El fet de desconèixer la figura de l’il·lustre menorquí Francesc de
Borja Moll (Ciutadella de Menorca, 1903 - Ciutat de Mallorca, 1991) no només
pot induir a error per part de qui es dediqui a la política lingüística i
educativa de les Illes Balears, sinó que a més és una temeritat. Per
posar un símil automobilístic, és el mateix que menar un cotxe sense tenir el
carnet de conduir. Filòleg, gramàtic, lingüista, folklorista, traductor,
escriptor i editor, va ser investit Doctor Honoris Causa per les universitats
de Basilea, de Barcelona, de les Illes Balears, de València, etc. En un
país amb una situació de normalitat cultural, tal desconeixement seria impensable.
En principi no hauria de ser gens difícil de conèixer Moll, perquè va
escriure les seves memòries en dos volums (Els meus primers trenta anys i Els
darrers quaranta anys), però a finals del segle XX, quan em vaig començar a interessar amb
profunditat per la seva obra, la primera part de la seva autobiografia ja era
impossible de trobar. Finalment vaig haver de fer-ne una còpia de
l’exemplar regalat i dedicat per l’autor a Andreu Arbona, fill del solleric
Miquel Arbona, qui havia estat amic del filòleg, escriptor i promotor del Diccionari Català
Valencià Balear. A la impossibilitat de trobar avui en dia obres
fonamentals com aquestes -com les memòries de Moll- per entendre i conèixer la
nostra realitat lingüística i cultural em referia, entre d’altres, quan deia
allò de l’”anormalitat cultural”.
Va ser precisament a can Queixal de Fornalutx, a la vall de Sóller, -i
ara dubt, per tradició oral, si en realitat no devia ser “Can Caixal”- que
remenant entre llibres vaig descobrir L’auca del Diccionari, un auca amb text
de l’amo en Xec de S’Ullastrar i ninots d’en Pere Sureda, publicada amb motiu
de la celebració, el 27 de maig de 1962 en un hotel de s’Arenal de Palma, de la
finalització de la immensa obra lexicogràfica, de la publicació del desè volum. Va ser també arrel
d’aquesta troballa que a partir del 2000 es va commemorar cada mes de maig
a l’institut de s’Arenal la Setmana del Diccionari Alcover Moll. El 2003,
any del centenari del naixement de Francesc de Borja Moll, l'institut de s'Arenal va
guanyar el premi que la Conselleria d’Educació havia convocat per commemorar
l’efemèride entre les escoles d’Educació Secundària. El
50 aniversari de la publicació del Diccionari va ser l’any passat. La promoció i repercussió institucional ja no va estar a l’alçada d’un dels corpus
lingüístics susceptible de ser envejat per sempre més per qualsevol de les
llengües modernes en vigor.
Les circumstàncies actuals són certament unes altres. Francesc de
Borja Moll ja havia solucionat per exemple, ara fa més de vuitanta anys -abans
fins i tot de l’aparició de les Normes de Castelló al País Valencià-, la
qüestió de l’ús normatiu de les varietats dialectals amb la seva Ortografia
Mallorquina. Jo mateix vaig aprendre a escriure en català amb sa Gramàtica
Catalana referida a les Illes Balears. Però això succeïa tard, molt
avançat el temps però no -Ai las!- el procés de normalització lingüística i
cultural: vaig fer l’assignatura de llengua i literatura per primera vegada a
l’Institut -el Ramis de Maó- quan tenia quinze setze anys, a principis
dels anys vuitanta durant el tercer curs de Batxillerat, que corresponia -diguem-ho ara així- al primer curs actual. Des de la publicació de l’Ortografia Mallorquina, s’havia esdevingut la Guerra, la Dictadura i l’anomenada
Transició. Avui, després de tot aquest temps i de trenta anys d’haver començat
a aprendre a escriure la llengua dels meus avis paterns i del meu pare,
ressorgeix un conflicte que només pot tornar a respondre al que deia abans: el nostre
estat d’excepció cultural. El català encara tardaria un parell d’anys més
en convertir-se en la llengua vehicular dels ensenyaments.
Amb tot això, Francesc de Borja Moll també era -ni per bé ni per mal-
professor, i tampoc no era, al contrari del seu mestre -Antoni Ma. Alcover-, un
home de combat, sinó “simplement” un científic -i per això mateix, és clar!-
defensor de la llengua. El lingüista menorquí era una persona tolerant i
dialogant en extrem. Fins i tot ell mateix havia fet befa del seu caràcter i
recorria per il·lustrar-lo al significat adjectiu del seu nom: “moll”. Amb
la seva feina de professor es guanyava les garroves, mantenia la seva família i
sustentava en tot el que li era possible la seva labor científica -torn a
repetir- i editorial.
Les circumstàncies també n’eren unes altres de concretes: Moll va fer de
professor de Batxillerat de llengües estrangeres -alemany i italià, aleshores
per primera vegada obligatòries, en un institut de Secundària de -si no record
malament- les Avingudes de Palma. Noti’s que dos dels noms de les
avingudes, talment com els idiomes que va impartir, provenien d’un dels tres
països de l’Eix l’una i de la capital d’un altre l’altra: Roma i Alemanya. Segurament
a cap de qui aleshores es dedicava a la política lingüística en el món de
l’Educació se li va acudir introduir l’ensenyament del japonès, la llengua del tercer país de l'Eix. Tampoc a
ningú no li va passar pel cap -és clar!- introduir llavors en el món de
l’Educació la llengua estrangera d’un dels països aliats que havien lluitat en
contra del règim nazi: l’anglès.
El vessant de germanista, Moll l’havia adquirit del seu mestre. Antoni M. Alcover s’havia posat en contacte amb els romanistes alemanys -i suïssos- i havia fet el seu viatge a Alemanya (Viatge a Alemanya i altres nacions) el 1907, un any després del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona, on hi va haver una gran presència de filòlegs alemanys, precursors de la defensa del català com a llengua romànica.
Va ser al voltant de la celebració del centenari del naixement de Francesc de Borja Moll l’any 2003 en què freqüentava Llibres Mallorca de l’Editorial Moll -la llibreria del carrer de Santa Eulàlia i l’editorial del de la Torre de l’Amor, Palma- que el llibreter -record amb molt d’agraïment la seva amabilitat- em va regalar el primer tom de la Gramática Alemana I -Fonética y Morfología- de Moll, publicada a l’impremta de Mossèn Alcover el 1941. El que ja no record amb tanta exactitud és on vaig trobar la seva traducció de La senyoreta d’Escuderi d’ETA Hoffmann, que aleshores feia poc que havia llegit en l’original alemany.
Tampoc no sabria dir ara mateix en quin mercat de vell o d’antic vaig
trobar, no pot fer gaires anys un cop ja vivia a Maó, per casualitat i amb
molta sorpresa i emoció -en uns encants! com és possible?-, el segon tom de la
seva Gramàtica Alemana II -Formación de palabras y Sintaxis: devia ser al mercat
des Freginal? Probablement! I encara: ¿en quin altre mercat de la puça
devia trobar el seu discurs d’investidura com a
Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona -dedicat del seu puny i lletra- i la contestació que li’n
va fer el Dr. Antoni M. Badia i Margarit?
En fi, conserv tots aquests llibres amb molt de cel. Perquè en això sí
que hi tenc fe: vull creure que qualque dia es reconeixerà, amb l’ambició
cultural d’un país normal, el valor de totes aquestes obres, i de l’obra de
l’il·lustre ciutadallenc en general. Avui en dia i sota les
circumstàncies actuals, és ben clar que -pel contrari- són del tot
menystingudes per qui millor hauria de conèixer les senyals -de permís i
d’interdicció- del tràfic educatiu, i per qui millor hauria de preuar en
definitiva el tractament respectuós i integrador de la pròpia llengua.
