La terza luna

Caro Massimo,

Ho appena visto il film“Un mondo d’amore” sobre la vita di Pasolini. Sono colpito: realmente squisito e spettacolare. E pensare che questa opera maestra mi è costata soltanto 5€ nell mercato de Piazza Repubblica... 

Come scrive Pier Paolo:

"Ti voglio bene!"

La terza notte
di luna piena,
fa ritrovare
gli amori perduti.
Stanotte spunta
la terza luna,
t'aspetto amore
sul lungo mare.
Tornerai, io lo so,
perché credo al destino,
perché ancora io t'amo
t'amo, t'amo...
La terza notte
di luna piena,
stanotte o mai
ti rivedrò.
. . . . . .

Gus van Sant, Paranoid Park

Tampoc calen gaires paraules, dijous passat vaig anar al cineclub per primera vegada des de feina molt de temps, de fet no hi havia anat des de la temporada passada, és a dir que "Paranoid Park" ha obert el curs cinèfil 2009 2010. Volia que aquest film de Gus Van Sant se sumés a altres pel·lícules seves que he vist: "My own private Idaho", "Elephant" i "Milk". Com a "My Idaho" i a "Elephant", a "Paranoid Park" van Sant torna a tractar la joventud, l'adolenscència trencada per la realitat més crua i violenta amb grans moments visuals i melòdics de sensualitat sostinguda i des d'una perspectiva interior summament, paradoxalment poètica. En fi, potser volsaltres tampoc us perdríeu una pel·lícula de van Sant...

Joe Dallesandro

Divendres vespre, acab d’arribar de la feina. Fa nit de lluna plena i vull que la lluna plena esclati dins meu. Estic esperant que em telefonin per sortir... Fa dies que no escric i vull dedicar una entrada a Joe Dallesandro. Fa també uns quants dies que vaig llegir l’entrada que se li dedicava a un dels blocs que seguesc, Tiburones en Korador. Hi ha un vídeo a youtube del moment en què es lliura el Teddy Award a Dallensandro per la seva carrera durant l’última edició de la Berlinale. S’hi mostren les imatges del lliurament, d’una seqüència d’un film fet per la seva filla i de la clausura del festival, en el moment que els guardonats, un grup de drag queens i el batlle de Berlín, Klaus Wowereit pugen a l’escenari. Tot plegat em va fer venir ganes de veure les pel·lícules d’Andy Warhol, dirigides per Paul Morrisey i protagonitzades per Dallesandro. Aquesta setmana he anat un parell de vegades al videoclub, la primera vaig trobar-hi “Trash” en DVD. A la nit vaig mirar-la a casa, en versió original, perquè els subtítols que deia la caràtula que tenia no van aparèixer per enlloc.

Dissabte matí. El sol per la lluna. “Trash”, fems, és la història d’un dia en la vida d’un drogoaddicte a l’heroïna al Nova York de finals dels seixanta. La pel·lícula es va estrenar el 1970. Dallesandro als poc més de vint anys. És un fresc, un mosaic de les experiències personals que s’estableixen entre diferents personatges amb el fil conductor del cos nu, la personalitat serena i la dependència de Joe. “Do you have some acid?”, “I want some acid!”, “Oh!, I looove to see that”. Una altra de les històries impactants, quan al pis desmanegat on viuen, arriba Holly amb un alumne de la High School, de Secundària: “Can I trust you?”, “I don’t want a needle!”. El diàleg d’aquesta escena de cinema teatral, la manera com l’amiga de Joe acaba persuadint el jove perquè provi l’heroïna, com la hi injecta... etc., és realment forta, per dir-ho així. Altres històries tenen un vessant més sòrdid, en el món dels rics hi regna la hipocresia.

Al dia següent vaig tornar a anar al videoclub a tornar el DVD i Micky em va dir que si bé “Trash” era l’únic film de la trilogia de Warhol -juntament amb “Flesh” i “Heat”- que tenien en aquest format, en canvi “Flesh”, carn, també la tenien, però en cinta de vídeo. Vaig mirar en quin idioma era: anglès subtitulada en espanyol. Uau! Me la vaig mirar a la nit –dimecres a la nit? La pel·lícula és estructurada de la mateixa manera que l’anterior: Joe és ara casat i té una filla i surt al carrer a cercar diners. Ara se’ls guanya prostituint-se a Nova York. Les escenes del pis, o gairebé millor dit, del llit on viuen, s’intercalen amb les escenes quan surt a fer xapes al carrer per guanyar-se cent dòlars; un dia de sort: és el cas d’un artista expert en l'art de la Grècia antiga, en l’escultura, en el discòbol i en l’empatia, que el fa posar nu i el dibuixa. Jo ja havia vist aquesta escena. Me'n recordava. La sexualitat és tema present que travessa també aquest film: una personalitat que experimenta les formes de relacions que la ciutat ofereix a la nuesa de Joe. “Flesh” és del 1968.

Tant l’una pel·lícula com l’altra m’evoquen enormement els films de Fassbinder a Alemanya una dècada més tard. A partir d'ara: Fassbinder recorda Warhol. En part el crec hereu d’una certa manera de emmirallar la realitat i conflueix amb Warhol i Morrisey en la forma de fer teatre, de desenvolupar diàlegs de profunditat social i psicològica, de rodar imatges amb càmera suspesa, capaç de crear nous llenguatge d’experimentació sensual, eròtica i sexual.

* Durant el lliurament del Teddy Award, Joe Dallesandro explica com havia estat rebut a Europa i concretament a Alemanya quan a Nova York encara ningú se’ls prenia seriosament. Justo de Tiburones en Korador em demanava l’altre dia en un comentari qui era al vídeo de Youtube l’alcalde de Berlín Kaus Wowreit. Se’l veu assegut a primera fila del pati de butaques un cop s’ha fet el lliurament de l’Ós a Joe Dallesandro i després dalt de l’escenari en la cloenda.

Cabaret, La nit de l'Elefant

Cabaret

Dissabte migdia vaig sortir a comprar al mercat, al del peix i al de la verdura. En entrar al claustre del Carme en vaig veure el cartell: a l’Elefant hi feien una nit de Drag Queens. ¿Res millor a fer l’últim cap de setmana de les meves vacances de Pasqua? Vaig anar a la parada d’una amiga del mercat i li ho vaig proposar, vam quedar que més tard m’enviaria un missatge per confirmar-m’ho. Vaig enviar un sms a un altre amic: que sí, que tot i que tenia feina l’endemà dematí d’hora li feia molta il·lusió que hi anéssim. Vaig anar a casa a dinar i, al capvespre, a fer una volta amb bicicleta fins a la mar. Quan era a mig camí va sonar el mòbil: el meu amic es començava a trobar malament i que ho sentia molt però que no estava segur que pogués venir, que fes els meus plans. Vaja! Em va saber greu. Quan era al costat de la mar mentre llegia vaig rebre un missatge de la meva amiga: que aquella nit finalment tampoc no sortiria. Bé idò, vaig pensar, aquesta nit et toca sortir tot sol. Vaig arribar a casa, vaig sopar, em vaig dutxar i em vaig posar a fer coses a l’ordinador fins a mitja nit, quan vaig considerar que era l’hora d’apuntar-se i començar la festa.

Des de casa fins a l’Elefant només he d’enfilar el meu carrer avall i davallar les escales fins al port. És a dir, el local és aquí baix al moll de llevant. No és gaire gran, a primera hora s’hi fan sopars i després es converteix en bar, tot sovint amb actuacions musicals: música brasilera, jam sessions, djs... Quan hi entres fa olor de la menjuca del sopar i el fum es pot tallar amb el ganivet amb què has tallat el be del cuscús, però a mi m’agrada perquè és més tost rastafari-hippiós i per tant basta que et posis els texans, una samarreta, et calcis les botes, agafis la caçadora i la gorra i t’hi plantis. Vaig entrar per la porta que em va semblar que no hi havia ningú conegut.  

Vaig acollir-me a la protecció de la barra, vaig demanar una cervesa, em vaig enrotllar un cigarret i, ja més distès, vaig començar a contemplar el panorama. Ah, mira! Aquelles dues al·lotes assegudes al sofà que m’havien mirat en entrar són dues amigues de Johnny, però a ell no el vaig per enlloc. Altres cares reconegudes d’altres dies..., però conegut conegut més bé ningú. A fi de fer ambient, la cambrera –vaig saber que era el seu aniversari- s’havia entaforat una perruca rosa fúcsia del mateix color de les làmpares del sostre del local. El que punxava a l’ordinador també anava transvestit i anava i venia.  

De cop i volta van entrar per la porta tot un grup de sis o set queens amb la madame francesa del lloc al capdavant: “Hello, bon soir!”. Presentacions, besades i tocarejades per aquí i per allà, ara un pit, ara una cuixa, ara la natja dreta del cul... L’ambient començava a escalfar-se, a arrencar motors... Fins que va començar el show: aleshores el dj va pujar al petit escenari acompanyat de dues drags, una amb un florero perruca que li feia de camuflatge divuitesc dalt del cap i l’altra amb unes pestanyes que arribaven gairebé fins a la porta. Van començar a sonar les notes de l’”I’ll survive”; no hagués pogut ser d’una altra manera!

Un cop acabada l’actuació i es van tornar a encendre els llums, vaig veure Javier allà assegut en una cadira al costat de l’escenari. M’hi vaig acostar, el vaig saludar, em va convidar a fumar i sense que em donés temps a reaccionar es van tornar a atenuar els llums, em vaig asseure al braç de la cadira del meu amic, amb els peus damunt la tarima, al centre de la qual hi havien col·locat una cadira. Aleshores va aparèixer ella, Malu, esplèndida, vestida de Liza Minelli, i va interpretar a la perfecció dos temes musicals de Cabaret, el segon dels quals, la meva cançó preferida de la pel·lícula: “Maybe This Time”.

Després de la performance em vaig atracar a la barra amb Javier per demanar un parell de cerveses més i aleshores va aparèixer la drag del florero dalt del cap, em va mirar i em va saludar: era Johnny! No l’havia reconegut quan ballava. Aquesta sorpresa sí que no me l’esperava! Aleshores també es va acostar Sally Bowls, i Javier ens va presentar: una al·lota palmesana que fa un temps que viu a Menorca perquè vol cert repòs i tranquil·litat -em va contar-, però que de tant en tant també necessitava injeccions d’energia i d’optimisme i fer bogeries com aquestes a fi de sortir de la rutina. Aleshores ens vam posar a parlar de la pel·lícula i, en fi, la nit va continuar... A S’Esbarjo, la guia de l’oci de Menorca, la festa s’havia anunciat com “La jaula de los grillos”, “La cage aux folles”, “The Birdcage”.

Chistopher Isherwood, Maybe this time

Sí, és cert: feia un parell de mesos que no publicava cap entrada en aquest bloc. Reconforten i esperonen els comentaris d’un parell de seguidors que se n’han adonat i et donen novament la benvinguda. I és que aquest hivern està essent realment dur, per donar-li la culpa al temps, que sabem que no es queixarà, o sí, remullant-nos de pluja una altra vegada com avui mateix. Si no es deu a la meteorologia, aleshores hauré de cercar les causes en una certa dispersió i inconstància dels darrers temps. Ja ho diu el meu horòscop: èpoques de molta activitat seguides d’altres de total inactivitat... Mentrestant he recorregut a la meva petita biblioteca, lectures aplaçades per qui sap ben bé què, i quina mandra plantejar-s’ho, això, també ara. Una d’aquestes lectures: “La violeta del Prater” (1945), de Chirstopher Isherwood, i per un parell o més de motius.

El Prater és el gran parc vienès que l’emperador Josep II va cedir als vienesos perquè s’hi esbargissin i on s’alça el Riesenrad, l’enorme sínia que gira sobre la ciutat del Danubi. Em volia ambientar en vistes al meu futur viatge a Viena. Però “La violeta del Prater” és en realitat el títol d’una pel·lícula que, a la novel·la del mateix nom, dirigeix un director de cinema vienès, Friedrich Bergmann. Llegeixo ara a Internet que el referent real d’aquest director fou un tal Berthold Viertel. N’és el guionista el mateix Isherwood als vint i pico d’anys. L’acció de la novel·la s’esdevé a Londres, on es roda el film. Mentrestant arriben notícies cada vegada més inquietants sobre l’avanç del feixisme a Àustria. “La violeta del Prater” va ser publicada per Columna el 1995, però qui pugui que la llegeixi en l’anglès original: la traducció catalana és nefasta.

Chirstopher Isherwood és també l’autor d’aquell recull de contes –“Goodbye to Berlin” (1939), “Adéu a Berlín”-, en què es basa el musical "Cabaret" i la magnífica pel·lícula de Bob Fosse (1972), protagonitzada per Liza Minnelli i Michael York. Isherwood va viure els daurats anys vint berlinesos de la República de Weimar. I és clar, des d’aleshores, des que vaig veure la pel·lícula per primera vegada -i ara em demano quan devia ser... allà per la segona meitat dels anys vuitanta? al 1987?-, des de llavors que la seva obra sencera és una d’aquelles assignatures pendents. Recordo que havia passat la pel·lícula a classe de Secundària un any que vaig fer aquella assignatura que es deia –no sé si es diu encara- Societat, Cultura i Religió. Recordo a la perfecció la darrera vegada que l’he tornada a veure: aquest darrer estiu, perquè Juan –aquell al·lot andalús tan inquiet i un pèl autodestructiu- la va triar entre les meves velles cintes de vídeo.

C.R.A.Z.Y.

Jo no hauria de ser aquí ara, escrivint. És tard. Seré breu. Avui dematí he anat a la biblioteca a cercar una pel•lícula de Fassbinder i no l’he trobada. En canvi, a la prestatgeria dels DVDs hi havia un ranxo de pel•lícules noves -o a mi m’ho ha semblat-, pel•lícules que no havia vist mai a la biblioteca. I entre ells hi havia “C.R.A.Z.Y.”. Fa tot just mig any que la vaig veure per primera vegada, a casa amb Johnny. Me l’havia deixada en Jordi, aquell amic que sempre em recomana i em deixa pel•lícules. No he pogut resistir la temptació d'agafar-la en préstec i acab de veure-la una altra vegada. És una de les meves pel•lícules preferides, m'ha produït la mateixa sensació de la primera vegada, com si m'hagués pres una pindola d'adolescència energètica. El film és del 2005, canadenc, en francès, de Jean Marc Vallée, un altre director a qui no perdre de vista. Ja trobarem un altre moment per comentar-la. De moment et deixo amb Zac, Z., l'adolescent nascut el dia de Nadal de 1960, i amb David Bowie, el seu ídol, en un dels millors moments de la cinta, quan s'és a punt de sortir de la capsula.

Space Oddity

Ground control to major tom
Ground control to major tom
Take your protein pills and put your helmet on

Ground control to major tom
Commencing countdown, engines on
Check ignition and may gods love be with you

Ten, nine, eight, seven, six, five,
Four, three, two, one, liftoff

This is ground control to major tom
Youve really made the grade
And the papers want to know whose shirts you wear
Now its time to leave the capsule if you dare

This is major tom to ground control
Im stepping through the door
And Im floating in a most peculiar way
And the stars look very different today

For here
Am I sitting in a tin can
Far above the world
Planet earth is blue
And theres nothing I can do

Though Im past one hundred thousand miles
Im feeling very still
And I think my spaceship knows which way to go
Tell me wife I love her very much she knows

Ground control to major tom
Your circuits dead, theres something wrong
Can you hear me, major tom?
Can you hear me, major tom?
Can you hear me, major tom?
Can you....

Here am I floating round my tin can
Far above the moon
Planet earth is blue
And theres nothing I can do.

Transamerica, Duncan Tucker

Transamerica és una d’aquelles pel·lícules que em sap greu no haver vist en el moment que es van estrenar, però que afortunadament, per un motiu o un altre, m’han caigut a les mans. En realitat ahir vaig anar al videoclub cercant-ne una altra: The Living End. Aquesta sí que la vaig veure al cinema quan la van estrenar el 1992, però no hi anava per nostàlgia, tot i que en el seu moment m’havia agradat força. El motiu era que havia descobert que era del mateix director d’una altra cinta que m’ha apassionat i que tampoc no fa gaire que he vist: Mysterious Skin, de Gregg Araki. I és que m’he fet el ferm propòsit de conèixer altres obres de la filmografia d’aquest director, i d’altres. Tot i que l’havia vist a les prestatgeries del videoclub vàries vegades i que vàries vegades també vaig estar a punt de llogar-la, precisament ahir no hi era. Sort que pel camí m’havia trobat el meu amic, aquell que sempre em recomana pel·lícules, el mateix que em va recomanar Shortbus, que tampoc no havia vist i que després va resultar que era del mateix director de Hedwig und the Angry Inch, John Cameron Mitchel. El meu amic em va dir que m’endugués Transamerica. És la primera pel·lícula del director Duncan Tucker que veig, i ja m’estic plantejant de fer-m’ho venir bé per veure les altres dues que ha dirigit fins ara. El problema és que crec que aquí a l’illa totes aquestes pel·lícules no són bones de trobar i que hauré de fer els encàrrecs per Internet. Ja ho sé! Una altra possibilitat seria que me les hi davallés, però en això no hi tenc la mà trencada. O que a una ànima lectora i cinèfila de les que passen per aquí se li acudis una idea brillant...

 

El meu amic coneix bé els meus gustos cinematogràfics. Tant a la vida com al cinema m’interessen personatges i entramats complexos, en certa manera retorçats. Però dit així, això és massa general, i camp de prejudicis aliens, i el meu amic potser em coneix millor del que em penso. No vull convertir ara el paper en blanc en sofà de psicoanalista, tot i que hi estic força predisposat per tota una sèrie d’esdeveniments ocorreguts darrerament, entre els quals el fet d’haver començat a llegir El malestar en la cultura (Das Unbehagen in der Kultur), de Siegmund Freud. I aquí potser ja entram en el camp de la sexualitat.

Toby, el personatge interpretat per Kevin Zegers, és un noi de disset anys que ha estat detingut per tràfic de drogues a Nova York i del qual el seu padrastre havia abusat sexualment. De Neil, el personatge interpretat per Joseph Gordon-Levitt a Mysterious Skin, n’havia abusat el seu entrenador de beisbol. Tant l’un com l’altre s’acaben prostituint. És el mateix que havia fet James, Paul Dawson, a Shortbus, abans de conèixer Jamie. James confessa quina és la seva pel·lícula favortia, My Own Private Idaho, en la qual Mike Waters, River Phoenix, i Scott Favor, Keanu Reeves, també es guanyen la vida de la mateixa manera.

Transamerica és un road movie, de Nova York a Los Angeles. El pare de Toby és a una setmana de fer-se l’operació de canvi de sexe quan rep una telefonada que el seu fill, a qui no coneix, ha estat detingut. La terapeuta de Bree -el nom de dona escollit pel pare Stanley- condiciona el permís legal per a l’operació al fet de resoldre el seu passat amb el seu fill, l’existència del qual –tot i l’evidència- nega de forma rotunda fins a la mentida, així com ha decidit donar per morts els seus pares perquè mai no l’han acceptada, sobretot la mare. Malgrat els seus valors ètics i morals, és la seva forma de protegir-se. La relació entre Bree i Toby travessa situacions, experiències i sentiments tan vasts com el continent americà, incloent-hi l’Estat de Texas, que com diu la protagonista, és difícil poder evitar, en referència al conservadorisme. Nova York i Califòrnia representen els únics dos pols reals de llibertat dels EEUU, així com cadascú i a la seva manera, Bree i Toby, volen ser definitivament lliures. A tots dos els empenyen motors diferents per arribar a Los Angeles. Amb la finalitat última de poder operar-se definitivament, després d’intentar desfer-se del seu fill sense aconseguir-ho, Bree es fa el propòsit de superar els entrebancs de la relació i s’esforça per dur-s’hi bé. Toby no es planteja res més enllà del fet de veure complit el seu somni: conèixer el seu pare idealitzat, amb l’objectiu de poder començar una nova vida i dedicar-se al cinema. Els mitjans per assolir-lo, el fet d’haver de conviure amb una "freaky" transsexual, no li representen gaires problemes, comparat amb el passat que vol superar. A tant l’una com a l’altre no els queda, doncs, altre remei que conviure si volen aconseguir allò que cadascú desitja.

Sommersturm, Marco Kreuzpainter

Una altra pel·lícula que també m’havia passat inadvertida: Sommersturm (2006), del director bavarès de Rosenheim Marco Kreuzpainter, trenta-un anys. És tard i no m’hi puc estendre massa. Començarem per les sorpreses: gairebé tota la pel·lícula té lloc al llac Chiemsee, un llac que sent ja com a propi, el meu llac. Hi he estat tres vegades, la darrera el passat més d’agost. Durant un campament hi ha de tenir lloc una competició de regates a rem entre, d'entre d'altres, un equip bavarès, del qual Tobi n’és l’ànima, un equip berlinès, els membres del qual són tots gais, i un èquip de saxones catòliques i cumbes. Ja la tenim armada! Les escenes del nois banyant-se en el llac recorden profundament el quadre de Thomas Eakins The Swimming Hole (1984-85).

Continuarem amb les lloances: en general la pel·lícula mereix ser catalogada juntament amb altres pel·lícules bones que tracten en clau positiva sobre l’homosexualitat durant l’adolescència, del coming-out of the closet: The Beautifull Thing (1996) o Kràmpack (2000). Acabaré amb una petita crítica: massa clixés. Tot i els moments de dolç somriure que és capaç de provocar Tormenta de verano, les altres dues pel·lícules citades posen encara més la pell de gallina, són d’una major sensibilitat a flor de pell. L’una proletària i l’altra burgesa, totes dues s’apropen també més a la realitat, o ens la fan creure millor. Les escenes de la tenda de campanya sota la tempesta evoquen altres paisatges de muntanya, a l’Amèrica del Nord, lluny de les serres alpines d’on s’alimenta el Chiemsee, potser un tribut a Brokeback Mountain.

I això altre no deixa de tenir mèrit: rodar una pel·lícula d’aquestes característiques a la tradicional Baviera. Potser tampoc no és casualitat que s’enfrontin un equip bavarès, amb el noi homòfob pertinent, i un equip de joves berlinesos alliberats.

Shortbus

Va ser ahir sopant amb un amic que em va recomanar la pel·lícula: Shortbus. Més d’un potser es sorprendrà i es preguntarà, encara no l’havies vista? I és que -i no és la primera vegada que em passa després d’haver vist un film recomanat pel meu amic- un s’estira els cabells mentre es demana: com pot ser que no m’he n’hagués temut abans, de la seva existència? com pot ser que la pel·lícula es vagi estrenar el 2006 i jo hagi estat dos anys a mirar-la?

Shortbus és del director americà John Cameron Mitchel, el mateix que el 2001 va dirigir Hedwig and The Angry Inch, la seva primera pel·lícula, que, posem-nos-hi ja del tot, perquè em fa gairebé vergonya escriure-ho, vaig veure també per primera vegada l’hivern passat després de sis anys de la seva estrena. Tot això només per dir que si bé mai no és tard, sí que tinc el sentiment de no haver sabut estar prou a l’aguait. Mentre ara escric, estic sentint les cançons de Hedwig a YouTube.

Shortbus no m’és una pel·lícula fàcil, tampoc no m’ho va semblar Hedwig, i ja no només per l’idioma –totes dues les he acabat veient en Dvd a casa meva en versió original-, sinó també per la densitat de continguts sexuals i emocionals, per la multiplicitat i diversitat de personatges, per l’aflorament de sentiments, per l’evolució dels caràcters. La qüestió sexual hi és explícita, tot i que no ben bé en primer pla, ja que més que de sexe es tracta, com diu el mateix director, de sexualitat. La pel·lícula comença que James, per exemple, s’està fent una palla i s’intenta escórrer a la boca mentre un veí el guaita per la finestra. Els personatges malden per descobrir, més enllà de la seva sexualitat –tot i que comptant-hi, és clar- els seus sentiments, la seva veritable personalitat amagada. Tots tenen el seu passat, amb els seus dimonis, i intenten vèncer-los evolucionant, a fi de conèixer-se millor a si mateixos i poder gaudir també així millor dels plaers sexuals.

Els personatges són de totes totes heterogenis: una assessora de parelles, Sofia, casada amb Rob, qui es dedica al voluntariat i amb qui Sofia tampoc no ha aconseguit mai tenir el seu primer orgasme. James i Jamie, una parella gai que, ullada pel voyeur de l’edifici del davant, intenta salvar la seva relació. James, ex-xapero, està deprimit. Jamie l’estima amb bogeria, ell ho reconeix però mai ha aconseguit que la seva pell fos penetrable. El recurs per solucionar els problemes de parella serà en principi muntar-se un trio amb Ceth. James en el fons amaga altres intencions. Comparteix amb Sofia el bloqueig. També sembla bloquejada Severin, una domina cansada ja del seu rol sàdic amb què es guanya la vida.

Tots ells coincideixen a Shortbus, l’orgiàstic club novayorquès, terreny de joc comú de les recerques introspectives dels personatges. Manhatthan apareix de joguina, de cartró pedra de colors de conte naïf. Hi ha avaria general de la xarxa elèctrica i la llum no torna a venir fins que hi ha conjunció de desitjos entre la humanitat. El paper dels personatges, les seves sexualitats semblen intercanviar-se al final de la pel·lícula. Tampoc no és fàcil delimitar gèneres, d'això es tracta. La realitat gltb, ja prou entremaliada ella mateixa, acaba d’embolicar-se tot acabant anul·lant qualsevol tipus de convenció sexual, de sexualitat encarcarada. S’endinsa en el camp de l’experimentació, juga amb els sentiments per aconseguir fer-los de veritat, lluny de fer concessions a marcs socials massa trillats pel costum.

Shortbus s’emmarca en la modernitat, planteja formes diferents de l’experiència personal en el món urbà de les nostres grans ciutats actuals d’Occident.

Brokeback Mountain

Després del cap de setmana a Colònia, vaig tornar a Palma dilluns migdia, cansat i amb l'energia justa per fer feina a l'horabaixa, tornar a casa, sopar una mica i anar a dormir. L'endemà dimarts em reincorporava a la vida quotidiana de Ciutat. Vaig telefonar a un amic, que lliura de treballar els dilluns, dia que va aprofitar per anar al cinema. Em va dir que havia vist Brokeback Mountain, la pel·lícula d'Ang Lee premiada a Venècia. Aquesta és de fet la informació que jo havia escoltat un dia a la ràdio, a Catalunya Cultura: "el director taiwanès Ang Lee ha guanyat el Lleó d'Or amb un western de cowboys gais". Com molta altra gent, i amanida des d'aleshores amb ressenyes i múltiples comentaris als mitjans de comunicació, n'he esperat amb impaciència l'estrena, m'esperonava el record d'erotisme epidèrmic de The Wedding Banquet i de Sense and Sensibility.

El meu amic em va dir que havia vist la pel·lícula doblada. El primer que vaig fer va ser consultar al diari si també la feien al Renoir, l'únic cinema de Palma on projecten en VO. Quina alegria! Sí que la hi feien: hi vaig anar ahir vespre mateix! Les expectatives eren múltiples i per eliminació: no seria ni una altra pel·lícula de transvestits i/o transexuals, ni de dracs polícromes, ni de loques histèriques i cridaneres, ni d'artistes outsiders ebris pel geni creador i experimentador, ni de capellans de confessió equívoca, ni de drogadictes homosexuals doblement marginats, ni de professors hipersensibles, ni d'al·lots amb vocació de ballarí, ni de malalts terminals de tuberculosi o de sida. No eren menescals, no eren picapedrers, no eren comptables ni jardiners, eren cowboys nordamericans mascles, muntats a cavall arreplegant bestià o damunt d'un bou fent rodeos, i tot això compaginat amb la sang acompassada, la vena delicada i la pell sensible d'un director de cinema creador d'atmosferes i paisatges de ritme avellutat i d'erotisme fi. Se n'havia parlat molt i justament per això no volia que massa expectatives impedissin sadollar el meu goig. Res de tot això, en vaig disfrutar durant dues hores i quart senceres.

Però després, refredada la primera impressió, no s'acaba entendre aquells que hi volen veure l'escàdol. La pel·lícula pot arribar a semblar fins i tot conservadora, reflecteix un món que de fet ho és. Si bé la narració o el guió en què es basa deu ser de fet així, es pot tornar a caure en el clixé que un mascle solament encula l'altre quan no hi ha cap dona a disposició, que són gais però al cap i a la fi no tant perquè es casen i tenen fills i, encara, torna a semblar que cap història gai no pot acabar bé, un dels dos protagonistes mor en condicions estranyes. La llibertat i la puresa d'un amor viscut als cims desapareix quan es davalla a la fondalada -Terra Baixa, Àngel Guimerà. Les regles de l'oest nordamericà s'imposen. Ennis del Mar no s'accepta perquè la societat on s'emmiralla no l'admet i no és capaç de redimir-se'n. A còpia de cedir i concedir, es dóna entitat psicològica a la frustració múrria del seu caràcter. L'entorn social l'ha incapacitat per ser feliç i per fer feliç els altres. Un altre cop cap happy end, un altre cop final fatídic i amb llàgrima, expressió màxima de la llei del silenci, la pronúncia continguda d'allò que tothom sap però amaga.

Blei Bonet i Agústí Villaronga, ell mar en versió original

Aquest article ha estat publicat a la revista de cinema Blanc i Negre

De mostres, festivals i cicles de cinema, se'n fan molts i moltes: dedicats a un director, a un actor o a una actriu, a un país i a una època, a un continent, a un col·lectiu social, a un gènere determinat, a una tècnica cinematogràfica en concret, a un tema específic, etc., etc. Posats a fer classificacions, qui més qui manco té a les prestatgeries de casa seva tota una sèrie de pel·lícules en video o en DVD i, com que tothom té les seves afeccions i afinitats, hom les podria -hi ha qui de fet ho fa- seleccionar, ordenar i col·locar segons algun dels criteris just ara esmentats. En podria fins i tot fer un cicle i convidar a casa seva cada diumenge d'horabaixa dels mesos d'hivern el grup d'amics, aquell grup d'amics que sap del cert que té els mateixos interessos, o bé semblants, i gaudir de la projecció amb un cafè, un te o una cervesa i una cigarreta, per exemple, tots plegats asseguts al sofà, a la butaca o sobre l'estora blava amb uns quants coixins.

Quelcom així és el que m'ha ocorregut a mi avui dematí. No és el cas que particularment tengui moltes pel·lícules a casa meva. De fet, de res no em servirien, perquè no tenc ni televisió ni projector de vídeo ni de DVD. Malament ho tindria aleshores. Però sí que solec conservar dins d'una carpeta a casa meva el full informatiu de la pel·lícula que aquella horabaixa he anat a veure i que proporcionen alguns cinemes a fi de promocionar-la, aquell paper on es fa la sinopsi del film, on es recull la fixa tècnica i artística, l'any de producció, el país d'origen, alguna foto, algun comentari, etc. Quin o quins han estat els meus criteris per fer-ho? Els he classificat per llengües. Seia al sofà, al costat d'una tauleta. Damunt del sofà a l'esquerra les pel·lícules en versió original en anglès, a la dreta les que són en espanyol, damunt la taula, un muntet per a cadascuna, les que són en italià, francès i portugués -en aquest darrer cas eren gairebé totes pel·lícules brasileres- i enterra damunt l'estora grana les que eren en català, de fet solament una: El Mar. Més enllà apartat he desat també l'únic que era en alemany. En aquest cas, però, no perquè solament en tingués un, de full informatiu, sinó perquè ja tenc una carpeta amb arxivadors amb fundes de plàstic especialitzada amb films que o bé són en alemany o que d'alguna manera tenen a veure amb el món germànic. L'hi he arxivat. Això darrer és degut a la meva feina, no només a un hobby, treball amb aquest idioma.

El cert és que estic ferit -talment com aquell a qui li diuen "lletraferit"- per la qüestió lingüística. Per a mi, com aquell que sap valorar la temàtica, la fotografia, la música, l'ambientació, la caracterització, el vestuari, el guió, la trama o l'actuació dels actors, posem per cas, la qüestió lingüística és inseparable de totes les altres coses. L'entenc també com quelcom artístic, evidentment, com una part integrant d'allò que dóna qualitat a un artefacte de narració cinematogràfica. Aquell qui pot llegir una novel·la escrita originalment en anglès, en principi no va a cercar-ne una traducció castellana, perquè vol llegir les paraules justes que va escriure l'escriptor i fruir de la manera així com les va escriure, la manera com li fluïren una darrere l'altra pel seu caparró i les estampà al full blanc, en definitiva la manera com va crear aquella obra literària, l'estil, el registre, els símbols, la forma de veure el món a través d'aquella llengua, tot això i més. Una pel·lícula doblada és sempre una adaptació, no res autèntic. Aquella veu no té res a veure o molt poc amb la veu de la persona que actua, els sons, les paraules, les frases, els diàlegs, la veu en off, l'entonació, la ironia, les connotacions, les dites, les expressions... Sé que aquesta opinió no sempre s'accepta amb naturalitat i senzillesa i que de vegades porta polèmica, què hi farem?