L'emperador alemany Guillem II de Prússia a Menorca, 1904

La meva àvia Guida va néixer el 1900.  Quan la història d’una novel·la que pugui estar llegint transcorre a principis del segle XX, sempre penso en ella, ja sigui per acotar referències temporals i de lloc, per establir comparances i divergències extraliteràries entre els personatges o bé per deixar-me sorprendre per altres diferències de formes de vida, de maneres de pensar o de gustos.  Això em succeeix també amb els altres avis -i amb els meus pares.  Però dels quatre avis sobretot em passa amb ella, l’àvia paterna, perquè els avis materns no els vaig conèixer, i el pare de mon pare va morir quan jo només tenia quatre anys. En canvi a ella sí que la recordo bé.  Quan es va quedar vídua, va deixar la casa del carrer Nou des Mercadal on havien viscut, i es va mudar a ca nostra i a ca la meva tia a parts iguals, és a dir: feia quinze dies a casa de cadascun dels seus dos fills, la meva tia i el meu pare.  Va morir que jo feia el primer curs de Batxillerat, llavors tenia catorze anys.

Si bé això tot sovint ha estat així, l’altre dia vaig encetar el camí invers per curiositat en demanar-me a mi mateix, tot retrocedint en el temps de forma calculada, què en devia ser, de la meva àvia Guida, el 1904.  Els càlculs eren gairebé atzarosos i responien a un joc personal amb el temps.  Del 2014 vaig voler recapitular més d’un segle resseguint els decennis fins a situar-me al 1904, el primer any quatre de la seva vida i deu anys abans del començament de la Gran Guerra, de la qual enguany es commemora, per tant, el centenari.  

La meva àvia era d’una família pagesa del terme des Mercadal: li deien na Guida de Sa Cavalleria.  Els seus pares n’eren els amos -amo i madona-, de sa Cavalleria, un lloc del nord de l’illa amb una immensa torre de defensa i situat a la dreta del camí que duu fins al far, poc abans d’arribar a la costa.  Les tramuntanades hi peguen fort i només li’n fan redossa les immenses dunes de la platja.  

Si per una banda aquell 1904 na Guida era una filleta a punt de fer els quatre anys, en Bartomeu -l’home amb qui es casaria vint anys més tard als vint-i-quatre- prest n’havia de fer nou.  Bessó del seu germà Joan, en Bartomeu llavors tenia quatre germans més: na Margalida, la gran, era una doneta de setze anys, na Maria en tenia tretze i els petit, en Toni i n’Antònia, sis i dos respectivament.   Tot i que la família vivia a Ferreries des de feia temps, els bessons i na Maria havien nascut al poble des Migjorn, d’on de fet procedien els seus avis. En aquells moments sa mare tornava a estar embarassada del setè infant: na Mariana va néixer aquell mateix any.

El 22 de març d’aquell 1904, a uns quants quilòmetres de distància des Mercadal i Ferreries, a Maó, el vigia de la torre de Binisermenya va anunciar -a les vuit i mitja d’aquell matí de bon temps- l’arribada a la bocana del port de dos bucs alemanys: l’un, el König Albert, amb un personatge força eminent a bord, l’emperador Guillem II de Prússia.  El vaixell venia escortat per un cuirassat de l’armada, el Friedrich Karl.  Tots dos bucs es dirigien a Nàpols i a l’illa de Capri, on -segons la versió exclusivament oficial- l’emperador volia visitar la seva germana. Les bateries de la Mola van disparar vint-i-una salves de salutació i al port s’hi va aplegar tota una gernació encuriosida.  El buc imperial a vapor va fondejar finalment davant de Cala Figuera.  

A més de voler recalar al port de Maó, a l’illa de Menorca, de camí cap a l’illa de Capri, Guillem II duia una altra intenció. Feia catorze anys, el 1890, la flota d’una esquadra imperial comandada pel contraalmirall Friedrich von Hollmann i formada pels cuirassats Kaiser, Preussen, Friedrich der Grosse, Deutschland i Prinzess Irene havia aparegut al port de Maó per fer-hi enterrar Karl Friedrich von Bunsen, tinent de la marina alemanya i amic personal de l’emperador, que havia mort a bord com a conseqüència -es deia- d’una febre maligna.  

A bord d’una xalana remolcada per una llanxa del cuirassat escorta, Guillem II es va dirigir al Cementeri dels Anglesos de l’altra banda del port, on era enterrat l’amic, i a la tomba hi va fer deixar rams de flors fresques a fi de recordar-lo i honorar-lo.  A continuació de l’acte íntim, l’emperador va voler fer un llarg i tranquil recorregut pel port amb la barca.  Un cop novament a bord del König Albert, va ser ara el malaurat cuirassat espanyol Lepanto el que va disparar les vint-i-una canonades de comiat.  Els dos bucs imperials prengueren rumb cap a Nàpols a les cinc del capvespre.  

Aquesta va ser la primera de les dues visites que l’emperador va fer al port de Maó.  La segona s’esdevindria un altre dia de primavera de l’any següent.  

Sant Antoni i el dimoni o el meu Sant Antoni particular

Mon pare era de nom Toni i la seva família n’era plena, de Tonis i Tònies, tant pel costat de son pare com per banda de sa mare. Son pare, “es pai” -com ell l’anomenava i que tractava de vós-, era de Ferreries, tot i haver nascut as Migjorn el 1896. Era de nom Bartomeu, com el Sant patró del poble on havia crescut, però tant son pare com sa mare -és a dir, els avis paterns de mon pare- tenien el mateix nom: Toni i Antònia. Per tant, el meu avi Bartomeu al seu fill -a mon pare- li va posar Toni per tradició i ascendència familiar. Però com que a més l’avi era el cinquè de vuit germans -cinc filletes i tres fillets- i tots van seguir aquesta mateixa tradició secular, el nombre de cosins i cosines Tonis i Tònies de mon pare es va multiplicar enormement, fins al punt que, tot i l’enginy onomàstic de la família, el fet de referir-s’hi es va fer força complicat: en Toni, en Toni gros, en Toni petit, en Toni Toni, en Toni Toni Toni, etc., etc. De fet, a mon pare li deien en Toni Moll, i Moll li venia del segon llinatge del seu avi patern, tot i que -a part de distingir-lo- no sé exactament per què dimonis li van endossar: ell era Pons i Gomila.  

Sa mare, que ell anomenava “sa mai” i que també tractava de vós, havia nascut el 1900 i era de nom Guida, na Guida de Sa Cavalleria. La seva família havia estat pagesa d’aquest lloc de la part de Tramuntana, al nord del poble des Mercadal. Son pare de l’àvia Guida era de nom Joan i sa mare -vés i mira per on!- Antònia, també!  Per tant, les àvies de mon pare -les meves besàvies- eren totes dues Antònia, de nom. És també per això mateix -per tradició familiar- que a sa primera filla -la germana petita de mon pare- la van batiar amb aquest mateix nom. De fet, els dos germans s’haguessin dit de nom Toni i Antònia, talment com els avis paterns, si no hagués estat que n’Antònia va morir nina i que quan va néixer la segona filla, sa mare ja no li va voler tornar a posar el mateix nom per no fer-la temosa, és a dir perquè no li diguessin n’“Antònia temosa”, en recordança de la seva germana petita morta. Els meus avis, en Bartomeu i na Guida -que per ser noms tradicionals de Menorca tot d’una evoquen el nom dels gegants de les festes de poble- s’havien casat el 1924 als vint-i-vuit i vint-i-quatre anys respectivament.  Devia ser llavors quan -després de casats- tots dos devien anar a viure definitivament as Mercadal.

Fins que no va morir, ma mare, que no era menorquina, sinó que havia nascut en un poble de la província de Còrdova i s’havia criat en un altre de La Manxa -el nom del qual sí que record: Manzanares-, sempre va penjar la senyera de Menorca a la finestra el dia de Sant Antoni, sobretot des que s’havia quedat vídua. Al marge de participar en les torrades populars de sobrassada i botifarró, ella espolsava i treia la bandera en honor fonamentalment del seu marit. Sabia, això no obstant, que, a més, Sant Antoni era la diada del poble de Menorca.

Conta Ramon Muntaner a la seva Crònica com als vint-i-dos anys Alfons el Liberal, dit també el Franc, de la dinastia reial dels comtes de Barcelona, va conquerir l’illa als sarraïns el 1287. També explica que l’esquadra, que havia sortit de Mallorca, s’havia dispersat pel mal temps de gener i que, en arribar primer la galera reial a Menorca, el rei va esperar que les altres s’hi arrepleguessin en una altra illa petita que hi ha al port de Maó, l’illa dels Conills, que de llavors ençà s’anomena l’illa del Rei en el seu honor. Desoint els consells d’esperar que totes les galeres es trobessin al port, el rei va decidir començar la batalla el dia de Sant Antoni, tot encomanant-s’hi, per por que no tornés el mal temps. La batalla victoriosa es va lliurar al castell de Maó, on avui hi ha la plaça de la Conquesta. A la Crònica, Muntaner també parla del repoblament de l’illa i hi escriu -la llengua un pèl actualitzada- el següent: “el senyor rei ordenà que al port de Maó se fes una vila ben murada, e hi jaquí (deixà) procurador en Pere de Llibià, un honrat ciutadà valencià, e donà-li tot poder que pogués tota l’illa donar a pobladors, e que de bona gent la poblàs.  E així ho féu segurament, que així és poblada l’illa de Menorca de bona gent de catalans, com cap lloc pot ésser ben poblat”.

A Ciutadella, l’antiga capital de Menorca, cada 17 de gener, s’hi celebra la processó dels Tres Tocs en commemoració de l’arribada del rei a les portes de la ciutat. Va ser precisament pels voltants de Sant Antoni d’ara fa vint anys que mon pare, ja molt malalt, animat però per ma mare, encara va tenir esma d’agafar el correu des Mercadal amb ella i venir tots dos a veure el pis que després hi vaig llogar. És un dels darrers records que en guard quan ell encara podia caminar. A la llum d’aquell pis amb finestres que donaven a la banda dreta de l’antiga contramurada de la ciutat vaig llegir a la primavera la Crònica de Ramon Muntaner. Aquell any de 1994 d’ara fa vint anys, el meu avi Bartomeu en feia vint-i-dos que era mort. Havia mort un l’endemà de Sant Antoni. Tot i que llavors jo només tenia quatre anys, ma mare m’havia alçat en braços i el record en el seu llit de mort tapat amb vànova blanca, però amb la cara descoberta, a la casa del carrer Nou des Mercadal on vivien amb la meva àvia.