Club de lectura del Català C1

Basada en l'obra de teatre
El principi d'Arquimedes,
de Josep Maria Miró

Durant aquest curs s’ha programat llegir com a mínim tres obres literàries que tracten sobre diversos temes del currículum i que pots escollir d’entre els cinc títols següents: El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró (Vic, 1977), peça de teatre que versa sobre les repercussions de les xarxes socials en la vida privada d’un jove entrenador d’un club de natació, la qual el 2011 va guanyar el prestigiós Premi Born de Teatre, atorgat pel Cercle Artístic de Ciutadella de Menorca, i que es representarà l’11 de gener de 2020 al Teatre Principal de Maó; El perquè de tot plegat, de Quim Monzó (Barcelona, 1952), un recull de narracions sobre les relacions humanes i la sexualitat, publicat el 1993 i que entre moltes altres llengües s’ha traduït també al castellà, a l’alemany i al francès; la novel·la K.L. Reich, que Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913 - L’Hospitalet de Llobregat, 1974) va escriure el 1946 un cop acabada, just un any abans, la Segona Guerra Mundial, però que a Espanya no es va poder veure publicada fins al 1963, i la qual es basa en la pròpia experiència als camps de concentració nazis; El primer home, l’autobiografia inacabada del Premi Nobel de Literatura d’origen menorquí Albert Camus (Mondovi, Algèria, 1913 - Villeblevin, França, 1960), traduïda del francès pel Doctor en Traducció i Interpretació Ramon Lladó, de la Universitat Autònoma de Barcelona; i, finalment, però no per això menys innovadora, La Passió segons Renée Vivien, l’única novel·la de la poetessa i traductora Maria-Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, 1952 - Barcelona, 1998), que el 1994 va obtenir el Premi Carlemany per al Foment de la Lectura i que tracta, a grans trets, sobre la literatura i l’amor lèsbic.

Al marge d’aquests títols, una de les tres lectures també pots proposar-la tu individualment, segons els teus gustos literaris, d’entre qualsevol obra de la literatura catalana i/o universal, preferiblement sempre i quan l’autor respongui com a mínim a un d’aquests dos criteris, que o bé no sigui de gènere masculí -o en termes generals no s’adeqüi al sistema binari heteropatriarcal-, o bé no s’identifiqui com a home blanc d’ascendència europea. Trobaràs una proposta d’escriptores catalanes a la web Escriptors del C1.

El Club de Lectura tindrà lloc el 8 de gener -dies abans de l’estrena menorquina de El principi d’Arquimedes i del Dia Internacional en Commemoració de les Víctimes de l’Holocaust-, el 3 de març -després del pont del Dia de les Illes Balears- i el 20 d’abril -la vigília de la celebració per Sant Jordi del Dia Internacional del Llibre i de les Trobades Literàries Mediterrànies Albert Camus. Si encara no ho has fet, la teva primera tasca és pensar i decidir les tres lectures i ordenar-les cronològicament. Pots fer-ho aquí, en un comentari privat, tot indicant-ne la referència i explicant-ne la motivació.

Literatura i cinema de l'Holocaust

L'ami retrouvé

Tenia vint-i-dos anys quan vaig llegir KL Reich, de Joaquim Amat Piniella, entre el desembre de 1989 i el gener de 1990 a casa dels meus pares a Menorca. Estava fent el quart curs de Filologia a la UAB i es tractava la literatura de l’exili. Podria ben bé ser que de qui primer vaig sentir el nom tant de l’autor com de l’obra fos del mateix professor, Jordi Castellanos, que impartia l’assignatura. Recordo aquell Nadal i Cap d’Any llegint a casa a Mercadal la novel·la que havia escrit l’autor manresà als trenta-quatre anys sobre la seva pròpia experiència en un camp de concentració, el de Mathausen, tot just després de ser alliberat.

Imagino que devia ser alguns mesos abans que havia vist, en algun cinema de Barcelona, mentre era en cartellera, Au Revoir les enfants, de Louis Malle. A la pel·lícula, premiada a Cannes, el director explica la seva vivència quan de petit va presenciar la detenció, per part de les forces d’ocupació nazis, d’un amic seu, jueu, a l’escola dels afores de París on tots dos eren internats.

Coincidint amb la lectura de KL Reich, al cinema també hi van fer L’ami retrouvé, del director Jerry Schatzberg, basada en la narració de l’escriptor alemany Fred Uhlman, que a Reunion -el títol original de la novel·la- també conta, en anglès, l’experiència de dos infants adolescents abans de la deportació d’un d’ells. Totes dues pel·lícules se m’han fet inoblidables com a referents de l’amistat entre aquells companys d’escola provinents de famílies de l’alta burgesia i l’aristocràcia europees en temps de guerra.  

Vaig llegir L’Amic Retrobat en català anys més tard, als trenta, durant els cursos acadèmics que vaig fer a Maó a finals dels 90.  Al contrari d’Au Revoir les enfants, que sí que he tornat a mirar en DVD, L’ami retrouvé, no l’he tornada a veure mai més des de llavors. En canvi, sí que vaig rellegir-la el novembre de 2001 a Palma, en l’intent també de fer conèixer entre els estudiants adolescents la persecució nazi dels jueus i l’Holocaust en els camps de concentració i extermini.   

També va ser en part amb aquesta mateixa finalitat que vaig llegir El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada. En pensar en aquesta altra novel·la curta no puc fer de manco que tornar a sentir de rerefons en el meu cap les fugues de Bach. Tant L’Amic Retrobat com El violí... són lectura freqüent a les escoles de Secundària del nostre país. També va ser al 1997, quan tenia trenta anys, que va aparèixer als cinemes la pel·lícula de Roberto Benigni La vita è bella, que era basada en una novel·la de l’autor romà Rubino Romeo Salmoni que, malgrat haver de tornar a reviure’n els fets, també havia volgut emprar el mirall de la literatura per deixar el seu testimoni de l’horror.

On primer vaig sentir a parlar de Der Vorleser, de Bernhard Schlink, va ser a Dresde el 1996, poc després d’haver estat publicada, però finalment vaig llegir per primera vegada la novel·la entre Berlín i Palma l’agost de 2000: havia estat el meu llibre de capçalera mentre feia un curs d’alemany al Goethe Institut de Mitte. En aquells anys, la novel·la ja s’havia convertit en lectura recurrent entre els estudiants dels instituts de Secundària dels països de parla alemanya, alhora que s’aixecava la controvèrsia de la relació amorosa -sexual- entre un adolescent i una dona amb un passat misteriós, que es va desvetllant a poc a poc i al cap dels anys. El 2007 l’obra va ser lectura de l’EOI de Maó, en què feia feina. La versió cinematogràfica The Reader, d’Stephen Daldry, és del 2008. Quan la vaig mirar al DVD de casa ja no era en cartellera.   

El maig de 2005 vaig tornar a llegir l’experiència d’un altre home que, com Amat Piniella, va posar-se a escriure el seu testimoni sobre l’Holocaust tot just després de ser alliberat, en aquest cas d’Auschwitz. Entre d’altres motius, m’havia matriculat al segon curs d’italià per poder llegir-hi obres en original. Tinc el llibre aquí al costat damunt l’escriptori: a Se questo è un uomo, l’escriptor torinès Primo Levi parla també dels ebrei Saloniki, i en un peu de pàgina s’explica el següent: “essi costituivano la piú grande ed antica comunità ebraica della Grecia.  Molti di loro parlavano un dialetto spagnolo, perché erano dischendenti da ebrei espulsi dalla Spagna verso il 1500”.

No m’estendré sobre la lectura de The Boy in the Sriped Pyjamas, del dublinès John Boyne.  Tot i que també prou extraliterària, i en un altre context, ja li vaig dedicar una entrada: era l’octubre de 2008 i acabava de llegir la novel·la al costat de la mar. La pel·lícula, de Mark Hermann, vaig anar a cercar-la a continuació a la Biblioteca de Maó i també la vaig mirar a casa després que hagués estat projectada als cinemes. Ara farà un parell d’anys la vaig tornar a mirar amb els meus alumnes d’anglès quan tenien devers tres anys més que el protagonista. A John Boyne li vaig seguint la pista, i ara fa poc he descobert que ha escrit una novel·la de temàtica lgtb que transcorre durant la I Guerra Mundial, justament enguany que se’n compleix el centenari de l’inici.  

Els llibres esmentats, molt diferents entre ells per diverses raons, tracten un mateix tema -l’Holocaust-, trascorren en un indret ben concret -els camps de concentració i d’extermini nazis- i en una època ben determinada. El que sobretot els distingeix és aquest fet: d’una banda la narració novel·lada d’una realitat viscuda en pròpia pell -amb tot el pes de la memòria i el record reviscut- i, de l’altra, la recreació literària d’una història, d’uns personatges i d’unes vivències que no són les personals. De quatre de les set obres se n’ha fet una versió cinematogràfica.  Solament la pel·lícula Au Revoir les Enfants, no és basada en cap llibre.  Al marge d’explicar una història autobiogràfica, emperò, té molt de literari…  

A aquest recull de llibres i pel·lícules sobre l’Holocaust li’n seguirà un altre d’obres exclusivament cinematogràfiques que també tracten de l’Alemanya nazi i la Segona Guerra Mundial.  N’hi ha una bona llista. 

Rudolf Friemel, de Catalunya a Auschwitz

El 27 de novembre de 2011 va ser un diumenge fred, però assolellat.  No hi pensava anar.  De fet, quan la professora polonesa que m’ho havia demanat, durant una trobada al mes de maig a Portugal -”què trobes de fer una visita a Auschwitz durant l’estada a Polònia?”-, gairebé li ho havia desaconsellat en respondre-li amb una altra pregunta, és a dir: si realment volia que els alumnes i professors que s’havien d’estar a Silèsia, concretament a Zabrze -Hindenburg, en alemany-, recordessin la ciutat i la regió pels camps de concentració, que realment només eren a devers una hora de viatge en cotxe.  

Qui va voler visitar Auschwitz i Birkenau ho va poder fer, però fora de programa.  Alumnes i professors de gairebé tots els països que participaven en la trobada -Alemanya, França, Itàlia, Portugal i Turquia- finalment hi van anar. Em sembla recordar que van ser les professores franceses les úniques que no van voler fer la visita. Volien estalviar-se’n el tràngol: ja en tenien suficient amb treballar en una escola d’un barri de París que també havia patit les deportacions i amb una placa a la façana -i a la memòria- que en recorda les víctimes.

Jo havia arribat a l’hotel del centre de Zabrze el dissabte vespre.  Tot i que ja li havia dit que no hi pensava anar, al matí de bona hora em va venir a despertar a l’habitació el professor portuguès. Havia llogat un cotxe per anar-hi amb els alumnes, al cotxe hi havia una plaça per a mi perquè eren un alumne manco dels que en principi hi havien d’anar.  El destí, el professor portuguès i les circumstàncies es van posar en contra de la meva voluntat -i desmotivació- inicial i finalment vaig anar a Auschwitz carregat de por, però amb la benaurada companyia d'un amic.  No puc dic que estic content d’haver-hi anat, perquè en aquest context content és el sentiment més llunyà.  Guardo en la memòria l’escenari de l’horror.  Jo ja havia visitat altres camps de concentració, recordava els espais però se me n’havien oblidat els noms.  Intentaré recordar-me’n en un altre moment.  Tampoc escriuré ni descriuré aquí el vocabulari i la geografia de l’horror.  N’hi haurà prou amb les imatges que en perduren, i l’absolut silenci trencat solament per un moment de fuga al violí.      

Una de les parts més emotives de la visita va ser la coneixença de Rudolf Friemel, xofer i mecànic, executat el 30 de desembre de 1944 als trenta-set anys a Auschwitz per ser un dels membres de la resistència internacional en el camp. Segons el carnet expedit per la Generalitat de Catalunya sis anys abans de la seva mort, Rudolf havia format part -als trenta-un- de les Brigades Internacionals, que des de la República havien lluitat en contra del feixisme. Així com s’informa en un panell de l’exposició, devers dos mil austríacs van lluitar en contra de Franco i els seus col·laboradors feixistes Hitler i Mussolini.

Un altre dels moments més emotius també el vaig experimentar davant les fotografies del camp de concentració de Mauthausen, on havien estat deportats els menorquins com Rudolf.

Literatura catalana i homosexualitat: històries d'homes a flor de pell

Amb motiu del meu viatge a Berlín de fi i cap d’any, vaig començar a llegir a Menorca Hyperion am Bahnhof Zoo, que en català es podria traduir per “Hiperió a l’estació del Zoo”, amb el subtítol Hautnahe Männergeschichten, que amb tota llibertat tradueixo per Històries d’homes a flor de pell.  Feia temps -anys- que tenia el llibre a casa*.  De fet, feia temps també que n’havia començat a llegir les primeres històries, però l’havia abandonat per alguna raó que ara mateix no m’entretindré a recordar...  En qualsevol cas, aquesta vegada m’hi he entusiasmat, i gairebé he devorat les narracions amb aquella reconeguda ansietat que crea l’interès per una lectura que cada vegada s’anava fent més apassionant.

Es tracta efectivament d’un recull de narracions, algunes extretes de sengles novel·les d’autors -si bé no tots, la majoria- homes i homosexuals, entre els quals em són més coneguts: Alfred Döblin, Joseph Roth, Klaus Mann, Chirstopher Isherwood, Magnus Hirschfeld, Rosa von Praunheim i Charlotte von Mahlsdorf.  No tots els escriptors són d’origen alemany, austríac o suís: al marge de l’autor anglès de l’Adéu a Berlín (Cabaret), n’hi també algun d’holandès o d’escocès.  Alguns d’ells no es van dedicar tampoc al món de la literatura, o no ho feren de fora exclusiva: Hirschfeld era, de fet, metge sexòleg.  Abans de la guerra havia fundat el primer institut de sexologia d’Alemanya -és a dir, del món. La varietat s’amplia amb Charlotte von Mahlsdorf, nascuda com a Lothar Berfelde, a qui per tant segurament no hagués agradat que titllessin d’home.  

Finalment, Rosa von Praunheim -Holger Radtke-, que l’any passat va celebrar el seu 70è aniversari -retrospectives i exposicions-, és més conegut per la seva tasca de director de cinema que no pas per la d’escriptor.  Entre les seves pel·lícules, una basada precisament en l’autobiografia de Charlotte von Mahlsdorf Ich bin meine eigene Frau -representada en format teatre a la  Sala Villarroel de Barcelona: Jo sóc la meva dona, i una altra dedicada a la vida del doctor Hirshfeld: Der Einstein des Sex.  No en cal la traducció…

Entre tanta destacada diversitat, allò que dóna cohesió i coherència a l’antologia i li atorga un significat “gairebé” clàssic és -diguem-ho així- la seva unitat aristotèlica: un lloc, la ciutat de Berlín; un únic tema, l’homosexualitat, i un sol espai de temps, tot i que llarg, el segle XX -els anys 20 de la República de Weimar, l’Alemanya nazi i l’Holocaust, la Postguerra, les dues Alemanyes i l’Alemanya Unificada.  En el recull la unitat temporal és subdividida en tres parts: Guten Abend, Berlin; Guten Morgen, Berlin i Leb wohl, Berlin.  En resum, un –com deia abans- apassionant mosaic unitari del fet literari homosexual al Berlín del segle passat.

I ara arribem allà on, de fet, volia arriblar: mentre llegia aquest recull de narracions m’esperonava la idea, m’inquietava des d’un punt de vista literari i de forma gairebé continuada la possible resposta a una pregunda formulada, a grans trets, de la manera següent: es podia traslladar aquella empresa editorial -entengui’s en el sentit més aviat conceptual i per tant literari, i no ja exclusivament empresarial, de l’edició- a la realitat de les lletres catalanes?  No pensava ja en la recepció i difusió d’Hyperion am Bahnhof Zoo a través d’una traducció, que també, sinó que el que més aviat em plantejava era si -al marge també de la diversitat i la diferència- seria possible aplegar, en una antologia, textos d’autors que haguessin tematitzat l'homosexualitat masculina des d’un punt de vista literari en aquell mateix espai de temps, el segle XX, i en un únic lloc.  La resposta era en tot moment afirmativa, tot i que ampliava l’abast geogràfic més enllà de la ciutat de Barcelona a tots els Països Catalans i acabava sobrepassant els límits del darrer segle.

Malgrat que evidentment el marc històric no era ben bé paral·lel ni simètric de l’alemany, s’anava superposant i intercalant al llarg del darrer segle i fins a l’actualitat, com en un somni de matisos contextuals diversos, una gran varietat d’autors, de llocs, d’experiències i de tractaments suggestius del tema: el preolímpic classicisme a la Leni Riefenstahl de Llorenç Villalonga, els xantatges de la Vida privada de Josep M. de Sagarra, l’episodi d’un deportat homosexual al Mathausen de KL Reich de Joaquim Amat Piniella, el sanatori màgic de El Mar de Blai Bonet, la total discreció de Un amor fora ciutat de Manuel de Pedrolo, l’infant terrible de la primera literatura catalana de Terenci Moix, el retrat d’una societat decadent d’Un estiu a Mallorca de Villalonga un altre cop, l’experiment literari de L’adolescent de sal de Biel Mequida, la transvestida transgressió de L’anarquista nu de Lluís Fernández, la bellesa de la joventut de Els déus inaccessibles de Miquel Àngel Riera, el record de les vivències de postguerra a Gràcies per la propina de Ferran Torrent, els nois Tallats de lluna de M. Antònia Oliver, el desacord poc convergent de El mal francès de Lluís M. Todó, la subcultura i la psicoanàlisi de L’aprenentatge de la Soledat de David Vilaseca, la Memòria d’un ulls pintats de Lluís Llach, el relativament recent viatge literari de Marc Serena a Això no és africà… Afegia, a més i de forma puntual, l’experiència catalana d’autors d’altres literatures: des de Jean Genet passant per David Leavitt. Hi inclouïa -també esporàdicament- l’espanyola, amb Los alegres Muchachos de Atzavara de Manuel Vázquez Montalbán, per exemple.   

No es tracta aquí de fer una llista exhaustiva d’escriptors que han tractar el tema de la homosexualitat a la literatura catalana, ni molt menys, o de resseguir “tota” la literatura homosexual als Països Catalans.  L’evocació des de la gran distància del moment de lectura pot haver fet, fins i tot, errònia l’adjectivació. Segur, a més, que m’oblido d’autors i obres i se me n’han esmunyit d’altres.  No importa, tampoc no existia tal finalitat. 

Allò important ha tornat a ser el plaer de l’experiència lectora juntament amb el camí sobtadament divisat d’una possible comparació entre dos mons literaris, tot i que no només. Tant ara com en el moment sincrònic de la lectura de l’antologia alemanya -berlinesa-, s’han volgut traçar algunes línies d’un tema paral·lelament universal.  D’altres línies, aquesta vegada perpendiculars, s’anaven traçant amb l’escaire diacrònic del darrer segle: la literatura homosexual als Països Catalans durant la República, la Guerra d’Espanya, la II Guerra Mundial i l’Holocaust, la Postguerra i la Dictadura, la Transició i la propina dels darrers trenta anys.          

* Molt probablement devia haver comprat Hyperion am Bahnhof Zoo a la llibreria Eisenherz, quan encara era a la Bleibtreustrasse.  Aquesta llibreria, la primera de temàtica homosexual d’Alemanya -i per tant, possiblement d’arreu- acaba de canviar d’ubicació.  Ara encara és molt a prop de casa a Berlín, a unes deu portes més enllà de la nostra mateixa banda de carrer.        

Adéu als infants republicans. Plaça de la Conquesta, Maó

Des de ca meva fins a la plaça de la Conquesta de Maó només hi ha uns deu minuts a peu, però el viatge històric que s’hi pot fer és incommensurable. Geogràficament s’acaba sortint a l’Arravaleta pel carrer del Nord, que dóna al vent de Tramuntana. Es deixa el Carme a la dreta -església i claustre-, es passa per davant del mercat del peix i s’enfila amunt cap al portal del Mar -amb vistes al port des de dalt de la Costa de ses Voltes.

La plaça de la Conquesta és la part més antiga de la ciutat, indret equívocament inexpugnable, enlairat dalt dels penyals.  Hi vaig amb relativa freqüència perquè hi ha la biblioteca pública, situada a l’antiga casa de la família Mercadal, amb una col·lecció no gens menyspreable de films en DVD.  De llibres, no en prenc cap mai en préstec.  De pel·lícules, sí; una de les darreres: Au Revoir les Enfants.

Au Revoir les Enfants, de Louis Malle, la vaig tornar a mirar -per segona vegada?- dimecres passat al reproductor de DVDs de casa després d'haver-ho fet més d’un quart de segle abans en qualque cinema de Barcelona -no l’havia tornat a veure des de llavors? O tal vegada sí, per rememorar un altre cop el trasbals d’emocions que m’havia produït?  Em pensava que l’havia vista per primera vegada al cinema el 1986, però no, devia ser el 1987, any en què va guanyar el Lleó d’Or al festival de Venècia.  Forma part de la meva llista particular de pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, així mateix com L’ami retrouvé (Reunion, L’Amic Retrobat), que també devia veure a Barcelona un parell d’anys més tard.  Tant l’una com l’altra enalteixen l’orgull discret i l'exquisida sensibilitat del nen hebreu preadolescent i cultivat, orgull i sensibilitat focalitzats en la música i la literatura.

En realitat, la plaça de la Conquesta de Maó, amb l’estàtua fatxenda -llegeixi’s de 1950- del conqueridor medieval Alfons III, no existia de fet abans de 1944, en què es van acabar d’enderrocar les antigues cases que les bombes llençades per l’aviació italiana, alemanya i espanyola havien destruït al final de la Guerra Civil en el transcurs de la Batalla de Menorca, en què l’illa finalment es va haver de rendir davant les tropes franquistes. 

En qualsevol cas, l’indret devia ser molt probablement un intricat de carrers medievals. Recordo haver participat a finals dels anys noranta en una visita guiada per Maó, durant la qual se’ns va obrir una portalada del costat mateix de la Biblioteca.  S’hi entreveia el que quedava de l’estreta silueta d’un carrer àrab, apuntalat per bigues d’una banda a l’altra i que evocava amb força la porta suposadament àrab de la costa de cas General.  

Després del bombardeig, la façana de la casa Mercadal, la seu actual de la biblioteca pública, va quedar ben bé a la vista i des de llavors ençà presideix la plaça.  Entre els edificis circumdants, pels quals queda encabida, hi ha els murs feixucs de la façana posterior de l’església de Santa Maria, del segle XIX.

A Au Revoir les Enfants Malle narra cinematogràficament la pròpia experiència. A principis dels anys quaranta a la França ocupada pels alemanys, i amb la finalitat d’apartar-lo de la guerra, Louis -Julien Quentin a la ficció- va ser internat pels pares en un col·legi catòlic de frares, collège d’Avon, a prop de Fontenaibleau, juntament amb el seu germà gran Bernard. Allà hi va fer un amic dos anys més gran que ell, Hans Helmut Michel -Jean Bonet-, que després va resultar ser jueu -Jean Kippelstein .  La Gestapo el va descobrir i el va arrestar a mitjans de gener de 1944 juntament amb dos al·lots hebreus més que el pare Jacques -Père Jean- havia fet amagar a l’internat per protegir-los dels nazis.  L’amic hebreu de Louis va ser exterminat al febrer al cap de concentració d’Ausschwitz quan tenia 14 anys.  El frare protector va ser deportat a Mathausen i hi va morir una setmana després de l’alliberament.  

Arrambat al mirador del pont des Castell que dóna al port de Maó des de la plaça de la Conquesta, el 8 de febrer de 1939 es va veure salpar cap a Marsella el HMS Devonshire, el vaixell de la marina britànica carregat amb centenars de refugiats republicans menorquins que, després de perduda la Guerra, fugien cap a França.  Talment com el pare Jacques, catòlic, molts d’ells serien deportats finalment al camp de concentració de Mathausen, on la major part hi va perir.

Sant Antoni a Berlín, 2008

El Departament de Llengua Alemanya de l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI) de Maó i Ciutadella va organitzar un viatge d’estudis a Berlín per Sant Antoni. El grup estava format per vint-i-dos alumnes, dels nivells Bàsic II, Intermedi I i 4t, i dos professors. A més del grup d’alumnes, també van viatjar a Berlín cinc persones acompanyants, familiars o amics dels alumnes.

La visita va durar cinc dies, del dia 16 al 21 de gener. Es van escollir aquestes dates perquè la majoria d’estudiants d’alemany de l’EOI són o bé treballadors del sector turístic o professors i alumnes d’Educació Secundària. Els alumnes que treballen en el turisme solen tenir vacances a l’hivern i alguns professors i alumnes tenien aquests dies de gener lliures.

El grup es va allotjar en dos hotels diferents del centre de Berlín (Berlin Mitte), l’Hotel Baxpax i l’Hotel Taunus, tots dos situats molt a prop de l’Alexanderplatz, el centre neuràlgic de l’antic Berlín est, i de l’Oranienburgerstrasse.

El viatge d’estudis a Berlín s’insereix dins la programació del Departament d’Alemany de l’EOI. L’alumnat es va informar de les diverses atraccions turístiques i culturals de la ciutat a través de guies i de la xarxa d’Internet i, amb l’ajut del professorat, va confegir un programa d’activitats. Finalment es va decidir contractar una visita guiada pel centre de la ciutat: Porta de Brandenburg, Monument a les víctimes de l’Holocaust, Check-Point-Charlie, Gendarmenmakt,la Catedral, l’Illa dels Museus, el Mur, etc.

Es van visitar els principals museus (Pergamon Museum, Altes Museum, l’Alte Nationalgalerie i el Jüdisches Museum), els barris més coneguts (Berlin Mitte, Schöneberg, Kreuzberg i Prenzlauer Berg) i alguns mercats tradicionals, com ara el Hackescher Markt, el mercat de queviures de Winterfeldplatz, un mercat turc, etc. 

A més d’aquests mercats, també es va proposar tenir temps lliure per anar de compres a la Ku’damm, el centre del Berlín Oest, on hi ha la Gedächtniskirche, una església que es conserva en ruïnes per tal de recordar les atrocitats de la Segona Guerra Mundial. També vam anar fins a la Potsdamer Platz, construïda en els terrenys on anteriorment hi passava el Mur i que avui en dia s’ha convertit en el símbol del nou Berlín gràcies sobretot a l’arquitectura dels moderns edificis, com ara el Sony-Center. 

El darrer dia, alguns alumnes també van visitar la ciutat de Potsdam i el palau rococó de Sanssouci, la residència d’estiu de Frederic el Gran de Prússia i on també va viure Voltaire durant un parell d’anys. Una de les visites que van agradar més va ser la de l’edifici del Reichstag, del Parlament, amb l’espectacular cúpula de vidre de l’arquitecte Norman Foster, des de la qual es gaudeix d’una magnífica panoràmica sobre la ciutat i, gràcies a la seva estructura, també es pot veure l’interior del Parlament, on precisament en aquell moment s’hi celebrava una sessió que comptava amb la presència de la Cancellera Alemanya Angela Merkel. Val a dir que hi va haver crits d’eufòria.

Un dels principals motius pels quals es va escollir visitar la capital d’Alemanya va ser econòmic. El bitllet d’anada i tornada des de Menorca fent escala a Barcelona no va arribar als 90€ per persona, l’estada a l’hotel va rondar els 110€ de mitja i a Berlín a més es pot dinar i sopar per preus molt assequibles. Es va recomanar als alumnes que es fessin el Carnet Internacional d’Estudiant a partir del de l’EOI, la qual cosa els va permetre visitar els museus i anar al teatre, per exemple, per un preu molt i molt mòdic.

Els alumnes també van estar interessats a confegir un programa d’activitats culturals i lúdiques de vespre i de nit. Alumnes interessats en el món del teatre van assistir a la representació de l’obra de Bertolt Brecht “Mare Coratge i els seus fills”, al mític Berliner Ensemble, i a la de Rainer Werner Fassbinder “Les llàgrimes amargues de Petra von Kant”, al Deutsches Theater. Alguns alumnes van optar per anar a un concert de música de “The Singlettes” a l’envelat que hi ha situat davant per davant de l’edifici del Reichstag. Altres van decidir anar al cinema i a l’Imax. Els més marxosos encara van tenir prou energia per anar a prendre una copa al Tacheles, un centre cultural alternatiu molt conegut de l’antic Berlín est, o a la discoteca.

La valoració del viatge per part d’alumnes i professors és molt positiva. Tot i la diferència d’edat dels participants -hi havia des d’estudiants de disset fins a persones jubilades-, tothom va trobar la visita interessant i n’ha tingut una experiència inoblidable. De vegades el grup es va dividir a fi de satisfer els interessos de cadascú i també per tal que tothom se sentís lliure, autònom i independent. Els professors consideren també molt positiva la participació de persones acompanyants, ja que això suposa un efecte multiplicador a l’hora de difondre no solament la llengua i la cultura alemanyes sinó també a l’hora de conèixer les possibilitats de formació lingüística que ofereix l’Escola Oficial d’Idiomes. Atesa la seva satisfacció, el professorat que ha coordinat el viatge a Berlín té la intenció de repetir aquesta experiència professional, de formació i, també, com no, personal.

El Departament de Llengua alemanya de l’EOI està preparant actualment una exposició del viatge a Ciutadella i les fotos del viatges es poden veure també en aquestes pàgines d’internet:

http://www.eoi-deutsch.blogspot.com/

www.myspace.com/eoimultimedia

El noi del pijama de ratlles

Al voltant de cada llibre hi ha una experiència personal extraliterària. Fa unes quantes setmanes vaig anar a la llibreria Didasko, aquí a Maó. És la llibreria on s’encarreguen els llibres de l’escola i no sé ben bé per què, però hi havia d’anar. Vaig pensar que aprofitaria per comprar-me alguna novel·la de literatura catalana. Tant els instituts de Secundària de Maó com l’Escola Oficial d’Idiomes hi encarreguen les seves lectures. Vaig escollir dues novel·les catalanes i precisament en aquell moment vaig pensar a demanar també quines eren les lectures d’anglès. Em vaig trobar que al primer curs del nivell Avançat de l'EOI havien posat The Boy in the Striped Pyjamas, de John Boyne. L’única notícia que em sonava de l’obra era que se n’acabava de rodar la versió cinematogràfica. Com que feia temps que no llegia en anglès i em venia de gust fer-ho però no sabia quina obra escollir que més o menys s’adigués amb el meu nivell, vaig decidir comprar el llibre. La il·lustració de la portada deixava bastant clar de què tractava la història.

He acabat el llibre avui a la platja, i no que tingués festa: he aprofitat que em quedava una mica de temps al matí per anar-hi. De fet me l’he cercat entre els grans d’arena. Feia un dia espectacular, clar, diàfan, res a veure amb les darreres pàgines de la novel·la, on el dia, el darrer, era gris i no parava de ploure, enfangant tots els camps. Mentre havia estat llegint la novel·la, la història lliscava amb prou vent sobre els meus coneixements d’anglès perquè hi surés una sensació agradabilíssima, i si m’havia demanat com seria el final era només de passada, de costum, perquè prou que gaudia durant la travessia per haver-me de demanar a quin port arribaria. Però avui, abans d’arribar-hi, ja me l’he vist venir, el destí, i no m’ho podia acabar de creure. No, no pot ser, s’acaben les pàgines, s’acaba el llibre, i això no té volta enrere! Ha estat força dur, la veritat. No m’ho esperava. Entre tant d’horror, però, i sort!, hi ha pogut més la bellesa, la sensació d’una amistat eterna, tot i que no em vull enganyar. La història d’aquests dos nois ha passat ja a ser una història inoblidable, vull dir una història que la humanitat, que ha estat i és dividida per tanques i murs, no oblidarà mai.

El noi del pijama de ratlles, publicat en català per Empúries, passa a tenir un lloc rellevant entre els meus llibres de literatura preferits sobre els camps de concentració, una llista encapçalada, és clar, per Joaquim Amat Piniella. L’any 2006 vaig voler sumar-me a la commemoració del dia de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz, el 27 de gener de 1945, amb una entrada en aquest bloc, on a la vegada reproduïa un article que l’any 1995 –aleshores en feia cinquanta, d’anys, de l’alliberament- em va encarregar un amic.

No coneixia tampoc l’escriptor dublinès de trenta-set anys John Boyne, però la veritat és que durant aquests darrers dies m’he adonat que tant ell com aquesta obra seva ja són molt coneguts, ja que me l’he trobat als mostradors de les llibreries del centre de la ciutat, llibres seus amb l’anunci en portada: del mateix autor de El noi del pijama de ratlles. M’he demanat si aquests altres llibres seus devien ser tan bons de llegir en anglès com el que acab de llegir, perquè la veritat és que he gaudit força amb la senzillesa de l’anglès utilitzat al llibre. Comprenc que la novel·la, tot i que no és escrita en primera persona, sinó en tercera, sí que ho és des de la perspectiva de Bruno. Encara que el narrador sigui l’autor i no el protagonista –diguem-ho així-, l’anglès que s’hi empra és també innocent, com el noi, incapaç de pronunciar paraules ferotges. És sorprenent de pensar que sigui precisament en aquesta innocència on s’amaga la major veritat del llibre, que sigui el membre més petit de la família qui la posseeix, com la posseïa l’àvia paterna, que s’hauria regirat a la tomba si hagués sabut que The Fury havia fet enviar una corona el dia del seu funeral. L’àvia amb qui cada Nadal representaven una obra de teatre i es disfressaven, l’àvia que deia: You wear the right outfit and you feel like the person you’re pretending to be...

Quan me n’anava de camí cap a casa un cop acabat el llibre em deia a mi mateix que també era innocent pensar per part de l’autor que en un camp de concentració hi hagués un forat a la tanca de filferro espinós –Stacheldraht, en alemany- per on s’hi pogués ficar un al·lot de nou anys. Llegint ara a Internet veig que hi ha qui hi descobreix altres ingenuïtats. Vegeu "Lo gaiter de l'Ebre". Així i tot, crec que la narració és força reeixida.

* * *

Literatura dels KL

Joaquim Amat Piniella, KL Reich
Primo Levi, Se questo è un uomo
(Traducció catalana: Si això és un home)
Fred Uhlmann: Reunion
(Traducció catalana: L'amic retrobat
Versió cinematogràfica: Jerry Schatzberg, L'ami retrouvé)
Bernhard Schlink, Der Vorleser
(Traducció catalana: El lector)
Ma. Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz
John Boyne, The Boy in the Striped Pyjamas

Berlin City Tour

Hauptbahnhof Berlin

El programa del curs de literatura a Berlín havia estat molt ben plantejat i coordinat. Després de la visita d’una barriada de la ciutat per part dels grups d’alumnes professors la tarda anterior, dimarts dia 14 de capvespre després de dinar hi havia previst fer un tour literari de dues hores amb un autobús de dues plantes. 

Vam partir a les dues i mitja i vaig tenir la sort immensa de poder seure dalt, veure el recorregut sense cap altre obstacle visual que el vidre de la gran finestra de davant i vaig poder fer fotografies. Mentrestant la guia ens anava il·lustrant el recorregut de forma simultània amb paraules. També se’ns anaven llegint textos d’autors que havien fet de Berlín el seu espai literari, com ara Alfred Döblin o Erich Kästner. 

Des de Hackerscher Markt vam enfilar l’Oranienburger Straβe i vam passar per davant la Neue Synagoge, la Nova Sinagoga, constantment vigilada per guàrdies de seguretat. Després de passar per davant l’Illa dels Museus (Museumsinsel), la primera aturada va ser a l’esplanada de la Humboldt Universität, on durant els primers anys del nazisme es van cremar llibres d’autors considerats abjectes a la ideologia i l’estètica del Règim. Vam continuar per Unter den Linden, van passar per davant de la Neue Wache, la Catedral protestant i el Palast der Republik en demolició. Vam veure el monument a les víctimes de l’Holocaust (Holocaust Mahnmal), la Porta de Brandenburg, el Reichstag seu del Parlament (Bundestag), la Cancelleria, l’envidriada Estació Central (Hauptbahnhof), nova de trinca. Vam continuar pel carrer 17 de Juliol, van circumdar la Siegessäule i ens vam dirigir al Berlín oest, a la Ku’damm, amb la Gedächtniskirche. Abans d’arribar a la Potsdamer Platz vam veure la Filharmònica.

Vam tornar-nos a dirigir al Berlín de l’est, tot resseguint les darreres traces del Mur encara en peus, per la Karl-Max-Allee amb la Torre de la Televisió (Fernsehturm) al fons i a contrallum. No cal dir que entre la visita de la tarda anterior i aquest tour, vam poder situar-nos de meravella a la ciutat, va ser una immersió immediata en l’espai urbà. Tampoc no cal dir el valor potencialment didàctic que té el reportatge fotogràfic que vaig poder fer, no només a nivell de vocabulari sinó també de coneixement de la ciutat. Pens utilitzar aquest material per donar exemple il·lustrat d’un viatge, per apropar Berlín a l’alumnat de l’escola de Maó. Quan tengui temps penjaré les fotos a myspace perquè es puguin veure.

Excursió a Poblet, Novembre 1989

 

Diumenge, 12 de novembre de 1989

Mitjançant aquestes anotacions vull objectivar moltes de les idees que em passen pel cap i que mai acaben de concretar-se. Vull deixar constància dels projectes que m’agradaria portar a terme, de les experiències que tenc i d’aquelles que ja he tingut i que en aquests moments em semblen interessants. Darrerament m’ha agafat la dèria de llegir, de llegir molt. Ahir o abans d’ahir vaig començar la tercera part de Camí de Sirga, de Jesús Moncada, anomenada “Cendra de Calendari”. Tracta de l’arribada de Carlota de Torres a Mequinensa després de la Guerra Civil. La seva família era antirepublicana i havia fugit a Valladolid a fi de protegir-se de les revoltes obreres. La narració té lloc en aquell poble situat a prop de la confluència del riu Segre i de l’Ebre. Mentrestant he començat a llegir un altre llibre, aquest en alemany: Drachenblut. Hauria de dedicar un parell d’hores al dia a la lectura de llibres en aquesta llengua si no vull oblidar tot el que he après.

Ahir vam anar d’excursió amb en Jordi i en Roger al monestir de Santa Maria de Poblet, a Tarragona, a prop de Montblanc i d’Esplugues de Francolí. En tenc una guia que em va donar el Jordi. El monestir és fantàstic. Quan dic que m’agradaria ser monjo i viure entre els murs d’un monestir, retirat del món, no ho dic debades. Llocs com aquests són d’una gran bellesa, d’una bellesa closa, tancada, emmurallada... d’una bellesa mística i morbosa alhora. El monestir pertany a l’ordre del Cister, fundada per Sant Benet, però més endavant va adoptar la regla de Sant Bernat. A l’església hi ha les tombes de molts dels reis catalans: Martí l’Humà, Pere el Cerimoniós... Vam visitar el refectori, el locutori, el “parlament”, el dormitori i la biblioteca. Al museu hi ha un quadre de Felip II rodejat de monjos, clergues i bisbes que em va impressionar. En Roger va fer l'observació que ni als capitells ni enlloc no es troben escultures pètries d’animals, potser per influència àrab, va suggerir també, o potser degut a la regla de Sant Benet o Sant Bernat. El nostre guia no va fer cap al·lusió al món àrab, tal vegada per qüestions ideològiques o religioses. Les seves explicacions ens van semblar –a tots tres– un pèl tendencioses. Havíem insistit perquè la visita del monestir se’ns fes en català, entre d’altres moltes consideracions perquè en Roger és alemany i havia vingut a Barcelona per aprendre bé la llengua. El guia va dir que ens duríem la mateixa impressió del monestir tant si parlava en castellà com si ho feia en català. Quina bestiesa! A la fi es van fer dos grups i una dona de l’altre grup va dir: “sí, sí, vayan para allá los que no entienden el castellano”.

A Esplugues de Francolí –el Francolí és un riu– hi ha una església, consagrada a Sant Miquel. No hi vam entrar. Sí que vam entrar, però, a l’església de Montblanc. Els arcs són gòtics. Esculpits a la façana barroca hi ha els dotze apòstols i Jesús al mig. També hi ha tot un seguit de bèsties, per les quals en Roger es va mostrar força encuriosit. L’orgue, segons el Jordi, és prou valuós. Entre una observació i l’altra jo m’anava imbuint d’aquell triangle excursionista i cultural.

Avui en Roger i jo hem anat al mercat de Sant Antoni de Barcelona. He vist un llibre de Montserrat Roig, que tracta de la invasió alemanya de Leningrad. No me l’he comprat perquè de moment no tenc temps de llegir-lo. A més, primer m’agradaria llegir El temps de les cireres, ja que diuen que és un dels millors llibres dels anys setanta. I abans de tot això he de llegir les novel·les de l’exili per a l’assignatura de Literatura del segle XX: KL Reich, de Joaquim-Amat Piniella; Érem quatre, de Ferran de Pol; Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; L’Ombra de l’atzavara, de Pere Calders i Paraules d'Opòton el vell, de Tísner. D’altra banda també he de llegir El aire de un crimen, de Juan Benet, per a l’assignatura de Narratologia. Tot arribarà!

Miquel, 22 anys

"Tales of the City": Terratremols

4 d'agost: som al parc de Buena Vista, contemplant San Francisco a posta de sol. Qui ho diria, que la ciutat que s'esten davant meu, amb els carrers que pugen paral.lels fins a Pacific Heights, un dia de fa mes de tres centuries havia estat un extens sistema dunar? Mes enlla: el corn d'or bizanti de l'entrada del port, des de la bocana, la Golden Gate, fins on s'obre la immensa badia. I encara, mirant cap al nordest, un situa la desembocadura del l'American River. La vista s'arriba a perdre entre la successio de turons de Sonoma. No importa si la descripcio geografica no es del tot exacta ni molt manco. Aqui la geologia tambe s'equivoca, o tal vegada no i senzilament ens enganya amb la capacitat de poder mudar en qualsevol moment al ritme de la dansa mortal de les plaques tel.luriques. Fa uns quants dies, era dia 2 d'agost, vaig visitar l'exposicio, majoritariament fotografica -Jack London- sobre el terratremol de San Francisco de 1906, a la California Historical Society, emplacada al Mission Street. Acabava de trobar-me amb Henry en el Cable Car F que davalla Market. Les fotografies mostren l'impressionant holocaust. En una d'elles es pot contemplar la Mission Dolores del pare Juniper Serra, que sorprenentment va restar intacta, tot i ser l'edifici mes antic de la ciutat, del 1791. Despres de visitar el museu, que m'havia donat la primera idea clara de la historia de la ciutat, vaig agafar un taxi fins al General Hospital de Potrero Aveneu. Sense que ell ho sapigues, l'encontra amb Henry m'hi havia esperonat. Va ser on finalment he sabut a que es devia la meva irritacio epidermica. Com ja he dit en un altre moment, finalment no ha estat res greu. Tampoc tenc temps ara d'il.lustrar la meva experiencia sobre el sistema sanitari de San Francisco. El sol es a punt de pondre's i vull pujar fins al cim de Buena Vista. Nomes dire que no en tenc cap queixa ni una, mes tost el contrari. Pero si que dire que mentre esperava que em conultessin a la sala de l'hospital, el terra es va sacsejar durant uns segons i amb molta forca. La primera reaccio que vaig tenir va ser expressar el seguent, en veu alta i en espanyol perque m'entenguessin els pacients mes propers que esperaven amb jo: Que bo, quina sort i quina casualitat que el terratremol hagi ocorregut quan som a l'hospital, sens dubte estem salvats! En realitat no va passar res, es clar. Cinc minuts mes tard a la televisio de la sala d'espera informaven que la sacsejada havia estat de 4,4 graus a l'escala de Richter.

Holocaust: Auschwitz

Efemèrides d'avui: cap d'any a la Xina, comença l'any del ca, "felicitats a tots aquells que hagueu nascut sota aquesta zoologia!". Mozart compleix 250 anys: "per molts anys Wolfi! Pel març et vindré a veure a Salzburg i celebraren plegats el teu aniversari, ok? Fins aleshores llop austríac!" Però avui es commemoren també seixanta-un anys de l'alliberament dels empresonats al camp de concentració nazi d'Auschwitz, i a aquest fet és al que vull dedicar avui la memòria, així com el recorda en particular molta gent privada i, col·lectivament, gran nombre d'institucions. Ara mateix sentia a Catalunya Cultura els acctes prevists per avui al Principat. No crec que a Mallorca hi ha hagi gaire repercussió, la inèrcia de la nostra política m'ho fa descreure.

La meva manera de celebració particular serà aquesta: ara fa onze anys, al 1995, també es va commemorar l'Any Internacional de la Tolerància i el 50è Aniversari de l'Holocaust Nazi. Jo prestava llavors uns serveis que ja no existeixen des que es va suprimir a Espanya el servei militar universal i obligatori. Antimilitarista, pacifista com sóc, vaig fer la Prestació Social Substitutoria -així s'anomenava- a Barcelona, en una institució que respon a les sigles CIDOB: Centre d'Informació i Documentació de Barcelona, una entitat que es dedica a fer el seguiment i l'arxiu dels desastres bèl·lics i famèlics d'arreu del món i de dur a terme projectes d'ajuda al "món subdesenvolupat" -quina expressió més lletja! La meva labor va consistir sobretot a fer de corrector de textos en català i a confegir una cronologia de les desgràcies internacionals del món per a la revista d'aquesta institució, deCIDOB. Era el moment més sagnant de la guerra de Bòsnia. La seu del CIDOB és al carrer Elisabets del raval de Barcelona, en un antic edifici amb una capella convertida en biblioteca. Passava, doncs, els matins i alguna tarda al centre de la ciutat: va ser un hivern molt maco.

Recordo que era allà que un dia em va telefonar un bon amic de Menorca, amb qui havia estat vivint i treballant l'any anterior a l'illa de Formentera. Ell era a Ciutadella preparant el número 10 de la revista Sa Sínia, el butlletí informatiu de l'Ateneu Alternatiu de Ferreries, que aquell estiu es va titular NN ("Nacht und Nebel"), Per la dignitat humana i es va voler dedicar als menorquins deportats als camps de concentració. Em va demanar si hi volia escriure un article i així ho vaig fer. Em plau, onze anys més tard de tot allò, reproduir-lo avui aquí. És, com he dit, el meu tribut a la Memòria. Al final de l'article, anotaré també la referència de tota una sèrie d'obres literàries, autobiografies, memòries novel·lades o novel·les, que m'agrada emmarcar sota el títol de Literatura dels KL, llibres que contribueixen al coneixement més directe de les persones reals -o de ficció- que no només van tenir la mala sort de ser els protagonistes d'un dels més grans infortunis de la humanitat sinó que a més van tenir també el coratge i la valentia de voler reviure tots aquells fets funestos a fi d'estampar-los al paper perquè mai no s'oblidin.

VÍCTIMES DE LA VERITAT, TESTIMONIS DE L'HORROR

És impossible fer-se una idea el 1995 de l'experiència que van viure fa devers cinquanta anys els deportats als camps de concentració nazis. Parl dels que hi van sobreviure, perquè l'horror per als que hi van morir és encara manco concebible. De fet, anihilació, extermini i genocidi són actes que trobaran per sempre més el seu referent més esfereïdor en la nostra Europa de la Segona Guerra Mundial. Anava a dir que hi troben el seu referent més salvatge, però la salvatgia té aquell tret d'irracional i incontrolat que de qualque manera podria atenuar el terror del crim col·lectiu organitzat. Perquè, a més de salvatge en allò que té de bestial, la inhumanitat de l'extermini va ser major, si cap, si s'atén el fet que aquests camps van ser concebuts racionalment, i ho foren amb una finalitat concreta, premeditada i volguda: contruir llocs de concentració, de reclusió, i tota una maquinària de mort. Dirigents del nacionalsocialisme alemany van idear i ordenar la construcció de càmeres de gas, forns crematoris i fosses comunes en els camps. Qualcú va proposar fredament experimentar l'efecte letal de la injecció de benzina directa al cor i dissecar els cossos dels deportats morts per a la investigació mèdica. El gènere humà hi va ser classificat i etiquetat segons el grau d'indesitjabilitat dels seus membres, en contrast amb la raça ària. I no es tractava només de la serva inferioritat racial -jueus, gitanos,...-, sinó també de la seva degeneració mental o ideològica -anarquistes, comunistes, ...-, de la seva desviació sexual -homosexuals-, de la seva discapacitat física o psíquica o de la seva manca de procedència -apàtrides-; a més, és clar, d'aquells que s'havien resisitit a l'ocupació de llurs països -polonesos, russos, francesos, etc.

De menorquins, com d'altres defensors del govern de la República, també n'hi van anar a raure. N'hi moriren. D'altres encara ho poden explicar. La primera notícia que hi va haver deportats illencs, la vaig tenir mentre fullejava Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig. En un apèndix del llibre l'escriptora i investigadora reporta el nom de la gent dels Països Catalans que, afectats per la llei franquista de responsabilitats polítiques del febrer de 1939, van haver d'exiliar-se. Una vegada travessats els Pirineus, van ser aplegats en camps francesos de refugiats, on els més febles, entre ells molts d'infants, van perir d'inanició. Una de les poques maneres de sortir dels camps de la fam va ser allistar-se, començada ja la Segona Guerra Mundial, a les companyies de treballadors estrangers, una de les comeses de les quals fou la construcció de la línia fortificada Maginot a fi d'aturar l'avançada alemanya. A mesura que s'ocupava França, molts treballadors van ser fets presoners de guerra i conduïts als caps de concentració nazis d'Auschwitz, Buchenwalt, Coswig, Dachau, Ravensbrück,... i, sobretot, pel que fa als republicans catalans, al de Mathausen, el cinquantè aniversari de l'alliberació del qual pels aliats es compleix el maig d'enguany.

Ha estat arrel dels preparatius d'aquesta commemoració que en Nel Martí em va telefonar i em va fer saber que de deportats menorquins encara n'hi ha que viuen. El periple d'aquests illencs fins a arribar als camps de la mort o als Kommandos adjacents no és casual i sembla ser que els dirigents franquistes n'estaven assabentats. Que hi continuessin reclusos es deuria a les previsions de les negociacions amb dirigents hitlerians i s'emmarcaria també en l'aliança entre tots dos règims. Els republicans espanyols no eren en un principi cap enemic directe del feixisme alemany. Aquest fet contrasta amb unes informacions aparegudes recentment en alguns mitjans de comunicació on s'afirmava que ambaixadors dels primers anys del franquisme en alguns països de l'est europeu, tot valent-se de regulacions del temps de les expulsions dels jueus de la península ibèrica al segle XV, havien facilitat la llibertat a jueus i gitanos en poder nazi. Hom malsospita d'aquestes informacions que, sense negar-los la possible veracitat, van ser esbombades amb oportunisme tot aprofitant la simpatia creada al voltant del carisma emprenedor del Schindler de La llista d'Spielberg, amb qui la comparança d'aquests "herois" ambaixadors franquistes es feia inevitable. Tot el que això vindria a demostrar és, per contra, coms els fides a la República foren doblement maltractats.

Si això fos així, si s'hagués volgut invitar subtilment a la comparació entre l'empresari i l'ambaixador afins als règims feixistes alemany i espanyol repectivament, això seria res comparat també amb aquells qui neguen sense pal·liatius l'existència dels camps de concentració i, per tant, l'extermini allà dedins d'11 milions de persones, 6 milions de les quals, jueves: per a qui els Konzentrationslager serien, transcrivint la ironització d'una amiga alemanya sobre les afirmacions negacionistes neonazi-feixistes, com una mena de Judenherberger -"albergs per a jueus"-, on els jueus harien passat les vacances. La ironia es basa en el mot Jugendherberger, que sí que vol dir "alberg de joventut". Segons ells, que amb les seves actituds i asseveracions han fet trontollar a Alemanya el dret democràtic a expressar-se lliurement, tot hauria estat un muntatge aliat fet a partir de la filmació i la fotografia d'escenes esgarrifoses, corprenendores i macabres preparades per a l'ocasió. En resum: un complot ideat per al sotmetiment psicològic dels vençuts. Tot plegat: una mentida històrica. És difícil certament amagar l'extermini de tanta gent i a Menorca mateix trobarien víctimes de la veritat, testimonis de l'horror.

Afirmacions com aquestes no són marginals i poden trobar repercussió en aquella gent que mai no ha volgut o no vol creure que els seus familiars de qualque manera en puguin ser còmplices, gent a qui l'horror també els toca de molt a prop. De fegades es fa molest i incòmode emprar termes com raça o nacionalisme en un conversa amb centreuropeus, ja que aquests termes s'han sobrecarregat d'aquella significació encunyada pel nacionalsocialisme alemany. Tanmateix, les races i les nacions segueixen existint. L'altre dia un jove passejava per les Rambles barcelonines folrat en paper on havia escrit que ell era racista perquè li agradaven totes les races.

De responsables directes de l'Holocaust nazi, encara n'hi ha de vius i lliure. Però així com és errònia l'actitud de qui nega el genocidi executat pels dirigents del III Reich, tampoc no és encertada la d'aquells ciutadans alemanys que, pel simple fet de ser-ho, encara avui se'n senten personalment culpables. Com tants altres fets d'aquesta índole, aquest tampoc no s'ha d'oblidar. Els sobrevivents i els familiars directes de les víctimes no l'oblidaran mai. Per a la resta la manera de recordar és assumirne civilment i col·lectivament el vessant històric. Willy Brand, en el seu càrrec de canceller de la República Federal Alemanya, es va reconèixer a Polònia moral de l'Alemanya nazi. La República Democràtica mai se'n va considerar hereva moral. L'assumpció històrica vol dir reconèixer que aquests actes van ocórrer, ser conscient dels mals comesos i, doncs, emparar-ne les víctimes. La RFA va reconèixer el genocidi dels jueus i els ha sobrevingut, però les comunitats gitanes alemanyes encara esperen avui que qualcú respongui dels seus 500.000 morts.

* * *

Literatura dels KZ

Joaquim Amat Piniella, KL Reich
Primo Levi, Se questo è un uomo
(Traducció catalana: Si això és un home)
Fred Uhlmann: Reunion
(Traducció catalana: L'amic retrobat
Versió cinematogràfica: Jerry Schatzberg, L'ami retrouvé)
Bernhard Schlink, Der Vorleser (Traducció catalana: El lector)
Ma. Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz