M’ho havia proposat i si no ho faig ara ja no ho faré: felicitar per
Sant Sebastià a la gent de Palma i que, després de Sant Antoni, continuïn
celebrant la festa amb torrades de sobrassada i botifarrons! D’altra
banda ben diversa, després de Sant Antoni a les xarxes començaran a aparèixer
imatges de Sant Sebastià, dibuixat i pintat de forma continuada des de fa
segles, font d’inspiració i d’expressió també per a la fotografia o el cinema
actuals. De
reproduccions del sant, se’n podrien cercar i trobar milers. Però ara
mateix torno tenir al cap el treball fotogràfic de Pierre et Gilles o el
Sebastian de Derek Jarman al cinema, una pel·lícula del 1976 que record
vagament haver vist a Barcelona deu anys més tard. El que sí que puc
apuntar amb exactitud, perquè ho he estat comprovant, és en quin moment vaig
descobrir Pierres et Gilles per primera vegada. Ara és clar, han estat ja
molt vistos per molt bona part de la societat. El primer cop no deixen
indiferent.
El primer que record és on va tenir lloc l’exposició, Munic, en en el museu de
la ciutat, l’Stadtmuseum. Era l’agost de 1997. Tres mesos abans de
fer els trenta anys, tornava de fer un curs d’alemany al Goethe Institut de la
ciutat de Murnau, al sud de Baviera, als peus dels Alps, Murnau am Staffelsee,
amb la retina plena de pintures expressionistes o del Der Blauer Reiter de
Gabrielle Münter i de Wasily Kandinsky que se superposaven a les imatges reals
del paisatge i la natura. En els moments de temps lliure havia anat
algunes vegades fins al llac amb bicicleta, hi havia llegit la Italienische
Nacht d’Odön von Hörvart i havia descobert que, així mateix, no tot havia estat
paradisíac durant el segle XX, a Murnau. A Munic hi fèiem uns dies amb el
meu amic Jordi abans d’agafar el vol cap a Barcelona. Ell tornava de fer
un curs a Rosenheim, ciutat nadiua de la protagonista d’Out of Rosenheim, la
pel·lícula Bagdad Café.
Un dia passejant pel centre de la ciutat vam arribar fins als murs blancs del
museu. No record ben bé si sabíem on anàvem… Penjat de
les parets exteriors del centre hi havia el cartell que anunciava l’exposició:
reproduïa el Soldat soviètic, de Pierres et Gilles. Ens va cridar l’atenció i
vam entrar al museu. Uf! Hi havia molta obra seva, em costa recordar-me’n
d’una en concret. Bé, d’una en concret sí, que me’n record! De les
altres no sabria dir quines de les fotografies que vaig veure aleshores eren les
originals, sobretot després del munt de vegades que les he vistes reproduïdes des de
llavors ençà en catàlegs, postals, flyers o en la xarxa d’Internet mateix... Aquelles obres de fotografia i pintura, amb l’aparença de perfecció dels
cossos en un marc de fantasia kitsch, que a l’hora d’una banda pot recórrer
l’espectre de la religió i el fetitxisme i de l’altra el de la sensualitat i
l’erotisme en qüestió de segons, sensacions difícils de recuperar després del
primer cop d’ull…
L’obra que sí que record, Le petit Jardinier, era dins de l’exposició, però
després vam saber que en un principi n’havia d’haver estat la del cartell
anunciador de l’exterior, però que per decisió de l’Ajuntament s’havia tirat
enrere la proposta i s’havia decidit que aquest lloc l’ocupés el Soldat
soviètic. Millor un soldat amb el símbol de la falç i el martell en una
ciutat capitalista que la xiula d’un jardiner pixant al camp entre les flors,
roselles i margalides...
Marxàvem de Munic el 30 d’agost. En baixar a la recepció de l’hotel al
matí per pagar aquells dies d’estada, vam assabentar-nos per la televisió que
hi havia damunt el mostrador que davall d’un pot del Sena a París hi havia
hagut un accident de cotxe i havia mort Lady Di.
