Francesc de Borja Moll i el TIL

El fet de desconèixer la figura de l’il·lustre menorquí Francesc de Borja Moll (Ciutadella de Menorca, 1903 - Ciutat de Mallorca, 1991) no només pot induir a error per part de qui es dediqui a la política lingüística i educativa de les Illes Balears, sinó que a més és una temeritat. Per posar un símil automobilístic, és el mateix que menar un cotxe sense tenir el carnet de conduir.  Filòleg, gramàtic, lingüista, folklorista, traductor, escriptor i editor, va ser investit Doctor Honoris Causa per les universitats de Basilea, de Barcelona, de les Illes Balears, de València, etc.  En un país amb una situació de normalitat cultural, tal desconeixement seria impensable.

En principi no hauria de ser gens difícil de conèixer Moll, perquè va escriure les seves memòries en dos volums (Els meus primers trenta anys i Els darrers quaranta anys), però a finals del segle XX, quan em vaig començar a interessar amb profunditat per la seva obra, la primera part de la seva autobiografia ja era impossible de trobar.  Finalment vaig haver de fer-ne una còpia de l’exemplar regalat i dedicat per l’autor a Andreu Arbona, fill del solleric Miquel Arbona, qui havia estat amic del filòleg, escriptor i promotor del Diccionari Català Valencià Balear.  A la impossibilitat de trobar avui en dia obres fonamentals com aquestes -com les memòries de Moll- per entendre i conèixer la nostra realitat lingüística i cultural em referia, entre d’altres, quan deia allò de l’”anormalitat cultural”.

Va ser precisament a can Queixal de Fornalutx, a la vall de Sóller, -i ara dubt, per tradició oral, si en realitat no devia ser “Can Caixal”- que remenant entre llibres vaig descobrir L’auca del Diccionari, un auca amb text de l’amo en Xec de S’Ullastrar i ninots d’en Pere Sureda, publicada amb motiu de la celebració, el 27 de maig de 1962 en un hotel de s’Arenal de Palma, de la finalització de la immensa obra lexicogràfica, de la publicació del desè volum. Va ser també arrel d’aquesta troballa que a partir del 2000 es va commemorar cada mes de maig a l’institut de s’Arenal la Setmana del Diccionari Alcover Moll.  El 2003, any del centenari del naixement de Francesc de Borja Moll, l'institut de s'Arenal va guanyar el premi que la Conselleria d’Educació havia convocat per commemorar l’efemèride entre les escoles d’Educació Secundària. El 50 aniversari de la publicació del Diccionari va ser l’any passat. La promoció i repercussió institucional ja no va estar a l’alçada d’un dels corpus lingüístics susceptible de ser envejat per sempre més per qualsevol de les llengües modernes en vigor.

Les circumstàncies actuals són certament unes altres.  Francesc de Borja Moll ja havia solucionat per exemple, ara fa més de vuitanta anys -abans fins i tot de l’aparició de les Normes de Castelló al País Valencià-, la qüestió de l’ús normatiu de les varietats dialectals amb la seva Ortografia Mallorquina.  Jo mateix vaig aprendre a escriure en català amb sa Gramàtica Catalana referida a les Illes Balears.  Però això succeïa tard, molt avançat el temps però no -Ai las!- el procés de normalització lingüística i cultural: vaig fer l’assignatura de llengua i literatura per primera vegada a l’Institut -el Ramis de Maó-  quan tenia quinze setze anys, a principis dels anys vuitanta durant el tercer curs de Batxillerat, que corresponia -diguem-ho ara així- al primer curs actual. Des de la publicació de l’Ortografia Mallorquina, s’havia esdevingut la Guerra, la Dictadura i l’anomenada Transició.  Avui, després de tot aquest temps i de trenta anys d’haver començat a aprendre a escriure la llengua dels meus avis paterns i del meu pare, ressorgeix un conflicte que només pot tornar a respondre al que deia abans: el nostre estat d’excepció cultural.  El català encara tardaria un parell d’anys més en convertir-se en la llengua vehicular dels ensenyaments.

Amb tot això, Francesc de Borja Moll també era -ni per bé ni per mal- professor, i tampoc no era, al contrari del seu mestre -Antoni Ma. Alcover-, un home de combat, sinó “simplement” un científic -i per això mateix, és clar!- defensor de la llengua.  El lingüista menorquí era una persona tolerant i dialogant en extrem. Fins i tot ell mateix havia fet befa del seu caràcter i recorria per il·lustrar-lo al significat adjectiu del seu nom: “moll”.  Amb la seva feina de professor es guanyava les garroves, mantenia la seva família i sustentava en tot el que li era possible la seva labor científica -torn a repetir- i editorial.  

Les circumstàncies també n’eren unes altres de concretes: Moll va fer de professor de Batxillerat de llengües estrangeres -alemany i italià, aleshores per primera vegada obligatòries, en un institut de Secundària de -si no record malament- les Avingudes de Palma. Noti’s que dos dels noms de les avingudes, talment com els idiomes que va impartir, provenien d’un dels tres països de l’Eix l’una i de la capital d’un altre l’altra: Roma i Alemanya. Segurament a cap de qui aleshores es dedicava a la política lingüística en el món de l’Educació se li va acudir introduir l’ensenyament del japonès, la llengua del tercer país de l'Eix.  Tampoc a ningú no li va passar pel cap -és clar!- introduir llavors en el món de l’Educació la llengua estrangera d’un dels països aliats que havien lluitat en contra del règim nazi: l’anglès.

El vessant de germanista, Moll l’havia adquirit del seu mestre.  Antoni M. Alcover s’havia posat en contacte amb els romanistes alemanys -i suïssos- i havia fet el seu viatge a Alemanya (Viatge a Alemanya i altres nacions) el 1907, un any després del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona, on hi va haver una gran presència de filòlegs alemanys, precursors de la defensa del català com a llengua romànica.

Va ser al voltant de la celebració del centenari del naixement de Francesc de Borja Moll l’any 2003 en què freqüentava Llibres Mallorca de l’Editorial Moll -la llibreria del carrer de Santa Eulàlia i l’editorial del de la Torre de l’Amor, Palma- que el llibreter -record amb molt d’agraïment la seva amabilitat- em va regalar el primer tom de la Gramática Alemana I -Fonética y Morfología- de Moll, publicada a l’impremta de Mossèn Alcover el 1941.  El que ja no record amb tanta exactitud és on vaig trobar la seva traducció de La senyoreta d’Escuderi d’ETA Hoffmann, que aleshores feia poc que havia llegit en l’original alemany.

Tampoc no sabria dir ara mateix en quin mercat de vell o d’antic vaig trobar, no pot fer gaires anys un cop ja vivia a Maó, per casualitat i amb molta sorpresa i emoció -en uns encants! com és possible?-, el segon tom de la seva Gramàtica Alemana II -Formación de palabras y Sintaxis: devia ser al mercat des Freginal? Probablement!  I encara: ¿en quin altre mercat de la puça devia trobar el seu discurs d’investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona -dedicat del seu puny i lletra- i la contestació que li’n va fer el Dr. Antoni M. Badia i Margarit?  

En fi, conserv tots aquests llibres amb molt de cel.  Perquè en això sí que hi tenc fe: vull creure que qualque dia es reconeixerà, amb l’ambició cultural d’un país normal, el valor de totes aquestes obres, i de l’obra de l’il·lustre ciutadallenc en general.  Avui en dia i sota les circumstàncies actuals, és ben clar que -pel contrari- són del tot menystingudes per qui millor hauria de conèixer les senyals -de permís i d’interdicció- del tràfic educatiu, i per qui millor hauria de preuar en definitiva el tractament respectuós i integrador de la pròpia llengua.           

Antinous al "Pantheon"

Piranesi

M’he aixecat d’un mal humor insuportable, pendolant una altra vegada entre el sí i el no, entre el blanc i el negre, com si no hi hagués termes grisos. O potser és que no m’agrada el gris i prefereixo tots els colors en un o l’absència de colors. Entre l’optimisme i el pessimisme...

Poques coses que em motivin, moltes coses que em motiven, i entre els extrems la paràlisi gairebé total i mal lletada. Escriure aquí també és un conyàs entre les ganes de cridar i el desig que el meu crit només arribi a qui l’ha d’escoltar, perquè tu en seràs la solució i en vull l’eco. Aquest és l’eco dels meus viatges 2010, la fletxa que Sagitari ha tensat en l’arc del meu any, que ha recorregut el xiulet del seu trajecte i que ha fet blanc en la diana del destí.

Del gener a Roma, carrers intricats i sense rumb que conflueixen a les places: Piazza Venezia, Piazza del Popolo, Compo de’ Fiori, Piazza della Rotonda. L’epicentre reiterat del viatge: el “Pantheon”. El panteó va ser l’escenari d’un acte religiós gairebé extemporani, el Te Deum de final d’any, en què cantava Massimo. Un acte religiós fora del temps com m’ho sembla també celebrar una missa a la mesquita de Còrdova. Però el catolicisme va començar més tard; en temps d’Adrià, el cristianisme era encara una religió minoritària. Des d’Itàlica a Hispània, millor retornar ara a Roma tot seguint l’Emperador en els seus viatges. Adrià va inaugurar el Panteó, gairebé totalment reconstruït, durant la seva estada a la capital de l’Imperi entre l’any 125 i el 128, quan tenia al voltant de cinquanta anys. Antinous en tenia aleshores devers setze.

I des del panteó dels déus romans del segle II durant la meva estada del gener de 2010, a la Vil·la Albani del segle XVIII durant la meva estada del gener de 2004. El cardinal Albani havia fet conservar el relleu d’Antinous a la seva vil.la, que va acabar de fer construir el 1762 als afores de Roma, a la via Salaria. L’arqueòleg alemany Johann Joachim Winckelmann, que era aleshores al servei del cardinal, es dedicava a estudiar les peces d’art grec i romà de la ciutat, a posar mides a la bellesa, tot creant-ne així l’estètica neoclàssica. Winckelmann es dedicava a lloar no solament la bellesa de l’Apol·lo de Belvedere dels jardins vaticans, sinó també la de l’Antinous procedent de la Vil·la Adriana.

L'uomo nero, Sergio Rubini

Tornat de Roma. Moltes coses per explicar i poc temps per fer-ho. Finalment només vaig anar al cinema un dia, dia primer de gener de 2010. L’any va començar amb un film italià: “L’uomo nero”, de Sergio Rubini... a la descoberta de directors i actors coneguts del cinema italià actual. Hi vaig anar amb Massimo, un amic que he fet durant aquests dies. Ell havia escollit la pel·lícula, l’horari i la multi sala Madison, un cinema de barriada sense pendent situat molt a prop de la basílica de Sant Paolo. Abans de començar la pel·lícula hi vam anar passejant, a l’església: era tancada, però me’n recordava de quan hi vam anar amb en Tòfol el cap d’any de 2004. Plovia, com bona part del temps durant l’estada a Roma.

Em va agradar, el film, una comèdia força entranyable, un fresc de l’Itàlia dels anys 50/60, amb bellíssimes imatges del camp i els pobles de la Puglia, a mig camí entre “Cinema Paradiso” i “La vita é bella”, des de la perspectiva d’un nin amb un pare excèntric tocat de l’ala artística. Llàstima que tot i que l’inici sigui força sostingut, a mesura que avança la pel·lícula el mosaic d’accions, perspectives i situacions no acaben de compondre una obra del tot equilibrada. Li manca unitat d’acció. Així i tot, un hi passa una estona força agradable, al cinema.

Porta di San Paolo, Roma

Anem de viatge, 2010

Finalment he decidit no sortir avui vespre, quedar-me a casa que ha dit que passaria un amic... Mentrestant tinc una estona per viatjar. Me’n recordo que hi va haver una època de la meva vida, una temporada de bon temps per anar amb bicicleta, que sortia de casa i enfilava el camí des Migjorn, que com el seu nom indica és el poble del sud de Menorca. A Migjorn agafava el camí de terra del cementeri que arriba fins a la platja de Binigaus travessant tot el barranc. Deixava Sa Cova des Coloms a l’esquerra i passava per davant les cases de Binigaus Nou. Aleshores pensava en un escrit meu on a aquest paisatge menorquí de paret seca, ullastres, alzines, pins i el mar s’hi contraposés un paisatge urbà i frenètic, o un bulevard com el d’Unter den Linden al cor de Berlín, per exemple. Pensava en una combinació de natura i ciutat.

Enguany, l’any que ve... serà un any de viatges, i el futur sembla que també n’està ple. Deu ser una influència dels astres, aquesta projecció meva cap a altres llocs, qui sap si de Sagitari que tensa l’arc i amolla la fletxa cap a altres indrets fora de l’illa. Potser és el poder centrípet de l’illa a l’hivern, o el de la meva ànima a l’hivern. En resum: al meu viatge a Roma per cap d’any se n’hi han afegit tres més: dos viatges a Berlín, al febrer i al març, i un viatge a Nova York per Setmana Santa. Del darrer viatge que vaig fer, el de Bratislava, va sortir un projecte educatiu per a l’escola de Secundària on faig feina que es titula: “Let’s travel! Tourism: another way of learning”. Som els socis coordinadors d’una associació que de moment compta amb escoles de cinc països diferents; a part del nostre: Romania, Alemanya, Polònia i Portugal. Xipre, Finlàndia, Itàlia, Bulgària i el Regne Unit també s’hi han mostrat interessats. En fi, i ara sembla que algú pretén que fem una trobada per acabar d’enllestir el projecte, que seria aquí a Menorca o a Transilvània pel gener... Esteu visitant un bloc que es diu Gran Tour... He penjat aquí algunes fotos del viatge que vaig fer a Roma... quan? El gener del 2004 amb en Tòfol, per recordar-me’n i tornar a alguns mateixos llocs... La foto de l’entrada és de Víctor Carnuccio, a casa de qui m’allotjaré a Nova York.

* Finalment no vaig viatjar a Nova York, com tenia pensat.  És per això que he llevat la foto del fotógraf.  Si a qualcú li interessa aquí en teniu l'enllaç: Victor Carnuccio. De les fotos de Roma, només n'he conservat una: l'Al.legoria de la Història de Mengs a la Cambra dels Papirs del Vaticà.  En canvi sí que vaig visitar Alemanya, París, Portugal, Itàlia, Turquia i Polònia arrel del projecte escolar.

Fotos de Roma '04

Museu del Capitoli

 

Avui dematí, tot desant coses, he trobat el CD de les fotos de Roma -gener de 2004- i m’ha fet molta il·lusió. Feia temps que el cercava, em pensava que l’havia perdut entre viatge i trasllat i havia tornat a demanar les fotos a en Tòfol, amb qui vaig fer el viatge, i ell encara no me les havia enviat. Ara podré aprofitar per publicar-ne unes quantes al bloc. Potser fins i tot n’empraré alguna de meva per donar-li cara i cos, potser la de la Vil·la Albani, la del Coliseu, la del Fòrum, la del moix romà o la que estic darrera l’espectacular gàlata moribund del Museu del Capitoli. Però sobretot feia temps que les cercava per il·lustrar algunes entrades de la Suite Calbó que fan referència a Roma, concretament la foto del plafó del la Cambra dels Papirs del Palau del Vaticà, és a dir l’Al·legoria de la Història de Mengs, de la qual el pintor menorquí en va fer una còpia en un llenç que després va enviar al Príncep Kaunitz, el Canceller d’Estat de l’Imperi Austríac, i la de Júpiter i Ganimedes del Palau Barberini, també del mateix pintor saxó, el qual va regalar la pintura a l’historiador de l’Art Wickelmann. Vam descobrir aquest darrer quadre, juntament amb molts d’altres de la pintora Angelika Kaufmann, per pura casualitat. Va ser tota una sorpresa! En fi, tota una troballa, també, aquest CD, avui.

Camera dei Papiri

Mengs, Al·legoria de la Història

Palau del Vaticà

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

1775 – 1776

El Príncep coneixia a la perfecció quina havia estat l’evolució de Mengs i sabia que de petit el seu pare l’havia fet tancar de sol a sol al palau del Vaticà, amb una botella d’aigua i un pa davall el braç, perquè hi copiés els frescos del seu homònim, el pintor renaixentista Rafael. Ismael Mengs havia fet batiar el seu fill Anton Rafael: Antonio era el nom de pila de Correggio i Raffaello el de l’artista d’Urbino. Una vegada consagrat ell mateix com a artista, el 1772 Mengs va pintar una Al·legoria de la Història al palau del Vaticà. De fet, el primer treball que havia encarregat Kaunitz a Calbó va ser la còpia d’aquesta obra, però l’agost de 1774 encara era coberta, a la Cambra dels Papirs hi havia artistes que feinejaven i s’acabaven de fer les obres de pavimentació. Calbó finalment hi va començar a treballar l’octubre de l’any següent. La reproducció, feta en cinc peces, i el disseny de l’arquitectura de la cambra, que l’estudiant va fer per iniciativa pròpia, arribaven a Viena l’abril de 1776. Traduït de l’italià, referint-se a l’Al·legoria de la Història, Kaunitz va escriure el següent a Brunati: “si en aquestes produccions Mengs ha sabut imitar així de bé la labor de Rafael que regna al Vaticà, és digne de lloança l’estudi i el mèrit del copista en haver sabut treure i esprémer així de bé l’esperit i la manera de Mengs i Vostra Senyoria Il·lustríssima podrà assabentar-lo de la meva particular satisfacció”.

* * *

La Suite Calbó continua a l'Església de Sant Eusebi

Mengs, "Júpiter i Ganimedes"

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

Winckelmann, autor de les Reflexions sobre la imitació de les obres d’art gregues en la pintura i l’escultura i de la Història de l’Art de l’Antiguitat, s’havia convertit amb aquestes dues obres en el pare de la Història de l’Art i l’Arqueologia modernes. Deu anys abans del seu assassinat, Winckelmann havia fet el primer dels seus quatre viatges per treballar en les excavacions de Pompeia i Herculà. Aleshores era rei de Nàpols Carles IV, el futur monarca espanyol a la cort madrilenya del qual seria pintor Anton Rafael Mengs. De fet, Mengs va ser el deixeble predilecte de Winckelmann, després de guanyar-se el seu favor per art de mistificació. Aprofitant l’entusiasme generat per les noves troballes d’art antic i juntament amb el jove pintor i restaurador Casanova, germà del famós aventurer, Mengs va tenir la perversa idea de pintar un fresc tot emulant els de les cases de les ciutats recentment excavades i fer-lo passar per autèntic. Goethe narra aquest fet en el seu diari del viatge a Itàlia. En descriure la falsa pintura diu que “hi ha representat Ganimedes, que allarga a Júpiter una copa de vi i en rep a canvi un bes” i afirma “amb seguretat no haver vist (...) res de millor que la figura de Ganimedes”. Mengs va fer aparèixer el fresc com si fos original a Roma. Winckelmann, que llavors era bibliotecari, secretari privat i home de companyia del cardenal Albani, s’hi va entusiasmar i va decidir protegir l’artífex de la pretesa troballa arqueològica. Mengs va començar a esdevenir així el referent ineludible del Neoclassicisme en pintura i l’artista més cobejat i cotitzat per les corts àuliques d’arreu d’Europa.

-

La Suite Calbó continua amb l'ambaixada útil

Sant Sebastià

Divendres passat, 20 de gener, va ser Sant Sebastià, dia de festa a Palma, perquè n’és el patró. Es curiós, ja que el patró de Maó, l’altra capital balear, també és sant Sebastià, tot i que no és una festa que se celebri popularment com ara a Ciutat. A Maó se celebren de forma multitudinària les festes de la Mare de Déu de Gracia, al setembre. Però poca gent coneix aquest fet, que l’escultura del retaule d’una de les capelles de l’esquerra de la seu de Mallorca i la de la porxada de l’ajuntament de Maó representen el mateix sant, el sant protector d’ambdues ciutats contra la pesta. La veneració mallorquina data del segle XV: al 1523 va arribar la reliquia del seu braç, amb la qual cosa es va acabar miraculosament l'epidèmia que assolava Ciutat. El Gran i General Consell el declarà patró al 1643. Els magnífics Jurats li feren dedicar la capella de la Seu. A la invocació de protector contra la pesta, s'hi va afegir també la de defensor contra les ràzies dels corsaris que, sota salvaguarda otomana, atacaren les poblacions costaneres de les Balears i les Pitiüses. 

Darrerament han aparegut als diaris un parell mallorquí de ressenyes biogràfiques, hagiografies, de Sant Sebastià i m’ha abellit fer-ne un resum, fixar-ne quatre dades, susceptibles de ser ampliades o renovades, perquè tanmateix el martiri del sant no és gens clar. De la vida de Sebastià, tampoc se’n sap molt. Va néixer a Milà, la mare era milanesa i el pare del sud de la Gàl·lia. Va viure a la Roma de la segona meitat del segle III després de Crist. Dioclesià, procedent de l’Adriàtic i comandant de la guàrdia imperial, es va convertir en l’emperador al 284. Sebastià va ser al seu torn capità de la guàrdia pretoriana, la guàrdia personal de l’emperador. Si bé al llarg de la seva vida Dioclesià va tolerar els ciutadans romans que professaven la religió cristiana, després els va perseguir degut a tota una sèrie de disturbis. La darrera gran persecució va consistir a purgar la gran quantitat de caps i oficials militars que s’havien convertit al cristianisme. La nova fe aconseguia cada vegada major nombre d’adeptes. Sebastià va ser acusat de simpatitzar-hi i de difondre-la entre les famílies nobles i els magistrats de la ciutat, va ser cessat del seu càrrec i desterrat a una guarnició dels confins del vast Imperi. Allà va conèixer un centurió, Adrià Sever. Sembla que no se sap ben bé quin tipus de relació manteniren. Existeix la versió que el centurió va voler posseir-lo sexualment i que, en no aconseguir-ho, el va voler fer matar.

La llegenda del martiri de Sebastià diu que Sever el va fer fermar al tronc d’un arbre i que la seva companyia d’arquers el va fer perir aclivellat a sagetades. Hi ha qui diu que va sobreviure a les fletxes, que va ser curat per una matrona i que finalment hauria estat decapitat. En qualsevol cas el martiri ocorria al 304. L’imperi de Dioclesià va durar fins a un any més tard. L’emperador va morir al 311. La versió del martiri a cops de sageta va ser el que es va imposar durant el Renaixement italià. Pintors i escultors van trobar en el sant la manera més idònia per representar el nu masculí a l’empara, sovint la connivència, dels patrons i mecenes eclesiàstics. Degut a la relació amb el centurió i a la sensualitat i l’erotisme amb què tot sovint és representat, el sant s’ha convertit en una icona gai.

Fa temps que reconec el sant en pinacoteques, retaules eclesiàstics o imatges pètries, com ara l’escultura a l’exterior de la porta d’entrada de l’ajuntament de Maó, però una de les representacions que m’ha impressionat més ha estat l'escultura de Giorgetti a l'església de Sant Sebastià, aprop de les catacumbes de la Via Appia de Roma on sembla que va ser inhumat. Vaig quedar-hi palplantat un dels primers dies de 2004, bocabadat durant una bona estona al davant amb el desig de traspassar el vidre del sepulcre i acaronar el marbre fred. Més que no pas un sant, Sebastià sembla un jove extasiat de plaer, arravatat pels desitjos d’un déu de l’Olimp.

Durant les festes de sant Sebastià de Ciutat d’enguany van aparèixer altres déus apol·linis fent honor a la musa de la música al so de les xeremies.