 |
| L'ami retrouvé |
Tenia vint-i-dos anys quan vaig llegir KL Reich, de Joaquim Amat
Piniella, entre el desembre de 1989 i el gener de 1990 a casa dels meus pares
a Menorca. Estava fent el quart curs de Filologia a la UAB i es tractava la
literatura de l’exili. Podria ben bé ser que de qui primer vaig sentir el nom
tant de l’autor com de l’obra fos del mateix professor, Jordi Castellanos, que
impartia l’assignatura. Recordo aquell Nadal i Cap d’Any llegint a casa a Mercadal la novel·la que
havia escrit l’autor manresà als trenta-quatre anys sobre la seva pròpia
experiència en un camp de concentració, el de Mathausen, tot just després de
ser alliberat.
Imagino que devia ser alguns mesos abans que havia vist,
en algun cinema de Barcelona, mentre era en cartellera, Au Revoir les enfants,
de Louis Malle. A la
pel·lícula, premiada a Cannes, el director explica la seva vivència quan de
petit va presenciar la detenció, per part de les forces d’ocupació nazis, d’un
amic seu, jueu, a l’escola dels afores de París on tots dos eren internats.
Coincidint amb la lectura de KL Reich, al cinema també hi
van fer L’ami retrouvé, del director Jerry Schatzberg, basada en la narració de
l’escriptor alemany Fred Uhlman, que a Reunion -el títol original de la
novel·la- també conta, en anglès, l’experiència de dos infants adolescents
abans de la deportació d’un d’ells. Totes dues pel·lícules se m’han fet inoblidables com a
referents de l’amistat entre aquells companys d’escola provinents de famílies de
l’alta burgesia i l’aristocràcia europees en temps de guerra.
Vaig llegir L’Amic Retrobat en català anys més tard, als trenta, durant
els cursos acadèmics que vaig fer a Maó a finals dels 90. Al contrari d’Au
Revoir les enfants, que sí que he tornat a mirar en DVD, L’ami retrouvé, no
l’he tornada a veure mai més des de llavors. En canvi, sí que vaig rellegir-la
el novembre de 2001 a
Palma, en l’intent també de fer conèixer entre els estudiants adolescents la
persecució nazi dels jueus i l’Holocaust en els camps de concentració i
extermini.
També va ser en part amb aquesta mateixa finalitat que
vaig llegir El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada. En pensar en aquesta altra novel·la curta no
puc fer de manco que tornar a sentir de rerefons en el meu cap les fugues de
Bach. Tant L’Amic
Retrobat com El violí... són lectura freqüent a les escoles de Secundària del
nostre país. També va ser
al 1997, quan tenia trenta anys, que va aparèixer als cinemes la pel·lícula de
Roberto Benigni La vita è bella, que era basada en una novel·la de l’autor romà
Rubino Romeo Salmoni que, malgrat haver de tornar a reviure’n els fets, també
havia volgut emprar el mirall de la literatura per deixar el seu testimoni de
l’horror.
On primer vaig sentir a parlar de Der Vorleser, de Bernhard Schlink, va
ser a Dresde el 1996, poc després d’haver estat publicada, però finalment vaig
llegir per primera vegada la novel·la entre Berlín i Palma l’agost de 2000: havia estat el meu llibre de capçalera mentre feia un curs d’alemany al Goethe
Institut de Mitte. En aquells anys, la novel·la ja s’havia convertit en lectura recurrent
entre els estudiants dels instituts de Secundària dels països de parla
alemanya, alhora que s’aixecava la controvèrsia de la relació amorosa -sexual-
entre un adolescent i una dona amb un passat misteriós, que es va desvetllant a
poc a poc i al cap dels anys. El 2007 l’obra va ser lectura de l’EOI de
Maó, en què feia feina. La
versió cinematogràfica The Reader, d’Stephen Daldry, és del 2008. Quan la
vaig mirar al DVD de casa ja no era en cartellera.
El maig de 2005 vaig tornar a llegir l’experiència d’un altre home que, com
Amat Piniella, va posar-se a escriure el seu testimoni sobre l’Holocaust tot
just després de ser alliberat, en aquest cas d’Auschwitz. Entre d’altres
motius, m’havia matriculat al segon curs d’italià per poder llegir-hi obres en
original. Tinc el llibre aquí al costat damunt l’escriptori: a Se questo è un
uomo, l’escriptor torinès Primo Levi parla també dels ebrei Saloniki, i en un
peu de pàgina s’explica el següent: “essi costituivano la piú grande ed antica
comunità ebraica della Grecia. Molti di loro parlavano un dialetto
spagnolo, perché erano dischendenti da ebrei espulsi dalla Spagna verso il 1500”.
No m’estendré sobre la
lectura de The Boy in the Sriped Pyjamas, del dublinès John Boyne. Tot i que
també prou extraliterària, i en un altre context, ja li vaig dedicar una
entrada: era l’octubre de 2008 i acabava de llegir la novel·la al costat de la
mar. La pel·lícula, de
Mark Hermann, vaig anar a cercar-la a continuació a la Biblioteca de Maó i
també la vaig mirar a casa després que hagués estat projectada als cinemes. Ara farà un parell d’anys la vaig tornar a mirar amb els meus alumnes
d’anglès quan tenien devers tres anys més que el protagonista. A John
Boyne li vaig seguint la pista, i ara fa poc he descobert que ha escrit una
novel·la de temàtica lgtb que transcorre durant la I Guerra Mundial, justament
enguany que se’n compleix el centenari de l’inici.
Els llibres esmentats, molt diferents entre ells per diverses raons,
tracten un mateix tema -l’Holocaust-, trascorren en un indret ben concret -els
camps de concentració i d’extermini nazis- i en una època ben determinada. El que sobretot els distingeix és aquest fet: d’una banda la narració
novel·lada d’una realitat viscuda en pròpia pell -amb tot el pes de la memòria
i el record reviscut- i, de l’altra, la recreació literària d’una història,
d’uns personatges i d’unes vivències que no són les personals. De quatre
de les set obres se n’ha fet una versió cinematogràfica. Solament la
pel·lícula Au Revoir les Enfants, no és basada en cap llibre. Al marge
d’explicar una història autobiogràfica, emperò, té molt de literari…
A aquest recull de llibres i pel·lícules sobre l’Holocaust li’n seguirà
un altre d’obres exclusivament cinematogràfiques que també tracten de l’Alemanya
nazi i la Segona Guerra Mundial. N’hi ha una bona llista.
