Narcís a Prenzlauer Berg

He perdut el compte dels meus viatges a Berlín. Després del viatge a Roma al gener, la capital alemanya va ser la segona destinació de l’any al febrer. Hi vaig tornar al març, al juliol i hi torno ara al desembre. De vegades em vénen ganes d’asseure’m i recapitular. Molts dels viatges els podré reconstruir a partir d’aquest bloc mateix. Crec que el primer va ser al 1996, ara fa gairebé quinze anys tornant de Dresde, i la ciutat ha canviat força des de llavors. Hi ha alguna ciutat europea que hagi canviat tant de fesomia com Berlín en els darrers vint anys? Pregunta cursi: hi ha alguna ciutat europea que m’hagi desbaratat tant els bàtecs del cor? Hi ha alguna ciutat europea o no que porti tants noms? Jordi, Tòfol, Thomas, Lubos, Dirk i punt.

El viatge de finals de febrer també ha esdevingut un clàssic dels meus tours geogràfics, però enguany probablement no serà a Berlín. Tinc reservat el vol a Barcelona, però aquesta vegada només a fi d’enllaçar amb una altra destinació –i això em sona a la locució que em porta en autobús de l’aeroport a casa-, probablement Londres.

Però com que m’he proposat resseguir els viatges del 2010, ara li toca efectivament una altra vegada a Berlín, destí del meu segon viatge d’enguany. Hi vaig arribar de nit. Havia reservat bed & breakfast al barri de Prenzlauer Berg, molt a prop de l’U-Bahn Eberswalder Straβe. Puc recomanar fervorosament l’habitació del pis on em vaig allotjar, no només atesa l’amabilitat dels amfitrions, sinó també per la situació. Havia arribat a l’aeroport de Schönefeld i l’S-Bahn em va portar gairebé directament a l’estació de Schönhauser Alle. Hi vaig fer quatre nits, l’última memorable, com sol passar sempre. El berenar no era inclòs.

Llàstima que la memorabilitat de l’última nit no pugui ser detallada aquí, en aquest lloc tan obert! De vegades penso que això d’escriure en un bloc com aquest es contradiu amb l’ànsia de fer públic l’íntim universal. Tampoc s’hi adiu la crònica. En qualsevol cas: allò que parlàvem dels batecs en realitat no gens cursis del cor que ressonen fins a aquests moments...

Un dels llocs comuns d’aquells dies a Berlín va ser un forn d’una cantonada de –crec recordar- la Kollwitzstraβe, que m’havien recomanat els meus amfitrions. Hi anava a berenar. Perquè un forn a Berlín no només és un forn: també és un cafè. Hi demanava la meva baguette diària de salmó i el meu caffe latte, o dos, una barreja per a mi esplèndida de bon dematí. Sortia al fred diàfan de la terrassa, m’asseia a taula i em desplegava a la falda la manta arravada sobre la cadira. Després de berenar, una cigarreta deliciosa i la lectura transparent de Social Intelligence, neuropsicologia emocional de no sempre fàcil aplicació.

I en aquestes que el segon dia, dissabte dematí, va aparèixer Manfred, pintor bohemi i, és clar, excèntric, que es va acostar des de la taula del davant i, tot d’una, em va demanar la mà, i no precisament per llegir-me-la. Vaig respondre afirmativament i espontània a la seva requesta. El nostre matrimoni va durar bona part d’aquell matí i el dia següent, diumenge, que vam quedar per visitar la Gemälde Galerie del Kulturforum, on hi havia una exposició de dibuixos de Joshua Reynolds. L’exposició temporal va resultar minsa, però també és clar que no es desaprofita la proposta de visitar la millor pinacoteca berlinesa de la mà d’un pintor alemany que havia viscut l’Eivissa hippy i la Barcelona transvestida del seus millors temps, fugint dels grisos. Del museu vam retornar a Prenzlauer Berg i vam anar al Flohmarkt del Mauerpark dels diumenges. La nostra breu vida de parella sense consumació sexual va acabar menjant una currywurst i prenent una cervesa al mercat després d’haver resseguit les parades a la recerca d’una bossa de mà de dona vermella i explosiva, la bossa, que es requeria com a motiu simbòlic de la seva darrera exposició.

No estic en condicions d'explicar ara per què aquest post es titula "Narcís a Prenzlauer Berg".

Antinous al "Pantheon"

Piranesi

M’he aixecat d’un mal humor insuportable, pendolant una altra vegada entre el sí i el no, entre el blanc i el negre, com si no hi hagués termes grisos. O potser és que no m’agrada el gris i prefereixo tots els colors en un o l’absència de colors. Entre l’optimisme i el pessimisme...

Poques coses que em motivin, moltes coses que em motiven, i entre els extrems la paràlisi gairebé total i mal lletada. Escriure aquí també és un conyàs entre les ganes de cridar i el desig que el meu crit només arribi a qui l’ha d’escoltar, perquè tu en seràs la solució i en vull l’eco. Aquest és l’eco dels meus viatges 2010, la fletxa que Sagitari ha tensat en l’arc del meu any, que ha recorregut el xiulet del seu trajecte i que ha fet blanc en la diana del destí.

Del gener a Roma, carrers intricats i sense rumb que conflueixen a les places: Piazza Venezia, Piazza del Popolo, Compo de’ Fiori, Piazza della Rotonda. L’epicentre reiterat del viatge: el “Pantheon”. El panteó va ser l’escenari d’un acte religiós gairebé extemporani, el Te Deum de final d’any, en què cantava Massimo. Un acte religiós fora del temps com m’ho sembla també celebrar una missa a la mesquita de Còrdova. Però el catolicisme va començar més tard; en temps d’Adrià, el cristianisme era encara una religió minoritària. Des d’Itàlica a Hispània, millor retornar ara a Roma tot seguint l’Emperador en els seus viatges. Adrià va inaugurar el Panteó, gairebé totalment reconstruït, durant la seva estada a la capital de l’Imperi entre l’any 125 i el 128, quan tenia al voltant de cinquanta anys. Antinous en tenia aleshores devers setze.

I des del panteó dels déus romans del segle II durant la meva estada del gener de 2010, a la Vil·la Albani del segle XVIII durant la meva estada del gener de 2004. El cardinal Albani havia fet conservar el relleu d’Antinous a la seva vil.la, que va acabar de fer construir el 1762 als afores de Roma, a la via Salaria. L’arqueòleg alemany Johann Joachim Winckelmann, que era aleshores al servei del cardinal, es dedicava a estudiar les peces d’art grec i romà de la ciutat, a posar mides a la bellesa, tot creant-ne així l’estètica neoclàssica. Winckelmann es dedicava a lloar no solament la bellesa de l’Apol·lo de Belvedere dels jardins vaticans, sinó també la de l’Antinous procedent de la Vil·la Adriana.

La terza luna

Caro Massimo,

Ho appena visto il film“Un mondo d’amore” sobre la vita di Pasolini. Sono colpito: realmente squisito e spettacolare. E pensare che questa opera maestra mi è costata soltanto 5€ nell mercato de Piazza Repubblica... 

Come scrive Pier Paolo:

"Ti voglio bene!"

La terza notte
di luna piena,
fa ritrovare
gli amori perduti.
Stanotte spunta
la terza luna,
t'aspetto amore
sul lungo mare.
Tornerai, io lo so,
perché credo al destino,
perché ancora io t'amo
t'amo, t'amo...
La terza notte
di luna piena,
stanotte o mai
ti rivedrò.
. . . . . .

L'uomo nero, Sergio Rubini

Tornat de Roma. Moltes coses per explicar i poc temps per fer-ho. Finalment només vaig anar al cinema un dia, dia primer de gener de 2010. L’any va començar amb un film italià: “L’uomo nero”, de Sergio Rubini... a la descoberta de directors i actors coneguts del cinema italià actual. Hi vaig anar amb Massimo, un amic que he fet durant aquests dies. Ell havia escollit la pel·lícula, l’horari i la multi sala Madison, un cinema de barriada sense pendent situat molt a prop de la basílica de Sant Paolo. Abans de començar la pel·lícula hi vam anar passejant, a l’església: era tancada, però me’n recordava de quan hi vam anar amb en Tòfol el cap d’any de 2004. Plovia, com bona part del temps durant l’estada a Roma.

Em va agradar, el film, una comèdia força entranyable, un fresc de l’Itàlia dels anys 50/60, amb bellíssimes imatges del camp i els pobles de la Puglia, a mig camí entre “Cinema Paradiso” i “La vita é bella”, des de la perspectiva d’un nin amb un pare excèntric tocat de l’ala artística. Llàstima que tot i que l’inici sigui força sostingut, a mesura que avança la pel·lícula el mosaic d’accions, perspectives i situacions no acaben de compondre una obra del tot equilibrada. Li manca unitat d’acció. Així i tot, un hi passa una estona força agradable, al cinema.

Porta di San Paolo, Roma

Anem de viatge, 2010

Finalment he decidit no sortir avui vespre, quedar-me a casa que ha dit que passaria un amic... Mentrestant tinc una estona per viatjar. Me’n recordo que hi va haver una època de la meva vida, una temporada de bon temps per anar amb bicicleta, que sortia de casa i enfilava el camí des Migjorn, que com el seu nom indica és el poble del sud de Menorca. A Migjorn agafava el camí de terra del cementeri que arriba fins a la platja de Binigaus travessant tot el barranc. Deixava Sa Cova des Coloms a l’esquerra i passava per davant les cases de Binigaus Nou. Aleshores pensava en un escrit meu on a aquest paisatge menorquí de paret seca, ullastres, alzines, pins i el mar s’hi contraposés un paisatge urbà i frenètic, o un bulevard com el d’Unter den Linden al cor de Berlín, per exemple. Pensava en una combinació de natura i ciutat.

Enguany, l’any que ve... serà un any de viatges, i el futur sembla que també n’està ple. Deu ser una influència dels astres, aquesta projecció meva cap a altres llocs, qui sap si de Sagitari que tensa l’arc i amolla la fletxa cap a altres indrets fora de l’illa. Potser és el poder centrípet de l’illa a l’hivern, o el de la meva ànima a l’hivern. En resum: al meu viatge a Roma per cap d’any se n’hi han afegit tres més: dos viatges a Berlín, al febrer i al març, i un viatge a Nova York per Setmana Santa. Del darrer viatge que vaig fer, el de Bratislava, va sortir un projecte educatiu per a l’escola de Secundària on faig feina que es titula: “Let’s travel! Tourism: another way of learning”. Som els socis coordinadors d’una associació que de moment compta amb escoles de cinc països diferents; a part del nostre: Romania, Alemanya, Polònia i Portugal. Xipre, Finlàndia, Itàlia, Bulgària i el Regne Unit també s’hi han mostrat interessats. En fi, i ara sembla que algú pretén que fem una trobada per acabar d’enllestir el projecte, que seria aquí a Menorca o a Transilvània pel gener... Esteu visitant un bloc que es diu Gran Tour... He penjat aquí algunes fotos del viatge que vaig fer a Roma... quan? El gener del 2004 amb en Tòfol, per recordar-me’n i tornar a alguns mateixos llocs... La foto de l’entrada és de Víctor Carnuccio, a casa de qui m’allotjaré a Nova York.

* Finalment no vaig viatjar a Nova York, com tenia pensat.  És per això que he llevat la foto del fotógraf.  Si a qualcú li interessa aquí en teniu l'enllaç: Victor Carnuccio. De les fotos de Roma, només n'he conservat una: l'Al.legoria de la Història de Mengs a la Cambra dels Papirs del Vaticà.  En canvi sí que vaig visitar Alemanya, París, Portugal, Itàlia, Turquia i Polònia arrel del projecte escolar.

Fotos de Roma '04

Museu del Capitoli

 

Avui dematí, tot desant coses, he trobat el CD de les fotos de Roma -gener de 2004- i m’ha fet molta il·lusió. Feia temps que el cercava, em pensava que l’havia perdut entre viatge i trasllat i havia tornat a demanar les fotos a en Tòfol, amb qui vaig fer el viatge, i ell encara no me les havia enviat. Ara podré aprofitar per publicar-ne unes quantes al bloc. Potser fins i tot n’empraré alguna de meva per donar-li cara i cos, potser la de la Vil·la Albani, la del Coliseu, la del Fòrum, la del moix romà o la que estic darrera l’espectacular gàlata moribund del Museu del Capitoli. Però sobretot feia temps que les cercava per il·lustrar algunes entrades de la Suite Calbó que fan referència a Roma, concretament la foto del plafó del la Cambra dels Papirs del Palau del Vaticà, és a dir l’Al·legoria de la Història de Mengs, de la qual el pintor menorquí en va fer una còpia en un llenç que després va enviar al Príncep Kaunitz, el Canceller d’Estat de l’Imperi Austríac, i la de Júpiter i Ganimedes del Palau Barberini, també del mateix pintor saxó, el qual va regalar la pintura a l’historiador de l’Art Wickelmann. Vam descobrir aquest darrer quadre, juntament amb molts d’altres de la pintora Angelika Kaufmann, per pura casualitat. Va ser tota una sorpresa! En fi, tota una troballa, també, aquest CD, avui.

Camera dei Papiri

Mengs, Al·legoria de la Història

Palau del Vaticà

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

1775 – 1776

El Príncep coneixia a la perfecció quina havia estat l’evolució de Mengs i sabia que de petit el seu pare l’havia fet tancar de sol a sol al palau del Vaticà, amb una botella d’aigua i un pa davall el braç, perquè hi copiés els frescos del seu homònim, el pintor renaixentista Rafael. Ismael Mengs havia fet batiar el seu fill Anton Rafael: Antonio era el nom de pila de Correggio i Raffaello el de l’artista d’Urbino. Una vegada consagrat ell mateix com a artista, el 1772 Mengs va pintar una Al·legoria de la Història al palau del Vaticà. De fet, el primer treball que havia encarregat Kaunitz a Calbó va ser la còpia d’aquesta obra, però l’agost de 1774 encara era coberta, a la Cambra dels Papirs hi havia artistes que feinejaven i s’acabaven de fer les obres de pavimentació. Calbó finalment hi va començar a treballar l’octubre de l’any següent. La reproducció, feta en cinc peces, i el disseny de l’arquitectura de la cambra, que l’estudiant va fer per iniciativa pròpia, arribaven a Viena l’abril de 1776. Traduït de l’italià, referint-se a l’Al·legoria de la Història, Kaunitz va escriure el següent a Brunati: “si en aquestes produccions Mengs ha sabut imitar així de bé la labor de Rafael que regna al Vaticà, és digne de lloança l’estudi i el mèrit del copista en haver sabut treure i esprémer així de bé l’esperit i la manera de Mengs i Vostra Senyoria Il·lustríssima podrà assabentar-lo de la meva particular satisfacció”.

* * *

La Suite Calbó continua a l'Església de Sant Eusebi

Vil·la Albani

Les relacions d’Alessandro Albani amb la cort vienesa eren força estretes des que de molt jove hi havia ostentat el càrrec de nunci papal extraordinari i als vint-i-nou anys, després ser ordenat amb la porpra cardenalícia, havia estat nomenat protector a Roma del Sacre Imperi Romà de Nació Alemanya. Gran admirador també de l’art antic, havia treballat ell mateix en excavacions arqueològiques a Nettuno i Tívoli. El 1758 va aconseguir fer-se amb els serveis de Winckelmann. Aquell any era ja en estat prou avançat de construcció la nova vil·la neoclàssica que es va fer aixecar en estil palladià a la perifèria de Roma, a la via Salaria, segons els plànols de Carlo Marchionni, el creador de l’altar major de l’església de Sant Pere. La vil·la Albani era l’última de les grans vil·les romanes i una de les empreses constructores més importants de l’època a la ciutat pontifícia. Amb l’assessorament de Winckelmann, el cardenal va fer distribuir la seva col·lecció de pintures, estàtues, relleus, mosaics, sarcòfags i altres objectes d’art antic per tot l’edifici i els jardins, de tal manera que, en lloc d’una galeria d’inacabables fileres d’obres d’art, les valuoses peces semblaven formar part indestriable de la decoració. La vil·la Albani es va convertir així en un dels primers museus anomenats “vivents”.
La part més impressionant del nou edifici, la formaven una sèrie d’estances coneguda com la Galleria Nobile, amb nombroses escultures i preuats relleus inserits a les parets, revestides de marbre. Winckelmann va intercedir davant Albani perquè al plafó de la sala principal Mengs hi realitzés un gran fresc. La pintura havia de representar el Parnàs o Apol·lo i les nou muses. Els motius herculans de les ballarines i el cos hermafrodita del déu responien a l’ideal estètic de Winckelmann. Quan Mengs va haver acabat l’obra, va partir per primera vegada cap a Madrid. Aquest va ser l’últim cop que va veure en vida el seu amic i protector. Però tot i que molt vell i cec, el cardenal Albani encara era viu quan el novembre de 1774 Pasqual Calbó, amb les seves eines de pintor i –encara que hi hagués arribat amb galera- les sabates de sivella presumiblement enfangades, entrava a la vil·la i es dirigia a la Galleria Nobile per fer una còpia de la pintura al fresc de Mengs, una còpia que, a través del seu tutor, li havia estat encarregada pel príncep Kaunitz. Calbó va haver d’interrompre la feina pocs dies després d’haver-la començat perquè feia un mes i mig que a Roma no parava de ploure i el camí, a dues milles del palau de Florència, era gairebé impracticable. Les condicions lumíniques eren per tant adverses i, a més de foscos, els dies eren curts. La còpia, Calbó la va tenir enllestida l’abril de l’any següent i finalment va poder ser enviada a Viena.

La Suite Calbó continua a la Camera dei Papiri del Palau del Vaticà

"Nützliche Botschaft"

Per començar a llegir la Suite Calbó clical al títol

Quan el maig de 1768 va ser rebut en audiència al palau de Schönbrunn, feia cinc anys que Wickelmann era l’antiquari del papa Climent XIII i el president de les antiguitats de Roma. Tot i que res del que es tractà en aquella entrevista privada no va transcendir i Winckelmann en referir-s’hi només parla d’una enigmàtica “ambaixada útil”, Kaunitz i Maria Teresa degueren demanar-li el seu parer d’expert en relació a diversos projectes que tenien previst realitzar a Viena. Un d’aquests projectes era l’Acadèmia d’Arts Plàstiques Unificades. L’altre, la Galeria Imperial d’Art de Belvedere, per a la creació de la qual Winckelmann va proposar el seu amic suís i també historiador de l’art Christian von Mechel. Mechel i Calbó serien cridats el mateix any per Kaunitz per treballar a Viena en la mateixa institució. A més però, tant el Príncep com l’Emperadriu pensaven realitzar obres de remodelació i embelliment en els seus respectius palaus. Per a això Winckelmann degué recomanar l’ensinistrament d’artistes novells en la nova estètica neoclàssica que preconitzava, un aprenentatge que, naturalment, s’havia de fer a Roma, bressol de l’antiguitat. Els joves eren de fet els únics que no s’havien aviciat encara pel pes de la tradició barroca. Altres noms que es van pronunciar durant aquella recepció van ser els de Mengs, amb qui Kaunitz havia pensat per ser mestre de Calbó a Roma i, amb tota seguretat, el del cardenal Albani, qui havia confiat els seus despatxos a Winckelmann perquè els lliurés a Viena.

La Suite Calbó continua a la Vil·la Albani

Mengs, "Júpiter i Ganimedes"

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

Winckelmann, autor de les Reflexions sobre la imitació de les obres d’art gregues en la pintura i l’escultura i de la Història de l’Art de l’Antiguitat, s’havia convertit amb aquestes dues obres en el pare de la Història de l’Art i l’Arqueologia modernes. Deu anys abans del seu assassinat, Winckelmann havia fet el primer dels seus quatre viatges per treballar en les excavacions de Pompeia i Herculà. Aleshores era rei de Nàpols Carles IV, el futur monarca espanyol a la cort madrilenya del qual seria pintor Anton Rafael Mengs. De fet, Mengs va ser el deixeble predilecte de Winckelmann, després de guanyar-se el seu favor per art de mistificació. Aprofitant l’entusiasme generat per les noves troballes d’art antic i juntament amb el jove pintor i restaurador Casanova, germà del famós aventurer, Mengs va tenir la perversa idea de pintar un fresc tot emulant els de les cases de les ciutats recentment excavades i fer-lo passar per autèntic. Goethe narra aquest fet en el seu diari del viatge a Itàlia. En descriure la falsa pintura diu que “hi ha representat Ganimedes, que allarga a Júpiter una copa de vi i en rep a canvi un bes” i afirma “amb seguretat no haver vist (...) res de millor que la figura de Ganimedes”. Mengs va fer aparèixer el fresc com si fos original a Roma. Winckelmann, que llavors era bibliotecari, secretari privat i home de companyia del cardenal Albani, s’hi va entusiasmar i va decidir protegir l’artífex de la pretesa troballa arqueològica. Mengs va començar a esdevenir així el referent ineludible del Neoclassicisme en pintura i l’artista més cobejat i cotitzat per les corts àuliques d’arreu d’Europa.

-

La Suite Calbó continua amb l'ambaixada útil

L'Acadèmia de França a Roma

Dedicat a Tòfol Arbona

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

Aquest no va ser l’únic entrebanc amb què va topar el Príncep en relació a la formació artística de Calbó. En un principi Kaunitz tenia la intenció de fer inscriure l’estudiant a l’Acadèmia del Capitoli, que havia estat fundada pel papa Benedicte XIV i de la qual, a més, Mengs havia estat professor. Brunati, però, veia més factible que el nou alumne ingressés a l’Acadèmia de França a Roma, entre d’altres coses perquè ja s’havien fet les primeres passes en aquest sentit. Al corrent de la imminent arribada de Calbó, el cardenal Bernis, l’amic de la marquesa de Pompadour, que ara feia d’ambaixador a Roma, havia intercedit ja davant el director de l’Acadèmia de França perquè hi fos admès com a alumne. Un dels defectes, però, que veia el príncep Kaunitz en aquesta escola eren precisament el gustos estètics del seu director, Charles Joseph Natoire. A pesar d’això, Brunati, influenciat pel cardenal Bernis i Domenico Corvi, insistia i adduïa que a l’Acadèmia de França les reproduccions de les estàtues no eren de guix, sinó de pedra, estaven millor il·luminades i hom fins i tot les podia fer girar segons la perspectiva que se’n volgués prendre en dibuixar-les. A més, argument que va contribuir a convèncer el Príncep, aquesta escola, ubicada al palau Mancini del Corso, era molt més a prop del palau de Florència on residien que l’Acadèmia del Capitoli. Kaunitz va acceptar, però no sense recordar que se seguissin les seves instruccions concretes quant als estudis de Calbó, és a dir que fos instruït sobretot en el dibuix de models nus i d’escultures antigues i que prengués lliçons d’art antic, d’anatomia, geometria i perspectiva. Així doncs, Calbó va acabar assistint a l’Acadèmia de França, on va obeir les recomanacions del Príncep de no deixar-se corregir pel director. Al matí de bona hora s’exercitava en l’estudi del nu al taller del mestre Domenico Corvi.

1775

Tal vegada només va ser una mera coincidència que el 1775 l’Acadèmia de França canviés de director. En tot cas els recels de Kaunitz en relació a aquesta escola degueren desaparèixer en ser nomenat per a aquest càrrec el pintor neoclàssic Joseph Marie Vien. Aquest mateix any ingressava també a l’escola un nou alumne, dos anys més gran que Calbó, que acabaria esdevenint l’artista neoclàssic francès per excel·lència, Jacques Louis David, autor d’obres tan famoses com el Jurament dels Horacis, la Mort de Marat o el Rapte de les Sabines.

La Suit Calbó continua amb l'Audiència privada al palau de Schönbrunn

Sant Sebastià

Divendres passat, 20 de gener, va ser Sant Sebastià, dia de festa a Palma, perquè n’és el patró. Es curiós, ja que el patró de Maó, l’altra capital balear, també és sant Sebastià, tot i que no és una festa que se celebri popularment com ara a Ciutat. A Maó se celebren de forma multitudinària les festes de la Mare de Déu de Gracia, al setembre. Però poca gent coneix aquest fet, que l’escultura del retaule d’una de les capelles de l’esquerra de la seu de Mallorca i la de la porxada de l’ajuntament de Maó representen el mateix sant, el sant protector d’ambdues ciutats contra la pesta. La veneració mallorquina data del segle XV: al 1523 va arribar la reliquia del seu braç, amb la qual cosa es va acabar miraculosament l'epidèmia que assolava Ciutat. El Gran i General Consell el declarà patró al 1643. Els magnífics Jurats li feren dedicar la capella de la Seu. A la invocació de protector contra la pesta, s'hi va afegir també la de defensor contra les ràzies dels corsaris que, sota salvaguarda otomana, atacaren les poblacions costaneres de les Balears i les Pitiüses. 

Darrerament han aparegut als diaris un parell mallorquí de ressenyes biogràfiques, hagiografies, de Sant Sebastià i m’ha abellit fer-ne un resum, fixar-ne quatre dades, susceptibles de ser ampliades o renovades, perquè tanmateix el martiri del sant no és gens clar. De la vida de Sebastià, tampoc se’n sap molt. Va néixer a Milà, la mare era milanesa i el pare del sud de la Gàl·lia. Va viure a la Roma de la segona meitat del segle III després de Crist. Dioclesià, procedent de l’Adriàtic i comandant de la guàrdia imperial, es va convertir en l’emperador al 284. Sebastià va ser al seu torn capità de la guàrdia pretoriana, la guàrdia personal de l’emperador. Si bé al llarg de la seva vida Dioclesià va tolerar els ciutadans romans que professaven la religió cristiana, després els va perseguir degut a tota una sèrie de disturbis. La darrera gran persecució va consistir a purgar la gran quantitat de caps i oficials militars que s’havien convertit al cristianisme. La nova fe aconseguia cada vegada major nombre d’adeptes. Sebastià va ser acusat de simpatitzar-hi i de difondre-la entre les famílies nobles i els magistrats de la ciutat, va ser cessat del seu càrrec i desterrat a una guarnició dels confins del vast Imperi. Allà va conèixer un centurió, Adrià Sever. Sembla que no se sap ben bé quin tipus de relació manteniren. Existeix la versió que el centurió va voler posseir-lo sexualment i que, en no aconseguir-ho, el va voler fer matar.

La llegenda del martiri de Sebastià diu que Sever el va fer fermar al tronc d’un arbre i que la seva companyia d’arquers el va fer perir aclivellat a sagetades. Hi ha qui diu que va sobreviure a les fletxes, que va ser curat per una matrona i que finalment hauria estat decapitat. En qualsevol cas el martiri ocorria al 304. L’imperi de Dioclesià va durar fins a un any més tard. L’emperador va morir al 311. La versió del martiri a cops de sageta va ser el que es va imposar durant el Renaixement italià. Pintors i escultors van trobar en el sant la manera més idònia per representar el nu masculí a l’empara, sovint la connivència, dels patrons i mecenes eclesiàstics. Degut a la relació amb el centurió i a la sensualitat i l’erotisme amb què tot sovint és representat, el sant s’ha convertit en una icona gai.

Fa temps que reconec el sant en pinacoteques, retaules eclesiàstics o imatges pètries, com ara l’escultura a l’exterior de la porta d’entrada de l’ajuntament de Maó, però una de les representacions que m’ha impressionat més ha estat l'escultura de Giorgetti a l'església de Sant Sebastià, aprop de les catacumbes de la Via Appia de Roma on sembla que va ser inhumat. Vaig quedar-hi palplantat un dels primers dies de 2004, bocabadat durant una bona estona al davant amb el desig de traspassar el vidre del sepulcre i acaronar el marbre fred. Més que no pas un sant, Sebastià sembla un jove extasiat de plaer, arravatat pels desitjos d’un déu de l’Olimp.

Durant les festes de sant Sebastià de Ciutat d’enguany van aparèixer altres déus apol·linis fent honor a la musa de la música al so de les xeremies.