Aquestes postals les vaig enviar als meus pares el 30 de setembre de 1991:
"Esta es la ciudad (9.000 habitantes) en dónde estoy. Está al lado de un lago, entre montañas. Hoy me han hecho una prueba de alemán, pero todavía no sé el resultado. Me han pagado el viaje y aún me han dado 400 marcos más: en total casi 50.000 pesetas. Ahora llueve, pero no hace frío. Estoy en una residencia de estudiantes que está situada en la ladera de una montaña." (Prien am Chiemsee)
"Prien es la ciudad y el Chimsee es un lago muy grande, tan grande que incluso tiene dos islas. En estas islas se han construido monasterios, iglesias y palacios. A este lago se le llama el mar de Baviera, de tan grande que es. La primera postal que os envié era la fotografia de la isla más pequeña: 'La isla de las mujeres'. En ella hay un monasterio de monjas."
"Munic es la capital de Baviera. Cada año, en octubre, se celebra la boda del rey Ludwig II de Baviera. Es la fiesta de la cerveza. La gente se bebe jarras de un litro. También hay una feria grandiosa con montañas rusas enormes. Cada año vienen aquí millones de personas. Munic está a una hora de viaje en tren des de Prien. Muchos besos!"
"Salzburg es la ciudad de la música, porque aquí nació el compositor Mozart. Esta ciudad está en Austria. Prien am Chiemsee, en dónde yo estoy, está a una hora de la frontera. Ya había visitado esta ciudad cuando estuve en Austria por Pasqua."
"El domingo de la semana pasada hicimos una excursión y fuimos a visitar un castillo del siglo XIX. Parece un castillo de fábula. Detrás del castillo también hay un lago, pero éste es mucho más pequeño que el Chiemsee."
El "Grand Tour" era el viatge de formació que feien els joves europeus al llarg del segle XVIII pel nostre continent. El destí predilecte era Itàlia. A l'illa de Menorca hi van fer escala molts joves britànics. Per a mi aquest bloc és un dietari dels meus viatges, ja siguin geogràfics com purament vitals, d'aquells tours que fa l'ànima tant si la transporta el cos com si no.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salzburg. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salzburg. Mostrar tots els missatges
dimecres, 27 de novembre del 2013
diumenge, 10 de desembre del 2006
Traunstein, Baviera
Franz Marc 1911, Blaues Pferd. LenbachhausSom al tren de Traunstein, una ciutat petita dels Alps bavaresos, en direcció a Munic. Les muntanyes nevades s'aixequen al sud, a la meva esquerra. Faig el trajecte de tornada. El d'anada, el vaig fer ahir de capvespre i ja era fosc. A Traunstein hi viu Franzi, l'al·lot que vaig conèixer el mes de març al bar Zweistein de Salzburg. Prest passarem amb el tren per l'estació de Prien am Chiemsee, quinze anys després. Era el segon lloc d'Alemanya que vaig visitar després de Frankfurt.
Quan ahir vaig arribar a l'estació de Traunstein, vaig telefonar a Franzi -així havíem quedat. Em va passar a recollir amb el cotxe al cap de deu minuts. El primer que vam fer per celebrar el reencontre -a proposta seva- va ser anar a fer una cervesa a la Güterhalle. Acabam de passar amb el tren per la riba del llac Chiemsee. Vam estar parlant una bona estona i no vam deixar d'expressar la magnífica decisió d'haver volgut retrobar-nos. Després em va convidar a ca seva, un pis d'uns setanta metres quadrats, em va dir, que comparteix amb un company. Han passat nou mesos des de Salzburg i semblava que reprenguéssim les carícies de la nit anterior.
Després d'unes quantes hores vam tornar a sortir a la neu per anar al Kafka, una discoteca on Franzi havia quedat amb unes amigues. Eren les deu i mitja de la nit. El llac torna a aparèixer una altra vegada, ara a l'esquerra. Havíem començat amb cervesa, havíem continuat amb una botella de vi negre italià a ca seva i a la disco de Traunstein vaig demanar-me un gin amb tònica. Al final vam acabar ballant tots plegats i divertits: un local de dissabtes, copes, cigarretes i ballaruques. Un ambient polit. La música era gairebé tota llatina i els bavaresos es deixaven endur pels ritmes calents, amb intens contrast amb l'exterior nevat. Havia estat un encert botar del llit i plantar-se allà. A Franzi li agrada ballar i es va sentir lliure i feliç. Vam anar a dormir a una hora prudent. Jo m'havia d'aixecar prest per agafar el tren de tornada a Munic i a l'aeroport. Vam caure derrotats al llit i hem dormit fins avui de matí a les set i mitja: "kuscheln, kuschelig".
Franzi ha arravat el berenar: musli, cafè amb llet, pa amb pipes de carbassa, mermelada de fràgola feta per sa mare... Berenar entranyable al bell mig dels Alps. Finalment hem hagut de córrer perquè jo pogués prendre el tren. El tren s'ha aturat ara a Rosenheim, camí de Munic. "Out of Rosenheim" es diu l'original de la pel·lícula "Bagdad Café". Esper que Franzi se senti esperonat a visitar-me a Menorca.
diumenge, 12 de març del 2006
Salzburg

Neva a Salzburg. Tot és cobert de neu. M'he aturat en aquest cafè de la cantonada. Des d'aquí veig el bloc on hi ha el pis de Nikolaus, on he estat la meravellosa nit passada i l'anterior. Vaig arribar divendres a la tarda. Em va rebre un amic de Nikolaus, Florian, vam prendre un cafè plegats a la cuina i vam estar parlant de nosaltres, de Salzburg i de Palma. Em va demanar si era la primera vegada que visitava la ciutat i li vaig dir que no: el 1991 se celebrava el dos-cents aniversari de la mort de Mozart i aquell any hi vaig ser dues vegades, durant la Setmana Santa que vaig visitar també Viena per primer cop i després a la tardor que vaig fer el meu primer curs de llengua alemanya, al Goethe Institut -l'Institut Alemany- de Prien am Chiemsee, a uns quaranta quilòmetres de Salzburg.
Florian em va donar la primeres indicacions. D'aquelles dues primeres visites a la ciutat natal de Mozart ja han passat quinze anys i necessitava evidentment informacions actualitzades. Quan se'n va haver anat, vaig preparar-me per sortir. M'havia dit que amb vint minuts a peu arribaria al centre i que trobaria per sopar. Vaig prendre el carrer tot recte que m'havia indicat i que em va portar tot d'una a la riba del riu Salzsach. Després de creuar per davall les vies del tren se'm va aparèixer tota imposant i il.luminada, en aquella hora ja fosca, freda, nítida i crital.lina, allà al fons de tot resseguint el curs invers del riu, damunt del turó, la fortificació del Hohensalzburg, el majestuós castell medieval, i, als seus peus, la ciutat de Salzburg amb el seu dens bosc de campanars i cúpules barroques. Era com si fes l'últim tram d'un viatge a peu i la ciutat, que s'anava apropant cada cop més a cada passa, era ja a tocar. Vaig entrar-hi per la porta de l'Ajuntament i em vaig trobar amb la Getreidegasse, el carreró on hi ha la casa on va néixer el compositor. Vaig fer un passeig pels carrers del centre, feia fred i les quatre ànimes que hi havia eren les d'alguns policies que feien guàrdia a les portes de la residència dels qui havien estat arquebisbes i alhora prínceps electors de Salzburg. Vaig sopar al Sternbräu i vaig menjar uns boníssims Knödel farcits de carn de porc. Després de recuperar forces vaig anar a fer una, dues o potser tres cerveses al bar "2 Stein".
Ahir de matí vaig conèixer Nikolaus i vam estar parlant una bona estona durant el berenar. No vaig sortir pas a primera hora del matí, del pis. Vaig tornar a anar caminant a la ciutat, aquesta vegada a la llum del dia, tot i que no plena perquè estava ennuvolat i ploviscava. Tot i així vaig decidir que, després d'entrar a la catedral, el primer que faria seria visitar el Hohensalzburg i vaig pujar amb el funicular a la fortificació, fins a la més alta torre de l'homenatge. Tornava a ploviscar i no quallava. Aquell havia estat el primer nucli poblat i allà havien viscut el primers senyors eclesiàstics i seculars del Principat.
En tornar a ser a baix em vaig passejar pel cementiri tot nevat de Sant Pere. Em vaig dirigir a la residència dels prínceps però no es podia visitar. Era tancada fins demà dilluns. Abans de partir de Palma havia sentit per la ràdio que justament aquest cap de setmana hi havia una conferència de ministres de defensa de la UE. Quan vaig sortir de visitar la casa museu on va néixer Mozart em vaig trobar amb tot de polícies que mantenien tancats els carrers amb els cossos frec a frec, els elms, els antibales i els cascs. Mantenien controlada una petita manifestació irrisòria de protesta. Vaig tornar a anar a menjar al Sternbräu. Vaig estar-m'hi una bona estona llegint i després vaig partir cap al Mozarteum perquè havia comprat una entrada per al concert d'ahir vespre: l'obertura de les Noces de Fígaro, la sonata per a clarinet i la Jupitersimfonie.
Indecís si tornar-me'n ja a casa o anar encara a passar les últimes hores del dia al "2 Stein", finalment vaig optar per la segona d'aquestes possibilitats. Després d'haver-me pres la primera cervesa va arribar Florian inesperadament. Vam estar una bona estona parlant i prenent cerveses, a fora havia comencat a nevar. Finalment vaig convidar Franzi. Va ser un vespre molt agradable, amb aquest al.lot bavarès, de Traunstein, un poblet a una quarantena de quilòmentres de Salzburg, d'aprop de Priem am Chiemsee. Ens vam perdre durant un moment amb el seu cotxe cercant el bloc de pisos del carrer Rudolf-Biebel 31.
L'habitació de can Nikolaus no té contrafinestres, com és normal per aquestes contrades, i tampoc cap mena de cortinatge que impedeixi adonar-se que es fa de dia quan es fa de dia. Quan he aixecat el cap era tot nevat, mentre berenava nevava a l'altra banda de la finestra de la cuina. Quan he comencat a escriure avui de matí aquí, en aquest cafè dínternet, també nevava. Quan he sortit, havia aturat. Quan he arribat al riu per enfilar la riba nevada a fi de tornar a Salburg, he tornat a descobrir la ciutat, aquest cop tota blanca, blanca com la llet. Fa una estona em passejava pel jardí del Schloss Mirabell, el palau residència d'estiu dels arquebisbes, i també era tot gelat. Fa un fred que gela.
divendres, 27 de gener del 2006
Holocaust: Auschwitz
Efemèrides d'avui: cap d'any a la Xina, comença l'any del ca, "felicitats a tots aquells que hagueu nascut sota aquesta zoologia!". Mozart compleix 250 anys: "per molts anys Wolfi! Pel març et vindré a veure a Salzburg i celebraren plegats el teu aniversari, ok? Fins aleshores llop austríac!" Però avui es commemoren també seixanta-un anys de l'alliberament dels empresonats al camp de concentració nazi d'Auschwitz, i a aquest fet és al que vull dedicar avui la memòria, així com el recorda en particular molta gent privada i, col·lectivament, gran nombre d'institucions. Ara mateix sentia a Catalunya Cultura els acctes prevists per avui al Principat. No crec que a Mallorca hi ha hagi gaire repercussió, la inèrcia de la nostra política m'ho fa descreure.
La meva manera de celebració particular serà aquesta: ara fa onze anys, al 1995, també es va commemorar l'Any Internacional de la Tolerància i el 50è Aniversari de l'Holocaust Nazi. Jo prestava llavors uns serveis que ja no existeixen des que es va suprimir a Espanya el servei militar universal i obligatori. Antimilitarista, pacifista com sóc, vaig fer la Prestació Social Substitutoria -així s'anomenava- a Barcelona, en una institució que respon a les sigles CIDOB: Centre d'Informació i Documentació de Barcelona, una entitat que es dedica a fer el seguiment i l'arxiu dels desastres bèl·lics i famèlics d'arreu del món i de dur a terme projectes d'ajuda al "món subdesenvolupat" -quina expressió més lletja! La meva labor va consistir sobretot a fer de corrector de textos en català i a confegir una cronologia de les desgràcies internacionals del món per a la revista d'aquesta institució, deCIDOB. Era el moment més sagnant de la guerra de Bòsnia. La seu del CIDOB és al carrer Elisabets del raval de Barcelona, en un antic edifici amb una capella convertida en biblioteca. Passava, doncs, els matins i alguna tarda al centre de la ciutat: va ser un hivern molt maco.
Recordo que era allà que un dia em va telefonar un bon amic de Menorca, amb qui havia estat vivint i treballant l'any anterior a l'illa de Formentera. Ell era a Ciutadella preparant el número 10 de la revista Sa Sínia, el butlletí informatiu de l'Ateneu Alternatiu de Ferreries, que aquell estiu es va titular NN ("Nacht und Nebel"), Per la dignitat humana i es va voler dedicar als menorquins deportats als camps de concentració. Em va demanar si hi volia escriure un article i així ho vaig fer. Em plau, onze anys més tard de tot allò, reproduir-lo avui aquí. És, com he dit, el meu tribut a la Memòria. Al final de l'article, anotaré també la referència de tota una sèrie d'obres literàries, autobiografies, memòries novel·lades o novel·les, que m'agrada emmarcar sota el títol de Literatura dels KL, llibres que contribueixen al coneixement més directe de les persones reals -o de ficció- que no només van tenir la mala sort de ser els protagonistes d'un dels més grans infortunis de la humanitat sinó que a més van tenir també el coratge i la valentia de voler reviure tots aquells fets funestos a fi d'estampar-los al paper perquè mai no s'oblidin.
VÍCTIMES DE LA VERITAT, TESTIMONIS DE L'HORROR
És impossible fer-se una idea el 1995 de l'experiència que van viure fa devers cinquanta anys els deportats als camps de concentració nazis. Parl dels que hi van sobreviure, perquè l'horror per als que hi van morir és encara manco concebible. De fet, anihilació, extermini i genocidi són actes que trobaran per sempre més el seu referent més esfereïdor en la nostra Europa de la Segona Guerra Mundial. Anava a dir que hi troben el seu referent més salvatge, però la salvatgia té aquell tret d'irracional i incontrolat que de qualque manera podria atenuar el terror del crim col·lectiu organitzat. Perquè, a més de salvatge en allò que té de bestial, la inhumanitat de l'extermini va ser major, si cap, si s'atén el fet que aquests camps van ser concebuts racionalment, i ho foren amb una finalitat concreta, premeditada i volguda: contruir llocs de concentració, de reclusió, i tota una maquinària de mort. Dirigents del nacionalsocialisme alemany van idear i ordenar la construcció de càmeres de gas, forns crematoris i fosses comunes en els camps. Qualcú va proposar fredament experimentar l'efecte letal de la injecció de benzina directa al cor i dissecar els cossos dels deportats morts per a la investigació mèdica. El gènere humà hi va ser classificat i etiquetat segons el grau d'indesitjabilitat dels seus membres, en contrast amb la raça ària. I no es tractava només de la serva inferioritat racial -jueus, gitanos,...-, sinó també de la seva degeneració mental o ideològica -anarquistes, comunistes, ...-, de la seva desviació sexual -homosexuals-, de la seva discapacitat física o psíquica o de la seva manca de procedència -apàtrides-; a més, és clar, d'aquells que s'havien resisitit a l'ocupació de llurs països -polonesos, russos, francesos, etc.
De menorquins, com d'altres defensors del govern de la República, també n'hi van anar a raure. N'hi moriren. D'altres encara ho poden explicar. La primera notícia que hi va haver deportats illencs, la vaig tenir mentre fullejava Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig. En un apèndix del llibre l'escriptora i investigadora reporta el nom de la gent dels Països Catalans que, afectats per la llei franquista de responsabilitats polítiques del febrer de 1939, van haver d'exiliar-se. Una vegada travessats els Pirineus, van ser aplegats en camps francesos de refugiats, on els més febles, entre ells molts d'infants, van perir d'inanició. Una de les poques maneres de sortir dels camps de la fam va ser allistar-se, començada ja la Segona Guerra Mundial, a les companyies de treballadors estrangers, una de les comeses de les quals fou la construcció de la línia fortificada Maginot a fi d'aturar l'avançada alemanya. A mesura que s'ocupava França, molts treballadors van ser fets presoners de guerra i conduïts als caps de concentració nazis d'Auschwitz, Buchenwalt, Coswig, Dachau, Ravensbrück,... i, sobretot, pel que fa als republicans catalans, al de Mathausen, el cinquantè aniversari de l'alliberació del qual pels aliats es compleix el maig d'enguany.
Ha estat arrel dels preparatius d'aquesta commemoració que en Nel Martí em va telefonar i em va fer saber que de deportats menorquins encara n'hi ha que viuen. El periple d'aquests illencs fins a arribar als camps de la mort o als Kommandos adjacents no és casual i sembla ser que els dirigents franquistes n'estaven assabentats. Que hi continuessin reclusos es deuria a les previsions de les negociacions amb dirigents hitlerians i s'emmarcaria també en l'aliança entre tots dos règims. Els republicans espanyols no eren en un principi cap enemic directe del feixisme alemany. Aquest fet contrasta amb unes informacions aparegudes recentment en alguns mitjans de comunicació on s'afirmava que ambaixadors dels primers anys del franquisme en alguns països de l'est europeu, tot valent-se de regulacions del temps de les expulsions dels jueus de la península ibèrica al segle XV, havien facilitat la llibertat a jueus i gitanos en poder nazi. Hom malsospita d'aquestes informacions que, sense negar-los la possible veracitat, van ser esbombades amb oportunisme tot aprofitant la simpatia creada al voltant del carisma emprenedor del Schindler de La llista d'Spielberg, amb qui la comparança d'aquests "herois" ambaixadors franquistes es feia inevitable. Tot el que això vindria a demostrar és, per contra, coms els fides a la República foren doblement maltractats.
Si això fos així, si s'hagués volgut invitar subtilment a la comparació entre l'empresari i l'ambaixador afins als règims feixistes alemany i espanyol repectivament, això seria res comparat també amb aquells qui neguen sense pal·liatius l'existència dels camps de concentració i, per tant, l'extermini allà dedins d'11 milions de persones, 6 milions de les quals, jueves: per a qui els Konzentrationslager serien, transcrivint la ironització d'una amiga alemanya sobre les afirmacions negacionistes neonazi-feixistes, com una mena de Judenherberger -"albergs per a jueus"-, on els jueus harien passat les vacances. La ironia es basa en el mot Jugendherberger, que sí que vol dir "alberg de joventut". Segons ells, que amb les seves actituds i asseveracions han fet trontollar a Alemanya el dret democràtic a expressar-se lliurement, tot hauria estat un muntatge aliat fet a partir de la filmació i la fotografia d'escenes esgarrifoses, corprenendores i macabres preparades per a l'ocasió. En resum: un complot ideat per al sotmetiment psicològic dels vençuts. Tot plegat: una mentida històrica. És difícil certament amagar l'extermini de tanta gent i a Menorca mateix trobarien víctimes de la veritat, testimonis de l'horror.
Afirmacions com aquestes no són marginals i poden trobar repercussió en aquella gent que mai no ha volgut o no vol creure que els seus familiars de qualque manera en puguin ser còmplices, gent a qui l'horror també els toca de molt a prop. De fegades es fa molest i incòmode emprar termes com raça o nacionalisme en un conversa amb centreuropeus, ja que aquests termes s'han sobrecarregat d'aquella significació encunyada pel nacionalsocialisme alemany. Tanmateix, les races i les nacions segueixen existint. L'altre dia un jove passejava per les Rambles barcelonines folrat en paper on havia escrit que ell era racista perquè li agradaven totes les races.
De responsables directes de l'Holocaust nazi, encara n'hi ha de vius i lliure. Però així com és errònia l'actitud de qui nega el genocidi executat pels dirigents del III Reich, tampoc no és encertada la d'aquells ciutadans alemanys que, pel simple fet de ser-ho, encara avui se'n senten personalment culpables. Com tants altres fets d'aquesta índole, aquest tampoc no s'ha d'oblidar. Els sobrevivents i els familiars directes de les víctimes no l'oblidaran mai. Per a la resta la manera de recordar és assumirne civilment i col·lectivament el vessant històric. Willy Brand, en el seu càrrec de canceller de la República Federal Alemanya, es va reconèixer a Polònia moral de l'Alemanya nazi. La República Democràtica mai se'n va considerar hereva moral. L'assumpció històrica vol dir reconèixer que aquests actes van ocórrer, ser conscient dels mals comesos i, doncs, emparar-ne les víctimes. La RFA va reconèixer el genocidi dels jueus i els ha sobrevingut, però les comunitats gitanes alemanyes encara esperen avui que qualcú respongui dels seus 500.000 morts.
* * *
Literatura dels KZ
Joaquim Amat Piniella, KL Reich
Primo Levi, Se questo è un uomo
(Traducció catalana: Si això és un home)
Fred Uhlmann: Reunion
(Traducció catalana: L'amic retrobat
Versió cinematogràfica: Jerry Schatzberg, L'ami retrouvé)
Bernhard Schlink, Der Vorleser (Traducció catalana: El lector)
Ma. Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)





