Sant Antoni a Berlín, 2008

El Departament de Llengua Alemanya de l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI) de Maó i Ciutadella va organitzar un viatge d’estudis a Berlín per Sant Antoni. El grup estava format per vint-i-dos alumnes, dels nivells Bàsic II, Intermedi I i 4t, i dos professors. A més del grup d’alumnes, també van viatjar a Berlín cinc persones acompanyants, familiars o amics dels alumnes.

La visita va durar cinc dies, del dia 16 al 21 de gener. Es van escollir aquestes dates perquè la majoria d’estudiants d’alemany de l’EOI són o bé treballadors del sector turístic o professors i alumnes d’Educació Secundària. Els alumnes que treballen en el turisme solen tenir vacances a l’hivern i alguns professors i alumnes tenien aquests dies de gener lliures.

El grup es va allotjar en dos hotels diferents del centre de Berlín (Berlin Mitte), l’Hotel Baxpax i l’Hotel Taunus, tots dos situats molt a prop de l’Alexanderplatz, el centre neuràlgic de l’antic Berlín est, i de l’Oranienburgerstrasse.

El viatge d’estudis a Berlín s’insereix dins la programació del Departament d’Alemany de l’EOI. L’alumnat es va informar de les diverses atraccions turístiques i culturals de la ciutat a través de guies i de la xarxa d’Internet i, amb l’ajut del professorat, va confegir un programa d’activitats. Finalment es va decidir contractar una visita guiada pel centre de la ciutat: Porta de Brandenburg, Monument a les víctimes de l’Holocaust, Check-Point-Charlie, Gendarmenmakt,la Catedral, l’Illa dels Museus, el Mur, etc.

Es van visitar els principals museus (Pergamon Museum, Altes Museum, l’Alte Nationalgalerie i el Jüdisches Museum), els barris més coneguts (Berlin Mitte, Schöneberg, Kreuzberg i Prenzlauer Berg) i alguns mercats tradicionals, com ara el Hackescher Markt, el mercat de queviures de Winterfeldplatz, un mercat turc, etc. 

A més d’aquests mercats, també es va proposar tenir temps lliure per anar de compres a la Ku’damm, el centre del Berlín Oest, on hi ha la Gedächtniskirche, una església que es conserva en ruïnes per tal de recordar les atrocitats de la Segona Guerra Mundial. També vam anar fins a la Potsdamer Platz, construïda en els terrenys on anteriorment hi passava el Mur i que avui en dia s’ha convertit en el símbol del nou Berlín gràcies sobretot a l’arquitectura dels moderns edificis, com ara el Sony-Center. 

El darrer dia, alguns alumnes també van visitar la ciutat de Potsdam i el palau rococó de Sanssouci, la residència d’estiu de Frederic el Gran de Prússia i on també va viure Voltaire durant un parell d’anys. Una de les visites que van agradar més va ser la de l’edifici del Reichstag, del Parlament, amb l’espectacular cúpula de vidre de l’arquitecte Norman Foster, des de la qual es gaudeix d’una magnífica panoràmica sobre la ciutat i, gràcies a la seva estructura, també es pot veure l’interior del Parlament, on precisament en aquell moment s’hi celebrava una sessió que comptava amb la presència de la Cancellera Alemanya Angela Merkel. Val a dir que hi va haver crits d’eufòria.

Un dels principals motius pels quals es va escollir visitar la capital d’Alemanya va ser econòmic. El bitllet d’anada i tornada des de Menorca fent escala a Barcelona no va arribar als 90€ per persona, l’estada a l’hotel va rondar els 110€ de mitja i a Berlín a més es pot dinar i sopar per preus molt assequibles. Es va recomanar als alumnes que es fessin el Carnet Internacional d’Estudiant a partir del de l’EOI, la qual cosa els va permetre visitar els museus i anar al teatre, per exemple, per un preu molt i molt mòdic.

Els alumnes també van estar interessats a confegir un programa d’activitats culturals i lúdiques de vespre i de nit. Alumnes interessats en el món del teatre van assistir a la representació de l’obra de Bertolt Brecht “Mare Coratge i els seus fills”, al mític Berliner Ensemble, i a la de Rainer Werner Fassbinder “Les llàgrimes amargues de Petra von Kant”, al Deutsches Theater. Alguns alumnes van optar per anar a un concert de música de “The Singlettes” a l’envelat que hi ha situat davant per davant de l’edifici del Reichstag. Altres van decidir anar al cinema i a l’Imax. Els més marxosos encara van tenir prou energia per anar a prendre una copa al Tacheles, un centre cultural alternatiu molt conegut de l’antic Berlín est, o a la discoteca.

La valoració del viatge per part d’alumnes i professors és molt positiva. Tot i la diferència d’edat dels participants -hi havia des d’estudiants de disset fins a persones jubilades-, tothom va trobar la visita interessant i n’ha tingut una experiència inoblidable. De vegades el grup es va dividir a fi de satisfer els interessos de cadascú i també per tal que tothom se sentís lliure, autònom i independent. Els professors consideren també molt positiva la participació de persones acompanyants, ja que això suposa un efecte multiplicador a l’hora de difondre no solament la llengua i la cultura alemanyes sinó també a l’hora de conèixer les possibilitats de formació lingüística que ofereix l’Escola Oficial d’Idiomes. Atesa la seva satisfacció, el professorat que ha coordinat el viatge a Berlín té la intenció de repetir aquesta experiència professional, de formació i, també, com no, personal.

El Departament de Llengua alemanya de l’EOI està preparant actualment una exposició del viatge a Ciutadella i les fotos del viatges es poden veure també en aquestes pàgines d’internet:

http://www.eoi-deutsch.blogspot.com/

www.myspace.com/eoimultimedia

Mètodes d'aprenentatge autònom a l'aula

Dimarts dia 12 d’agost de capvespre Margret Rodi va introduir en el curs de Munic tota una sèrie d’activitats per promoure l’autonomia en l’aprenentatge. Les va classificar segons els següents apartats: escalfament, intercanvi d’experiències, destreses lingüístiques i avaluació.

L’escalfament va consistir en una sèrie d’exercicis que va anomenar isomètrics. Els alumnes ens vam aixecar de les cadires, ens vam moure dins l’aula i, després de demanar la informació pertinent, ens vam anar col·locant drets l’un darrere l’altre segons tinguéssim per exemple el major o menor nombre d’alumnes o els alumnes més grans o més joves. Va resultar que entre els que teníem el menor nombre d’alumnes i més majors hi havia la professora de l’EOI d’Eivissa i jo mateix. Aquest exercici es pot extrapolar a les classes de llengua tot seguint altres criteris; se m’ocorre ara per exemple formar una filera segons l’ordre alfabètic dels noms, segons el mes en què s’ha nascut i el dia, tot evitant potser l’any, segons qui visqui més enfora de l’escola o qui tardi més en arribar-hi.

L’activitat sobre l’intercanvi d’experiències era al voltant del següent tema: “activament dels aprenents”. Els alumnes havíem de seure en grups petits i anotar en un paper gran idees, experiències i preguntes entorn de les possibilitats que coneixíem per tal de fer participar els aprenents a les classes. Un cop enllestits els papers amb les notes per part de cada grup s’anaven passant d’una taula a un altra i els companys dels altres grups hi feien els seus comentaris, anotaven els seus dubtes o hi formulaven qüestions. Al final cada grup obtenia el seu paper amb els suggeriments, els dubtes i les preguntes. Aquest mètode, que s’anomena “carrusel d’idees” (Ideenkarussel) es pot aplicar també a qualsevol altre tema.

D’altra banda, es van treballar dues destreses lingüístiques, llegir i escriure. La professora va presentar dos exercicis de lectura, en realitat ja clàssics. Els alumnes també treballen en grup. Pel que fa al primer, cada grup llegeix un text diferent i formula un nombre determinat de preguntes sobre el text. Aleshores els alumnes dels altres grups també han de llegir-lo i han de resoldre les qüestions.

En un altre possible exercici a cada grup també li és assignat un text. Els membres del grup el llegeixen i resolen possibles dubtes. En una segona fase es creen aleshores nous grups, formats cadascun per sengles membres dels grups anteriors, és a dir, a cada nou grup hi ha com a mínim un participant dels altres grups anteriors. Finalment cadascú resumeix el text del seu grup de referència de tal manera que tots els alumnes coneixen ja sigui per escrit o d’oïdes els altres textos. Aquest mètode en alemany s’anomena “Wirbelgruppen”, “grups de remolins”.

Un altre dels exercicis que vam fer, aquest cop pensat per ajudar a desenvolupar l’expressió escrita, va consistir a escriure un poema col·lectiu. El mètode s’anomena “Knickgedichte”, “poemes doblegats” i funciona de la següent manera: a partir d’un possible títol inicial del poema cada participant del grup escriu una frase en un foli i el va doblegant a fi que el següent alumne no pugui veure el que els altres han escrit. Un cop tots els membres del grup han escrit la seva frase, s’ha acabat el poema i es llegeix en veu alta per a tothom. Aquest va resultar ser el nostre poema:

PLAERS
Llegir quan fa tempesta
Mirar hores senceres en els ulls del meu home
Ioga
Viatjar a l’estranger
Fer excursions per la serra
Estirar-se al costat de la mar i contemplar les onades

Aquest poema en pren com a model un de Bertolt Brecht:

VERGNÜGUNGEN
Der erste Blick aus dem Fenster am Morgen
Das wiedergefundene alte Buch
Begeisterte Gesichter
Schnee, der Wechsel der Jahreszeiten
Die Zeitung
Der Hund
Die Dialektik
Duschen, Schwimmen
Alte Musik
Bequeme Schuhe
Begreifen
Neue Musik
Schreiben, Pflanzen
Reisen
Singen
Freundlich sein.

L’activitat proposada per fer participar els alumnes en el procés d’avaluació va consistir en el següent. La professora havia estès un gran nombre de postals sobre una taula. Els alumnes n’havien d’escollir una i comentar què tenia a veure el motiu de la postal amb el tema del curs, és a dir, l’aprenentatge autònom.

"Avui vespre, Lola Blau" de Georg Kreisler

A més de les vuitanta hores en què va consistir el curs de literatura alemanya a Berlín, el Goethe Institut havia programat tot un seguit d’activitats culturals paral·leles que van tenir lloc als fosquets. Llevat de tres dels quinze dies i del dissabte 18 d’agost que vam tenir lliure tota la jornada, gairebé cada vespre vam assistir a alguna, diguem-ne, manifestació cultural: una vetllada de lectures literàries, una obra de teatre, una pel•lícula al cinema o la magnífica excursió del dimenge dia 19 a Buckow. El dijous dia 16 d’agost, per exemple, vam anar al teatre, a un teatre jueu, al Jüdisches Theater Bimah. Bimah vol dir escenari en hebreu. En aquest teatre s’escenifiquen majoritàriament peces d’autors jueus i nosaltres vam assistir a un musical anomenat Lola Blau, de Georg Kreisler.

Al matí i a l’aula el professor Gerold Ducke ens va introduir en la figura d’aquest escriptor, compositor i cabaretista nascut a Viena el 1922 i que, per tant, avui en dia compta amb vuitanta-cinc anys. 

Als setze es va haver d’exiliar amb la família i ho van fer als EEUU, a Hollywood, com molts altres ciutadans dels països germànics durant el III Reich. De tot d’una hi va treballar de professor de música, cant i piano, va fer arranjaments per a pel•lícules i va dirigir òperes i revistes musicals. 

Al 1942 va ser enviat per l’Exèrcit americà a Europa com a traductor i intèrpret, tot i que finalment es va dedicar sobretot a compondre musicals a fi d’entretenir les tropes americanes “de salvació”. En acabar la guerra va tornar a Hollywood i al cap d’un any de viure-hi es va voler instal•lar a Nova York amb la intenció de fer cabaret, d’escriure el text –en anglès, naturalment- i la música de les pròpies cançons. 

El seu estil era irònic, tragicòmic, d’humor negre i va tenir èxit, però solament en cercles reduïts. Per a la ràdio, la televisió i la indústria dels discs de vinil els seus textos eren excessivament macabres. Després de dedicar-se a cantar cançons més o menys picants tot acompanyant-se ell mateix al piano en un local nocturn de Nova York durant quatre anys, se’n va fartar i va decidir tornar a Europa. Un cop instal•lat a Viena va començar de nou amb les seves cançons d'aguda ironia, aquesta vegada en alemany, i tot d’una va tenir èxit: va poder treballar a la ràdio, a la televisió i va escriure comèdies musicals i peces de teatre. Heute Abend Lola Blau, el musical al qual vam assistir, és de 1971.

El Teatre Jueu Bimah és a Neuköln, un barri berlinès amb un alt percentatge de població musulmana, curiosament, turca. És un teatre de petites dimensions, fins i tot una mica decadent. La veritat és que mentre esperàvem al vestíbul se m'anaven esvaint les esperances que l’obra m’agradés. A més, tot i que en principi no em crec portador de gaires prejudicis al respecte i, de fet, fa temps que som conscient que bona part de la literatura alemanya que més m’agrada va ser escrita per jueus -Stefan Zweig, Elias Canetti, Lion Feuchtwanger...-, a més –deia- el fet que el teatre fos jueu em feia pensar en termes de rància connotació religiosa i marcadament tradicional. M’hagués passat el mateix si els adjectius aplicats al teatre haguessin estat catòlic, protestant o musulmà. 

I tanmateix en el fons tota aquesta cavil•lació sí que d’alguna manera devia denotar alguns prejudicis per part meva, perquè va resultar ser un musical fresc, irònic i satíric, tot i ser ambientat als anys trenta: Lola Blau és una jove artista jueva vienesa amb unes ganes boges de triomfar en el món de l’espectacle que, molt a desgrat de la seva càndida innocència -tot això a l'estil de la Sally Bowles de Goodbye to Berlin (1939)-, es veu obligada a abandonar els seus plans d’èxit i emigrar als EEUU, en aquest sentit, i en part, un alter ego del seu creador.

La cantant protagonista damunt l’escenari va resultar ser una madona germànica, amb una veu espectacular, grassona, gràcil i amb un poder interpretatiu i gestual elegantíssims, amb moviments estudiadíssims amb els escassos objectes: un parell de capells, una maleta de viatge, un boà... En resum, un espectacle per a lluïment d’una cantant cabaretista i d’un piano, filigranat i coent, no gens sentimental i moltíssim fi. En vam sortir tots encantats i també animats per la copa de vi negre israelià que ens havíem pres durant el descans.

En vam estar parlant durant dies, de l’espectacle. La professora egípcia que també participava com a alumna en el curs, musulmana, que cada dia apareixia a classe amb un mocador diferent i policrom pel cap, i que com l’artista també era un pèl grassona i jovial, deia que aquella nit hi havia somniat, amb el musical i la cabaretista. 

Jo mateix no podia deixar de pensar en La Clota, mentre veia l’obra, el grup menorquí de teatre que aquesta temporada ha aglutinat en escena cançons compostes, entre d’altres, per Kurt Weill, algunes extretes d’obres de Bertolt Brecht, i ja m’imaginava la cantant d’Estima’m una mica (encara que sigui mentida), Queralt Albinyana, protagonitzant el seu nou musical tot interpretant el paper de "die Lola". 

Tot i que la posada en escena del Bimah s’havia resolt de forma més tost austera, l’espectacle pot incorporar el cos d’altres personatges, o d’un mateix actor amb diferents rols, que allà solament feien presència en veu en off. En fi... tot això se m’acudia en una butaca de platea i també em bressolava el sentiment satisfet que tot plegat havia estat un gran encert d’organització: molt ben triada, la peça. 

I encara el penúltim dia de classe, el dijous dia 23, una setmana després, que havíem de dur a terme una activitat d’aula sobre qualsevol tema que haguéssim tractat durant el curs, vaig proposar formar un grup de treball amb l’objectiu de realitzar una activitat didàctica sobre una cançó de Kreisler (“Was für ein Ticker ist ein Politiker?”), una cançó sarcàstica que ironitza sobre la figura dels polítics i la seva classe.

Literatura alemanya i cinema online

Reise mit Brecht

El dimecres dia 22 d’agost ens vam dedicar a explorar i conèixer alguns recursos online sobre literatura alemanya i cinema, és a dir vam fer un ral·li a través dels materials de la xarxa, començant pels del Goethe Institut, l'Institut Alemany: un portal de llibres per a nens i joves (Kinder- und Jugendbuchportal), que inclou una llista de temes, un dels quals és Berlín; un projecte literari online que a partir d’un mapa d’Alemanya es relaciona una ciutat amb un nombre determinat d’autors que hi van néixer i/o hi van viure (Deutschland erlesen); un altre projecte sobre la multiculturalitat de Berlín i el barri de Kreuzberg, en format PDF (“Buntes Berlin”); una secció d’obres literàries recomanades (Bücher, über die man spricht); un quiz online sobre Bertolt Brecht fet pel Goethe Institut d’Hongria (Reise mit Brecht); un conjunt –una motxilla (“ein Rucksack”)- de quaderns d’explotació didàctica sobre pel·lícules alemanyes, també en format PDF i realitzat pel GI de Milà (Arbeitshefte zum virtuellen Film-Rücksack), i, finalment, una projecte sobre proves de lectura a partir de textos literaris alemanys d’autors contemporanis fet pel GI de Barcelona (Deutsche Gegenwartsliteratur interaktiv). 

Així mateix se’ns va proporcionar tot un seguit d’enllaços a altres webs on poder trobar textos literaris alemanys (Projekt Gutenberg, Lyrikline, Litrix, Vorleser). Per acabar vam visitar una pàgina sobre cinema, on també hi ha multitud d’enllaços i materials pensats per poder treballar pel·lícules actuals a l’aula (Kinofenster). Bona part d’aquests materials i d'aquestes activitats ja s’han inclòs a la programació de llengua alemanya d’aquest curs 2007-08 de l’EOI de Maó. D’altra banda, prenent aquest mateix model de ral·li sobre recursos i materials online per a l’aprenentatge de l’alemany com a llengua estrangera, durant el curs també se’ns van proporcionar d’altres referents a altres temàtiques: art, cultura alemanya, llibres de text, etc., etc.

Goethe, Prop de l'amat

Gaspar David Friedrich

El Divendres dia 17 d’agost li va tocar el torn a la poesia i al tractament didàctic que se’n pot fer a les classes de llengua estrangera. La primera activitat que vam fer va ser escriure un poema a partir d’un nombre determinat de paraules (du, ich, Meer, Mond, Sonne, Quelle, Weg, hören, sehen, leuchten, rauschen, nah, fern, still). El procés de creació individual en el meu cas es va resoldre en el següent text:

Sonne schweigt
Nah auf fernen Wegen, du
Fern von nahen Quellen, ich
Schweigen hört Sterne rauschenMond sieht stille das Meer leuchten

Aquesta en seria potser la traducció catalana:

El sol calla
Prop en camins llunyans, tu
Lluny de fonts pròximes, jo
El silenci sent els estels que remoregen
La lluna mira serena la mar que brilla

Aquestes paraules havien estat extretes d’un poema de Goethe: “Nähe des Geliebten” (1795), la traducció catalana del qual, publicada als Clàssics Universals de Proa, és de la mà lliure de Jeroni Zanné.

Nähe des Geliebten

Ich denke dein, wenn mir der Sonne Schimmer
vom Meere strahlt;
Ich denke dein, wenn sich des Mondes Flimmer
In Quellen malt.
Ich sehe dich, wenn auf dem fernen Wege
Der Staub sich hebt;
In tiefer Nacht, wenn auf dem schmalen Stege
Der Wandrer bebt.

Ich höre dich, wenn dort mit dumpfem Rauschen
Die Welle steigt.
Im stillen Haine geh' ich oft zu lauschen,
Wenn alles schweigt.

Ich bin bei dir; du seist auch noch so ferne,
Du bist mir nah!
Die Sonne sinkt, bald leuchten mir die Sterne.
O, wärst du da!

Prop de l’amat

Jo penso en tu quan en la mar fulgura

La llum del sol;
jo penso en tu quan en la font detura
la lluna el vol.

Jo et veig quan s’alça per la ignota via
la pols, i quan
trèmol avança, sense companyia,
el vianant.

Oesc ta veu quan munten les onades
amb ronc brogit.
En el pradell jo trob tes lleus petjades
quan ve la nit.

Amb tu jo só, malgrat la trista absència,
per sempre més. El sol és post, dels astres ve l’ardència.
S’hi t’hi veiés!

Vam comparar aquest poema de Goethe amb un altre d’una autora moderna, Mascha Kaléko, sobre el mateix tema: l’absència i la presència de l’estimat. Després d’això vam fer una altra activitat que va consistir en dividir-nos en grups. Cada grup va haver de llegir i interpretar un poema. Després es va fer una segona ronda de grups, un grup d’experts en cadascun dels poemes, és a dir un grup format per sengles membres procedents dels grups anteriors que havien treballat a fons el poema. Cada expert havia de presentar el poema a la resta del grup i després s’havien de comparar tots. Es tractava de poemes d’amor. Al meu grup i a mi ens va tocar un poema de Bertolt Brecht: "Erinnerung an die Marie A". (Gedichte)

Brecht a Menorca: "L'Òpera de Tres Rals"

Article publicat al Diari Menorca (4.09.1998)

Durant aquest 1998 se celebra el centenari del naixement del dramaturg i poeta alemany Bertolt Brecht, recordat a Menorca gràcies sobretot a l’estrena que el 1994 les companyies Grup Groc i La Clota van fer de L’Òpera dels Tres Rals. Brecht va escriure aquesta obra a Berlín el 1928, és a dir a l'Alemanya de la República de Weimar, cinc anys abans de l’arribada al poder dels nacionalsocialistes i del seu consegüent exili, als països nòrdics primer i als Estats Units després. L’escenificació a casa nostra d’aquesta peça emblemàtica no hauria de ser entesa com un fet aïllat o merament casual, ja que en el fons ha representat la incorporació al món teatral menorquí d’una molt innovadora concepció escènica, una concepció del teatre que el mateix Brecht va encunyar amb el nom de Teatre Èpic.

El títol d’aquest escrit ha estat gairebé manllevat del nom d’un article que l’historiador de teatre Xavier Fàbregas va publicar a Serra d’Or: Brecht i el teatre èpic a Catalunya, en el qual ressenyava la tradició brechtiana al Principat, on el mes de juny de 1963 precisament aquesta obra, L’Òpera dels Tres Rals, va representar també el tret de sortida de l’escenificació d’obres de Brecht i d’altres autors, alemanys i catalans, que van emprar la seva mateixa tècnica teatral.

El protagonista de l’obra, Mackie Messer -Mac the Knife en anglès- és força conegut, degut en gran mesura a la famosa cançó musicada, com totes les de L’Òpera, per Kurt Weil, fins al punt que tot sovint se sap qui és el personatge del lladre sense potser conèixer l’obra d’on va sorgir ni l’autor que li va donar cos. Aquest criminal heroi, al qual tot Londres atribuïa la gamma complerta dels actes delictius, inclòs el de gran proxeneta, no estava fitxat sorprenentment per la Policia, ja que el seu cap superior, Brown, era –ves per on!- el seu millor amic d’ençà que havien servit junts l’Exèrcit. Les circumstàncies havien fet que tots dos tinguessin èxit, per bé que en camps diametralment oposats. En comptar amb la connivència del seu amic policia, Mackie Navalla exercia els seus delictes amb impunitat, però això es va acabar quan va gosar casar-se d’amagat amb la filla de Jonathan Jeremiah Peachum, la innocent Poly, després d’haver-la seduït. 

Aquest Peachum era un empresari propietari d’un negoci força escabrós, ja que qualsevol que volgués fer de captaire a la ciutat de Londres sense ser apallissat en l’intent li n’havia de pagar la llicència, que només ell concedia després que l’aspirant a indigent fos instruït en les difícils arts de provocar compassió, feina àrdua perquè la gent benestant estava cada vegada més immunitzada davant les usuals representacions de la misèria, ja assimilades, i no es deixava impressionar per res que li fes amollar un ral.  

A fi de fer justícia per haver-se atrevit a arravatar-li la filla, l’empersari vol fer penjar el criminal. Quan Peachum s’assabenta, però, que Mackie Ganivet és íntim del cap superior de policia, se les enginya per coaccionar l’Autoritat, tot fent ús del suborn. Aprofitant que durant aquells dies se celebren les festes de la coronació de la reina d’Anglaterra, Peachum amenaça el policia de fer que tots els indesitjables de la ciutat es manifestin en corrua renouera. Davant la pèssima imatge que representaria tal macabra alteració de l’ordre públic, i en uns dies tan assenyalats, el cap de policia Brown es veu obligat a cedir i fer portar el seu amic usurpador al patíbul. Finalment, però, Mackie Ganivet es veu afavorit per un apoteòsic indult, mostra de gràcia de la reina el dia de la seva coronació.

Aquell juny de 1963 a Barcelona L’Òpera dels Tres Rals va adquirir un valor simbòlic afegit quan, a punt de ser estrenada després d’haver superat tots els permisos, mitja hora abans de la representació va ser sobtadament prohibida per Manuel Fraga Iribarne, aleshores ministre d’Informació i Turisme. I el cas és que el general Franco es trobava en aquells moments a la ciutat. L’explicació que en va donar l’actual president de la Xunta es va resumir en dues paraules: “por respeto”. L’obra va poder ser finalment estrenada al Palau de la Música el 12 de novembre.

L’Òpera dels Tres Rals enceta tant al Principat com a la nostra illa un tipus de teatre que intenta fer sortir a la llum el funcionament corrupte de la nostra societat, destapar aquelles situacions d’injustícia que l’ús i el fet de no haver estat qüestionades han fet esdevenir quotidianes, normals, inqüestionables i fins i tot evidents; fins al punt que un pot arribar a creure que són així per sentit comú. Massa sovint allò que arriba a legitimar l’estat de les coses, i doncs també de les injustes, la seva raó de ser, és precisament el fet d’haver-se perpetuat, d’haver-se convertit en tradició. Haureu sentit a dir: “això ha de ser així perquè sempre ho ha estat”. Amb el teatre èpic Brecht desemmascara l’engranatge viciat dels lligams econòmics, dels mecanismes socials i, de retruc, de les relacions humanes del món en què vivim i és per això que les seves obres esdevenen font de coneixement, procés de conscienciació i presa de posició davant de les múltiples injustícies assimilades ja en els gens de la nostra cultura.

A L’Òpera dels Tres Rals Brecht es planteja una problemàtica social en l’espai i en el temps que és traslladable a altres realitats enfora d’aquell marc temporal i espaial, de tal manera que l’espectador, un cop distanciat de la seva immediatesa quotidiana, hi pot reconèixer el seu present: la impunitat amb què actuen els criminals, la complicitat institucional amb el crim, l’ús de la coerció, del suborn, de l’engany, de l’extorsió, l’apropiació privada d’allò que és públic, el poder fàctic de les classes avantatjades, el fet d’aprofitar-se econòmicament de les necessitats, de les misèries del proïsme, la hiperinsensibilitat de la nostra societat davant les injustícies (la pobresa, la guerra, l’assassinat, la tortura ...), la hipocresia, les aparences, els tractes de favor ... Que cadascú hi posi els exemples que li siguin més propers. Una de les virtuts d’aquest gran autor, del qual enguany es compleixen els cent anys del naixement, és, en darrer terme, haver sabut conjuminar aquest aprenentatge de vida en què es converteix el seu teatre amb grans dosis d’amenitat.

* * *

Mina, "Mack the knife" Live 1974

Hildegard Knef, "Seeräuber Jenny"

Slut, "Mackie Messer"

Slut, "Seeräuber Jenny"