Postales de Baviera

Aquestes postals les vaig enviar als meus pares el 30 de setembre de 1991:

"Esta es la ciudad (9.000 habitantes) en dónde estoy.  Está al lado de un lago, entre montañas.  Hoy me han hecho una prueba de alemán, pero todavía no sé el resultado. Me han pagado el viaje y aún me han dado 400 marcos más: en total casi 50.000 pesetas.  Ahora llueve, pero no hace frío.  Estoy en una residencia de estudiantes que está situada en la ladera de una montaña." (Prien am Chiemsee)

"Prien es la ciudad y el Chimsee es un lago muy grande, tan grande que incluso tiene dos islas.  En estas islas se han construido monasterios, iglesias y palacios.  A este lago se le llama el mar de Baviera, de tan grande que es.  La primera postal que os envié era la fotografia de la isla más pequeña: 'La isla de las mujeres'.  En ella hay un monasterio de monjas."

"Munic es la capital de Baviera.  Cada año, en octubre, se celebra la boda del rey Ludwig II de Baviera.  Es la fiesta de la cerveza.  La gente se bebe jarras de un litro.  También hay una feria grandiosa con montañas rusas enormes.  Cada año vienen aquí millones de personas.  Munic está a una hora de viaje en tren des de Prien.  Muchos besos!"

"Salzburg es la ciudad de la música, porque aquí nació el compositor Mozart.  Esta ciudad está en Austria.  Prien am Chiemsee, en dónde yo estoy, está a una hora de la frontera.  Ya había visitado esta ciudad cuando estuve en Austria por Pasqua."

"El domingo de la semana pasada hicimos una excursión y fuimos a visitar un castillo del siglo XIX.  Parece un castillo de fábula.  Detrás del castillo también hay un lago, pero éste es mucho más pequeño que el Chiemsee."

Rainer Maria Fassbinder

Werkstattgalerie

Feia dies que volia dedicar una entrada a Rainer Werner Fassbinder i no pot passar d’avui. Per què? Ahir vespre em vaig proposar finalment començar a fer una cronologia de la seva vida i obra i, com ja m’ha ocorregut alguna altra vegada entre tres-centes seixanta-cinc probabilitats, em va tornar a succeir una cosa: en arribar a la data de la seva mort em vaig adonar que coincidia amb el dia d’avui: 10 de juny. Fassbinder va morir tal dia com avui de l’any 1982 a Munic als trenta-set anys, probablement –segons una de les biografies consultades- a conseqüència de la ingestió simultània de cocaïna i pastilles per a la son.

(Deia que no era la primera vegada que em passa una cosa semblant. Fa no gaires anys llegia “Als ich ein kleiner Junger war”, d’Erich Kästner. En aquesta autobiografia de la seva joventut l’autor alemany explica al començament del llibre com era la seva ciutat de naixement –Dresde- i entre altres coses deia que havíem de donar fe de la seva descripció ciutadana perquè mai més no podríem corroborar-la, ja que la capital de Saxònia va ser gairebé destruïda per complert per l’aviació aliada un cop Alemanya ja havia capitulat. Mentre llegia i sentia les bombes de l’atac aeri estirat al sofà em vaig adonar que aquell dia era precisament dia 13 de febrer, el dia del bombardeig.)

Però tornem a Fassbinder. La primera pel·lícula seva que vaig veure va ser “Querelle de Brest", l’última que el director bavarès va rodar, precisament al 1982, l’any de la seva mort. Aleshores només feia quatre anys que l’havien estrenada. Era el meu primer any a Barcelona i jo potser encara no havia fet els dinou anys. Em va impressionar, però segurament no vaig entendre gaire cosa més que els muscles suats i violents del mariner, interpretat per Brad Davis, mort al 1991 com a conseqüència de la sida. Posats ja a explicar coincidències: havia vist “Querelle” per primer cop a casa d’un actor català que va morir al mateix any que Davis i de resultes de la mateixa malaltia. No recordo si va ser poc abans o poc després del 1991 que vaig veure aquesta pel·lícula per segona vegada en un auditori d’una facultat –crec que era la de periodisme- de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ara mateix la tenc a casa en DVD en la magnífica edició de l’Fnac per tornar-la a veure. “Querelle” està basada en l’obra homònima de l’autor francès Jean Genet, un altre infant terrible. Narra la història d’un mariner i com maneja la seva masculinitat.

Fa un parell d’hiverns o tres que finalment vaig poder començar a veure acomplert un desig meu: familiaritzar-me amb la filmografia de Fassbinder. Vaig trobar bastants pel·lícules seves a la Biblioteca de Maó i des d’aleshores ençà ja n’he vist vuit de senceres i un parell de curts. La primera va ser “Die Sehnsucht der Veronika Voss”, la història d’una actriu vinguda a menys que suposadament havia tingut un afer amb el ministre de Propaganda nazi Goebbels i que finalment mor d’una sobredosi de morfina proporcionada per una metgessa que fa tornar addictes els seus pacients a fi de quedar-se amb les seves propietats. Però si bé la pel·lícula em va agradar, no ha estat de les meves preferides. De moment, i per ordre de preferència, m’han encantat les següents: “Faustrecht der Freiheit” (traduïda per “La ley del más fuerte”), “Angst essen Seele auf” (“Todos nos llamamos Alí”, tampoc res a veure amb el títol original) i “Die bitteren Tränen der Petra von Kant”. De les meves experiències amb aquestes pel·lícules en parlaré un altre dia.

Ahir, abans d’assabentar-me de la data de la mort de Fassbinder, mentre enllestia la seva taula cronològica vaig veure online un dels seus primers curtmetratges, “Der Stadtstreicher”. És si més no sorprenent que ja des d’un bon començament Fassbinder jugués amb el tema del suïcidi.

1971 Händler der vier Jahreszeiten
1972 Die bitteren Trännen der Petra von Kant
1974 Angst Essen Seele auf 
1974 Faustrecht der Freiheit 
1975 Mutter Küsters Fahrt zum Himmel
1976 Chinesisches Roulette 
1978 Die Ehe der Maria Braun 
1982 Die Sehnsucht der Veronika Voss 
1982 Querelle (Englisch)

Munic, Baviera

Se sent repicar de tambors. Fa un moment han passat pel meu carrer gegants i capgrossos, són les festes de Gràcia. Mentrestant intento resseguir el fil del passat bavarès. Baviera: un altre món, una altra tradició. Pretenc recórrer les meves estacions en aquesta regió, en aquest Bundesland de la República Federal d’Alemanya. Si algú es demana què hi faig aquí, tancat a casa, mentre a fora se celebra la festa, li diré senzillament que no en tinc cap ganes de cavalls, de pomada ni de terra a les sabates. La meva intenció és fer un repàs breu a aquesta geografia meva, agafar més tard el llibre i la tovallola i anar a fer un bany al mar abans de dinar. El meu propòsit es concreta ara de la manera que segueix.

Fa gairebé disset anys vaig visitar per primera vegada Baviera, era el mes d’octubre de 1991 i el segon cop que visitava Alemanya. Era a punt de complir vint-i-quatre anys. Durant el curs anterior m’havia presentat a un concurs d’expressió oral a l’Escola Oficial d’Idiomes de Drassanes, a Barcelona, i arrel d’això el Goethe Institut d’aquesta ciutat m’havia concedit una beca per fer un curs de llengua a Alemanya, concretament a Prien am Chiemsee. Prien era el nom d’una petita ciutat de Baviera al costat d’un llac, el Chiemsee, conegut com la mar de Baviera, el llac més gran del Land. Recordo una sortida en vaixell de vapor pel llac. Tot i que les vam poder veure des del barco, durant aquell viatge no vam desembarcar a cap de les dues illes més conegudes: la Herreninsel i la Fraueninsel. A la primera Lluís II de Baviera hi havia fet construir un palau d’imitació versallesca. Era també la primera vegada que sentia parlar d’aquest rei, del Märchenkönig, del rei de faula. En el transcurs d’aquella estada vam visitar un altre dels seus castells, Neuschwanstein. Al Goethe Institut de Prien vaig obtenir la meva primera titulació a Alemanya, el nivell intermedi (MSP, Mittelstufeprüfung).

Sis anys més tard, als vint-i-nou anys, vaig visitar Baviera per segona vegada, també va ser arran de l’assistència a un curs de llengua al Goethe, aquesta vegada a la petita ciutat de Murnau; aquest cop a través d’una de les beques que concedeix anualment la Conselleria d’Educació del Govern Balear juntament amb l’Institut Alemany. Va ser a Murnau durant aquell mes d’agost que vaig començar a interessar-me per l’Expressionisme alemany, ja que la ciutat havia estat un dels nuclis d’un dels seus moviments principals: Der Blaue Reiter, El Cavaller Blau: Gabriele Münter, Wassily Kandinsky, Franz Marc... També recordo que a Murnau vaig llegir Italienische Nacht, d’Ödön von Horvath, que durant els anys 30 havia viscut a la ciutat mentre es rebel·lava contra l’ascens del feixisme. A Murnau vaig obtenir la meva segona titulació: el nivell superior (OSP, Oberstufenprüfung).

D’aquest segon viatge en recordo també el darrer dia. Devíem haver acabat de berenar a l’hotel. Dic “devíem” perquè aquell any a Munic hi havia arribat i me’n tornava amb el meu company, que també havia fet un curs, a Rosenheim. Quan vam anar a pagar, al taulell de la recepció hi havia una televisió que en aquell moment informava de l’accident a París de Diana Spencer, Lady Di. Era el darrer dia d’agost.

La meva tercera visita a Baviera va ser ja a la capital, Munic. També hi vaig anar a fer un curs, aquest cop de didàctica de la llengua. Va ser durant les dues darreres setmanes del mes de juliol de 2003, ara fa cinc anys. Jo en tenia trenta-cinc. Tot i que ja hi havia estat durant uns dies durant les meves estades anteriors, aquella visita va representar gairebé la meva primera gran descoberta de la ciutat: el centre (Marienplatz, Sendlinger Tor, Viktuallienmarkt, Stachus...), els museus (la Alte i la Neue Pinakothek, el Lehnbachhaus), el parc (l’Englischer Garten) i el riu, l’Isar. Un cap de setmana vam fer una sortida al Starnberger See, on Elisabeth d’Àustria, Sissí, havia passat molts estius de la seva infantesa i primera joventut i on van trobar ofegat el seu cosí Lluís II. A l'Starnberger See vam visitar el Buchheim Museum, que alberga una col·lecció important de pintura expressionista.

Vaig tornar a anar a Munic durant el pont de la Constitució de 2006 i algunes de les coses que hi vaig fer durant aquella estada les vaig narrar en un parell d’entrades d’aquest mateix bloc. La meva sisena i última visita a la capital de Baviera ha estat durant els darrers quinze dies d’aquest mes d’agost. He tornat a navegar pel Chiemsee disset anys més tard, però tant l’Institut Alemany de Prien com el de Murnau ja no existeixen. La política lingüística dels darrers anys del Goethe ha consistit a fer tancar moltes de les seves seus situades a petites ciutats de l’Alemanya de l’oest, i de l’Europa occidental en general. L’Institut pretén expandir-se als països de l’est.

Aquesta meva darrera experiència a Munic serà matèria d’alguns dels meus pròxims escrits. Ara, mentre s’està celebrant el jaleo a Maó, me’n vaig a refrescar-me a la mar.

Salzburg

Neva a Salzburg. Tot és cobert de neu. M'he aturat en aquest cafè de la cantonada. Des d'aquí veig el bloc on hi ha el pis de Nikolaus, on he estat la meravellosa nit passada i l'anterior. Vaig arribar divendres a la tarda. Em va rebre un amic de Nikolaus, Florian, vam prendre un cafè plegats a la cuina i vam estar parlant de nosaltres, de Salzburg i de Palma. Em va demanar si era la primera vegada que visitava la ciutat i li vaig dir que no: el 1991 se celebrava el dos-cents aniversari de la mort de Mozart i aquell any hi vaig ser dues vegades, durant la Setmana Santa que vaig visitar també Viena per primer cop i després a la tardor que vaig fer el meu primer curs de llengua alemanya, al Goethe Institut -l'Institut Alemany- de Prien am Chiemsee, a uns quaranta quilòmetres de Salzburg.

Florian em va donar la primeres indicacions. D'aquelles dues primeres visites a la ciutat natal de Mozart ja han passat quinze anys i necessitava evidentment informacions actualitzades. Quan se'n va haver anat, vaig preparar-me per sortir. M'havia dit que amb vint minuts a peu arribaria al centre i que trobaria per sopar. Vaig prendre el carrer tot recte que m'havia indicat i que em va portar tot d'una a la riba del riu Salzsach. Després de creuar per davall les vies del tren se'm va aparèixer tota imposant i il.luminada, en aquella hora ja fosca, freda, nítida i crital.lina, allà al fons de tot resseguint el curs invers del riu, damunt del turó, la fortificació del Hohensalzburg, el majestuós castell medieval, i, als seus peus, la ciutat de Salzburg amb el seu dens bosc de campanars i cúpules barroques. Era com si fes l'últim tram d'un viatge a peu i la ciutat, que s'anava apropant cada cop més a cada passa, era ja a tocar. Vaig entrar-hi per la porta de l'Ajuntament i em vaig trobar amb la Getreidegasse, el carreró on hi ha la casa on va néixer el compositor. Vaig fer un passeig pels carrers del centre, feia fred i les quatre ànimes que hi havia eren les d'alguns policies que feien guàrdia a les portes de la residència dels qui havien estat arquebisbes i alhora prínceps electors de Salzburg. Vaig sopar al Sternbräu i vaig menjar uns boníssims Knödel farcits de carn de porc. Després de recuperar forces vaig anar a fer una, dues o potser tres cerveses al bar "2 Stein".

Ahir de matí vaig conèixer Nikolaus i vam estar parlant una bona estona durant el berenar. No vaig sortir pas a primera hora del matí, del pis. Vaig tornar a anar caminant a la ciutat, aquesta vegada a la llum del dia, tot i que no plena perquè estava ennuvolat i ploviscava. Tot i així vaig decidir que, després d'entrar a la catedral, el primer que faria seria visitar el Hohensalzburg i vaig pujar amb el funicular a la fortificació, fins a la més alta torre de l'homenatge. Tornava a ploviscar i no quallava. Aquell havia estat el primer nucli poblat i allà havien viscut el primers senyors eclesiàstics i seculars del Principat.

En tornar a ser a baix em vaig passejar pel cementiri tot nevat de Sant Pere. Em vaig dirigir a la residència dels prínceps però no es podia visitar. Era tancada fins demà dilluns. Abans de partir de Palma havia sentit per la ràdio que justament aquest cap de setmana hi havia una conferència de ministres de defensa de la UE. Quan vaig sortir de visitar la casa museu on va néixer Mozart em vaig trobar amb tot de polícies que mantenien tancats els carrers amb els cossos frec a frec, els elms, els antibales i els cascs. Mantenien controlada una petita manifestació irrisòria de protesta. Vaig tornar a anar a menjar al Sternbräu. Vaig estar-m'hi una bona estona llegint i després vaig partir cap al Mozarteum perquè havia comprat una entrada per al concert d'ahir vespre: l'obertura de les Noces de Fígaro, la sonata per a clarinet i la Jupitersimfonie.

Indecís si tornar-me'n ja a casa o anar encara a passar les últimes hores del dia al "2 Stein", finalment vaig optar per la segona d'aquestes possibilitats. Després d'haver-me pres la primera cervesa va arribar Florian inesperadament. Vam estar una bona estona parlant i prenent cerveses, a fora havia comencat a nevar. Finalment vaig convidar Franzi. Va ser un vespre molt agradable, amb aquest al.lot bavarès, de Traunstein, un poblet a una quarantena de quilòmentres de Salzburg, d'aprop de Priem am Chiemsee. Ens vam perdre durant un moment amb el seu cotxe cercant el bloc de pisos del carrer Rudolf-Biebel 31. 

L'habitació de can Nikolaus no té contrafinestres, com és normal per aquestes contrades, i tampoc cap mena de cortinatge que impedeixi adonar-se que es fa de dia quan es fa de dia. Quan he aixecat el cap era tot nevat, mentre berenava nevava a l'altra banda de la finestra de la cuina. Quan he comencat a escriure avui de matí aquí, en aquest cafè dínternet, també nevava. Quan he sortit, havia aturat. Quan he arribat al riu per enfilar la riba nevada a fi de tornar a Salburg, he tornat a descobrir la ciutat, aquest cop tota blanca, blanca com la llet. Fa una estona em passejava pel jardí del Schloss Mirabell, el palau residència d'estiu dels arquebisbes, i també era tot gelat. Fa un fred que gela.