André Gide, Corydon

La meva dedicació a la llengua francesa dels darrers temps m’ha duit –entre d’altres- a la lectura de dos llibres d’André Gide: L’immoraliste i Corydon.  La lectura en general –i en original- és un dels meus principals motius de tal dedicació.  Vaig llegir els Falsificadors de moneda fa més de deu anys, i ara mateix només en recordo la dificultat de comprensió, tot i que es tractava d’una traducció –o precisament per això. 

George Platt Lynes, André Gide 1932

L’interès per Gide rau en altres motivacions no manco personals –i intel·lectuals- al marge de les purament lingüístiques, és clar.  Ara mateix em ve al cap l’admiració que sentia Klaus Mann per l’autor –segurament per l’home també- i per això em demano si Klaus no el devia posar en paral•lel al seu pare.  Concloc per mi mateix -potser de manera massa irreflexiva però ben exculpatòria per espontània- que Gide superava Thomas Mann en autenticitat, i no ja tant quant al fet literari com quant al purament vital.  En qualsevol cas, una de les característiques que sobresurt i provoca admiració –la meva- és la seva honestedat i la seva sinceritat.  No de bades a Corydon, Gide hi denuncia la hipocresia dels costums, de les moeurs, acceptades i en ús.

André Gide va néixer entre escorpí i sagitari, i això no explicaria res si no fos per dos dels seus fats: la sexualitat i els viatges, el frenètic i escandalitzant onanisme dels anys joves, el no manco escandalitzant –per extra ordinari i incomprès- uranisme posterior, juntament amb les altres descobertes geogràfiques del món físic i sociocultural –l’Àfrica del nord i la negra- i les biologies dels sentiments.  Les venes artístiques –músicals i literàries- eren –segurament també- vies emetents de sang astronòmica obertes en un cosmos anhelant de llibertat i autonomia, on hi polsava la vida subjecta a l’experiència terrenal.  

El metge Corydon abandona la medicina –tants se’ns en fot també!- i s’avé a encetar dialogar sobre la història natural –zoològica i humana-, enfrontant la natura a la contra natura, és a dir –paradoxa- als costums assenyalats-, defensant la voluptuositat per sobre de l’instint sexual motor reproductor –se’ns en torna a fotre!-, per a la fi concloure –de forma prou convicent- amb una superproducció seminal de l’element masculí.  Arremet dialogant contra els prejudicis i els tabús i s’endinsa en la història, la literatura i les belles arts –les de l’antiga Grècia- per trobar una civilització més acostada –sociològicament- a la natura humana –avui contra natura per a molts dreçats- i explicar-se de retruc –i moralment- a si mateix, tot assumint de tal forma el propi desig homoeròtic: la pederàstia de relacions entre un adult experimentat i pedagog i un adolescent per esculpir a través del mestratge.  Gide sorprèn invertint el fons contra natura de la forma més natural.

  

Marc Allégret, Avec André Gide

Anem de viatge, 2010

Finalment he decidit no sortir avui vespre, quedar-me a casa que ha dit que passaria un amic... Mentrestant tinc una estona per viatjar. Me’n recordo que hi va haver una època de la meva vida, una temporada de bon temps per anar amb bicicleta, que sortia de casa i enfilava el camí des Migjorn, que com el seu nom indica és el poble del sud de Menorca. A Migjorn agafava el camí de terra del cementeri que arriba fins a la platja de Binigaus travessant tot el barranc. Deixava Sa Cova des Coloms a l’esquerra i passava per davant les cases de Binigaus Nou. Aleshores pensava en un escrit meu on a aquest paisatge menorquí de paret seca, ullastres, alzines, pins i el mar s’hi contraposés un paisatge urbà i frenètic, o un bulevard com el d’Unter den Linden al cor de Berlín, per exemple. Pensava en una combinació de natura i ciutat.

Enguany, l’any que ve... serà un any de viatges, i el futur sembla que també n’està ple. Deu ser una influència dels astres, aquesta projecció meva cap a altres llocs, qui sap si de Sagitari que tensa l’arc i amolla la fletxa cap a altres indrets fora de l’illa. Potser és el poder centrípet de l’illa a l’hivern, o el de la meva ànima a l’hivern. En resum: al meu viatge a Roma per cap d’any se n’hi han afegit tres més: dos viatges a Berlín, al febrer i al març, i un viatge a Nova York per Setmana Santa. Del darrer viatge que vaig fer, el de Bratislava, va sortir un projecte educatiu per a l’escola de Secundària on faig feina que es titula: “Let’s travel! Tourism: another way of learning”. Som els socis coordinadors d’una associació que de moment compta amb escoles de cinc països diferents; a part del nostre: Romania, Alemanya, Polònia i Portugal. Xipre, Finlàndia, Itàlia, Bulgària i el Regne Unit també s’hi han mostrat interessats. En fi, i ara sembla que algú pretén que fem una trobada per acabar d’enllestir el projecte, que seria aquí a Menorca o a Transilvània pel gener... Esteu visitant un bloc que es diu Gran Tour... He penjat aquí algunes fotos del viatge que vaig fer a Roma... quan? El gener del 2004 amb en Tòfol, per recordar-me’n i tornar a alguns mateixos llocs... La foto de l’entrada és de Víctor Carnuccio, a casa de qui m’allotjaré a Nova York.

* Finalment no vaig viatjar a Nova York, com tenia pensat.  És per això que he llevat la foto del fotógraf.  Si a qualcú li interessa aquí en teniu l'enllaç: Victor Carnuccio. De les fotos de Roma, només n'he conservat una: l'Al.legoria de la Història de Mengs a la Cambra dels Papirs del Vaticà.  En canvi sí que vaig visitar Alemanya, París, Portugal, Itàlia, Turquia i Polònia arrel del projecte escolar.

Tallats de Lluna i Toni Catany

Déu n’hi do, de dies blaus! Avui tornava a llegir damunt l’arena, a l’empara d’un sol d’un diumenge de novembre, radiant! Quan hi hem arribat, a la platja ja hi havia gent prenent-lo, el sol. Imatges belles, l’home i la natura en conjunció, el pensament intentant convergir i concentrar-se en la lectura després d’un bany fresc i beatífic. La lluna també hi era, en forma de mitja esfera blanca que durant el capvespre creix ajaguda al cel diàfan mentre el sol es posa rogent, el perfil i l’ombra de les muntanyes de Mallorca retallades a ponent. 

A la coberta del llibre, el tors retallat d’un jove estirat damunt la lluna amb el braç per sobre del cap, cabells, celles, ulls, nas, llavis, boca, barbeta, coll, aixella, pit, mugró, costelles, malucs, natges, cuixa: el jove damunt la lluna. El jove ajagut nu damunt l’arena, de panxa, amb el seu amic d’esquena, damunt la manta de ratlles blanques i grises. Realitat i ficció.  

La fotografia de la coberta és de Toni Catany. La novel·la, “Tallats de Lluna” de Maria Antònia Oliver. Una obra trista, trista en excés. Avui he cregut que sense motiu. No he entès la manera com l’autora donava vida als seus personatges, per què en un moment determinat només ens centràvem en les coses fosques, en els pessimismes. No queda justificat en absolut el diàleg del protagonista amb el director de l’escola. Si algú se’n va de la feina durant tres mesos, sense deixar senyals de vida i amb la intenció de deixar de comunicar-se amb els que fins aleshores havien format part del seu entorn, pot esperar-se qualsevol cosa, independentment ja de la seva condició sexual i del seu estat de salut. 

I per què no escriure, en tost d’això, sobre les experiències viscudes durant els tres mesos a Milà? Això sí, que m’hagués agradat haver-ho pogut llegir! Com els hi havia anat la fugida? He entès que Milà va ser un alliberament. Malauradament, a aquests tres mesos feliços, l’autora només els dedica dues ratlles en tot el llibre. El final de la història és el de menys, a mi m’haguessin interessat més aquests tres mesos a la ciutat de procedència del meu company, en lloc de la vida quotidiana en una Barcelona suposadament tolerant. Malauradament al llibre se n’hi dediquen dues ratlles a aquests tres mesos de felicitat. Encara no he acabat el llibre, i no el deixaré, a part d’aquest petit malentès entre el jo del protagonista i el meu jo -l’important és saber desenvolupar la capacitat, la competència de concentrar-se sobretot en les coses polides que té la vida-, m’agraden molt els ecos de paraules i expressions que ja creia oblidades: m’he quedat “embadalit” fullejant el llibre... com per exemple, hi havia una tracalada de gent. “Avui a la platja hi havia una tracalada de gent”.

Filmhaus, Berlín

El dimarts dia 21 d’agost ens vam aixecar més tard i ens vam trobar tots al Filmmuseum de Berlín, sota la cúpula del Sony Center, a la Potsdamer Platz. La visita va ser cap allà a les 11 del matí: els orígens del cinema, l’expressionisme cinematogràfic alemany, “Der Blaue Engel”, la pel·lícula basada en la novel·la “Professor Unrat” de Heinrich Mann, el germà de Thomas i l’oncle de Klaus Mann, i protagonitzada per Emil Jannings i Marlene Dietrich. La fotògrafa Leni Riefenstahl hi és escassament representada al museu, per desavinences amb la Dietrich, em van dir.

Va ser un dia de cinema: a la tarda vam fer didàctica de “Das Leben der anderen”, la pel·lícula que en la passada edició dels Oscars en va guanyar el de millor film en llengua estrangera. En vam treballar seqüències, de la pel·lícula. Després la vaig veure sencera a un cinema de segona del barri de Wilmerdorft. La visita al cinema formava part del programa cultural d’aquell vespre. No n’havia vist el final i em va agradar. Darrerament he sabut que el protagonista de la pel·lícula estava malalt. Ha mort durant aquestes últimes setmanes.

Per a Eugenio! (My Chest, 2007)

Mapplethorpe

Chest 1987

Aquesta foto és ... És la meva primera foto al gran tour i l'he penjada perquè, després de

la divertida conversa d’ahir,
volíem veure’ns les cares. M'ho vaig
passar molt bé parlant amb tu.
Per ser que era la primera vegada, ens vam dir un munt de coses maques, plenes de complicitat. Esper que això continuï així.

Esper amb ànsia saber més coses de tu,

esper amb deler poder construir molts més moments màgics.

"El ansia"

Hola company d’ànsies!Gràcies per afegir-me als preferits del teu blog. No sé com has sabut que t’havia enllaçat a mi. Ho vaig fer perquè em van agradar el nom anhelant, el roig misteriós i el negre caliu, perquè -així com escrius al principi- tens cos sensible i ànima eròtica. Et vaig descobrir als blogs mascles i eres el millor, el menys maquinal, no gens mecànic, el més apassionat. Ara m’estic enganxant a tu i sé que ahir encenies els carrers de Barcelona amb la teva flama presa amb tots els sentits, revifat pel fred intens de l’hivern que crema, fent gala del teu desig incombustible de cercar el foc que t’apagui. Hagués volgut trobar-te per renéixer de les cendres i preguntar-te el teu nom d’au Fènix. Avui te m’has acostat amb la passió ideal d’un món de dos i jo vull dedicar-te aquest paradís íntim. Una besada!

* * *

I ara fa un any i en fa seixanta dos: Dresde