge d’una altra casta? Que és el llenguatge epidèrmic de la carícia dels homes? Què vols que expliqui? Que és el palp i el tast de la intimitat més universal? Que omplim el silenci de comunicació sense paraules? Que allò que ens contem ho entenem amb alens anhelants? Que el que ens expliquem ho expressem amb gemecs continguts? No, no cal que em diguis res més, basta que em cridis, una, dues, tres... -quantes vegades?-, i jo acudiré a comprendre el teu desig. Millor així que projectar el nostre foll món individual. De què serviria que cridés el teu nom de mar als quatre vents? Es fondria amb l’aire del que tothom ja sap. Trencant un únic cop els sospirs, som només el segell d’aquell secret que m’has dit solament a mi, exclusivament a mi.