Sant Sebastià, Pierre et Gilles

M’ho havia proposat i si no ho faig ara ja no ho faré: felicitar per Sant Sebastià a la gent de Palma i que, després de Sant Antoni, continuïn celebrant la festa amb torrades de sobrassada i botifarrons!  D’altra banda ben diversa, després de Sant Antoni a les xarxes començaran a aparèixer imatges de Sant Sebastià, dibuixat i pintat de forma continuada des de fa segles, font d’inspiració i d’expressió també per a la fotografia o el cinema actuals. De reproduccions del sant, se’n podrien cercar i trobar milers.  Però ara mateix torno tenir al cap el treball fotogràfic de Pierre et Gilles o el Sebastian de Derek Jarman al cinema, una pel·lícula del 1976 que record vagament haver vist a Barcelona deu anys més tard.  El que sí que puc apuntar amb exactitud, perquè ho he estat comprovant, és en quin moment vaig descobrir Pierres et Gilles per primera vegada.  Ara és clar, han estat ja molt vistos per molt bona part de la societat. El primer cop no deixen indiferent.

El primer que record és on va tenir lloc l’exposició, Munic, en en el museu de la ciutat, l’Stadtmuseum.  Era l’agost de 1997.  Tres mesos abans de fer els trenta anys, tornava de fer un curs d’alemany al Goethe Institut de la ciutat de Murnau, al sud de Baviera, als peus dels Alps, Murnau am Staffelsee, amb la retina plena de pintures expressionistes o del Der Blauer Reiter de Gabrielle Münter i de Wasily Kandinsky que se superposaven a les imatges reals del paisatge i la natura.  En els moments de temps lliure havia anat algunes vegades fins al llac amb bicicleta, hi havia llegit la Italienische Nacht d’Odön von Hörvart i havia descobert que, així mateix, no tot havia estat paradisíac durant el segle XX, a Murnau.  A Munic hi fèiem uns dies amb el meu amic Jordi abans d’agafar el vol cap a Barcelona.  Ell tornava de fer un curs a Rosenheim, ciutat nadiua de la protagonista d’Out of Rosenheim, la pel·lícula Bagdad Café.

Un dia passejant pel centre de la ciutat vam arribar fins als murs blancs del museu. No record ben bé si sabíem on anàvem…  Penjat de les parets exteriors del centre hi havia el cartell que anunciava l’exposició: reproduïa el Soldat soviètic, de Pierres et Gilles. Ens va cridar l’atenció i vam entrar al museu. Uf! Hi havia molta obra seva, em costa recordar-me’n d’una en concret.  Bé, d’una en concret sí, que me’n record! De les altres no sabria dir quines de les fotografies que vaig veure aleshores eren les originals, sobretot després del munt de vegades que les he vistes reproduïdes des de llavors ençà en catàlegs, postals, flyers o en la xarxa d’Internet mateix... Aquelles obres de fotografia i pintura, amb l’aparença de perfecció dels cossos en un marc de fantasia kitsch, que a l’hora d’una banda pot recórrer l’espectre de la religió i el fetitxisme i de l’altra el de la sensualitat i l’erotisme en qüestió de segons, sensacions difícils de recuperar després del primer cop d’ull…

L’obra que sí que record, Le petit Jardinier, era dins de l’exposició, però després vam saber que en un principi n’havia d’haver estat la del cartell anunciador de l’exterior, però que per decisió de l’Ajuntament s’havia tirat enrere la proposta i s’havia decidit que aquest lloc l’ocupés el Soldat soviètic.  Millor un soldat amb el símbol de la falç i el martell en una ciutat capitalista que la xiula d’un jardiner pixant al camp entre les flors, roselles i margalides...

Marxàvem de Munic el 30 d’agost.  En baixar a la recepció de l’hotel al matí per pagar aquells dies d’estada, vam assabentar-nos per la televisió que hi havia damunt el mostrador que davall d’un pot del Sena a París hi havia hagut un accident de cotxe i havia mort Lady Di.

Francesc de Borja Moll i el TIL

El fet de desconèixer la figura de l’il·lustre menorquí Francesc de Borja Moll (Ciutadella de Menorca, 1903 - Ciutat de Mallorca, 1991) no només pot induir a error per part de qui es dediqui a la política lingüística i educativa de les Illes Balears, sinó que a més és una temeritat. Per posar un símil automobilístic, és el mateix que menar un cotxe sense tenir el carnet de conduir.  Filòleg, gramàtic, lingüista, folklorista, traductor, escriptor i editor, va ser investit Doctor Honoris Causa per les universitats de Basilea, de Barcelona, de les Illes Balears, de València, etc.  En un país amb una situació de normalitat cultural, tal desconeixement seria impensable.

En principi no hauria de ser gens difícil de conèixer Moll, perquè va escriure les seves memòries en dos volums (Els meus primers trenta anys i Els darrers quaranta anys), però a finals del segle XX, quan em vaig començar a interessar amb profunditat per la seva obra, la primera part de la seva autobiografia ja era impossible de trobar.  Finalment vaig haver de fer-ne una còpia de l’exemplar regalat i dedicat per l’autor a Andreu Arbona, fill del solleric Miquel Arbona, qui havia estat amic del filòleg, escriptor i promotor del Diccionari Català Valencià Balear.  A la impossibilitat de trobar avui en dia obres fonamentals com aquestes -com les memòries de Moll- per entendre i conèixer la nostra realitat lingüística i cultural em referia, entre d’altres, quan deia allò de l’”anormalitat cultural”.

Va ser precisament a can Queixal de Fornalutx, a la vall de Sóller, -i ara dubt, per tradició oral, si en realitat no devia ser “Can Caixal”- que remenant entre llibres vaig descobrir L’auca del Diccionari, un auca amb text de l’amo en Xec de S’Ullastrar i ninots d’en Pere Sureda, publicada amb motiu de la celebració, el 27 de maig de 1962 en un hotel de s’Arenal de Palma, de la finalització de la immensa obra lexicogràfica, de la publicació del desè volum. Va ser també arrel d’aquesta troballa que a partir del 2000 es va commemorar cada mes de maig a l’institut de s’Arenal la Setmana del Diccionari Alcover Moll.  El 2003, any del centenari del naixement de Francesc de Borja Moll, l'institut de s'Arenal va guanyar el premi que la Conselleria d’Educació havia convocat per commemorar l’efemèride entre les escoles d’Educació Secundària. El 50 aniversari de la publicació del Diccionari va ser l’any passat. La promoció i repercussió institucional ja no va estar a l’alçada d’un dels corpus lingüístics susceptible de ser envejat per sempre més per qualsevol de les llengües modernes en vigor.

Les circumstàncies actuals són certament unes altres.  Francesc de Borja Moll ja havia solucionat per exemple, ara fa més de vuitanta anys -abans fins i tot de l’aparició de les Normes de Castelló al País Valencià-, la qüestió de l’ús normatiu de les varietats dialectals amb la seva Ortografia Mallorquina.  Jo mateix vaig aprendre a escriure en català amb sa Gramàtica Catalana referida a les Illes Balears.  Però això succeïa tard, molt avançat el temps però no -Ai las!- el procés de normalització lingüística i cultural: vaig fer l’assignatura de llengua i literatura per primera vegada a l’Institut -el Ramis de Maó-  quan tenia quinze setze anys, a principis dels anys vuitanta durant el tercer curs de Batxillerat, que corresponia -diguem-ho ara així- al primer curs actual. Des de la publicació de l’Ortografia Mallorquina, s’havia esdevingut la Guerra, la Dictadura i l’anomenada Transició.  Avui, després de tot aquest temps i de trenta anys d’haver començat a aprendre a escriure la llengua dels meus avis paterns i del meu pare, ressorgeix un conflicte que només pot tornar a respondre al que deia abans: el nostre estat d’excepció cultural.  El català encara tardaria un parell d’anys més en convertir-se en la llengua vehicular dels ensenyaments.

Amb tot això, Francesc de Borja Moll també era -ni per bé ni per mal- professor, i tampoc no era, al contrari del seu mestre -Antoni Ma. Alcover-, un home de combat, sinó “simplement” un científic -i per això mateix, és clar!- defensor de la llengua.  El lingüista menorquí era una persona tolerant i dialogant en extrem. Fins i tot ell mateix havia fet befa del seu caràcter i recorria per il·lustrar-lo al significat adjectiu del seu nom: “moll”.  Amb la seva feina de professor es guanyava les garroves, mantenia la seva família i sustentava en tot el que li era possible la seva labor científica -torn a repetir- i editorial.  

Les circumstàncies també n’eren unes altres de concretes: Moll va fer de professor de Batxillerat de llengües estrangeres -alemany i italià, aleshores per primera vegada obligatòries, en un institut de Secundària de -si no record malament- les Avingudes de Palma. Noti’s que dos dels noms de les avingudes, talment com els idiomes que va impartir, provenien d’un dels tres països de l’Eix l’una i de la capital d’un altre l’altra: Roma i Alemanya. Segurament a cap de qui aleshores es dedicava a la política lingüística en el món de l’Educació se li va acudir introduir l’ensenyament del japonès, la llengua del tercer país de l'Eix.  Tampoc a ningú no li va passar pel cap -és clar!- introduir llavors en el món de l’Educació la llengua estrangera d’un dels països aliats que havien lluitat en contra del règim nazi: l’anglès.

El vessant de germanista, Moll l’havia adquirit del seu mestre.  Antoni M. Alcover s’havia posat en contacte amb els romanistes alemanys -i suïssos- i havia fet el seu viatge a Alemanya (Viatge a Alemanya i altres nacions) el 1907, un any després del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona, on hi va haver una gran presència de filòlegs alemanys, precursors de la defensa del català com a llengua romànica.

Va ser al voltant de la celebració del centenari del naixement de Francesc de Borja Moll l’any 2003 en què freqüentava Llibres Mallorca de l’Editorial Moll -la llibreria del carrer de Santa Eulàlia i l’editorial del de la Torre de l’Amor, Palma- que el llibreter -record amb molt d’agraïment la seva amabilitat- em va regalar el primer tom de la Gramática Alemana I -Fonética y Morfología- de Moll, publicada a l’impremta de Mossèn Alcover el 1941.  El que ja no record amb tanta exactitud és on vaig trobar la seva traducció de La senyoreta d’Escuderi d’ETA Hoffmann, que aleshores feia poc que havia llegit en l’original alemany.

Tampoc no sabria dir ara mateix en quin mercat de vell o d’antic vaig trobar, no pot fer gaires anys un cop ja vivia a Maó, per casualitat i amb molta sorpresa i emoció -en uns encants! com és possible?-, el segon tom de la seva Gramàtica Alemana II -Formación de palabras y Sintaxis: devia ser al mercat des Freginal? Probablement!  I encara: ¿en quin altre mercat de la puça devia trobar el seu discurs d’investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona -dedicat del seu puny i lletra- i la contestació que li’n va fer el Dr. Antoni M. Badia i Margarit?  

En fi, conserv tots aquests llibres amb molt de cel.  Perquè en això sí que hi tenc fe: vull creure que qualque dia es reconeixerà, amb l’ambició cultural d’un país normal, el valor de totes aquestes obres, i de l’obra de l’il·lustre ciutadallenc en general.  Avui en dia i sota les circumstàncies actuals, és ben clar que -pel contrari- són del tot menystingudes per qui millor hauria de conèixer les senyals -de permís i d’interdicció- del tràfic educatiu, i per qui millor hauria de preuar en definitiva el tractament respectuós i integrador de la pròpia llengua.           

Germania, anno zero (00.03.14-15)

15.03.00

Reinaldo Hopf; James Dean

Sóc a un cafè cinematogràfic del carrer de Sant Feliu de Palma. Prenc un te ràpidament, i una pastilla per al maldecap, i me’n vaig una altra vegada a la seu de la Fundació Sa Nostra del carrer de la Concepció. Acabo de veure “Alemanya any zero” de Rossellini (1947): impressionant la història i les imatge de Berlín en runes. 

Ara projectaran “El lladre de bicicletes” de De Sica. Fan un cicle de neorealisme italià. Aquest cafè sembla obert de fa poc. En qualsevol cas és del tot adient al moment: per tot pengen quadres d’escenes cinematogràfiques. A James Dean, repenjat a una barrera, el tinc enfront, amb la mirada de biaix cap a la dreta. Sent parlar anglès i abans, en entrar, algú ho feia en alemany. Per cert, la versió original d’”Alemanya any zero” és en aquesta llengua.

14.03.00

Ahir vaig anar a una altra fundació, la de “La Caixa” al Gran Hotel a sentir les variacions Goldberg de Bach. Després vaig parlar amb en Jordi i amb en Luís, que de moment viu dos pisos per damunt del seu a Barcelona.

Busna IV (2005)

No sé si deu ser gaire sa, això d’asseure’s un diumenge matí de bona hora a escriure a l’ordinador, potser ho és per a la psique però no per al físic i encara podríem adduir allò de mente sana in corpore sano. M’assec al sofà de casa i l’enyor, em torno a asseure davant l’ordinador i penso en Busna.

Ens vam conèixer el dia vint-i-set de juny, al costat de la mar, a la badia de Palma. Tots dos teníem les tovalloles esteses sobre les roques. Ens vam mirar, ens vam sotjar i ens vam agradar. Aleshores només faltava que quedéssim a soles. Vam fer sexe dues vegades, amb un interval de temps per prendre un altre bany i continuar parlant. L’oferiment d’un cigarret havia encetat la conversa i el primer de tot que havíem fet, de fet, va ser conèixer-nos dins la mar. Aquella va ser la primera vegada que ens vam palpar, dins la mar en aquella hora tranquil·la de l’horabaixa de juny a la badia de Palma. 

Busna és txec, alt i esvelt, amb els ulls blaus, llavis molsuts i dents blanques i grosses. Recordo també que entre una aferrada i un altra van aparèixer un parell d’assidus a la cala blava. La parella d’un d’ells és d’Eslovàquia i també parla txec. Però amb Busna ens enteníem en alemany, una llengua que no li acaba de plaure del tot, tot i que la parla bé, millor que l’anglès, però a ell en realitat li hagués agradat comunicar-se en anglès. No començarem a dissertar ara sobre la relació del regne de Bohèmia amb l’Imperi Austríac ni de la situació de Txecoslovàquia durant les dues Alemanyes ni sobre l’actual de la República Txeca amb el seu veí més poderós. En qualsevol cas, per a Busna, estudiant de Ciències Econòmiques a Praga, l’alemany, que estudiava ja des de la Secundària, és l’assignatura obligatòria de llengua estrangera, de fet la llengua estrangera que millor coneix i que li serveix per sortir del domini lingüístic d’11 milions de parlants del txec i comunicar-se amb els seus veïns del nord i del sud i amb gent d’altres indrets, com ara el meu cas per exemple. 

Ja de fosc, vam decidir de tornar-nos a veure a casa meva, aquí a Palma. Va arribar que a mi tot just m’havia donat temps de tornar de la cala pel carril de bicicletes que tota l’estona voreja la mar, de pujar els quatre pisos amb la bicicleta, d’arreplegar potser una mica i de dutxar-me. Em va aplegar amb calçotets i acabat de dutxar. Vaig fer qualque cosa de sopar, no recordo què. Vam dormir junts i el matí degué ser breu, jo devia haver de fer qualque feina fora de casa. El vaig deixar dormint. A la nit d’aquell nou dia, jo tenia un sopar amb amics que havia conegut a la feina, vaig intentar fer-ho venir bé perquè ens poguéssim veure després, però no ens vam acabar d’entendre. Li vaig enviar un missatge de mòbil per quedar el dia següent al migdia per dinar, i així va ser, va tornar i vam dinar en un restaurant de davant casa meva, aquí baix al mateix carrer. Vam tornar a passar una altra horabaixa junts. 

A la nit jo agafava un avió cap a Menorca i hi faria fins dissabte. Tornava dissabte migdia a Palma, perquè al vespre havia d’agafar un altre avió, aquest cop cap a Berlín a fer-hi el curs d’art. Va ser el nostre tercer encontre a Palma. Busna s’havia instal·lat a casa meva després d’haver-la-hi ofert jo i hi va fer encara uns quants dies abans de marxar cap a Praga la setmana entrant. Aleshores jo ja faria cinc dies que seria a Berlín. Tot i que ens escrivíem i ens enyoràvem, només ens separarien tres-cents quilòmetres de distància.

Juliol a Berlín, 2005

Le Cirque des Hommes

No he estat mai al Brasil, m’agradaria molt d’anar-hi, com Stefan Zweig, per exemple, que va ser convidat per la República a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, però us puc situar en el moment actual a les Illes, a qualsevol poble o ciutat, a Barcelona, a Alemanya, a Berlín per exemple, o a Venècia i a Roma, o a Mèxic o a Nova York, a Londres, a Varsòvia, a Praga o a qualsevol ciutat europea que hagi estat o no, o a Istanbul. Acotaré el temps, i com a resultat això concretarà també els personatges d’aquesta història. He estat fora de Mallorca els dos darrers mesos d’estiu, el juliol i l’agost, el meu itinerari ha estat el següent: Menorca, Palma per enllaçar amb Berlín, Praga, Menorca i una altra vegada Palma. Me n’he anat i he tornat i quan un se’n va i torna vol dir que està arrelat a un lloc.

A Berlín hi vaig anar a fer un curs durant els primers quinze dies de juliol. Parlo alemany i això em facilita allò que dèiem de les garrofes. Hi vaig anar tot sol i era la sisena vegada que hi anava. Tampoc no era el primer curs que feia ni a Berlín ni a Alemanya en general: n’he fet a Hessen, Baviera, Baden-Württemberg i Saxònia. De les sis vegades que he anat a Berlín, tres hi he estat acompanyat, un cap d’any amb en Jordi, uns dies d’estiu amb en Tòfol i una Setmana Santa amb en Thomas. Tinc un molt bon amic a Berlín, el vaig conèixer ara farà uns disset anys, a Frankfurt, la primera vegada que jo anava a Alemanya, devíem tenir tots dos vint-i-dos anys. Aleshores em vaig allotjar a casa seva, a ca els seus pares, l’àvia vivia al costat, eren forners i pastissers d’un poble proper a Frankfurt del Main. Llavors en Roger estudiava Llengües Romàniques i feia dos mesos que aprenia català, avui en dia en Roger treballa a una universitat de Berlín i fa classes de català. Vaig ser a sopar a ca seva, viu a prop de la plaça de Baviera. Va ser un sopar d’algues japoneses entre vells amics, que es troben al cap del temps. Feia temps que no el veia, en Roger! Sèiem al costat de la finestra de la cuina, oberta al pati interior, explicant-nos coses, a les acaballes del sopar en Roger em va haver de fer adonar que la meva veu hi ressonava, havíem passat de parlar una estona en alemany i aleshores ho fèiem en català durant el sopar. Ah, per cert!, en Roger ha escrit una tesi sobre Ramon Llull i ha traduït autors catalans a l’alemany, però no va ser sobre això que vam estar parlant al sopar, vam parlar de coses més personals, més properes, vam parlar de fet de les nostres felicitats actuals i vam rememorar vells temps.

 
Dels personatges més vitals i entranyables del grup de Berlín, en sobresurt Laura, una noia italiana, jove, molt maca, amb qui rèiem molt i amb qui “qualche volta andiavamo a chiachierare”. El grup era variat, eren sobretot dones i provenien de tots els llocs del món, d’Europa, del Canadà i dels EEUU, del Brasil, d’Azerbatjan, de l’Iran,... Aquests cursos són pesats, són cursos intensius. Jo em recordava de Munic, però havia decidit que ja n’havia après i que aquesta estada l’havia de portar d’una altra manera. Aleshores era amb n’Hugo i amb ell havia deixat a Mallorca les ganes de fer un curs a Munic. Abans de conèixer-lo havia pensat en Munic per viure a fons la ciutat, en aquells moments, però, no em feia falta conèixer la ciutat, preferia estar a soles amb la persona i aquesta persona era a molts quilòmetres de distància. A Berlín en canvi, m’aixecava cap a les set per ser a les nou a l’Institut i m’ho prenia tot amb tota la filosofia i tot el bon humor del món. El tema del curs també em va agradar més, anava sobre art. 

Es pot dir que conec les pinacoteques de Berlín, ja les coneixia, però no havia estat mai a l’Alte Nationalgalerie, perquè aquella Setmana Santa amb en Thomas hi feien reformes. A la Neue Nationalgalerie feien una exposició sobre el centenari del grup de pintors de Die Brücke. A l’edifici de Mies van der Rohe de la plaça de la Filharmònica i de tants altres edificis, altres anys hi havia visitat exposicions de Gaugin, d’expressionistes alemanys, de Georg Großz i la del Moma, la col·lecció del Museum of Modern Art, que durant aquella Setmana Santa era exposada a Berlín mentre feien obres a la seu de Nova York. 

 Aturàvem per dinar cap a la una, menjàvem bé, potser massa per al cap d’una hora continuar amb el curs fins devers les cinc de la tarda. I encara després anàvem al teatre o al cinema. Vaig veure un parell d’espectacles bons, un tot sol l’endemà d’arribar, al Tipy, al Zelt, a l’envelat dels jardins del Reichstag, “Le Cirque des Homes”, un espectacle molt cuidat d’acrobàcia, amb dues copes de vi negre que em vaig prendre i que em donaren alegria. L’altre va ser en grup, vam anar a la Neuköllner Oper a veure un musical alemany, actual, un projecte dels alumnes del darrer curs d’arts escèniques de la Universitat.

Busna II (2005)

Ja torno a ser aquí... i mentre l’ordinador s’acaba de compondre vaig pensant en la narració futura. Us vull parlar de mi, ja ho he fet un poc de fet, però ara vull fer-ho en pla retrospectiu. Us he situat a Palma, la ciutat en la qual visc des de fa sis anys, no sempre en aquest pis, aquí serà el tercer any que hi seré, sóc de... És igual d’on sigui. Imagineu-vos el lloc que vulgueu, però rodejat per la mar. Jo sóc un home d’illa, “ein Inselmann” dirien en llengua alemanya, l’illoman diria en Josep Pla: he viscut aquí a Mallorca, a Menorca, a Eivissa i a Formentera. Fa dotze anys que em passeig per les Illes: Maó, Ciutadella, Eivissa, Palma. Hi va haver un parèntesi de terra ferma durant set anys més de la meva vida, però sempre al costat de la mar, Barcelona. Però vull que m’imagineu allà on sóc ara, amb els meus anys, amb la meva feina, sense moltes coses... Aquest “sense moltes coses” m’ha sortit per inèrcia després d’un parell d’”ambs”. No us diré quants anys tinc -si voleu, els podeu contar- ni tampoc la meva professió, però sí que us faré saber, si és que mai no hi heu pensat, que el fet d’escriure també és una acció isolada, aïllada, que un desenvolupa quan està tot sol, tant si un hi està perquè vol o no. Un pot aprofitar el fet d’estar tot sol per escriure i un altre cercarà d’estar tot sol per poder escriure. El meu cas és més aviat el primer, encara que això tampoc no vol dir que sempre estigui tot sol, de vegades estic ben acompanyat i d’altres estic molt ben acompanyat. Escriure no és el més important per a mi. De fet, tampoc no visc d’això. Però podeu imaginar-vos sense cap problema que sóc un escriptor reconegut que es guanya les garrofes que gasta amb els llibres que ven aquí i a l’estranger, traduïts, és clar. I també us podeu imaginar que com a escriptor no em falten històries per contar.
Imagineu-vos encara que sóc una persona moderna, encara que no sàpiga quines són exactament les característiques d’una persona moderna. Quines paraules, quines idees associaríeu a una persona moderna, quines imatges, quines coses? Comencem per les coses, perquè com que ja he dit abans que no en tenia moltes, acabarem aviat! No tinc cotxe, ni carnet, tinc una moto, una 49, i una bicicleta. La bicicleta és una eina important a la meva vida, la moto no la tinc a Palma. No tinc televisió, tinc llibres i aquest ordinador vell. No tinc microones, però com ja heu vist, cuino sovint a casa. Aquesta casa no és meva i tampoc no en posseeixo cap. Les possessions no fan per a mi. No estic hipotecat. Això darrer potser aniria en contra del que és una persona moderna, perquè és a l’ordre del dia hipotecar-se, però que tothom ho faci no vol dir que ho facin els moderns ni que estigui de moda. Hi ha moltes coses que es fan que són senzillament retrogrades.
La imatge!, la imatge és important per a mi i per a Palma. Palma s’emmiralla a la mar i es veu coronada per la catedral a l’inrevés. Mallorca és bella i Ciutat de Mallorca també ho és. La gent que hi passeja fa goig. La Serra arrecera la badia dels vents del nord. El clima és calorós o suau bona part de l’any, tret del novembre, desembre i febrer. Gener sol ser serè i diàfan. La pell es deixa veure i sentir. Que ningú no es pensi ara que això és Salvador de Bahia. No, no, això és Palma. Que no es pensi tampoc ningú que jo sóc Stefan Zweig! I ara per què se m’ha acudit aquest nom? Ja que hi sóc: Zweig va escriure sobre el Brasil i deia que era el país del futur. Mallorca té més passat que futur. Els bahians potser deuen sentir nostàlgia de les ancestres africanes. Mallorca s’havia enyorat ella mateixa i havia convertit el seu passat en mite. Els batecs de Palma ens arriben ara amortits per una pàtina de decadència, bella sí, però també alhora bruta. No som a un país nou i el pes del passat ens ha anihilat el sentiment de revolta. No sóc cap revolucionari jo. Quan algú es queixava dels països que no tenien herois, Bertolt Brecht li deia: “Malaurats els països que els necessiten!”. Això sí que és una persona moderna, una persona tal vegada no tant senzilla que viu a la selva ciutadana. Perdoneu aquestes darreres vomitades semierudites. Que serveixin com a primer apunt de la connexió entre Mallorca i Alemanya, un apunt cultural, enfora del Ballamann 6 de s’Arenal de Palma. Una persona moderna és una persona que vomita i que caga perquè fins a l’actualitat no s’havia vomitat ni cagat tant.

Busna I (2005)

Seria una gran proesa que aquestes pàgines arribin algun dia a les seves mans, voldria dir que m’hauré assegut a l’ordinador durant tot un mes abans de lliurar-les al jurat, voldria dir que vostès, estimades lectores i lectors, ara poden fruir lliurement del plaer de la lectura. Però vostè ja té un perfil, vostè m’entén, i m’entén en català. Això no treu que pugui succeir també que vostè llegeixi, d’aquí a un temps incert, una versió traduïda, una versió traduïda al txec, per exemple, que de fet compta amb aproximadament el mateix nombre de parlants que el català. Si fos així, vostè també m’entendria, perquè la vida és universal.
La meva vida transcorre ara mateix davant l’ordinador del meu apartament d’aquí de Palma, a Ciutat de Mallorca, al centre centre, a pocs metres de la plaça de Ses Tortugues. Qui és de Palma o hi viu veu amb freqüència les quatre tortugues que, damunt d’un basament de pedra, alcen la piràmide de la Font de Ses Tortugues. Som al mes de setembre i l’estiu no ha acabat encara quant a la meteorologia, tot i que sí pel que fa a l’estiu astronòmic, acabem d’entrar a la tardor. Tinc la finestra mig oberta, aquí al costat de la taula i l’ordinador on sec.
Un dels problemes que em sol impedir continuar escrivint és l’ansietat que em produeix haver de començar a explicar històries, a descriure persones i objectes, a recordar i reproduir diàlegs. És la por de començar a escriure sobre el paper, a dibuixar o pintar sobre el llenç, a esculpir sobre el mabre de la pròpia ànima. Sento la necessitat de l’ànima de tornar a passar per temps i espais ja viscuts amb la capacitat de la memòria. Recordar! Però ara mateix tal vegada sigui una mica més banal, la necessitat que m’obliga a aixecar-me de la cadira, i no es tracta d’anar a cagar, si no de respirar, i de respirar fum, si he de començar a ser sincer. Ara venc!

Una hora i mitja després. Torno a ser aquí. Al final ha anat així la cosa, ho reviuré per a mi i per a vosaltres. M’he vestit, els calçotets ja els duia posats, grisos. M’he posat els mitjons, negres, els calçons Levis 512, 32 x 32, texans blaus, les sabates, italianes, marró clar, difícils de descriure ara, maques. Em dec haver mirat al mirall de mig cos del bany, m’he posat la samarreta esport blanca, he agafat la cartera i les claus... No, encara no, havia fet la bossa per anar a la piscina, havia comptat les monedes per a la taquilla i per a tabac, portava la bossa negra. He sortit de casa, he davallat els quatre pisos i he sortit al carrer, amb una garrafa buida d’aigua per llençar als fems de plàstics. He badat al cafè de la cantonada de sota casa, un dels més concorreguts de Palma, he pensat que compraria el tabac a la màquina expenedora del quiosc d’hamburgueses i hot dogs de la plaça del Mercat, la que dóna a l’absis de l’església de Sant Nicolau. He girat la cantonada a l’esquerra cap al carrer Unió i he pensat que era digne de descriure’l, la llum que es filtrava pel fullam tardorenc dels plataners escalfava les façanes rogenques dels edificis. De cop i volta he vist un cul, una esquena nua, uns calçons curts blaus que dibuixaven els moviments força ajustats d’unes natges prominents. L’he seguit entre la gent, amb tota la discreció que m’ha estat possible, per poder-me delitar d’aquella visió una estona més. Era l’home del carrer. Cuixes i cames que es cloïen en la petita expressió d’unes xancles. L’he seguit, perseguit?, fins a l’aturada d’autobusos de davant el Gran Hotel i he entrat al Central per comprar el tabac, de pas he agafat una revista il·lustrada de Palma. Quan dic il·lustrada en realitat vull dir amb il·lustracions, amb fotografies, i no una revista del temps de la Il·lustració.
He voltat cap a l’escala del costat dels Jutjats, ara no sé com es diu, la que dóna a l’edifici del Banc d’Espanya, la que després enllaça amb el carrer de les Monges i et permet sortir al principi del carrer Colom*. He continuat pel carrer del Sindicat, he girat a la dreta cap a la plaça de sa Quartera, el Flexas era tancat, i he arribat a la piscina de s’Estel. Quan he estat a baix als vestidors, m’he tret la samarreta, he vist que no duia les xancles i això m’ha bastat per replantejar-me la situació, o el recorregut. De cop m’ha fet vessa ficar-me a l’aigua i estar-m’hi, com m’hi solec estar, tres quarts d’hora nedant amunt i avall els vint-i-cinc metres. He girat cua, he pujat i li he dit al porter que m’havia deixat el banyador i que ja tornaria més tard. En realitat una mentida, perquè el banyador sí que el duia, el que m’havia deixat eren les xancles. Darrerament no anava amb sabates a la piscina, feia més calor, havia oblidat el costum d’agafar-les. Torno a sortir als carrers de Palma. He passat per darrera Santa Eulàlia perquè de cop i volta he estat conscient d’on em trobava. He passat per davant de Llibres Mallorca, tancat en aquella hora d’un dissabte migdia,... Poc a poc he anat davallant fins a casa. Quan he arribat a casa encara no m’havia encès cap cigarret i tampoc ho he fet llavors. M’he posat a escurar, a rentar plats –la rentadora de la roba blanca encara estava en marxa- i a fer el dinar. Al matí havia anat, avui matí després de berenar a la plaça de Cort he anat, a comprar al supermercat i tenia per fer-me un batut de –atenció!- un tomàquet d’ensalada pelat, fulles de rucola i de soja, mig avocat, una remolatxa, unes quantes tàperes, un pessic de sal i d’all en pols, oli d’oliva, vinagre de Mòdena i aigua. Tenia a la gelera un sarg comprat de dimecres a la peixateria de la plaça de l’Olivar que tenia por que no se’m fes malbé i l’he fet fregit, tallat a bocins, amb farigola i una mica més d’all en pols. Després de dinar encara he estès la bugada al traster que dóna porta per porta amb el meu pis. Hi ha un magatzem de cada pis de la finca i m’hi deixen estendre. Aquí dalt també hi ha una terrassa, però no va bé per estendre ni s’hi pot estar quan tenen engegat l’extractor de la cuina del cafè de sota casa. De vegades hi pujo, és clar, i del terrat es veu la catedral i els arbres del passeig del Born i més enllà, cap a ponent, la façana de Sant Gaietà, i un poc més enfora l’església del puig de Sant Pere i encara més enllà el castell de Bellver i darrere, les muntanyes, el començament de la Serra de Tramuntana. Així ha estat el meu migdia i així em podeu veure aquí, al centre de Palma. He fet una hora i mitja passejant i una altra hora convertint la passejada en literatura. M’havia deixat l’ordinador encès i així he pensat que l’hi deixaria d’ara en endavant. Així serà més fàcil que aparegui de tant en tant sobre les fulles d’aquest llibre, així com aquell que contempla paisatges diversos a través d’una finestra del vagó del tren.

---

* Costa d’en Poderós, hi he tornat a passar després

Berlín 2000.03.01/02 Apunts

01 de març de 2000. Ja he arribat a Berlín, cap problema amb els mitjans de transport: avió des de Palma, autobús de Tegel a Zoologischer Garten, metro fins a la Wittembergplatz, a peu fins a la Fuggerstraβe, al barri de Schöneberg, al Berlín oest. És al vespre i som al pis on m’estaré aquest cap de setmana llarg i que he reservat a través d’”ebab”, “Enjoy Bed & Breakfast”, una agència que proporciona allotjament privat. Hi he conegut Andreas i Klaus, al pis, els meus llogaters. L’habitació està molt neta i és espaiosa, el llit immens, llàstima que la decoració kitsch no m’agradi. Després d’instal·lar-me, mentre ens preníem un suc de fruites amb n’Andreas, li he comentat que vull tornar a aquesta ciutat per Pasqua i m’ha recomanat una agència de viatges (Travel Overland). També m’ha aconsellat que compri una targeta de transport urbà per a tres dies, que així em sortirà més econòmic. Pens que m’agradaria tornar a anar al November, un cafè d’ambient mixt situat en un xanfrà del barri de Prenzlauer Berg, al Berlín est.

02 de març: Berenar. Klaus se n’ha anat a treballar, fa de cuiner al restaurant del Zoo. He sortit de casa i he decidit anar a peu fins a la Gedächniskirche i a l’Europa Center. He fet la reserva d’una entrada per demà al Kalkscheune, on vull anar a veure i escoltar Popette Betancor, una cantant amb cama hispànica que vam descobrir amb en Jordi el cap d’any de 1999. Actuava en un espectacle de cabaret juntament amb Georgette Dee, al Hebel Theater. Som al metro. L’he agafat a la Nollendorfplatz, a prop d’allà on hi ha l’agència de viatges. No hi ha hagut sort: els bitllets d’avió de Pasqua comprats a Berlín són dos-cents marcs més cars que comprats a Palma. Em dirigesc a Berlín Mitte. Fa sol. Aquí encara construeixen, sanegen i rehabiliten per tot arreu. És el paisatge que es veu per les finestres del metro elevat.

Unter den Linden, Reichstag, Humbold Universität... A l’Altes Museum el pis de dalt és tancat. Llàstima! Hi ha pintura que m’interessava: Goethezeit, Classicisme, Romanticisme... Obren a final de mes.

Venint cap aquí, al cafè November, i abans de la tempesta de pedra que ha caigut mentre passava per davant del multicine Village Cinema, que inauguren demà en una antiga fàbrica, venint cap aquí –deia- m’he recordat d’un museu d’art modern, el Hamburger Bahnhof. És a prop de l’hotel on ens vam allotjar amb en Jordi aquell cap d’any. Em ve al cap l’Invalidenstraβe. Allà devora també hi ha la Brechthaus, la Casa de Brecht, i el cementiri on és enterrat juntament amb altres escriptors: els germans Mann, Anna Seghers...

El temps ha canviat, definitivament. Avui dematí ha fet sol, que he aprofitat per pujar a la cúpula de l’edifici del Reichstag. Ara plou. Sort que Andreas, previsor, m’ha deixat un paraigua. Miraré si puc comprar l’entrada per anar a veure l’espectacle sobre els Comedian Harmonists a les vuit. És la història d’aquest grup a capel·la dels anys vint trenta intercalada amb les seves cançons: “Veronika, der Lenz ist da”, “Mein kleiner grüner Kaktus”, “Irgendwo auf der Welt”... El “Komödie” és un teatre burgès i, en part degut a qüestions de profunda nostàlgia, l’edat dels espectadors ha estat bastant elevada, llevat d’algú que, com jo, s’hi ha perdut. He acabat el dia al Café Berio.

I avui fa un any: Cleveland, Ohio

Palma, 06.02.05

Diumenge, 6 de febrer de 2005

Defora sonen els tambors de la rua de Carnaval. Aquest pis és sorollós, però ara hi estic tot sol i hi estic bé. Avui dematí he anat a veure l’exposició “De Millet a Matisse” del Gran Hotel. Diumenge passat vaig anar a veure la de cartells del Casal Solleric. D’aquí a una estona m’aixecaré per anar al cinema a veure “Ray” Charles. Vull disfrutar d’estar tot sol i aquesta, escriure un diari, és una de les activitats que puc fer per sentir-me millor. Palma és una ciutat que m’agrada i Nova York estic segur que també m’agradarà molt. Un dia després que en Joan se n’anés de casa, el mateix dia que ell viatjava cap a les Canàries, vaig enviar un missatge a na Joana per veure si encara era a temps de reservar bitllet d’avió per volar als Estats Units. Ara ja tenc la reserva feta, per al dia 26 de març, dos dies abans que parteixin ells. Ja que he decidit embarcar-me cap a Amèrica, vull aprofitar per fer-hi tants dies com pugui. Ara vull començar a organitzar el viatge, a fer-me un programa de les coses que hi vull fer. Ahir vaig conèixer en Toni. Havia quedat per dinar amb na Joana i n’Aina al Barco i en Toni també s’hi va apuntar. El primer que va fer quan ens vam veure va ser donar-me de conya els papers del divorci perquè els firmés. En Toni haurà batut el record de ser la persona amb qui he estat menys temps: el dia que me’l presenten ja se’m presenta amb els papers del divorci. Jo li dic en Toni d’Amsterdam, perquè la primera vegada que vam xerrar per telèfon mòbil ell era allà. M’aixec del llit per anar al cinema, que si no no hi arribaré a temps.

Som una altra vegada al llit, ell lloc d'aquesta casa on s'estat més calent. La pel·lícula m’ha agradat bastant. He sortit del cinema amb la primera idea aproximada de qui era Ray Charles. He sopat a casa d’un arròs de suc de musclos i de peix. M’he menjat una carxofa bullida amb vinagreta, així com les solia menjar a ca’n Tòfol. He trobat dues cridades d’en Joan al telèfon, li he enviat un missatge breu i tot seguit ell m’ha telefonat. Ha estat una conversa freda, la veritat: no sé ben bé que vol que li digui ara que ja se n’ha anat. Encara està malalt i diu que té trenta-vuit de febre i que sa mare el cuida, la qual cosa m’ha semblat que era un retret.

També vull deixar constància de l’èxit de les disfresses de divendres a l’Institut. Amb els alumnes vam guanyar el premi a la millor coreografia pel minuet que ens va mostrar a ballar en Miquel. Els hauríem pogut guanyar tots, els premis, vam ser els millors.

I ahir va fer un any:

Poemes Geomètrics

Darrer diumenge de juny a Palma

Per començar a llegir sobre el meu viatge als EEUU clica al títol

Aquest encapçalament sona apocalíptic. Com en el cas de la copa, diguem que no és l’última sinó el penúltim. Però el fet és que dijous volaré cap a Menorca, on passaré el cap de setmana que ve abans d’enlairar-me cap a Londres de camí cap als Estats Units, i no tornaré fins d’aquí devers dos mesos, a Palma vull dir. Avui ha tornat a ser un dia de reajustament, un dia assoleiat. Avui corria l’aire i les neurones circulaven. Tampoc m’he aixecat molt d’hora, devers les deu i mitja. El berenar ha estat amb cigarreta inclosa perquè avui sí que tenia tabac. Després he començat a desar roba i a preparar el que m’enduré cap a Menorca i als EEUU. He fet rentadores i he estès. He desempolsat la maleta que Emilio té a casa i que serà la que m’emportaré. Fa molt de temps que no vaig de viatge amb una maleta tan grossa, i tampoc no és que sigui enorme. De totes maneres també he rentat la bossa que em solec endur quan vaig de viatge per portar-me-la, aquest cop, per circular per dedins dels EEUU. A continuació he fet el que darrerament procur fer cada dia: agafar la bicicleta i anar-me’n a fer un bany. Era l’hora que el sol queia més de ple i he agafat una mica més de color. És a dir, m’he malmès més la pell. No hi he fet gaire estona perquè cremava amb excés, dos banys i entre i entre crema protectora i lectura. De tornada m’he aturat al Barco, al restaurant d’Emilio. L’he vist assegut tot sol a la taula redona i he pensat que hi faria una estona per parlar amb ell i veure de quin humor estava després de la topada que vam tenir dimarts. Estava fet una mica pols, desmotivat i cansat, convalescent d’haver d’aguantar el seu amic mexicà i compatriota. No el vol ni veure, diu. Haurà estat una lliçó per a ell, dic jo, haver caigut des de la idealització d’un amic de joventut a la realitat d’una persona descarrilada i amb les neurones massa atrofiades per dur a terme qualsevol recuperació vital, potser un individu sense gaire recursos psicològics. Sona una mica fort i sense misericòrida, tant de bo no tengui raó i a la llarga no sigui així! M’he menjat un kiwi i una poma i l’he deixat a ell i al seu personal abans que no comencessin a dinar. En arribar a casa, una dutxa i el meu dinar. Eren les set de la tarda, ha estat un dinar sopar. M’he cuinat la sèpia, que vaig comprar ahir, amb uns espaguetis, la meitat dels qual m’he menjat després dels dos darrers cap-roigs fregits que em quedaven. Primer m’he menjat els cap-roigs i després els espaguetis, sí. Volia assaborir-los bé. Tenc la boca i els morros ple de ferides de xuclar pues i espines. M’he estirat al llit a llegir una mica i a descansar, a pair-los. M’he condormit amb el ventilador engegat. Devien ser les vuit de la tarda ja. Quan m’he aixecat, he estès la darrera rentadora del dia i m’he pres un cafè amb llet. Crec entendre com un altre signe de recuperació el fet que, abans de venir cap aquí, hagi agafat la versió ampliada de la biografia de Calbó per continuar la suite en aquest blog. No sé si he d’entendre de la mateixa manera psicològicament rehabilitadora el fet que hagi hagut de comprar mil i una cremes per cuidar-me la pell. La rehabilitació haurà de ser si més no dermatològica.

Després d’escriure tota la parrafada d’ahir, quan me n’anava cap a casa, vaig pensar que potser m’havia maltractat una mica tot descrivint el meu estat de dispersió. Si bé continui pensat que això és així, també he d’admetre que a la vida hi ha èpoques més centrades que d’altres i que aquesta, en què tal vegada impera més el fer que el reflexionar, la percepció del vertígen d'un futur incert més que no pas el control de vegades equívoc d'un record del passat, aquesta fase -dic- és profundament creativa, tot i que un se senti mig marejat dels tombs que dóna el present i que, en tot cas, els resultats de les transformacions només es puguin copsar retrospectivament a la llarga. Que et compri qui t'entengui! Jo m'entenc!

Per continuar llegint sobre el meu viatge als EEUU clica aquí

NUES SA

Tancares la porta sense emetre cap so que teixís qualsevol salutació. Emprares el codi hermètic d’un misteri per desvetllar. T’enviares el glop sobtat de l’aire calent. Obrires els narius i inhalares, lentament, per evitar la cremor de les fosses nasals. Perceberes l’olor destil·lada del roure i la suor pètria de la caldera. Ta presència esberlà la composició vidriosa dels cossos inerts.

Uns ulls et feren lloc perquè seguessis i provocaren un dominó feixuc de moviments corporals. La tovallola, blanca i xopa, t’embolicava des de mig maluc fins a l’inici dels genolls. La desnuares. La simetria de dos clotets simpàtics i alhora impúdics, amb què acabava ta esquena recta, donaren continuïtat a tes natges arrodonides. S’insinuaren a mig ventall quan col·locares la tovallola damunt del banc. T’hi assegueres a temps compassat i et girares de cara.

Relaxares l’esguard i començares a composar un retaule carnal de formes humides, que finien en contorns llenegadissos. Imaginares perspectives impossibles. Notares que se t’eixamplava el pit, que se’t dilataven els pulmons i se t’amorosien els mugrons. Ta pell transpirava i recorregueres a ulls clucs les gotes que et regalimaven pel ventre. Amb gest inconscient de la mà esquerra et palpares el sexe, on de cop descobrires clavada la meva mirada. Em despullares l’ànima àvida del teu cos sense cloure les parpelles. Em sotjares de dalt a baix i aprovares la intenció enretirant dits i obrint les cuixes.

Collage ciutadà

Palma dorm i es desperta. S’aixeca, berena, dina i se’n va a sopar. Palma es vesteix, es transvesteix i es transforma. Palma es fa les piules i es maquilla. Palma es pentina, es clenxina i es despentina. Palma fa feina i se’n va de marxa. Palma sedueix, s’exposa i s’exhibeix. Palma s’inhibeix i s’amaga. Palma surt al carrer. Palma és blava i blau marí. Palma és verda, rosa i lila. Palma és cromàtica, policroma i prismàtica. Palma és de pedra, mar i aire. Palma és de plata i llautó. Palma és d’or, arena i foc. Palma s’enlaira i aterra. Palma agafa aire i s’enterra. Palma s’aterra. Palma té por. Palma camina, cau i s’alça. Palma es gira, es revolta i s’enrevolta. Palma s’acluca i s’asseu. Es posa dreta i s’agenolla. Palma corre. Palma creix. Palma s’embolica i fa l’amor. Palma fa sexe i es despulla. Palma es remulla. Palma fotografia en color i en blanc i negre. Palma és llosca i visionària. Palma deixa de fumar, fuma i no fuma. Palma treu pols. Palma es renta la cara, s’embruta les ungles i es talla els cabells. Palma s’emmiralla i es tenyeix. Palma se’n va d’excursió. Palma se’n va d’excursió amb cadira de rodes. Palma es tomba i fa una horeta. Palma es mira el llombrígol. Guaita la gent que passa de llarg i s’atura. Fa l’ullet. Palma patina i surt del port. Palma atraca. Palma roba i assassina. Palma s’embarca. Palma pesca, es refreda i va calenta. Palma tus i està malalta. Palma parla, escolta i se’n va de compres. Palma s’endiumenja i se’n va al cinema i al teatre. Pren la fresca al cafè de l’òpera. Palma canta. Palma juga. Palma pinta i llegeix, veu la televisió i escolta la ràdio. Palma ven i negocia. Palma neda i fa bicicleta. Pren el sol i es venta. Palma fa el vermut. Palma s’engreixa, s’aprima i és diabètica. Palma és abúlica i anorèctica. Palma se’n va i torna de vacances. Palma beu i s’emborratxa. Palma es punxa i esnifa. Palma alena. Palma sospira. Respira. Palma plora i passa ànsia. Palma s’avorreix. Palma se’n va de festa i a un funeral. Dóna el condol. Palma pensa. Palma balla. Palma diu que sí i diu que no. Palma obra i tanca la porta i la finestra. Palma fa vida social. Palma es comunica per e-mail. Es mobilitza i s’immobilitza. Palma es connecta i desconnecta. Palma passa. Palma s’estira i s’encongeix. Palma sembra i recull. Palma s’instrueix. Construeix i es destrueix. Palma tasta. Palma assaboreix. Palma tria. Palma surt amb els amics. Palma surt amb les amigues. Palma surt amb els amics i les amigues. Palma s’enamora. Palma seu i s’enyora. Palma s’enganya i es desenganya. Palma s’il·lusiona. Palma tremola i és valenta. Palma pixa i caga. Palma es masturba i se’n va a missa. Palma encén un ciri a la Seu i apaga el llum. Palma posa una rentadora i estén la roba. Palma es disfressa i commemora. Palma és mora. Palma és blanca, negra i bruna. Palma dejuna i desdejuna. Palma és carn i és xulla. Palma circula i s’encarrila. Palma recula. Palma és humida. Palma s’obre de cames, encula i empara el cul. Palma empitona. Palma fot, es fot i se’n refot. Palma es perd i es retroba. Palma llanca i es recicla. Palma saluda i s’acomiada. Palma proposa. Palma reposa. Palma executa. Palma fa i es desfà. Palma es fon, es confon i es posa dura. Palma es gela. Palma s’opera. Palma riu i es desespera. Palma espera. Palma col·labora, fabrica i elabora. Palma cuina i posa taula. Palma es colga. Palma s’agita i s’emprenya. Sonriu i és irònica. Palma vota i es rebota. Palma opina. Palma viu. Palma escriu i es descriu.

El bombardeig de Dresde

Bernardo Bellotto

El vespre d’abans d’ahir, dilluns dia 13 de febrer, era estirat al sofà i llegia Als ich ein kleiner Junge war d’Erich Kästner. Seria massa llarg explicar ara les circumstàncies que m’han portat a interessar-me per aquest llibre, el primer que llegeixo de l’autor, però sí que les resumiré dient que més aviat els motius eren en un principi extraliteraris. Diguem que senzillament formava part d’una llista de llibres recomanats i com que desconeixia l’escriptor tantes vegades citat vaig decidir descobrir-lo. Vaig intentar sense èxit comprar el llibre a Hamburg i finalment el vaig trobar a la Mayersche Buchhandlung de Colònia, una gran llibreria del Neumarkt. La primera sorpresa la vaig tenir en assabentar-me que Kästner era de Dresde i per aquest mer motiu es va veure sobtadament incrementada la meva motivació. Al mes d’agost d’enguany s’acompliran deu anys de la meva estada d’estiu a la capital de Saxònia. Puc afegir que aquest mateix estiu de 2005 el tren en el qual em dirigia de Berlín a Praga es va returar un moment a l’estació central d’aquesta ciutat, de la qual s’intuïa des de lluny el campanar d’alguna de les esglésies.

Tot just he començat a llegir el llibre. Kästner parla dels seus ancestres, dels seus pares, que havien hagut d'emigrar del camp a l’urbs per motius econòmics, i, abans d’endinsar-se en la reconstrucció literària de la seva infantesa i la seva joventut, escriu sobre la ciutat on va néixer. Hi diu que si ell, a més de posseir el do de saber distingir entre allò que està bé i el que està malament, sap valorar també el que és bell diferenciant-ho d'allò que és lleig, això es deu a la sort d’haver nascut a Dresde, que saber preuar el que és maco no ho va haver d’aprendre ni als llibres, ni a l’escola, ni a la universitat, ja que des de petit “vaig poder respirar la bellesa com els fills del guardabosc l’aire del bosc” –“ich durfte die Schönheit einatmen wie Försterkinder die Waldluft”. Aleshores evoca les belleses de la seva ciutat inhalades quan era jove: l’església catòlica del palau de la cort, l'esvelta Frauenskirche, el delicadíssim Zwinger, el castell de Pillnitz, el carrer de Palau i tants altres edificis nobles i carrers honorables que van ser l’escenari dels primers anys de la seva vida.

No és debades que la seu de la residència dels reis Saxònia, d'August el Fort -també rei de Polònia un cop convertit al catolicisme- per exemple, fos coneguda arreu com la Elbflorenz, la Florència a la vora del riu Elba, que pintors de perspectives com ara els venecians Canaletto o Bernardo Bellotto rebessin l'encàrrec de pintar-la fins a la sacietat i que fos estada inexcusable de viatgers universals com Giacomo Casanova. Tot això darrer no ho explica Kästner, això darrer forma part de la meva pròpia idealització de la ciutat. Aquest darrer estiu no vaig fer estada a Dresde, no vaig tenir temps de davallar del tren que em portava a Praga, però assegut al costat de la finestra veia com se succeïen els paisatges i els pobles de l’altra banda de la vall mentre d'horabaixa remuntàvem el riu per les ferrovies de la riba. 

Finalment, l’últim mes de desembre es va tancar el cicle: era assegut un altre capvespre a Sant Pauli, al port d’Hamburg, i mentre al solpost contemplava el decurs fluvial pocs quilòmetres abans de la desembocadura, pensava que tot aquell cabal havia sorgit de Txèquia i que havia travessat Saxònia i bona part d’Alemanya.

Ahir vespre, dimarts dia 14 de febrer, tornava a llegir Kästner, que va voler narrar la seva infantesa i la seva joventut. En enumerar les belleses de la ciutat de l’Elba, l’escriptor afirma que Dresde era una ciutat meravellosa i que el podem ben creure, que de fet l’"hem de creure", perquè ningú de nosaltres, per molt que el nostre pare sigui ric, pot viatjar-hi ara amb el tren a fi de comprovar si té raó o no, ja que la ciutat de Dresde ja no existeix: “Denn die Stadt Dresden gibt es nicht mehr”. De vegades la vida és juganera i li plau fer-nos ballar el cap i deixar-nos perplexos, estabornits al sofà: Dresde va ser totalment destruïda per vuit-cents avions bombarders i ho va ser justament un dia 13 de febrer d’ara fa exactament seixanta-un anys, al 1945. La meravellosa bellesa de la ciutat de Dresde d’abans d’ahir, ahir ja no existia, la ciutat havia estat arrasada en un sol dia mentre jo llegia plàcidament el llibre de Kästner estirat al sofà de casa.

Però si un no creu en les coincidències de la vida, aquí n’hi va una altra: mentre abans d’ahir, dia 13 de febrer, llegia al sofà de casa i la ciutat de Dresde era bombardejada, vaig rebre una telefonada. Era el meu amic Siegwin, aquest és el seu nom de batalla, de la qual tot sovint en sol sortir victoriós. M’havia cridat perquè havia estat revisant el seu blog negre de ratapinyaire i volia que li donés l’adreça del meu per fer-hi una ullada. Ahir vespre, dia 14 de febrer, vaig creure entendre de sobte un altre motiu, potser causal, de la seva trucada del dia anterior: en el seu blog Siegwin passa revista a biografies o fets històrics que van ocórrer “Tal dia com avui” i hi té un article dedicat al record de la destrucció de Guernika, la primera ciutat bombardejada de forma massiva des de l'aire per l'aviació alemanya durant la Guerra d'Espanya. Tot això, però, ell no m’ho va dir. Ell solament em va demanar l’adreça del meu blog després que –em va dir- hagués estat revisant el seu, que no tocava des de feina mesos.

La pròxima vegada que parli amb ell li demanaré sobre la veracitat de la meva sospita, però en qualsevol cas l’afortunada coincidència persisteix, perquè Siegwin és una de les persones que conec que té més relacions –personals fins i tot- amb la Florència de l’Elba. Kästner acaba així l’evocació de la darrera ciutat alemanya bombardejada un cop s'era ja fora de temps, fora de joc bèl·lic, incomplint per tant totes les regles del Dret Internacional: “Els governs de les grans potències discuteixen encara avui sobre qui va assassinar Dresde. Encara avui es discuteix si sota del no-res hi jauen cinquanta mil, cent mil o dos-cents mil morts. I ningú vol reconèixer haver-ne estat el culpable. Tothom diu que són els altres els que en tenen la culpa. Ah!, a què treu tanta discussió? Amb això no tornareu Dresde a la vida! Ni la seva bellesa ni els seus morts! En el futur castigueu els governs, i no els pobles! I no els castigueu un cop ja hagi succeït tot, castigueu-los tot d’una! Sona més fàcil del que realment és? No. És més fàcil del que sona”. Dedic aquest escrit a na Bettina, de Palma, i a en Miquel, de Dresde. Oh! Perdó! A l'inrevés.

Erich Kästner, Als ich ein kleiner Junge war. Dtv

Brokeback Mountain

Després del cap de setmana a Colònia, vaig tornar a Palma dilluns migdia, cansat i amb l'energia justa per fer feina a l'horabaixa, tornar a casa, sopar una mica i anar a dormir. L'endemà dimarts em reincorporava a la vida quotidiana de Ciutat. Vaig telefonar a un amic, que lliura de treballar els dilluns, dia que va aprofitar per anar al cinema. Em va dir que havia vist Brokeback Mountain, la pel·lícula d'Ang Lee premiada a Venècia. Aquesta és de fet la informació que jo havia escoltat un dia a la ràdio, a Catalunya Cultura: "el director taiwanès Ang Lee ha guanyat el Lleó d'Or amb un western de cowboys gais". Com molta altra gent, i amanida des d'aleshores amb ressenyes i múltiples comentaris als mitjans de comunicació, n'he esperat amb impaciència l'estrena, m'esperonava el record d'erotisme epidèrmic de The Wedding Banquet i de Sense and Sensibility.

El meu amic em va dir que havia vist la pel·lícula doblada. El primer que vaig fer va ser consultar al diari si també la feien al Renoir, l'únic cinema de Palma on projecten en VO. Quina alegria! Sí que la hi feien: hi vaig anar ahir vespre mateix! Les expectatives eren múltiples i per eliminació: no seria ni una altra pel·lícula de transvestits i/o transexuals, ni de dracs polícromes, ni de loques histèriques i cridaneres, ni d'artistes outsiders ebris pel geni creador i experimentador, ni de capellans de confessió equívoca, ni de drogadictes homosexuals doblement marginats, ni de professors hipersensibles, ni d'al·lots amb vocació de ballarí, ni de malalts terminals de tuberculosi o de sida. No eren menescals, no eren picapedrers, no eren comptables ni jardiners, eren cowboys nordamericans mascles, muntats a cavall arreplegant bestià o damunt d'un bou fent rodeos, i tot això compaginat amb la sang acompassada, la vena delicada i la pell sensible d'un director de cinema creador d'atmosferes i paisatges de ritme avellutat i d'erotisme fi. Se n'havia parlat molt i justament per això no volia que massa expectatives impedissin sadollar el meu goig. Res de tot això, en vaig disfrutar durant dues hores i quart senceres.

Però després, refredada la primera impressió, no s'acaba entendre aquells que hi volen veure l'escàdol. La pel·lícula pot arribar a semblar fins i tot conservadora, reflecteix un món que de fet ho és. Si bé la narració o el guió en què es basa deu ser de fet així, es pot tornar a caure en el clixé que un mascle solament encula l'altre quan no hi ha cap dona a disposició, que són gais però al cap i a la fi no tant perquè es casen i tenen fills i, encara, torna a semblar que cap història gai no pot acabar bé, un dels dos protagonistes mor en condicions estranyes. La llibertat i la puresa d'un amor viscut als cims desapareix quan es davalla a la fondalada -Terra Baixa, Àngel Guimerà. Les regles de l'oest nordamericà s'imposen. Ennis del Mar no s'accepta perquè la societat on s'emmiralla no l'admet i no és capaç de redimir-se'n. A còpia de cedir i concedir, es dóna entitat psicològica a la frustració múrria del seu caràcter. L'entorn social l'ha incapacitat per ser feliç i per fer feliç els altres. Un altre cop cap happy end, un altre cop final fatídic i amb llàgrima, expressió màxima de la llei del silenci, la pronúncia continguda d'allò que tothom sap però amaga.

Sant Sebastià

Divendres passat, 20 de gener, va ser Sant Sebastià, dia de festa a Palma, perquè n’és el patró. Es curiós, ja que el patró de Maó, l’altra capital balear, també és sant Sebastià, tot i que no és una festa que se celebri popularment com ara a Ciutat. A Maó se celebren de forma multitudinària les festes de la Mare de Déu de Gracia, al setembre. Però poca gent coneix aquest fet, que l’escultura del retaule d’una de les capelles de l’esquerra de la seu de Mallorca i la de la porxada de l’ajuntament de Maó representen el mateix sant, el sant protector d’ambdues ciutats contra la pesta. La veneració mallorquina data del segle XV: al 1523 va arribar la reliquia del seu braç, amb la qual cosa es va acabar miraculosament l'epidèmia que assolava Ciutat. El Gran i General Consell el declarà patró al 1643. Els magnífics Jurats li feren dedicar la capella de la Seu. A la invocació de protector contra la pesta, s'hi va afegir també la de defensor contra les ràzies dels corsaris que, sota salvaguarda otomana, atacaren les poblacions costaneres de les Balears i les Pitiüses. 

Darrerament han aparegut als diaris un parell mallorquí de ressenyes biogràfiques, hagiografies, de Sant Sebastià i m’ha abellit fer-ne un resum, fixar-ne quatre dades, susceptibles de ser ampliades o renovades, perquè tanmateix el martiri del sant no és gens clar. De la vida de Sebastià, tampoc se’n sap molt. Va néixer a Milà, la mare era milanesa i el pare del sud de la Gàl·lia. Va viure a la Roma de la segona meitat del segle III després de Crist. Dioclesià, procedent de l’Adriàtic i comandant de la guàrdia imperial, es va convertir en l’emperador al 284. Sebastià va ser al seu torn capità de la guàrdia pretoriana, la guàrdia personal de l’emperador. Si bé al llarg de la seva vida Dioclesià va tolerar els ciutadans romans que professaven la religió cristiana, després els va perseguir degut a tota una sèrie de disturbis. La darrera gran persecució va consistir a purgar la gran quantitat de caps i oficials militars que s’havien convertit al cristianisme. La nova fe aconseguia cada vegada major nombre d’adeptes. Sebastià va ser acusat de simpatitzar-hi i de difondre-la entre les famílies nobles i els magistrats de la ciutat, va ser cessat del seu càrrec i desterrat a una guarnició dels confins del vast Imperi. Allà va conèixer un centurió, Adrià Sever. Sembla que no se sap ben bé quin tipus de relació manteniren. Existeix la versió que el centurió va voler posseir-lo sexualment i que, en no aconseguir-ho, el va voler fer matar.

La llegenda del martiri de Sebastià diu que Sever el va fer fermar al tronc d’un arbre i que la seva companyia d’arquers el va fer perir aclivellat a sagetades. Hi ha qui diu que va sobreviure a les fletxes, que va ser curat per una matrona i que finalment hauria estat decapitat. En qualsevol cas el martiri ocorria al 304. L’imperi de Dioclesià va durar fins a un any més tard. L’emperador va morir al 311. La versió del martiri a cops de sageta va ser el que es va imposar durant el Renaixement italià. Pintors i escultors van trobar en el sant la manera més idònia per representar el nu masculí a l’empara, sovint la connivència, dels patrons i mecenes eclesiàstics. Degut a la relació amb el centurió i a la sensualitat i l’erotisme amb què tot sovint és representat, el sant s’ha convertit en una icona gai.

Fa temps que reconec el sant en pinacoteques, retaules eclesiàstics o imatges pètries, com ara l’escultura a l’exterior de la porta d’entrada de l’ajuntament de Maó, però una de les representacions que m’ha impressionat més ha estat l'escultura de Giorgetti a l'església de Sant Sebastià, aprop de les catacumbes de la Via Appia de Roma on sembla que va ser inhumat. Vaig quedar-hi palplantat un dels primers dies de 2004, bocabadat durant una bona estona al davant amb el desig de traspassar el vidre del sepulcre i acaronar el marbre fred. Més que no pas un sant, Sebastià sembla un jove extasiat de plaer, arravatat pels desitjos d’un déu de l’Olimp.

Durant les festes de sant Sebastià de Ciutat d’enguany van aparèixer altres déus apol·linis fent honor a la musa de la música al so de les xeremies.

La transformació, Franz Kafka

Ahir vaig anar a veure la Metamorfosis de la Fura dels Baus a l'Auditori de Palma, espectacle basat en Die Verwandlung de Kafka. No havia parat esment en l'última "s" de la paraula "metamorfosis", que la converteix en una peça en castellà. Un cop assegut ja a la butaca de platea vaig pensar que tant La Fura dels Baus com l'Auditori contribuïen ben poc a la qualitat escènica del país. A això s'hi va sumar la conversa dels espectadors que seien darrere meu. Potser no vaig ser prou precabut i vaig entrar al teatre devers deu minuts abans que comencés la representació, temps suficient perquè els comentaris que m'arribaven de darrere em comencessin a posar un pèl nerviós. Els meus veïnats de les butaques posteriors parlaven en castellà, amb substrat ostensiblement mallorquí, de solars de set-cents metres quadrats, de possessions mallorquines, de xalets i d'altres compra-vendes. Tot això abans que s'embranquessin a xerrar sobre la gran quantitat d'immigrants que ja hi havia a Mallorca i de la contrucció de més autopistes per encabir els desplaçaments de tota aquesta quantitat de personal nouvingut. Deien que això no es podia resistir, que ja petava. Aleshores el tema es va fer més personal i l'un va treure a col·lació la qualitat de foraster de l'altre. La cosa es començava a embrutar. Contrarèplica: els pagesos mallorquins que s'havien convertit en hotelers d'un dia a l'altre no s'haguessin enriquit ni poc ni molt sense la feina de gent immigrada com ara els seus pares -deia. Aquest mateix jove era qui havia fet el comentari un xic flairós sobre els darrers nou-arribats. En fi, sincerament, frissava que comencés l'espectacle.

La representació va començar i, salvada la barrera de tornar a sentir les primeres paraules d'algun actor amb un deix també de substrat catalanoparlant, em va mantenir entretingut durant tota l'estona. La posada en escena, tot el muntatge, sorprenent i dinàmic, que encaixava teatre, cinema i trama, em va impressionar. Continuament m'anava demanat a mi mateix si allò que ocorria damunt l'escenari era talment com al llibre, però feia temps que havia llegit l'obra i no podia resoldre el paral·lelisme. En qualsevol cas, vaig concloure que l'espectacle de La Fura dels Baus es resolia en ell mateix i valia molt la pena de gaudir-ne.

Avui de matí mentre berenava se m'ha acudit d'agafar la narració de Kafka de la prestatgeria i comprovar quan l'havia llegit. Cada vegada que acab un llibre solec anotar-hi a la primera pàgina on i quan l'he llegit. L'anotació era aquesta: Colònia - Palma, agost de 1999. Era la segona vegada que llegia la història, la primera no havia entès res, la segona m'havia agradat molt; però així com vaig comprovar ahir a l'Auditori, la memòria em jugava males passades. El sorprenent ha estat, però, descobrir avui de matí que vaig llegir Die Verwandlung a Colònia. De sobte he sentit un calfred, m'ha començat a rodar el cap, he sofert un petit mateig i, un cop sobrevingut, m'he sorprès de les voltes que dóna la vida al voltant de la terra. En un petit instant he sentit a flor de pell, i totes alhora, les trasformacions sofertes durant aquests sis anys i mig d'experiències i m'he tornat escarabat al mirall. Tenc previst de fa temps volar demà cap a Colònia.

Rubens, Bòrees rapta Orítia

Ahir vespre vaig arribar a Palma, unes altres coordenades vitals i espaials diferents de les menorquines. Deu minuts després d'enlairar-nos de l'aeroport de Maó, entre les dues illes, quan sobrevolàvem el canal de Menorca, l'avió es va sacsejar un poc arran de les turbulències provocades per una tempesta. El vent, que durant tres dies havia estat de tramuntana, havia girat i era de migjorn. A Menorca el vent de tramuntada bufa molt fort i sol durar, així com se sap popularment, devers tres dies. Atesa la ventada que es va aixecar el primer dia i com que les onades eren de devers quatre metres, es va haver de tancar el port de Maó. La bocana és força estreta, el ferri de Barcelona no hi va poder entrar i va haver de virar i prendre rumb cap a la badia de Palma. L'illa va restar aïllada per mar. El trajecte, que normalmet dura unes vuit hores, en va durar trenta-sis. Menorca és força plana, la muntanya més alta, el Toro, tot just té 356 metres. Per tant, tot i que hi sol haver humitat, també és ver que està molt orejada. L'oxigen hi abunda.

Bòreas és el déu del vent gelat del nord. A les Metamorfosis Ovidi explica que, convertit en tempesta de neu, Bòrees va raptar la filla del rei d'Atenes perquè volia que fos la seva esposa. El pintor Peter Paul Rubens va donar figura humana al déu. Alat, musculós, amb cabells i barba blanca i amb les galtes inflades per l'aire que bufa amb força, mentre els putti llencen flocs de neu sobre la terra, el déu boreal pren amb violència la bella al·lota i se l'enduu als seus reialmes nòrdics, lluny de la Mediterrània.

El príncep Kaunitz va comprar el quadre de Rubens. Kaunitz havia proposat comprar pintures de Rubens a l'emperadriu Maria Teresa d'Àustria per a la col·lecció imperial, però el Bòreas rapta Orítia l'havia adquirit ell mateix per a la seva col·lecció particular, que tenia allotjada al seu palau de Mariahilfe de Viena. Aquest palau ja no existeix, va ser destruït als anys setanta del segle XX. Kaunitz va encarregar al pintor maonès Pasqual Calbó de fer una còpia en aquarel·la del quadre de Rubens entre el 1779 i el 1780. Segurament la va fer en aquell palau, on potser Calbó s'havia allotjat durant els seus primers mesos d'estada a Viena, abans de mudar-se al Belvedere. Quan va decidir tornar a Menorca, el pintor se'n va endur la còpia i la va aprofitar per pintar el plafó del sostre d'una de les noves cases de la ciutat de Maó, que en aquells moments creixia de forma extraordinària degut a la bonança econòmica de la burgesia mercantil.

El Bòreas rapta Orítia de Rubens va ser adquirit per l'Acadèmia de belles Arts de Viena, de la qual Kaunitz havia estat el promotor, quan la seva col·lecció d'art va ser subhastada pels seus hereus al 1820 i al 1824. L'obra va ser restaurada ara fa pocs anys i va ser exposada a l'Acadèmia. Va coincidir amb un viatge que vaig fer a Eslovàquia i a Viena i hi vaig poder anar i veure el quadre davant del qual ara fa més de dos segles Calbó s'havia situat per realitzar-ne una còpia.

El motiu del rapte és freqüent en el món grec i romà. És la història del déu que s'enamora d'una al·lota bella o d'un al·lot bell. Júpiter, transformat en àliga, rapta el bell Ganimedes i se l'enduu a l'Olimp perquè sigui el seu coper, perquè li serveixi el vi. És indubtable que el príncep Kaunitz coneixia el mite i és inevitable establir un paralel·lisme entre el rapte de la bella Orítia o del bell Ganimedes amb la vivència del jove Calbó, qui als disset anys va abandonar la llar familiar i la terra on va néixer per embarcar-se cap a Itàlia a fi de formar-s'hi com a artista seguint la proposta d'un mecenes de la cort imperial vienesa. Kaunitz es creu un déu d'aquest olimp terrenal, com una divinitat és com de fet se'l pinta en un quadre de representació àulica de l'època. És el déu nòrdic que rapta el bell jove del sud.

[Peter Paul Rubens (1577-1640) Boreas entführt Oreithya, um 1615 Öl auf Holz, 146 x 140 cm Inv.-Nr. 626 © Gemäldegalerie der Akademie der bildenden Künste Wien]