Literatura catalana i homosexualitat: històries d'homes a flor de pell

Amb motiu del meu viatge a Berlín de fi i cap d’any, vaig començar a llegir a Menorca Hyperion am Bahnhof Zoo, que en català es podria traduir per “Hiperió a l’estació del Zoo”, amb el subtítol Hautnahe Männergeschichten, que amb tota llibertat tradueixo per Històries d’homes a flor de pell.  Feia temps -anys- que tenia el llibre a casa*.  De fet, feia temps també que n’havia començat a llegir les primeres històries, però l’havia abandonat per alguna raó que ara mateix no m’entretindré a recordar...  En qualsevol cas, aquesta vegada m’hi he entusiasmat, i gairebé he devorat les narracions amb aquella reconeguda ansietat que crea l’interès per una lectura que cada vegada s’anava fent més apassionant.

Es tracta efectivament d’un recull de narracions, algunes extretes de sengles novel·les d’autors -si bé no tots, la majoria- homes i homosexuals, entre els quals em són més coneguts: Alfred Döblin, Joseph Roth, Klaus Mann, Chirstopher Isherwood, Magnus Hirschfeld, Rosa von Praunheim i Charlotte von Mahlsdorf.  No tots els escriptors són d’origen alemany, austríac o suís: al marge de l’autor anglès de l’Adéu a Berlín (Cabaret), n’hi també algun d’holandès o d’escocès.  Alguns d’ells no es van dedicar tampoc al món de la literatura, o no ho feren de fora exclusiva: Hirschfeld era, de fet, metge sexòleg.  Abans de la guerra havia fundat el primer institut de sexologia d’Alemanya -és a dir, del món. La varietat s’amplia amb Charlotte von Mahlsdorf, nascuda com a Lothar Berfelde, a qui per tant segurament no hagués agradat que titllessin d’home.  

Finalment, Rosa von Praunheim -Holger Radtke-, que l’any passat va celebrar el seu 70è aniversari -retrospectives i exposicions-, és més conegut per la seva tasca de director de cinema que no pas per la d’escriptor.  Entre les seves pel·lícules, una basada precisament en l’autobiografia de Charlotte von Mahlsdorf Ich bin meine eigene Frau -representada en format teatre a la  Sala Villarroel de Barcelona: Jo sóc la meva dona, i una altra dedicada a la vida del doctor Hirshfeld: Der Einstein des Sex.  No en cal la traducció…

Entre tanta destacada diversitat, allò que dóna cohesió i coherència a l’antologia i li atorga un significat “gairebé” clàssic és -diguem-ho així- la seva unitat aristotèlica: un lloc, la ciutat de Berlín; un únic tema, l’homosexualitat, i un sol espai de temps, tot i que llarg, el segle XX -els anys 20 de la República de Weimar, l’Alemanya nazi i l’Holocaust, la Postguerra, les dues Alemanyes i l’Alemanya Unificada.  En el recull la unitat temporal és subdividida en tres parts: Guten Abend, Berlin; Guten Morgen, Berlin i Leb wohl, Berlin.  En resum, un –com deia abans- apassionant mosaic unitari del fet literari homosexual al Berlín del segle passat.

I ara arribem allà on, de fet, volia arriblar: mentre llegia aquest recull de narracions m’esperonava la idea, m’inquietava des d’un punt de vista literari i de forma gairebé continuada la possible resposta a una pregunda formulada, a grans trets, de la manera següent: es podia traslladar aquella empresa editorial -entengui’s en el sentit més aviat conceptual i per tant literari, i no ja exclusivament empresarial, de l’edició- a la realitat de les lletres catalanes?  No pensava ja en la recepció i difusió d’Hyperion am Bahnhof Zoo a través d’una traducció, que també, sinó que el que més aviat em plantejava era si -al marge també de la diversitat i la diferència- seria possible aplegar, en una antologia, textos d’autors que haguessin tematitzat l'homosexualitat masculina des d’un punt de vista literari en aquell mateix espai de temps, el segle XX, i en un únic lloc.  La resposta era en tot moment afirmativa, tot i que ampliava l’abast geogràfic més enllà de la ciutat de Barcelona a tots els Països Catalans i acabava sobrepassant els límits del darrer segle.

Malgrat que evidentment el marc històric no era ben bé paral·lel ni simètric de l’alemany, s’anava superposant i intercalant al llarg del darrer segle i fins a l’actualitat, com en un somni de matisos contextuals diversos, una gran varietat d’autors, de llocs, d’experiències i de tractaments suggestius del tema: el preolímpic classicisme a la Leni Riefenstahl de Llorenç Villalonga, els xantatges de la Vida privada de Josep M. de Sagarra, l’episodi d’un deportat homosexual al Mathausen de KL Reich de Joaquim Amat Piniella, el sanatori màgic de El Mar de Blai Bonet, la total discreció de Un amor fora ciutat de Manuel de Pedrolo, l’infant terrible de la primera literatura catalana de Terenci Moix, el retrat d’una societat decadent d’Un estiu a Mallorca de Villalonga un altre cop, l’experiment literari de L’adolescent de sal de Biel Mequida, la transvestida transgressió de L’anarquista nu de Lluís Fernández, la bellesa de la joventut de Els déus inaccessibles de Miquel Àngel Riera, el record de les vivències de postguerra a Gràcies per la propina de Ferran Torrent, els nois Tallats de lluna de M. Antònia Oliver, el desacord poc convergent de El mal francès de Lluís M. Todó, la subcultura i la psicoanàlisi de L’aprenentatge de la Soledat de David Vilaseca, la Memòria d’un ulls pintats de Lluís Llach, el relativament recent viatge literari de Marc Serena a Això no és africà… Afegia, a més i de forma puntual, l’experiència catalana d’autors d’altres literatures: des de Jean Genet passant per David Leavitt. Hi inclouïa -també esporàdicament- l’espanyola, amb Los alegres Muchachos de Atzavara de Manuel Vázquez Montalbán, per exemple.   

No es tracta aquí de fer una llista exhaustiva d’escriptors que han tractar el tema de la homosexualitat a la literatura catalana, ni molt menys, o de resseguir “tota” la literatura homosexual als Països Catalans.  L’evocació des de la gran distància del moment de lectura pot haver fet, fins i tot, errònia l’adjectivació. Segur, a més, que m’oblido d’autors i obres i se me n’han esmunyit d’altres.  No importa, tampoc no existia tal finalitat. 

Allò important ha tornat a ser el plaer de l’experiència lectora juntament amb el camí sobtadament divisat d’una possible comparació entre dos mons literaris, tot i que no només. Tant ara com en el moment sincrònic de la lectura de l’antologia alemanya -berlinesa-, s’han volgut traçar algunes línies d’un tema paral·lelament universal.  D’altres línies, aquesta vegada perpendiculars, s’anaven traçant amb l’escaire diacrònic del darrer segle: la literatura homosexual als Països Catalans durant la República, la Guerra d’Espanya, la II Guerra Mundial i l’Holocaust, la Postguerra i la Dictadura, la Transició i la propina dels darrers trenta anys.          

* Molt probablement devia haver comprat Hyperion am Bahnhof Zoo a la llibreria Eisenherz, quan encara era a la Bleibtreustrasse.  Aquesta llibreria, la primera de temàtica homosexual d’Alemanya -i per tant, possiblement d’arreu- acaba de canviar d’ubicació.  Ara encara és molt a prop de casa a Berlín, a unes deu portes més enllà de la nostra mateixa banda de carrer.        

Nèstor Luján: A Mayerling, una nit...

La primera novel·la que vaig llegir de Nèstor Luján va ser “Els fantasmes del Trianon” i m’hi va impel·lir el món del segle XVIII i més concretament la figura de Maria Antonieta, que havia fet d’aquest palauet a Versalles, el Trianon, el seu món irreal.

“A Mayerling, una nit...”, que és de fa temps a la meva biblioteca des que un dia vaig comprar la novel·la a la llibreria Documenta de Barcelona, m’hi ha portat el pròxim viatge que farem amb els alumnes d’alemany de l’Escola d’Idiomes a Viena, a finals del mes de febrer. És a dir que he decidit llegir-la a fi de començar-me a reambientar en la història de la ciutat.

A més d’una novel·la negra, “A Mayerling, una nit...” és també una novel·la històrica. Els personatges de Sir Arthur Conan Doyle i d’Agatha Christie Sherlock Holmes i Hèrcules Poirot respectivament, juntament amb l’autora de “La Pimpinel·la Escarlata”, Edmudska Orczy, intenten esbrinar els motius de la mort de Rodolf, el fill hereu dels emperadors Francesc Josep i Elisabet d’Àustria, al palau de caça de Mayerling la nit del 31 de gener de 1889. S’ha dit que Rodolf i la seva amant de disset anys Maria Vetsera van ser trobat morts d'un tret al cap, però les morts de l’arxiduc i de la baronessa encara són plenes de misteri. Va ser un suïcidi? Un assassinat polític? O Rodolf va voler desaparèixer de la cort vienesa com havia fet el seu oncle Joan Salvador Orth?

Martí Domínguez, Les confidéncies del comte de Buffon

Fa dies que la tinc aquí damunt de la taula per dedicar-li una entrada: la novel·la de Martí Domínguez, “Les confidències del comte de Buffon”. No coneixia el naturalista francès, influenciat per Newton i precursor de les teories darwinianes, Georges-Louis Leclerc, 1707 – 1788.

Del mateix autor havia llegit a Palma “El secret de Goethe”, novel·la de tall també biogràfic ja que es basa en l’”Italienische Reise”, el diari de viatge de l’escriptor alemany a Itàlia. Vaig trobar més interessant aquesta obra per la següent raó: en aquells moments no només m’era més proper el “Viatge a Itàlia” de Goethe per la proximitat espaial i cronològica que s’establia amb la vida del pintor menorquí Pasqual Calbo, sinó per la presència com a personatges d’altres pintors: Tischbein o Angelika Kauffman. Domínguez a més narrava l’episodi de l’engany a què Mengs va sotmetre Winckelmann quan li va fer creure que la pintura de “Júpiter i Ganimedes” que li va regalar havia estat trobada a les excavacions de Pompeia quan en realitat era una creació seva. Mengs ho feia amb la pretensió d’aconseguir a través de l’arqueòleg i historiador de l’art nous mecenes i nous encàrrecs, com així va ser. El pintor de Bohèmia jugava amb complicitat amb els gustos homoeròtics de Winckelmann: sabia perfectament que la il·lustració del jove Ganimedes atansant la copa de vi a Júpiter i donant-li un bes li havia d’agradar per força.
 

La importància de la figura del comte de Buffon en relació al món de les ciències naturals deu ser inqüestionable i extraordinària, però així com se’ns representa la seva vida al llibre manca totalment d’interès novel·lesc. A part potser de la freqüentació dels salons parisencs com el de la Madame Geoffrin, que d’altra banda Leclerc considerava avorridíssims i soporífers, o bé a part de pertànyer al món dels il·lustrats dels seu temps i pel fet per tant d’haver tingut la sort de conèixer-los -amb el mal lletat Voltaire al capdavant-, la seva vida sembla d’un conservadorisme mediocre difícil de convertir-se no ja en heroica sinó ni tan sols modèlica per la seva extraordinarietat: va anar als jesuïtes, va estudiar Dret, va ser anomenat intendent del Jardí del Rei, es va retirar a Montbard a fi de dedicar-se a l’estudi de les ciències naturals, es va casar, va tenir un fill, Buffonet, va enviduar, va esdevenir membre de l’Acadèmia de les Ciències i de l’Acadèmia Francesa, etc., etc.  

Una persona completament integrada al seu món, encarnació potser dels valors burgesos del seu temps, coneixedor de la veritat, de la veritat natural de l’home, però –i torno a repetir, així com se’ns planteja sense intenció al llibre- mal defensor d’aquesta veritat, una persona que es veu ella mateixa obligada a retractar-se dels seus descobriments davant la Sorbona per por de perdre el cap a la guillotina.

* * *

Literatura i segle XVIII

Brisville, Jean Claude; La cena
Domínguez, Martí; Les confidències del comte de Buffon
Domínguez, Martí; El secret de Goethe
Feuchtwanger, Lion; Goya
Luján, Néstor; El fantasma del Trianon
Márai, Sándor; L’amant de Bolzano
Marí, Antoni; Camí de Vincennes
Robiland, Andrea; Un amor veneciano
Sacher Masoch, Leopold; Kaunitz, Der Roman eines österreichischen Staatsmannes
Schitzler, Arthur; Casanovas Heimfahrt
Villalonga, Lorenç; Bearn
Xirinacs, Olga; La tarda a Venècia
Zweig, Stefan; Marie Antoinette

"El malestar en la cultura" (I)

Tot deu tenir un inici i jo aquest el vaig a cercar en una novel·la: “L’aprenentatge de la soledat”, de David Vilaseca, premi octubre de narrativa 2007. De ben segur que el procés va començar abans i ara mateix torno a recordar per exemple les classes de Crítica Literària a la universitat o la vivència sacsejadora i la convivència excessivament estreta a Ciutat de Mallorca amb un personatge mig sinistre que avui em resisteixo a qualificar d’amic: matèria de divà. I ara que torno a llegir el títol del llibre, la paraula “soledat” pren volada i s’impregna de nous significants. El concepte de psicoanàlisi es fa empíric en l’experiència del protagonista de la novel·la: David es fa psicoanalitzar. En principi em sembla bo qualsevol procediment per conèixer-se un mateix -com ara escriure-, què és allò que fa que cadascun dels individus pensem i actuem d’una manera determinada: quines estructures psicològiques, quin sistema de comportament, la cultura a la qual pertanyem i la seva descarada intromissió en el nostre procediment conscient o inconscient de percepció de la realitat... Però encara em sembla molt més valent superar la por i prendre la decisió ferma de voler conèixer-se. Que difícil que és això! Que poc que ens coneixem les persones, la psicologia de cadascú! No vull ser moralitzador i menys encara semblar-ho, però que estúpids voler conèixer qualcú i fins i tot aprendre res sense saber on comença el món allà d'ençà de nosaltres mateixos. Com es pot ser biògraf així? Suposo que en tot això alguna cosa hi deu tenir a veure també el amor propi, però no l’amor propi sinònim d’orgull, sinó l’amor valent d’un mateix per un mateix. En certa mesura en “L’aprenentatge de la soledat” hi vaig redescobrir la psicoanàlisi, gràcies a la qual David arriba a adonar-se de processos psicològics que jo només he arribat a intuir molt més tard.

Després del –primer?- tret de sortida, recordo amb molta nitidesa el seu cos nu, sense nom, allà baix dret damunt la plataforma, d’esquenes a mi i de cara al mar del sud aquell dia assolellat d’abril. C, aquesta en va ser després de parlar-hi la inicial, passava un cap de setmana llarg de vacances a l’illa, havia arribat fins a la costa amb bicicleta, com jo, i se’n tornava unes quantes hores més tard a Barcelona amb avió. El camí de tornada fins a Maó el vam fer junts: camí de Binibecó, camí Verd i de Trepucó. Aleshores ja em va començar a explicar mentre pedalejàvem que estava interessat i ocupat en i amb Freud. Però no va ser fins a uns mesos més tard, al setembre, quan va tornar a Menorca, aquesta vegada convidat a casa meva després d’haver-nos compromès a intercanviar-nos, que em va recomanar “Das Unbehagen in der Kultur” i em va anunciar que es feia psicoanalitzar. Li vaig deixar, és clar, la novel·la de David Vilaseca perquè la llegís, i ja ho ha fet, i ja me l’ha tornada.

També recordo amb prou precisió el cos nu de M una setmana després a sa Mesquida, una platja del nord, a un quart d’hora amb moto de casa meva. Les “coneixences” de primavera, estiu i tardor a Menorca solen ser així d’epidèrmiques. M és un jove de Munic de qui ja he parlat en aquest bloc. El fonament de la seva futura tesi doctoral ha resultat ser per una oportuna coincidència “Das Unbehagen in der Kultur”. L’obra de Freud se’m va tornar a fer present darrere d’aquest títol. Si mai m’havia plantejat la lectura d’alguna obra del pare de la psicoanàlisi, ho havia fet pensant que la faria en llengua alemanya i “Die Traumdeutung” em semblava massa extensa i connotada. M també em va encoratjar a llegir Das Unbehagen, i me la recomanava no solament pel contingut sinó també per l’estil entenedor de la llengua.

David Vilaseca "L'aprenentatge de la soledat"

Bona nit David,

perdona la familiaritat de la salutació, ja que no ens coneixem. Es deu al fet que són quarts de dotze de la nit i al que potser és més significatiu: com que estic a punt d’acabar la teva novel·la i potser no ha transcorregut el temps suficient, encara sento amb força la intimitat del diari. A pesar d’això, ja sé que no és la forma més adient d’adreçar-se per primer cop a algú fins ara desconegut i me n’excuso. També ets “benvolgut” i seran molt ben arribades les teves futures novel·les, que esper amb deler. Tal vegada podré gaudir mentrestant d’una segona lectura, perquè la primera ha estat ràpida i voraç, com el començament frenètic d’una relació amorosa, o sexual. Això certament és el que em suscita la primera lectura: una relectura més lenta i pausada, a fi de recorre-la amb la lentitud que requereix una anàlisi de fets, sentiments, reflexions, temps i espais molt més profunda.

L’atreviment d’adreçar-me a tu, molt benvolgut autor, d’aquesta manera és conseqüència, doncs, de l’estat anímic en què m’ha deixat el llibre fins ara. Tant me fa que sigui una novel·la o el relat d’experiències verídiques, o una mica les dues coses, l’efecte és o en seria el mateix. De la mateixa manera persistiria la meva admiració per la valentia envejable de narrar fets amb relació als quals puc establir paral·lelismes amb experiències biogràfiques pròpies, i per això, perquè m’hi puc identificar –tot i que no només per això-, també n’alabo el sentiment d’autenticitat que se’n desprèn. Ara mateix recordo una de les reflexions del David al diari, aquell moment en què sembla adonar-se que les seves vivències amoroses estan tallades totes per un mateix patró, com si d’alguna manera es repetissin, com si el seu destí ja estigués traçat de bon començament. Mai no he estat psicoanalitzat ni tinc coneixements de psicoanàlisi, però gràcies a tu crec haver entès el que s’amaga darrere una certa estructura psicològica i sexual de l’individu i que més aviat és aquest sistema que caldria canviar en lloc potser de l’objecte amorós, a fi de viure les relacions amoroses d’una forma diferent, no tan... problemàtica. En això també m’hi he reconegut, o m’he conegut, es podria dir fins i tot. Descobrint el David un s’hi descobreix, encara que jo a aquest punt no hi havia arribat encara, als trenta-cinc anys. Qui sap si és pel fet de poder entendre simpàticament tan bé el protagonista que m’ha semblat un relat d’una actualitat ferotge.

En fi, David, i continuant amb el to familiar, ja és tard i me’n vaig a dormir –amb el teu llibre de capçalera, això sí, per acabar de moment de gaudir-ne. Però no m’acomiado sense tornar-te a donar abans i de forma explícita l’enhorabona de veritat. Ha estat un plaer immens llegir-te i espero que no sigui l’última vegada. Et seguiré la pista.

Ah!, una altra cosa: potser ara sí que em titllaràs de massa atrevit i tot. Aquest escrit és per a tu i per a ningú més, és cert, però m’agradaria publicar-lo al meu bloc, induït qui sap si també per l’ànsia de trencar aquells exilis de què parles i que ens imposem en molts moments de la vida. Em vénen ganes de cridar als quatre vents el goig d’haver descobert la teva literatura i que la meva plaent experiència de lectura s’estavelli contra la realitat i s’hi dissolgui. Curiós que l’aprenentatge de la soledat pugui consistir a cercar-ne la complicitat... Un deixa d’estar sol, d’aquesta manera, encara que no se’n temi.

Una abraçada,
Miquel

Tallats de Lluna i Toni Catany

Déu n’hi do, de dies blaus! Avui tornava a llegir damunt l’arena, a l’empara d’un sol d’un diumenge de novembre, radiant! Quan hi hem arribat, a la platja ja hi havia gent prenent-lo, el sol. Imatges belles, l’home i la natura en conjunció, el pensament intentant convergir i concentrar-se en la lectura després d’un bany fresc i beatífic. La lluna també hi era, en forma de mitja esfera blanca que durant el capvespre creix ajaguda al cel diàfan mentre el sol es posa rogent, el perfil i l’ombra de les muntanyes de Mallorca retallades a ponent. 

A la coberta del llibre, el tors retallat d’un jove estirat damunt la lluna amb el braç per sobre del cap, cabells, celles, ulls, nas, llavis, boca, barbeta, coll, aixella, pit, mugró, costelles, malucs, natges, cuixa: el jove damunt la lluna. El jove ajagut nu damunt l’arena, de panxa, amb el seu amic d’esquena, damunt la manta de ratlles blanques i grises. Realitat i ficció.  

La fotografia de la coberta és de Toni Catany. La novel·la, “Tallats de Lluna” de Maria Antònia Oliver. Una obra trista, trista en excés. Avui he cregut que sense motiu. No he entès la manera com l’autora donava vida als seus personatges, per què en un moment determinat només ens centràvem en les coses fosques, en els pessimismes. No queda justificat en absolut el diàleg del protagonista amb el director de l’escola. Si algú se’n va de la feina durant tres mesos, sense deixar senyals de vida i amb la intenció de deixar de comunicar-se amb els que fins aleshores havien format part del seu entorn, pot esperar-se qualsevol cosa, independentment ja de la seva condició sexual i del seu estat de salut. 

I per què no escriure, en tost d’això, sobre les experiències viscudes durant els tres mesos a Milà? Això sí, que m’hagués agradat haver-ho pogut llegir! Com els hi havia anat la fugida? He entès que Milà va ser un alliberament. Malauradament, a aquests tres mesos feliços, l’autora només els dedica dues ratlles en tot el llibre. El final de la història és el de menys, a mi m’haguessin interessat més aquests tres mesos a la ciutat de procedència del meu company, en lloc de la vida quotidiana en una Barcelona suposadament tolerant. Malauradament al llibre se n’hi dediquen dues ratlles a aquests tres mesos de felicitat. Encara no he acabat el llibre, i no el deixaré, a part d’aquest petit malentès entre el jo del protagonista i el meu jo -l’important és saber desenvolupar la capacitat, la competència de concentrar-se sobretot en les coses polides que té la vida-, m’agraden molt els ecos de paraules i expressions que ja creia oblidades: m’he quedat “embadalit” fullejant el llibre... com per exemple, hi havia una tracalada de gent. “Avui a la platja hi havia una tracalada de gent”.

Roger Friedlein, Frankfurt, la Fira del Llibre i la poesia

Talment com em va passar l’altre dia, tot fent memòria del curs de literatura alemanya que vaig fer durant el mes d’agost passat, he descobert una cosa que m’ha cridat moltíssim l’atenció: una web alemanya sobre poesia amb poemes procedents d’infinitat de literatures: lyrikline. Els he sortejat per llengües tot fent clic damunt “Katalanisch”. M’han aparegut cinc autors: Enric Casasses, Eduart Escoffet, Francesc Parcerisas, Josep Ramon Roig i una poetessa, Ester Xargay. Hi ha una petita ressenya biogràfica de cadascun dels poetes, una recopilació de les seves publicacions, un llistat dels seus premis i, el que és més important, tota una sèrie de poemes en versió original i traduïda a l’alemany. N’he llegit uns quants i aquest, d’Enric Casasses, m’ha impactat, perquè m’agrada l’erotisme i l’erotisme de la paraula encara més:

La manera més salvatge

La manera més salvatge,
selvàtica i salvadora
de moure el cos, la manera
més subtil i muscular,
més a prop de la MatèriaFeta Font Perquè Font És,
el moviment del cos més
insultant de tots i, sí,
si vol, el més amorósés la paraula i parlar.

Però això no és tot! Aleshores n’he volgut llegir la traducció alemanya i m’ha sacsejat l’alegria en descobrir que el meu amic Roger no me n’havia dit res, que en fos l’autor, de la traducció, que hagués traduït aquest i molts dels altres poemes catalans que apareixen en aquesta web: el meu amic Roger, el primer noi alemany que vaig conèixer personalment a la meva vida durant la meva primera visita a Alemanya, concretament a Frankfurt, ara fa exactament 19 anys, i per tant també la primera persona, juntament amb la seva família, amb qui vaig començar a pronunciar les primeres paraules alemanyes in situ, és a dir en el seu domini lingüístic propi. Perquè resulta que Roger és de Frankfurt, que hi va estudiar llengües romàniques i, per tant, també català, amb Til Stegmann de professor. No cal dir que també estic molt orgullós del fet que de retruc jo sigui la primera persona del país amb qui Roger va començar a parlar la llengua catalana, amb un deix d’accent menorquí, naturalment. 

Un parell d’anys més tard, quan va fer estada a Barcelona, la gent li demanava si era de les Illes, ningú no el feia estranger ja. Quan ens vam conèixer el català Roger només l’havia estudiat durant dos mesos i ja el parlava beníssim. Aquest intercanvi de llengües, aquest punt de partida, és un dels records més dolços de la meva biografia lingüística. Avui dia Roger Friedlein és professor de català de la Freie Universität de Berlín. És natural que amb aquest rerefons d’experiències personals per davall o per damunt de Frankfurt i la fira del llibre d’alguna manera hi surin les nostres energies de vida i el cos més insultant i amorós de les nostres paraules.

Die wildeste Art
Die wildeste Art und Weise,
urtümlich und erlösend,
den Körper zu bewegen, die
subtilste und muskulärste,
am nähesten an der Materie, die
Ward Quelle Weil Sie Quelle Ist,
die beleidigendste aller
Körpergesten,ja, wenn sie es will, die liebevollste,
ist das Wort und ist das Sprechen.

Traducció de Roger Friedlein

"Bearn" a Berlín

Afegeix la llegenda

El següent quadre jo ja el coneixia, era una obra d’Adolph Menzel, el Flötenkonzert Friedrich des Großen in Sanssouci. El 1852 Menzel va plasmar en un llenç allò que devia haver ocorregut a la residència preferida de Frederic II, al palau de Sanssouci, a Potsdam, devers un segle abans, quan es reunia, en una estança i amb una atmosfera excessivament íntima, la família reial i altres membres de la cort, entre els qual el compositor, per sentir el concert per a flauta que el rei interpretava acompanyat d’un clavicèmbal i altres instruments. 

El quadre havia portat polèmica, perquè un no hi trobava la representació digne d’un rei, perquè no era un quadre de l’oficialitat i l’absolutisme monàrquic, sinó que era un quadre íntim i burgès en un ambient rococó i amb les idees il·lustrades d’un Voltaire, que llavors havia viscut a Potsdam i havia freqüentat la cort de Frederic II, el qual parlava en francès. 

Després de contemplar i de parlar d’aquell quadre i encara d’un altre, quan gairebé tothom havia desaparegut de la sala, em vaig girar cap a un llenç que ocupava tot un pany de paret, era la representació de la primera o la segona trobada entre Frederic II de Prússia i Josep II d’Àustria i allà hi havia Kaunitz. Finalment ha sortit aquest nom: Wenzel Anton Kaunitz i Rietberg, el mecenes del pintor menorquí Pasqual Calbó i Caldés. Kaunitz era de Moràvia, era txec, i havia estat cap de la diplomàcia i canceller d’Estat de l’Imperi de la mare de Josep II d’Àustria, de l’emperadriu Maria Teresa. Havia conegut Madame de Pompadour a Versalles, l’amistançada del rei de França, i havia aconseguit que França s’aliés internacionalment amb Àustria. D’això en parla Llorenç Villalonga en un passatge de Bearn. Villalonga és l’únic autor que conec que parla de les relacions de Kaunitz i Madame de Pompadour en temps de la Il·lustració a la literatura catalana. 

El cap de setmana següent vaig tornar a Potsdam, hi havia estat durant una de les visites que havia fet tot sol a Berlín. Ja coneixia el palau de Sanssouci, vaig tornar a veure els quadres de Wateau. Vam anar a Potsdam amb barco travessant el llac Wannsee.

POEMES GEOMÈTRICS

Fa un dia d'hivern de cel de plom. Ahir va fer un dia d'estiu de cel estirat, lleuger com una ploma. Aquests canvis de temps ens afecten l'organisme i, psicosomatomètricament, l'estat d'ànim. Bòreas i Cronos exerceixen la seva influència sobre Gea i també sobre nosaltres els mortals que l'habitem: temps atmosfèric, temps cronològic, temps astronòmic. La primera imatge que em va venir al cap quan vaig llegir el títol del nou llibre de Jordi Jané, Poemes Geomètrics, va ser la de l’hiperconegut dibuix de Leonardo Da Vinci: l'Home de Vitruvi. Després de llegir el primer poema l'associació se'm va fixar definitivament a la memòria. Poesia i geometria, ciències aparentment divergents, convergeixen en poemes sense metre cercant una explicació més enllà de la matemàtica, l’anatomia o l’antropometria, potser en el món de la metafísica, en qualsevol cas en el de la simbologia. I realment és un misteri, ens demanem juntament amb el poeta: ¿quins cercles, trígons i quadratures ens travessen el cos, la ment i els sentiments a fi de conformar l'esperit -l'ànima- i transportar-la tot transformant-la en tots tres temps, als quatre vents? El poeta i l'Home de Vitruvi semblen encerclats, emmarcats, en les constel·lacions de l'espai còsmic, com en una carta astral, travessats per disposicions i conjuncions geomètriques, de les qual se'ns volguessin posar exemples casuístics de personalitat, de caràcter, de sentiments, de manera de veure el món, el passat, el present i el futur, de formes de viure el temps i de concebre'l, de sensualitat, erotisme i sexe, de vocacions i professions, de rutines i quotidianitats, de relacions personals, de parella i socials, de viatges terrenals, espirituals, mentals, cronològics i estel·lars.
Se'ns dibuixa un jo tot sol, perquè la vida és d'un tot sol i de vegades entotsolat, perquè la vida te la tries tu. La vida és d'algú que sembla haver decidit deixar de submergir-se en la complexitat dels sentiments compartits o de la sexualitat còmplice, degut a allò que comporten d'alienador, de destrucció de la individualitat, que ha triat aïllar-se en el solitari goig eròtic de la contemplació de moments íntims plens de sensualitat, com ara el Xavier a la dutxa o THE MAN I LOVE, un mer cos amorós en un tren de rodalies que juga amb el telèfon mòbil però que no té ulls -sense ulls-, talment com si fos un simple cos per estimar sense correspondències ni connexions, al qual es nega la personalitat intensa capaç de transmetre'ns uns ulls plens de vida. Gairebé se'l converteix en pedra, en una escultura neoclàssica, digne d'observar i d'admirar però que en realitat és inofensiva, perquè un sap que no es pot moure, que és immòbil. Una imatge, per tant, de la qual es pot gaudir platònicament però que és incapaç d’interferir -de descentrar, d’inquietar-, de ferir ni l'ànim ni el plaer ni els sentiments. THE MAN I LOVE és en el fons "I love the man" i prou, res més. No sé perquè em costa tant abraçar-te es demana el poeta referint-se a EL MEU AMIC SPARTAK. I tot i això, tot i aquest hermetisme defensiu, es transpira inquietud, intranquil·litat, no-pau.

Al llibre no hi apareix un únic tren, no, en passen un darrere l'altre, però el jo no els veu passar assegut des de l'estació, sinó que hi viatja, per les costes del Garraf o al metro de Roma. Des de dedins del vagó hi veu pujar els passatgers, personatges un pèl pintorescos i en realitat simples passavolants, encara que un els vegi baixar-ne amb certa recança, "NOSTÀLIA", com ara L'HOME DE L'ACORDIÓ o la mare i la filla gitanes. I tanmateix aquesta petita realitat quotidiana permet al poeta d’emmirallar-s'hi, de reconèixer-s’hi i de reflexionar sobre el propi comportament.

El viatge i el pas del temps hi són una constant, al llibre. A Tubinga se succeeixen les estacions i un s'esforça perquè resti quelcom d'essencial i d'etern. Com el sol recollit en unes fulles mortes del PARC DE SCHÖNBRUCH, el poeta vol que en els mots hi resti també aquell alè de vida, aquell raig intens de llum que tingueren en molts moments de l’esdevenir de l’existència pròpia. Les mans toquen -maseguen- les paraules com aquell que pasta pa. Les paraules acaronen i enrampen l'ànima -l'electricitat del cos- i sembla per tot això que LA LLENGUA sigui la gran protagonista, amb els seus jocs, amb les seves capacitats expressives de vivències que es marceixen. La llengua es fa llum i alegria, es fa dol i tristesa, es fa ofici i té vida pròpia. Per les seves venes hi corre la saba de la vida destil·lada pel pas del temps. Els mots són miralls trencats d’aquella essència, retenen el temps, contenen la vida: el temps s’atura en les paraules. La llengua és vida, la vida és llum, raigs, rius, carrers de la llum.

Però no n’hi ha prou, amb contemplar el decurs de la vida des d’un tren. Mal que sembli que de vegades li pesi, el jo sofreix transformacions gairebé kafkianes, es converteix en cuc –M’HE FET CUC-, panerola, microbi, mosca, mosquit, aranya,... i, finalment, en enyoradissa i aristocràtica crisàlide, amb tota la potencial i renovada càrrega simbòlica de les seves polícromes metamorfosis, des que es desclou i surt endiumenjada al carrer –de la llum- fins que es fa vella com els mots, desitjant que algú la senti i la reculli, mentre pel carrer voleien nounades papallones exuberants.

Jordi Jané-Lligé:

Al cap de quinze anys i altres textos. Moment Angular, 46. Vic, 2004

Poemes geomètrics. Prima Matèria, 47. Vic, 2005

Blei Bonet i Agústí Villaronga, ell mar en versió original

Aquest article ha estat publicat a la revista de cinema Blanc i Negre

De mostres, festivals i cicles de cinema, se'n fan molts i moltes: dedicats a un director, a un actor o a una actriu, a un país i a una època, a un continent, a un col·lectiu social, a un gènere determinat, a una tècnica cinematogràfica en concret, a un tema específic, etc., etc. Posats a fer classificacions, qui més qui manco té a les prestatgeries de casa seva tota una sèrie de pel·lícules en video o en DVD i, com que tothom té les seves afeccions i afinitats, hom les podria -hi ha qui de fet ho fa- seleccionar, ordenar i col·locar segons algun dels criteris just ara esmentats. En podria fins i tot fer un cicle i convidar a casa seva cada diumenge d'horabaixa dels mesos d'hivern el grup d'amics, aquell grup d'amics que sap del cert que té els mateixos interessos, o bé semblants, i gaudir de la projecció amb un cafè, un te o una cervesa i una cigarreta, per exemple, tots plegats asseguts al sofà, a la butaca o sobre l'estora blava amb uns quants coixins.

Quelcom així és el que m'ha ocorregut a mi avui dematí. No és el cas que particularment tengui moltes pel·lícules a casa meva. De fet, de res no em servirien, perquè no tenc ni televisió ni projector de vídeo ni de DVD. Malament ho tindria aleshores. Però sí que solec conservar dins d'una carpeta a casa meva el full informatiu de la pel·lícula que aquella horabaixa he anat a veure i que proporcionen alguns cinemes a fi de promocionar-la, aquell paper on es fa la sinopsi del film, on es recull la fixa tècnica i artística, l'any de producció, el país d'origen, alguna foto, algun comentari, etc. Quin o quins han estat els meus criteris per fer-ho? Els he classificat per llengües. Seia al sofà, al costat d'una tauleta. Damunt del sofà a l'esquerra les pel·lícules en versió original en anglès, a la dreta les que són en espanyol, damunt la taula, un muntet per a cadascuna, les que són en italià, francès i portugués -en aquest darrer cas eren gairebé totes pel·lícules brasileres- i enterra damunt l'estora grana les que eren en català, de fet solament una: El Mar. Més enllà apartat he desat també l'únic que era en alemany. En aquest cas, però, no perquè solament en tingués un, de full informatiu, sinó perquè ja tenc una carpeta amb arxivadors amb fundes de plàstic especialitzada amb films que o bé són en alemany o que d'alguna manera tenen a veure amb el món germànic. L'hi he arxivat. Això darrer és degut a la meva feina, no només a un hobby, treball amb aquest idioma.

El cert és que estic ferit -talment com aquell a qui li diuen "lletraferit"- per la qüestió lingüística. Per a mi, com aquell que sap valorar la temàtica, la fotografia, la música, l'ambientació, la caracterització, el vestuari, el guió, la trama o l'actuació dels actors, posem per cas, la qüestió lingüística és inseparable de totes les altres coses. L'entenc també com quelcom artístic, evidentment, com una part integrant d'allò que dóna qualitat a un artefacte de narració cinematogràfica. Aquell qui pot llegir una novel·la escrita originalment en anglès, en principi no va a cercar-ne una traducció castellana, perquè vol llegir les paraules justes que va escriure l'escriptor i fruir de la manera així com les va escriure, la manera com li fluïren una darrere l'altra pel seu caparró i les estampà al full blanc, en definitiva la manera com va crear aquella obra literària, l'estil, el registre, els símbols, la forma de veure el món a través d'aquella llengua, tot això i més. Una pel·lícula doblada és sempre una adaptació, no res autèntic. Aquella veu no té res a veure o molt poc amb la veu de la persona que actua, els sons, les paraules, les frases, els diàlegs, la veu en off, l'entonació, la ironia, les connotacions, les dites, les expressions... Sé que aquesta opinió no sempre s'accepta amb naturalitat i senzillesa i que de vegades porta polèmica, què hi farem?