Dedicat a David Vilaseca post mortem
Passejàvem per l’Oxford Street de Londres l’última setmana del mes d’agost. Anàvem de botigues perquè el meu company volia comprar-se roba. S’havia queixat que amb mi no es pot anar de compres, perquè no tinc paciència, i és veritat, em cansa mirar i emprovar-me roba. No és que no sigui presumit jo també, però això de la roba prefereixo solucionar-ho ràpidament i per això normalment entro a una d’aquestes botigues supermercat on agafes qualsevol drap per menys de vint euros sense haver-te’l d’assajar, tot i que el padàs en qüestió et resulti després car, atesa la pèssima qualitat.
Érem al carrer i anàvem passejant i de cop i volta vaig veure davant per davant de la porta oberta d’una llibreria una prestatgeria encapçalada pel rètol de “gay literature”. Ni fet aposta! O precisament, sí fet expressament perquè els passavolants la veiessin i entressin a comprar, com vaig fer jo, perquè com bé se sap en un negoci els productes no se solen disposar a la babalà. Aleshores em vaig dirigir ràpidament al prestatge i també ràpidament vaig agafar un parell de llibres, afortunadament ben disposats també, a fi que el meu company no perdés la paciència entre tant de llibre.
Els dos llibres que vaig emplomar al vol han estat lectures d’aquest final d’estiu principis de tardor a la platja de Menorca. Copsat de llambregada, el primer va ser “City boy” d’Edmund White. En ple estiu havia llegit “Hotel de Dream”, de l’autor americà, la història d’un escriptor malalt a les acaballes de la vida a finals del XIX, visitat per un petulant Henry James al Londres d’Òscar Wilde i a punt d’agafar un vaixell que l’havia de portar a un balneari de la Selva Negra a fi de curar-se de tuberculosi, estirat a l’intempèrie solejada d’una muntanya màgica. Atès per la seva dona, el delirant escriptor li dicta convalescent la coneixença que va fer d’un noi també malaltís que, arribat de l’Amèrica profunda, es maquilla, exerceix la prostitució i es deixa mantenir per un pare de família a Nova York. És un llibre que contraposa dos móns, l’irreal victorià i anglogermànic amb la cruesa quotidiana dels fons de Manhattan.
“City boy” és en realitat el tercer llibre que llegeixo de White. “Escorxat viu”, en català, va ser el primer, que havia començat fa anys i que vaig tornar a començar i acabar també ara fa uns mesos: “Skinned alive”, un llibre de narracions i de relacions... El noi ciutadà és White mateix, una autobiografia dels seus anys seixanta i setanta novaiorquesos, amb Stonewall com a epicentre d’un món de llibertat sexual acabat de descobrir, amb parèntesi californià, estada a Roma, anades i vingudes estiuenques a la Venècia de Peggi Guggenheim -cocktails al voltant de la piscina.
White despulla de tal manera el seu cos musculat d’aquell temps i la seva eterna ànima crítica i literària que sembla que hagis passat la nit fent sexe amb ell, quan en realitat i a tot estirar només t’has adormit una estona damunt del seu sexe passiu, imprès a l'arena. En plena solana giren en les pàgines del teu cap enfebrat de coneixences personatges com ara la lèsbica i egocèntrica Susan Sonntag, l’estrany i indestriable Mapplethorpe en blanc i negre, el mig berlinès Christopher Isherwood amb la seva parella, per a qui ahir va cuinar, i l’acabat de llegir Gore Vidal, del qual és el segon llibre que vaig caçar al vol durant el nostre viatge a Londres: “The City and the Pillar”.
