Literatura i cinema de l'Holocaust

L'ami retrouvé

Tenia vint-i-dos anys quan vaig llegir KL Reich, de Joaquim Amat Piniella, entre el desembre de 1989 i el gener de 1990 a casa dels meus pares a Menorca. Estava fent el quart curs de Filologia a la UAB i es tractava la literatura de l’exili. Podria ben bé ser que de qui primer vaig sentir el nom tant de l’autor com de l’obra fos del mateix professor, Jordi Castellanos, que impartia l’assignatura. Recordo aquell Nadal i Cap d’Any llegint a casa a Mercadal la novel·la que havia escrit l’autor manresà als trenta-quatre anys sobre la seva pròpia experiència en un camp de concentració, el de Mathausen, tot just després de ser alliberat.

Imagino que devia ser alguns mesos abans que havia vist, en algun cinema de Barcelona, mentre era en cartellera, Au Revoir les enfants, de Louis Malle. A la pel·lícula, premiada a Cannes, el director explica la seva vivència quan de petit va presenciar la detenció, per part de les forces d’ocupació nazis, d’un amic seu, jueu, a l’escola dels afores de París on tots dos eren internats.

Coincidint amb la lectura de KL Reich, al cinema també hi van fer L’ami retrouvé, del director Jerry Schatzberg, basada en la narració de l’escriptor alemany Fred Uhlman, que a Reunion -el títol original de la novel·la- també conta, en anglès, l’experiència de dos infants adolescents abans de la deportació d’un d’ells. Totes dues pel·lícules se m’han fet inoblidables com a referents de l’amistat entre aquells companys d’escola provinents de famílies de l’alta burgesia i l’aristocràcia europees en temps de guerra.  

Vaig llegir L’Amic Retrobat en català anys més tard, als trenta, durant els cursos acadèmics que vaig fer a Maó a finals dels 90.  Al contrari d’Au Revoir les enfants, que sí que he tornat a mirar en DVD, L’ami retrouvé, no l’he tornada a veure mai més des de llavors. En canvi, sí que vaig rellegir-la el novembre de 2001 a Palma, en l’intent també de fer conèixer entre els estudiants adolescents la persecució nazi dels jueus i l’Holocaust en els camps de concentració i extermini.   

També va ser en part amb aquesta mateixa finalitat que vaig llegir El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada. En pensar en aquesta altra novel·la curta no puc fer de manco que tornar a sentir de rerefons en el meu cap les fugues de Bach. Tant L’Amic Retrobat com El violí... són lectura freqüent a les escoles de Secundària del nostre país. També va ser al 1997, quan tenia trenta anys, que va aparèixer als cinemes la pel·lícula de Roberto Benigni La vita è bella, que era basada en una novel·la de l’autor romà Rubino Romeo Salmoni que, malgrat haver de tornar a reviure’n els fets, també havia volgut emprar el mirall de la literatura per deixar el seu testimoni de l’horror.

On primer vaig sentir a parlar de Der Vorleser, de Bernhard Schlink, va ser a Dresde el 1996, poc després d’haver estat publicada, però finalment vaig llegir per primera vegada la novel·la entre Berlín i Palma l’agost de 2000: havia estat el meu llibre de capçalera mentre feia un curs d’alemany al Goethe Institut de Mitte. En aquells anys, la novel·la ja s’havia convertit en lectura recurrent entre els estudiants dels instituts de Secundària dels països de parla alemanya, alhora que s’aixecava la controvèrsia de la relació amorosa -sexual- entre un adolescent i una dona amb un passat misteriós, que es va desvetllant a poc a poc i al cap dels anys. El 2007 l’obra va ser lectura de l’EOI de Maó, en què feia feina. La versió cinematogràfica The Reader, d’Stephen Daldry, és del 2008. Quan la vaig mirar al DVD de casa ja no era en cartellera.   

El maig de 2005 vaig tornar a llegir l’experiència d’un altre home que, com Amat Piniella, va posar-se a escriure el seu testimoni sobre l’Holocaust tot just després de ser alliberat, en aquest cas d’Auschwitz. Entre d’altres motius, m’havia matriculat al segon curs d’italià per poder llegir-hi obres en original. Tinc el llibre aquí al costat damunt l’escriptori: a Se questo è un uomo, l’escriptor torinès Primo Levi parla també dels ebrei Saloniki, i en un peu de pàgina s’explica el següent: “essi costituivano la piú grande ed antica comunità ebraica della Grecia.  Molti di loro parlavano un dialetto spagnolo, perché erano dischendenti da ebrei espulsi dalla Spagna verso il 1500”.

No m’estendré sobre la lectura de The Boy in the Sriped Pyjamas, del dublinès John Boyne.  Tot i que també prou extraliterària, i en un altre context, ja li vaig dedicar una entrada: era l’octubre de 2008 i acabava de llegir la novel·la al costat de la mar. La pel·lícula, de Mark Hermann, vaig anar a cercar-la a continuació a la Biblioteca de Maó i també la vaig mirar a casa després que hagués estat projectada als cinemes. Ara farà un parell d’anys la vaig tornar a mirar amb els meus alumnes d’anglès quan tenien devers tres anys més que el protagonista. A John Boyne li vaig seguint la pista, i ara fa poc he descobert que ha escrit una novel·la de temàtica lgtb que transcorre durant la I Guerra Mundial, justament enguany que se’n compleix el centenari de l’inici.  

Els llibres esmentats, molt diferents entre ells per diverses raons, tracten un mateix tema -l’Holocaust-, trascorren en un indret ben concret -els camps de concentració i d’extermini nazis- i en una època ben determinada. El que sobretot els distingeix és aquest fet: d’una banda la narració novel·lada d’una realitat viscuda en pròpia pell -amb tot el pes de la memòria i el record reviscut- i, de l’altra, la recreació literària d’una història, d’uns personatges i d’unes vivències que no són les personals. De quatre de les set obres se n’ha fet una versió cinematogràfica.  Solament la pel·lícula Au Revoir les Enfants, no és basada en cap llibre.  Al marge d’explicar una història autobiogràfica, emperò, té molt de literari…  

A aquest recull de llibres i pel·lícules sobre l’Holocaust li’n seguirà un altre d’obres exclusivament cinematogràfiques que també tracten de l’Alemanya nazi i la Segona Guerra Mundial.  N’hi ha una bona llista. 

Adéu als infants republicans. Plaça de la Conquesta, Maó

Des de ca meva fins a la plaça de la Conquesta de Maó només hi ha uns deu minuts a peu, però el viatge històric que s’hi pot fer és incommensurable. Geogràficament s’acaba sortint a l’Arravaleta pel carrer del Nord, que dóna al vent de Tramuntana. Es deixa el Carme a la dreta -església i claustre-, es passa per davant del mercat del peix i s’enfila amunt cap al portal del Mar -amb vistes al port des de dalt de la Costa de ses Voltes.

La plaça de la Conquesta és la part més antiga de la ciutat, indret equívocament inexpugnable, enlairat dalt dels penyals.  Hi vaig amb relativa freqüència perquè hi ha la biblioteca pública, situada a l’antiga casa de la família Mercadal, amb una col·lecció no gens menyspreable de films en DVD.  De llibres, no en prenc cap mai en préstec.  De pel·lícules, sí; una de les darreres: Au Revoir les Enfants.

Au Revoir les Enfants, de Louis Malle, la vaig tornar a mirar -per segona vegada?- dimecres passat al reproductor de DVDs de casa després d'haver-ho fet més d’un quart de segle abans en qualque cinema de Barcelona -no l’havia tornat a veure des de llavors? O tal vegada sí, per rememorar un altre cop el trasbals d’emocions que m’havia produït?  Em pensava que l’havia vista per primera vegada al cinema el 1986, però no, devia ser el 1987, any en què va guanyar el Lleó d’Or al festival de Venècia.  Forma part de la meva llista particular de pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, així mateix com L’ami retrouvé (Reunion, L’Amic Retrobat), que també devia veure a Barcelona un parell d’anys més tard.  Tant l’una com l’altra enalteixen l’orgull discret i l'exquisida sensibilitat del nen hebreu preadolescent i cultivat, orgull i sensibilitat focalitzats en la música i la literatura.

En realitat, la plaça de la Conquesta de Maó, amb l’estàtua fatxenda -llegeixi’s de 1950- del conqueridor medieval Alfons III, no existia de fet abans de 1944, en què es van acabar d’enderrocar les antigues cases que les bombes llençades per l’aviació italiana, alemanya i espanyola havien destruït al final de la Guerra Civil en el transcurs de la Batalla de Menorca, en què l’illa finalment es va haver de rendir davant les tropes franquistes. 

En qualsevol cas, l’indret devia ser molt probablement un intricat de carrers medievals. Recordo haver participat a finals dels anys noranta en una visita guiada per Maó, durant la qual se’ns va obrir una portalada del costat mateix de la Biblioteca.  S’hi entreveia el que quedava de l’estreta silueta d’un carrer àrab, apuntalat per bigues d’una banda a l’altra i que evocava amb força la porta suposadament àrab de la costa de cas General.  

Després del bombardeig, la façana de la casa Mercadal, la seu actual de la biblioteca pública, va quedar ben bé a la vista i des de llavors ençà presideix la plaça.  Entre els edificis circumdants, pels quals queda encabida, hi ha els murs feixucs de la façana posterior de l’església de Santa Maria, del segle XIX.

A Au Revoir les Enfants Malle narra cinematogràficament la pròpia experiència. A principis dels anys quaranta a la França ocupada pels alemanys, i amb la finalitat d’apartar-lo de la guerra, Louis -Julien Quentin a la ficció- va ser internat pels pares en un col·legi catòlic de frares, collège d’Avon, a prop de Fontenaibleau, juntament amb el seu germà gran Bernard. Allà hi va fer un amic dos anys més gran que ell, Hans Helmut Michel -Jean Bonet-, que després va resultar ser jueu -Jean Kippelstein .  La Gestapo el va descobrir i el va arrestar a mitjans de gener de 1944 juntament amb dos al·lots hebreus més que el pare Jacques -Père Jean- havia fet amagar a l’internat per protegir-los dels nazis.  L’amic hebreu de Louis va ser exterminat al febrer al cap de concentració d’Ausschwitz quan tenia 14 anys.  El frare protector va ser deportat a Mathausen i hi va morir una setmana després de l’alliberament.  

Arrambat al mirador del pont des Castell que dóna al port de Maó des de la plaça de la Conquesta, el 8 de febrer de 1939 es va veure salpar cap a Marsella el HMS Devonshire, el vaixell de la marina britànica carregat amb centenars de refugiats republicans menorquins que, després de perduda la Guerra, fugien cap a França.  Talment com el pare Jacques, catòlic, molts d’ells serien deportats finalment al camp de concentració de Mathausen, on la major part hi va perir.

My Beautiful Laundrette

My Beautiful Laundrette (1985) va ser una de les primeres pel·lícules que vaig veure durant la meva època d’estudiant a Barcelona. Als vint anys em va commoure i sempre he guardat aquella primera emoció. En sortir del cinema omplien les meves impressions la motivació de la parella per guanyar-se la vida i fer-se amb un espai amable i rendible, les dificultats que hi trobaven en el Londres hostil dels anys vuitanta, les barreres culturals que imposava la immigració pakistanesa.

Em vaig quedar amb el nom del guionista, Hanif Kureishi, l’autor de El buda en el suburbi –The Buddha of Suburbia (1990)–, de qui molt més tard he llegit The Body (2003). Vaig esperar que sortissin les següents dues pel·lícules del director, Stephen Frears: Ábrete de orejas –Prick up your ears (1987)–, sobre la relació de l’escriptor Joe Orton i el seu amant, i Sammy i Rosie se lo montan –Sammy and Rosie Get Laid (1987). A partir de Dangerous Liaisons (1988), que també em va agradar molt, vaig perdre una mica la pista a Frears i ell aquella manera de fer cinema dels començaments.

Catalans a Berlín, Berlin is in Germany

Berlín forma part inqüestionable de la meva geografia. La primera vegada que hi vaig anar el mur ja havia caigut. Els esdeveniments de novembre de 1989 els vaig viure a través de la televisió a Menorca. El meu pare era viu i encara entenia les coses. Tots dos sèiem al menjador. Jo ja hi havia estat un cop, a Alemanya: ara mateix m’acabo d’adonar que enguany fa vint anys que hi vaig anar per primera vegada. Devia ser precisament la tardor de 1988, aleshores tenia vint anys, a punt de complir-ne els vint-i-un. Fa vint anys que tinc vint anys. Va ser Frankfurt, la primera ciutat que vaig conèixer del país, a través d’un Erasmus.

Ara fa una estona que acabo de veure una pel·lícula que transcorre a Berlín: Berlin is in Germany. Dimecres passat la vaig agafar en préstec de la videoteca de l’Escola d’Idiomes de Maó. Feia temps que la volia veure, però m’hi va acabar de decidir el fet que l’altre dia, tot visitant la web dels Catalans a Berlín, vaig veure que li havien dedicat una entrada i, entre d’altres, l’havien ressenyada sota la categoria de “Berlín ciutat de cine”. És del director Hannes Stöhr i va ser rodada el 2001.

Martin surt de la presó després que li hagi estat rebaixada la pena d’assassinat per la d’homicidi. Hi havia ingressat en temps de la DDR, poc abans de la caiguda del mur. Basada en una història real, Martin era el darrer presoner de l’Est en sortir en llibertat. El supervisor de la vivenda on vivien ell i la seva dona havia trobat onze anys enrere estris al celler de l’edifici que denotaven clarament que tenien la intenció de sortir del país, i això era prohibit. Enfurit pel fet que l’home havia ficat els nassos allà on ningú no el cridava, Martin li va donar una empenta i el va fer caure, va ferir contra el wàter i va quedar estès mort a terra. La pel·lícula narra les penúries del protagonista -que té un fill que no coneix i que compta amb els mateixos anys que ell s’ha passat tancat a la presó- a l’hora d’intentar refer la seva vida a la ciutat.

Quan Martin és alliberat, la ciutat de Berlín viu transformacions evidents. En aquest sentit la història transcorre paral·lela en el temps a l’estat de coma de la mare d’Àlex a Good Bye Lenin!, una pel·lícula dos anys posterior. Hi ha moltes imatges en el film on Martin és al tramvia o al bus i veu els canvis de la ciutat, un bosc de grues que aixequen nous edificis. Han estat aquestes imatges que m’han fet recordar quan vaig ser a Berlín per primera vegada l’any 1996, quan la Potsdamer Platz no era res més que tot un descampat, i de les transformacions viscudes durant les innumerables vegades que hi he anat després fins l’última el passat mes de març.

Berlín s’ha convertit en una metròpoli oberta i cosmopolita i quan dic metròpoli oberta no em refereixo només a la mentalitat dels seus habitants sinó més aviat a la facilitat com rep els nouvinguts. Berlín és una ciutat accessible des del punt de vista econòmic per a la gent jove. No és difícil llogar-hi una habitació o un pis a un preu raonable, cosa gairebé impensable en ciutats com Madrid o Barcelona, per exemple. Potser els joves no s’hi fan rics, però hi troben possibilitats de feina i la feina els permet viure. Berlín atreu gent de tot el món, és fàcil fer-hi coneixences i el món cultural és a l’abast de tothom, i no només l’alternatiu. 

Quan de vegades conto que he estat a Berlín hi ha gent que se sorprèn i em demana com m’ho faig per anar-hi tan sovint. La meva resposta sempre és la mateixa: basta comparar el que pots comprar amb 20 euros a un mercat turc de Kreuzberg o al supermercat Aldi de la cantonada amb el que es pot comprar amb els mateixos doblers aquí a Menorca. El que a mi em sorprèn són els preus d’aquí i com la gent hi pot viure.

En fi, per tot això que acabo de dir i per altres qüestions més que hi vulgueu afegir, no és per casualitat que fins i tot a través d’Internet es pugui sentir com palpita la vida dels Catalans a Berlín.

Roger Friedlein, Frankfurt, la Fira del Llibre i la poesia

Talment com em va passar l’altre dia, tot fent memòria del curs de literatura alemanya que vaig fer durant el mes d’agost passat, he descobert una cosa que m’ha cridat moltíssim l’atenció: una web alemanya sobre poesia amb poemes procedents d’infinitat de literatures: lyrikline. Els he sortejat per llengües tot fent clic damunt “Katalanisch”. M’han aparegut cinc autors: Enric Casasses, Eduart Escoffet, Francesc Parcerisas, Josep Ramon Roig i una poetessa, Ester Xargay. Hi ha una petita ressenya biogràfica de cadascun dels poetes, una recopilació de les seves publicacions, un llistat dels seus premis i, el que és més important, tota una sèrie de poemes en versió original i traduïda a l’alemany. N’he llegit uns quants i aquest, d’Enric Casasses, m’ha impactat, perquè m’agrada l’erotisme i l’erotisme de la paraula encara més:

La manera més salvatge

La manera més salvatge,
selvàtica i salvadora
de moure el cos, la manera
més subtil i muscular,
més a prop de la MatèriaFeta Font Perquè Font És,
el moviment del cos més
insultant de tots i, sí,
si vol, el més amorósés la paraula i parlar.

Però això no és tot! Aleshores n’he volgut llegir la traducció alemanya i m’ha sacsejat l’alegria en descobrir que el meu amic Roger no me n’havia dit res, que en fos l’autor, de la traducció, que hagués traduït aquest i molts dels altres poemes catalans que apareixen en aquesta web: el meu amic Roger, el primer noi alemany que vaig conèixer personalment a la meva vida durant la meva primera visita a Alemanya, concretament a Frankfurt, ara fa exactament 19 anys, i per tant també la primera persona, juntament amb la seva família, amb qui vaig començar a pronunciar les primeres paraules alemanyes in situ, és a dir en el seu domini lingüístic propi. Perquè resulta que Roger és de Frankfurt, que hi va estudiar llengües romàniques i, per tant, també català, amb Til Stegmann de professor. No cal dir que també estic molt orgullós del fet que de retruc jo sigui la primera persona del país amb qui Roger va començar a parlar la llengua catalana, amb un deix d’accent menorquí, naturalment. 

Un parell d’anys més tard, quan va fer estada a Barcelona, la gent li demanava si era de les Illes, ningú no el feia estranger ja. Quan ens vam conèixer el català Roger només l’havia estudiat durant dos mesos i ja el parlava beníssim. Aquest intercanvi de llengües, aquest punt de partida, és un dels records més dolços de la meva biografia lingüística. Avui dia Roger Friedlein és professor de català de la Freie Universität de Berlín. És natural que amb aquest rerefons d’experiències personals per davall o per damunt de Frankfurt i la fira del llibre d’alguna manera hi surin les nostres energies de vida i el cos més insultant i amorós de les nostres paraules.

Die wildeste Art
Die wildeste Art und Weise,
urtümlich und erlösend,
den Körper zu bewegen, die
subtilste und muskulärste,
am nähesten an der Materie, die
Ward Quelle Weil Sie Quelle Ist,
die beleidigendste aller
Körpergesten,ja, wenn sie es will, die liebevollste,
ist das Wort und ist das Sprechen.

Traducció de Roger Friedlein

Juliol a Berlín, 2005

Le Cirque des Hommes

No he estat mai al Brasil, m’agradaria molt d’anar-hi, com Stefan Zweig, per exemple, que va ser convidat per la República a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, però us puc situar en el moment actual a les Illes, a qualsevol poble o ciutat, a Barcelona, a Alemanya, a Berlín per exemple, o a Venècia i a Roma, o a Mèxic o a Nova York, a Londres, a Varsòvia, a Praga o a qualsevol ciutat europea que hagi estat o no, o a Istanbul. Acotaré el temps, i com a resultat això concretarà també els personatges d’aquesta història. He estat fora de Mallorca els dos darrers mesos d’estiu, el juliol i l’agost, el meu itinerari ha estat el següent: Menorca, Palma per enllaçar amb Berlín, Praga, Menorca i una altra vegada Palma. Me n’he anat i he tornat i quan un se’n va i torna vol dir que està arrelat a un lloc.

A Berlín hi vaig anar a fer un curs durant els primers quinze dies de juliol. Parlo alemany i això em facilita allò que dèiem de les garrofes. Hi vaig anar tot sol i era la sisena vegada que hi anava. Tampoc no era el primer curs que feia ni a Berlín ni a Alemanya en general: n’he fet a Hessen, Baviera, Baden-Württemberg i Saxònia. De les sis vegades que he anat a Berlín, tres hi he estat acompanyat, un cap d’any amb en Jordi, uns dies d’estiu amb en Tòfol i una Setmana Santa amb en Thomas. Tinc un molt bon amic a Berlín, el vaig conèixer ara farà uns disset anys, a Frankfurt, la primera vegada que jo anava a Alemanya, devíem tenir tots dos vint-i-dos anys. Aleshores em vaig allotjar a casa seva, a ca els seus pares, l’àvia vivia al costat, eren forners i pastissers d’un poble proper a Frankfurt del Main. Llavors en Roger estudiava Llengües Romàniques i feia dos mesos que aprenia català, avui en dia en Roger treballa a una universitat de Berlín i fa classes de català. Vaig ser a sopar a ca seva, viu a prop de la plaça de Baviera. Va ser un sopar d’algues japoneses entre vells amics, que es troben al cap del temps. Feia temps que no el veia, en Roger! Sèiem al costat de la finestra de la cuina, oberta al pati interior, explicant-nos coses, a les acaballes del sopar en Roger em va haver de fer adonar que la meva veu hi ressonava, havíem passat de parlar una estona en alemany i aleshores ho fèiem en català durant el sopar. Ah, per cert!, en Roger ha escrit una tesi sobre Ramon Llull i ha traduït autors catalans a l’alemany, però no va ser sobre això que vam estar parlant al sopar, vam parlar de coses més personals, més properes, vam parlar de fet de les nostres felicitats actuals i vam rememorar vells temps.

 
Dels personatges més vitals i entranyables del grup de Berlín, en sobresurt Laura, una noia italiana, jove, molt maca, amb qui rèiem molt i amb qui “qualche volta andiavamo a chiachierare”. El grup era variat, eren sobretot dones i provenien de tots els llocs del món, d’Europa, del Canadà i dels EEUU, del Brasil, d’Azerbatjan, de l’Iran,... Aquests cursos són pesats, són cursos intensius. Jo em recordava de Munic, però havia decidit que ja n’havia après i que aquesta estada l’havia de portar d’una altra manera. Aleshores era amb n’Hugo i amb ell havia deixat a Mallorca les ganes de fer un curs a Munic. Abans de conèixer-lo havia pensat en Munic per viure a fons la ciutat, en aquells moments, però, no em feia falta conèixer la ciutat, preferia estar a soles amb la persona i aquesta persona era a molts quilòmetres de distància. A Berlín en canvi, m’aixecava cap a les set per ser a les nou a l’Institut i m’ho prenia tot amb tota la filosofia i tot el bon humor del món. El tema del curs també em va agradar més, anava sobre art. 

Es pot dir que conec les pinacoteques de Berlín, ja les coneixia, però no havia estat mai a l’Alte Nationalgalerie, perquè aquella Setmana Santa amb en Thomas hi feien reformes. A la Neue Nationalgalerie feien una exposició sobre el centenari del grup de pintors de Die Brücke. A l’edifici de Mies van der Rohe de la plaça de la Filharmònica i de tants altres edificis, altres anys hi havia visitat exposicions de Gaugin, d’expressionistes alemanys, de Georg Großz i la del Moma, la col·lecció del Museum of Modern Art, que durant aquella Setmana Santa era exposada a Berlín mentre feien obres a la seu de Nova York. 

 Aturàvem per dinar cap a la una, menjàvem bé, potser massa per al cap d’una hora continuar amb el curs fins devers les cinc de la tarda. I encara després anàvem al teatre o al cinema. Vaig veure un parell d’espectacles bons, un tot sol l’endemà d’arribar, al Tipy, al Zelt, a l’envelat dels jardins del Reichstag, “Le Cirque des Homes”, un espectacle molt cuidat d’acrobàcia, amb dues copes de vi negre que em vaig prendre i que em donaren alegria. L’altre va ser en grup, vam anar a la Neuköllner Oper a veure un musical alemany, actual, un projecte dels alumnes del darrer curs d’arts escèniques de la Universitat.

Carnaval de Colònia

Ahir vaig arribar a Colònia per tercera vegada a la meva vida. La primera va ser a l'octubre de 1988 mentre feia d'estudiant d'Erasmus a la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt, amb Til Stegmann de professor. Aleshores vaig conèixer el meu amic Roger, avui en dia professor de català a la Freie Universität de Berlín. No me'n record, si ell va venir a Colònia. L'excursió de cap de setmana va ser amb un grup d'estudiants de català. Llavors a Frankfurt també hi havia l'oficina catalana.

La segona vegada va ser a l'agost de 1999, ara fa sis anys i mig. Ahir vaig arribar a Colònia a les deu de la nit. Després que em telefonés ma mare vaig agafar el tren fins a l'estació central, el Hauptbahnhof. Vaig haver d'esperar devers mitja hora al Neumarkt fins que sortís el tramvia 9 fins a l'aturada d'Universität, l'estació més propera al carrer Kerpener, on m'estic aquest cap de setmana. Crec que no és gaire enfora del lloc on em vaig allotjar al 1999. Vaig arribar a la casa passades les dotze. Vaig veure en Dirk solament un moment, el temps precís perquè m'expliqués les quatre coses necessàries per al maneig domèstic i em deixés les claus. Dirk ha partit avui de matí cap a Hamburg, la qual cosa vol dir que estaré tot sol a l'apartament durant tot el cap de setmana, repetesc, un pis a Colònia per a mi tot sol.

Avui m'he aixecat amb tota la tranquil.litat i parsimònia del món. He engegat la televisió, he berenat, m'he dutxat i he sortit al carrer, llest per a l'itinerari del dia. A l'aturada del tramvia he demanat un parell d'informacions a una al.lota que també esperava. He descobert que la llibreria Gonski ha passat a la història i m'ha recomanat Thalia i Mayersche Buchhandlung, al Neumarkt. A la primera no he trobat el que cercava, però de cop i volta, quan ja feia una estona que hi rastrejava sense fortuna, he sentit música al carrer: un grup d'homes contents de cervesa i vestits a la divuitesca, amb cassaca, perruca blanca i tricorni. He demanat què passava, si se celebrava la Revolució Francesa, "Karneval!", m'ha respost una dona tota eufòrica. A més de gent jove amb botelles de cervesa, ahir a la nit també vaig veure gent disfressada. Quan m´he aixecat m'he fixat que en Dirk tenia una disfressa arravada a l'habitació que m'ha cedit, ja sé que el Carnaval de Colònia és el de més tradició d'Alemanya, però em resistia a creure que comencessin a celebrar-lo tant prest, encara falta un mes! Aleshores he continuat veient màscares i garlandes als locals, cafés i restaurants, i als mostradors de les botigues dels carrers del centre per on anava passant. Un cop convencut de l'omnipresència de Carnestoltes, he anat a la segona llibreria recomanada i allà sí que he pogut comprar els llibres que cercava. He sortit i he continuat per la Mittelstraße fins a la llibreria Bruno's del Friesenwall perquè hi volia comprar llibres i un calendari per regalar. Poca cosa a veure amb la qualitat dels llibres de la llibreira Männerschwarm d'Hamburg. Hi he agafat també un mapa i revistes actuals gratuites -aquest teclat no té ni "i" amb dièresi ni "c" trencada- sobre l'escena cultural que m'interessa de la ciutat. Per avui ho deix aquí, perquè vull continuar el programa previst per avui vespre.