David Vilaseca "L'aprenentatge de la soledat"

Bona nit David,

perdona la familiaritat de la salutació, ja que no ens coneixem. Es deu al fet que són quarts de dotze de la nit i al que potser és més significatiu: com que estic a punt d’acabar la teva novel·la i potser no ha transcorregut el temps suficient, encara sento amb força la intimitat del diari. A pesar d’això, ja sé que no és la forma més adient d’adreçar-se per primer cop a algú fins ara desconegut i me n’excuso. També ets “benvolgut” i seran molt ben arribades les teves futures novel·les, que esper amb deler. Tal vegada podré gaudir mentrestant d’una segona lectura, perquè la primera ha estat ràpida i voraç, com el començament frenètic d’una relació amorosa, o sexual. Això certament és el que em suscita la primera lectura: una relectura més lenta i pausada, a fi de recorre-la amb la lentitud que requereix una anàlisi de fets, sentiments, reflexions, temps i espais molt més profunda.

L’atreviment d’adreçar-me a tu, molt benvolgut autor, d’aquesta manera és conseqüència, doncs, de l’estat anímic en què m’ha deixat el llibre fins ara. Tant me fa que sigui una novel·la o el relat d’experiències verídiques, o una mica les dues coses, l’efecte és o en seria el mateix. De la mateixa manera persistiria la meva admiració per la valentia envejable de narrar fets amb relació als quals puc establir paral·lelismes amb experiències biogràfiques pròpies, i per això, perquè m’hi puc identificar –tot i que no només per això-, també n’alabo el sentiment d’autenticitat que se’n desprèn. Ara mateix recordo una de les reflexions del David al diari, aquell moment en què sembla adonar-se que les seves vivències amoroses estan tallades totes per un mateix patró, com si d’alguna manera es repetissin, com si el seu destí ja estigués traçat de bon començament. Mai no he estat psicoanalitzat ni tinc coneixements de psicoanàlisi, però gràcies a tu crec haver entès el que s’amaga darrere una certa estructura psicològica i sexual de l’individu i que més aviat és aquest sistema que caldria canviar en lloc potser de l’objecte amorós, a fi de viure les relacions amoroses d’una forma diferent, no tan... problemàtica. En això també m’hi he reconegut, o m’he conegut, es podria dir fins i tot. Descobrint el David un s’hi descobreix, encara que jo a aquest punt no hi havia arribat encara, als trenta-cinc anys. Qui sap si és pel fet de poder entendre simpàticament tan bé el protagonista que m’ha semblat un relat d’una actualitat ferotge.

En fi, David, i continuant amb el to familiar, ja és tard i me’n vaig a dormir –amb el teu llibre de capçalera, això sí, per acabar de moment de gaudir-ne. Però no m’acomiado sense tornar-te a donar abans i de forma explícita l’enhorabona de veritat. Ha estat un plaer immens llegir-te i espero que no sigui l’última vegada. Et seguiré la pista.

Ah!, una altra cosa: potser ara sí que em titllaràs de massa atrevit i tot. Aquest escrit és per a tu i per a ningú més, és cert, però m’agradaria publicar-lo al meu bloc, induït qui sap si també per l’ànsia de trencar aquells exilis de què parles i que ens imposem en molts moments de la vida. Em vénen ganes de cridar als quatre vents el goig d’haver descobert la teva literatura i que la meva plaent experiència de lectura s’estavelli contra la realitat i s’hi dissolgui. Curiós que l’aprenentatge de la soledat pugui consistir a cercar-ne la complicitat... Un deixa d’estar sol, d’aquesta manera, encara que no se’n temi.

Una abraçada,
Miquel

Germania, anno zero (00.03.14-15)

15.03.00

Reinaldo Hopf; James Dean

Sóc a un cafè cinematogràfic del carrer de Sant Feliu de Palma. Prenc un te ràpidament, i una pastilla per al maldecap, i me’n vaig una altra vegada a la seu de la Fundació Sa Nostra del carrer de la Concepció. Acabo de veure “Alemanya any zero” de Rossellini (1947): impressionant la història i les imatge de Berlín en runes. 

Ara projectaran “El lladre de bicicletes” de De Sica. Fan un cicle de neorealisme italià. Aquest cafè sembla obert de fa poc. En qualsevol cas és del tot adient al moment: per tot pengen quadres d’escenes cinematogràfiques. A James Dean, repenjat a una barrera, el tinc enfront, amb la mirada de biaix cap a la dreta. Sent parlar anglès i abans, en entrar, algú ho feia en alemany. Per cert, la versió original d’”Alemanya any zero” és en aquesta llengua.

14.03.00

Ahir vaig anar a una altra fundació, la de “La Caixa” al Gran Hotel a sentir les variacions Goldberg de Bach. Després vaig parlar amb en Jordi i amb en Luís, que de moment viu dos pisos per damunt del seu a Barcelona.

Tannöd, el lloc del crim

La meva lectura de la novel·la negra Tannöd, el lloc del crim està lligada a un fet extraliterari, a un d’aquells esdeveniments que al marge del seu valor intrínsec també contribueixen a fer de la literatura una experiència personal. Era al mercat de la Boqueria de Barcelona quan el traductor de l’obra, Jordi Jané Lligé, va aparèixer amb el seu llibre acabat de sortir del forn de l’Editorial a les mans. Un parell de mesos més tard, durant les darreres festes de Pasqua, vaig anar al centre comercial de cultura Dussmann de la Friedrichstraβe de Berlín amb la intenció de comprar l’original. No em va costar gens de trobar-lo, ja que la primera obra d’Andrea Maria Schenkel, fins a les hores dedicada als fills i a la casa, s’havia convertit de la nit al dia en el llibre que encapçalava la llista de Bestsellers de la revista setmanal més popular d’Alemanya, Der Spiegel i havia estat guardonada amb el premi a la millor novel·la negra del país.

La vivència estrictament literària ha estat sorprenent. Andrea Maria Schenkel es va assabentar del succés a través dels diaris. Li va despertar l’interès de descobrir el que havia ocorregut, conta, la circumstància d’haver viscut anys abans al lloc del crim, der Tatort, un poble de Baviera on havia passat el primer estiu després de la guerra a casa de familiars seus. Les condicions de vida a pagès eren aleshores evidentment millors que no pas a les ciutats, que degut al conflicte bèl·lic havien quedat destruïdes i hi imperava l’escassetat. L’autora reconstrueix els fets de forma, tornem-hi, sorprenent: a través dels personatges, a través de les paraules dels que, des de perspectives diferents, van viure la història real i la van percebre i la valoren de manera per força subjectiva. Sembla com si la narradora solament contribuís a la trama en comptades ocasions. Agafa protagonisme literari quan fa ús de la manera diguem-ne tradicional de narrar. Ho fa sobretot per relatar o bé allò que defuig als propis testimonis vius o bé allò que ha estat impossible de testimoniar: per exemple, i nogensmenys, l’experiència de les persones assassinades. És al final quan en aquest joc de mirades tant la narradora com el lector protagonistes descobreixen qui va ser l’assassí. Tot i haver-ne tingut un indici clar abans, tant l’una com l’altre han anat resseguint la pista falsa a través dels miralls reproductors d’una societat de complexitat còncava. Allò que diferencia un sospitós d’assassinat de l’altre és el fet d’haver contat, o no, la seva pròpia experiència a l’autora, o a la narradora. Difícil d’esbrinar on comença la ficció i on acaba la realitat...

Matrimonis homosexuals a illencs.com (III)

No ens coneixem personalment. Vaig seguint alguns dels temes que tractes i en tot cas et vaig coneixent a partir dels teus escrits. Si et llegesc, t’he de confessar que moltes vegades no és ja tant pel que dius, sinó efectivament per la teva actitud: m’agrada la gent que se situa a la perifèria de les coses pel seu desig d’analitzar-les i comprendre-les, encara que de vegades es puguin rebre garrotades per part de qui es creu massa la seva veritat. Jo faig com tu, i així, tot i l’espai de vulnerabilitat en què ens situam, malgrat la timidesa, ens anam fent forts, perquè això ens permet formar-nos una opinió sòlida, farcida d’arguments que l’estalonen a tall de contrafort. Segurament cadascú va construint així el seu propi claustre, com a tu t’agrada anomenar-lo. Un claustre és un espai eminentment tancat, si no no seria un claustre, admet-ho! No obstant això, té de bo que l’espai de creences sòlides que volem construir posseeix una bellesa immensa, amb xiprers ben arrelats que s’enlairen cap a la llum del coneixement... Això no lleva, però, que no s’hagi d’anar amb compte, perquè atès el seu idealisme idíl•lic, atesa la seva bellesa artificiosa, aquests espais solen conformar un món irreal.

Dit això, i per allò de la situació de vulnerabilitat en la qual ens situam quan intentam entendre un fenomen, m’agradaria fer un parell d’observacions a algunes frases que has escrit, que d’una manera potser inconscient poden crear malentesos, perquè són ambigües. Per exemple, torna a llegir aquestes paraules teves: “l'Església, i de rebot el PP, pretenen qüestionar el matrimoni homosexual perquè no hi ha "ofici de mare", però no posen pegues a beneir altres matrimonis fraudulents”. Crec que aquesta frase patina, cruix, i que el problema es concreta en “altres matrimonis fraudulents”, que, seguint el fil de la teva argumentació, es refereix als matrimonis homosexuals. Sí, sí, ja ho sé, que tu no penses que els matrimonis homosexual siguin fraudulents, però hauràs d’admetre que la comparança pot ofendre. Sempre s’ha tendit a comparar els gais amb els drogoaddictes, amb els immigrants, amb els jueus i en general amb tots aquells grups que la societat tradicional ha situat al marge. Es tendeix a dir que els homosexuals són molt sensibles per naturalesa. Jo crec que si ho són és perquè precisament comparteixen aquest espai de marginació a què els han exclòs. En fi: creus de ver que és necessari comparar els matrimonis homosexuals amb els matrimonis de conveniència, per exemple, a fi de justificar la seva existència, com volent dir que hi ha coses pitjors, o coses que l’Església encara fa pitjor? És per això mateix que dic que l'Església no ens hauria de servir de referent, a fi de no caure en les seves pròpies contradiccions i hipocresies...

Una altra frase teva: “us dic que no consider gens immoral prendre qualsevol orientació sexual”. Crec que aquí també hi ha massa concentració d’idees. Potser caldria explicar per què no ho consideres “gens immoral”. Respecte a la meva manera de veure les coses, crec que l’orientació sexual ni es “pren” ni s’escull ni es tria, sinó que amb la sexualitat s’hi neix, i és per tant un fet que forma part de la naturalesa humana, i no una qüestió que s’hagi de plantejar en termes morals o immorals. Igualment em semblaria absurd traslladar a l’àmbit de la moralitat l’”orientació” heterosexual. Aquests són fenòmens en relació amb els quals qualsevol tipus de judici moral és del tot sobrer.

Deixaré per a un altre dia la qüestió de la fidelitat, perquè ja m’he estès excessivament. Sí que et volia fer partícip, però -a tall d’exemple i encara que no ens coneguem personalment-, de la meva alegria pel naixement de la filla d’un matrimoni d’amigues meves. No t’explicaré ara amb pèls i senyals el context familiar, però sí que et diré que la Greta -així es dirà la filleta- gaudirà en l’àmbit familiar de l’atenció i l’educació que moltíssimes famílies d’heterosexuals desitjarien o haurien de desitjar per als seus fills.