Canvi de rumb

He pensat que publicaré al facebook les fotos dels cartells de les tres pel·lícules i que hi escriuré el que em passa pel cap: “Les tres pel·lícules que, ara fa gairebé trenta anys, van canviar el rumb de la meva vida”. El 1985 és l’any de producció de “My Beautiful Laundrette”, “The Kiss of the Spider Woman” i “A Room with a View”. Totes tres van ser estrenades de forma successiva a les cartelleres dels cinemes de Barcelona a partir de l’abril de 1986. Vivia a la ciutat des del mes de setembre i després d’aquella Setmana Santa m’havia traslladat del pis del carrer Mandri de la Bonanova al pis del carrer Bruc de l’Eixample. Aleshores estava matriculat a la Facultat de Ciències Exactes de la Universitat Central de Barcelona, però estava començant a pensar a dessistir i a redirigir els meus estudis.  Així com el teatre, la literatura i la vida -diguem-ne- bohèmia, el descobriment del cinema va tenir prou a veure amb la decisió d’un canvi de rumb.

“My Beautiful Laundrette” va ser una de les primeres pel·lícules per a la gran pantalla del director anglès Stephen Frears, a qui després vaig seguir la pista en els seus dos films posteriors -”Pick Up Your Ears” i “Sammy and Rosie Get Laid”-, de factura britànica. “Dangerous Liaisons” va representar un punt sorprenent d’inflexió. De la vida de dos joves il·lusionats a posar una bugaderia als suburbis de Londres a fi d’ocupar-se i ocupar-se’n, Frears ens traslladava tot d’un cop als castells nobles de la campanya francesa, on la més pèrfida i rància aristocràcia de la cort de París passava els mesos d’estiu vagarejant. Si bé a partir de llavors he vist altres pel·lícules seves, poc a poc el meu interès pel director va deixar de ser el mateix, potser amb un sentiment un pèl agre de decepció pel fet -segons m’ha semblat sempre des de llavors- que Frears hagués abandonat el cinema britànic per tal d’adoptar les formes de narrar del cinema nord-americà.

La pel·lícula era basada en “The Budda of Suburbia” de l’autor anglopaquistanès Hanif Kureishi, qui alhora n’era el guionista. La novel·la va arribar a ser traduïda al català, però abans havia intentat llegir-la en anglès. Segurament aleshores em va semblar més difícil del que probablement em resultaria avui, si conservés el llibre, pèrquè és un d’aquells llibres que et demanes què se n’ha fet... Crec recordar que quan vivia a Palma encara el tenia... En qualsevol cas, “The Body”, que sí que vaig llegir més tard, forma part de la meva biblioteca.

“The Kiss of the Spider Woman” va comportar el meu descobriment de William Hurt fent el paper de Luis Molina, un dels dos protagonistes de la novel·la “El beso de la mujer araña”, de l’escriptor argentí Manuel Puig. Després també he llegit ara farà un parell d’anys “La traición de Rita Hayworth” del mateix autor. Tampoc no veig que la primera novel·la sigui a les prestatgeries... Puc recordar, això sí, que la vaig llegir a Menorca abans que morís mon pare. “The Kiss of the Spider Woman” va ser en cartellera en un teatre de San Francisco l’estiu de 2006 en què jo era a la ciutat.

Finalment, amb “A Room With a View” redescobria Edward Morgan Foster i descobria el director nord-americà James Ivory, qui en anys successius duria altres de les novel·les de l’escriptor londinenc al cinema: “Maurice”, “Howards End”... De fet, em pensava que la pel·lícula “Maurice” era anterior a “A Room With a View”, i no! En tot cas, de “Maurice” n’havia llegit primer la novel·la. Me n’havien regalat una edició castellana de Seix Barral i em recordo llegint-la estirat al llit de l’habitació del carrer Mandri, per descomptat –i amb certa mala consciència- en lloc d’intentar desxifrar els geroglífics matemàtics de la Facultat. La novel·la, la torn a tenir ara aquí sobre l’escriptori, dedicada i signada per l’actor Joaquim Cardona el dia de Sant Jordi de 1986. Foster no havia volgut que publiquessin “Maurice” fins després de la seva mort. “A Room With a View”, la tinc aquí en anglès pendent de llegir…

A la pantalla de les sales dels cinemes, a la de la televisió de la sala del pis del carrer Bruc de l’Eixample o als escenaris dels teatres de Barcelona, hi vaig veure multitud de pel·lícules i d’obres, entre aquella primavera de 1986 i la de l’any següent. A l’entremig m’havia passat l’estiu treballant de regidor en el teatre Condal del Paral·lel de Barcelona i havia fet preinscripcions a les universitats de Barcelona a fi de poder fer Lletres. Al setembre em vaig matricular a la Facultat de Filologia de la Universitat Autònoma.

Sant Sebastià, Pierre et Gilles

M’ho havia proposat i si no ho faig ara ja no ho faré: felicitar per Sant Sebastià a la gent de Palma i que, després de Sant Antoni, continuïn celebrant la festa amb torrades de sobrassada i botifarrons!  D’altra banda ben diversa, després de Sant Antoni a les xarxes començaran a aparèixer imatges de Sant Sebastià, dibuixat i pintat de forma continuada des de fa segles, font d’inspiració i d’expressió també per a la fotografia o el cinema actuals. De reproduccions del sant, se’n podrien cercar i trobar milers.  Però ara mateix torno tenir al cap el treball fotogràfic de Pierre et Gilles o el Sebastian de Derek Jarman al cinema, una pel·lícula del 1976 que record vagament haver vist a Barcelona deu anys més tard.  El que sí que puc apuntar amb exactitud, perquè ho he estat comprovant, és en quin moment vaig descobrir Pierres et Gilles per primera vegada.  Ara és clar, han estat ja molt vistos per molt bona part de la societat. El primer cop no deixen indiferent.

El primer que record és on va tenir lloc l’exposició, Munic, en en el museu de la ciutat, l’Stadtmuseum.  Era l’agost de 1997.  Tres mesos abans de fer els trenta anys, tornava de fer un curs d’alemany al Goethe Institut de la ciutat de Murnau, al sud de Baviera, als peus dels Alps, Murnau am Staffelsee, amb la retina plena de pintures expressionistes o del Der Blauer Reiter de Gabrielle Münter i de Wasily Kandinsky que se superposaven a les imatges reals del paisatge i la natura.  En els moments de temps lliure havia anat algunes vegades fins al llac amb bicicleta, hi havia llegit la Italienische Nacht d’Odön von Hörvart i havia descobert que, així mateix, no tot havia estat paradisíac durant el segle XX, a Murnau.  A Munic hi fèiem uns dies amb el meu amic Jordi abans d’agafar el vol cap a Barcelona.  Ell tornava de fer un curs a Rosenheim, ciutat nadiua de la protagonista d’Out of Rosenheim, la pel·lícula Bagdad Café.

Un dia passejant pel centre de la ciutat vam arribar fins als murs blancs del museu. No record ben bé si sabíem on anàvem…  Penjat de les parets exteriors del centre hi havia el cartell que anunciava l’exposició: reproduïa el Soldat soviètic, de Pierres et Gilles. Ens va cridar l’atenció i vam entrar al museu. Uf! Hi havia molta obra seva, em costa recordar-me’n d’una en concret.  Bé, d’una en concret sí, que me’n record! De les altres no sabria dir quines de les fotografies que vaig veure aleshores eren les originals, sobretot després del munt de vegades que les he vistes reproduïdes des de llavors ençà en catàlegs, postals, flyers o en la xarxa d’Internet mateix... Aquelles obres de fotografia i pintura, amb l’aparença de perfecció dels cossos en un marc de fantasia kitsch, que a l’hora d’una banda pot recórrer l’espectre de la religió i el fetitxisme i de l’altra el de la sensualitat i l’erotisme en qüestió de segons, sensacions difícils de recuperar després del primer cop d’ull…

L’obra que sí que record, Le petit Jardinier, era dins de l’exposició, però després vam saber que en un principi n’havia d’haver estat la del cartell anunciador de l’exterior, però que per decisió de l’Ajuntament s’havia tirat enrere la proposta i s’havia decidit que aquest lloc l’ocupés el Soldat soviètic.  Millor un soldat amb el símbol de la falç i el martell en una ciutat capitalista que la xiula d’un jardiner pixant al camp entre les flors, roselles i margalides...

Marxàvem de Munic el 30 d’agost.  En baixar a la recepció de l’hotel al matí per pagar aquells dies d’estada, vam assabentar-nos per la televisió que hi havia damunt el mostrador que davall d’un pot del Sena a París hi havia hagut un accident de cotxe i havia mort Lady Di.

My Beautiful Laundrette

My Beautiful Laundrette (1985) va ser una de les primeres pel·lícules que vaig veure durant la meva època d’estudiant a Barcelona. Als vint anys em va commoure i sempre he guardat aquella primera emoció. En sortir del cinema omplien les meves impressions la motivació de la parella per guanyar-se la vida i fer-se amb un espai amable i rendible, les dificultats que hi trobaven en el Londres hostil dels anys vuitanta, les barreres culturals que imposava la immigració pakistanesa.

Em vaig quedar amb el nom del guionista, Hanif Kureishi, l’autor de El buda en el suburbi –The Buddha of Suburbia (1990)–, de qui molt més tard he llegit The Body (2003). Vaig esperar que sortissin les següents dues pel·lícules del director, Stephen Frears: Ábrete de orejas –Prick up your ears (1987)–, sobre la relació de l’escriptor Joe Orton i el seu amant, i Sammy i Rosie se lo montan –Sammy and Rosie Get Laid (1987). A partir de Dangerous Liaisons (1988), que també em va agradar molt, vaig perdre una mica la pista a Frears i ell aquella manera de fer cinema dels començaments.

Klaus Mann: Alexandre el Gran a Lübeck

A principis del passat mes d’octubre vam visitar Lübeck, a Schleswig Holstein, al nord d’Alemanya, la ciutat d’on és originària la família Mann. Va ser una visita breu, de només unes hores. Havíem arribat via Palma al petit aeroport Hamburg-Lübeck amb Ryanair, una companya de feina i jo. Ens hi esperava el professor alemany i les dues professores italianes, que ja havien arribat. Eren els dos únics avions que es trobaven a la pista, l’un procedent de Pisa i l’altre de Mallorca. La visita era la primera mobilitat del projecte educatiu europeu de l’escola. Després d’una parell d’hores de visita a la ciutat, el nostre destí final era la petita ciutat de Flensburg.

Des que vaig llegir els Buddenbrooks en català ara fa devers quinze anys a Eivissa, sempre havia volgut conèixer la ciutat de les set torres. És clar que no vaig trobar-hi l’esplendor ni el primer declivi de la ciutat comercial d’aleshores. Trobava una altra ciutat reconstruïda després de la Segona Guerra Mundial i abandonada al present per un jovent a la recerca d'un lloc amb més futur. Tot i així, una de les aturades durant el nostre passeig pels carrers de la ciutat em va fer molta il·lusió: vam entrar a la Buddenbrookhaus, la casa familiar dels Mann, convertida en museu. Hi vaig comprar dos llibres, un de Thomas Mann i un altre del seu fill, Klaus Mann: “Alexander”.

Després de “Der fromme Tanz”, de l’autobiografia “Kind dieser Zeit” i de “Mephisto” -també en català-, “Alexander. Roman der Utopie” és el quart llibre de Klaus Mann que llegesc. “Der Wendepunkt” és en alguna prestatgeria de casa mig abandonat i esperant a ser començat de nou. Klaus va escriure la novel·la biogràfica “Alexander” quan només tenia vint-i-quatre anys. El llibre va aparèixer a Berlín el 1929.

 

He volgut llegir l’Alexandre de Klaus Mann no només per l’interès que em suscita l’autor sinó perquè a més em porta records. Es pot dir que vaig descobrir Alexandre el Gran ara fa devers vint-i-cinc anys, quan en tenia dinou, a partir d’una novel·la de Mary Renault, “El muchacho persa”. Va ser aleshores que vaig saber del seu mestre Aristòtil, vaig partir amb ell des de Macedònia fins als confins del món i vaig sentir a parlar del rei Darios de Persia i de l’eunuc Bagoas, el noi persa. He acabat de llegir la novel·la a Berlín aquest principi d'any 2011.

Rainer Maria Fassbinder

Werkstattgalerie

Feia dies que volia dedicar una entrada a Rainer Werner Fassbinder i no pot passar d’avui. Per què? Ahir vespre em vaig proposar finalment començar a fer una cronologia de la seva vida i obra i, com ja m’ha ocorregut alguna altra vegada entre tres-centes seixanta-cinc probabilitats, em va tornar a succeir una cosa: en arribar a la data de la seva mort em vaig adonar que coincidia amb el dia d’avui: 10 de juny. Fassbinder va morir tal dia com avui de l’any 1982 a Munic als trenta-set anys, probablement –segons una de les biografies consultades- a conseqüència de la ingestió simultània de cocaïna i pastilles per a la son.

(Deia que no era la primera vegada que em passa una cosa semblant. Fa no gaires anys llegia “Als ich ein kleiner Junger war”, d’Erich Kästner. En aquesta autobiografia de la seva joventut l’autor alemany explica al començament del llibre com era la seva ciutat de naixement –Dresde- i entre altres coses deia que havíem de donar fe de la seva descripció ciutadana perquè mai més no podríem corroborar-la, ja que la capital de Saxònia va ser gairebé destruïda per complert per l’aviació aliada un cop Alemanya ja havia capitulat. Mentre llegia i sentia les bombes de l’atac aeri estirat al sofà em vaig adonar que aquell dia era precisament dia 13 de febrer, el dia del bombardeig.)

Però tornem a Fassbinder. La primera pel·lícula seva que vaig veure va ser “Querelle de Brest", l’última que el director bavarès va rodar, precisament al 1982, l’any de la seva mort. Aleshores només feia quatre anys que l’havien estrenada. Era el meu primer any a Barcelona i jo potser encara no havia fet els dinou anys. Em va impressionar, però segurament no vaig entendre gaire cosa més que els muscles suats i violents del mariner, interpretat per Brad Davis, mort al 1991 com a conseqüència de la sida. Posats ja a explicar coincidències: havia vist “Querelle” per primer cop a casa d’un actor català que va morir al mateix any que Davis i de resultes de la mateixa malaltia. No recordo si va ser poc abans o poc després del 1991 que vaig veure aquesta pel·lícula per segona vegada en un auditori d’una facultat –crec que era la de periodisme- de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ara mateix la tenc a casa en DVD en la magnífica edició de l’Fnac per tornar-la a veure. “Querelle” està basada en l’obra homònima de l’autor francès Jean Genet, un altre infant terrible. Narra la història d’un mariner i com maneja la seva masculinitat.

Fa un parell d’hiverns o tres que finalment vaig poder començar a veure acomplert un desig meu: familiaritzar-me amb la filmografia de Fassbinder. Vaig trobar bastants pel·lícules seves a la Biblioteca de Maó i des d’aleshores ençà ja n’he vist vuit de senceres i un parell de curts. La primera va ser “Die Sehnsucht der Veronika Voss”, la història d’una actriu vinguda a menys que suposadament havia tingut un afer amb el ministre de Propaganda nazi Goebbels i que finalment mor d’una sobredosi de morfina proporcionada per una metgessa que fa tornar addictes els seus pacients a fi de quedar-se amb les seves propietats. Però si bé la pel·lícula em va agradar, no ha estat de les meves preferides. De moment, i per ordre de preferència, m’han encantat les següents: “Faustrecht der Freiheit” (traduïda per “La ley del más fuerte”), “Angst essen Seele auf” (“Todos nos llamamos Alí”, tampoc res a veure amb el títol original) i “Die bitteren Tränen der Petra von Kant”. De les meves experiències amb aquestes pel·lícules en parlaré un altre dia.

Ahir, abans d’assabentar-me de la data de la mort de Fassbinder, mentre enllestia la seva taula cronològica vaig veure online un dels seus primers curtmetratges, “Der Stadtstreicher”. És si més no sorprenent que ja des d’un bon començament Fassbinder jugués amb el tema del suïcidi.

1971 Händler der vier Jahreszeiten
1972 Die bitteren Trännen der Petra von Kant
1974 Angst Essen Seele auf 
1974 Faustrecht der Freiheit 
1975 Mutter Küsters Fahrt zum Himmel
1976 Chinesisches Roulette 
1978 Die Ehe der Maria Braun 
1982 Die Sehnsucht der Veronika Voss 
1982 Querelle (Englisch)