Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mengs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mengs. Mostrar tots els missatges

dimarts, 16 d’abril del 2013

Jean-François Cardinal de Bernis


Pendant les derniers moins j’ai fait la lecture en français de deux livres, bon on peut dire de deux et demi, parce que j’en avais commencé à lire un troisième et après j’ai arrêté.  Après avoir lu plus cent trente pages, j’ai reçu à chez moi un autre livre qui m’intéressais plus : il s’agit d’une biographie du Cardinal de Bernis, écrite par Jean-Paul Desprats, une œuvre de plus de set cents pages.

Jean-François de Bernis fut un grand ami de la maitresse de Louis XVI, la Marquise de Pompadour, au XVIII Siècle.    Bernis fut nommé ministre d’Etat et toute suite ministre des Affaires Etrangers peu après avoir vaincu dans la Bataille de Minorque en 1756, dont le maréchal de Richelieu en commanda l’escadre maritime française contra les forces anglaises établies sur l’île depuis le début du siècle. 

Presque vint ans après la Bataille de Minorque Bernis, devenu déjà cardinal,  devint au tour l’ambassadeur français à Rome.  L’ambassade était située dans le rue du Corso, au Palazzo de Carolis, où il habitait aussi avec beaucoup de représentation.  Ce palais n’était pas loin d’un autre : Palazzo Mancini, c'est-à-dire de l’Académie de France à Rom.  Le dessinateur et peintre minorquin Pasqual Calbó, qui cette année-là –1774- commença ses études a l’Académie, en était un élève pendant huit ans, jusqu’à 1778 où il partit à Viena.  Mais cette dernière information n’avait pas été écrite dans la biographie de Desprats.

dilluns, 30 de novembre del 2009

Anem de viatge, 2010




Finalment he decidit no sortir avui vespre, quedar-me a casa que ha dit que passaria un amic... Mentrestant tinc una estona per viatjar. Me’n recordo que hi va haver una època de la meva vida, una temporada de bon temps per anar amb bicicleta, que sortia de casa i enfilava el camí des Migjorn, que com el seu nom indica és el poble del sud de Menorca. A Migjorn agafava el camí de terra del cementeri que arriba fins a la platja de Binigaus travessant tot el barranc. Deixava Sa Cova des Coloms a l’esquerra i passava per davant les cases de Binigaus Nou. Aleshores pensava en un escrit meu on a aquest paisatge menorquí de paret seca, ullastres, alzines, pins i el mar s’hi contraposés un paisatge urbà i frenètic, o un bulevard com el d’Unter den Linden al cor de Berlín, per exemple. Pensava en una combinació de natura i ciutat.

Enguany, l’any que ve... serà un any de viatges, i el futur sembla que també n’està ple. Deu ser una influència dels astres, aquesta projecció meva cap a altres llocs, qui sap si de Sagitari que tensa l’arc i amolla la fletxa cap a altres indrets fora de l’illa. Potser és el poder centrípet de l’illa a l’hivern, o el de la meva ànima a l’hivern. En resum: al meu viatge a Roma per cap d’any se n’hi han afegit tres més: dos viatges a Berlín, al febrer i al març, i un viatge a Nova York per Setmana Santa. Del darrer viatge que vaig fer, el de Bratislava, va sortir un projecte educatiu per a l’escola de Secundària on faig feina que es titula: “Let’s travel! Tourism: another way of learning”. Som els socis coordinadors d’una associació que de moment compta amb escoles de cinc països diferents; a part del nostre: Romania, Alemanya, Polònia i Portugal. Xipre, Finlàndia, Itàlia, Bulgària i el Regne Unit també s’hi han mostrat interessats. En fi, i ara sembla que algú pretén que fem una trobada per acabar d’enllestir el projecte, que seria aquí a Menorca o a Transilvània pel gener... Esteu visitant un bloc que es diu Gran Tour... He penjat aquí algunes fotos del viatge que vaig fer a Roma... quan? El gener del 2004 amb en Tòfol, per recordar-me’n i tornar a alguns mateixos llocs... La foto de l’entrada és de Víctor Carnuccio, a casa de qui m’allotjaré a Nova York.

* Finalment no vaig viatjar a Nova York, com tenia pensat.  És per això que he llevat la foto del fotógraf.  Si a qualcú li interessa aquí en teniu l'enllaç: Victor Carnuccio. De les fotos de Roma, només n'he conservat una: l'Al.legoria de la Història de Mengs a la Cambra dels Papirs del Vaticà.  En canvi sí que vaig visitar Alemanya, París, Portugal, Itàlia, Turquia i Polònia arrel del projecte escolar.

dissabte, 13 de desembre del 2008

Martí Domínguez, Les confidéncies del comte de Buffon





Fa dies que la tinc aquí damunt de la taula per dedicar-li una entrada: la novel·la de Martí Domínguez, “Les confidències del comte de Buffon”. No coneixia el naturalista francès, influenciat per Newton i precursor de les teories darwinianes, Georges-Louis Leclerc, 1707 – 1788.

Del mateix autor havia llegit a Palma “El secret de Goethe”, novel·la de tall també biogràfic ja que es basa en l’”Italienische Reise”, el diari de viatge de l’escriptor alemany a Itàlia. Vaig trobar més interessant aquesta obra per la següent raó: en aquells moments no només m’era més proper el “Viatge a Itàlia” de Goethe per la proximitat espaial i cronològica que s’establia amb la vida del pintor menorquí Pasqual Calbo, sinó per la presència com a personatges d’altres pintors: Tischbein o Angelika Kauffman. Domínguez a més narrava l’episodi de l’engany a què Mengs va sotmetre Winckelmann quan li va fer creure que la pintura de “Júpiter i Ganimedes” que li va regalar havia estat trobada a les excavacions de Pompeia quan en realitat era una creació seva. Mengs ho feia amb la pretensió d’aconseguir a través de l’arqueòleg i historiador de l’art nous mecenes i nous encàrrecs, com així va ser. El pintor de Bohèmia jugava amb complicitat amb els gustos homoeròtics de Winckelmann: sabia perfectament que la il·lustració del jove Ganimedes atansant la copa de vi a Júpiter i donant-li un bes li havia d’agradar per força.
 
La importància de la figura del comte de Buffon en relació al món de les ciències naturals deu ser inqüestionable i extraordinària, però així com se’ns representa la seva vida al llibre manca totalment d’interès novel·lesc. A part potser de la freqüentació dels salons parisencs com el de la Madame Geoffrin, que d’altra banda Leclerc considerava avorridíssims i soporífers, o bé a part de pertànyer al món dels il·lustrats dels seu temps i pel fet per tant d’haver tingut la sort de conèixer-los -amb el mal lletat Voltaire al capdavant-, la seva vida sembla d’un conservadorisme mediocre difícil de convertir-se no ja en heroica sinó ni tan sols modèlica per la seva extraordinarietat: va anar als jesuïtes, va estudiar Dret, va ser anomenat intendent del Jardí del Rei, es va retirar a Montbard a fi de dedicar-se a l’estudi de les ciències naturals, es va casar, va tenir un fill, Buffonet, va enviduar, va esdevenir membre de l’Acadèmia de les Ciències i de l’Acadèmia Francesa, etc., etc.  

Una persona completament integrada al seu món, encarnació potser dels valors burgesos del seu temps, coneixedor de la veritat, de la veritat natural de l’home, però –i torno a repetir, així com se’ns planteja sense intenció al llibre- mal defensor d’aquesta veritat, una persona que es veu ella mateixa obligada a retractar-se dels seus descobriments davant la Sorbona per por de perdre el cap a la guillotina.

* * *
Literatura i segle XVIII
Brisville, Jean Claude; La cena
Domínguez, Martí; Les confidències del comte de Buffon
Domínguez, Martí; El secret de Goethe
Feuchtwanger, Lion; Goya
Luján, Néstor; El fantasma del Trianon
Márai, Sándor; L’amant de Bolzano
Marí, Antoni; Camí de Vincennes
Robiland, Andrea; Un amor veneciano
Sacher Masoch, Leopold; Kaunitz, Der Roman eines österreichischen Staatsmannes
Schitzler, Arthur; Casanovas Heimfahrt
Villalonga, Lorenç; Bearn
Xirinacs, Olga; La tarda a Venècia
Zweig, Stefan; Marie Antoinette

divendres, 3 d’agost del 2007

Fotos de Roma '04

Museu del Capitoli
 
Avui dematí, tot desant coses, he trobat el CD de les fotos de Roma -gener de 2004- i m’ha fet molta il·lusió. Feia temps que el cercava, em pensava que l’havia perdut entre viatge i trasllat i havia tornat a demanar les fotos a en Tòfol, amb qui vaig fer el viatge, i ell encara no me les havia enviat. Ara podré aprofitar per publicar-ne unes quantes al bloc. Potser fins i tot n’empraré alguna de meva per donar-li cara i cos, potser la de la Vil·la Albani, la del Coliseu, la del Fòrum, la del moix romà o la que estic darrera l’espectacular gàlata moribund del Museu del Capitoli. Però sobretot feia temps que les cercava per il·lustrar algunes entrades de la Suite Calbó que fan referència a Roma, concretament la foto del plafó del la Cambra dels Papirs del Palau del Vaticà, és a dir l’Al·legoria de la Història de Mengs, de la qual el pintor menorquí en va fer una còpia en un llenç que després va enviar al Príncep Kaunitz, el Canceller d’Estat de l’Imperi Austríac, i la de Júpiter i Ganimedes del Palau Barberini, també del mateix pintor saxó, el qual va regalar la pintura a l’historiador de l’Art Wickelmann. Vam descobrir aquest darrer quadre, juntament amb molts d’altres de la pintora Angelika Kaufmann, per pura casualitat. Va ser tota una sorpresa! En fi, tota una troballa, també, aquest CD, avui.

dimecres, 13 de desembre del 2006

Camera dei Papiri


Mengs, Al·legoria de la Història
Palau del Vaticà

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol
1775 – 1776

El Príncep coneixia a la perfecció quina havia estat l’evolució de Mengs i sabia que de petit el seu pare l’havia fet tancar de sol a sol al palau del Vaticà, amb una botella d’aigua i un pa davall el braç, perquè hi copiés els frescos del seu homònim, el pintor renaixentista Rafael. Ismael Mengs havia fet batiar el seu fill Anton Rafael: Antonio era el nom de pila de Correggio i Raffaello el de l’artista d’Urbino. Una vegada consagrat ell mateix com a artista, el 1772 Mengs va pintar una Al·legoria de la Història al palau del Vaticà. De fet, el primer treball que havia encarregat Kaunitz a Calbó va ser la còpia d’aquesta obra, però l’agost de 1774 encara era coberta, a la Cambra dels Papirs hi havia artistes que feinejaven i s’acabaven de fer les obres de pavimentació. Calbó finalment hi va començar a treballar l’octubre de l’any següent. La reproducció, feta en cinc peces, i el disseny de l’arquitectura de la cambra, que l’estudiant va fer per iniciativa pròpia, arribaven a Viena l’abril de 1776. Traduït de l’italià, referint-se a l’Al·legoria de la Història, Kaunitz va escriure el següent a Brunati: “si en aquestes produccions Mengs ha sabut imitar així de bé la labor de Rafael que regna al Vaticà, és digne de lloança l’estudi i el mèrit del copista en haver sabut treure i esprémer així de bé l’esperit i la manera de Mengs i Vostra Senyoria Il·lustríssima podrà assabentar-lo de la meva particular satisfacció”.
* * *
La Suite Calbó continua a l'Església de Sant Eusebi

dilluns, 27 de novembre del 2006

Mengs, "Júpiter i Ganimedes"




Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

Winckelmann, autor de les Reflexions sobre la imitació de les obres d’art gregues en la pintura i l’escultura i de la Història de l’Art de l’Antiguitat, s’havia convertit amb aquestes dues obres en el pare de la Història de l’Art i l’Arqueologia modernes. Deu anys abans del seu assassinat, Winckelmann havia fet el primer dels seus quatre viatges per treballar en les excavacions de Pompeia i Herculà. Aleshores era rei de Nàpols Carles IV, el futur monarca espanyol a la cort madrilenya del qual seria pintor Anton Rafael Mengs. De fet, Mengs va ser el deixeble predilecte de Winckelmann, després de guanyar-se el seu favor per art de mistificació. Aprofitant l’entusiasme generat per les noves troballes d’art antic i juntament amb el jove pintor i restaurador Casanova, germà del famós aventurer, Mengs va tenir la perversa idea de pintar un fresc tot emulant els de les cases de les ciutats recentment excavades i fer-lo passar per autèntic. Goethe narra aquest fet en el seu diari del viatge a Itàlia. En descriure la falsa pintura diu que “hi ha representat Ganimedes, que allarga a Júpiter una copa de vi i en rep a canvi un bes” i afirma “amb seguretat no haver vist (...) res de millor que la figura de Ganimedes”. Mengs va fer aparèixer el fresc com si fos original a Roma. Winckelmann, que llavors era bibliotecari, secretari privat i home de companyia del cardenal Albani, s’hi va entusiasmar i va decidir protegir l’artífex de la pretesa troballa arqueològica. Mengs va començar a esdevenir així el referent ineludible del Neoclassicisme en pintura i l’artista més cobejat i cotitzat per les corts àuliques d’arreu d’Europa.

-

La Suite Calbó continua amb l'ambaixada útil
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...