Sant Antoni i el dimoni o el meu Sant Antoni particular

Mon pare era de nom Toni i la seva família n’era plena, de Tonis i Tònies, tant pel costat de son pare com per banda de sa mare. Son pare, “es pai” -com ell l’anomenava i que tractava de vós-, era de Ferreries, tot i haver nascut as Migjorn el 1896. Era de nom Bartomeu, com el Sant patró del poble on havia crescut, però tant son pare com sa mare -és a dir, els avis paterns de mon pare- tenien el mateix nom: Toni i Antònia. Per tant, el meu avi Bartomeu al seu fill -a mon pare- li va posar Toni per tradició i ascendència familiar. Però com que a més l’avi era el cinquè de vuit germans -cinc filletes i tres fillets- i tots van seguir aquesta mateixa tradició secular, el nombre de cosins i cosines Tonis i Tònies de mon pare es va multiplicar enormement, fins al punt que, tot i l’enginy onomàstic de la família, el fet de referir-s’hi es va fer força complicat: en Toni, en Toni gros, en Toni petit, en Toni Toni, en Toni Toni Toni, etc., etc. De fet, a mon pare li deien en Toni Moll, i Moll li venia del segon llinatge del seu avi patern, tot i que -a part de distingir-lo- no sé exactament per què dimonis li van endossar: ell era Pons i Gomila.  

Sa mare, que ell anomenava “sa mai” i que també tractava de vós, havia nascut el 1900 i era de nom Guida, na Guida de Sa Cavalleria. La seva família havia estat pagesa d’aquest lloc de la part de Tramuntana, al nord del poble des Mercadal. Son pare de l’àvia Guida era de nom Joan i sa mare -vés i mira per on!- Antònia, també!  Per tant, les àvies de mon pare -les meves besàvies- eren totes dues Antònia, de nom. És també per això mateix -per tradició familiar- que a sa primera filla -la germana petita de mon pare- la van batiar amb aquest mateix nom. De fet, els dos germans s’haguessin dit de nom Toni i Antònia, talment com els avis paterns, si no hagués estat que n’Antònia va morir nina i que quan va néixer la segona filla, sa mare ja no li va voler tornar a posar el mateix nom per no fer-la temosa, és a dir perquè no li diguessin n’“Antònia temosa”, en recordança de la seva germana petita morta. Els meus avis, en Bartomeu i na Guida -que per ser noms tradicionals de Menorca tot d’una evoquen el nom dels gegants de les festes de poble- s’havien casat el 1924 als vint-i-vuit i vint-i-quatre anys respectivament.  Devia ser llavors quan -després de casats- tots dos devien anar a viure definitivament as Mercadal.

Fins que no va morir, ma mare, que no era menorquina, sinó que havia nascut en un poble de la província de Còrdova i s’havia criat en un altre de La Manxa -el nom del qual sí que record: Manzanares-, sempre va penjar la senyera de Menorca a la finestra el dia de Sant Antoni, sobretot des que s’havia quedat vídua. Al marge de participar en les torrades populars de sobrassada i botifarró, ella espolsava i treia la bandera en honor fonamentalment del seu marit. Sabia, això no obstant, que, a més, Sant Antoni era la diada del poble de Menorca.

Conta Ramon Muntaner a la seva Crònica com als vint-i-dos anys Alfons el Liberal, dit també el Franc, de la dinastia reial dels comtes de Barcelona, va conquerir l’illa als sarraïns el 1287. També explica que l’esquadra, que havia sortit de Mallorca, s’havia dispersat pel mal temps de gener i que, en arribar primer la galera reial a Menorca, el rei va esperar que les altres s’hi arrepleguessin en una altra illa petita que hi ha al port de Maó, l’illa dels Conills, que de llavors ençà s’anomena l’illa del Rei en el seu honor. Desoint els consells d’esperar que totes les galeres es trobessin al port, el rei va decidir començar la batalla el dia de Sant Antoni, tot encomanant-s’hi, per por que no tornés el mal temps. La batalla victoriosa es va lliurar al castell de Maó, on avui hi ha la plaça de la Conquesta. A la Crònica, Muntaner també parla del repoblament de l’illa i hi escriu -la llengua un pèl actualitzada- el següent: “el senyor rei ordenà que al port de Maó se fes una vila ben murada, e hi jaquí (deixà) procurador en Pere de Llibià, un honrat ciutadà valencià, e donà-li tot poder que pogués tota l’illa donar a pobladors, e que de bona gent la poblàs.  E així ho féu segurament, que així és poblada l’illa de Menorca de bona gent de catalans, com cap lloc pot ésser ben poblat”.

A Ciutadella, l’antiga capital de Menorca, cada 17 de gener, s’hi celebra la processó dels Tres Tocs en commemoració de l’arribada del rei a les portes de la ciutat. Va ser precisament pels voltants de Sant Antoni d’ara fa vint anys que mon pare, ja molt malalt, animat però per ma mare, encara va tenir esma d’agafar el correu des Mercadal amb ella i venir tots dos a veure el pis que després hi vaig llogar. És un dels darrers records que en guard quan ell encara podia caminar. A la llum d’aquell pis amb finestres que donaven a la banda dreta de l’antiga contramurada de la ciutat vaig llegir a la primavera la Crònica de Ramon Muntaner. Aquell any de 1994 d’ara fa vint anys, el meu avi Bartomeu en feia vint-i-dos que era mort. Havia mort un l’endemà de Sant Antoni. Tot i que llavors jo només tenia quatre anys, ma mare m’havia alçat en braços i el record en el seu llit de mort tapat amb vànova blanca, però amb la cara descoberta, a la casa del carrer Nou des Mercadal on vivien amb la meva àvia.

Un pare de pel·lícula: "Rebel Without a Cause"

Aquesta època de l’any -la tardor: finals d’octubre i novembre- té moltes significacions per a mi, m’aboca a molts records, de vida i de mort, no només perquè hi vaig néixer, sinó perquè també hi han mort, hi van morir, els meus pares: el meu pare dos dies després del meu aniversari ara fa dinou anys.  

Quant al meu pare, l’enyorança em porta automàticament al cinema, al cinema de Hollywood. Llavors em vénen ganes d’anar a la Biblioteca de Maó a cercar alguna pel·lícula, o senzillament començ a remenar entre alguns DVDs que tenc a casa.

Em trasllat de retruc a un cinema del poble, l’únic que hi havia a finals dels anys 50 principis dels 60 a Mercadal, al cine de can Serra pel qual tothom el coneixia, encara que tingués oficialment un nom ben esvelt: El Cisne, gairebé homònim. El meu pare sempre havia tingut una bona dosi de cultura -popular, si és vol- i lletraferidura, tot i ser fill d’un picapedrer com ell i d’una mare provinent de la pagesia. El veig assegut en una cadira als matins al costat de la finestra de casa amb un llibre a les mans en temps del meu batxillerat, un llibre d’aquells que acumulàvem a casa i que ens havien regalat -dèiem- a La Caixa. En arribar de l’Institut de Maó tard a la nit perquè hi cursava estudis a partir del capvespre, el record immers en la Roma del “Jo, Claudi” de Robert Graves.  En efecte, les sèries i les pel·lícules.

Però el que jo no havia viscut mai, tot i que li n'havia sentit a parlar moltes vegades i me les imaginava -me les imagin encara-, són les seves sessions de cinema de cap de setmana quan encara era fadrí, a les quals també hi assistia la seva germana, que donava un cop de mà abans i després de les projeccions. Aquella cultura cinematogràfica adquirida al cinema des Mercadal -avantguardista en aquest sentit per l’època- l’havia dut a ell, com també a la seva germana, a identificar després títols de pel·lícules, i noms d’actors i actrius pronunciats amb literalitat poc anglesa en reaparèixer a la petita pantalla del menjador de casa.  

Durant aquells anys de pel·lícula -ell havia començat a sobrepassar la trentena- coneixeria la meva mare al poble, hi festejaria durant cinc anys i l’any 60 s’hi casaria, el mes d’octubre també.  

El cinema nord-americà dels darrers anys 40 i dels anys 50 representa per a mi, per tant, un estret lligam amb el meu pare, que va molt més enllà de l’època. Veure una pel·lícula hollywoodenca sobrepassa llavors els límits de la pantalla, de l’entramat, de la història, de l’acció, de la fotografia o de la música i assoleix caires emotius, sentimentals i íntims que es poden fer molt enfora d’aquells que es puguin desprendre del relat cinematogràfic intrínsec. Els dos únics aspectes que m’hi separen del tot són la llengua, ja que solec veure els films en l’idioma original, i -sobretot- la censura, l’estisorada d’escenes que poden anar molt més enllà d’un bes.

En resum: el record de mon pare com a estímul íntim i personal per retornar als mites del cinema i a partir d’ells descobrir -amb l’evocació d’un interlocutor que ja mai més no em respondrà- les qüestions que em sorgeixen i que més d’una vegada em duen a exclamar interiorment: “Si ell ho hagués sabut, açò!”. Es tracta aleshores del meu particular cel·luloide ocult. Això és el que m’ocorre en veure sobretot les pel·lícules de Joseph L. Mankievicz o d’Elia Kazan o en llegir les memòries de Gore vidal...

Un dels DVDs que aquesta vegada he rescatat d’entre les poques pel·lícules de l’època que tenc a casa és “Rebel Without a Cause”, “Rebelde sin causa”, de Nicolas Ray, adquirida segurament de segona mà al mercat des Freginal de Maó...  El diàleg imaginari s’estableix en aquesta ocasió amb motiu d’una de les cintes que no era entre les seves preferides, però això també és al marge, perquè a mi em proporciona tanmateix allò que normalment em duu a la recerca, és a dir, l’anhel de descoberta de la seva visió, contrastada -més que no contraposada- amb la meva. I d’altra banda emperò, ¿com no l’havia de reconèixer i admirar ell, la pel·licula, amb James Dean i Natalie Wood, en tornar a reaparèixer retransmesa un dia passats els anys a la televisió, molt probablement en una sessió de dissabte capvespre en què tos dos seiem al sofà del menjador?  

Tot i que s’inserissin en uns mateix espai de temps, la realitat de la societat nord-americana reflectida a la pantalla, la d’aquells tres joves estudiants universitaris rebels i conflictius de casa burgesa, no tenia res a veure amb la seva realitat d’aquells mateixos anys 50. Al cap i a la fi -i aquí rau la flagrant extemporarietat d’aquell cinema de poble-, el context d’aquell espectador accidental era ben diferent. ¿Com s’entenia que aquella joventut que ho tenia tot -inclosa la bona educació familiar i acadèmica- fos tan malcriada, es rebel·lés contra els pares i l’autoritat, es barallés a navallades, fes carreres de cotxes a tota velocitat a fi de demostrar qui era el valent que els conduís fins al límit abans de despenyar-los?  Quin problema tenien si per una altra banda ho tenien tot? Com s’explicava l’ambigüitat d’aquell triangle amorós i d’amistats? Tot plegat massa desconcertant...  

El meu pare no s’hi hagués pogut identificar mai amb aquells joves, mai no hagués pogut tractar d’aquella manera els seus, de pares, a qui no només tractava de vós, sinó a qui a més tenia un respecte inqüestionable, mai no hagués pogut fer tals animalades...  L’ídol ètic i estètic del meu pare no era James Dean ni fer-hi prop, sinó més tost Humphrey Bogart.  Així i tot, en Dean hi vaig descobrir el seu mateix gest de pentinar-se els cabells laterals amb la mà contrària i el braç alçat per damunt del cap.       

Noms propis de l'estiu

Bé, sembla que arriben les pluges! A Mercadal celebren les darreres festes de l’estiu: Sant Nicolau tanca ses portes amb clau! És evident que amb aquests imperatius més val afanyar-se a fer més lent el procés al ritme del record i de l’escriptura. No és, no, que la intensitat d’aquests darrers mesos de calor redueixi el gas, no: sembla com si cada dia que passa les sorpreses a flor de pell continuessin sorgint al natural... i ara les emocions s’hauran d’adaptar a l’aigua que caurà del cel i als primers llençols damunt dels cossos.

No cal dir que estic del tot obert -hi estic des de fa mesos ençà- a conèixer gent, i n’he coneguda força a l’illa. Sense comptar ni contar ara les anades i vingudes a Mallorca, fa temps que no en surt, de Menorca, i de moment només tenc previst fer-ho per Cap d’Any: Roma.

Però això serà més endavant, ara els vull dedicar el temps a ells, noms propis d’aquests estiu, generadors de gran varietat d’“estampes estiuenques”, com diria l'altra, i jo més tost imatges de sentiments amb volum i voluptuositat que se’m projecten ininterrompudament pel cap i em relaxen cos i ànima. Anàvem amb un amic un dia a Son Bou, o en tornàvem, i li vaig tornar a comentar que aquella platja i molts altres indrets de Menorca donaven per a uns “Tales of Son Bou” o per a uns “Tales of the island”, o fins i tot per a un “Queer as folk” a la menorquina. Evidentment no és comparable als “Tales of de city” of San Francisco, però aquesta illa del Mediterrani és bastant més internacional que no ara Pitsburg, sobretot a l’estiu. A més recordo que en tornar de Baker Beach a Son Bou vaig tenir una d’aquelles sorpreses esporàdiques que en aquells moments em va reconfortar.

Els noms propis d’aquest estiu tan actiu –i també passiu- són tots masculins, procedents d’altituds i latituds diferents, noms propis que s’han fos en el retrobament amb ells mateixos a partir d’un xoc de cultura i natura, no exclusivament turistes, sobretot treballadors, molta interculturalitat sense sortir gairebé de casa. Però al costat d’alemanys, uruguaians, brasilers, italians, espanyols... –homes provinents d’una geografia personal i física singular, també n’hi ha de menorquins i posem Es Migjorn Gran a punta de llança, i també mallorquins, cadascun amb la seva història i cadascun compartint amb mi el seu temps, allò que més venero.

Són noms que mereixen l’escriptura i mereixen la vida. Les seves experiències de vida podrien ser tan literàries com aquesta meva darrera lectura per exemple, “Mysterious Skin”, que encara m’acompanyarà durant les últimes cinquanta pàgines. Serien, però, massa íntimes per reduir-les ara i aquí, les meves: llunes plenes i indefinides, els ulls verds de Salvador de Bahía, la insinuació d’un capvespre d’estiu damunt la platja... Neil McCormic i Bryan Lackey són els dos únics noms propis en original literari d’aquest estiu.

Catalans a Berlín, Berlin is in Germany

Berlín forma part inqüestionable de la meva geografia. La primera vegada que hi vaig anar el mur ja havia caigut. Els esdeveniments de novembre de 1989 els vaig viure a través de la televisió a Menorca. El meu pare era viu i encara entenia les coses. Tots dos sèiem al menjador. Jo ja hi havia estat un cop, a Alemanya: ara mateix m’acabo d’adonar que enguany fa vint anys que hi vaig anar per primera vegada. Devia ser precisament la tardor de 1988, aleshores tenia vint anys, a punt de complir-ne els vint-i-un. Fa vint anys que tinc vint anys. Va ser Frankfurt, la primera ciutat que vaig conèixer del país, a través d’un Erasmus.

Ara fa una estona que acabo de veure una pel·lícula que transcorre a Berlín: Berlin is in Germany. Dimecres passat la vaig agafar en préstec de la videoteca de l’Escola d’Idiomes de Maó. Feia temps que la volia veure, però m’hi va acabar de decidir el fet que l’altre dia, tot visitant la web dels Catalans a Berlín, vaig veure que li havien dedicat una entrada i, entre d’altres, l’havien ressenyada sota la categoria de “Berlín ciutat de cine”. És del director Hannes Stöhr i va ser rodada el 2001.

Martin surt de la presó després que li hagi estat rebaixada la pena d’assassinat per la d’homicidi. Hi havia ingressat en temps de la DDR, poc abans de la caiguda del mur. Basada en una història real, Martin era el darrer presoner de l’Est en sortir en llibertat. El supervisor de la vivenda on vivien ell i la seva dona havia trobat onze anys enrere estris al celler de l’edifici que denotaven clarament que tenien la intenció de sortir del país, i això era prohibit. Enfurit pel fet que l’home havia ficat els nassos allà on ningú no el cridava, Martin li va donar una empenta i el va fer caure, va ferir contra el wàter i va quedar estès mort a terra. La pel·lícula narra les penúries del protagonista -que té un fill que no coneix i que compta amb els mateixos anys que ell s’ha passat tancat a la presó- a l’hora d’intentar refer la seva vida a la ciutat.

Quan Martin és alliberat, la ciutat de Berlín viu transformacions evidents. En aquest sentit la història transcorre paral·lela en el temps a l’estat de coma de la mare d’Àlex a Good Bye Lenin!, una pel·lícula dos anys posterior. Hi ha moltes imatges en el film on Martin és al tramvia o al bus i veu els canvis de la ciutat, un bosc de grues que aixequen nous edificis. Han estat aquestes imatges que m’han fet recordar quan vaig ser a Berlín per primera vegada l’any 1996, quan la Potsdamer Platz no era res més que tot un descampat, i de les transformacions viscudes durant les innumerables vegades que hi he anat després fins l’última el passat mes de març.

Berlín s’ha convertit en una metròpoli oberta i cosmopolita i quan dic metròpoli oberta no em refereixo només a la mentalitat dels seus habitants sinó més aviat a la facilitat com rep els nouvinguts. Berlín és una ciutat accessible des del punt de vista econòmic per a la gent jove. No és difícil llogar-hi una habitació o un pis a un preu raonable, cosa gairebé impensable en ciutats com Madrid o Barcelona, per exemple. Potser els joves no s’hi fan rics, però hi troben possibilitats de feina i la feina els permet viure. Berlín atreu gent de tot el món, és fàcil fer-hi coneixences i el món cultural és a l’abast de tothom, i no només l’alternatiu. 

Quan de vegades conto que he estat a Berlín hi ha gent que se sorprèn i em demana com m’ho faig per anar-hi tan sovint. La meva resposta sempre és la mateixa: basta comparar el que pots comprar amb 20 euros a un mercat turc de Kreuzberg o al supermercat Aldi de la cantonada amb el que es pot comprar amb els mateixos doblers aquí a Menorca. El que a mi em sorprèn són els preus d’aquí i com la gent hi pot viure.

En fi, per tot això que acabo de dir i per altres qüestions més que hi vulgueu afegir, no és per casualitat que fins i tot a través d’Internet es pugui sentir com palpita la vida dels Catalans a Berlín.

Sa Sínia des Cuc

Fa quatre dies que vaig arribar de Baviera i aquesta foto va ser presa l'endemà dematí des del terrat de ca meva. Ha començat la vida quotidiana a Sa Sínia des Cuc. És època d'exàmens a la feina. M'aixeco de més de matí que no ho solia fer a ca ma mare a Mercadal. Em faig el cafè i bereno tranquil·lament al menjador il·luminat. El finestral dóna al pati i el pou emblancat m’encega. Em dutxo i surto al carrer, carrer de la Reina, de Sant Ferran, d’Anuncivay, de la Infanta, Nou... Aquests dies he anat a comprar coses que em feien falta per a la casa, una cortina de dutxa, un setrill, un colador per la llet... i m’he aturat a comprar peix al mercat, un cap-roig, una mòllera, musclos... També he comprat al supermercat de davall del Carme, oli, sucre, arròs, farina... i he anat a una botiga de marcs perquè m’emmarquessin l’expressionista Blaues Pferd de Franz Marc.  M’encanta sortir de casa i fer els enviats al dematí i contemplar la ciutat que he triat per viure, la ciutat on vaig néixer, cap ben alt contemplant les finestres colonials de guillotina dels edificis revolucionaris, descobrint un escut heràldic botifler, una cúpula, una torre, un observatori corsari, una claraboia amb una veleta al capdamunt assenyalant el nord... 

Torno a casa i m’assec a fer feina en aquesta habitació que dóna a Sa Sínia, a cercar articles de premsa alemanya, de l’Spiegel, Frankfurter Allegemeine Zeitung, Süddeutsche Zeitung, die Zeit... Immigració i integració, canvi climàtic, països àrabs, internet i altres mitjans de comunicació..., temes del pla d’estudis que m’interessen. Es pot dir que darrerament sé el que passa al món gràcies a la premsa alemanya, sense televisió com estic, sense comprar els diaris locals ni nacionals ni espanyols. De tant en tant m’entretinc actualitzant els blogs, el portfolio d'alemany, el de Sa Sínia, es cultural, el de Menorca gay o aquest mateix, el gran tour. Després dino, de peix, és clar, aquests darrers dies, i me’n vaig a fer feina. 

Abans de començar les classes entro a l’aula multimèdia i encara em passo una altra bona estona buscant i imprimint material per a les classes. L’hora de començar-les és a les cinc del capvespre. Alguns dies les acabo a les nou i d’altres a les set. Si és aquest darrer cas, me’n torno a l’aula multimèdia, perquè no debades en som l’encarregat. Fa dos dies que quan he sortit de treballar ploviscava. Avui he sopat i ara escric. Ahir vaig telefonar a Franzi i se'n va alegrar molt. Esperava la meva trucada. Avui migdia ha partit cap a Hamburg a fer-hi el cap de setmana. Ara me’n vaig a dormir. Bona nit! Ara s'ha tornat a posar a ploure, a bots i barrals.

Mare deessa d'un infant diferent

Una de les vivències més colpidors d'aquests dies a Menorca ha estat la conversa amb una dona, una amiga i, més encara, per tal com vam parlar del seu fill, una mare. Una mare ocupada amb la personalitat del seu fill, i dic ocupada i no preocupada per treure dramatisme a l'assumpte, així com fa ella, exposant les coses tan naturals com són, naturalment. Perquè a ella li és indiferent com sigui el seu fill, l'únic que vol és que sigui un bon fill, un bon al·lot, i que sigui un bon al·lot feliç, fill seu. Ara bé, el seu nin és diferent als altres, ella se n'adona -diu-, perquè veu que els seus interessos són diferents, perquè aprèn diferent, perquè juga diferent. Tothom és diferent, però el seu fill ho és més; el seu fill, de diferent com és, és especial, és un al·lot especial, i no és fàcil de criar, d'educar, un nin que viu la diferència, perquè la diferència és extraordinària i l'entorn vol que siguem ordinaris, l'entorn es regeix per la inèrcia i no vol ocupar-se de la novetat, no vol pensar ni poc ni molt, no vol canvis, a la gent de l'entorn li és còmode que la tradició hagi fosilitzat la seva realitat. Els canvis suposen esforç, el coneixement de coses noves fa por, la llibertat d'altres formes de fer i de ser provoca pànic i crea rebuig, i la mare s'angoixa i es preocupa, ara sí, perquè vol que els altres nins i les altres mares acceptin el seu fill així com és, sense haver de veure's obligades a qüestionar-se l'entorn a partir de la realitat diferent del seu fill. No és fàcil rompre motlles, els "altres" nins pateixen per fer-se un lloc en el seu entorn, per obrir, amb la frescor impetuosa de la seva innocència, ments encimentades, desacostumades a pensar i a viure novament. I les mares d'aquests al·lots diferents són les deesses protectores de la llibertat que es conquereix cada vegada que els seus fills fan una passa endavant, cada vegada que la civilització avança a passos de gegant.

Camí de Tramuntana, Mercadal (Menorca)

Bé, ja torn a ser aquí i avui també he d'anar ràpid, perquè d'aquí a deu minuts tanquen. He vingut tard expressament, perquè després m'enred i em surt molt car. Falten deu minuts per a les deu de la nit. Ha estat un bon dia avui també. He disfrutat fent la volta amb bicicleta pel camí de Tramuntana. Ha estat una vivència paisatgística i toponímica: he sortit de Mercadal cap a la una del migdia i en els camps verds d'herba ruegada per les vaques frisones anaven apareixent els llocs, amb presència dominant damunt dels turons suaus: Binigurdó, Barbatxí, Biniserraia, Bellamirada de Dalt, Binidonaire i Sa Cavalleria, Ferragut, S'Alairó i So n'Ametller. He botat la tanca i he continuat, entre pins i alzines per camins vermells de fang, fins arribar a na Sultana, unes cases amb façana també vermella i pretencionsament barroca, he continuat una mica, he fet una pixerada i he girat coa: Santa Creu, Sa Canova i Montpalau. Això és tot per avui. Aquí tanquen. Avui vespre, Cris Joanico a Alaior, crec!

foto mpons desembre 06

Biniserraia

Darrers dies de 2005

Se m'acaba d'esborrar tot! I això que deia que havia d'afanyar-me perquè aquest cafè d'internet, l'únci del poble, és caríssim! En fi, escrivia que som aquí perquè volia mirar-me el correu i organitzar els pròxims viatges. Encara no he tingut temps de programar-me les activitats de Colònia, però Dirk em diu que no hi ha cap problema pel fet que dia 20 arribi més tard del previst després que Air Berlin hagi canviat l'hora del vol. He començat a mirar-me allotjament per al cap de setmana a Lisboa. Me'l vull cercar per a mi tot sol, perquè ja veurem que fa na R. 

Avui de matí s'ha aturat una estona de ploure i me n'he anat a fer la volta del camí de Tramuntana, he arribat fins al lloc de So n'Ametller. El camp està molt polit, colors nítids després de la pluja. Fa fred. A casa he continuat llegint la biografia de Marie Antoinette d'Stefan Zweig. Fascinant! Els revolucionaris acaben de guillotinar Lluís XVI i Maria Antonieta intenta fugir del Temple amb l'ajut dels guàrdies. Avui hem quedat per sopar i fer un Trivial amb els amics.