L’Institut Joan Ramis i Ramis
coordina a nivell europeu el Projecte multilateral Comenius “Let’s Travel!
Tourism, Another Way of Learning”.
Acaba de començar el segon any escolar del Projecte, que és finançat per
la Unió Europea i Turquia, que reporta a l’Institut un total de 20.000€ i que
comporta la realització de viatges d’alumnes i professors i el desenvolupament
de les mateixes tasques i activitats didàctiques als set centres associats d’Educació
Secundària.
Després dels viatges del curs
anterior a Flensburg (Schleswig Holstein, Alemanya) a l’octubre, a París al
febrer i a Ferreira do Zêzere (Santarém, Portugal) al maig, el primer viatge
d’aquest curs escolar 2011-12
ha estat del 2 al 9 d’octubre a Turquia. En la trobada hi hem participat 7 alumnes del
2n curs de Batxillerat del Ramis i 4 professors; 17 alumnes i 10 professors més
provinents de les altres cinc escoles associades i la comunitat educativa de
l’escola amfitriona turca.
Aquesta és la crònica del viatge
a Turquia: Al matí de dissabte dia 2 d’octubre vam partir des de Menorca via
Madrid cap a Istanbul, on després d’agafar el metro fins a Aksaray vam arribar
caminant, per passar-hi la nit, a l’Hotel Nezih. L’hotel és situat a un passeig de la plaça de
la Mesquita Blava i d’Hagia Sofia, que vam visitar de bon hora l’endemà
diumenge de matí abans d’agafar el tramvia fins a Eminönü, per respirar -damunt
del pont de Gàlata- l’atmosfera solejada i marítima del Corn d’Or i del Bòsfor i
sentir-hi al migdia com els muetzins criden a l’oració des dels minarets de les
mesquites de tota la ciutat. A mig
capvespre ens vam trobar a l’aeroport d’Atatürk amb alumnes i professors de
París i d’Itàlia. Vam volar tots junts
cap a l’aeroport de Hatay. Hatay, província
turca des de 1939, és situada a l’Orient Pròxim, a una hora i mitja d’Istanbul
entre el Golf d’Alexandreta i Síria, just a l’altre extrem oriental de la
Mediterrània des de Menorca.
A l’aeroport de Hatay ens van
rebre els professors turcs, que ens van menar en bus i en cotxe -travessant les
muntanyes- a la ciutat costanera d’Iskenderun, on hi ha el liceu Istiklal
Makzume Anadolu. Ja de fosc les famílies
turques, pares i alumnes, van acollir els alumnes estrangers a ca seva, on
esperaven munts de regals damunt del llit, primera mostra de la gran
hospitalitat turca i musulmana durant tota la setmana. Aquella seria la primera de les mil i una
nits a l’antiga ciutat d’Alexandreta, fundada per l’emperador macedoni Alexandre
Magne.
A Hatay hi viuen devers un milió
i mig de persones i, tot i que no és la capital, Iskenderun, amb més de
tres-cents mil habitants, és la regió més poblada de la província i compta amb
una important indústria metal·lúrgica. Dilluns
dia 3 d’octubre al matí, després d’aturar-nos a visitar el complex del Paixà
Sokullu Mehmed de la ciutat de Payaş
-amb un caravanserrall que havia estat hostatge de peregrins i de
comerciants que recorrien en caravana la ruta la seda-, vam visitar la indústria
portuària de ferro i d’acer d’Iskenderun IDC, on al migdia vam ser convidats a
dinar a la cantina.
Acompanyats dels alumnes i dels professors
turcs, l’endemà dimarts dia 4 d’octubre els trenta-vuit alumnes i professors de
les sis escoles estrangeres participants a la trobada vam substituir les
inhalacions de sulfur de la fàbrica d’acer per l’aire marítim d’una excursió en
barca des d’Arzus. Els dos busos eren
com dos dels antics correus de color vermell de la companyia d’autobusos de
Ciutadella i havien estat posats a la nostra disposició per l’Ajuntament
d’Iskenderun. Ja de bona hora aquell
matí, la música pop de Tarkan havia convertit el bus dels alumnes en una festa. Un cop vam haver sortit a la mar, la barca va
continuar navegant amb balanceig de malucs, moviments de braços en l’aire i la
senyera turca al vent. La rítmica
travessia al llarg de la costa sud de la badia d’Iskenderun va anar intercalada
de calades a la mar. Al migdia vam
atracar en un petit port per dinar de peix fresc fet a la planxa damunt la
barca mateix, d’ensalada, d’humus i de pebres coents. El cafè turc ens va deixar una mica de regust
de solatge al paladar. La síndria,
fresca i dolça, es va servir després d’una becada i de l’últim bany a la
tornada. El mes d’octubre és, pel que fa
a la temperatura, una de les millors èpoques de l’any per visitar la
Mediterrània oriental.
Així com pertoca a qualsevol
projecte sobre turisme, per complementar l’excursió d’oci marítim i
d’integració social del dia anterior, el dimecres 5 d’octubre va ser el dia
dedicat al turisme cultural i religiós.
La capital de Hatay és l’antiga ciutat d’Antiòquia (Antakya) que, fundada
per un general d’Alexandre Magne, es va convertir en la tercera ciutat en
importància durant l’Alt Imperi Romà després de Roma i Alexandria. A Antiòquia va sorgir el cristianisme: l’apòstol
Sant Pau va ser membre de la primera parròquia de la ciutat i l’apòstol Sant
Pere hi va fundar la primera església.
Alumnes i professors vam partir cap a Antiòquia per visitar l’Església
de Sant Pere (Sen Piyer Kilisesi), situada en una cova excavada al peu d’una de
les muntanyes que circumden la ciutat i on aquell matí s’oficiava una missa en
alemany per a peregrins catòlics austríacs.
Un cop endinsats en els carrers de la ciutat, replena de venedors
ambulants de gínjols, vam visitar, feliços, la mesquita d’Habibi Neccar, una
església catòlica, una església grec ortodoxa i una sinagoga. Aquell matí vam ser testimonis privilegiats de
la convivència pacífica de religions i creences diferents a la província turca
de Hatay, declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO.
Després de dinar de kebap
acompanyat d’airan (iogurt, aigua i sal) al pati interior del restaurant
Aydin Kasabi, perdut entre els carrers del basar d’Antiòquia, vam partir amb el
bus cap a Samanda (Samandağ), ciutat i regió poblada per uns cinquanta mil
habitants i situada a vint-i-cinc quilòmetres de la capital. Abans d’arribar-hi, però, ens vam aturar
primer a Vakifli, l’única població armènia que resta a Turquia. Encara de camí cap a Samanda, vam visitar
també l’impressionant Túnel de Titus Vespasià, que l’emperador romà va fer
excavar als anys setanta després de Crist a la roca de la muntanya a fi de fer-hi
canalitzar l’aigua. Des d’aquell indret
es podia contemplar la costa i la serra que separa el sud de Turquia de Síria. Malgrat que sabíem que en aquells moments a
Síria hi imperava la revolució per la llibertat i que a la ciutat frontera de
Reyhanli -a la mateixa província de Hatay on érem- hi havia un campament de
refugiats sirians, el nostre únic contacte amb la població siriana va ser a
Iskenderun: turistes procedents de Síria -sense necessitat de visat per creuar
la frontera turca- havien acudit a passar el cap de setmana a la vorera de la mar,
o celebraven les seves noces a l’Hotel Caşmin on ens allotjàvem els professors. Però en realitat, la boda siriana s’havia de
celebrar l’endemà. Aquell vespre encara
havíem de tornar a sopar de kebap i d’airan a prop de la plaça
principal de Samanda.
El dijous dia 6 d’octubre vam
fer tot el dia a Iskenderun. Vam passar
el matí a l’escola i al migdia teníem recepció a l’Ajuntament. A la sala d’actes vam tenir l’oportunitat
d’agrair al batlle el dinar a què ens havia acabat de convidar i els busos
vermells que havia posat a la nostra disposició durant tota la setmana per
recórrer la província. Vam passar el
capvespre comprant al basar de la ciutat: espècies, sabons, te i bijuteria. Com que els alumnes i els professors
portuguesos se n’anaven a l’endemà a la nit i no hi serien, aquell vespre es va
celebrar la festa de comiat al restaurant Basinda Kurtoğlu de Belen, amb més de
dos-cents comensals entre els representats de l’escola, els alumnes i les famílies,
els pares i les mares que acollien els nostres alumnes durant aquells
dies. Els professors Comenius de tots
els països vam voler mostrar el nostre agraïment davant tothom ballant, entre
d’altres, una dansa tradicional turca que havíem tingut l’ocasió d’assajar un
parell de vespres abans entre tast i glop de raki en un local de la ciutat amb
música en viu.
Arribat el divendres dia 7
d’octubre, el nostre últim dia a Iskenderun, havíem tingut prou temps durant tota
la setmana, ja sigui durant les excursions com en el transcurs de les sessions
de treball i de les vetllades, de parlar i programar les activitats a dur a
terme per l’alumnat i el professorat durant aquest curs escolar a les escoles
respectives: el manteniment comú del bloc del projecte i dels blocs de llengües
estrangeres (anglès, francès i alemany), l’intercanvi de correus electrònics (Pen
Friends) entre els alumnes de tots set països, el segon programa de Radio
Clype emès des de París sobre gastronomia, el desenvolupament a TwinSpace –una
plataforma per a projectes educatius de la Comissió Europea- d’una wiki sobre
diferents tipus de turisme (cultural, religiós, ecològic, esportiu, d’hivern,
etc.), un vídeo sobre turisme sostenible, un llibre digital de plantes, etc.
Pel que fa als viatges,
l’institut maonès té previst participar també, a principis de març de 2012, en una
altra trobada d’alumnes i professors, aquest cop a Itàlia. Una de les tasques que ha coordinat l’escola
italiana, situada a Foligno, a la regió d’Úmbria, ha estat la realització comuna
el curs passat d’un calendari per a l’any que ve, i que es diu Let’s Travel
2012! El Ramis ha confeccionat les
pàgines del mes d’abril i la del mes d’octubre.
En l’actualitat s’estan demanat pressupostos per a la impressió i es
pensa posar-lo a la venda a un preu mòdic a fi de poder finançar algunes de les
activitats del Projecte. Serà sens dubte
un bon regal de Cap d’Any per a qui hi vulgui col·laborar.
Tots els comiats són tristos,
sobretot després d’una setmana sencera de fer amics amb qui hem rigut i ballat
com no ho havíem fet des de feia molt de temps i per molt que ens n’anéssim
carregats de regals de l’Orient. Vam
sortir de Hatay el dissabte dia 8 al matí.
Tornàvem a ser a Istanbul al migdia i partíem l’endemà a primera hora: temps
per anar a regatejar de veres els darrers presents al Gran Basar i de fer la
darrera travessia en barca pel Bòsfor en pondre’s el sol. Mentre contemplàvem des de la mar els imponents
ponts il·luminats que travessen el canal que separa Europa d’Àsia, pensàvem en
l’organització de la trobada de totes les escoles a ca nostra a Menorca. Des del Bòsfor, que uneix la Mar Negra amb la
Mar de Màrmara pels Dardanels fins arribar a l’Egea i a la Mediterrània,
admiràvem de tornada l’imperant Topkapi.
En aquells moments no pensàvem a superar les trobades celebrades a
Alemanya, a França, a Portugal, a Turquia, a Polònia o a Itàlia. Només desitjàvem i desitgem rebre els que
fins ara han estat els nostres amfitrions de la mateixa manera com ens han
rebut a nosaltres, alumnes i professors de l’escola coordinadora: amb la
col·laboració de tota la comunitat educativa, amb el suport de les
institucions, d’ens socials i culturals i, també, d’empreses privades que vegin
en el foment del turisme des de l’escola una gran oportunitat d’enriquiment
personal, acadèmic i laboral. No tenim
el menor dubte que Menorca ofereix un gran ventall de possibilitats a l’hora
d’elaborar un programa d’activitats atractives per als nostres visitants:
excursions naturals, visites culturals, activitats d’oci i restauració,
indústria, música, etc., etc. A Menorca
s’hi farà l’avaluació del Projecte i serà l’última trobada, el fi de festa. Serà el torn de la nostra “Setmana Comenius
Maig 2012” .
