Patrick Süskind, El Perfum

El llibre de les últimes setmanes: Das Parfum, de Patrick Süskind. Qui sap quants anys farà, potser vint, que vaig llegir-lo per primera vegada en català. Hi ha alguns motius perquè hagi llegit el llibre ara, anys després. Entre d’altres, primer de tot el perfum, després la llengua –volia llegir-lo en original- i, finalment, el context històric: el segle XVIII. La novel·la és un recorregut pel món de l’olfacte, de les olors i de les essències, amb un protagonista, Jean-Baptiste Grenouille, convertit en un altre personatge de la galeria dels més grans assassins de tots els temps literaris. En l’època més ben perfumada de l’edat moderna, Grenouille s’enginya un mètode a còpia de greix animal i altres procediments per transformar en perfum l’odor de les seves víctimes verges, a fi de materialitzar l’essència de la virginitat, que un cop inspirada, inhalada, reverbera en sentiments sensuals d’amor.

Els altres dos protagonistes d’aquesta darrera setmana han estat Dràcula i Frankestein: Bood for Dracula i Flesh for Frankestein, dirigides totes dues per Paul Morrisey i coprotagonitzades per Joe Dallesandro. Frankestein vol crear l’home i la dona perfectes amb parts dels cossos de les seves víctimes, talment com Grenouille ha hagut de sacrificar vint-i-cinc verges per elaborar el seu perfum. D’altra banda també, a la versió de Morrissey al vampir només li val xuclar la sang de les verges per revitalitzar la seva vida eterna d’ultratomba a còpia de transfusions. En totes tres pel·lícules es tracta l’assassinat com a mitjà per aconseguir la possessió de la bellesa, de la sensualitat, de l’èxit i de la vida eterna.

Das Parfum fa reflexionar enormement sobre un dels nostres cinc sentits, sobre un dels òrgans humans de percepció de la realitat: el nas i l’olfacte. Si per una banda la pintura de Munch exposada en la darrera entrada d’aquest bloc traspassa la tela i El crit ens arriba fins a l’oïda, amb l’escriptura de Süskind ocorre un fenomen paral·lel: transpira tot tipus de flaires –d’olors i de pudors- i en confegeix una de sublim, aquella que en odorar-la ens desperta el deler de la voluptuositat.

La proximitat del context històric i geogràfic de la novel·la es fa de vegades enorme. Els set anys que Grenouille passa a la muntanya apartat de la humanitat són els anys de la Guerra dels Set Anys, en què les Balears –citades- i Menorca en concret no només es veié involucrada sinó que fou motiu i objectiu de les disputes. També s’hi esmenta el Puig del Canigó, on peregrinen els seguidors de les idees sobre els fluïts vitals d’un esbojarrat ministre il·lustrat.

Ahir capvespre vaig mirar també la versió cinematogràfica de la pel·lícula i passa el que sol passar sempre entre la novel·la original i la filmació. No puc jutjar com deu agradar la pel·lícula a algú que no hagi llegit el llibre, tampoc no n’he llegit les crítiques. Diguem que els 142 minuts que dura em van passar sense avorrir-me, però no recordo per exemple cap moment del llibre en què Grenouille assassini una prostituta a fi d’experimentar entorn de l’elaboració del perfum a partir de l’olor humana. En principi, però -i això augmentava les meves expectatives a l’hora de veure la pel·lícula-, Tom Tykwer és el director d’un altre film que he vist reiterades vegades i que he recomanat tantes altres: Lola rennt, una història que transcorre a Berlín i és protagonitzada per Franka Potente i Moritz Bleibtreu.

D’altra banda, les localitzacions del film també són força familiars. Tykwer va escollir Catalunya –Barcelona, Girona, Figueres, Tortosa...- per rodar la que en el seu moment va ser la pel·lícula més cara del cinema alemany.

* * *

Segle XVIII i literatura

Brisville, Jean Claude; La cena
Domínguez, Martí; Les confidències del comte de Buffon
Domínguez, Martí; El secret de Goethe
Feuchtwanger, Lion; Goya
Luján, Néstor; El fantasma del Trianon
Márai, Sándor; L’amant de Bolzano
Marí, Antoni; Camí de Vincennes
Robiland, Andrea; Un amor veneciano
Sacher Masoch, Leopold; Kaunitz, Der Roman eines österreichischen Staatsmannes
Schitzler, Arthur; Casanovas Heimfahrt
Süskind, Patrick; Das Parfum

Villalonga, Lorenç; Bearn
Xirinacs, Olga; La tarda a Venècia
Zweig, Stefan; Marie Antoinette

Segle XVIII i cinema

Amadeus

Barry Lyndon

Casanova (Fellini)

Dangerous Liaisons

Das Parfum

El vent de l’illa

Farinelli

Goya

Masters and Comanders

Ridicule

The Affair of the Necklace

The Emperor’s New Clothes

The Madness of King George

Valmont

Volavérunt

Fatih Akin, Al otro lado (Auf der anderen Seite)

Ho diré de forma pomposa: aquesta setmana passada s’ha estrenat a Menorca la pel·lícula de Fatih Akin Auf der anderen Seite. Molts de vosaltres ja l’haureu vista, sobretot aquells que viviu a Alemanya. Aquesta no és l’illa de la calma, sinó la del vent, i quan arriba la tramuntana -que quan ho fa ho fa fort!-, el vent del nord ja porta recorreguts uns quants quilòmetres. Haurà estat la cinquena pel·lícula del Cineclub d’aquesta temporada. El Cineclub l’organitza l’Ateneu de Maó i els films es projecten en versió original subtitulada en espanyol a les Sales Ocimax de la ciutat. Ahir el cinema era a rebentar, com sol passar a les sessions de les vuit i mitja de cada dimecres i cada dijous. Havia recomanat la pel·lícula als meus alumnes d’alemany i ahir mateix, abans de botar-nos l’última hora de classe per poder acudir a la cita, n’havíem llegit la sinopsi i havíem comentat la biografia del director.

Auf der anderen Seite va obtenir el premi al millor guió al Festival de Cannes i va ser seleccionada per competir com a millor pel·lícula de parla no anglesa als Òscars. Finalment l’estatueta va ser per a un film austríac, Die Fälscher, que des del meu punt de vista no n’era tant mereixedor. De totes maneres, és cert que bona part del llargmetratge de Fatih Akin és en anglès. No me n’havia informat, però ja m’ho temia. No m’esperava ben bé que fos parlada en anglès, però sí que suposava que ho seria també en turc. Tot i la qüestió de l’idioma, en cap moment no vaig dubtar a recomanar la pel·lícula als alumnes d’alemany. Els films d’Akin són un clar exponent de la multiculturalitat que es viu a les grans ciutats alemanyes, la qual cosa contribueix a enriquir de forma creativa el panorama cinematogràfic actual del país. La qüestió del multilingüisme n’és solament un aspecte més.

El director de trenta-cinc anys és fill de pares immigrants turcs a la ciutat d’Hamburg, al barri d’Altona. La trama de la pel·lícula transcorre a mig camí entre Bremen i Istambul. Es repeteixen l’origen i el destí d’un mateix eix de coordenades geogràfiques d’una altra pel·lícula seva anterior, Im Juli, del 2000, un conte fet roadmovie des d’Alemanya a Turquia. Ja aleshores hi sobresortien els paisatges de carretera i la ciutat del Bòsfor. Com altres escriptors o músics fills de la immigració, Akin és capaç de crear artefactes artístics tot emprant la llengua alemanya sense cap tipus de complexos, aliè als prejudicis de molts alemanys de la seva generació en relació a la pròpia llengua.

Bremen. Nejat, fill també d’immigrant, és el primer professor germanista d’origen turc en una universitat alemanya. Ja tenim el primer cas plantejat gairebé al límit entre origen i integració. El pare Ali, vidu, decideix pagar a una prostituta turca a fi que se’n vagi a viure amb ell i de retruc la treu així de l’ofici. La puta té una filla a qui envia diners mensualment a Turquia perquè es pugui costejar els estudis. Yeter mor d’un cop al cap perquè Ali, borratxo i enfurismat, li dóna una empenta: a la dona no li havia vingut de gust cedir a les seves ànsies. El taüt amb el seu cos és enviat a Turquia. El fill Nejat decideix anar a cercar la filla de Yeter a Istambul. Insegur de la seva vocació, el professor acabarà finalment fent de llibreter en una entranyable llibreria alemanya de la ciutat del Corn d’Or.

Istambul. La filla de Yeter, Ayten, és en realitat una activista política en contra del sistema de govern turc i es veu obligada a marxar del país després d’una redada policíaca. Pren la decisió d’anar a cercar sa mare a Bremen. Mentre cerca debades sa mare, Ayten, morta de fam, coneix Charlotte a la “mensa”, a la cantina de la Universitat. Morta de son, se la veu en un racó d’un aula dormint amb el cap damunt un pupitre mentre el professor universitari explica el pensament de Goethe contrari a les revolucions. La lliçó magistral és en alemany i com que la noia dorm, roman del tot aliena a les ensenyances del clàssic. Charlotte, estudiant d’anglès i espanyol, s’enamora d’Ayten i l’acull a casa seva. La noia se les haurà de veure amb la típica mentalitat alemanya de la seva mare Susanne, paper interpretat per Hanna Schygulla. Charlotte és un personatge de complexió ètica. Els estudis que tria representen voluntat d’obertura cap a l’exterior. El seu nom, Charlotte, evoca també de passada la gran amistat entre Goethe i Charlotte von Stein, dama de la cort de Weimar.

Ayten, ciutadana turca, no aconsegueix el dret d’asil polític a Alemanya i és empresonada en ser enviada novament al seu país. Charlotte decideix ajudar-la, viatja a Istambul i s’hi estableix, a casa precisament de Nejat, a qui coneix a la llibreria. Ayten compromet Charlotte en una acció del seu grup d’activistes, de resultes de la qual mor accidentalment d’un dispar. El taüt amb el seu cos és enviat a Alemanya.

Auf der anderen Seite és la segona pel·lícula d’una trilogia i és dedicada al tema de la mort. Akin va començar el trinomi amor, mort i dimoni amb el film Gegen die Wand, la primera pel·lícula alemanya guanyadora d’un Ós d’Or al festival de Berlín després de divuit anys. Aquest anar i venir de morts i de fèretres entre Alemanya i Turquia apareixia ja a Im Juli. Em pregunto pel contingut que simbolitza el significant recipient del taüt. I és que allà on hi ha mort i va haver vida. Les noves formes de cultura necessiten potser en el fons un substrat simbòlic de morts.

Catalans a Berlín, Berlin is in Germany

Berlín forma part inqüestionable de la meva geografia. La primera vegada que hi vaig anar el mur ja havia caigut. Els esdeveniments de novembre de 1989 els vaig viure a través de la televisió a Menorca. El meu pare era viu i encara entenia les coses. Tots dos sèiem al menjador. Jo ja hi havia estat un cop, a Alemanya: ara mateix m’acabo d’adonar que enguany fa vint anys que hi vaig anar per primera vegada. Devia ser precisament la tardor de 1988, aleshores tenia vint anys, a punt de complir-ne els vint-i-un. Fa vint anys que tinc vint anys. Va ser Frankfurt, la primera ciutat que vaig conèixer del país, a través d’un Erasmus.

Ara fa una estona que acabo de veure una pel·lícula que transcorre a Berlín: Berlin is in Germany. Dimecres passat la vaig agafar en préstec de la videoteca de l’Escola d’Idiomes de Maó. Feia temps que la volia veure, però m’hi va acabar de decidir el fet que l’altre dia, tot visitant la web dels Catalans a Berlín, vaig veure que li havien dedicat una entrada i, entre d’altres, l’havien ressenyada sota la categoria de “Berlín ciutat de cine”. És del director Hannes Stöhr i va ser rodada el 2001.

Martin surt de la presó després que li hagi estat rebaixada la pena d’assassinat per la d’homicidi. Hi havia ingressat en temps de la DDR, poc abans de la caiguda del mur. Basada en una història real, Martin era el darrer presoner de l’Est en sortir en llibertat. El supervisor de la vivenda on vivien ell i la seva dona havia trobat onze anys enrere estris al celler de l’edifici que denotaven clarament que tenien la intenció de sortir del país, i això era prohibit. Enfurit pel fet que l’home havia ficat els nassos allà on ningú no el cridava, Martin li va donar una empenta i el va fer caure, va ferir contra el wàter i va quedar estès mort a terra. La pel·lícula narra les penúries del protagonista -que té un fill que no coneix i que compta amb els mateixos anys que ell s’ha passat tancat a la presó- a l’hora d’intentar refer la seva vida a la ciutat.

Quan Martin és alliberat, la ciutat de Berlín viu transformacions evidents. En aquest sentit la història transcorre paral·lela en el temps a l’estat de coma de la mare d’Àlex a Good Bye Lenin!, una pel·lícula dos anys posterior. Hi ha moltes imatges en el film on Martin és al tramvia o al bus i veu els canvis de la ciutat, un bosc de grues que aixequen nous edificis. Han estat aquestes imatges que m’han fet recordar quan vaig ser a Berlín per primera vegada l’any 1996, quan la Potsdamer Platz no era res més que tot un descampat, i de les transformacions viscudes durant les innumerables vegades que hi he anat després fins l’última el passat mes de març.

Berlín s’ha convertit en una metròpoli oberta i cosmopolita i quan dic metròpoli oberta no em refereixo només a la mentalitat dels seus habitants sinó més aviat a la facilitat com rep els nouvinguts. Berlín és una ciutat accessible des del punt de vista econòmic per a la gent jove. No és difícil llogar-hi una habitació o un pis a un preu raonable, cosa gairebé impensable en ciutats com Madrid o Barcelona, per exemple. Potser els joves no s’hi fan rics, però hi troben possibilitats de feina i la feina els permet viure. Berlín atreu gent de tot el món, és fàcil fer-hi coneixences i el món cultural és a l’abast de tothom, i no només l’alternatiu. 

Quan de vegades conto que he estat a Berlín hi ha gent que se sorprèn i em demana com m’ho faig per anar-hi tan sovint. La meva resposta sempre és la mateixa: basta comparar el que pots comprar amb 20 euros a un mercat turc de Kreuzberg o al supermercat Aldi de la cantonada amb el que es pot comprar amb els mateixos doblers aquí a Menorca. El que a mi em sorprèn són els preus d’aquí i com la gent hi pot viure.

En fi, per tot això que acabo de dir i per altres qüestions més que hi vulgueu afegir, no és per casualitat que fins i tot a través d’Internet es pugui sentir com palpita la vida dels Catalans a Berlín.

Sommersturm, Marco Kreuzpainter

Una altra pel·lícula que també m’havia passat inadvertida: Sommersturm (2006), del director bavarès de Rosenheim Marco Kreuzpainter, trenta-un anys. És tard i no m’hi puc estendre massa. Començarem per les sorpreses: gairebé tota la pel·lícula té lloc al llac Chiemsee, un llac que sent ja com a propi, el meu llac. Hi he estat tres vegades, la darrera el passat més d’agost. Durant un campament hi ha de tenir lloc una competició de regates a rem entre, d'entre d'altres, un equip bavarès, del qual Tobi n’és l’ànima, un equip berlinès, els membres del qual són tots gais, i un èquip de saxones catòliques i cumbes. Ja la tenim armada! Les escenes del nois banyant-se en el llac recorden profundament el quadre de Thomas Eakins The Swimming Hole (1984-85).

Continuarem amb les lloances: en general la pel·lícula mereix ser catalogada juntament amb altres pel·lícules bones que tracten en clau positiva sobre l’homosexualitat durant l’adolescència, del coming-out of the closet: The Beautifull Thing (1996) o Kràmpack (2000). Acabaré amb una petita crítica: massa clixés. Tot i els moments de dolç somriure que és capaç de provocar Tormenta de verano, les altres dues pel·lícules citades posen encara més la pell de gallina, són d’una major sensibilitat a flor de pell. L’una proletària i l’altra burgesa, totes dues s’apropen també més a la realitat, o ens la fan creure millor. Les escenes de la tenda de campanya sota la tempesta evoquen altres paisatges de muntanya, a l’Amèrica del Nord, lluny de les serres alpines d’on s’alimenta el Chiemsee, potser un tribut a Brokeback Mountain.

I això altre no deixa de tenir mèrit: rodar una pel·lícula d’aquestes característiques a la tradicional Baviera. Potser tampoc no és casualitat que s’enfrontin un equip bavarès, amb el noi homòfob pertinent, i un equip de joves berlinesos alliberats.

Germania, anno zero (00.03.14-15)

15.03.00

Reinaldo Hopf; James Dean

Sóc a un cafè cinematogràfic del carrer de Sant Feliu de Palma. Prenc un te ràpidament, i una pastilla per al maldecap, i me’n vaig una altra vegada a la seu de la Fundació Sa Nostra del carrer de la Concepció. Acabo de veure “Alemanya any zero” de Rossellini (1947): impressionant la història i les imatge de Berlín en runes. 

Ara projectaran “El lladre de bicicletes” de De Sica. Fan un cicle de neorealisme italià. Aquest cafè sembla obert de fa poc. En qualsevol cas és del tot adient al moment: per tot pengen quadres d’escenes cinematogràfiques. A James Dean, repenjat a una barrera, el tinc enfront, amb la mirada de biaix cap a la dreta. Sent parlar anglès i abans, en entrar, algú ho feia en alemany. Per cert, la versió original d’”Alemanya any zero” és en aquesta llengua.

14.03.00

Ahir vaig anar a una altra fundació, la de “La Caixa” al Gran Hotel a sentir les variacions Goldberg de Bach. Després vaig parlar amb en Jordi i amb en Luís, que de moment viu dos pisos per damunt del seu a Barcelona.

Literatura alemanya i cinema online

Reise mit Brecht

El dimecres dia 22 d’agost ens vam dedicar a explorar i conèixer alguns recursos online sobre literatura alemanya i cinema, és a dir vam fer un ral·li a través dels materials de la xarxa, començant pels del Goethe Institut, l'Institut Alemany: un portal de llibres per a nens i joves (Kinder- und Jugendbuchportal), que inclou una llista de temes, un dels quals és Berlín; un projecte literari online que a partir d’un mapa d’Alemanya es relaciona una ciutat amb un nombre determinat d’autors que hi van néixer i/o hi van viure (Deutschland erlesen); un altre projecte sobre la multiculturalitat de Berlín i el barri de Kreuzberg, en format PDF (“Buntes Berlin”); una secció d’obres literàries recomanades (Bücher, über die man spricht); un quiz online sobre Bertolt Brecht fet pel Goethe Institut d’Hongria (Reise mit Brecht); un conjunt –una motxilla (“ein Rucksack”)- de quaderns d’explotació didàctica sobre pel·lícules alemanyes, també en format PDF i realitzat pel GI de Milà (Arbeitshefte zum virtuellen Film-Rücksack), i, finalment, una projecte sobre proves de lectura a partir de textos literaris alemanys d’autors contemporanis fet pel GI de Barcelona (Deutsche Gegenwartsliteratur interaktiv). 

Així mateix se’ns va proporcionar tot un seguit d’enllaços a altres webs on poder trobar textos literaris alemanys (Projekt Gutenberg, Lyrikline, Litrix, Vorleser). Per acabar vam visitar una pàgina sobre cinema, on també hi ha multitud d’enllaços i materials pensats per poder treballar pel·lícules actuals a l’aula (Kinofenster). Bona part d’aquests materials i d'aquestes activitats ja s’han inclòs a la programació de llengua alemanya d’aquest curs 2007-08 de l’EOI de Maó. D’altra banda, prenent aquest mateix model de ral·li sobre recursos i materials online per a l’aprenentatge de l’alemany com a llengua estrangera, durant el curs també se’ns van proporcionar d’altres referents a altres temàtiques: art, cultura alemanya, llibres de text, etc., etc.

Filmhaus, Berlín

El dimarts dia 21 d’agost ens vam aixecar més tard i ens vam trobar tots al Filmmuseum de Berlín, sota la cúpula del Sony Center, a la Potsdamer Platz. La visita va ser cap allà a les 11 del matí: els orígens del cinema, l’expressionisme cinematogràfic alemany, “Der Blaue Engel”, la pel·lícula basada en la novel·la “Professor Unrat” de Heinrich Mann, el germà de Thomas i l’oncle de Klaus Mann, i protagonitzada per Emil Jannings i Marlene Dietrich. La fotògrafa Leni Riefenstahl hi és escassament representada al museu, per desavinences amb la Dietrich, em van dir.

Va ser un dia de cinema: a la tarda vam fer didàctica de “Das Leben der anderen”, la pel·lícula que en la passada edició dels Oscars en va guanyar el de millor film en llengua estrangera. En vam treballar seqüències, de la pel·lícula. Després la vaig veure sencera a un cinema de segona del barri de Wilmerdorft. La visita al cinema formava part del programa cultural d’aquell vespre. No n’havia vist el final i em va agradar. Darrerament he sabut que el protagonista de la pel·lícula estava malalt. Ha mort durant aquestes últimes setmanes.