Jean-François Cardinal de Bernis

Pendant les derniers moins j’ai fait la lecture en français de deux livres, bon on peut dire de deux et demi, parce que j’en avais commencé à lire un troisième et après j’ai arrêté.  Après avoir lu plus cent trente pages, j’ai reçu à chez moi un autre livre qui m’intéressais plus : il s’agit d’une biographie du Cardinal de Bernis, écrite par Jean-Paul Desprats, une œuvre de plus de set cents pages.

Jean-François de Bernis fut un grand ami de la maitresse de Louis XVI, la Marquise de Pompadour, au XVIII Siècle.    Bernis fut nommé ministre d’Etat et toute suite ministre des Affaires Etrangers peu après avoir vaincu dans la Bataille de Minorque en 1756, dont le maréchal de Richelieu en commanda l’escadre maritime française contra les forces anglaises établies sur l’île depuis le début du siècle. 

Presque vint ans après la Bataille de Minorque Bernis, devenu déjà cardinal,  devint au tour l’ambassadeur français à Rome.  L’ambassade était située dans le rue du Corso, au Palazzo de Carolis, où il habitait aussi avec beaucoup de représentation.  Ce palais n’était pas loin d’un autre : Palazzo Mancini, c'est-à-dire de l’Académie de France à Rom.  Le dessinateur et peintre minorquin Pasqual Calbó, qui cette année-là –1774- commença ses études a l’Académie, en était un élève pendant huit ans, jusqu’à 1778 où il partit à Viena.  Mais cette dernière information n’avait pas été écrite dans la biographie de Desprats.

Edip a Colonos, Sòfocles

Giroust, Edip a Colonos 1788

Dues pintures, per finalitzar la lectura de les tragèdies de Sòfocles Edip Rei, Edip a Colonos i Antígona.  Dues obres de dos pintors del XVIII, per elegir un segle a predilecció en què es va saber amar els clàssics de forma renovada.  Neoclàssics per la nova reinterpretació de textos grecs i el tractament de la nova visió en dibuix i pintura. 

El primer Edip a Colonos, de Jean-Antoine-Théodore Giroust, representa Edip, cec i bandejat de Tebes, amb les seves dues filles, Antígona i Ismene, juntament amb Polinices, el seu fill gran.  Giroust havia estudiat pintura a París amb Joseph-Marie Vien, fins que el mestre se’n va anar a Roma amb el seu deixeble David per dirigir-hi l’Acadèmia de França.  Giroust va partir ell mateix cap a Roma al 1778, al mateix temps que el pintor menorquí Pasqual Calbó, que tot justa havia estat estudiant a l’Acadèmia, abandonava la ciutat de camí cap a Viena.

Harriet, Edip a Colonos 1798

El segon Edip a Colonos és de Fulchran-Jean Harriet, pintor deixeble al seu torn de Jeacques-Louis David i qui també va estudiar a l’Acadèmia de França a Roma, seu del nou moviment artístic neoclàssic.

Cansat del camí, Edip Rei s’asseu a Colonos després d’haver fugit bandejat pels seus de Tebes –així com ell mateix havia proclamat-, vell i auto immolat cec en haver sabut que l’assassí del seu pare havia estat ell, així com havien revelat els oracles pitis de Delfos i li havia anunciat el cec visionari Tirèsias, després d’haver descobert també que era fill de la seva esposa i pare de les seves germanes.  Antígona l’acompanya i el guia.  Mentrestant, els fills mascles d’Edip es barallen per la possessió del regne del pare: el petit també ha fet bandejar el gran de Tebes i el gran es revolta contra la ciutat al front de l’exèrcit d’Argos.    

Polinices, el fill gran, demana a Edip la seva benedicció en la batalla, el qual no cedeix als precs preveient la mort del primogènit i del secundogènit en lluita fratricida.  En tornar-se a aixecar una altra vegada del setial de Colonos, a prop d’Atenes, Edip guiarà ell mateix els seus passos cap a la seva mort, pels déus volguda, acompanyat del rei Teseu, qui guardarà el secret de la seva nissaga.

Antinous al "Pantheon"

Piranesi

M’he aixecat d’un mal humor insuportable, pendolant una altra vegada entre el sí i el no, entre el blanc i el negre, com si no hi hagués termes grisos. O potser és que no m’agrada el gris i prefereixo tots els colors en un o l’absència de colors. Entre l’optimisme i el pessimisme...

Poques coses que em motivin, moltes coses que em motiven, i entre els extrems la paràlisi gairebé total i mal lletada. Escriure aquí també és un conyàs entre les ganes de cridar i el desig que el meu crit només arribi a qui l’ha d’escoltar, perquè tu en seràs la solució i en vull l’eco. Aquest és l’eco dels meus viatges 2010, la fletxa que Sagitari ha tensat en l’arc del meu any, que ha recorregut el xiulet del seu trajecte i que ha fet blanc en la diana del destí.

Del gener a Roma, carrers intricats i sense rumb que conflueixen a les places: Piazza Venezia, Piazza del Popolo, Compo de’ Fiori, Piazza della Rotonda. L’epicentre reiterat del viatge: el “Pantheon”. El panteó va ser l’escenari d’un acte religiós gairebé extemporani, el Te Deum de final d’any, en què cantava Massimo. Un acte religiós fora del temps com m’ho sembla també celebrar una missa a la mesquita de Còrdova. Però el catolicisme va començar més tard; en temps d’Adrià, el cristianisme era encara una religió minoritària. Des d’Itàlica a Hispània, millor retornar ara a Roma tot seguint l’Emperador en els seus viatges. Adrià va inaugurar el Panteó, gairebé totalment reconstruït, durant la seva estada a la capital de l’Imperi entre l’any 125 i el 128, quan tenia al voltant de cinquanta anys. Antinous en tenia aleshores devers setze.

I des del panteó dels déus romans del segle II durant la meva estada del gener de 2010, a la Vil·la Albani del segle XVIII durant la meva estada del gener de 2004. El cardinal Albani havia fet conservar el relleu d’Antinous a la seva vil.la, que va acabar de fer construir el 1762 als afores de Roma, a la via Salaria. L’arqueòleg alemany Johann Joachim Winckelmann, que era aleshores al servei del cardinal, es dedicava a estudiar les peces d’art grec i romà de la ciutat, a posar mides a la bellesa, tot creant-ne així l’estètica neoclàssica. Winckelmann es dedicava a lloar no solament la bellesa de l’Apol·lo de Belvedere dels jardins vaticans, sinó també la de l’Antinous procedent de la Vil·la Adriana.

Ranieri de’ Calzabigi

De cabdal importància per als projectes de renovació de l’òpera seria italiana impulsats per Giacomo Durazzo a Viena va ser l’arribada el mes de febrer del poeta Raiieri de’ Calzabigi, qui, sis anys més vell que el vicecònsol i pintor Giuseppe Chiesa, era també de Liorna. Després dels seus inicis com a llibretista operístic a Nàpols, l’última llarga dècada, Calzabigi l’havia viscuda a París, on per bé que va tenir cura de l’edició del primer volum de les obres completes de Pietro Metastasio, que entre d’altres incloïa la versió de Le Cinesi musicada feia set anys per Gluck, el literat s’havia decantat tanmateix cap als nous corrents estètics i musicals il·lustrats, arribant-ne a ser, juntament amb els reconeguts filòsofs francesos, un dels màxims teòrics. Però com molts d’altres personatges de l’època, Calzabigi tampoc no vivia ni molt menys exclusivament de la seva vocació literària i musical, sinó més aviat i en el seu cas concret de la seva activitat en el món dels negocis. El poeta liornès tenia fama de ser alhora un eminent autor de tractats econòmics. Havia estat de fet en aplicació dels seus coneixements en aquest camp que feia tres anys havia aconseguit convèncer la marquesa de Pompadour, la favorita de Lluís XV de França, perquè fes ús de la seva influència i intercedís davant del rei a fi que es fundés la loteria de París, empresa estatal en què també va col·laborar el famós aventurer venecià Giacomo Casanova, qui poc temps després va ser nomenat al seu torn agent financer del govern francès. Casanova havia visitat Viena l’any anterior a la representació de Le Cinesi a Schloßhof, havia conegut Metastasio a través del llibretista Migliavacca i havia assistit a la boda del comte Durazzo amb Ernestine, la filla del comte Weissenwolf. Feia pocs mesos que per aquelles dates el canceller d’Estat Kaunitz havia finalitzat la seva missió diplomàtica a París, ciutat en la qual també havia tingut tractes decisius amb madame de Pompadour per a la firma del tractat d’aliança amb França. De fet va ser precisament Kaunitz qui ara acabava de recomanar Calzabigi perquè se’l nomenés conseller secret de la Cambra de Comptes dels Països Baixos a Viena i qui el va posar en contacte amb Durazzo i el seu incipient cercle de reformistes.

Traetta, Armida. Durazzo i Migliavacca.

La reforma de l'òpera sèria italiana

Traetta, Armida. Durazzo i Migliavacca.
Burgtheater, 3 de gener de 1761

La incorporació de la néta de Lluís XV de França a la monarquia imperial de la casa d’Àustria va comportar l’arribada d’aires musicals nous als teatres de la cort de Viena i, sobretot, al Burgtheater. Aquestes noves tendències s’adeien de totes totes amb els projectes de reforma de l’òpera seria italiana concebuts per Giacomo Durazzo, els quals difícilment haurien pogut reeixir sense que s’hagués donat l’avinentesa, ja que en fer-se enfora de les rutinàries pràctiques metastasianes haurien topat en altres circumstàncies amb l’actitud hostil del poeta de la cort. Aprofitant l’enllaç matrimonial entre Josep d’Àustria i Isabel de Borbó, el responsable dels espectacles va poder expressar per damunt de qualsevol sospita d’intriga cortesana i en deferència a la princesa el seu desig de convidar a Viena qui de feia un parell d’anys era mestre de capella de la cort il·lustrada de Parma. Les notes musicals del compositor italià Tommaso Traetta no solament eren la millor manera d’introduir a la societat cortesana imperial la jove Isabel, qui per força se n’havia de sentir orgullosa i alhora afalagada, sinó també la forma més hàbil d’acostar a través de la ciutat ducal la nova filosofia musical d’origen francès al públic aristocràtic vienès. Tant Jean Jacques Rosseau com Denis Diderot havien lloat l’última tragédie lyrique del músic Jean Baptiste Lully i del llibretista Philippe Quinault, composta a finals del segle anterior, considerada llur obra mestra i ininterrompudament representada des d’aleshores als teatres parisencs. Armide, efectivament, va ser la tragèdia lírica francesa triada per Durazzo perquè fos musicada de nou per Traetta. Durazzo mateix l’havia traduïda del francès a l’italià abans de fer-la versificar al llibretista Migliavacca durant els tres mesos anteriors de l’estrena al Burgtheater per celebrar-hi l’any nou i la nova vida de la princesa. La festa teatral Armida va ser la primera de les dues òperes amb què es va comissionar el compositor de la cort ducal de Parma perquè les representés a Viena, la primera també de les obres que van fer època en emmarcar-se en el projecte de renovació teatral promogut per l’intendent dels espectacles.

Gluck, Tetide. Migliavacca.

Gluck, Tetide. Migliavacca.

Hofburg, 10 d’octubre de 1760

Les audicions musicals organitzades amb motiu de les noces entre el príncep hereu Josep i Isabel de Parma eren responsabilitat, naturalment, del director general dels espectacles, qui de totes maneres en cap cas no va actuar d’esquenes als gustos de la família imperial i, sobretot, no ho va fer contravenint els de l’Emperadriu, el poeta i el músic preferits de la qual era conegut que continuaven essent Pietro Metastasio i Johann Adolf Hasse, el compositor de la cort de Dresde. Al desig exprés de sa Majestat imperial responia l’obra d’aquests autors que es va representar el 8 d’octubre, dos dies després de la boda. La voluntat i les afinitats del comte Giacomo Durazzo es feien més paleses, en canvi, en el segon dels esdeveniments musicals organitzats, per al qual havia encarregat a Gluck i al llibretista Giovanni Ambrogio Migliavacca la composició de Tetide, una serenata de dos actes que el dia deu es va representar també al Hofburg per honorar els noucasats.

Courtesy RC Boat Videos Hydro Fast Speed Gas Electric

El príncep hereu Josep i Isabel de Parma, 1760

Meytens, Entrada d'Isabel de Parma a Viena

 

En un principi Carles III d’Espanya havia pretès que la infanta Maria Lluïsa, la seva filla gran, es casés no ja amb el secundogènit de la casa d’Àustria, l’arxiduc Leopold, el futur Gran Duc de la Toscana, dos anys més jove que ella, sinó amb el primogènit Josep, la qual cosa -i també en un principi- havia semblat bé a l’emperadriu Maria Teresa.   

Però Lluís XV de França va demostrar aviat el mateix interès que el monarca espanyol en expressar el seu desig d’unir en matrimoni el príncep hereu de la casa d’Àustria amb la seva néta Maria Isabel de Parma, que finalment va ser considerada millor pretendenta.  Si bé aquest canvi de decisió per part de l’Emperadriu va fer perillar de tot d’una les relacions entre Viena i Madrid, la inesperada contrarietat, que estroncava els plans matrimonials de la casa reial espanyola, no va arribar a provocar cap sentiment d’humiliació greu i va ser superada aviat de forma domèstica: la infanta Isabel també era, al cap i a la fi, neboda de Carles III.  En aquells moments tothom va estar d’acord que Maria Teresa havia trobat la millor esposa per al seu fill gran: la filla d’un Borbó espanyol, el duc Felip de Parma, i d’una Borbó francesa, Elisabet, la filla preferida de Lluís XV.   

De fet, la unió dinàstica entre els Habsburg i els Borbons representava un èxit de la política matrimonial de l’Emperadriu alhora que refermava la coalició militar amb França després de quatre anys de guerra aferrissada contra Prússia i Anglaterra.  El pintor de la cort d’Àustria, Martin van Meytens, va realitzar al seu taller una sèrie de cinc llenços que donaven testimoni de les celebracions motivades per la gran ocasió: l’entrada de la promesa a la ciutat de Viena amb el seu serpentejant seguici, format per noranta-tres carruatges de sis cavalls cadascun, la cerimònia nupcial a l’església dels Agustins el 6 d’octubre, dos dies després de l’onomàstica de l’Emperador, el dinar de boda a l’antecàmera del Hofburg, el sopar a la Redoutensaal i, finalment, l’esdeveniment musical, una serenata.

l'òpera còmica francesa (Viena 1755 - 60)

Schlosstheater Schönnbrun

La repercussió més visible de la nova política teatral, derivada de la proposta diplomàtica del canceller d’Estat Kaunitz d’acostar Àustria a la monarquia francesa i de mantenir i refermar-hi el tractat d’aliança, sobretot ara que havia començat la guerra, va ser la introducció a Viena de l’òpera còmica d’origen francès. El comte Durazzo, per la seva part, mantenia des de la ciutat imperial intensos contactes literaris amb Charles Simon Favart, actiu reformador de l’escena parisenca des del doble vessant d’empresari i autor teatral, el qual li lliurava a més el més nou quant a obres de gènere còmic, esdevingut molt popular i de gran èxit a la capital francesa. El director dels teatres va encarregar a diversos compositors la feina d’adaptar per a l’escena vienesa les comèdies, els vaudevilles, les arietes i els interludis musicals enviats des de París. Treballant primer com a organitzador i director dels espectacles d’una companyia francesa i elevat després a la categoria de director de música dels espectacles de la cort, va ser principalment Gluck qui es va dedicar a aquesta tasca, arribant-ne a composar més de mitja dotzena en quatre anys, d’òperes humorístiques d’aquest tipus: La fausse esclave, Lîle de Merlin ou Le Monde renversé, La Cythère assiégée, Le diable à quatre, L’arbre enchanté ou Le Tutour dupé, L’ivrogne corrigé i, finalment, Le Cadi dupé. Talment com en el cas dels intents renovadors de l’òpera italiana, la majoria d’aquestes òperes bufes franceses eren breus, d’un o dos actes com a molt. En aquest cas això es devia però a les exigències del gènere, fonamentalment al seu caràcter lleuger, força adient a l’hora de celebrar les diverses efemèrides del calendari festiu de la família imperial. Si d’una banda els aniversaris de l’Emperador es festejaven al Burgtheater, la seva onomàstica se solia celebrar de l’altra al palau de Schönbrunn, on justament el dia de sant Francesc de feia una desena d’anys Maria Teresa havia fet manar construir el teatre per regalar-lo al seu espòs. Al marge d’aquestes dates assenyalades, hi havia també la cita anual de Laxenburg i d’altres de més difícil precisió, com ara la boda del príncep hereu Josep amb Isabel de Parma i Borbó.

Gluck, L’innocenza giustificata. Durazzo [Metastasio]

Gluck, L’innocenza giustificata. Durazzo [Metastasio]

Burgtheater, 8 de desembre de 1755

Adonant-se del fet que amb Le Cinesi Gluck acabava de traspassar la frontera de la seva primera maduresa professional de forma tan brillant, Durazzo va intercedir perquè se’l contractés per treballar al servei de la cort. Va començar així una dècada d’estreta col·laboració entre el músic i el director general dels espectacles. La primera òpera vienesa de Gluck com a compositor imperial de música teatral -no podia ser de cap altra manera- va a ser a partir d’un altre llibret del poeta de la cort i es va representar al palau d’estiu de Laxenburg, on com cada any al mes de maig la família imperial s’havia traslladat a fi de passar els mesos de més calor fora de la ciutat emmurallada.

Per a l’hivern d’aquell any però, amb motiu de la celebració del quaranta-setè aniversari de l’Emperador el 8 de desembre, Durazzo va proposar a Gluck treballar en la composició d’una obra diferent, quelcom d’innovador dins el panorama operístic italià de Viena, monopolitzat de feia massa temps per l’omnipresent Metastasio i la seva tradicional concepció del melodrama. Es retreia al poeta de la cort haver fet ús excessivament reiterat d’una mateixa fórmula dramàtica. L’estructura de les seves obres havia esdevingut tan convencional i encarcarada que es barrava el pas a qualsevol intent de renovació, de crear noves expectatives, de provocar sorpresa o, i consegüentment, de sentir emoció. Des del punt de vista de la composició estrictament musical, tal rigidesa delimitava la creació de partitures a allò preconcebut de feia temps, a la divisió clara i estricta entre els recitatius, on es concentrava l’acció, i les àries, gairebé totes a capel·la i amb l’única i ornamental funció de ressaltar el virtuosisme dels cantants i suscitar l’admiració del públic. Ja fos a fi de parodiar les obres del poeta de la cort o bé per deixar en evidència l’artificiositat del seu procediment i demostrar alhora la possibilitat de crear quelcom de nou, Durazzo va prendre diferents àries de diversos textos de Metastasio, les va modificar ostensiblement i les va unir a través de recitatius que va escriure ell mateix. D’aquesta manera, el director dels espectacles va deixar de banda el llibretista de la cort imperial, va donar prova de la seva particular vocació de poeta i amb la col·laboració de Gluck va dur a escena al Burgtheater L’innocenza giustificata, una festa teatral, com se la va anomenar, una obra breu però innovadora a mig camí entre l’òpera seria i la còmica, una òpera la darrera ària de la qual, “Ah, rivolgi, o casta diva” era també de Durazzo. No obstant aquest cas insòlit en el món operístic vienès, dotze mesos després, i a fi de celebrar, a més d’un altre any de vida de Francesc I, el naixement de l’arxiduc Maximilià, el Burgtheater va tornar a obrir les portes per escenificar un altre melodrama de Metastasio amb música de Gluck.

Courtesy Moving Space Productions - moving truck rental

Gluck, "Le Cinesi". Metastasio

Gluck, "Le Cinesi" ; Metastasio.
Schloßhof, 24 de setembre de 1754

Belloto, 1758/1761

Havia transcorregut un llustre i Le Cinesi s’estrenava en canvi en un altre marc, molt més distès i festiu. Si bé eren temps de postguerra, es vivia un breu període de pau. Durant aquells dies de finals de setembre a Schloßhof, ningú no devia intuir encara el següent conflicte bèl·lic, que esclataria dos anys després, la Guerra dels Set Anys. El projecte musical per a aquesta petita òpera va ser laboriosament meditat per part de Gluck.

Era la segona vegada que es musicava aquest altre llibret de Metastasio. De l’anterior versió musical, una jove Maria Teresa de divuit anys n’havia interpretat un dels papers principals. El repte de fer-ne una segona composició que superés amb èxit la comparació amb la primera era sobretot un estímul. Res no feia al cas que Gluck s’hagués atrevit novament a composar la música d’un text que ja havia estat musicat anteriorment per un altre compositor. A partir d’alguns llibrets de Metastasio se n’havien arribat a fer fins a vuitanta, de composicions musicals. Encara havia de passar un cert temps perquè l’arrelat costum de musicar diverses vegades una mateixa obra es comencés a percebre com a il·lícit des d’un punt de vista artístic. La gosadia de Gluck era en tot cas haver apel·lat de forma tan directe a l’atenció i sensibilitat musical de l’Emperadriu, a qui Gluck convertia sens dubte en la millor receptora possible de la seva nova música.

Per començar a llegir la Suite Calbó clicau aquí

Gluck, "Semiramide riconosciuta". Metastasio

Burgtheater, 14 d’abril de 1748

Le Cinesi no era però la primera òpera del compositor de l’Alt Palatinat a la qual assistia la família imperial, ni tampoc, i molt menys encara, el primer llibret de Metastasio al qual posava música. Cinc anys abans, quan de fet faltaven pocs mesos per a la firma del tractat que va posar fi a la Guerra de Successió d’Àustria, amb motiu de la celebració dels trenta-un anys de Maria Teresa i de la nova reobertura del recentment renovat Burgtheater, Gluck havia rebut l’encàrrec de musicar la Semiramide riconosciuta. En aquella ocasió la posada en escena de l’òpera havia tingut com a rerafons la situació política i bèl·lica internacional que s’estava vivint als dominis de la casa d’Àustria des de la mort del pare de Maria Teresa, l’emperador Carles VI. El tractat d’Aquisgrà havia de posar fi a vuit anys de guerra, tot garantint finalment el dret successori de Maria Teresa al tron. A l’òpera, de tema històric, s’hi tractava de forma artística la legitimitat de les sobiranes al dret a la successió. En el cas d’Àustria, s’havia decretat la “Sanció Pragmàtica” com a via política per resoldre la problemàtica que suposava la manca de descendència masculina per part de l’antic Emperador. Damunt l’escenari es traslladava l’acció a l’Antiga Pèrsia, on Semiramis, l’esposa del difunt rei Ninus, era finalment reconeguda com a monarca de ple dret. Tot i que Gluck encara treballava aleshores com a músic d’una companyia ambulant, l’havien avalat reiterats èxit obtinguts amb diverses obres, compostes també a partir sobretot de textos de Metastasio i majoritàriament estrenades amb motiu de les inauguracions anuals de la temporada d’òpera del Teatro Regio Ducale de Milà, la capital dels dominis llombards dels Habsburg.

Burgtheater, 1888

Christoph Willibald von Gluck

Calbó, versió ampliada

Giacomo Durazzo va conèixer el compositor Christoph Willibald von Gluck durant un concert organitzat per un reconegut mecenes vienès, el mariscal príncep Joseph Friedrich von Sachsen-Hildeburghausen. Des que, un cop casat, s’havia establert definitivament a la ciutat, Gluck era el mestre de capella de la famosa orquestra de què disposava aquest militar i melòman aristòcrata per amenitzar musicalment les vetllades d’hivern al seu palau. Essent ja nou director general dels espectacles de la cort, Durazzo va ser convidat novament per Sachsen-Hildeburghausen, aquesta vegada però a Schloßhof, la seva residència d’estiu, on amb motiu de la visita dels emperadors s’havien previst celebrar quatre dies de festa. Es donava la circumstància que, així com havia fet recentment amb el palau de Belvedere, propietat fins aleshores dels hereus del mariscal príncep Eugeni de Savoia, Maria Teresa havia decidit comprar també les possessions de Schloßhof per regalar-les al seu espòs. Un dels actes programats per a aquells dies de festa va ser la representació de Le Cinesi, una òpera breu amb llibret de Pietro Metastasio, el poeta de la cort, i música de Gluck.

Per començar a llegir la Suite Calbó, clicau aquí

Maó i Venècia

Me’n vaig a dormir perquè demà comença de nou l’escola després d’aquest llarg període de vacances. I aquest segon trimestre serà força intensiu en tots els aspectes. Abans d’anar a dormir, però, vull anotar un parell de coses. La primera: ahir vam anar a prendre un parell de copes de vi negre al Mirador amb Malcolm i vam estar parlant un poc de Menorca durant la dominació britànica al segle XVIII i em va recomanar que visités la web del National Maritime Museum de Londres i entre moltes altres coses interessants hi he trobat aquesta veduta del port de Maó del 1820. 

 

Charles Martin Powell,

A Third-Rate Entering Port Mahon

Avui de matí després d’aixecar-me i berenar me n’he anat al mercat de vell del parc del Freginal i he comprat un tapís prou gros per 5€ que penjaré al menjador per mirar-me’l mentre dino. Es tracta d’una vista veneciana, probablement del pintor Bernardo Bellotto, molt semblant a aquesta de la National Gallery of Victoria, a Austràlia:

Bernardo Bellotto,
Grand Canal looking north-east to the Rialto Bridge (c. 1738)

Bona nit!

Martí Domínguez, Les confidéncies del comte de Buffon

Fa dies que la tinc aquí damunt de la taula per dedicar-li una entrada: la novel·la de Martí Domínguez, “Les confidències del comte de Buffon”. No coneixia el naturalista francès, influenciat per Newton i precursor de les teories darwinianes, Georges-Louis Leclerc, 1707 – 1788.

Del mateix autor havia llegit a Palma “El secret de Goethe”, novel·la de tall també biogràfic ja que es basa en l’”Italienische Reise”, el diari de viatge de l’escriptor alemany a Itàlia. Vaig trobar més interessant aquesta obra per la següent raó: en aquells moments no només m’era més proper el “Viatge a Itàlia” de Goethe per la proximitat espaial i cronològica que s’establia amb la vida del pintor menorquí Pasqual Calbo, sinó per la presència com a personatges d’altres pintors: Tischbein o Angelika Kauffman. Domínguez a més narrava l’episodi de l’engany a què Mengs va sotmetre Winckelmann quan li va fer creure que la pintura de “Júpiter i Ganimedes” que li va regalar havia estat trobada a les excavacions de Pompeia quan en realitat era una creació seva. Mengs ho feia amb la pretensió d’aconseguir a través de l’arqueòleg i historiador de l’art nous mecenes i nous encàrrecs, com així va ser. El pintor de Bohèmia jugava amb complicitat amb els gustos homoeròtics de Winckelmann: sabia perfectament que la il·lustració del jove Ganimedes atansant la copa de vi a Júpiter i donant-li un bes li havia d’agradar per força.
 

La importància de la figura del comte de Buffon en relació al món de les ciències naturals deu ser inqüestionable i extraordinària, però així com se’ns representa la seva vida al llibre manca totalment d’interès novel·lesc. A part potser de la freqüentació dels salons parisencs com el de la Madame Geoffrin, que d’altra banda Leclerc considerava avorridíssims i soporífers, o bé a part de pertànyer al món dels il·lustrats dels seu temps i pel fet per tant d’haver tingut la sort de conèixer-los -amb el mal lletat Voltaire al capdavant-, la seva vida sembla d’un conservadorisme mediocre difícil de convertir-se no ja en heroica sinó ni tan sols modèlica per la seva extraordinarietat: va anar als jesuïtes, va estudiar Dret, va ser anomenat intendent del Jardí del Rei, es va retirar a Montbard a fi de dedicar-se a l’estudi de les ciències naturals, es va casar, va tenir un fill, Buffonet, va enviduar, va esdevenir membre de l’Acadèmia de les Ciències i de l’Acadèmia Francesa, etc., etc.  

Una persona completament integrada al seu món, encarnació potser dels valors burgesos del seu temps, coneixedor de la veritat, de la veritat natural de l’home, però –i torno a repetir, així com se’ns planteja sense intenció al llibre- mal defensor d’aquesta veritat, una persona que es veu ella mateixa obligada a retractar-se dels seus descobriments davant la Sorbona per por de perdre el cap a la guillotina.

* * *

Literatura i segle XVIII

Brisville, Jean Claude; La cena
Domínguez, Martí; Les confidències del comte de Buffon
Domínguez, Martí; El secret de Goethe
Feuchtwanger, Lion; Goya
Luján, Néstor; El fantasma del Trianon
Márai, Sándor; L’amant de Bolzano
Marí, Antoni; Camí de Vincennes
Robiland, Andrea; Un amor veneciano
Sacher Masoch, Leopold; Kaunitz, Der Roman eines österreichischen Staatsmannes
Schitzler, Arthur; Casanovas Heimfahrt
Villalonga, Lorenç; Bearn
Xirinacs, Olga; La tarda a Venècia
Zweig, Stefan; Marie Antoinette

Suite Calbó (Segle XVIII)

Carles Gomila "Fragments d'insomni"

David, La intervenció de les Sabines

Aquest recull de blocs d’illencs.com és entretingudíssim i avui t’he descobert a tu, Carles Gomila. La publicació d’articles a la xarxa també és una manera de despullar-se i com els cossos, d’ànimes també n’hi ha de belles i d’altres que no ho són tant. En la teva darrera entrada he trobat el millor erotisme: m’apassiona el neoclassicisme, per allò que també té de menorquí. Sabies que un pintor maonès va estudiar a la mateixa escola d’art de Roma que David. M’estic referint a Calbó i a l’Acadèmia de França. En fi... Només volia dir-te que aquesta és l’illa que m’agrada, la que hem sabut construir entre tots, encara que de vegades apareguin ments “problemàtiques” que ens fan retrocedir massa en els segles i ens recordin antics règims, inquisicions i censures fetes llei. Encara que de vegades vulgui evitar de pensar-hi a fi de no deixar de recrear-me en el plaer de contemplar les ànimes i els cossos lliures, me n’adon que malauradament allò lleig també existeix. Potser si això no fos així no aprendríem a percebre la bellesa. Per acabar: en Favàritx també ha parlat en nom meu en dir que m’agradaria que ens segueixis il·lustrant a tots plegats en la millor de les civilitzacions!

Carles Gomila
Fragments d'insomni

"Bearn" a Berlín

Afegeix la llegenda

El següent quadre jo ja el coneixia, era una obra d’Adolph Menzel, el Flötenkonzert Friedrich des Großen in Sanssouci. El 1852 Menzel va plasmar en un llenç allò que devia haver ocorregut a la residència preferida de Frederic II, al palau de Sanssouci, a Potsdam, devers un segle abans, quan es reunia, en una estança i amb una atmosfera excessivament íntima, la família reial i altres membres de la cort, entre els qual el compositor, per sentir el concert per a flauta que el rei interpretava acompanyat d’un clavicèmbal i altres instruments. 

El quadre havia portat polèmica, perquè un no hi trobava la representació digne d’un rei, perquè no era un quadre de l’oficialitat i l’absolutisme monàrquic, sinó que era un quadre íntim i burgès en un ambient rococó i amb les idees il·lustrades d’un Voltaire, que llavors havia viscut a Potsdam i havia freqüentat la cort de Frederic II, el qual parlava en francès. 

Després de contemplar i de parlar d’aquell quadre i encara d’un altre, quan gairebé tothom havia desaparegut de la sala, em vaig girar cap a un llenç que ocupava tot un pany de paret, era la representació de la primera o la segona trobada entre Frederic II de Prússia i Josep II d’Àustria i allà hi havia Kaunitz. Finalment ha sortit aquest nom: Wenzel Anton Kaunitz i Rietberg, el mecenes del pintor menorquí Pasqual Calbó i Caldés. Kaunitz era de Moràvia, era txec, i havia estat cap de la diplomàcia i canceller d’Estat de l’Imperi de la mare de Josep II d’Àustria, de l’emperadriu Maria Teresa. Havia conegut Madame de Pompadour a Versalles, l’amistançada del rei de França, i havia aconseguit que França s’aliés internacionalment amb Àustria. D’això en parla Llorenç Villalonga en un passatge de Bearn. Villalonga és l’únic autor que conec que parla de les relacions de Kaunitz i Madame de Pompadour en temps de la Il·lustració a la literatura catalana. 

El cap de setmana següent vaig tornar a Potsdam, hi havia estat durant una de les visites que havia fet tot sol a Berlín. Ja coneixia el palau de Sanssouci, vaig tornar a veure els quadres de Wateau. Vam anar a Potsdam amb barco travessant el llac Wannsee.

Calbó se'n va de Viena: Teseu i el Minotaure

Antoni Canova, Teseu i el Minotaure 1782
Kunsthistorisches Museum Viena

Març de 1780

No es coneix un fet concret durant la vida formativa i professional de Calbó al continent que expliqui perquè el nou dibuixant de la cort se’n va anar de Viena després d’haver-hi viscut durant setze mesos, quan en feia només quatre que havia estat contractat a la Galeria Imperial, encara inacabada, i quan en feia únicament tres que havia estat allotjat al Belvedere. El mal estat anímic dels últims anys a Roma, perllongat com a mínim durant alguna temporada de la seva estada a Viena, l’aïllament, algun desengany professional o sentimental, la impossibilitat de poder treballar sota aquestes circumstàncies, una passió d’ànim o una suposada hipocondria ocasionada per l’excés de feina, el fet de no veure recompensada econòmicament o d’alguna altra manera la seva tasca i el seu talent, o bé –i en cap cas no es pot menystenir aquest sentiment tan humà- la voluntat de voler retrobar la seva família i la seva gent, a les quals feia deu anys justos que no veia, són només alguns dels possibles motius de la seva partença.  

De tota manera però, no es pot dir que Calbó desaparegués de Viena de cop i volta, que se n’acomiadés a la francesa. Tal vegada sí que ho fes desesperadament i abatut, però no fuig de forma inesperada qui parteix proveït d’un salconduit de Sa Majestat Imperial a favor seu i, un cop a Venècia de tornada cap a Menorca, de quatre passaports més de sengles ambaixadors en aquella república, inclòs el del seu antic tutor. De la partença, el príncep Kaunitz no només n’estava assabentat i n’havia donat el consentiment, sinó que a més la hi devia haver facilitat. A jutjar pel que es coneix del pintor però, aquell viatge va ser sense retorn. Fins ara s’ha admès que Calbó va renunciar al privilegi d’haver arribat a ser dibuixant de la cort imperial de Viena posant-hi mar i terra per enmig.

Enllaç Suite Calbó

Fotos de Roma '04

Museu del Capitoli

 

Avui dematí, tot desant coses, he trobat el CD de les fotos de Roma -gener de 2004- i m’ha fet molta il·lusió. Feia temps que el cercava, em pensava que l’havia perdut entre viatge i trasllat i havia tornat a demanar les fotos a en Tòfol, amb qui vaig fer el viatge, i ell encara no me les havia enviat. Ara podré aprofitar per publicar-ne unes quantes al bloc. Potser fins i tot n’empraré alguna de meva per donar-li cara i cos, potser la de la Vil·la Albani, la del Coliseu, la del Fòrum, la del moix romà o la que estic darrera l’espectacular gàlata moribund del Museu del Capitoli. Però sobretot feia temps que les cercava per il·lustrar algunes entrades de la Suite Calbó que fan referència a Roma, concretament la foto del plafó del la Cambra dels Papirs del Palau del Vaticà, és a dir l’Al·legoria de la Història de Mengs, de la qual el pintor menorquí en va fer una còpia en un llenç que després va enviar al Príncep Kaunitz, el Canceller d’Estat de l’Imperi Austríac, i la de Júpiter i Ganimedes del Palau Barberini, també del mateix pintor saxó, el qual va regalar la pintura a l’historiador de l’Art Wickelmann. Vam descobrir aquest darrer quadre, juntament amb molts d’altres de la pintora Angelika Kaufmann, per pura casualitat. Va ser tota una sorpresa! En fi, tota una troballa, també, aquest CD, avui.

Bernardo Bellotto: "Viena des del Belvedere"

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

El pintor vedutista Bernardo Bellotto va realitzar per encàrrec de l’Emperadriu una panoràmica de les belles vistes del Belvedere superior un capvespre de 1760 a l’hora de la llum càlida del solpost, definidora de contorns. Enquadrada per les monumentals cúpules de l’església de Sant Carles a l’esquerra i del monestir de les Salesianes a la dreta, Bellotto reproduïa al quadre la perspectiva topogràficament gairebé exacta de la ciutat, des dels jardins dels palaus Schwarzenberg i Belvedere en primer terme, la ciutat emmurallada amb la torre de la catedral de Sant Esteve al mig, fins als turons del bosc vienès al fons. Vint anys més tard, Calbó contemplava diàriament la ciutat des del palau. Però ningú no sap si abans de partir es degué acomiadar d’algun dels personatges d’ombra allargada que es passejaven pel jardí l’horabaixa que Bellotto els va pintar.