"Cruising books, crossing bats"

Al claustre del Carme, a l'hospital Mateu Orfila i a l'Escola d'Adults del carrer Sant Joan d'aquí de Maó hi han posat prestatgeries perquè la gent hi pugui dipositar els llibres que li fan nosa. La idea és que qualsevol altre els pugui agafar, els pugui llegir i que després els torni a deixar perquè puguin ser llegits per altra gent. Jo hi he trobat petites joies que no pens retornar i a canvi intent despendre'm d'algun altre exemplar, la qual cosa tampoc no em resulta gens fàcil...

El sistema, que en realitat no és menorquí sinó universal, també compta amb un procediment informatitzat: el propietari que es desprèn del llibre li pot posar una etiqueta amb el nom i el lloc d’origen i pot registrar-lo en una pàgina d'Internet. En aquesta mateixa pàgina el següent lector pot anotar el lloc on l’ha tornat a deixar després de llegir-lo. D'aquesta manera hom pot saber quin recorregut geogràfic fa el seu llibre arreu del món. M’he explicat bé?

Més que no fer cruising pels jardins de Monjuïc o per quartos foscos d'arreu, es tracta d'un llibre viatger que s’entrecreua amb d'altres. En realitat el sistema no es diu “cruising books”, sinó "book crossing" (www.bookcrossing.com). I de fet m'estranyaria moltíssim que entre tanta cucaina lectora no se n'hagués sentit a parlar...

I ara un petit apunt més sobre llibres, animals i pensaments. De la meva visita al palau reial de Mafra de Portugal em van interessar sobretot dues coses: l'orientació sexual del rei i la seva magnífica biblioteca. Resulta que com a antídot contra els ratolins a fi que no hi roseguin els volums, hi mantenen la penombra i hi deixen volar rates pinyades que se'ls cruspeixen. No sé si a Transilvània deuen fer el mateix ni si us pot servir com a remei per a un futur ja no tant imprevisible... En relació als ratolins passavolants de la cuina de sa sínia des cuc havia pensat armar més tost la versió domèstica d’un moix.

I a qui pugui interessar que sàpiga que tornam a tenir notícies de na Nanda, la granoteta màgica. La qüestió és que estàvem una mica tristos perquè feia un parell de dies que no apareixia i ens pensàvem que qualque altre antídot animal no l’hagués intimidada. Però ahir la vam tornar a veure al caire de la paret. Si és el cas que qualcú no l’hagués feta fugir atemorida, ara només cal que torni a agafar una mica de confiança.

OS BAIRROS DE LISBOA

“Eu sou novamente a Palma”. Fa devers una hora que he arribat a casa des de Lisboa. “Eu sou feliz mas tem saudade”, estic preparat per a l’eternitat. Amor i bellesa a Lisboa, no és un tòpic, és la realitat. Tant l’un com l’altra existeixen en aquella ciutat atlàntica, amb una força enorme, tel·lúrica: a paixão, la passió, els sentiments profunds. A Palma plou. És temps de nostalgia a Palma, de fado. Avui de matí lluïa el sol i ahir la nit era plena d’estrelles. I el solpost havia estat inoblidable, francament inoblidable. Hi ha tantes escenes, obres magnífiques de la nostra pròpia i real vida teatral, tantes imatges de la nostra realitat que superen la visió de qualsevol dibuix, quadre o gravat, que no volem que se’ns esborrin mai més de la memòria, com per exemple la viscuda ahir al Miradouro de Adamastor, al Bairro de Chiado, allà on et vaig conèixer... Hi ha començaments que tenen tal força, que mereixen que ens il·lusionem, que mereixen viure’ls. De quina manera? Difícil de dir ara, que ja no sóc a Lisboa amb tu. Ara només es pot dir que ha estat poc temps, però hi ha moments que posseeixen la intensitat de l’eternitat.

O Miradouro de Adamastor, el vaig descobrir per casualitat el dia anterior. Havia passat bona part del matí al Castelo de São Jorge, havia davallat a la Baixa Pombalina pel barri d’Alfama. Vaig voler esbrinar on era exactament el Teatro de São Carlos perquè aquella nit volia escoltar-hi Iolanta de Txaikovski en versió de concert. El teatre, de finals del XVIII, és preciós, i és al barri de Chiado. Vaig prendre un cafè en un cafè molt maco que hi ha a un cap de cantó de la plaça. Encara tenia temps d'anar fins al Bairro d’Estela i visitar-hi l’església. Vaig començar a caminar i de cop i volta vaig travessar un carrer tot animat de gent. La gent venia contrària al riu i al fons es veia un tros de cel. Vaig prendre per aquell carrer i vaig arribar a un mirador, amb un quiosc on feien cafès i servien cerveses. Hi ha una terrassa, tan gran com una plaça petita, amb balconada al riu, amb alguns bancs, i la gent seu també a les escales que davallen de la terrassa del cafè fins a la placeta. Allà hi vaig conèixer David, concretament al quiosc demanant una cervesa, ens vam mirar, dues vegades, i totes dues ens vam somriure. Ens vam asseure primer a les escales, allà ens vam dirigir les primeres paraules i ens vam dir els noms. Però això va ser ahir, i no el capvespre anterior. El capvespre anterior vaig anar finalment a la Igreja de Estela i devers les set de l’horabaixa era novament de tornada al teatre de São Carlos comprant les entrades per a Iolanta. Va ser fantàstic!, després de llegir la sinopsi de l’obra, vaig poder seguir-la perfectament amb traducció simultània del rus al portuguès. Amb Iolanta vaig descobrir el significat dels anjos, dels àngels. Aquests cinc dies he viscut en una posada de la Rua dos Anjos.
Ahir era el meu últim dia d’estada a Lisboa. Havia dinat en el jardí d’un palau de la Rua das Janelas Verdes, al port, a la seu del Museu Nacional de Arte Antiga. Vaig visitar-lo. Després vaig tornar a anar a Belém, on hi ha el Mosteiro dos Jerónimos. Hi havia una gernació. Ahir era feriado a tot Portugal. Jo volia pau i tranquil·litat, anava pensant si visitar encara algun altre lloc. Quan era novament al centre, em vaig recordar de sobte del mirador. Vaig pensar que acabaria la meva estada a Lisboa allà i em vaig dirigir sense tornar-m’ho a pensar ni poc ni gens cap a Chiado. Al mateix carrer que porta al mirador vaig comprar pão e queijo i quan vaig arribar al quiosc vaig demanar el mateix que havia demanat ell: una cervesa per acompanyar.

Avui de matí, quan era a l’aeroport de Lisboa he escrit això que segueix: A Lisboa també hi trobaràs amor, a més de bellesa. Sozinho és una paraula lusitana molt polida, “é uma palavra lusa muito bonita. Mas ao Miradouro de Adamastor, a Chiado, na caida do sol sobre o Tejo você vai encontrar un anjo e vai conhecer a companhia”.

Teatro de São Carlos

Barris de Lisboa per ordre d'aparició: Libertade, Rossio, Baixa Pombalina, Bairro Alto, Alfama, Graça, Chiado i Estela. Considerem Belém encara com un poblet. Ao Castelo de São Jorge hi he pujat cada dia, però ahir de matí hi vaig entrar per primera vegada per tornar a contemplar la ciutat des de les altes muralles i les formigues passejant-se d'una banda a l'altra de la Praça Figueira. Vaig baixar per Alfama a peu, vaig arribar fins a Chiado i vaig agafar el tramvia fins a Estela. Vaig entrar a l'Igreja d'Estela per la porta de la dreta i, asseguda allà al fons, vaig veure una senyora qui em saludava i em parlava. Vaig demanar-li si es podia visitar la església, però la senyora, que devia ser allá des de feia hores, en realitat el que tenia eren ganes de conversar. Jo evitava com sempre descobrir la meva identitat lingüística perquè la gent em parlés amb portugués. Finalment li vaig dir que sabia parlar l'espanhol i ella em va explicar que la seva àvia ho era, que havia hagut de fugir d'Espanha perquè era carlista i hi havia estat perseguida. Vaig fer una visita breu a l'església i vaig tornar a agafar el tramvia perquè volia ser al Teatro de Sâo Carlos una hora abans que comencés l'espectacle.

Claustres de Lisboa

Crec que si l'hagués programat, el recorregut d'avui no m'hauria sortit tan bé. M'he aixecat pesarós després d'una nit de coneixences italianes al Bairro Alto. He sortit de l'hotel cap a les onze, feia un dia radiant. He baixat fins al Rossio i a la Praça Figueira he agafat el tramvia número 15 fins a Belém. La primera visita religiosa ha estat al Mostério dos Jerónimos. M'he traslladat de cop i volta al gòtic, al claustre, de pedra arenosa i planta doble i harmoniosa. Ha estat el primer reducte de pau pètria i ajardinada d'avui, retallada per les gàrgoles i el cel blau. Després he entrat impressionat a l'església, amb columnes llargues i esveltes que es transformen en incalculables venes que tensen el sostre.

Feia tan bon capvespre que, un altre cop a la Praça Figueira, he decidit reprendre el tramvia i tornar a pujar ao Castelo. La panoràmica del Tejo des del mirador era immensa i, com que la magnífica tarda persistia, he volgut continuar i continuar pujant i pujant: he pres un altre tramvia, fins a dalt de tot, fins al Bairro de Graça. Un dolç i un breu cafè amb llet m'han fet recuperar energies. L'Igreja de São Vicente de Fora precideix aquella part de la ciutat. L'església era tancada però he descobert que el claustre de São Vicente encara era obert. En l'interval de potser dues hores m'he traslladat del gòtic al barroc: n'hi ha dos de claustres, tot emblancats de calç i suats de fredor i humitat. Acompanyen la visita tot d'escenes i faules divuitesques sobre rajoles blanques i blaves incrustades a les parets. Si no fos pels murs encalats un diria que és al claustre de Sant Francesc, una altra vegada a Maó. A São Vicente, patró de Lisboa des que hi arribaren les relíquies amb la conquesta cristiana, hi he descobert els patriarques, el màxim cap de l'església catòlica a l'imperi portugués des de principis del XVIII. Al final he aconseguit el que volia, pujar a dalt de tot, a un dels punts més elevats de la ciutat, al terrat, al campanar de l'Igreja de São Vicente de Fora, des d'on es veien els dos claustres i, contígua, l'amplitud del Tejo. El sol es posava per sota d'un núvol a sobre del Castelo.

He decidit començar a davallar abans que s'acabés de posar el sol. He agafat un altre eléctrico, anava ple. He aconseguit asseure'm. Una dona major lisboeta mantenia una conversa amb el seu veí company de trajecte que acabava de conèixer i li explicava que havia fet de professora d'anglès durant quaranta anys. Ja érem a prop del meu destí que m'he girat cap a una altra senyora del país i li he demanat: "ista é a Sé?", i ella m'ha respost: "é, é". "Muito obrigado!". He entrat a la Seu de Lisboa amb la mateixa impressió com si entrés a una fortificació templària, en qualsevol cas a un temple romànic començat a construir al segle XII. L'envolta un absis gòtic que també t'emporta al claustre. En entrar-hi t'envaeix de sobte una sensació de mareig com si la terra s'hagués acabat de sacsejar i haguessin caigut les primeres voltes. Després tot es recompon en un somni d'esperit capriciós, en un espai ideal de decadències romàntiques ple de ruïnes envoltades de vegetació temperada: als arcs de mig punt gòtics s'hi sumen troballes prehistòriques, vestigis romans, restes islàmiques, romàniques, esotèriques i maçòniques.

Avui ha estat un dia d'espais enclastrats pel pas del temps. Ha estat un dia d'intenses sensacions gronxades artísticament pel pas de la Història: l'esveltesa lleugera i aèria de les formes gòtiques i etèries, la darrera serenor gairebé clàssica del barroc juganer, la pesantor absolutament inexpugnable del romànic feixuc, fins a acabar amb el profund estat d'ànim trist i nostàlgic que provoca el melanconiòs pas del temps en un esperit d'intensa imaginació romàntica.

Lisboa pombalina

Lisboa des de l'aire va ser espectacular. Crec que mai no havia fet una volta amb pendent tan brusca amb l'avió, semblava que ens havíem d'estalviar l'aterratge, l'arribada a la terminal i l'autobús al centre, que havíem d'entrar directament per la finestra d'una casa del Bairro Alto de la ciutat i estavellar-nos en un armari colonial. Uau! Era a primera hora del capvespre: hi havía núvols densos de cotó, però feia sol, que il.luminava tot el paisatge de geografia urbana i natural: Lisboa a la desembocadura del Tejo, d'aigua tèrbola de turquesa, d'atmosfera diàfana retallada per edificis blancs sobre puigs separats per un arc de sant Martí. L'espectacularitat atlàntica viscuda dins de l'avió va contrastar tot d'una amb una ciutat que conserva encara la mesura humana de les coses belles.

Quan s'arriba a Lisboa, s'arriba al bell mig de la bellesa, de la bellesa urbanística de carrers i avingudes i de la bellesa arquitectònica d'un edifici bell i decandent darrera l'altre, en constant superació. Lleuger d'equipatge, ningú no frissa a arribar a l'hotel i quan s'hi arriba, Rua dos Anjos, el jove de rastes llargues, pell mulata i ulls enormes et dóna la benvinguda amb un somriure ample que vol desprendre amabilitat i confiança però que en realitat, compte!, es fa un pèl capciós. Intueixo una petita manca de franquesa: les cambres del primer pis són totes lúgubres i humides, res excepcional a la capital de l'Atlàntic, però intento sotjar les del segon. Això ja és una altra cosa: l'habitació vint-i-tres no té bany però la finestra dóna al carrer i és lluminosa.

Surto novamant al carrer, el Castelo de São Jorge presideix la ciutat. Des de la Praça de Pedro IV m'endinso en la quadrícula setcentista del Marquês de Pombal, la Baixa Pombalina, travesso l'Arco da Rua Augusta i s'obre finalment al riu l'ampla Praça do Comércio. En una llibreria del barri destruït i incendiat pel terratrèmol de 1755 -terramoto-, m'interesso per aquell Primer Ministre de Dom José I que el va crear. Sopo d'una sopa de peixe i de bacalhau i me'n vaig al Teatro Nacional Doma Maria II. L'obra no val gens la pena. El teatre sí: és de mitjans segle XIX, com el període del regnat de la reina de qui du el nom, petitó però molt maco, em recorda el Principal de Maó, el seu germà contemporani a la Mediterrània. En sortir -Largo do Carmo fins al convent, ruïna testimonial del terramoto i vista espléndida sobre la ciutat-, m'endinso pel Bairro Alto per viure com es desvetlla la vida nocturna: petits bars de copes, però la jove gernació és sobretot al carrer amb el got de plàstic en una mà i la cigarreta a l'altra. La paraula més pronunciada a sota veu a les cantonades: haixix.

Avui el dia és gris, cobert per un únic nùvol omnipresent, humit, que regalima constantment. M'he refugiat una estona en aquest espai cibernètic de la Praça de Ferreira. M'han cedit l'ordinador número dos i des d'aquí contemplo, a través dels grossos finestrals, els paraigües que van i vénen i, allà dalt de tot, la murada del Castelo.

Turisme a Lisboa

Darrers dies de 2005

Se m'acaba d'esborrar tot! I això que deia que havia d'afanyar-me perquè aquest cafè d'internet, l'únci del poble, és caríssim! En fi, escrivia que som aquí perquè volia mirar-me el correu i organitzar els pròxims viatges. Encara no he tingut temps de programar-me les activitats de Colònia, però Dirk em diu que no hi ha cap problema pel fet que dia 20 arribi més tard del previst després que Air Berlin hagi canviat l'hora del vol. He començat a mirar-me allotjament per al cap de setmana a Lisboa. Me'l vull cercar per a mi tot sol, perquè ja veurem que fa na R. 

Avui de matí s'ha aturat una estona de ploure i me n'he anat a fer la volta del camí de Tramuntana, he arribat fins al lloc de So n'Ametller. El camp està molt polit, colors nítids després de la pluja. Fa fred. A casa he continuat llegint la biografia de Marie Antoinette d'Stefan Zweig. Fascinant! Els revolucionaris acaben de guillotinar Lluís XVI i Maria Antonieta intenta fugir del Temple amb l'ajut dels guàrdies. Avui hem quedat per sopar i fer un Trivial amb els amics.