Sant Antoni a Berlín, 2008

El Departament de Llengua Alemanya de l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI) de Maó i Ciutadella va organitzar un viatge d’estudis a Berlín per Sant Antoni. El grup estava format per vint-i-dos alumnes, dels nivells Bàsic II, Intermedi I i 4t, i dos professors. A més del grup d’alumnes, també van viatjar a Berlín cinc persones acompanyants, familiars o amics dels alumnes.

La visita va durar cinc dies, del dia 16 al 21 de gener. Es van escollir aquestes dates perquè la majoria d’estudiants d’alemany de l’EOI són o bé treballadors del sector turístic o professors i alumnes d’Educació Secundària. Els alumnes que treballen en el turisme solen tenir vacances a l’hivern i alguns professors i alumnes tenien aquests dies de gener lliures.

El grup es va allotjar en dos hotels diferents del centre de Berlín (Berlin Mitte), l’Hotel Baxpax i l’Hotel Taunus, tots dos situats molt a prop de l’Alexanderplatz, el centre neuràlgic de l’antic Berlín est, i de l’Oranienburgerstrasse.

El viatge d’estudis a Berlín s’insereix dins la programació del Departament d’Alemany de l’EOI. L’alumnat es va informar de les diverses atraccions turístiques i culturals de la ciutat a través de guies i de la xarxa d’Internet i, amb l’ajut del professorat, va confegir un programa d’activitats. Finalment es va decidir contractar una visita guiada pel centre de la ciutat: Porta de Brandenburg, Monument a les víctimes de l’Holocaust, Check-Point-Charlie, Gendarmenmakt,la Catedral, l’Illa dels Museus, el Mur, etc.

Es van visitar els principals museus (Pergamon Museum, Altes Museum, l’Alte Nationalgalerie i el Jüdisches Museum), els barris més coneguts (Berlin Mitte, Schöneberg, Kreuzberg i Prenzlauer Berg) i alguns mercats tradicionals, com ara el Hackescher Markt, el mercat de queviures de Winterfeldplatz, un mercat turc, etc. 

A més d’aquests mercats, també es va proposar tenir temps lliure per anar de compres a la Ku’damm, el centre del Berlín Oest, on hi ha la Gedächtniskirche, una església que es conserva en ruïnes per tal de recordar les atrocitats de la Segona Guerra Mundial. També vam anar fins a la Potsdamer Platz, construïda en els terrenys on anteriorment hi passava el Mur i que avui en dia s’ha convertit en el símbol del nou Berlín gràcies sobretot a l’arquitectura dels moderns edificis, com ara el Sony-Center. 

El darrer dia, alguns alumnes també van visitar la ciutat de Potsdam i el palau rococó de Sanssouci, la residència d’estiu de Frederic el Gran de Prússia i on també va viure Voltaire durant un parell d’anys. Una de les visites que van agradar més va ser la de l’edifici del Reichstag, del Parlament, amb l’espectacular cúpula de vidre de l’arquitecte Norman Foster, des de la qual es gaudeix d’una magnífica panoràmica sobre la ciutat i, gràcies a la seva estructura, també es pot veure l’interior del Parlament, on precisament en aquell moment s’hi celebrava una sessió que comptava amb la presència de la Cancellera Alemanya Angela Merkel. Val a dir que hi va haver crits d’eufòria.

Un dels principals motius pels quals es va escollir visitar la capital d’Alemanya va ser econòmic. El bitllet d’anada i tornada des de Menorca fent escala a Barcelona no va arribar als 90€ per persona, l’estada a l’hotel va rondar els 110€ de mitja i a Berlín a més es pot dinar i sopar per preus molt assequibles. Es va recomanar als alumnes que es fessin el Carnet Internacional d’Estudiant a partir del de l’EOI, la qual cosa els va permetre visitar els museus i anar al teatre, per exemple, per un preu molt i molt mòdic.

Els alumnes també van estar interessats a confegir un programa d’activitats culturals i lúdiques de vespre i de nit. Alumnes interessats en el món del teatre van assistir a la representació de l’obra de Bertolt Brecht “Mare Coratge i els seus fills”, al mític Berliner Ensemble, i a la de Rainer Werner Fassbinder “Les llàgrimes amargues de Petra von Kant”, al Deutsches Theater. Alguns alumnes van optar per anar a un concert de música de “The Singlettes” a l’envelat que hi ha situat davant per davant de l’edifici del Reichstag. Altres van decidir anar al cinema i a l’Imax. Els més marxosos encara van tenir prou energia per anar a prendre una copa al Tacheles, un centre cultural alternatiu molt conegut de l’antic Berlín est, o a la discoteca.

La valoració del viatge per part d’alumnes i professors és molt positiva. Tot i la diferència d’edat dels participants -hi havia des d’estudiants de disset fins a persones jubilades-, tothom va trobar la visita interessant i n’ha tingut una experiència inoblidable. De vegades el grup es va dividir a fi de satisfer els interessos de cadascú i també per tal que tothom se sentís lliure, autònom i independent. Els professors consideren també molt positiva la participació de persones acompanyants, ja que això suposa un efecte multiplicador a l’hora de difondre no solament la llengua i la cultura alemanyes sinó també a l’hora de conèixer les possibilitats de formació lingüística que ofereix l’Escola Oficial d’Idiomes. Atesa la seva satisfacció, el professorat que ha coordinat el viatge a Berlín té la intenció de repetir aquesta experiència professional, de formació i, també, com no, personal.

El Departament de Llengua alemanya de l’EOI està preparant actualment una exposició del viatge a Ciutadella i les fotos del viatges es poden veure també en aquestes pàgines d’internet:

http://www.eoi-deutsch.blogspot.com/

www.myspace.com/eoimultimedia

Carta d'una desconeguda, Stefan Zweig

Bona part d’aquesta història acaba aquí. Acabo de veure la versió cinematogràfica de Brief einer Unbekannten, en realitat Letter from an Unknown Woman, ja que la pel·lícula, basada en l’obra d’Stefan Zweig i dirigida per l’alemany Max Ophüls, va ser filmada el 1948 als EEUU. Em podria estendre ara amb les diferències i les semblances entre l’obra literària i el film. Resumiré dient que si per un costat la narració potser amb prou feines supera el pas del temps en segons quins aspectes –va aparèixer publicada el 1922-, la versió cinematogràfica pateix d’una dosi excessiva de puritanisme. En l’obra original de Zweig, la bella dama desconeguda decideix prostituir-se a tot luxe, ara amb un comte de l’Imperi, ara amb un industrial, no només a fi de ser capaç de mantenir el seu fill, sinó també, a més, per tal de poder donar-li una molt bona educació. A la pel·lícula, en canvi, la casen amb el noble, perquè no sigui dit. Som al 1948, durant els primers anys posteriors a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. A l’escena de l’òpera, quan la dama es troba novament i per casualitat amb l’amor de la seva vida, és a dir amb el pare del seu fill, sonen els acords de la Flauta Màgica, que sorprenentment comença a ser cantada en italià. El director ha evitat expressament el llibret original alemany de l’obra de Mozart.

La història comença quan el curs passat vam decidir recomanar la lectura de Brief einer Unbekannten als alumnes del primer curs avançat d’alemany de l’escola. Jo encara no havia llegit l’obra, però m’animava a fer-ho el fet de conèixer altres llibres de Zweig que m’havien agradat força: La novel·la d’escacs; Die Welt von Gestern; Brasilien, das Land der Zukunft; Marie Antoinette... Ja me n’havia adonat, que en alguns aspectes Zweig queia en la carrincloneria i en la hipèrbole forçada, però entre altres coses el disculpaven l’època i les greus vicissituds històriques que va haver de viure. L’autor va acabar suïcidant-se juntament amb la seva dona a Petròpolis, una ciutat a prop de Rio de Janeiro. Per cert, la moral americana de l’època de la pel·lícula, o bé les exigències del guió, van amagar també els motius de la mort de la dama desconeguda rere una malaltia infecciosa: el tifus.

Devia llegir Brief einer Unbekannten a finals de setembre, principis d’octubre de l’any passat, perquè crec recordar que va ser precisament pels voltants del Pilar que vaig decidir anar a fer un cap de setmana a Barcelona. Es va donar la casualitat que al Teatre Borràs hi feien la versió teatral de Carta d’una desconeguda, protagonitzada entre d’altres per Emma Vilarasau. Ho vam descobrir amb el Jordi quan el divendres travessàvem la plaça Urquinaona. Naturalment em va fer força il·lusió aprofitar l’avinentesa. Vam decidir comprar les entrades per al diumenge a la tarda en aquell moment mateix. Crec que hi devíem ser els mes joves, al teatre, el diumenge vespre. La protagonista femenina era representada per quatre actrius, que feien els papers de la noia de setze anys, la jove de divuit, la dama adulta i l’autora de la carta. Aleshores ja vam sortir amb la sensació que l’obra havia restat ancorada en el temps. Potser era la posada en escena, que no havia fet cap concessió ni una a possibles efectes modernitzadors. Era teatre clàssic i de text, s’hi representava el que en principi era una epístola. La vaig trobar feixuga, decimonònica.

Crec que va ser per Pasqua que vaig comprar la pel·lícula a Berlín, a Dussmann, un centre comercial de productes culturals de la Friedrichstrasse. He estat, per tant, uns quants mesos a mirar-me-la. Durant el curs passat no vam tenir temps de parlar de l’obra, a la classe d’alemany. Si bé un parell d’alumnes l’havien llegida, finalment vam decidir entre tots que la llegiríem a l’estiu i que en parlaríem durant el curs següent. Ho farem a finals d’aquest mes d’octubre. A fi de refrescar la memòria he tornat a llegir la novel·la i avui també he vist, doncs, definitivament el film.

Als dos alumnes que fins aleshores havien llegit Brief einer Unbekannten, els havia agradat. Tot i la summa bellesa dels protagonistes de la pel·lícula, Joan Fontaine i Louis Jourdan, i la reconeguda capacitat interpretativa d’Emma Vilarasau a la peça de teatre, jo també em quedo amb el llibre, una novel·leta d’unes cent pàgines no gens mala de llegir en l’original alemany. Malgrat l’excés de dramatisme –no m’és prou justificada la mort del fill d’onze anys: la bellesa és efímera i ja no s’hi pot guanyar la vida?-, em complau llegir Zweig transformat en la major part del llibre en l’autora d’una epístola que abans de morir relata a l’amor de la seva vida la passió idòlatra, abnegada, submissa i obsessiva que ha sentit i que encara sent per ell. L’autor rompia esquemes i escandalitzava: una noia que s’enamora i decideix dedicar la vida al subjecte del seu amor, un escriptor reconegut, egoista i faldiller; una noia que vol cultivar-se per no desil·lusionar-lo en el moment que es produeixi l’encontre. Una jove encoratjada que decideix tornar a Viena des d’Innsbruck, on el segon matrimoni de la seva mare l’ha portada, a fi de provocar definitivament la coneixença. Una jove que es deixa quedar embarassada per amor, sense exigències ni retrets, per un amor que mai no es veurà correspost ni recompensat.

M’agradaria saber què en va dir Freud, amb qui Zweig mantenia correspondència, d’aquesta obra seva.