André Gide, Corydon

La meva dedicació a la llengua francesa dels darrers temps m’ha duit –entre d’altres- a la lectura de dos llibres d’André Gide: L’immoraliste i Corydon.  La lectura en general –i en original- és un dels meus principals motius de tal dedicació.  Vaig llegir els Falsificadors de moneda fa més de deu anys, i ara mateix només en recordo la dificultat de comprensió, tot i que es tractava d’una traducció –o precisament per això. 

George Platt Lynes, André Gide 1932

L’interès per Gide rau en altres motivacions no manco personals –i intel·lectuals- al marge de les purament lingüístiques, és clar.  Ara mateix em ve al cap l’admiració que sentia Klaus Mann per l’autor –segurament per l’home també- i per això em demano si Klaus no el devia posar en paral•lel al seu pare.  Concloc per mi mateix -potser de manera massa irreflexiva però ben exculpatòria per espontània- que Gide superava Thomas Mann en autenticitat, i no ja tant quant al fet literari com quant al purament vital.  En qualsevol cas, una de les característiques que sobresurt i provoca admiració –la meva- és la seva honestedat i la seva sinceritat.  No de bades a Corydon, Gide hi denuncia la hipocresia dels costums, de les moeurs, acceptades i en ús.

André Gide va néixer entre escorpí i sagitari, i això no explicaria res si no fos per dos dels seus fats: la sexualitat i els viatges, el frenètic i escandalitzant onanisme dels anys joves, el no manco escandalitzant –per extra ordinari i incomprès- uranisme posterior, juntament amb les altres descobertes geogràfiques del món físic i sociocultural –l’Àfrica del nord i la negra- i les biologies dels sentiments.  Les venes artístiques –músicals i literàries- eren –segurament també- vies emetents de sang astronòmica obertes en un cosmos anhelant de llibertat i autonomia, on hi polsava la vida subjecta a l’experiència terrenal.  

El metge Corydon abandona la medicina –tants se’ns en fot també!- i s’avé a encetar dialogar sobre la història natural –zoològica i humana-, enfrontant la natura a la contra natura, és a dir –paradoxa- als costums assenyalats-, defensant la voluptuositat per sobre de l’instint sexual motor reproductor –se’ns en torna a fotre!-, per a la fi concloure –de forma prou convicent- amb una superproducció seminal de l’element masculí.  Arremet dialogant contra els prejudicis i els tabús i s’endinsa en la història, la literatura i les belles arts –les de l’antiga Grècia- per trobar una civilització més acostada –sociològicament- a la natura humana –avui contra natura per a molts dreçats- i explicar-se de retruc –i moralment- a si mateix, tot assumint de tal forma el propi desig homoeròtic: la pederàstia de relacions entre un adult experimentat i pedagog i un adolescent per esculpir a través del mestratge.  Gide sorprèn invertint el fons contra natura de la forma més natural.

  

Marc Allégret, Avec André Gide

Klaus Mann: Alexandre el Gran a Lübeck

A principis del passat mes d’octubre vam visitar Lübeck, a Schleswig Holstein, al nord d’Alemanya, la ciutat d’on és originària la família Mann. Va ser una visita breu, de només unes hores. Havíem arribat via Palma al petit aeroport Hamburg-Lübeck amb Ryanair, una companya de feina i jo. Ens hi esperava el professor alemany i les dues professores italianes, que ja havien arribat. Eren els dos únics avions que es trobaven a la pista, l’un procedent de Pisa i l’altre de Mallorca. La visita era la primera mobilitat del projecte educatiu europeu de l’escola. Després d’una parell d’hores de visita a la ciutat, el nostre destí final era la petita ciutat de Flensburg.

Des que vaig llegir els Buddenbrooks en català ara fa devers quinze anys a Eivissa, sempre havia volgut conèixer la ciutat de les set torres. És clar que no vaig trobar-hi l’esplendor ni el primer declivi de la ciutat comercial d’aleshores. Trobava una altra ciutat reconstruïda després de la Segona Guerra Mundial i abandonada al present per un jovent a la recerca d'un lloc amb més futur. Tot i així, una de les aturades durant el nostre passeig pels carrers de la ciutat em va fer molta il·lusió: vam entrar a la Buddenbrookhaus, la casa familiar dels Mann, convertida en museu. Hi vaig comprar dos llibres, un de Thomas Mann i un altre del seu fill, Klaus Mann: “Alexander”.

Després de “Der fromme Tanz”, de l’autobiografia “Kind dieser Zeit” i de “Mephisto” -també en català-, “Alexander. Roman der Utopie” és el quart llibre de Klaus Mann que llegesc. “Der Wendepunkt” és en alguna prestatgeria de casa mig abandonat i esperant a ser començat de nou. Klaus va escriure la novel·la biogràfica “Alexander” quan només tenia vint-i-quatre anys. El llibre va aparèixer a Berlín el 1929.

 

He volgut llegir l’Alexandre de Klaus Mann no només per l’interès que em suscita l’autor sinó perquè a més em porta records. Es pot dir que vaig descobrir Alexandre el Gran ara fa devers vint-i-cinc anys, quan en tenia dinou, a partir d’una novel·la de Mary Renault, “El muchacho persa”. Va ser aleshores que vaig saber del seu mestre Aristòtil, vaig partir amb ell des de Macedònia fins als confins del món i vaig sentir a parlar del rei Darios de Persia i de l’eunuc Bagoas, el noi persa. He acabat de llegir la novel·la a Berlín aquest principi d'any 2011.

Pausànies a Binimel·là

Ens hem aixecat tard, diumenge a les onze. Ens hem sorprès quan hem vist que feia un dia anticiclònic, de sol sense ennuvolats. Les previsions del temps ballaven, però el cel blau s’havia imposat. Hem decidit sortir tot d’una després de berenar una mica, i carregar solament begudes a les motxilles, ja menjaríem en tornar. Hem davallat amb el cotxe al port. Les banderes dels arbres mestres de les embarcacions i la de Cas General dominant ens han corroborat que el vent era de llebeig. Ens havíem de dirigir cap a Tramuntana si volíem redossa del vent: Es Grau, Favàritx... finalment ens hem decantat per Binimel·là. Dia solejat de novembre amb llum d’or i els camps verds i abeurats de tanta pluja les darreres setmanes. La carretera plena de cotxes aparcats a les barreres dels camis que delataven els boletaires diumengers a la recerca d’esclata-sangs sadolls d’humitat carnosa i sanguinolenta.

Hem pres a peu el camí de la dreta de la platja cap a les cales del costat, fins a l’última, i hem estirat la tela blanca estampada de sargantanes negres damunt l’arena apunt d’eixugar. He fet una nedada fresca en la mar pèl de gallina per l’oratge. En sortir els rajos del sol em dauraven la pell. Net de cos i ànima després de l’ablució marítima, m’he posat a llegir, amb el cap clar com el cel.

Des de la Menorca talaiòtica m’he embarcat en un vaixell grec. Quan els comerciants han sabut que em dirigia a la cort macedònia de Pel·la m’han parlat del que es deia del rei. Durant una de les seves bacanals, Felip II, embriac, havia fet despullar el jove patge Pausànies, de l’edat del seu fill Alexandre, i l’havia violat davant dels membres de la cort. M'han deixat encuriosit per quina en serà la revenja.

Gore Vidal, "The City and the Pillar"

Per establir les coordenades del temps de vegades penso en els meus avis per part de pare o en el meu pare mateix –les referències culturals de la meva infantesa a Menorca-, i em deixo sorprendre per distàncies que van molt més enllà de la cronologia. Quan Rock Hudson va morir de la sida el 2 d’octubre de 1985, el meu pare, que va néixer el mateix any 1925 que l’actor, en sentir la notícia –ell i jo érem tot sols al menjador de casa nostra amb la televisió encesa-, el meu pare va dir en veu alta que sempre s’ho havia pensat, que Rock Hudson era homosexual. Jo aleshores era a punt de fer els 18 anys i partir cap a Barcelona a estudiar. El que no sabia el meu pare era que jo, més que no pas per Hudson, sempre m’havia sentit més atret pel protagonista de “La gata sobre el tejado de zinc”: Paul Newman també havia nascut el 1925.

Qui també va néixer el 1925 va ser Gore Vidal i als 21 anys va escriure “The City and the Pillar”, l’altra novel·la que vaig comprar ràpid i corrents a l’Oxford Street de Londres la darrera setmana del mes d’agost passat. No cal parlar de les distàncies de tota mena que hi havia ja aleshores entre la Menorca rural del meu pare i el Nova York dels darrers anys de la Segona Guerra Mundial.

Vidal explica al prefaci de la nova impressió del llibre el 1994 que un cop publicada l’obra per primera vegada el 1948 va enviar un exemplar a Thomas Mann, qui es va limitar a qualificar-la d’”obra noble”, però que en realitat no va llegir fins a alguns anys més tard quan l’autor alemany havia reprès l’escriptura de “Bekenntnisse des Hochstaplers Felix Krull”. (No he llegit aquesta obra de Mann, però en vaig veure una versió cinematogràfica i ara fa poc la vaig aconseguir a la Buddenbrook Haus de Lübeck, la ciutat de naixement de l’autor.) Gore no va saber fins a principis dels anys noranta a través d’un biògraf de Mann que el seu llibre, considerat la primera novel·la obertament homosexual, havia impressionat l’autor de “Der Zauberberg”. I per força ho havia de fer: el fill homosexual de Mann, Klaus, s’havia suïcidat el 1949.

El noi homosexual de “The City and the Pillar”, Jim Willard, és al seu torn un noi de la tradicional Virginia que, després de tenir la seva primera experiència sexual amb Bob al costat del riu i haver-se enrolat aquest en la marina mercant, decideix marxar a Nova York i treballar en un vaixell creuer. Jim somnia a retrobar Bob i mentrestant, Siddharta cosmopolita, aprendrà de la vida: tindrà una relació amb un actor hollywoodienc egocèntric i amb un escriptor pessimista i frustrat, coneixerà Mary i tots tres viatjaran al Yucatán... Durant la guerra s’allistarà juntament amb l’escriptor a l’Exèrcit i serà transferit ell tot sol a les forces armades de l’aire. En serà dispensat en contraure reuma artrític, tornarà a Nova York i s’abandonarà a la vida sexual de la ciutat. Finalment rebrà una carta de la mare, que l’espera per Nadal i en la qual li informa que Bob s’ha casat i té una filla. Després de vuit anys Jim torna a la seva ciutat i s’ofega en la mentalitat conservadora dels seus, que l’intenten convèncer que s’estableixi i es casi jove: “settle down”. Es retroba amb Bob durant un sopar convidat per la seva esposa. El riu desemboca violentament en un hotel de Nova York després de prendre unes copes: Jim, ansiós per reprendre el cabdal vital que va néixer un dia durant la seva primera joventut, vol tornar a fer l’amor amb Bob. Però l’amic navega a contracorrent i s’hi resisteix. Jim, més fort que ell, l’acaba sotmetent.

Filmhaus, Berlín

El dimarts dia 21 d’agost ens vam aixecar més tard i ens vam trobar tots al Filmmuseum de Berlín, sota la cúpula del Sony Center, a la Potsdamer Platz. La visita va ser cap allà a les 11 del matí: els orígens del cinema, l’expressionisme cinematogràfic alemany, “Der Blaue Engel”, la pel·lícula basada en la novel·la “Professor Unrat” de Heinrich Mann, el germà de Thomas i l’oncle de Klaus Mann, i protagonitzada per Emil Jannings i Marlene Dietrich. La fotògrafa Leni Riefenstahl hi és escassament representada al museu, per desavinences amb la Dietrich, em van dir.

Va ser un dia de cinema: a la tarda vam fer didàctica de “Das Leben der anderen”, la pel·lícula que en la passada edició dels Oscars en va guanyar el de millor film en llengua estrangera. En vam treballar seqüències, de la pel·lícula. Després la vaig veure sencera a un cinema de segona del barri de Wilmerdorft. La visita al cinema formava part del programa cultural d’aquell vespre. No n’havia vist el final i em va agradar. Darrerament he sabut que el protagonista de la pel·lícula estava malalt. Ha mort durant aquestes últimes setmanes.

Thomas Mann

Després de tantes setmanes de llegir en anglès, o en català aquest darrers dies, i d’estar també en contacte amb l’espanyol, començava a sentir la necessitat –i de retruc també el desig- de fer-ho en alemany. D’aquí a una mica més d’un mes començaran les classes, enguany a l’EOI de Maó, i tenia la sensació que havia desaprès moltes coses de l’idioma. Aquest sentiment sempre reapareix quan s’està molt de temps sense usar una llengua. De tant en tant em sorprenia a mi mateix fent esforços per trobar l’equivalent alemany d’una paraula anglesa que s’havia fet habitual del meu vocabulari i no se m’acudia. Feia servir aquest recurs com una espècie de prova i constatava el meu desconeixement i em desesperava o em deprimia. Sé positivament que això no s’ha de fer mai, que les llengües no són calcomanies, les paraules no sorgeixen del no-res com per art de màgia, aïllades i com a esclata-sangs, i que els agrada referir-se al real o formar part d’una cadena de pensament, abstracte o no, però en qualsevol cas formulat amb concreció o precisió,... ser objecte de la veritat, de la situació i del context.

Però el sentiment i el desig hi eren i, per tant, en principi res més fàcil que recórrer a la meva petita biblioteca de Mercadal una altra vegada. Els pocs llibres que hi ha en alemany ja els havia llegit gairebé tots i no m’abellia rellegir-ne cap: Bertolt Brecht, Elias Canetti, Stefan Zweig, Klaus Mann. Finalment vaig optar per un recull de narracions del pare d’aquest darrer, de Thomas Mann. Avui mateix n’he acabat de llegir un conte: Tristan, una història diríem que un pèl estranya, però situada en un lloc comú de l’obra de Mann, això és en un sanatori. No vull escriure ara sobre les meves hipocondries segurament precisament perquè som hipocondríac, però el cert és que fa una setmana que em va agafar un aire. Va ser durant una nit humida de tempesta que vaig dormir amb la finestra oberta. Encara tenc mal de coll. Fa un parell de dies no el podia ni moure i em girava com un estaquirot. De tant en tant faig alguna tossida. Mann era del tot conscient de les correlacions psicosomàtiques i és sorprenent el seu art literari de treure a la llum el rerefons psicològic dels seus personatges malaltissos, la qual cosa és com dir –de forma molt senzilla- que la tristesa i la pena que produeix un problema psicològic irresolt, potser fins i tot inconscient, són la font de molts mals físics, en resum: que la infelicitat és summament insana.