El meu Guantánamo particular

Montevideo, Ricardo Saporta

Era l’agost, a principis. Jo venia de la mar, del sud, del Caló Fondo, de fer un bany. Ja era fosc. Enlloc de la bicicleta aquell dia havia agafat la moto i anava una mica abrigat perquè al vespre i amb la moto finalment refrescava, duia un jersei prim de seda negra. Feia un parell de dies havien estat les festes de Sant Cristòfol de Ses Corregudes d’Es Migjorn. Devia ser dia 4 o dia 5 d’agost, però tan se val quin d’aquells dos vespres fos...

Contràriament a com solia fer normalment, aquell dia vaig decidir tornar a Maó pel camí de Sant Lluís en lloc de pel d’Es Castell. Quan vaig arribar a la ronda de circumval·lació de la ciutat, a la cruïlla de la benzinera, que queda a l’esquerra, tot returant-me amb la moto per fer l’stop, vaig girar el cap a la dreta empès per no sé ben bé quina sensació, quina atracció, i vaig entreveure una figura a contrallum de la il·luminació de la via, gairebé just al costat de la caseta blava modernista que han posat a la venda, al costat de Sa Sínia... Devien ser entre les vuit i les nou del vespre.

La primera imatge que tinc seva és el perfil, el contorn de l’ombra del seu cos. Ell també va girar el cap de resultes del meu moviment espontani envers seu. Vaig seguir endavant conduint cap a l’stop. Em vaig returar i vaig tornar a girar-me i vaig veure com creuava el carrer i també es tornava a girar cap a mi. Vaig decidir fer la volta a la rotonda de la cruïlla i tornar a reprendre l'inici del camí de Sant Lluís fins a ell. Em vaig aturar i el vaig saludar. Em va dir que venia del gimnàs, que havia fumat i que anava tot col·locat. Vaig aprofitar per demanar-li que em convidés. Hi va estar d’acord.

Ell s’havia aturat a la vorera, davant de la porta d’una casa inhabitada d’una planta, amb un balcó a cada banda de la façana, una casa polida i amb cert encant. Jo seia a la moto, amb el casc posat i sense saber ben bé com continuar... Li vaig proposar de pujar-hi, però va refusar perquè només en duia un, de casc. De tot d’una no vaig veure que pogués deixar la moto aparcada a cap banda del carrer... Mentre tot això em voltava pel cap a fi de trobar-hi una sortida satisfactòria, ell em va dir que era millor que ens trobéssim l’endemà... En aquell moment vaig témer que la cosa no es fongués. Vaig decidir mostrar la meva ansietat, fer palès el meu desig. Vaig allargar la mà i vaig intentar abastar-li els davants que s’intuïen davall dels pantalons curts d’esport, així sense més, amb actitud jocosa i mascle. Em va deixar el seu telèfon.

Li vaig enviar un missatge l’endemà dematí. Va tardar algunes hores a contestar, devien ser les set del capvespre quan ho va fer. Em va escriure que havia entrat al gimnàs i que després si volia ens podíem veure. Aquells dies jo feinejava per dalt del terrat, pintant les persianes verdes de la galeria, anava gairebé en pèl i volia aprofitar encara una mica més la llum d’aquell dia d’estiu. Volia veure’l, però no volia deixar el que estava fent i no tenia temps de dutxar-me, vestir-me i quedar en algun lloc i tampoc no se m’acudia on... Vaig enviar-li un altre missatge per escrit i vaig deixar-li’n un altre al contestador que vingués directament a casa meva.

En acabar del gimnàs em va telefonar i li vaig indicar la direcció. Així va començar aquesta història que ara m’ocupa i que es a punt d’acabar, si més no així com ha estat fins ara. Vaig veure millor la cara d’aquella ombra que havia aparegut el dia anterior, corresponia a la silueta d’un toro de cinquanta anys que a partir de llavors va començar a brandir les banyes tot relatant-me el que li passava en aquells moments a Menorca, el seu Guantanamo particular, la feina que l’havia portat fins a l’illa, i a poc a poc part de la seva vida. Va començar amb converses, cerveses i fumades i hi va continuar. El tema se centrava –s’hi centra encara gairebé sempre- en ell, les seves circumstàncies i els seus plans de futur... cinquanta anys però talment un adolescent obcecat pel plantejament d’un canvi per començar, tornar a començar i continuar vivint, potser ara amb independència des de feia temps.

Vam seure al pati, que ell ja va conèixer amb la vela i els balancins, vam pujar a la terrassa i es va estirar damunt d’una de les dues hamaques. Es va llevar la camisa tot deixant al descobert braços musculats i pit pelut de vellut, per prendre la fresca i la lluna. Allà mateix vaig acaronar-lo i vaig acabar de despullar-lo i despullats vam davallar a l’habitació una estona més tard. El sexe va continuar al llit i en acabar aquella primera nit, mentre era allà dret netejant-se amb la tovallola i amb el reflex de la lluna plena que entrava per la finestra i li il·luminava cara i cos, va conjurar que li havia agradat el sexe, que em trobava simpàtic i agradable i que també li agradava moltíssim casa meva. Va conjurar sexe, amistat i domus sense alternança d’ordre, certament part del que ara sóc.

Patrick Süskind, El Perfum

El llibre de les últimes setmanes: Das Parfum, de Patrick Süskind. Qui sap quants anys farà, potser vint, que vaig llegir-lo per primera vegada en català. Hi ha alguns motius perquè hagi llegit el llibre ara, anys després. Entre d’altres, primer de tot el perfum, després la llengua –volia llegir-lo en original- i, finalment, el context històric: el segle XVIII. La novel·la és un recorregut pel món de l’olfacte, de les olors i de les essències, amb un protagonista, Jean-Baptiste Grenouille, convertit en un altre personatge de la galeria dels més grans assassins de tots els temps literaris. En l’època més ben perfumada de l’edat moderna, Grenouille s’enginya un mètode a còpia de greix animal i altres procediments per transformar en perfum l’odor de les seves víctimes verges, a fi de materialitzar l’essència de la virginitat, que un cop inspirada, inhalada, reverbera en sentiments sensuals d’amor.

Els altres dos protagonistes d’aquesta darrera setmana han estat Dràcula i Frankestein: Bood for Dracula i Flesh for Frankestein, dirigides totes dues per Paul Morrisey i coprotagonitzades per Joe Dallesandro. Frankestein vol crear l’home i la dona perfectes amb parts dels cossos de les seves víctimes, talment com Grenouille ha hagut de sacrificar vint-i-cinc verges per elaborar el seu perfum. D’altra banda també, a la versió de Morrissey al vampir només li val xuclar la sang de les verges per revitalitzar la seva vida eterna d’ultratomba a còpia de transfusions. En totes tres pel·lícules es tracta l’assassinat com a mitjà per aconseguir la possessió de la bellesa, de la sensualitat, de l’èxit i de la vida eterna.

Das Parfum fa reflexionar enormement sobre un dels nostres cinc sentits, sobre un dels òrgans humans de percepció de la realitat: el nas i l’olfacte. Si per una banda la pintura de Munch exposada en la darrera entrada d’aquest bloc traspassa la tela i El crit ens arriba fins a l’oïda, amb l’escriptura de Süskind ocorre un fenomen paral·lel: transpira tot tipus de flaires –d’olors i de pudors- i en confegeix una de sublim, aquella que en odorar-la ens desperta el deler de la voluptuositat.

La proximitat del context històric i geogràfic de la novel·la es fa de vegades enorme. Els set anys que Grenouille passa a la muntanya apartat de la humanitat són els anys de la Guerra dels Set Anys, en què les Balears –citades- i Menorca en concret no només es veié involucrada sinó que fou motiu i objectiu de les disputes. També s’hi esmenta el Puig del Canigó, on peregrinen els seguidors de les idees sobre els fluïts vitals d’un esbojarrat ministre il·lustrat.

Ahir capvespre vaig mirar també la versió cinematogràfica de la pel·lícula i passa el que sol passar sempre entre la novel·la original i la filmació. No puc jutjar com deu agradar la pel·lícula a algú que no hagi llegit el llibre, tampoc no n’he llegit les crítiques. Diguem que els 142 minuts que dura em van passar sense avorrir-me, però no recordo per exemple cap moment del llibre en què Grenouille assassini una prostituta a fi d’experimentar entorn de l’elaboració del perfum a partir de l’olor humana. En principi, però -i això augmentava les meves expectatives a l’hora de veure la pel·lícula-, Tom Tykwer és el director d’un altre film que he vist reiterades vegades i que he recomanat tantes altres: Lola rennt, una història que transcorre a Berlín i és protagonitzada per Franka Potente i Moritz Bleibtreu.

D’altra banda, les localitzacions del film també són força familiars. Tykwer va escollir Catalunya –Barcelona, Girona, Figueres, Tortosa...- per rodar la que en el seu moment va ser la pel·lícula més cara del cinema alemany.

* * *

Segle XVIII i literatura

Brisville, Jean Claude; La cena
Domínguez, Martí; Les confidències del comte de Buffon
Domínguez, Martí; El secret de Goethe
Feuchtwanger, Lion; Goya
Luján, Néstor; El fantasma del Trianon
Márai, Sándor; L’amant de Bolzano
Marí, Antoni; Camí de Vincennes
Robiland, Andrea; Un amor veneciano
Sacher Masoch, Leopold; Kaunitz, Der Roman eines österreichischen Staatsmannes
Schitzler, Arthur; Casanovas Heimfahrt
Süskind, Patrick; Das Parfum

Villalonga, Lorenç; Bearn
Xirinacs, Olga; La tarda a Venècia
Zweig, Stefan; Marie Antoinette

Segle XVIII i cinema

Amadeus

Barry Lyndon

Casanova (Fellini)

Dangerous Liaisons

Das Parfum

El vent de l’illa

Farinelli

Goya

Masters and Comanders

Ridicule

The Affair of the Necklace

The Emperor’s New Clothes

The Madness of King George

Valmont

Volavérunt

Terra

De Musa et pren la paraula Perseu. L’agafa nua entre els dits, i única entre les altres es torna vermella d’argila, color de ferro i de sang. Branca mineral d’un arbre de peixos llunyans, hi fa un clot amb un garrot, dut per la mar damunt l’arena. Hi aboca l’aigua de sal i de sol de la vorera. Assegut damunt la roca, s’hi enfanga les mans joves com un infant gran. S’hi embulla els cabells. A l’orella li hi xiuxiueja carícies. L’escarrufa. Li frega el front i les galtes i el nas. Anhela que la besi i se li escola entre les dents al paladar. Li regalima tel·lúrica pel coll. Suaument i a poc a poc pren la forma del seu pit de marès. Li fa còssigues al llombrígol. Li cobreix l’espatlla i li protegeix l’esquena. Li pessiga tendre les natges. Se li vol fondre entremaliada entre les cames com un mot novell i juganer. Li agafa el sexe i li l’acarona. L’heroi s’alça i, dret, deixa que li rellisqui cuixes avall, genolls enllà fins al turmells. Primer de peu, desitja que l’astre la hi eixugui a la pell, porus endins. Després s’estira damunt la sorra i acluca els ulls. Sent adormit l’oratge marí que amb els seus sons amortits de cisell li esculpeix el cos com un mestre mediterrani i florentí. D’un son profund en el temps el desperta el xerric d’un xoric. S’atansa de pedra al mirall cristal·lí. S’hi banya, s’hi enfonsa i s’hi abraça. N’emergeix renovat de silenci.

Perseu a Ferragut

(22 d’abril, dia de la Terra)
Ses fotos den Joan

Nèstor Luján: A Mayerling, una nit...

La primera novel·la que vaig llegir de Nèstor Luján va ser “Els fantasmes del Trianon” i m’hi va impel·lir el món del segle XVIII i més concretament la figura de Maria Antonieta, que havia fet d’aquest palauet a Versalles, el Trianon, el seu món irreal.

“A Mayerling, una nit...”, que és de fa temps a la meva biblioteca des que un dia vaig comprar la novel·la a la llibreria Documenta de Barcelona, m’hi ha portat el pròxim viatge que farem amb els alumnes d’alemany de l’Escola d’Idiomes a Viena, a finals del mes de febrer. És a dir que he decidit llegir-la a fi de començar-me a reambientar en la història de la ciutat.

A més d’una novel·la negra, “A Mayerling, una nit...” és també una novel·la històrica. Els personatges de Sir Arthur Conan Doyle i d’Agatha Christie Sherlock Holmes i Hèrcules Poirot respectivament, juntament amb l’autora de “La Pimpinel·la Escarlata”, Edmudska Orczy, intenten esbrinar els motius de la mort de Rodolf, el fill hereu dels emperadors Francesc Josep i Elisabet d’Àustria, al palau de caça de Mayerling la nit del 31 de gener de 1889. S’ha dit que Rodolf i la seva amant de disset anys Maria Vetsera van ser trobat morts d'un tret al cap, però les morts de l’arxiduc i de la baronessa encara són plenes de misteri. Va ser un suïcidi? Un assassinat polític? O Rodolf va voler desaparèixer de la cort vienesa com havia fet el seu oncle Joan Salvador Orth?

Martí Domínguez, Les confidéncies del comte de Buffon

Fa dies que la tinc aquí damunt de la taula per dedicar-li una entrada: la novel·la de Martí Domínguez, “Les confidències del comte de Buffon”. No coneixia el naturalista francès, influenciat per Newton i precursor de les teories darwinianes, Georges-Louis Leclerc, 1707 – 1788.

Del mateix autor havia llegit a Palma “El secret de Goethe”, novel·la de tall també biogràfic ja que es basa en l’”Italienische Reise”, el diari de viatge de l’escriptor alemany a Itàlia. Vaig trobar més interessant aquesta obra per la següent raó: en aquells moments no només m’era més proper el “Viatge a Itàlia” de Goethe per la proximitat espaial i cronològica que s’establia amb la vida del pintor menorquí Pasqual Calbo, sinó per la presència com a personatges d’altres pintors: Tischbein o Angelika Kauffman. Domínguez a més narrava l’episodi de l’engany a què Mengs va sotmetre Winckelmann quan li va fer creure que la pintura de “Júpiter i Ganimedes” que li va regalar havia estat trobada a les excavacions de Pompeia quan en realitat era una creació seva. Mengs ho feia amb la pretensió d’aconseguir a través de l’arqueòleg i historiador de l’art nous mecenes i nous encàrrecs, com així va ser. El pintor de Bohèmia jugava amb complicitat amb els gustos homoeròtics de Winckelmann: sabia perfectament que la il·lustració del jove Ganimedes atansant la copa de vi a Júpiter i donant-li un bes li havia d’agradar per força.
 

La importància de la figura del comte de Buffon en relació al món de les ciències naturals deu ser inqüestionable i extraordinària, però així com se’ns representa la seva vida al llibre manca totalment d’interès novel·lesc. A part potser de la freqüentació dels salons parisencs com el de la Madame Geoffrin, que d’altra banda Leclerc considerava avorridíssims i soporífers, o bé a part de pertànyer al món dels il·lustrats dels seu temps i pel fet per tant d’haver tingut la sort de conèixer-los -amb el mal lletat Voltaire al capdavant-, la seva vida sembla d’un conservadorisme mediocre difícil de convertir-se no ja en heroica sinó ni tan sols modèlica per la seva extraordinarietat: va anar als jesuïtes, va estudiar Dret, va ser anomenat intendent del Jardí del Rei, es va retirar a Montbard a fi de dedicar-se a l’estudi de les ciències naturals, es va casar, va tenir un fill, Buffonet, va enviduar, va esdevenir membre de l’Acadèmia de les Ciències i de l’Acadèmia Francesa, etc., etc.  

Una persona completament integrada al seu món, encarnació potser dels valors burgesos del seu temps, coneixedor de la veritat, de la veritat natural de l’home, però –i torno a repetir, així com se’ns planteja sense intenció al llibre- mal defensor d’aquesta veritat, una persona que es veu ella mateixa obligada a retractar-se dels seus descobriments davant la Sorbona per por de perdre el cap a la guillotina.

* * *

Literatura i segle XVIII

Brisville, Jean Claude; La cena
Domínguez, Martí; Les confidències del comte de Buffon
Domínguez, Martí; El secret de Goethe
Feuchtwanger, Lion; Goya
Luján, Néstor; El fantasma del Trianon
Márai, Sándor; L’amant de Bolzano
Marí, Antoni; Camí de Vincennes
Robiland, Andrea; Un amor veneciano
Sacher Masoch, Leopold; Kaunitz, Der Roman eines österreichischen Staatsmannes
Schitzler, Arthur; Casanovas Heimfahrt
Villalonga, Lorenç; Bearn
Xirinacs, Olga; La tarda a Venècia
Zweig, Stefan; Marie Antoinette

Carta d'una desconeguda, Stefan Zweig

Bona part d’aquesta història acaba aquí. Acabo de veure la versió cinematogràfica de Brief einer Unbekannten, en realitat Letter from an Unknown Woman, ja que la pel·lícula, basada en l’obra d’Stefan Zweig i dirigida per l’alemany Max Ophüls, va ser filmada el 1948 als EEUU. Em podria estendre ara amb les diferències i les semblances entre l’obra literària i el film. Resumiré dient que si per un costat la narració potser amb prou feines supera el pas del temps en segons quins aspectes –va aparèixer publicada el 1922-, la versió cinematogràfica pateix d’una dosi excessiva de puritanisme. En l’obra original de Zweig, la bella dama desconeguda decideix prostituir-se a tot luxe, ara amb un comte de l’Imperi, ara amb un industrial, no només a fi de ser capaç de mantenir el seu fill, sinó també, a més, per tal de poder donar-li una molt bona educació. A la pel·lícula, en canvi, la casen amb el noble, perquè no sigui dit. Som al 1948, durant els primers anys posteriors a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. A l’escena de l’òpera, quan la dama es troba novament i per casualitat amb l’amor de la seva vida, és a dir amb el pare del seu fill, sonen els acords de la Flauta Màgica, que sorprenentment comença a ser cantada en italià. El director ha evitat expressament el llibret original alemany de l’obra de Mozart.

La història comença quan el curs passat vam decidir recomanar la lectura de Brief einer Unbekannten als alumnes del primer curs avançat d’alemany de l’escola. Jo encara no havia llegit l’obra, però m’animava a fer-ho el fet de conèixer altres llibres de Zweig que m’havien agradat força: La novel·la d’escacs; Die Welt von Gestern; Brasilien, das Land der Zukunft; Marie Antoinette... Ja me n’havia adonat, que en alguns aspectes Zweig queia en la carrincloneria i en la hipèrbole forçada, però entre altres coses el disculpaven l’època i les greus vicissituds històriques que va haver de viure. L’autor va acabar suïcidant-se juntament amb la seva dona a Petròpolis, una ciutat a prop de Rio de Janeiro. Per cert, la moral americana de l’època de la pel·lícula, o bé les exigències del guió, van amagar també els motius de la mort de la dama desconeguda rere una malaltia infecciosa: el tifus.

Devia llegir Brief einer Unbekannten a finals de setembre, principis d’octubre de l’any passat, perquè crec recordar que va ser precisament pels voltants del Pilar que vaig decidir anar a fer un cap de setmana a Barcelona. Es va donar la casualitat que al Teatre Borràs hi feien la versió teatral de Carta d’una desconeguda, protagonitzada entre d’altres per Emma Vilarasau. Ho vam descobrir amb el Jordi quan el divendres travessàvem la plaça Urquinaona. Naturalment em va fer força il·lusió aprofitar l’avinentesa. Vam decidir comprar les entrades per al diumenge a la tarda en aquell moment mateix. Crec que hi devíem ser els mes joves, al teatre, el diumenge vespre. La protagonista femenina era representada per quatre actrius, que feien els papers de la noia de setze anys, la jove de divuit, la dama adulta i l’autora de la carta. Aleshores ja vam sortir amb la sensació que l’obra havia restat ancorada en el temps. Potser era la posada en escena, que no havia fet cap concessió ni una a possibles efectes modernitzadors. Era teatre clàssic i de text, s’hi representava el que en principi era una epístola. La vaig trobar feixuga, decimonònica.

Crec que va ser per Pasqua que vaig comprar la pel·lícula a Berlín, a Dussmann, un centre comercial de productes culturals de la Friedrichstrasse. He estat, per tant, uns quants mesos a mirar-me-la. Durant el curs passat no vam tenir temps de parlar de l’obra, a la classe d’alemany. Si bé un parell d’alumnes l’havien llegida, finalment vam decidir entre tots que la llegiríem a l’estiu i que en parlaríem durant el curs següent. Ho farem a finals d’aquest mes d’octubre. A fi de refrescar la memòria he tornat a llegir la novel·la i avui també he vist, doncs, definitivament el film.

Als dos alumnes que fins aleshores havien llegit Brief einer Unbekannten, els havia agradat. Tot i la summa bellesa dels protagonistes de la pel·lícula, Joan Fontaine i Louis Jourdan, i la reconeguda capacitat interpretativa d’Emma Vilarasau a la peça de teatre, jo també em quedo amb el llibre, una novel·leta d’unes cent pàgines no gens mala de llegir en l’original alemany. Malgrat l’excés de dramatisme –no m’és prou justificada la mort del fill d’onze anys: la bellesa és efímera i ja no s’hi pot guanyar la vida?-, em complau llegir Zweig transformat en la major part del llibre en l’autora d’una epístola que abans de morir relata a l’amor de la seva vida la passió idòlatra, abnegada, submissa i obsessiva que ha sentit i que encara sent per ell. L’autor rompia esquemes i escandalitzava: una noia que s’enamora i decideix dedicar la vida al subjecte del seu amor, un escriptor reconegut, egoista i faldiller; una noia que vol cultivar-se per no desil·lusionar-lo en el moment que es produeixi l’encontre. Una jove encoratjada que decideix tornar a Viena des d’Innsbruck, on el segon matrimoni de la seva mare l’ha portada, a fi de provocar definitivament la coneixença. Una jove que es deixa quedar embarassada per amor, sense exigències ni retrets, per un amor que mai no es veurà correspost ni recompensat.

M’agradaria saber què en va dir Freud, amb qui Zweig mantenia correspondència, d’aquesta obra seva.

Giacomo Casanova

Vaig tornar de Munic el penúltim diumenge d’agost amb moltes ganes d’arribar a casa, agafar un llibre de la prestatgeria, estirar-me al sofà i llegir... Feia temps que no llegia, més ben dit: feia temps que no acabava un llibre, perquè en els darrers intents desapareixia l’interès molt abans d’arribar a l’última pàgina. Després d’estar en contacte amb la llengua alemanya de forma intensa durant quinze dies m’abellia llegir en català. Necessitava no haver de concentrar-me tant en el sistema lingüístic i en el vocabulari i, en canvi, poder-ho fer gairebé exclusivament en la història. La novel·la havia d’estar ben escrita, o ben traduïda en aquest cas, això sí!, perquè un dels problemes amb què m’havia topat darrerament en voler llegir en català, havia estat trobar-me un munter de faltes tipogràfiques, d’ortografia i fins i tot de sintaxi. Es veu que els correctors ja no s’usen...

Vaig agafar un llibre de la meva biblioteca que havia comprat ara farà devers tres o quatre anys al casc antic de Palma, un dia que amb uns amics vam decidir finalment anar a la llibreria Literanta, que havia obert un antic company de feina. Va ser la primera i última vegada que hi he estat. Vaig aprofitar per comprar-hi un llibre que em va caure a les mans per casualitat... o potser no per tanta casualitat, potser la il·lustració de la portada m’hi devia esperonar: un retrat de la duquessa de Sussex del segle XVIII, de Sir Thomas Lawrence.

Els lectors tenim cicles, vull dir cicles literaris recurrents: tornam una vegada i un altra als mateixos temes que un dia ja ens havien ocupat. És el que em passa a mi entorn de la literatura del i sobre el segle XVIII des que em vaig ocupar amb força dedicació de la biografia del pintor menorquí Pasqual Calbó. Diguem que per a mi aquest segle és una font de distracció gairebé segura.

No coneixia l’autor de la novel·la, un hongarès: Sándor Márai. Vaig llegir la contraportada. El llibre es basava en la vida de Giacomo Casanova. No em va caldre cap altra dada per decidir-me a comprar-la, tot i que no a llegir-la, encara. Ha estat, doncs, al cap d’uns anys que ho he fet.

La biografia de Calbó m’havia portat a la Venècia dels seus anys de formació, entre el 1770 i el 1774, i en aquella època vaig conèixer l’existència de l’incansable viatger, vint-i-set anys més gran que el menorquí. Ja n’havia sentit parlar, però ara l’expressió “ets un casanova” per aplicar-la a algú que lliga pels descosits i que trenca cors amb la facilitat de qui romp gots de vidre, com diria un amic meu, s’encarnava en un personatge real, amb data de naixement i de mort concretes: 1725, 1798, tot i que no de caducitat i de fama, com els segles transcorreguts des d’aleshores s’han encarregat de demostrar.

El meu cicle sobre Casanova, o la meva “suite Casanova”, com m’agradarà anomenar la meva petita recopilació i lectura d’obres literàries i visualització de pel·lícules sobre el personatge, va començar amb l’episodi de la seva mítica fugida de la presó dels Ploms del palau del dux de Venècia, on Casanova havia estat tancat per ordre de la Inquisició veneciana durant l’època de major depravació i corrupció de la Sereníssima República. Hi va estar reclòs durant setze mesos entre el 1755 i el 1756. Vaig deixar el llibre a un amic amb el qual he perdut gairebé tot contacte, i tot que un dia ja llunyà l’hi vaig reclamar i li vaig demanar que com a mínim em facilités la referència, encara no m’ha contestat al respecte.

Aquest amic, però, va ser qui al seu torn em va regalar la novel·la d’Andrea di Robilant, Un amor veneciano, amb el subtítol: La historia real de un idilio apasionado en la Venecia del siglo XVIII. Aquest idil·li se situa al 1753 i Casanova hi apareix com a testimoni i personatge privilegiat. L’obra té una proximitat extraordinària amb la vida de Pasqual Calbó, ja que hi apareixen altres personatges com ara Kaunitz o el cardenal Bernis que el pintor menorquí també va conèixer.

A aquests dos llibres va seguir la lectura de Casanovas Heimfahrt, de l’autor vienès Arthur Schnitzler. L’obra reconstrueix el viatge de tornada de Casanova a Venècia a les darreries d’estiu de 1770 després de catorze anys d’exili.

El llibre de Sándor Márai que ara he acabat de llegir, L’amant de Bolzano, s’emmarca en el temps durant els primers dies després de la fugida de la presó, durant la seva primera estació, a la ciutat de Bolzano, on el protagonista retroba un antic amor, Francesca, la comtessa de Parma. Aquesta retrobada dóna peu a l’autor per reflexionar sobre la personalitat de Casanova, sobre la seva condició amorosa. A través seu un també es demana sobre una de les qüestions més punyents que caracteritzen la seva vida, és a dir, de quin caràcter psicològic és l’impuls que el fa anar de cos en cos, de relació en relació, de ciutat en ciutat... Per cert, en marxar de Bolzano Casanova es va dirigir a Munic, d’on jo acabava d’arribar en començar la lectura: el tancament del cercle. La traducció de l’obra d’Antoni García Santiago permet oblidar-nos del tot que es tracta d’una versió, el seu català és ric i acuradíssim. L’única cosa que m’ha estranyat ha estat el fet que en parlar de la seva condició, de la seva idiosincràsia, potser de la seva especificitat, ho fes en canvi de la seva “especialitat”.

Mentre he fet aquest seguiment de les meves lectures entorn de Casanova, m’he adonat que oblidava de fet la primera de totes: Venecia de Casanova, de Felix de Azúa, dins la magnífica col·lecció Ciudades de la Historia de l’Editorial Planeta, una col·lecció que malauradament es va deixar de fer.

Tannöd, el lloc del crim

La meva lectura de la novel·la negra Tannöd, el lloc del crim està lligada a un fet extraliterari, a un d’aquells esdeveniments que al marge del seu valor intrínsec també contribueixen a fer de la literatura una experiència personal. Era al mercat de la Boqueria de Barcelona quan el traductor de l’obra, Jordi Jané Lligé, va aparèixer amb el seu llibre acabat de sortir del forn de l’Editorial a les mans. Un parell de mesos més tard, durant les darreres festes de Pasqua, vaig anar al centre comercial de cultura Dussmann de la Friedrichstraβe de Berlín amb la intenció de comprar l’original. No em va costar gens de trobar-lo, ja que la primera obra d’Andrea Maria Schenkel, fins a les hores dedicada als fills i a la casa, s’havia convertit de la nit al dia en el llibre que encapçalava la llista de Bestsellers de la revista setmanal més popular d’Alemanya, Der Spiegel i havia estat guardonada amb el premi a la millor novel·la negra del país.

La vivència estrictament literària ha estat sorprenent. Andrea Maria Schenkel es va assabentar del succés a través dels diaris. Li va despertar l’interès de descobrir el que havia ocorregut, conta, la circumstància d’haver viscut anys abans al lloc del crim, der Tatort, un poble de Baviera on havia passat el primer estiu després de la guerra a casa de familiars seus. Les condicions de vida a pagès eren aleshores evidentment millors que no pas a les ciutats, que degut al conflicte bèl·lic havien quedat destruïdes i hi imperava l’escassetat. L’autora reconstrueix els fets de forma, tornem-hi, sorprenent: a través dels personatges, a través de les paraules dels que, des de perspectives diferents, van viure la història real i la van percebre i la valoren de manera per força subjectiva. Sembla com si la narradora solament contribuís a la trama en comptades ocasions. Agafa protagonisme literari quan fa ús de la manera diguem-ne tradicional de narrar. Ho fa sobretot per relatar o bé allò que defuig als propis testimonis vius o bé allò que ha estat impossible de testimoniar: per exemple, i nogensmenys, l’experiència de les persones assassinades. És al final quan en aquest joc de mirades tant la narradora com el lector protagonistes descobreixen qui va ser l’assassí. Tot i haver-ne tingut un indici clar abans, tant l’una com l’altre han anat resseguint la pista falsa a través dels miralls reproductors d’una societat de complexitat còncava. Allò que diferencia un sospitós d’assassinat de l’altre és el fet d’haver contat, o no, la seva pròpia experiència a l’autora, o a la narradora. Difícil d’esbrinar on comença la ficció i on acaba la realitat...

Tallats de Lluna i Toni Catany

Déu n’hi do, de dies blaus! Avui tornava a llegir damunt l’arena, a l’empara d’un sol d’un diumenge de novembre, radiant! Quan hi hem arribat, a la platja ja hi havia gent prenent-lo, el sol. Imatges belles, l’home i la natura en conjunció, el pensament intentant convergir i concentrar-se en la lectura després d’un bany fresc i beatífic. La lluna també hi era, en forma de mitja esfera blanca que durant el capvespre creix ajaguda al cel diàfan mentre el sol es posa rogent, el perfil i l’ombra de les muntanyes de Mallorca retallades a ponent. 

A la coberta del llibre, el tors retallat d’un jove estirat damunt la lluna amb el braç per sobre del cap, cabells, celles, ulls, nas, llavis, boca, barbeta, coll, aixella, pit, mugró, costelles, malucs, natges, cuixa: el jove damunt la lluna. El jove ajagut nu damunt l’arena, de panxa, amb el seu amic d’esquena, damunt la manta de ratlles blanques i grises. Realitat i ficció.  

La fotografia de la coberta és de Toni Catany. La novel·la, “Tallats de Lluna” de Maria Antònia Oliver. Una obra trista, trista en excés. Avui he cregut que sense motiu. No he entès la manera com l’autora donava vida als seus personatges, per què en un moment determinat només ens centràvem en les coses fosques, en els pessimismes. No queda justificat en absolut el diàleg del protagonista amb el director de l’escola. Si algú se’n va de la feina durant tres mesos, sense deixar senyals de vida i amb la intenció de deixar de comunicar-se amb els que fins aleshores havien format part del seu entorn, pot esperar-se qualsevol cosa, independentment ja de la seva condició sexual i del seu estat de salut. 

I per què no escriure, en tost d’això, sobre les experiències viscudes durant els tres mesos a Milà? Això sí, que m’hagués agradat haver-ho pogut llegir! Com els hi havia anat la fugida? He entès que Milà va ser un alliberament. Malauradament, a aquests tres mesos feliços, l’autora només els dedica dues ratlles en tot el llibre. El final de la història és el de menys, a mi m’haguessin interessat més aquests tres mesos a la ciutat de procedència del meu company, en lloc de la vida quotidiana en una Barcelona suposadament tolerant. Malauradament al llibre se n’hi dediquen dues ratlles a aquests tres mesos de felicitat. Encara no he acabat el llibre, i no el deixaré, a part d’aquest petit malentès entre el jo del protagonista i el meu jo -l’important és saber desenvolupar la capacitat, la competència de concentrar-se sobretot en les coses polides que té la vida-, m’agraden molt els ecos de paraules i expressions que ja creia oblidades: m’he quedat “embadalit” fullejant el llibre... com per exemple, hi havia una tracalada de gent. “Avui a la platja hi havia una tracalada de gent”.

Sant Martí de Binigaus

Tenc la sensació de novetat, de canvi, de serenor gairebé immòbil bressolada per notes de Bach en aquesta hora del vespre. Al marge d’això, avui de matí m’ha despertat el so d’un missatge de mòbil. Eren passades les deu després d’una nit curta, ja que ahir va tocar sortir de marxa pel port. Inhòspita, la ciutat de Maó, en sortir de casa passades les dotze de la nit perquè has quedat amb amics per fer una copa: carrers solitaris i freds, i els darrers pensaments –per algú que no ho sabés i divisés el port des de dalt abans de davallar-hi- que en uns antics magatzems hi ha un antre on la gent s’hi troba per fer festa, tota polida, tota mudada i perfumada. Un pensa per un moment que el personal s’ha tornat boig una nit gèlida i humida de novembre. L’endemà, és a dir avui, és Sant Martí, patró del meu poble, però més que res un nom que m’agrada: Martí. Era al llit, quan he el rebut el missatge, i he teclejat responent que necessitava una estona més perquè em fes efecte la pastilla de paracetamol que m’havia pres i que m’havia d’alleugerir el cap -mal estabornit a martellades etíliques la nit anterior-, però que passada aquesta estona acceptava complagut la proposta de fer una excursió regeneradora. Quan he pogut obrir els ulls i les finestres he vist que el dia anticiclònic havia esclatat tots els ennuvolats fins fer-los desaparèixer. El procés de recuperació havia de continuar al costat de la mar. Quan el meu amic ha arribat a ca meva jo era a punt de berenar. Hem decidit anar a Binigaus. La platja ha crescut aquesta temporada: no record haver-la viscuda amb tanta d’arena, que hem trepitjat per la vorera fins arribar al final de tot. Ens hem desvestit entre penyes i argamassa d’argila, hem conversat, hem exposat els cossos al sol i hem ficat els peus a l’aigua fresca, i com que la sensació alabada del mar i del sol ens ha vençut, hem decidit agafar les ulleres i nedar: un dia radiant del mes de novembre, l’11, Sant Martí. La bondat del sol ens ha eixugat la pell i escalfat els muscles i ens hem posat a llegir literatura amb la sang tan alterada per la frescor de l’aigua que l’ànima era assossegada, temperada. I llegint de panxa a la sorra i el cul enlaire m’he endormiscat fins que una veu ha saludat, en arribar, el meu amic despert, que ell sí que havia dormit prou la nit. La veu ha resultat procedir un pescador roig de rajos de sol i amb canya de diumenge, amb calçotets negres que ribetejaven per damunt d’uns calçons de camuflatge, el cos de carns descamisades, sòlides, exultants i amatents, amb tatuatges corsaris als braços. Al costat dels cucs de pescar, una botella oberta de vi, de la qual anava xumant entre picada i picada d’ham.

Camí de Binissaida

El camí de Binissaida va començar un dissabte al vespre de la segona quinzena d’octubre. Després de sopar a casa amb na Sílvia va arribar en Joan, que sortia del cinema. Ni l’una ni l’altre no es coneixien, però com sol passar a l’illa, de tot d’una van establir referències comunes. No em record exactament quin era el fil de la conversa, però en algun moment van sortir a col·lació les magnífiques sobrassades de na Sílvia, sobrassades de pagès que li proporciona una amiga seva, na Xisca. I casualitats de la vida, va resultar que tant la família d’aquesta amiga seva com la del meu amic havien estat amos totes dues del mateix lloc de Binissaida de sa Torre, en èpoques diferents, això sí. No em vaig recordar més d’aquella conversa fins que a principis d’aquesta mateixa setmana, que vaig sortir a fer una volta amb bicicleta pel camp, em vaig trobar inesperadament amb el camí de Binissaida. Devien ser passades les dotze del migdia que havia sortit de casa, havia enfilat el camí des Castell i en arribar a cala Figuera havia tombat a la dreta per agafar el camí Verd, un camí que conec molt bé perquè és el que solec fer per arribar fins a Sant Lluís i des d’allà a la costa sud del terme. Però aquesta vegada, com que contràriament al dia anterior el cel estava mig ennuvolat, en lloc de continuar fins al poble vaig decidir fer la volta pes Castell. A mig camí em va sobtar la sorpresa en veure a la dreta l’indicador de rajoles del camí de Binissaida. Vaig entrar-hi sense pensar-m’ho ni poc ni gens. A cop de pedalada vaig trobar-me amb l’era alçada del lloc de Toraixa des Pi, que tenia les guillotines de les finestres obertes perquè hi entressin els rajos de sol que s’escolaven entre els núvols. Des de dalt s’era els casats s’emmarcaven en les impressionants vistes panoràmiques de la Mola. El portell de l’hort era obert i la roba era estesa al sol i exposada al perill de la pluja. Vaig continuar amb bicicleta i al capdamunt d’una pujada lleu vaig veure una torre al fons, la torre de Binissaida de sa Torre, una torre antiquíssima que devia servir per defensar-se d’eventuals ràtzies sarraïnes, massissa, sense obertures, la torre on en temps posteriors hi dormiria una donzella. Vaig contemplar-la una bona estona i vaig fotografiar-la. Després vaig prosseguir el camí fins arribar a un altre lloc: Binissaida de sa Creueta. S’hi arriba de part darrera del casat i els davants només es van descobrint a poc a poc a llevant a mesura que es va fent el camí: a l’antiga façana s’hi va afegir en època posterior de bonança econòmica i representació social una galeria amb cinc finestres de guillotina, emmarcades amb cinc arcs, que es tornen a desplegar a la part inferior de l’edifici. L’afegit dóna lleugeresa i elegància a una construcció en un principi severa. Tot resseguint el perímetre, un cop enfilat ja el camí de Cavalls, es descobreixen a la banda esquerra del casat els contraforts laterals d’una capella i damunt dels murs, una espadanya coronada amb una creu de Malta. Aquest camí de cavalls mena al lloc de Son Vidal, però això ja forma part d’una altra excursió.

Dilek Güngör

El divendres dia 17 d’agost al vespre el grup de professors del curs de literatura alemanya vam anar al Buchhändlerkeller, al Celler del Llibreter, perquè l’Institut Alemany hi havia organitzat una lectura literària. 

Vaig davallar del metro a l’estació d’Ernst-Reuter-Platz, al barri berlinès de Charlottenburg, a la part oest de la ciutat. La barriada, d’una netedat burgesa, era també tranquil·la en aquella horabaixa. Els carrers m’eren molt familiars, i vaig poder precisar que hi devia haver passejat durant alguna de les meves visites a la ciutat, acompanyat aleshores del meu amic Jordi. 

Tot d’una vaig trobar la Carmerstrasse 1 i el celler, que en realitat no n’era cap, de celler: a la presentació de l’acte literari, durant la qual se’ns va fer un repàs de l’activitat literària de Berlín, també se’ns va explicar que aquell centre havia pres el nom de l’antic, el qual sí que efectivament s’havia trobat ubicat en una bodega. Però això va ser més tard, perquè quan vaig arribar jo, les portes de la planta baixa del Buchhändlerkeller eren obertes de bat a bat deixant entrar la fresca estiuenca del carrer i encara no havia arribat ningú. Bé, mentida, ningú de l’Institut, vull dir. Perquè dreta al portal hi havia una noia que parlava pel mòbil i que tot d’una vaig reconèixer, era l’autora del llibre: Dilek Güngör. 

Una al·lota jova, senzilla, amb el cabell negre, llarg, i embarassada. La darrera vegada que l’havia vista o bé no n’estava, d’embarassada, o encara no li havia crescut la panxa. Quan un dies abans se’ns havia fet la presentació del programa cultural d’aquelles dues setmanes, m’havia sorprès molt que aquella jove d'origen turc que jo havia vist a la televisió feia uns quants mesos fos justament l’autora del llibre del qual ella mateixa ens havia de fer la lectura aquell fosquest: Das Geheimnis meiner türkischen Grossmutter ("El secret de la meva àvia turca"). Ara mateix no podria dir quants mesos feia de l'emissió d’aquell programa televisiu. Havia estat a l’hivern i es tractava d’un Talk Show de la cadena rbb (Rundfunk Berlin Brandenburg), anomenat Der Palast. L’havia vist per satèl·lit des de la sala d’estar de casa meva.

Els meus companys del curs anaven arribant paulatinament a mesura que s’acostaven les vuit del vespre. Al centre hi havia una sala amb butaques d’escai reutilitzades d’algun mitjà de comunicació, d’antics autobusos o d’antics tramvies, no ho sabria dir. Ens vam anar asseient i mentrestant ens fèiem fotos de grup. Els nostres amfitrions alemanys també hi havien estat convidats, a aquella vetllada literària, i s’anaven fotografiant amb els seus hostes. Jo era assegut amb els meus, davant per davant de la porta del lavabo. Aleshores va aparèixer Dilek i es va asseure al costat nostre perquè en aquell moment els serveis eren ocupats. Aleshores vaig aprofitar per encetar conversa i vaig explicar a l’autora que l’havia vista per la televisió. 

Es va sorprendre molt que jo l’hagués vista des de Menorca, perquè considerava que la rbb era una cadena regional i minoritària. Desconeixia que totes les cadenes dels Bundesländer alemanys es reben de franc a través de l’Astra. Ara mateix em torn a indignar pel fet que al nostre país se’ns compliqui tant la vida als ciutadans a l’hora de poder veure una televisió de ca nostra mateix. Però això és una altra història. Seguint amb l’anterior, Dilek i jo vam coincidir amb la poca habilitat del moderador que aquell dia havia conduït la tertúlia on ella havia participat. Cap dels dos no havíem entès perquè després d’haver-la convidat hagués sabut aprofitar tan poc la seva presència. Gairebé no li havia fet cap pregunta a ella i s’havia centrat gairebé de forma exclusiva en els altres tres convidats. Dilek Güngör, que abans que escriptora és també periodista, diu que aquell dia es va haver de queixar.

Després de la presentació de l’acte, Güngör va llegir el primer capítol de la seva novel·la: la història d’una al·lota alemanya d’ascendència turca -segona generació-, a qui l’ha deixat el company sentimental i que poc a poc va prenent consciència de l’obligació moral de visitar la seva àvia, que representa que s’està morint, a Turquia. Malgrat les grans diferències generacionals la noia acaba descobrint sorpresa la saviesa afectiva d’una dona gran d’experiències emocionals i mancada, en el fons, de tota aquella càrrega cultural rància i tradicional de què els prejudicis de la noia de ciutat l'havien fet posseïdora.

Die Tageszeitung