Martí Domínguez, Les confidéncies del comte de Buffon

Fa dies que la tinc aquí damunt de la taula per dedicar-li una entrada: la novel·la de Martí Domínguez, “Les confidències del comte de Buffon”. No coneixia el naturalista francès, influenciat per Newton i precursor de les teories darwinianes, Georges-Louis Leclerc, 1707 – 1788.

Del mateix autor havia llegit a Palma “El secret de Goethe”, novel·la de tall també biogràfic ja que es basa en l’”Italienische Reise”, el diari de viatge de l’escriptor alemany a Itàlia. Vaig trobar més interessant aquesta obra per la següent raó: en aquells moments no només m’era més proper el “Viatge a Itàlia” de Goethe per la proximitat espaial i cronològica que s’establia amb la vida del pintor menorquí Pasqual Calbo, sinó per la presència com a personatges d’altres pintors: Tischbein o Angelika Kauffman. Domínguez a més narrava l’episodi de l’engany a què Mengs va sotmetre Winckelmann quan li va fer creure que la pintura de “Júpiter i Ganimedes” que li va regalar havia estat trobada a les excavacions de Pompeia quan en realitat era una creació seva. Mengs ho feia amb la pretensió d’aconseguir a través de l’arqueòleg i historiador de l’art nous mecenes i nous encàrrecs, com així va ser. El pintor de Bohèmia jugava amb complicitat amb els gustos homoeròtics de Winckelmann: sabia perfectament que la il·lustració del jove Ganimedes atansant la copa de vi a Júpiter i donant-li un bes li havia d’agradar per força.
 

La importància de la figura del comte de Buffon en relació al món de les ciències naturals deu ser inqüestionable i extraordinària, però així com se’ns representa la seva vida al llibre manca totalment d’interès novel·lesc. A part potser de la freqüentació dels salons parisencs com el de la Madame Geoffrin, que d’altra banda Leclerc considerava avorridíssims i soporífers, o bé a part de pertànyer al món dels il·lustrats dels seu temps i pel fet per tant d’haver tingut la sort de conèixer-los -amb el mal lletat Voltaire al capdavant-, la seva vida sembla d’un conservadorisme mediocre difícil de convertir-se no ja en heroica sinó ni tan sols modèlica per la seva extraordinarietat: va anar als jesuïtes, va estudiar Dret, va ser anomenat intendent del Jardí del Rei, es va retirar a Montbard a fi de dedicar-se a l’estudi de les ciències naturals, es va casar, va tenir un fill, Buffonet, va enviduar, va esdevenir membre de l’Acadèmia de les Ciències i de l’Acadèmia Francesa, etc., etc.  

Una persona completament integrada al seu món, encarnació potser dels valors burgesos del seu temps, coneixedor de la veritat, de la veritat natural de l’home, però –i torno a repetir, així com se’ns planteja sense intenció al llibre- mal defensor d’aquesta veritat, una persona que es veu ella mateixa obligada a retractar-se dels seus descobriments davant la Sorbona per por de perdre el cap a la guillotina.

* * *

Literatura i segle XVIII

Brisville, Jean Claude; La cena
Domínguez, Martí; Les confidències del comte de Buffon
Domínguez, Martí; El secret de Goethe
Feuchtwanger, Lion; Goya
Luján, Néstor; El fantasma del Trianon
Márai, Sándor; L’amant de Bolzano
Marí, Antoni; Camí de Vincennes
Robiland, Andrea; Un amor veneciano
Sacher Masoch, Leopold; Kaunitz, Der Roman eines österreichischen Staatsmannes
Schitzler, Arthur; Casanovas Heimfahrt
Villalonga, Lorenç; Bearn
Xirinacs, Olga; La tarda a Venècia
Zweig, Stefan; Marie Antoinette

Richmond, Virgínia

 

El dijous dia 13 de juliol vam volar des de Cleveland (Ohio) a Washington DC, aproximadament una hora de viatge, i des de l’aeroport vam fer devers tres hores de carretera fins a Richmond. Vam aturar només un moment a Springfield per comprar dinar. Vam arribar a l’hotel Jefferson de Richmond, The Jefferson, un hotel amb història, ja que va ser construït el 1895, i d’estil historicista. Entrevist des de lluny les dues torres paral.leles a banda i banda de l’edifici el feien confondre amb una esglesia. 

El Jefferson és un hotel de luxe, fet construir per un magnat del negoci del tabac, amb un hall de columnes impressionants. Amb Richmond, el Jefferson i les plantacions de tabac es comença a intuir la Història dels EEUU. Virgínia va ser un dels Estats secessionistes del sud que es va voler separar dels Estats Units d’Amèrica en declarar-se l’abolició de l’esclavitud i va formar part dels Estats Confederats, en guerra civil contra els Estats de la Unió. Els americans coneixen la contesa com la Civil War, nosaltres parlam de la Guerra de Secessio dels Estats Units. Jefferson Davis va ser el president dels Confederate States of America. Abraham Lincoln, el president de la Union i del partit republica. A l’hotel Jefferson de Richmond s’hi va allotjar Elvis Presley, pero aquesta es una altra història.

L’endemà divendres em vaig aixecar i, després de nedar una hora a la piscina interior de l’hotel, vaig davallar a la recepció per demanar un mapa de la ciutat i informar-me si el centre era molt enfora. Em van dir que sí, que era millor que per arribar-hi m’acollís al servei complemetari de l’hotel: vaig esperar devers deu minuts fins que no va aparèixer el magnific xofer i m’obrís la porta de l’immens vehicle negre. Només hi havia un altre acompanyant, un altre client de l’hotel, un senyor gran que després em vaig trobar al Museum of Fine Arts, on en realitat em dirigia. Vaig dir al xofer que volia anar a la Carry Street. Em va demanar a quina alcada: Boulevard Avenue, vaig dir jo. Em va dir que això era al final del carrer i que si volia em deixava a l’inici. “All right”, li vaig respondre, sense saber ni poc ni gens com ho faria per arribar al museu. 

Vaig comencar a caminar. Res encara del que esperava veure quant a arquitectura colonial: Carry Street és un carrer comercial, d’edificis d’una sola planta. Vaig aturar-me a un cafè. Despres vaig enfiliar-lo una altra vegada fins arribar a Boulevard Avenue. Vaig tornar enrere per endinsar-me en la Colonial Street: aquestes si que ja eren les cases colonials que m’esperava trobar, cases amb porxada i algunes amb finestres ben bé menorquines: finestres de guillotina amb llistons blancs de fusta per separar els vidres i contrafinestres verdes, finestres de la Menorca colonial també.

Després d’equivocar-me de sentit, finalment vaig topar amb el Museum of Fine Arts. L’entrada és de franc. Vaig trobar-hi obres ben interessants, des de peces d’art bizantines –tornava a trobar Menorca sota aquest Imperi- fins a olis d’època calboniana: un quadre d’Angelika Kauffmann per exemple. Un guia, potser un professor, explicava un quadre de Ribera, crec recordar, a un grup d’estudiants. En qualsevol cas era un oli d’un pintor espanyol. L’explicació era en espanyol. Els alumnes portaven una samarreta que deia: Amantes de la Hispanidad, amb un toro ibèric a l’esquena. Van resultar ser estudiants de Virgínia que feien un grup de llengua i cultura espanyola. El curs era financat per l’Estat de Virgínia.