L'uomo nero, Sergio Rubini

Tornat de Roma. Moltes coses per explicar i poc temps per fer-ho. Finalment només vaig anar al cinema un dia, dia primer de gener de 2010. L’any va començar amb un film italià: “L’uomo nero”, de Sergio Rubini... a la descoberta de directors i actors coneguts del cinema italià actual. Hi vaig anar amb Massimo, un amic que he fet durant aquests dies. Ell havia escollit la pel·lícula, l’horari i la multi sala Madison, un cinema de barriada sense pendent situat molt a prop de la basílica de Sant Paolo. Abans de començar la pel·lícula hi vam anar passejant, a l’església: era tancada, però me’n recordava de quan hi vam anar amb en Tòfol el cap d’any de 2004. Plovia, com bona part del temps durant l’estada a Roma.

Em va agradar, el film, una comèdia força entranyable, un fresc de l’Itàlia dels anys 50/60, amb bellíssimes imatges del camp i els pobles de la Puglia, a mig camí entre “Cinema Paradiso” i “La vita é bella”, des de la perspectiva d’un nin amb un pare excèntric tocat de l’ala artística. Llàstima que tot i que l’inici sigui força sostingut, a mesura que avança la pel·lícula el mosaic d’accions, perspectives i situacions no acaben de compondre una obra del tot equilibrada. Li manca unitat d’acció. Així i tot, un hi passa una estona força agradable, al cinema.

Porta di San Paolo, Roma

Sant Sebastià

Divendres passat, 20 de gener, va ser Sant Sebastià, dia de festa a Palma, perquè n’és el patró. Es curiós, ja que el patró de Maó, l’altra capital balear, també és sant Sebastià, tot i que no és una festa que se celebri popularment com ara a Ciutat. A Maó se celebren de forma multitudinària les festes de la Mare de Déu de Gracia, al setembre. Però poca gent coneix aquest fet, que l’escultura del retaule d’una de les capelles de l’esquerra de la seu de Mallorca i la de la porxada de l’ajuntament de Maó representen el mateix sant, el sant protector d’ambdues ciutats contra la pesta. La veneració mallorquina data del segle XV: al 1523 va arribar la reliquia del seu braç, amb la qual cosa es va acabar miraculosament l'epidèmia que assolava Ciutat. El Gran i General Consell el declarà patró al 1643. Els magnífics Jurats li feren dedicar la capella de la Seu. A la invocació de protector contra la pesta, s'hi va afegir també la de defensor contra les ràzies dels corsaris que, sota salvaguarda otomana, atacaren les poblacions costaneres de les Balears i les Pitiüses. 

Darrerament han aparegut als diaris un parell mallorquí de ressenyes biogràfiques, hagiografies, de Sant Sebastià i m’ha abellit fer-ne un resum, fixar-ne quatre dades, susceptibles de ser ampliades o renovades, perquè tanmateix el martiri del sant no és gens clar. De la vida de Sebastià, tampoc se’n sap molt. Va néixer a Milà, la mare era milanesa i el pare del sud de la Gàl·lia. Va viure a la Roma de la segona meitat del segle III després de Crist. Dioclesià, procedent de l’Adriàtic i comandant de la guàrdia imperial, es va convertir en l’emperador al 284. Sebastià va ser al seu torn capità de la guàrdia pretoriana, la guàrdia personal de l’emperador. Si bé al llarg de la seva vida Dioclesià va tolerar els ciutadans romans que professaven la religió cristiana, després els va perseguir degut a tota una sèrie de disturbis. La darrera gran persecució va consistir a purgar la gran quantitat de caps i oficials militars que s’havien convertit al cristianisme. La nova fe aconseguia cada vegada major nombre d’adeptes. Sebastià va ser acusat de simpatitzar-hi i de difondre-la entre les famílies nobles i els magistrats de la ciutat, va ser cessat del seu càrrec i desterrat a una guarnició dels confins del vast Imperi. Allà va conèixer un centurió, Adrià Sever. Sembla que no se sap ben bé quin tipus de relació manteniren. Existeix la versió que el centurió va voler posseir-lo sexualment i que, en no aconseguir-ho, el va voler fer matar.

La llegenda del martiri de Sebastià diu que Sever el va fer fermar al tronc d’un arbre i que la seva companyia d’arquers el va fer perir aclivellat a sagetades. Hi ha qui diu que va sobreviure a les fletxes, que va ser curat per una matrona i que finalment hauria estat decapitat. En qualsevol cas el martiri ocorria al 304. L’imperi de Dioclesià va durar fins a un any més tard. L’emperador va morir al 311. La versió del martiri a cops de sageta va ser el que es va imposar durant el Renaixement italià. Pintors i escultors van trobar en el sant la manera més idònia per representar el nu masculí a l’empara, sovint la connivència, dels patrons i mecenes eclesiàstics. Degut a la relació amb el centurió i a la sensualitat i l’erotisme amb què tot sovint és representat, el sant s’ha convertit en una icona gai.

Fa temps que reconec el sant en pinacoteques, retaules eclesiàstics o imatges pètries, com ara l’escultura a l’exterior de la porta d’entrada de l’ajuntament de Maó, però una de les representacions que m’ha impressionat més ha estat l'escultura de Giorgetti a l'església de Sant Sebastià, aprop de les catacumbes de la Via Appia de Roma on sembla que va ser inhumat. Vaig quedar-hi palplantat un dels primers dies de 2004, bocabadat durant una bona estona al davant amb el desig de traspassar el vidre del sepulcre i acaronar el marbre fred. Més que no pas un sant, Sebastià sembla un jove extasiat de plaer, arravatat pels desitjos d’un déu de l’Olimp.

Durant les festes de sant Sebastià de Ciutat d’enguany van aparèixer altres déus apol·linis fent honor a la musa de la música al so de les xeremies.