Jean-François Cardinal de Bernis

Pendant les derniers moins j’ai fait la lecture en français de deux livres, bon on peut dire de deux et demi, parce que j’en avais commencé à lire un troisième et après j’ai arrêté.  Après avoir lu plus cent trente pages, j’ai reçu à chez moi un autre livre qui m’intéressais plus : il s’agit d’une biographie du Cardinal de Bernis, écrite par Jean-Paul Desprats, une œuvre de plus de set cents pages.

Jean-François de Bernis fut un grand ami de la maitresse de Louis XVI, la Marquise de Pompadour, au XVIII Siècle.    Bernis fut nommé ministre d’Etat et toute suite ministre des Affaires Etrangers peu après avoir vaincu dans la Bataille de Minorque en 1756, dont le maréchal de Richelieu en commanda l’escadre maritime française contra les forces anglaises établies sur l’île depuis le début du siècle. 

Presque vint ans après la Bataille de Minorque Bernis, devenu déjà cardinal,  devint au tour l’ambassadeur français à Rome.  L’ambassade était située dans le rue du Corso, au Palazzo de Carolis, où il habitait aussi avec beaucoup de représentation.  Ce palais n’était pas loin d’un autre : Palazzo Mancini, c'est-à-dire de l’Académie de France à Rom.  Le dessinateur et peintre minorquin Pasqual Calbó, qui cette année-là –1774- commença ses études a l’Académie, en était un élève pendant huit ans, jusqu’à 1778 où il partit à Viena.  Mais cette dernière information n’avait pas été écrite dans la biographie de Desprats.

André Gide, Corydon

La meva dedicació a la llengua francesa dels darrers temps m’ha duit –entre d’altres- a la lectura de dos llibres d’André Gide: L’immoraliste i Corydon.  La lectura en general –i en original- és un dels meus principals motius de tal dedicació.  Vaig llegir els Falsificadors de moneda fa més de deu anys, i ara mateix només en recordo la dificultat de comprensió, tot i que es tractava d’una traducció –o precisament per això. 

George Platt Lynes, André Gide 1932

L’interès per Gide rau en altres motivacions no manco personals –i intel·lectuals- al marge de les purament lingüístiques, és clar.  Ara mateix em ve al cap l’admiració que sentia Klaus Mann per l’autor –segurament per l’home també- i per això em demano si Klaus no el devia posar en paral•lel al seu pare.  Concloc per mi mateix -potser de manera massa irreflexiva però ben exculpatòria per espontània- que Gide superava Thomas Mann en autenticitat, i no ja tant quant al fet literari com quant al purament vital.  En qualsevol cas, una de les característiques que sobresurt i provoca admiració –la meva- és la seva honestedat i la seva sinceritat.  No de bades a Corydon, Gide hi denuncia la hipocresia dels costums, de les moeurs, acceptades i en ús.

André Gide va néixer entre escorpí i sagitari, i això no explicaria res si no fos per dos dels seus fats: la sexualitat i els viatges, el frenètic i escandalitzant onanisme dels anys joves, el no manco escandalitzant –per extra ordinari i incomprès- uranisme posterior, juntament amb les altres descobertes geogràfiques del món físic i sociocultural –l’Àfrica del nord i la negra- i les biologies dels sentiments.  Les venes artístiques –músicals i literàries- eren –segurament també- vies emetents de sang astronòmica obertes en un cosmos anhelant de llibertat i autonomia, on hi polsava la vida subjecta a l’experiència terrenal.  

El metge Corydon abandona la medicina –tants se’ns en fot també!- i s’avé a encetar dialogar sobre la història natural –zoològica i humana-, enfrontant la natura a la contra natura, és a dir –paradoxa- als costums assenyalats-, defensant la voluptuositat per sobre de l’instint sexual motor reproductor –se’ns en torna a fotre!-, per a la fi concloure –de forma prou convicent- amb una superproducció seminal de l’element masculí.  Arremet dialogant contra els prejudicis i els tabús i s’endinsa en la història, la literatura i les belles arts –les de l’antiga Grècia- per trobar una civilització més acostada –sociològicament- a la natura humana –avui contra natura per a molts dreçats- i explicar-se de retruc –i moralment- a si mateix, tot assumint de tal forma el propi desig homoeròtic: la pederàstia de relacions entre un adult experimentat i pedagog i un adolescent per esculpir a través del mestratge.  Gide sorprèn invertint el fons contra natura de la forma més natural.

  

Marc Allégret, Avec André Gide