Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bellotto. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bellotto. Mostrar tots els missatges

dissabte, 20 de novembre del 2010

Gluck, "Le Cinesi". Metastasio

Gluck, "Le Cinesi" ; Metastasio.
Schloßhof, 24 de setembre de 1754

Belloto, 1758/1761


Havia transcorregut un llustre i Le Cinesi s’estrenava en canvi en un altre marc, molt més distès i festiu. Si bé eren temps de postguerra, es vivia un breu període de pau. Durant aquells dies de finals de setembre a Schloßhof, ningú no devia intuir encara el següent conflicte bèl·lic, que esclataria dos anys després, la Guerra dels Set Anys. El projecte musical per a aquesta petita òpera va ser laboriosament meditat per part de Gluck.

Era la segona vegada que es musicava aquest altre llibret de Metastasio. De l’anterior versió musical, una jove Maria Teresa de divuit anys n’havia interpretat un dels papers principals. El repte de fer-ne una segona composició que superés amb èxit la comparació amb la primera era sobretot un estímul. Res no feia al cas que Gluck s’hagués atrevit novament a composar la música d’un text que ja havia estat musicat anteriorment per un altre compositor. A partir d’alguns llibrets de Metastasio se n’havien arribat a fer fins a vuitanta, de composicions musicals. Encara havia de passar un cert temps perquè l’arrelat costum de musicar diverses vegades una mateixa obra es comencés a percebre com a il·lícit des d’un punt de vista artístic. La gosadia de Gluck era en tot cas haver apel·lat de forma tan directe a l’atenció i sensibilitat musical de l’Emperadriu, a qui Gluck convertia sens dubte en la millor receptora possible de la seva nova música.


Per començar a llegir la Suite Calbó clicau aquí

diumenge, 10 de gener del 2010

Maó i Venècia

Me’n vaig a dormir perquè demà comença de nou l’escola després d’aquest llarg període de vacances. I aquest segon trimestre serà força intensiu en tots els aspectes. Abans d’anar a dormir, però, vull anotar un parell de coses. La primera: ahir vam anar a prendre un parell de copes de vi negre al Mirador amb Malcolm i vam estar parlant un poc de Menorca durant la dominació britànica al segle XVIII i em va recomanar que visités la web del National Maritime Museum de Londres i entre moltes altres coses interessants hi he trobat aquesta veduta del port de Maó del 1820. 

 


Avui de matí després d’aixecar-me i berenar me n’he anat al mercat de vell del parc del Freginal i he comprat un tapís prou gros per 5€ que penjaré al menjador per mirar-me’l mentre dino. Es tracta d’una vista veneciana, probablement del pintor Bernardo Bellotto, molt semblant a aquesta de la National Gallery of Victoria, a Austràlia:

dijous, 2 d’agost del 2007

Bernardo Bellotto: "Viena des del Belvedere"

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

El pintor vedutista Bernardo Bellotto va realitzar per encàrrec de l’Emperadriu una panoràmica de les belles vistes del Belvedere superior un capvespre de 1760 a l’hora de la llum càlida del solpost, definidora de contorns. Enquadrada per les monumentals cúpules de l’església de Sant Carles a l’esquerra i del monestir de les Salesianes a la dreta, Bellotto reproduïa al quadre la perspectiva topogràficament gairebé exacta de la ciutat, des dels jardins dels palaus Schwarzenberg i Belvedere en primer terme, la ciutat emmurallada amb la torre de la catedral de Sant Esteve al mig, fins als turons del bosc vienès al fons. Vint anys més tard, Calbó contemplava diàriament la ciutat des del palau. Però ningú no sap si abans de partir es degué acomiadar d’algun dels personatges d’ombra allargada que es passejaven pel jardí l’horabaixa que Bellotto els va pintar.

dissabte, 24 de març del 2007

Palau Kaunitz (Mariahilfe)

Bellotto, Kaunitz al palau de Mariahilfe
1778 - 1779
Per començar a llegir la Suite Calbó fes clic al títol
Al marge d’ocupar-se de l’embelliment del parc de Schönbrunn, el Príncep es va dedicar així mateix a la millora del seu palau preferit, que estava situat fora les murades de Viena, al raval de Mariahilf, a mig camí entre el Hofburg i Schönbrunn. El palau havia estat construït a partir probablement també dels plànols de Fischer von Erlach. Kaunitz, que l’havia heretat feia més de vint anys i l’havia sotmès a una profunda primera transformació, li va fer donar el seu aspecte definitiu el 1777. L’any de l’arribada de Calbó s’havia acabat de remodelar la façana oest i d’afegir una ala a cadascun dels dos laterals de l’edifici. Només faltaven els jardins. Al palau de Mariahilf hi tenien lloc les seves recepcions matinals de membres de la reialesa, la noblesa, l’església, la cancelleria, la diplomàcia i el món artístic i cultural. Era aquí on celebrava les festes i es feien les representacions teatrals i les audicions musicals. Però al marge de la capella, el teatre o la biblioteca, era sobretot a les estances d’aquest palau on Kaunitz havia anat creant al llarg dels anys la seva eclèctica però valuosa i mundialment famosa col·lecció d’art, la qual va arribar a aplegar unes dues mil obres, gairebé tot olis i gravats, i on eren representats els mestres més importants dels tres darrers segles: els pintors del Renaixement italià Leonardo da Vinci, Rafael, Tizià i Caravaggio, els artistes també italians del XVII Guido Reni i Luca Giordano, els pintors espanyols i holandesos dels segles XVI i XVII Velázquez, Ribera, Murillo, Breughel, Rembrandt, Rubens i van Dyck, els alemanys Durer i Cranach i els pintors llavors contemporanis Batoni, Bellotto, Casanova, Mengs i Goya.
El Príncep degué rebre Calbó a Mariahilf i si bé no se sap on va fer allotjar-lo durant el primer any a Viena, l’artista com a mínim va treballar alguna temporada al palau. Kaunitz el devia voler tenir al seu servei perquè col·laborés en el trasllat de part de les obres d’art a les dues ales noves i en l’execució de les pintures murals de les parets i els sostres. Potser devia ser també per això que li havia fet pagar els estudis artístics neoclàssics i li havia fet copiar els frescos del deixeble de Winckelmann a Roma.

divendres, 2 de març del 2007

Viena, 1778-79

Bellotto

Per començar a llegir la Suite Calbó fes clic al títol
Viena, tardor de 1778 – març de 1779
Josep II

Als catorze anys Goethe va viure a Frankfurt, la seva ciutat nadiua, la coronació de Josep II com a rei del Sacre Imperi Romà de Nació Alemanya, títol que en morir el seu pare el va convertir en emperador. Com a corregent de l’Imperi Alemany juntament amb la seva mare, el flamant nou emperador va anar assumint progressivament tant les regnes de l’Imperi com el govern dels territoris de la casa d’Àustria. Gran admirador de la personalitat política, bèl·lica i il·lustrada de Frederic el Gran, va aspirar a millorar les relacions diplomàtiques amb Prússia, tot i l’enorme disgust de l’Emperadriu, que li retreia haver oblidat massa aviat tant l’ocupació de Silèsia com el seu paper en la Guerra de Successió d’Àustria. Així i tot es van produir dues cimeres entre tots dos monarques, a la segona de les quals el canceller d’Estat Kaunitz, qui havia vist minvar ell també les possessions heretades de la seva mare degut a les ànsies expansionistes del rei prussià, va proposar un sistema equilibrat d’aliances. En el terreny artístic i cultural l’Emperador va donar nom a l’època il·lustrada d’Àustria, el Josefinisme, durant la qual es van prendre nombroses mesures a favor de la universalització del saber, l’art i la cultura. Josep II va fer obrir per a l’esbarjo dels vienesos el Prater, un vedat imperial de caça situat entre el Danubi i un dels seus canals. Va permetre l’accés gratuït del públic al Tiergarten, el zoològic que havia creat el seu pare a prop del palau de Schönbrunn. Va obrir les portes del teatre de la cort imperial, que va convertir en teatre nacional. El 1776, fet que tindria repercussions en la curta vida professional de Calbó a Viena, va disposar també que s’obrís al públic la nova Galeria Imperial d’Art de Belvedere.

dissabte, 25 de novembre del 2006

Audiència privada al palau de Schönbrunn

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol
Tot i que la personalitat de Kaunitz era de tradició fonamentalment barroca i de gustos estètics en principi vacil·lants, durant la dècada dels seixanta s’havia anat decantant cada vegada més cap a la incipient estètica neoclàssica, que preconitzava la imitació de l’art antic, grec i romà. El príncep Kaunitz havia estat de fet, juntament amb l’Emperadriu, una de les darreres persones que, durant una audiència privada al palau de Schönbrunn de Viena, havia vist en vida el màxim teòric del Neoclassicisme artístic, l’alemany Johann Joachim Winckelmann, abans que Francesco Arcangeli l’assassinés a punyalades, i en estranyes circumstàncies, al famós hostal La Locanda Grande de Trieste quan tornava cap a Roma d’un viatge sobtadament interromput a Alemanya. El seu amic Adam Friedrich Oeser i el jove Johann Wolfgang Goethe, que esperaven la seva arribada a Leipzig, reberen la notícia amb horror i tristor.
La Suite Calbó continua amb "Júpiter i Ganimedes"

diumenge, 29 d’octubre del 2006

Wenzel Anton Kaunitz

Per començar a llegir la Suit Calbó clica al títol

Wenzel Anton Kaunitz va néixer el 1711 al Freyung de Viena, però procedia d’una família aristocràtica de Moràvia, d’on el seu pare, el comte Maximilian Ulrich, va ser governador. La seva mare era comtessa d’Ostfriesland i Rietberg i va tenir setze fills. Les primeres lliçons Kaunitz les va rebre d’un preceptor a les possessions familiars d’Austerlitz. En acabar el estudis de Dret a Leipzig, va emprendre un viatge de formació de gairebé dos anys per Alemanya, Holanda, Itàlia i França. El 1735 va jurar com a conseller de la cort imperial de Carles VI, l’antic pretendent austríac a la corona d’Espanya durant la Guerra de Successió i a qui el 1740 la seva filla Maria Teresa havia de succeir al capdavant de l’Imperi.

Els inicis com a diplomàtic. Maria Teresa d’Àustria

La carrera diplomàtica del comte Kaunitz va començar el 1741, quan Maria Teresa d’Habsburg i el seu espòs Francesc Esteve de la Lorena van nomenar-lo enviat extraordinari a fi d’anunciar el naixement del seu primer fill mascle, el príncep hereu Josep. Amb aquest encàrrec el síndic d’Àustria va anar a Torí, a Florència i a la cort del Papa Benedicte XIV. Aleshores ja havia començat la Guerra de Successió d’Àustria, durant la qual va tornar a ser enviat en missió diplomàtica a Torí i a Brussel·les. Quan va morir Carles VI, Maria Teresa va tenir greus problemes a l’hora d’afermar-se com a successora al tron del seu pare. Com que era dona, no era reconeguda internacionalment com a monarca i Frederic II de Prússia havia ocupat Silèsia, un dels seus territoris. Va ser amb la intervenció d’altres països en el conflicte que la Guerra de Silèsia es va convertir en la Guerra de Successió d’Àustria. Un cop acabada el 1748, Kaunitz va ser enviat urgentment a Aquisgrà per signar el tractat de pau. En el Tractat d’Aquisgrà es garantia finalment el dret successori de Maria Teresa, es ratificava Francesc I, el seu espòs, com a emperador d’Alemanya i, a canvi, Frederic el Gran de Prússia obtenia definitivament Silèsia.
La Suite Calbó continua amb la revolució diplomàtica
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...