Martí Domínguez, Les confidéncies del comte de Buffon

Fa dies que la tinc aquí damunt de la taula per dedicar-li una entrada: la novel·la de Martí Domínguez, “Les confidències del comte de Buffon”. No coneixia el naturalista francès, influenciat per Newton i precursor de les teories darwinianes, Georges-Louis Leclerc, 1707 – 1788.

Del mateix autor havia llegit a Palma “El secret de Goethe”, novel·la de tall també biogràfic ja que es basa en l’”Italienische Reise”, el diari de viatge de l’escriptor alemany a Itàlia. Vaig trobar més interessant aquesta obra per la següent raó: en aquells moments no només m’era més proper el “Viatge a Itàlia” de Goethe per la proximitat espaial i cronològica que s’establia amb la vida del pintor menorquí Pasqual Calbo, sinó per la presència com a personatges d’altres pintors: Tischbein o Angelika Kauffman. Domínguez a més narrava l’episodi de l’engany a què Mengs va sotmetre Winckelmann quan li va fer creure que la pintura de “Júpiter i Ganimedes” que li va regalar havia estat trobada a les excavacions de Pompeia quan en realitat era una creació seva. Mengs ho feia amb la pretensió d’aconseguir a través de l’arqueòleg i historiador de l’art nous mecenes i nous encàrrecs, com així va ser. El pintor de Bohèmia jugava amb complicitat amb els gustos homoeròtics de Winckelmann: sabia perfectament que la il·lustració del jove Ganimedes atansant la copa de vi a Júpiter i donant-li un bes li havia d’agradar per força.
 

La importància de la figura del comte de Buffon en relació al món de les ciències naturals deu ser inqüestionable i extraordinària, però així com se’ns representa la seva vida al llibre manca totalment d’interès novel·lesc. A part potser de la freqüentació dels salons parisencs com el de la Madame Geoffrin, que d’altra banda Leclerc considerava avorridíssims i soporífers, o bé a part de pertànyer al món dels il·lustrats dels seu temps i pel fet per tant d’haver tingut la sort de conèixer-los -amb el mal lletat Voltaire al capdavant-, la seva vida sembla d’un conservadorisme mediocre difícil de convertir-se no ja en heroica sinó ni tan sols modèlica per la seva extraordinarietat: va anar als jesuïtes, va estudiar Dret, va ser anomenat intendent del Jardí del Rei, es va retirar a Montbard a fi de dedicar-se a l’estudi de les ciències naturals, es va casar, va tenir un fill, Buffonet, va enviduar, va esdevenir membre de l’Acadèmia de les Ciències i de l’Acadèmia Francesa, etc., etc.  

Una persona completament integrada al seu món, encarnació potser dels valors burgesos del seu temps, coneixedor de la veritat, de la veritat natural de l’home, però –i torno a repetir, així com se’ns planteja sense intenció al llibre- mal defensor d’aquesta veritat, una persona que es veu ella mateixa obligada a retractar-se dels seus descobriments davant la Sorbona per por de perdre el cap a la guillotina.

* * *

Literatura i segle XVIII

Brisville, Jean Claude; La cena
Domínguez, Martí; Les confidències del comte de Buffon
Domínguez, Martí; El secret de Goethe
Feuchtwanger, Lion; Goya
Luján, Néstor; El fantasma del Trianon
Márai, Sándor; L’amant de Bolzano
Marí, Antoni; Camí de Vincennes
Robiland, Andrea; Un amor veneciano
Sacher Masoch, Leopold; Kaunitz, Der Roman eines österreichischen Staatsmannes
Schitzler, Arthur; Casanovas Heimfahrt
Villalonga, Lorenç; Bearn
Xirinacs, Olga; La tarda a Venècia
Zweig, Stefan; Marie Antoinette

Goethe, Prop de l'amat

Gaspar David Friedrich

El Divendres dia 17 d’agost li va tocar el torn a la poesia i al tractament didàctic que se’n pot fer a les classes de llengua estrangera. La primera activitat que vam fer va ser escriure un poema a partir d’un nombre determinat de paraules (du, ich, Meer, Mond, Sonne, Quelle, Weg, hören, sehen, leuchten, rauschen, nah, fern, still). El procés de creació individual en el meu cas es va resoldre en el següent text:

Sonne schweigt
Nah auf fernen Wegen, du
Fern von nahen Quellen, ich
Schweigen hört Sterne rauschenMond sieht stille das Meer leuchten

Aquesta en seria potser la traducció catalana:

El sol calla
Prop en camins llunyans, tu
Lluny de fonts pròximes, jo
El silenci sent els estels que remoregen
La lluna mira serena la mar que brilla

Aquestes paraules havien estat extretes d’un poema de Goethe: “Nähe des Geliebten” (1795), la traducció catalana del qual, publicada als Clàssics Universals de Proa, és de la mà lliure de Jeroni Zanné.

Nähe des Geliebten

Ich denke dein, wenn mir der Sonne Schimmer
vom Meere strahlt;
Ich denke dein, wenn sich des Mondes Flimmer
In Quellen malt.
Ich sehe dich, wenn auf dem fernen Wege
Der Staub sich hebt;
In tiefer Nacht, wenn auf dem schmalen Stege
Der Wandrer bebt.

Ich höre dich, wenn dort mit dumpfem Rauschen
Die Welle steigt.
Im stillen Haine geh' ich oft zu lauschen,
Wenn alles schweigt.

Ich bin bei dir; du seist auch noch so ferne,
Du bist mir nah!
Die Sonne sinkt, bald leuchten mir die Sterne.
O, wärst du da!

Prop de l’amat

Jo penso en tu quan en la mar fulgura

La llum del sol;
jo penso en tu quan en la font detura
la lluna el vol.

Jo et veig quan s’alça per la ignota via
la pols, i quan
trèmol avança, sense companyia,
el vianant.

Oesc ta veu quan munten les onades
amb ronc brogit.
En el pradell jo trob tes lleus petjades
quan ve la nit.

Amb tu jo só, malgrat la trista absència,
per sempre més. El sol és post, dels astres ve l’ardència.
S’hi t’hi veiés!

Vam comparar aquest poema de Goethe amb un altre d’una autora moderna, Mascha Kaléko, sobre el mateix tema: l’absència i la presència de l’estimat. Després d’això vam fer una altra activitat que va consistir en dividir-nos en grups. Cada grup va haver de llegir i interpretar un poema. Després es va fer una segona ronda de grups, un grup d’experts en cadascun dels poemes, és a dir un grup format per sengles membres procedents dels grups anteriors que havien treballat a fons el poema. Cada expert havia de presentar el poema a la resta del grup i després s’havien de comparar tots. Es tractava de poemes d’amor. Al meu grup i a mi ens va tocar un poema de Bertolt Brecht: "Erinnerung an die Marie A". (Gedichte)

Suite Winckelmann

Angelika Kauffman, Retrat de Winckelmann 1764

El cap de setmana del dia de la Concepció de l’any passat, el 2005, vaig passar-lo a Hamburg. El vespre del dia després d’arribar-hi vaig entrar a un cafè, el cafè Uhrlaub, a la Lange Reihe, al mateix carrer on m’allotjava durant aquells dies. De tant que em va agradar, un cop el vaig haver descobert hi vaig anar diàriament a berenar tot d’una després d’aixecar-me i hi tornava a la nit a sopar després d’haver estat rodant tot el dia per la ciutat hanseàtica. 

A còpia de veure-m’hi, el cambrer al final em va arribar a tractar amb força diligència i amb molta simpatia. Record que aquell vespre, mentre esperava que em portés el sopar, em vaig alçar de la cadira i em vaig acostar a un prestatge on hi havia tot de prospectes informatius al voltant de la vida cultural hamburguesa. Entre la paperassa hi vaig trobar un catàleg. Era un catàleg que editaven tres llibreries alemanyes estacionalment, és a dir, un a cadascuna de les quatre estacions. Era el número corresponent a l’hivern. Vaig fullejar-lo i a cop de pàgina anaven apareixent novetats editorials força interessants. De cop i volta vaig descobrir-hi una nova biografia de Winckelmann. L’endemà de matí era dissabte i la llibreria d’Hamburg que col·laborava en la publicació del catàleg, la llibreria Männerschwarm, també era just allà a la vora, a la Lange Reihe, a sota de casa mateix. El primer que vaig fer el dia següent dissabte després de berenar va ser anar-hi i comprar el llibre, l’autor del qual –Wolfgang von Wangenheim- m’era totalment i absolutament desconegut.

El primer retrat literari de Winckelmann que havia llegit, ara ja fa molt de temps, és de l’autor del Werther i es titula Winckelmann und sein Jahrhundert -“Winckelmann i el seu segle”. Goethe el va escriure el 1806, enguany fa exactament tres-cents anys. I fa també alguns anys que vaig llegir Winckelmann, ein Leben für Apoll -“Winckelmann, una vida dedicada a Apol·lo”- de Wolfgang Leppmann, publicat per primer cop el 1971. El treball biogràfic de l’escriptor Wolfgang von Wangenheim, instal·lat a Berlín després de fer de professor de Germàniques a les universitats de París, Adidjan i Dakar, es titula Der verworfene Stein, Winckelmanns Leben i el va tenir enllestit l’agost passat. 

Tots dos biògrafs moderns comencen els seus llibres recordant l’estat de profunda commoció i l’immens rebombori que va causar la notícia de l’assassinat de Winckelmann a Trieste el juny de 1768. El dibuixant Friedrich Oeser i el jove Goethe eren a Alemanya i esperaven amb impaciència l’arribada de l’arqueòleg que havia partit feia algunes setmanes des de Roma. El futur gran mecenes del pintor Calbó, el príncep Kaunitz, amb qui Winckelmann s’havia entrevistat feia pocs dies al palau de Schönbrunn juntament amb l’emperadriu Maria Teresa, va intercedir tot d’una perquè s’esclarissin els fets. Però per copsar l’enorme importància d’aquest personatge pel que fa, entre d’altres, a la Història de l’Art i a l’Arqueologia i pel que fa també, tot i que en un altre nivell i encara que no s’haguessin conegut mai personalment, a la formació artística de Pasqual Calbó, és molt millor començar per on comencen totes les coses: pel principi, és a dir, pels orígens.

Enllaç Suite Calbó

La Suite Winckelmann continua al Castell de Nöthnitz