El bombardeig de Dresde

Bernardo Bellotto

El vespre d’abans d’ahir, dilluns dia 13 de febrer, era estirat al sofà i llegia Als ich ein kleiner Junge war d’Erich Kästner. Seria massa llarg explicar ara les circumstàncies que m’han portat a interessar-me per aquest llibre, el primer que llegeixo de l’autor, però sí que les resumiré dient que més aviat els motius eren en un principi extraliteraris. Diguem que senzillament formava part d’una llista de llibres recomanats i com que desconeixia l’escriptor tantes vegades citat vaig decidir descobrir-lo. Vaig intentar sense èxit comprar el llibre a Hamburg i finalment el vaig trobar a la Mayersche Buchhandlung de Colònia, una gran llibreria del Neumarkt. La primera sorpresa la vaig tenir en assabentar-me que Kästner era de Dresde i per aquest mer motiu es va veure sobtadament incrementada la meva motivació. Al mes d’agost d’enguany s’acompliran deu anys de la meva estada d’estiu a la capital de Saxònia. Puc afegir que aquest mateix estiu de 2005 el tren en el qual em dirigia de Berlín a Praga es va returar un moment a l’estació central d’aquesta ciutat, de la qual s’intuïa des de lluny el campanar d’alguna de les esglésies.

Tot just he començat a llegir el llibre. Kästner parla dels seus ancestres, dels seus pares, que havien hagut d'emigrar del camp a l’urbs per motius econòmics, i, abans d’endinsar-se en la reconstrucció literària de la seva infantesa i la seva joventut, escriu sobre la ciutat on va néixer. Hi diu que si ell, a més de posseir el do de saber distingir entre allò que està bé i el que està malament, sap valorar també el que és bell diferenciant-ho d'allò que és lleig, això es deu a la sort d’haver nascut a Dresde, que saber preuar el que és maco no ho va haver d’aprendre ni als llibres, ni a l’escola, ni a la universitat, ja que des de petit “vaig poder respirar la bellesa com els fills del guardabosc l’aire del bosc” –“ich durfte die Schönheit einatmen wie Försterkinder die Waldluft”. Aleshores evoca les belleses de la seva ciutat inhalades quan era jove: l’església catòlica del palau de la cort, l'esvelta Frauenskirche, el delicadíssim Zwinger, el castell de Pillnitz, el carrer de Palau i tants altres edificis nobles i carrers honorables que van ser l’escenari dels primers anys de la seva vida.

No és debades que la seu de la residència dels reis Saxònia, d'August el Fort -també rei de Polònia un cop convertit al catolicisme- per exemple, fos coneguda arreu com la Elbflorenz, la Florència a la vora del riu Elba, que pintors de perspectives com ara els venecians Canaletto o Bernardo Bellotto rebessin l'encàrrec de pintar-la fins a la sacietat i que fos estada inexcusable de viatgers universals com Giacomo Casanova. Tot això darrer no ho explica Kästner, això darrer forma part de la meva pròpia idealització de la ciutat. Aquest darrer estiu no vaig fer estada a Dresde, no vaig tenir temps de davallar del tren que em portava a Praga, però assegut al costat de la finestra veia com se succeïen els paisatges i els pobles de l’altra banda de la vall mentre d'horabaixa remuntàvem el riu per les ferrovies de la riba. 

Finalment, l’últim mes de desembre es va tancar el cicle: era assegut un altre capvespre a Sant Pauli, al port d’Hamburg, i mentre al solpost contemplava el decurs fluvial pocs quilòmetres abans de la desembocadura, pensava que tot aquell cabal havia sorgit de Txèquia i que havia travessat Saxònia i bona part d’Alemanya.

Ahir vespre, dimarts dia 14 de febrer, tornava a llegir Kästner, que va voler narrar la seva infantesa i la seva joventut. En enumerar les belleses de la ciutat de l’Elba, l’escriptor afirma que Dresde era una ciutat meravellosa i que el podem ben creure, que de fet l’"hem de creure", perquè ningú de nosaltres, per molt que el nostre pare sigui ric, pot viatjar-hi ara amb el tren a fi de comprovar si té raó o no, ja que la ciutat de Dresde ja no existeix: “Denn die Stadt Dresden gibt es nicht mehr”. De vegades la vida és juganera i li plau fer-nos ballar el cap i deixar-nos perplexos, estabornits al sofà: Dresde va ser totalment destruïda per vuit-cents avions bombarders i ho va ser justament un dia 13 de febrer d’ara fa exactament seixanta-un anys, al 1945. La meravellosa bellesa de la ciutat de Dresde d’abans d’ahir, ahir ja no existia, la ciutat havia estat arrasada en un sol dia mentre jo llegia plàcidament el llibre de Kästner estirat al sofà de casa.

Però si un no creu en les coincidències de la vida, aquí n’hi va una altra: mentre abans d’ahir, dia 13 de febrer, llegia al sofà de casa i la ciutat de Dresde era bombardejada, vaig rebre una telefonada. Era el meu amic Siegwin, aquest és el seu nom de batalla, de la qual tot sovint en sol sortir victoriós. M’havia cridat perquè havia estat revisant el seu blog negre de ratapinyaire i volia que li donés l’adreça del meu per fer-hi una ullada. Ahir vespre, dia 14 de febrer, vaig creure entendre de sobte un altre motiu, potser causal, de la seva trucada del dia anterior: en el seu blog Siegwin passa revista a biografies o fets històrics que van ocórrer “Tal dia com avui” i hi té un article dedicat al record de la destrucció de Guernika, la primera ciutat bombardejada de forma massiva des de l'aire per l'aviació alemanya durant la Guerra d'Espanya. Tot això, però, ell no m’ho va dir. Ell solament em va demanar l’adreça del meu blog després que –em va dir- hagués estat revisant el seu, que no tocava des de feina mesos.

La pròxima vegada que parli amb ell li demanaré sobre la veracitat de la meva sospita, però en qualsevol cas l’afortunada coincidència persisteix, perquè Siegwin és una de les persones que conec que té més relacions –personals fins i tot- amb la Florència de l’Elba. Kästner acaba així l’evocació de la darrera ciutat alemanya bombardejada un cop s'era ja fora de temps, fora de joc bèl·lic, incomplint per tant totes les regles del Dret Internacional: “Els governs de les grans potències discuteixen encara avui sobre qui va assassinar Dresde. Encara avui es discuteix si sota del no-res hi jauen cinquanta mil, cent mil o dos-cents mil morts. I ningú vol reconèixer haver-ne estat el culpable. Tothom diu que són els altres els que en tenen la culpa. Ah!, a què treu tanta discussió? Amb això no tornareu Dresde a la vida! Ni la seva bellesa ni els seus morts! En el futur castigueu els governs, i no els pobles! I no els castigueu un cop ja hagi succeït tot, castigueu-los tot d’una! Sona més fàcil del que realment és? No. És més fàcil del que sona”. Dedic aquest escrit a na Bettina, de Palma, i a en Miquel, de Dresde. Oh! Perdó! A l'inrevés.

Erich Kästner, Als ich ein kleiner Junge war. Dtv

Opinions d'un pallasso

Ara ja fa més d'una setmana que vaig tornar del cap de setmana a Colònia. És temps de Carnaval i aquesta és una de les ciutats alemanyes que celebra la festa amb més entusiasme. Altres ciutats del món també viuen aquests dies l'alegria de la disfressa, la seducció de vestir-se d'una manera diferent de l'habitual, la joia de veure's transformat, de disfrutar sota la màscara d'una altra personalitat, diferent de la quotidiana, potser irreconeixible i mig oculta però tal vegada no per això menys real: Rio de Janeiro, les Canàries, Cadis... En temps de Giacomo Casanova, Venècia celebrava sis mesos de Carnaval. Fa una setmana la gent de Colònia ja es disfressava i formava comparses, mentre em passejava pels carrers m'anava returant als mostradors de les botigues on s'exhibien les disfresses.

Era al centre de la ciutat, aprop del Gürzenich, i de cop i volta em va agafar gana. Vaig veure un restaurant de cuina alemanya i hi vaig entrar: sopa del dia i arengada marinada amb crema de llet, ceba, cogombres avinagrats i patata bullida. Boníssim! En sortir, vaig decidir passejar a fi de pair el dinar i ho vaig ver per la vora del Rin. Vaig recordar aquell mes d'agost d'ara fa més de sis anys quan vam agafar un vapor, el Dampfer, i vam remuntar el riu... Stop!!! Un moment! Perdó! Canvii el fil de la narració. Anava a explicar com var ser el viatge pel Rin però vull restar a terra: de cop i volta a succeït una cosa.

Som a la biblioteca de l'escola d'idiomes de Palma i se m'ha acostat una al·lota tota entusiasta i m'ha demanat si li podia recomanar una pel·lícula en alemany. M'he alçat tot d'una de la cadira i m'he acostat a l'armari. Era la primera vegada que l'obria -tot just m'he l'havia mirat de passada- i li anava comentant que m'havia semblat veure que no totes les pel·lícules eren alemanyes, que també n'hi havia de nordamericanes, per exemple, però que estaven doblades a aquell idioma. Ella m'ha mostrat a quines fileres hi ha tot de films alemanys i a partir d'on començaven els altres. He començat a rastrejar i, casualitat de les casualitats, la primera pel·lícula que m'ha caigut a les mans ha estat Ansichten eines Clowns, basada en una novel·la de Heinrich Böll, escriptor premi Nobel alemany i, per a més senyes, de Colònia.

Ara fa devers deu anys que vaig llegir un parell de llibres de l'autor: a més de l'alterior, Das Brot der frühen Jahren i Die verlorene Ehre der Katharina Blum. El pa dels anys joves va ser un de les primeres novel·les que vaig llegir en alemany. Sobre Opinions d'un pallasso li he dit un parell de coses molt ràpidament: que no coneixia el film, que es basa en una novel·la, que són històries de parella, vistes des del punt de vista d'ell, que es passa la vida tot sol penjat, pendent del telèfon de casa seva... L'al·lota m'ha dit que li agradaven les pel·lícules divertides, aleshores he fet un mig somriure i li he dit que Clown -com segurament deu saber- vol dir pallasso i que els pallassos normalment fan riure, però que en aquest cas potser el títol era una mica irònic. Anava a continuar amb una segona accepció del mot pallasso, m'ha vingut al cap la relació divergent entre catòlics i prostestants a la ciutat del Rin, m'ha aparegut la imatge d'un bon amic meu que n'està fent la tesi, però tot això evidentment ja no li he dit.

He agafat el segon vídeo: Der blaue Engel, de Marlene Dietrich, del 1929, també basada en una novel·la, Professor Unrat, de Heinrich Mann. Li he demanat si havia vist Cabaret, m'ha respost que sí, aleshores li he dit que aquesta altra pel·lícula també ocorre en un cabaret però que a més havia estat realitzada a l'època, que tant L'àngel blau com l'actriu són molt coneguts, que la protagonista també cantava i que les cançons es van fer molt famoses, que és la història d'un professor molt purità que s'enamora d'una cabaretista... Finalment -i sense pensar-s'ho gaire més- se l'ha endut convençuda. Li he dit que els dimecres gairebé sempre sóc aquí a la biblioteca i que em digués què li havia semblat. A Colònia hi vaig descobrir, darrera la catedral, el carrer dedicat a Heinrich Böll després de la passejada per la riba del Rin.

Brokeback Mountain

Després del cap de setmana a Colònia, vaig tornar a Palma dilluns migdia, cansat i amb l'energia justa per fer feina a l'horabaixa, tornar a casa, sopar una mica i anar a dormir. L'endemà dimarts em reincorporava a la vida quotidiana de Ciutat. Vaig telefonar a un amic, que lliura de treballar els dilluns, dia que va aprofitar per anar al cinema. Em va dir que havia vist Brokeback Mountain, la pel·lícula d'Ang Lee premiada a Venècia. Aquesta és de fet la informació que jo havia escoltat un dia a la ràdio, a Catalunya Cultura: "el director taiwanès Ang Lee ha guanyat el Lleó d'Or amb un western de cowboys gais". Com molta altra gent, i amanida des d'aleshores amb ressenyes i múltiples comentaris als mitjans de comunicació, n'he esperat amb impaciència l'estrena, m'esperonava el record d'erotisme epidèrmic de The Wedding Banquet i de Sense and Sensibility.

El meu amic em va dir que havia vist la pel·lícula doblada. El primer que vaig fer va ser consultar al diari si també la feien al Renoir, l'únic cinema de Palma on projecten en VO. Quina alegria! Sí que la hi feien: hi vaig anar ahir vespre mateix! Les expectatives eren múltiples i per eliminació: no seria ni una altra pel·lícula de transvestits i/o transexuals, ni de dracs polícromes, ni de loques histèriques i cridaneres, ni d'artistes outsiders ebris pel geni creador i experimentador, ni de capellans de confessió equívoca, ni de drogadictes homosexuals doblement marginats, ni de professors hipersensibles, ni d'al·lots amb vocació de ballarí, ni de malalts terminals de tuberculosi o de sida. No eren menescals, no eren picapedrers, no eren comptables ni jardiners, eren cowboys nordamericans mascles, muntats a cavall arreplegant bestià o damunt d'un bou fent rodeos, i tot això compaginat amb la sang acompassada, la vena delicada i la pell sensible d'un director de cinema creador d'atmosferes i paisatges de ritme avellutat i d'erotisme fi. Se n'havia parlat molt i justament per això no volia que massa expectatives impedissin sadollar el meu goig. Res de tot això, en vaig disfrutar durant dues hores i quart senceres.

Però després, refredada la primera impressió, no s'acaba entendre aquells que hi volen veure l'escàdol. La pel·lícula pot arribar a semblar fins i tot conservadora, reflecteix un món que de fet ho és. Si bé la narració o el guió en què es basa deu ser de fet així, es pot tornar a caure en el clixé que un mascle solament encula l'altre quan no hi ha cap dona a disposició, que són gais però al cap i a la fi no tant perquè es casen i tenen fills i, encara, torna a semblar que cap història gai no pot acabar bé, un dels dos protagonistes mor en condicions estranyes. La llibertat i la puresa d'un amor viscut als cims desapareix quan es davalla a la fondalada -Terra Baixa, Àngel Guimerà. Les regles de l'oest nordamericà s'imposen. Ennis del Mar no s'accepta perquè la societat on s'emmiralla no l'admet i no és capaç de redimir-se'n. A còpia de cedir i concedir, es dóna entitat psicològica a la frustració múrria del seu caràcter. L'entorn social l'ha incapacitat per ser feliç i per fer feliç els altres. Un altre cop cap happy end, un altre cop final fatídic i amb llàgrima, expressió màxima de la llei del silenci, la pronúncia continguda d'allò que tothom sap però amaga.

Colònia: Gürzenich

Poqueta estona per continuar explicant el meu itinerari d'ahir. Des del Neumarkt vaig enfilar la Schildergasse, el carrer més comercial de la ciutat, fins al Gürzenich: per a entendre'ns, la llotja de Colònia. A aquesta ciutat del Rin li passa com a moltes altres ciutats alemanyes: com a conseqüència dels bombardejos durant la Segona Guerra Mundial, va quedar en runes, malauradament van ser poquíssims els edificis que van restar en peus. Alguns dels més emblemàtics van ser restaurats. Ciutats senceres van haver de ser reconstruïdes, la qual cosa explica en bona part el miracle econòmic alemany, el Wirtschaftswunder, després de l'aportació de cabals nord-americans a partir del pla Marshall. Atesa l'escassetat de mà d'obra masculina que va comportar la guerra i arran de l'enorme i necessària activitat constructora, es van haver de fer venir treballadors -Gastarbeiter- de l'estranger, la majoria dels quals procedents dels països del sud d'Europa: Turquia, Itàlia i Espanya sobretot, gent de la generació dels meus pares que van voler -que van haver de- partir a fi de guanyar-se la vida. El Gürzenich, a més de ser l'escenari de les compravendes dels mercaders de la ciutat, servia també per celebrar banquets, festes i balls de carnaval. Avui en dia s'ha convertit a més en un espai per a recepcions, congressos i concerts. Sa Llonja de Palma, que no ha sofert tota aquesta sèrie de trasbalsos, és, a part de més antiga, per a mi molt més bella.

Carnaval de Colònia

Ahir vaig arribar a Colònia per tercera vegada a la meva vida. La primera va ser a l'octubre de 1988 mentre feia d'estudiant d'Erasmus a la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt, amb Til Stegmann de professor. Aleshores vaig conèixer el meu amic Roger, avui en dia professor de català a la Freie Universität de Berlín. No me'n record, si ell va venir a Colònia. L'excursió de cap de setmana va ser amb un grup d'estudiants de català. Llavors a Frankfurt també hi havia l'oficina catalana.

La segona vegada va ser a l'agost de 1999, ara fa sis anys i mig. Ahir vaig arribar a Colònia a les deu de la nit. Després que em telefonés ma mare vaig agafar el tren fins a l'estació central, el Hauptbahnhof. Vaig haver d'esperar devers mitja hora al Neumarkt fins que sortís el tramvia 9 fins a l'aturada d'Universität, l'estació més propera al carrer Kerpener, on m'estic aquest cap de setmana. Crec que no és gaire enfora del lloc on em vaig allotjar al 1999. Vaig arribar a la casa passades les dotze. Vaig veure en Dirk solament un moment, el temps precís perquè m'expliqués les quatre coses necessàries per al maneig domèstic i em deixés les claus. Dirk ha partit avui de matí cap a Hamburg, la qual cosa vol dir que estaré tot sol a l'apartament durant tot el cap de setmana, repetesc, un pis a Colònia per a mi tot sol.

Avui m'he aixecat amb tota la tranquil.litat i parsimònia del món. He engegat la televisió, he berenat, m'he dutxat i he sortit al carrer, llest per a l'itinerari del dia. A l'aturada del tramvia he demanat un parell d'informacions a una al.lota que també esperava. He descobert que la llibreria Gonski ha passat a la història i m'ha recomanat Thalia i Mayersche Buchhandlung, al Neumarkt. A la primera no he trobat el que cercava, però de cop i volta, quan ja feia una estona que hi rastrejava sense fortuna, he sentit música al carrer: un grup d'homes contents de cervesa i vestits a la divuitesca, amb cassaca, perruca blanca i tricorni. He demanat què passava, si se celebrava la Revolució Francesa, "Karneval!", m'ha respost una dona tota eufòrica. A més de gent jove amb botelles de cervesa, ahir a la nit també vaig veure gent disfressada. Quan m´he aixecat m'he fixat que en Dirk tenia una disfressa arravada a l'habitació que m'ha cedit, ja sé que el Carnaval de Colònia és el de més tradició d'Alemanya, però em resistia a creure que comencessin a celebrar-lo tant prest, encara falta un mes! Aleshores he continuat veient màscares i garlandes als locals, cafés i restaurants, i als mostradors de les botigues dels carrers del centre per on anava passant. Un cop convencut de l'omnipresència de Carnestoltes, he anat a la segona llibreria recomanada i allà sí que he pogut comprar els llibres que cercava. He sortit i he continuat per la Mittelstraße fins a la llibreria Bruno's del Friesenwall perquè hi volia comprar llibres i un calendari per regalar. Poca cosa a veure amb la qualitat dels llibres de la llibreira Männerschwarm d'Hamburg. Hi he agafat també un mapa i revistes actuals gratuites -aquest teclat no té ni "i" amb dièresi ni "c" trencada- sobre l'escena cultural que m'interessa de la ciutat. Per avui ho deix aquí, perquè vull continuar el programa previst per avui vespre.

La transformació, Franz Kafka

Ahir vaig anar a veure la Metamorfosis de la Fura dels Baus a l'Auditori de Palma, espectacle basat en Die Verwandlung de Kafka. No havia parat esment en l'última "s" de la paraula "metamorfosis", que la converteix en una peça en castellà. Un cop assegut ja a la butaca de platea vaig pensar que tant La Fura dels Baus com l'Auditori contribuïen ben poc a la qualitat escènica del país. A això s'hi va sumar la conversa dels espectadors que seien darrere meu. Potser no vaig ser prou precabut i vaig entrar al teatre devers deu minuts abans que comencés la representació, temps suficient perquè els comentaris que m'arribaven de darrere em comencessin a posar un pèl nerviós. Els meus veïnats de les butaques posteriors parlaven en castellà, amb substrat ostensiblement mallorquí, de solars de set-cents metres quadrats, de possessions mallorquines, de xalets i d'altres compra-vendes. Tot això abans que s'embranquessin a xerrar sobre la gran quantitat d'immigrants que ja hi havia a Mallorca i de la contrucció de més autopistes per encabir els desplaçaments de tota aquesta quantitat de personal nouvingut. Deien que això no es podia resistir, que ja petava. Aleshores el tema es va fer més personal i l'un va treure a col·lació la qualitat de foraster de l'altre. La cosa es començava a embrutar. Contrarèplica: els pagesos mallorquins que s'havien convertit en hotelers d'un dia a l'altre no s'haguessin enriquit ni poc ni molt sense la feina de gent immigrada com ara els seus pares -deia. Aquest mateix jove era qui havia fet el comentari un xic flairós sobre els darrers nou-arribats. En fi, sincerament, frissava que comencés l'espectacle.

La representació va començar i, salvada la barrera de tornar a sentir les primeres paraules d'algun actor amb un deix també de substrat catalanoparlant, em va mantenir entretingut durant tota l'estona. La posada en escena, tot el muntatge, sorprenent i dinàmic, que encaixava teatre, cinema i trama, em va impressionar. Continuament m'anava demanat a mi mateix si allò que ocorria damunt l'escenari era talment com al llibre, però feia temps que havia llegit l'obra i no podia resoldre el paral·lelisme. En qualsevol cas, vaig concloure que l'espectacle de La Fura dels Baus es resolia en ell mateix i valia molt la pena de gaudir-ne.

Avui de matí mentre berenava se m'ha acudit d'agafar la narració de Kafka de la prestatgeria i comprovar quan l'havia llegit. Cada vegada que acab un llibre solec anotar-hi a la primera pàgina on i quan l'he llegit. L'anotació era aquesta: Colònia - Palma, agost de 1999. Era la segona vegada que llegia la història, la primera no havia entès res, la segona m'havia agradat molt; però així com vaig comprovar ahir a l'Auditori, la memòria em jugava males passades. El sorprenent ha estat, però, descobrir avui de matí que vaig llegir Die Verwandlung a Colònia. De sobte he sentit un calfred, m'ha començat a rodar el cap, he sofert un petit mateig i, un cop sobrevingut, m'he sorprès de les voltes que dóna la vida al voltant de la terra. En un petit instant he sentit a flor de pell, i totes alhora, les trasformacions sofertes durant aquests sis anys i mig d'experiències i m'he tornat escarabat al mirall. Tenc previst de fa temps volar demà cap a Colònia.

Darrers dies de 2005

Se m'acaba d'esborrar tot! I això que deia que havia d'afanyar-me perquè aquest cafè d'internet, l'únci del poble, és caríssim! En fi, escrivia que som aquí perquè volia mirar-me el correu i organitzar els pròxims viatges. Encara no he tingut temps de programar-me les activitats de Colònia, però Dirk em diu que no hi ha cap problema pel fet que dia 20 arribi més tard del previst després que Air Berlin hagi canviat l'hora del vol. He començat a mirar-me allotjament per al cap de setmana a Lisboa. Me'l vull cercar per a mi tot sol, perquè ja veurem que fa na R. 

Avui de matí s'ha aturat una estona de ploure i me n'he anat a fer la volta del camí de Tramuntana, he arribat fins al lloc de So n'Ametller. El camp està molt polit, colors nítids després de la pluja. Fa fred. A casa he continuat llegint la biografia de Marie Antoinette d'Stefan Zweig. Fascinant! Els revolucionaris acaben de guillotinar Lluís XVI i Maria Antonieta intenta fugir del Temple amb l'ajut dels guàrdies. Avui hem quedat per sopar i fer un Trivial amb els amics.