El "Grand Tour" era el viatge de formació que feien els joves europeus al llarg del segle XVIII pel nostre continent. El destí predilecte era Itàlia. A l'illa de Menorca hi van fer escala molts joves britànics. Per a mi aquest bloc és un dietari dels meus viatges, ja siguin geogràfics com purament vitals, d'aquells tours que fa l'ànima tant si la transporta el cos com si no.
Aiguasalada, aquesta vida viatgera teva és tan intensa que costa de seguir... Amb aquesta entrada ja me'n faig una petita idea: Istambul, Gàlata i Pera... Jo també hauria de fer memòria del meu viatge a Istambul... Per cert, peccato: tinc el llibre de Juan Goytisolo "Estambul Otomano" de la mateixa col•lecció que el de Viena de Valverde... Bé, escola, veniu demà a sopar: confirma-m'ho. I dimecres al cine, què hi fan?
He hagut de cercar entre els meus apunts quan hi vaig anar jo, a Istambul: Setmana Santa de 1992, gairebé 18 anys. Que heavy!!!
Ho appena visto il film“Un mondo d’amore” sobre la vita di Pasolini. Sono colpito: realmente squisito e spettacolare. E pensare che questa opera maestra mi è costata soltanto 5€ nell mercato de Piazza Repubblica...
Come scrive Pier Paolo:
"Ti voglio bene!"
La terza notte
di luna piena,
fa ritrovare
gli amori perduti.
Stanotte spunta
la terza luna,
t'aspetto amore
sul lungo mare.
Tornerai, io lo so,
perché credo al destino,
perché ancora io t'amo
t'amo, t'amo...
La terza notte
di luna piena,
stanotte o mai
ti rivedrò.
. . . . . .
És aquí una altra lluna, “full moon”, “fool moon”, boja i plena de misteri avui, primer de novembre, el mes de la mort i el mes de la vida. Mort i vida i la bogeria que s’hi embolica és creativa. No l’esperaves i arriba i bé que has de fer alguna cosa amb ella, i bé que et fa renéixer i ara apanya-te-les, que del caos en faràs l’esperança d’un nou ordre.Canvis i més canvis per més que havies pensat que et consumiria l’insípida monotonia.I ara viu i deixa’t onejar per la mar al caire de la mort d’un u de novembre foradat com un bunyol.I ara posa-hi la mel. I ara baixa't els calçons i mostra el cul, perquè com m'has escrit, que jo no ho entenia: "to moon is to drop your trousers and show your arse".
Ooh, there's something on my mind
Won't somebody please
Please tell me what's wrong?
(You just a fool, you know you're in love)
What'd you say?
(You've got to face it, to live in this world)
Yeah, hey-hey-hey
(You take the good, along with the bad)
(Sometimes you're happy and sometimes you're sad)
One more time
(You know you love him, you can't understand)
Tell me 'bout it!
(Why he treats you like he do, when he's such a good man)
Now listen, he's got me smilin'
When I should be ashamed
Got me laughing when my heart is in pain
Oh-now- I must be a fool
cause I'll do anything he wants me to
Now-how come?
(You're just a fool, you know you're in love)
Tell me, one more time
(You've got to face it, to live in this world)
Yeah-ay-ay-hey
(You takes the good, along with the bad)
(Sometimes you're happy and sometimes you're sad)
One more time
(You know you love him) tell me 'bout it
(You can't understand)
(Why he treats you like he do, when he's such a good man)
An listen, without the man, I don't wanna live
You think I'm lyin' but I'm telling you like it is
He's got my nose open and that's no lie
And I, I'm gonna keep a-him satisfied
Now, how-ow come?
(You just a fool, you know you're in love)
Tell me one more time, how come?
(You've got to face it, to live in this world)
Yeah-hey-hey-hey
(You take the good, along with the bad)
Tell me how come
(Sometimes you're happy and sometimes you're sad)
One mo' time
(You know you love him, you can't understand)
Tell me about it
(Why he treats you like he do, when he's such a good man)
Listen, ways of action speaks louder than words
The truest sayin that I ever heard
I trust the man and all that he do
And I'll, an I'll do anything he wants me to do
now-how come?
(You just a fool, you know you're in love)
Tell me, one more time
(You've got to face it, to live in this world)
Yeah, hey-hey-hey-hey
(You take the good, along with the bad)
(Sometimes you're happy and sometimes you're sad)
Tell me, one more time
(You know you love him, you can't understand)
Woo-hoo-ooo
(Why he treats you like he do, when he's such a good man)
Tell me
(Do-do, do-do)
Tell me, one more time
(Do-do, do-do)
You'll hurt
(Do-do, do-do)
You'll feel bad
(Do-do, do-do)
One mo' time
(Do-do, do-do)
Woo-hoo.
(Do-do, do)
Avui m'he despertat que el dia aclaria amb una rebufada de vent: de cop i volta ha revolat la cortina de la finestra del dormitori, oberta de bat a bat. Al sud de l’illa s’havia congriat una tempesta, núvols grisos de plujat que desprenien llamps i trons. No ha arribat a ploure, però em pensava que havia de caure la primera pluja de finals d’agost, Sant Bartomeu o Sant Lluís. Ara acab de mirar la predicció meteorològica i contràriament al que semblava dóna més sol i vent fluix de Tramuntana. És a dir que demà passat me’n vaig a Mallorca amb bon temps. Serà l’escapada de l’estiu, que he fet sencer a Menorca. La darrera entrada d’aquest bloc era de finals de juliol: apareixien les últimes vivències, els nous plantejaments per al pròxim curs que comença la setmana que ve i una breu enumeració de l’última pel·lícula i de la darrera lectura.
Entre aquesta setmana i la que ve seguiran els canvis. Si el setembre és un mes més tost de reflexió que d’activitat, tal vegada em tindreu a la finestra de l’ordinador amb més freqüència. Enumeració! Enumeració de coneixences, noms propis que em ballen pel cap tota l’estona, com volent perllongar vivències, recrear-les o crear-ne d'altres. Enumeració d’hostes a casa meva i visites d’amics, el mes jove d’un sol any d’edat. El nou plantejament per a d’aquí unes quantes setmanes serà un nou curs d’italià que organitza l’Escola d’Adults, perquè a partir d’ara tindré els capvespres i els vespres lliures... Avui han deixat a casa un follet dels nous cursos, un altre senyal de finals d’estiu principi de tardor que arriba anualment a la bústia. El relleu de la darrera lectura en anglès és “Misterious Skin”, de què segurament parlaré més endavant. Les nits del mes d’agost van començar amb un concert íntim de George Drexler al magnífic Teatre Principal de Maó, que havia organitzat Atxem, el mateix grup de gent que omple les nits de la Terrassa del Claustre del Carme a Maó aquest estiu.
Händel i Zweig, el músic i l’escriptor cosmopolites
Vaig assabentar-me que enguany és l’any Händel un dia que jeia al sofà mirant un canal de la segona cadena de la televisió alemanya, ZDF.Feien un reportatge dedicat al 250è aniversari de la mort del músic a Londres.Entre moltes de les estacions vitals que s’explicaven de la seva biografia em van sorprendre les dades sobre la seva sexualitat.I és que a més dels viatges de molts personatges interessants, també m’encurioseix enormement aquest aspecte tan vital i tan mortal alhora en el context del XVIII.
Després del programa em vaig posar a googlejar i des de llavors li estic seguint la pista.Aquella nit també vaig escoltar l’ària “Lascia la Spina” a youtube i entre d’altres em va sobrevenir la intenció d’aconseguir la biografia d’un dels seus biògrafs: Franzpeter Messmer.Vull partir del fet que la meva cultura musical és més aviat misèrrima i ho seria encara més si no hagués tingut durant gairebé onze anys un company pianista, que em va fer descobrir per exemple Bach, per esmentar un dels compositors contemporanis a Händel, només quatre setmanes més jove que ell.Solíem posar entre d’altres... -les devia posar ell, perquè aleshores jo no manejava el tocadiscs i no teníem encara reproductor de Cds...- solíem posar entre d’altres les Variacions Golberg interpretades per Glenn Gould després de fer sexe al migdia.
El meu principi de Händel, suposo que com el de molts altres, rau en l’oratori del “Messiah” per Setmana Santa.Mentre vivia a Ciutat, a Ciutat de Mallorca, vaig anar com a mínim una vegada, potser dues, a sentir-lo a l’església de Sant Francesc, on potser l’acústica no era la millor i els bancs, incòmodes; però tot això es veia compensat per la bellesa del temple il·luminat pels ciris i per les restes mortals de Ramon Llull.L’Església i el claustre adjacent són escenari també de moltes altres vivències personals.
La meva història continua...Després del reportatge de la ZDF alemanya, mentre jeia també al sofà mirant la televisió vaig enxampar en una altra ocasió una altra emissió sobre Händel, aquest cop es tractava del programa de debat Millenium del Canal 33, on Ramon Colom comptava amb la presència dels contertulians Oriol Pérez i Joan Vives.Durant el que vaig veure i sentir no es va parlar gens de la biografia del compositor, gens ni mica de la seva sexualitat, tot i que hi va haver un moment en què s’hagués pogut encetar o esmentar el tema, quan es va dir que es coneixien força dades de la vida de Händel.Al final del programa Colom va recomanar entre d’altres una lectura que em va fer aixecar del sofà d’una revolada i anar a la meva petita llibreria: la petita ressenya biogràfica que Stefan Zweig dedica al compositor en el llibre “Sternstunden der Menschheit”, crec que traduït com a “Moments estel·lars de la Humanitat.
He llegit la curta biografia i ha estat un plaer, sobretot si faig esment de l’entorn on s’ha produït la lectura: al costat de la mar, a Sa Mesquida i a Binisafua, durant uns matins radiants amb banys d’aigua fresca.Un dels moments estel·lars de la humanitat es va produir a Anglaterra.A “Georg Friedrich Händels Auferstehung” –la paraula alemanya vol dir “resurrecció”-, Zweig el situa al mes d’agost de 1741 a Londres durant la composició del “Messies”.Si no vaig errat l’autor austríac probablement devia escriure les seves “Vierzehn historische Miniaturen”, les catorze “miniatures” històriques de què consten les Sternstunden, durant el seu exili londinenc.A la ressenya biogràfica Zweig abasta els últims anys de la vida de Händel, des del 13 d’abril de 1737 en què va patir un atac d’apoplexia que li va deixar la part dreta del cos paralitzada durant un temps.Es narra l’estrena del “Messiah”, que el músic va voler celebrar un altre 13 d’abril, el de 1742 a Dublín, per commemorar la seva resurrecció particular: la superació de la paràlisi a còpia d’una voluntat fèrria i de llargs banys d’aigua calenta contraindicats pels metges.Segons Zweig Händel també va voler morir un 13 d’abril, Divendres Sant.Era l’any 1759.
(Ara em tem que he començat parlant de la sexualitat de Händel i he acabat parlant de Divendres Sant.Crec que les haurem de deixar per a més endavant, i ara em referesc tant a la sexualitat de Händel com a la d’Stefan Zweig...)
Jo no hauria de ser aquí ara, escrivint. És tard. Seré breu. Avui dematí he anat a la biblioteca a cercar una pel•lícula de Fassbinder i no l’he trobada. En canvi, a la prestatgeria dels DVDs hi havia un ranxo de pel•lícules noves -o a mi m’ho ha semblat-, pel•lícules que no havia vist mai a la biblioteca. I entre ells hi havia “C.R.A.Z.Y.”. Fa tot just mig any que la vaig veure per primera vegada, a casa amb Johnny. Me l’havia deixada en Jordi, aquell amic que sempre em recomana i em deixa pel•lícules. No he pogut resistir la temptació d'agafar-la en préstec i acab de veure-la una altra vegada. És una de les meves pel•lícules preferides, m'ha produït la mateixa sensació de la primera vegada, com si m'hagués pres una pindola d'adolescència energètica. El film és del 2005, canadenc, en francès, de Jean Marc Vallée, un altre director a qui no perdre de vista. Ja trobarem un altre moment per comentar-la. De moment et deixo amb Zac, Z., l'adolescent nascut el dia de Nadal de 1960, i amb David Bowie, el seu ídol, en un dels millors moments de la cinta, quan s'és a punt de sortir de la capsula.
Space Oddity Ground control to major tom Ground control to major tom Take your protein pills and put your helmet on Ground control to major tom Commencing countdown, engines on Check ignition and may gods love be with you Ten, nine, eight, seven, six, five, Four, three, two, one, liftoff This is ground control to major tom Youve really made the grade And the papers want to know whose shirts you wear Now its time to leave the capsule if you dare This is major tom to ground control Im stepping through the door And Im floating in a most peculiar way And the stars look very different today For here Am I sitting in a tin can Far above the world Planet earth is blue And theres nothing I can do Though Im past one hundred thousand miles Im feeling very still And I think my spaceship knows which way to go Tell me wife I love her very much she knows Ground control to major tom Your circuits dead, theres something wrong Can you hear me, major tom? Can you hear me, major tom? Can you hear me, major tom? Can you.... Here am I floating round my tin can Far above the moon Planet earth is blue And theres nothing I can do.
A més de les vuitanta hores en què va consistir el curs de literatura alemanya a Berlín, el Goethe Institut havia programat tot un seguit d’activitats culturals paral·leles que van tenir lloc als fosquets. Llevat de tres dels quinze dies i del dissabte 18 d’agost que vam tenir lliure tota la jornada, gairebé cada vespre vam assistir a alguna, diguem-ne, manifestació cultural: una vetllada de lectures literàries, una obra de teatre, una pel•lícula al cinema o la magnífica excursió del dimenge dia 19 a Buckow. El dijous dia 16 d’agost, per exemple, vam anar al teatre, a un teatre jueu, al Jüdisches Theater Bimah. Bimah vol dir escenari en hebreu. En aquest teatre s’escenifiquen majoritàriament peces d’autors jueus i nosaltres vam assistir a un musical anomenat Lola Blau, de Georg Kreisler.
Al matí i a l’aula el professor Gerold Ducke ens va introduir en la figura d’aquest escriptor, compositor i cabaretista nascut a Viena el 1922 i que, per tant, avui en dia compta amb vuitanta-cinc anys. Als setze es va haver d’exiliar amb la família i ho van fer als EEUU, a Hollywood, com molts altres ciutadans dels països germànics durant el III Reich. De tot d’una hi va treballar de professor de música, cant i piano, va fer arranjaments per a pel•lícules i va dirigir òperes i revistes musicals. Al 1942 va ser enviat per l’Exèrcit americà a Europa com a traductor i intèrpret, tot i que finalment es va dedicar sobretot a compondre musicals a fi d’entretenir les tropes americanes “de salvació”. En acabar la guerra va tornar a Hollywood i al cap d’un any de viure-hi es va voler instal•lar a Nova York amb la intenció de fer cabaret, d’escriure el text –en anglès, naturalment- i la música de les pròpies cançons. El seu estil era irònic, tragicòmic, d’humor negre i va tenir èxit, però solament en cercles reduïts. Per a la ràdio, la televisió i la indústria dels discs de vinil els seus textos eren excessivament macabres. Després de dedicar-se a cantar cançons més o menys picants tot acompanyant-se ell mateix al piano en un local nocturn de Nova York durant quatre anys, se’n va fartar i va decidir tornar a Europa. Un cop instal•lat a Viena va començar de nou amb les seves cançons d'aguda ironia, aquesta vegada en alemany, i tot d’una va tenir èxit: va poder treballar a la ràdio, a la televisió i va escriure comèdies musicals i peces de teatre. Heute Abend Lola Blau, el musical al qual vam assistir, és de 1971.
El Teatre Jueu Bimah és a Neuköln, un barri berlinès amb un alt percentatge de població musulmana, curiosament, turca. És un teatre de petites dimensions, fins i tot una mica decadent. La veritat és que mentre esperàvem al vestíbul se m'anaven esvaint les esperances que l’obra m’agradés. A més, tot i que en principi no em crec portador de gaires prejudicis al respecte i, de fet, fa temps que som conscient que bona part de la literatura alemanya que més m’agrada va ser escrita per jueus -Stefan Zweig, Elias Canetti, Lion Feuchtwanger...-, a més –deia- el fet que el teatre fos jueu em feia pensar en termes de rància connotació religiosa i marcadament tradicional. M’hagués passat el mateix si els adjectius aplicats al teatre haguessin estat catòlic, protestant o musulmà. I tanmateix en el fons tota aquesta cavil•lació sí que d’alguna manera devia denotar alguns prejudicis per part meva, perquè va resultar ser un musical fresc, irònic i satíric, tot i ser ambientat als anys trenta: Lola Blau és una jove artista jueva vienesa amb unes ganes boges de triomfar en el món de l’espectacle que, molt a desgrat de la seva càndida innocència -tot això a l'estil de la Sally Bowles de Goodbye to Berlin (1939)-, es veu obligada a abandonar els seus plans d’èxit i emigrar als EEUU, en aquest sentit, i en part, un alter ego del seu creador. La cantant protagonista damunt l’escenari va resultar ser una madona germànica, amb una veu espectacular, grassona, gràcil i amb un poder interpretatiu i gestual elegantíssims, amb moviments estudiadíssims amb els escassos objectes: un parell de capells, una maleta de viatge, un boà... En resum, un espectacle per a lluïment d’una cantant cabaretista i d’un piano, filigranat i coent, no gens sentimental i moltíssim fi. En vam sortir tots encantats i també animats per la copa de vi negre israelià que ens havíem pres durant el descans.
En vam estar parlant durant dies, de l’espectacle. La professora egípcia que també participava com a alumna en el curs, musulmana, que cada dia apareixia a classe amb un mocador diferent i policrom pel cap, i que com l’artista també era un pèl grassona i jovial, deia que aquella nit hi havia somniat, amb el musical i la cabaretista. Jo mateix no podia deixar de pensar en La Clota, mentre veia l’obra, el grup menorquí de teatre que aquesta temporada ha aglutinat en escena cançons compostes, entre d’altres, per Kurt Weill, algunes extretes d’obres de Bertolt Brecht, i ja m’imaginava la cantant d’Estima’m una mica (encara que sigui mentida), Queralt Albinyana, protagonitzant el seu nou musical tot interpretant el paper de "die Lola". Tot i que la posada en escena del Bimah s’havia resolt de forma més tost austera, l’espectacle pot incorporar el cos d’altres personatges, o d’un mateix actor amb diferents rols, que allà solament feien presència en veu en off. En fi... tot això se m’acudia en una butaca de platea i també em bressolava el sentiment satisfet que tot plegat havia estat un gran encert d’organització: molt ben triada, la peça. I encara el penúltim dia de classe, el dijous dia 23, una setmana després, que havíem de dur a terme una activitat d’aula sobre qualsevol tema que haguéssim tractat durant el curs, vaig proposar formar un grup de treball amb l’objectiu de realitzar una activitat didàctica sobre una cançó de Kreisler (“Was für ein Ticker ist ein Politiker?”), una cançó sarcàstica que ironitza sobre la figura dels polítics i la seva classe.
Berlín, 03.03.00 20h. Som al Kalkscheune i falta mitja hora perquè comenci l’espectacle. Estic assegut a una taula tot sols per a mi. Quan he arribat no hi havia gaire gent, per la qual cosa m’he pogut asseure estratègicament, ben davant l’escenari. Essent com som a Alemanya no seria d’estranyar que aparegués qualcú i em demanés de compartir taula. Aquest lloc no ha canviat gens ni mica de l’última vegada que hi vaig ser. El to lumínic general és vermell. L’hi dóna el vermell domàs de les cortines, les tovalles, la llum tènue de les làmpades i les espelmes. Dos cavallers s’asseuen en una altra taula. El que em dóna l’esquena vesteix un jupetí. En una altra hi ha dos joves. Em manca qualcú per comentar la jugada. Quan he arribat només hi havia ocupades les primeres fileres de la sala. Ara l’enrenou ja és considerable. Em sent una mica cansat, res d’estrany després de tant de turisme. Esper que això no sigui un inconvenient a l’hora d’endinsar-me en les cançons de Popette Betancor. M’acab de menjar un bretzel i estic per demanar-ne un altre. M’estic animant amb aquesta cervesa que m’estic prenent. La dona amb la panera de bretzels ja és aquí: dos marcs. Cinc la cervesa. Sí que m’ha afectat! Me n’acab d’abocar un glop damunt el jersei.
Isaac Mascaró, Banda Municipal des Migjorn Foto Joan Fuxà
Me n’anava de fer un bany a Binigaus i aferrat a la paret de l’aparcament des Brucs vaig veure el cartell dels concerts d’estiu de la Banda Municipal des Migjorn. Esperonat pel record d’haver-la sentit ja, d’haver-ne gaudit del ritme, en alguna festa de poble uns anys enrere, vaig esforçar-me a memoritzar els llocs i les dates de les seves actuacions d’aquest juliol: Es Mercadal, Es Migjorn, Alaior, Es Castell i Sant Lluís, i tot això atesa la ferma decisió de no perdre’m l’espectacle. Això prometia, n’estava segur. La diversió, el gaudi, garantits. Com molta altra gent, tenc a la memòria, o potser a la sang, allà on restin impreses sensacions plaents, aquella peça vibrant i brasilera que a ritme de samba cloïa el reiterat jaleo, en el meu cas un jaleo d’unes festes de Sant Antoni de Fornells: la gentada embogia de festa, embogia per la força calent dels sons de la banda i per l’entusiasme desbordant del seu director, un al·lot que, en lloc de fibra i músculs, semblava fet de cordes i percussions corporals i que donava ànima tramuntanada al grup de músics al seu càrrec.
Dijous dematí em vaig alçar, vaig berenar i vaig anar al mercat a Sa Paradeta d’una amiga i després de fer-li la despesa i estar-m'hi xerrant una estona vaig proposar-li d’anar a sentir la banda a Sant Lluís: si tenia ganes d’anar a sentir la Banda Municipal des Migjorn. Quan va sentir “banda municipal” va arrufar el nas. Certament, molt comprensible, no li estava proposant anar a sentir un concert de música clàssica al claustre del Seminari de Ciutadella o un concert de jazz al Freginal, posem per cas, on segurament hagués demostrat un major entusiasme inicial. “Una banda municipal!” I llavors vaig posar-la en situació i li vaig fer memòria, i com jo es va recordar d’unes altres festes i de la banda que hi sonava i que eren esplèndids i que s’ho havia passat d’allò més bé. “Sí, sí, la Banda Municipal des Migjorn.” “Fet!” Vam quedar a les nou al mercat per arribar a Sant Lluís a i mitja.
A la porta del camp de futbol hi havia cua i, una vegada vam haver entrat, era tot ple de gent. Vam aconseguir trobar dues cadires i fent-nos una mica els vius vam arrossegar-les a poc a poc cap endavant fins que ens vam situar a prop del gran escenari: “des d’aquí ho sentirem i ho veurem bé!” La primera part va ser correctíssima i molt emocionant: un pas doble i la Suite Hebraica. La segona vibrant, de pel·lícula! De fet, peces de la banda sonora de Rocky. A la Banda, que s’havia baratat la camisa blanca per una de negra, s’hi van incorporar veus, guitarres elèctriques, bateria... A l’espectacle, lluminositat. La banda es va transformar per a la nova performance.
Tot immersos en la música, el temps se’ns va passar en un tres i no-res, així com es passen les estones quan són bones i se’n gaudeix. En fi, el públic va acabar dempeus i cridant bravos. La meva amiga i jo, també: se’ns havia encomanat l’entusiasme que desprenien banda i director i havíem restat convençuts com n’és, d’important, el carisma i el bon lideratge d’un artista per fomentar i fer expressar el millor de cada músic i per aglutinar il·lusions col·lectives. La meva amiga i jo també som de l’exclamació: “i tot això una “simple” banda de poble!” i que “sembla mentida per no ser professionals”, la qual cosa vol dir que sembla increïble. Però és cert: la Banda des Migjorn és la banda de l’estiu.
Pasolini és un d’aquells homes que desperten el meu interès. Recordo vagament escenes de les seves pel·lícules i no sabria dir si mai n’he vista una de sencera. Fa temps vaig fotocopiar un article de la revista El temps que parla de la revisió del procés judicial del seu assassinat. El duc amb mi, l’article. L’havia desat entre les pàgines d’Atti impuri i Amado mio, entre les pàgines del llibre que conté aquestes dues narracions. El primer llibre que vaig llegir de Pasolini però, ara ja fa anys, va ser Nois de la vida, una traducció catalana de Ragazzi da vita. No sé com deu ser la versió italiana. Vaig trobar la catalana força difícil. Els personatges parlen en dialecte romà. Potser crear un registre col·loquial català que reproduís la llengua d’aquells nois que es banyaven a la riba del Tíber devia ser una feina àrdua i complicada. Atti impuri, en canvi, vaig llegir-lo l’estiu de 2004 a les platges de Menorca. Amado mio, durant aquests primers dies de 2007 a Florència, la ciutat de procedència del protagonista, Desiderio. Desiderio és evidentment nom de desig. L’amor del jove és anhel, ànsia, passió. El desig primitiu encegat pel sentiment de possessió, el desig de posseir el cos de l’ésser estimat. La passió sense traves racionals, morals, ètiques, la passió en estat pur. El desig que ofusca i oblida del tot l’existència de l’altre com a individu autònom, el desig que anul·la l’altre, el fort desig que li nega la voluntat, l’acció i el pensament. El desig capaç d’usar la força, la violència. Desiderio s’obsessiona i es torna violent per satisfer el seu desig. Pasolini pren com a referència culta un poema de Goethe, Der Erlkönig, el rei dels elfs, per il·lustrar la relació passional –fins a un cert punt violenta- entre dos nois, Desiderio i el seu amant, Benito: “Und bist du nicht willig, so brauche ich Gewalt”.
Defora sonen els tambors de la rua de Carnaval. Aquest pis és sorollós, però ara hi estic tot sol i hi estic bé. Avui dematí he anat a veure l’exposició “De Millet a Matisse” del Gran Hotel. Diumenge passat vaig anar a veure la de cartells del Casal Solleric. D’aquí a una estona m’aixecaré per anar al cinema a veure “Ray” Charles. Vull disfrutar d’estar tot sol i aquesta, escriure un diari, és una de les activitats que puc fer per sentir-me millor. Palma és una ciutat que m’agrada i Nova York estic segur que també m’agradarà molt. Un dia després que en Joan se n’anés de casa, el mateix dia que ell viatjava cap a les Canàries, vaig enviar un missatge a na Joana per veure si encara era a temps de reservar bitllet d’avió per volar als Estats Units. Ara ja tenc la reserva feta, per al dia 26 de març, dos dies abans que parteixin ells. Ja que he decidit embarcar-me cap a Amèrica, vull aprofitar per fer-hi tants dies com pugui. Ara vull començar a organitzar el viatge, a fer-me un programa de les coses que hi vull fer. Ahir vaig conèixer en Toni. Havia quedat per dinar amb na Joana i n’Aina al Barco i en Toni també s’hi va apuntar. El primer que va fer quan ens vam veure va ser donar-me de conya els papers del divorci perquè els firmés. En Toni haurà batut el record de ser la persona amb qui he estat menys temps: el dia que me’l presenten ja se’m presenta amb els papers del divorci. Jo li dic en Toni d’Amsterdam, perquè la primera vegada que vam xerrar per telèfon mòbil ell era allà. M’aixec del llit per anar al cinema, que si no no hi arribaré a temps. Som una altra vegada al llit, ell lloc d'aquesta casa on s'estat més calent. La pel·lícula m’ha agradat bastant. He sortit del cinema amb la primera idea aproximada de qui era Ray Charles. He sopat a casa d’un arròs de suc de musclos i de peix. M’he menjat una carxofa bullida amb vinagreta, així com les solia menjar a ca’n Tòfol. He trobat dues cridades d’en Joan al telèfon, li he enviat un missatge breu i tot seguit ell m’ha telefonat. Ha estat una conversa freda, la veritat: no sé ben bé que vol que li digui ara que ja se n’ha anat. Encara està malalt i diu que té trenta-vuit de febre i que sa mare el cuida, la qual cosa m’ha semblat que era un retret.
També vull deixar constància de l’èxit de les disfresses de divendres a l’Institut. Amb els alumnes vam guanyar el premi a la millor coreografia pel minuet que ens va mostrar a ballar en Miquel. Els hauríem pogut guanyar tots, els premis, vam ser els millors.
Aiguasalada, aquesta vida viatgera teva és tan intensa que costa de seguir... Amb aquesta entrada ja me'n faig una petita idea: Istambul, Gàlata i Pera... Jo també hauria de fer memòria del meu viatge a Istambul... Per cert, peccato: tinc el llibre de Juan Goytisolo "Estambul Otomano" de la mateixa col•lecció que el de Viena de Valverde... Bé, escola, veniu demà a sopar: confirma-m'ho. I dimecres al cine, què hi fan?
