Eivissa

Punta Galera, Eivissa
(Foto Giorgio Mrtnz)

Primera tempesta de setembre que ha refrescat l’atmosfera, desitjós que la llum groga definidora de contorns esborri el cel fumat de xafogor.

El cap de setmana passat, l’últim del mes d’agost, vam ser a Eivissa, de dissabte a dimarts, per primera vegada des que fa quinze anys hi vaig fer feina com a mestre a l’escola de Secundària de Sant Antoni de Portmany. Vaig viure a Sant Antoni, un poble desnaturalitzat per innumerables blocs de ciment hoteler i buit d’ànimes als mesos de tardor i hivern. Havíem llogat un pis amb n’Àlex, mestre també, i que coneixia des de Formentera feia tres cursos escolars.

Record tant Formentera com Eivissa a la tardor i a l’hivern amb bon temps majoritàriament, si més no millor que el que fa normalment a Menorca durant les mateixes estacions. D'on havia tret la bicicleta? I què se’n va fer? Durant el temps lliure pedalejava de vegades bona part de la banda dreta de la badia fins a un escà, em tombava a l’embarcador a llegir al sol, la mar plana, fins que un corb marí em distreia de la lectura on havia capbussat el bec. O bé enfilava el camí de Corona i girava a l’esquerra cap a Punta Galera, on també m’ajeia sensual a llegir sobre les penyes fins que, allí sí, apareixia, sexuat, el cos bru d’una altra ànima solitària en aquella hora del migdia. Ja fos lliure a la vora de l’aigua del port magne o damunt els plecs de sediments d’una nau pètria de la cala, ja fos estirat al llit de cel·la reclosa de l’apartament turístic -llogat extemporàniament a un parell de mestres inexperts-, girava les pàgines dels Buddenbrooks de Mann o les pàgines oblidades de les Confessions de Rousseau, llegia històries de conquestes i corsaris eivissencs i les reescrivia. Als dies de quietud hedonista succeïen altres dies d’ansietat erògena. Devia ser un d’aquests dies de clímax inquiet, accentuat per núvols grisos amenaçadors de pluja d’abril, que des de Sant Antoni vaig anar amb bicicleta a la platja de Es Cavallet mig travessant tota l’illa. En vaig tornar buit d’esma i fluix de cames. La bicicleta finalment la hi devia regalar a n’Àlex abans d’acomiadar-me de l’illa a finals de juny.

Punta Galera, Eivissa

Però abans que al juny acabés el curs escolar, la primavera havíem decidit viure-la a la ciutat d’Eivissa. Vam llogar un pis amb cert encant i balcó solejat a l’únic racó de la plaça del Mercat Vell, davant per davant de la porta de les murades de dalt Vil·la.

Quinze anys després d’aquella primavera de 1996 el cap de setmana passat tornava a ser a la plaça del mercat, aquesta vegada amb el meu company, després que haguéssim deixat les maletes a l’Hostal Marina. Havíem partit de Menorca a les onze del matí amb un vol directe i encara estava molt i molt gratament sorprès de la facilitat de plantar-nos a Eivissa amb tan poc espai de temps –feia quinze anys no hi havia vols directes entre les dues illes i l’intermedi de Son Sant Joan me les havia fet fer enfora en el meu record d’idees geogràfiques. Dissabte passat al migdia, abans de partir -aquesta vegada amb el bus 11- del carrer d’Isidor Macabich cap a la platja de Ses Salines per arribar a Es Cavallet, ens vam aturar a la farmàcia de prop de la plaça a fi de proveir-nos, entre altres productes, de Turvital, una beguda energètica de pròpia fabricació farmacèutica.

Me n’havia oblidat del tot, de l’existència del Turvital, fins que una amiga del mercat de Maó, a qui vaig comentar que anàvem a fer uns quants dies a l’illa pitiüsa, me’n va fer revenir el record. Durant un sopar em va explicar que ella, probablement mentre jo vivia a Eivissa, o potser abans, distribuïa el producte a Menorca i que la marca Turvital li havia fet criar la mala fama, entre amistats i altres enveges, de provocar-li una activitat sexual amb frenesí i sense fre i mesura.

Després d’anar a la farmàcia vam anar al forn de Can Vadell, amb el desig de tornar a provar el millor flaó d’Eivissa. Com no gaires llocs de l’illa que la seva gairebé impossible existència ha fet esdevenir pintorescos, el forn de Can Vadell encara es manté viu. Vaig afegir al dolç dues magdalenes eivissenques, amb força calories d’ametlla. Allà mateix al forn ens van fer un parell de panets de serrano per menjar-nos-els abans d’anar a la platja. Després de la madona de l’estanc entre l’hostal i el mercat, a Can Vadell va ser la segona vegada que aquell primer dia sentia parlar pagès, el nom que els evissencs usaven –usen?- per anomenar el seu català.

(Walter Bejamin a Eivissa)

Narcís a Prenzlauer Berg

He perdut el compte dels meus viatges a Berlín. Després del viatge a Roma al gener, la capital alemanya va ser la segona destinació de l’any al febrer. Hi vaig tornar al març, al juliol i hi torno ara al desembre. De vegades em vénen ganes d’asseure’m i recapitular. Molts dels viatges els podré reconstruir a partir d’aquest bloc mateix. Crec que el primer va ser al 1996, ara fa gairebé quinze anys tornant de Dresde, i la ciutat ha canviat força des de llavors. Hi ha alguna ciutat europea que hagi canviat tant de fesomia com Berlín en els darrers vint anys? Pregunta cursi: hi ha alguna ciutat europea que m’hagi desbaratat tant els bàtecs del cor? Hi ha alguna ciutat europea o no que porti tants noms? Jordi, Tòfol, Thomas, Lubos, Dirk i punt.

El viatge de finals de febrer també ha esdevingut un clàssic dels meus tours geogràfics, però enguany probablement no serà a Berlín. Tinc reservat el vol a Barcelona, però aquesta vegada només a fi d’enllaçar amb una altra destinació –i això em sona a la locució que em porta en autobús de l’aeroport a casa-, probablement Londres.

Però com que m’he proposat resseguir els viatges del 2010, ara li toca efectivament una altra vegada a Berlín, destí del meu segon viatge d’enguany. Hi vaig arribar de nit. Havia reservat bed & breakfast al barri de Prenzlauer Berg, molt a prop de l’U-Bahn Eberswalder Straβe. Puc recomanar fervorosament l’habitació del pis on em vaig allotjar, no només atesa l’amabilitat dels amfitrions, sinó també per la situació. Havia arribat a l’aeroport de Schönefeld i l’S-Bahn em va portar gairebé directament a l’estació de Schönhauser Alle. Hi vaig fer quatre nits, l’última memorable, com sol passar sempre. El berenar no era inclòs.

Llàstima que la memorabilitat de l’última nit no pugui ser detallada aquí, en aquest lloc tan obert! De vegades penso que això d’escriure en un bloc com aquest es contradiu amb l’ànsia de fer públic l’íntim universal. Tampoc s’hi adiu la crònica. En qualsevol cas: allò que parlàvem dels batecs en realitat no gens cursis del cor que ressonen fins a aquests moments...

Un dels llocs comuns d’aquells dies a Berlín va ser un forn d’una cantonada de –crec recordar- la Kollwitzstraβe, que m’havien recomanat els meus amfitrions. Hi anava a berenar. Perquè un forn a Berlín no només és un forn: també és un cafè. Hi demanava la meva baguette diària de salmó i el meu caffe latte, o dos, una barreja per a mi esplèndida de bon dematí. Sortia al fred diàfan de la terrassa, m’asseia a taula i em desplegava a la falda la manta arravada sobre la cadira. Després de berenar, una cigarreta deliciosa i la lectura transparent de Social Intelligence, neuropsicologia emocional de no sempre fàcil aplicació.

I en aquestes que el segon dia, dissabte dematí, va aparèixer Manfred, pintor bohemi i, és clar, excèntric, que es va acostar des de la taula del davant i, tot d’una, em va demanar la mà, i no precisament per llegir-me-la. Vaig respondre afirmativament i espontània a la seva requesta. El nostre matrimoni va durar bona part d’aquell matí i el dia següent, diumenge, que vam quedar per visitar la Gemälde Galerie del Kulturforum, on hi havia una exposició de dibuixos de Joshua Reynolds. L’exposició temporal va resultar minsa, però també és clar que no es desaprofita la proposta de visitar la millor pinacoteca berlinesa de la mà d’un pintor alemany que havia viscut l’Eivissa hippy i la Barcelona transvestida del seus millors temps, fugint dels grisos. Del museu vam retornar a Prenzlauer Berg i vam anar al Flohmarkt del Mauerpark dels diumenges. La nostra breu vida de parella sense consumació sexual va acabar menjant una currywurst i prenent una cervesa al mercat després d’haver resseguit les parades a la recerca d’una bossa de mà de dona vermella i explosiva, la bossa, que es requeria com a motiu simbòlic de la seva darrera exposició.

No estic en condicions d'explicar ara per què aquest post es titula "Narcís a Prenzlauer Berg".

Venedors ambulants i xiringuitos de platja

Maite Salord, font d’inspiració, m’ha fet tornar les ganes d’escriure. És ben ver, que de vegades, en posar-m’hi, som una mica incendiari. Deu ser que, com que en general m’agraden més les perifèries que els centres d’ortodòxia, els meus escrits de caliu de vegades treuen espurnes.

Ara mateix, si voleu, trauré un altre tema candent, que va ser insinuat fa un parell de dies al seu bloc quan un comentarista anònim va ironitzar, a fi de menystenir-la, l’aparició dels venedors ambulants a les platges, verges o no, de Menorca. Ho recordareu: “capell de palla, camisa de flors, uns ‘pirates eivissencs’ i avarques des Mercadal”, tot cridant en veu alta: “pipes, polos, cacauets, síndria, meló, pinya… tot baratet”. I ara imaginau-vos que sou de vacances tot gaudint del sol i de l’oratge de la mar i sentiu l’oferiment d’aquests fruits saborosos. Tal vegada la fantasia d’altres consistirà a vestir el jovencell o la jovencella d’una altra guisa: amb speedos marca Marc & Adriano, per exemple. No coneixeu la marca? No us preocupeu: és un disseny menorquí de banyadors que aquest estiu causarà furor. I ara que hi pens, ja n’hi ha d’aquests joves a les platges de l’illa i venen pareos i joiells de factura potser eivissenca tot corrent el risc que aparegui un guarda d’uniforme, extemporani i fora de lloc, que els foragiti deveres i corrents. I això, en circumstàncies semblants, ha ocorregut davant dels meus ulls! A mi m’hagués encantat haver pogut guanyar quatre duros d’aquesta manera, amb la visió romàntica i sensual de la pell bruna colrada pel sol i amb les cuixes fortes de caminar per l’arena; en tost d’això vaig passar estiu sencer rere estiu sencer fent feina en un restaurant de Fornells sense cap dia lliure a l’estiu, amb un sou miserable i havent de posar bona cara als clients. Experiències com aquesta encara són a l’ordre del dia a Menorca. Era menor d’edat jo aleshores, però –ai!- mai no va aparèixer, no, cap àngel de la guarda que em salvés els meus estius de joventut. I per què no? Polos de la desterrada Menorquina i síndries i melons dels horts menorquins!

Però allò es va acabar, afortunadament! I llavors van arribar els anys pitiüsos, primer a Formentera i després a Eivissa. Te’n recordes (per cert, on ets que encara no has aparegut per plaça?), d’aquells dinars al xiringuito de la platja d’Illetes de Formentera? Eivissa!, per què tant d’odi? Coses bones i dolentes, com per tot! Fa més de deu anys d’això, a cala d’Hort, un magnífic guisat de peix pitiús amb safrà acompanyat de vi blanc fresc i cuinat per una espectacular madona eivissenca, extasiats veient com finalment es ponia el sol darrere es Vedrà, altiu i imponent. Esper que ho puguin continuar conservant, tot allò! I que els pescadors segueixin pescant i que madona ufanosa continuï elaborant magnífics plats eivissencs i que segueixi fent i delitant clients com aquell dia de primavera ens va delitar a nosaltres, que encara ens en recordam.

Ja ho veieu, jo per a festes i celebracions sempre hi estic a punt! A ca nostra a Menorca, a Eivissa o a la vall del Loira, qualsevol lloc m’està bé. A més tenim el millor organitzador d’esdeveniments festius de tota l’illa, que ja pot començar a fer el recompte de participants i, pel que fa a mi, ja sap que pot disposar del que vulgui i necessiti, sobretot si les ocasions són com aquesta: dos mil comentaris al bloc de Maite Salord! Tot i que a mi en realitat, i amb tota modèstia, m’agradaria ser el 2000 NOU.

Castell de Chambord
Vall del Loira

Catalans a Berlín, Berlin is in Germany

Berlín forma part inqüestionable de la meva geografia. La primera vegada que hi vaig anar el mur ja havia caigut. Els esdeveniments de novembre de 1989 els vaig viure a través de la televisió a Menorca. El meu pare era viu i encara entenia les coses. Tots dos sèiem al menjador. Jo ja hi havia estat un cop, a Alemanya: ara mateix m’acabo d’adonar que enguany fa vint anys que hi vaig anar per primera vegada. Devia ser precisament la tardor de 1988, aleshores tenia vint anys, a punt de complir-ne els vint-i-un. Fa vint anys que tinc vint anys. Va ser Frankfurt, la primera ciutat que vaig conèixer del país, a través d’un Erasmus.

Ara fa una estona que acabo de veure una pel·lícula que transcorre a Berlín: Berlin is in Germany. Dimecres passat la vaig agafar en préstec de la videoteca de l’Escola d’Idiomes de Maó. Feia temps que la volia veure, però m’hi va acabar de decidir el fet que l’altre dia, tot visitant la web dels Catalans a Berlín, vaig veure que li havien dedicat una entrada i, entre d’altres, l’havien ressenyada sota la categoria de “Berlín ciutat de cine”. És del director Hannes Stöhr i va ser rodada el 2001.

Martin surt de la presó després que li hagi estat rebaixada la pena d’assassinat per la d’homicidi. Hi havia ingressat en temps de la DDR, poc abans de la caiguda del mur. Basada en una història real, Martin era el darrer presoner de l’Est en sortir en llibertat. El supervisor de la vivenda on vivien ell i la seva dona havia trobat onze anys enrere estris al celler de l’edifici que denotaven clarament que tenien la intenció de sortir del país, i això era prohibit. Enfurit pel fet que l’home havia ficat els nassos allà on ningú no el cridava, Martin li va donar una empenta i el va fer caure, va ferir contra el wàter i va quedar estès mort a terra. La pel·lícula narra les penúries del protagonista -que té un fill que no coneix i que compta amb els mateixos anys que ell s’ha passat tancat a la presó- a l’hora d’intentar refer la seva vida a la ciutat.

Quan Martin és alliberat, la ciutat de Berlín viu transformacions evidents. En aquest sentit la història transcorre paral·lela en el temps a l’estat de coma de la mare d’Àlex a Good Bye Lenin!, una pel·lícula dos anys posterior. Hi ha moltes imatges en el film on Martin és al tramvia o al bus i veu els canvis de la ciutat, un bosc de grues que aixequen nous edificis. Han estat aquestes imatges que m’han fet recordar quan vaig ser a Berlín per primera vegada l’any 1996, quan la Potsdamer Platz no era res més que tot un descampat, i de les transformacions viscudes durant les innumerables vegades que hi he anat després fins l’última el passat mes de març.

Berlín s’ha convertit en una metròpoli oberta i cosmopolita i quan dic metròpoli oberta no em refereixo només a la mentalitat dels seus habitants sinó més aviat a la facilitat com rep els nouvinguts. Berlín és una ciutat accessible des del punt de vista econòmic per a la gent jove. No és difícil llogar-hi una habitació o un pis a un preu raonable, cosa gairebé impensable en ciutats com Madrid o Barcelona, per exemple. Potser els joves no s’hi fan rics, però hi troben possibilitats de feina i la feina els permet viure. Berlín atreu gent de tot el món, és fàcil fer-hi coneixences i el món cultural és a l’abast de tothom, i no només l’alternatiu. 

Quan de vegades conto que he estat a Berlín hi ha gent que se sorprèn i em demana com m’ho faig per anar-hi tan sovint. La meva resposta sempre és la mateixa: basta comparar el que pots comprar amb 20 euros a un mercat turc de Kreuzberg o al supermercat Aldi de la cantonada amb el que es pot comprar amb els mateixos doblers aquí a Menorca. El que a mi em sorprèn són els preus d’aquí i com la gent hi pot viure.

En fi, per tot això que acabo de dir i per altres qüestions més que hi vulgueu afegir, no és per casualitat que fins i tot a través d’Internet es pugui sentir com palpita la vida dels Catalans a Berlín.

Wilmersdorf & Kreuzberg, Berlín 2005

Oranienstrasse

M’agradaria retardar l’acció i parlar-vos de les meves vivències a Berlín abans que Busna hi vingués un cop acabat el curs. M’allotjava al barri de Wilmersdorf, a casa d’uns immigrants xilens, músics, amb una criatura, ella és cantant clàssica, amb coneguts a la Filharmònica de Berlín, molt maca, amb cabells rossencs i llargs i amb una veu preciosa; ell un idealista somiatruites, em va semblar. La criatura lletja, semblant al pare. Era la primera vegada que m’estava a Wilmersdorf, gairebé sempre que havia estat a la ciutat m’havia allotjat a Schöneberg, sempre a la banda oest, a prop de la Nollendorfplatz. 

Conec Mitte, el Tiergarten, Charlottenburg, Neukölln, Prenzlauer Berg, Friedrichshain,... i, tot i que també el coneixia, amb un grup d’alumnes del curs el primer dia a la tarda vam fer una visita, una espècie de gimcana, al barri de Kreuzberg. Kreuzberg és l’anomenat barri turc de la ciutat. Vam agafar el metro fins a l’estació de Görlitzer, Görlitzer Bahnhof, i vam enfilar l’Oranienstraße. L’Oranienstraße és un carrer ple de cafès, restaurants, botigues de qualsevol cosa, centres socials, culturals i d’exposicions... L’oficina electoral del partit Verd alemany no és gaire enfora i potser l’adjectiu que qualifica millor el barri sigui el d’”alternatiu”, és un barri diferent i variat, amb polítiques socials i d’habitatge d’esquerres i innovadores, on a més de turcs hi conflueix gent d’altres procedències, d’altres països, cultures, religions i llengües. És un carrer comercial, del petit comerç, res a veure amb el capitalisme de la Kurfürstendamm, de la Ku’Damm, l’avinguda de les marques de roba, perfums i joies, dels grans centres comercials, dels cafès i dels teatres burgesos... A Kreuzberg no n’hi ha, de burgesos, les botigues de roba i les llibreries són de segona mà. Els cafès són plens de gent diversa, jove, inquieta, emprenedora, amb projectes, i que ha decidit prendre una cervesa i disfrutar dels amics, del carrer i de la vida. L’ambient és meridional, gairebé hi ha més vida al carrer allà que no als carrers de Palma, sobretot en diumenge, quan a Berlín tothom queda per berenar al carrer, a qualsevol hora, fins a les cinc de la tarda si la nit anterior ha estat llarga i, si no, de bon matí a llegir el diari. Hi ha botigues de menjar i restaurants indis, turcs, xinesos, italians, japonesos, espanyols o llatinoamericans, cubans... 

Entrem a una llibreria i al fons hi ha una galeria amb una exposició sobre hermafrodites, gent amb doble sexe. Continuem i entrem a la seu d’un grup religiós, els alevites, i un company del grup que és de l’Iran, de nom Amir, els demana sobre la seva procedència religiosa, si són sumites o bé xiïtes, crec recordar. Un dels alevites era bell.  A Kreuzberg sí, que la llengua franca és l’alemany, és la llengua de comunicació entre uns i altres i en el fons nosaltres cinc procedim del Canadà, de Portugal, de Dinamarca, de l’Iran i jo d’aquí, i parlem amb un alevita en alemany. 

Prosseguim la nostra ruta i descobrim petges del mur de Berlín a l’asfalt del carrer: dues línies de llambordes que ressegueixen el traçat del mur. Kreuzberg va restar a la banda oest de la ciutat, a la zona d’ocupació americana, i limitava amb Mitte, zona d’ocupació soviètica, a la Friedrichstraße, al Check Point Charly, avui en dia ple de turistes i de botigues de souvenirs, trossos de mur, samarretes amb la falç i el martell i coses per l’estil. En algun moment del recorregut ens vam aturar a fer un Dönner Kebab, després vam continuar l’itinerari fins a un dels canals, a les voreres dels quals al matí els turcs hi fan mercat. La gent del barri passeja per les ribes del canal, infants venen joguines, revistes, vídeos i altres objectes atrotinats damunt dels ponts. Passejant descobrírem una sinagoga, havíem passat per l’església catòlica de Sant Miquel i també havíem reparat en l’existència de mesquites. Jo recordava aquell canal, d’haver-hi passejat per la riba un matí assolellat de mercat amb en Jordi durant el nostre primer viatge a Berlín.

El bombardeig de Dresde

Bernardo Bellotto

El vespre d’abans d’ahir, dilluns dia 13 de febrer, era estirat al sofà i llegia Als ich ein kleiner Junge war d’Erich Kästner. Seria massa llarg explicar ara les circumstàncies que m’han portat a interessar-me per aquest llibre, el primer que llegeixo de l’autor, però sí que les resumiré dient que més aviat els motius eren en un principi extraliteraris. Diguem que senzillament formava part d’una llista de llibres recomanats i com que desconeixia l’escriptor tantes vegades citat vaig decidir descobrir-lo. Vaig intentar sense èxit comprar el llibre a Hamburg i finalment el vaig trobar a la Mayersche Buchhandlung de Colònia, una gran llibreria del Neumarkt. La primera sorpresa la vaig tenir en assabentar-me que Kästner era de Dresde i per aquest mer motiu es va veure sobtadament incrementada la meva motivació. Al mes d’agost d’enguany s’acompliran deu anys de la meva estada d’estiu a la capital de Saxònia. Puc afegir que aquest mateix estiu de 2005 el tren en el qual em dirigia de Berlín a Praga es va returar un moment a l’estació central d’aquesta ciutat, de la qual s’intuïa des de lluny el campanar d’alguna de les esglésies.

Tot just he començat a llegir el llibre. Kästner parla dels seus ancestres, dels seus pares, que havien hagut d'emigrar del camp a l’urbs per motius econòmics, i, abans d’endinsar-se en la reconstrucció literària de la seva infantesa i la seva joventut, escriu sobre la ciutat on va néixer. Hi diu que si ell, a més de posseir el do de saber distingir entre allò que està bé i el que està malament, sap valorar també el que és bell diferenciant-ho d'allò que és lleig, això es deu a la sort d’haver nascut a Dresde, que saber preuar el que és maco no ho va haver d’aprendre ni als llibres, ni a l’escola, ni a la universitat, ja que des de petit “vaig poder respirar la bellesa com els fills del guardabosc l’aire del bosc” –“ich durfte die Schönheit einatmen wie Försterkinder die Waldluft”. Aleshores evoca les belleses de la seva ciutat inhalades quan era jove: l’església catòlica del palau de la cort, l'esvelta Frauenskirche, el delicadíssim Zwinger, el castell de Pillnitz, el carrer de Palau i tants altres edificis nobles i carrers honorables que van ser l’escenari dels primers anys de la seva vida.

No és debades que la seu de la residència dels reis Saxònia, d'August el Fort -també rei de Polònia un cop convertit al catolicisme- per exemple, fos coneguda arreu com la Elbflorenz, la Florència a la vora del riu Elba, que pintors de perspectives com ara els venecians Canaletto o Bernardo Bellotto rebessin l'encàrrec de pintar-la fins a la sacietat i que fos estada inexcusable de viatgers universals com Giacomo Casanova. Tot això darrer no ho explica Kästner, això darrer forma part de la meva pròpia idealització de la ciutat. Aquest darrer estiu no vaig fer estada a Dresde, no vaig tenir temps de davallar del tren que em portava a Praga, però assegut al costat de la finestra veia com se succeïen els paisatges i els pobles de l’altra banda de la vall mentre d'horabaixa remuntàvem el riu per les ferrovies de la riba. 

Finalment, l’últim mes de desembre es va tancar el cicle: era assegut un altre capvespre a Sant Pauli, al port d’Hamburg, i mentre al solpost contemplava el decurs fluvial pocs quilòmetres abans de la desembocadura, pensava que tot aquell cabal havia sorgit de Txèquia i que havia travessat Saxònia i bona part d’Alemanya.

Ahir vespre, dimarts dia 14 de febrer, tornava a llegir Kästner, que va voler narrar la seva infantesa i la seva joventut. En enumerar les belleses de la ciutat de l’Elba, l’escriptor afirma que Dresde era una ciutat meravellosa i que el podem ben creure, que de fet l’"hem de creure", perquè ningú de nosaltres, per molt que el nostre pare sigui ric, pot viatjar-hi ara amb el tren a fi de comprovar si té raó o no, ja que la ciutat de Dresde ja no existeix: “Denn die Stadt Dresden gibt es nicht mehr”. De vegades la vida és juganera i li plau fer-nos ballar el cap i deixar-nos perplexos, estabornits al sofà: Dresde va ser totalment destruïda per vuit-cents avions bombarders i ho va ser justament un dia 13 de febrer d’ara fa exactament seixanta-un anys, al 1945. La meravellosa bellesa de la ciutat de Dresde d’abans d’ahir, ahir ja no existia, la ciutat havia estat arrasada en un sol dia mentre jo llegia plàcidament el llibre de Kästner estirat al sofà de casa.

Però si un no creu en les coincidències de la vida, aquí n’hi va una altra: mentre abans d’ahir, dia 13 de febrer, llegia al sofà de casa i la ciutat de Dresde era bombardejada, vaig rebre una telefonada. Era el meu amic Siegwin, aquest és el seu nom de batalla, de la qual tot sovint en sol sortir victoriós. M’havia cridat perquè havia estat revisant el seu blog negre de ratapinyaire i volia que li donés l’adreça del meu per fer-hi una ullada. Ahir vespre, dia 14 de febrer, vaig creure entendre de sobte un altre motiu, potser causal, de la seva trucada del dia anterior: en el seu blog Siegwin passa revista a biografies o fets històrics que van ocórrer “Tal dia com avui” i hi té un article dedicat al record de la destrucció de Guernika, la primera ciutat bombardejada de forma massiva des de l'aire per l'aviació alemanya durant la Guerra d'Espanya. Tot això, però, ell no m’ho va dir. Ell solament em va demanar l’adreça del meu blog després que –em va dir- hagués estat revisant el seu, que no tocava des de feina mesos.

La pròxima vegada que parli amb ell li demanaré sobre la veracitat de la meva sospita, però en qualsevol cas l’afortunada coincidència persisteix, perquè Siegwin és una de les persones que conec que té més relacions –personals fins i tot- amb la Florència de l’Elba. Kästner acaba així l’evocació de la darrera ciutat alemanya bombardejada un cop s'era ja fora de temps, fora de joc bèl·lic, incomplint per tant totes les regles del Dret Internacional: “Els governs de les grans potències discuteixen encara avui sobre qui va assassinar Dresde. Encara avui es discuteix si sota del no-res hi jauen cinquanta mil, cent mil o dos-cents mil morts. I ningú vol reconèixer haver-ne estat el culpable. Tothom diu que són els altres els que en tenen la culpa. Ah!, a què treu tanta discussió? Amb això no tornareu Dresde a la vida! Ni la seva bellesa ni els seus morts! En el futur castigueu els governs, i no els pobles! I no els castigueu un cop ja hagi succeït tot, castigueu-los tot d’una! Sona més fàcil del que realment és? No. És més fàcil del que sona”. Dedic aquest escrit a na Bettina, de Palma, i a en Miquel, de Dresde. Oh! Perdó! A l'inrevés.

Erich Kästner, Als ich ein kleiner Junge war. Dtv