Edip a Colonos, Sòfocles

Giroust, Edip a Colonos 1788

Dues pintures, per finalitzar la lectura de les tragèdies de Sòfocles Edip Rei, Edip a Colonos i Antígona.  Dues obres de dos pintors del XVIII, per elegir un segle a predilecció en què es va saber amar els clàssics de forma renovada.  Neoclàssics per la nova reinterpretació de textos grecs i el tractament de la nova visió en dibuix i pintura. 

El primer Edip a Colonos, de Jean-Antoine-Théodore Giroust, representa Edip, cec i bandejat de Tebes, amb les seves dues filles, Antígona i Ismene, juntament amb Polinices, el seu fill gran.  Giroust havia estudiat pintura a París amb Joseph-Marie Vien, fins que el mestre se’n va anar a Roma amb el seu deixeble David per dirigir-hi l’Acadèmia de França.  Giroust va partir ell mateix cap a Roma al 1778, al mateix temps que el pintor menorquí Pasqual Calbó, que tot justa havia estat estudiant a l’Acadèmia, abandonava la ciutat de camí cap a Viena.

Harriet, Edip a Colonos 1798

El segon Edip a Colonos és de Fulchran-Jean Harriet, pintor deixeble al seu torn de Jeacques-Louis David i qui també va estudiar a l’Acadèmia de França a Roma, seu del nou moviment artístic neoclàssic.

Cansat del camí, Edip Rei s’asseu a Colonos després d’haver fugit bandejat pels seus de Tebes –així com ell mateix havia proclamat-, vell i auto immolat cec en haver sabut que l’assassí del seu pare havia estat ell, així com havien revelat els oracles pitis de Delfos i li havia anunciat el cec visionari Tirèsias, després d’haver descobert també que era fill de la seva esposa i pare de les seves germanes.  Antígona l’acompanya i el guia.  Mentrestant, els fills mascles d’Edip es barallen per la possessió del regne del pare: el petit també ha fet bandejar el gran de Tebes i el gran es revolta contra la ciutat al front de l’exèrcit d’Argos.    

Polinices, el fill gran, demana a Edip la seva benedicció en la batalla, el qual no cedeix als precs preveient la mort del primogènit i del secundogènit en lluita fratricida.  En tornar-se a aixecar una altra vegada del setial de Colonos, a prop d’Atenes, Edip guiarà ell mateix els seus passos cap a la seva mort, pels déus volguda, acompanyat del rei Teseu, qui guardarà el secret de la seva nissaga.

Edip Rei, Sòfocles

Li he demanat perdó, i és normal que estigui enfadat amb tot el que li he dit, mal dit, però en part es veritat.  Ai la veritat!, qui la posseeix?  S’acaben aquests dies de vacances, crisi per tant.  L’angoixa que torna.  L’ansietat...  Fineixen els dies d'aixecar-se al matí, de menjar alguna cosa, un iogurt, una torrada, de fer-se un cafè, d’agafar el llibre, d’encendre una cigarreta mal vista i posar-se a llegir cremant-la, fins que es consumeix en cendra i torno amb el llibre al llit i hi llegeixo mentre regalimen gotes de pluja als vidres de la finestra.

Corydon em va fer venir ganes de grecs clàssics i vaig optar per la tragèdia d’Edip Rei de Sòfocles, que m’ha acompanyat manllevada d’un lloc a l’altre durant molts anys –de Barcelona a les Illes totes-, en la traducció de Carles Riba del 1951.  I em demanava –encara ho faig- com devia resoldre el poeta traductor el pronom masculí en tercera persona, l’amor i l’amistat, allò que tant preocupava –i enutjava- Gide en els traductors moderns dels clàssics. 

Des del començament la sensació de vertigen, el mateix mareig que ha sofert el llibre amb tant de viatge travessant la mar, la Mediterrània, com no podia ser d’una altra manera: de Corint a Tebes, i de Barcelona a Menorca, a Maó.  Però el balanceig marítim era també un rodament de caps, en pensar en els viatges de la tragèdia regits per Cronos, en les ments d'espectadors i lectors des de fa més de dos mil·lennis i mig, temps i espais, interpretacions i versions: literàries, teatrals, històriques, mitològiques i religioses, artístiques, filològiques i filosòfiques, psicològiques i psicoanalítiques. 

El desequilibri que provoca l’angoixa –aquí la tenim una altra vegada- de qui primer no hi veu sense encara no haver-se tornat cec; i la sobtada primogènia reacció de qui no es reconeix en els fets del culpable innocent –real paradoxa d’aquell que ha comès falta sense adonar-se’n- és voler trobar la seguretat d’un causant fora de si, i en proclama el càstig dels altres per finalment haver-s’hi de sotmetre un mateix.  El trontoll d’estar sotmès als designis inescrutables dels déus i de la Fortuna, de qui per saber-ne el fat consulta els oracles i les aus: impaciència que provoca el temps quan el tacte del ritme és desconegut.

I finalment, ¿són els déus grecs que s’han servit dels humans per teixir el seu complex fat –el parricidi, l’incest, el suïcidi-, o bé és Sòfocles i la cultura que se serveixen de la tragèdia –la pesta, la ceguera, l’exili- per endreçar moralment la natura humana aplegada en l’amfiteatre grec?