És la meva tercera visita al Teatre Principal de Maó d’aquest estiu. La primera va formar part del programa d’activitats d’un curs de català per a estrangers de què vaig ser professor i que va ser organitzat pels Serveis Socials de l’Ajuntament de Maó i pel Consorci per al Foment de la llengua Catalana (COFUC). Un matí del mes de juliol vaig dur-hi els alumnes perquè coneguessin el Teatre i després de ser rebuts efusivament per la gerent Conxa Juanola, Xavier Pons ens en va guiar una visita prou amena. La segona vegada va ser l’1 d’agost, que va actuar l’uruguaià Jorge Drexler, un concert que l’oscaritzat cantautor va voler pròxim a l’auditori tot aprofitant les característiques íntimes del Teatre. Va ser aquell dia que vaig resseguir la programació fins al setembre i vaig descobrir l’estrena divendres passat dia 4 de l’última direcció teatral de Pitus Fernàndez: El solitari Oest, de Martin McDonagh.
Durant la setmana havia mobilitzat part dels meus amics per assistir a l’estrena, no solament empès per la petja del director menorquí sinó també perquè la peça m’era d’alguna manera familiar. Fernàndez és indubtablement el referent inqüestionable del teatre que es fa a Menorca. De forma particular, per a mi representa la recepció del teatre contemporani a l’illa i també la reactualització d’obres clàssiques. Ja no és solament el reeiximent de la posada en escena de les obres que duu a l’escenari el que em sembla interessant, sinó sobretot com les peces representades són sempre susceptibles d’interferir i inferir en la consciència d’hàbits dels espectadors menorquins.
D’alguna manera Fernàndez és per a mi un director de revolucions pedagògiques en la difícil tasca de sacsejar un públic, el menorquí, més tost immòbil, inert i difícil de penetrar. En la selecció de les obres que representa s’hi entreveuen criteris inconformistes que es confronten amb la mentalitat sedentària d’un públic ancorat en una certa tradició entre burgesa i costumista i en un cert tarannà poc analític i poc crític amb els comportaments quotidians propis i amb els del proïsme més pròxim. Així puc interpretar jo les seves escenificacions d’obres de Brecht o Genet, per exemple, importants ja sigui només pel sol fet que són la recepció a l’illa de Menorca d’autors controvertits i incòmodes.
Martin McDonagh, fill de pares irlandesos, situa els esdeveniments de l’obra en un poble allunyat de l’oest d’Irlanda anomenat Leenane. S’hi entrecreuen les personalitats de quatre personatges, els germans Coleman i Valene, el pare Welsch i Girleen, una noia adolescent, lolita contrabandista com ressorgida d’un institut de Secundària actual. La relació entre tots dos germans és tempestuosa, brutal, primitiva, fruit d’energies emotivament no canalitzades. Coleman, interpretat per Rodo Gener, és en certa manera l’arquetip del caràcter mascle, rude i assassí, guerra i virilitat d’un déu rural.
Al seu germà Valene, fetitxista d’imatges religioses i avariciós del seu domèstic espai vital, l’actor Emilià Carrilla li atorga encertadament la contorsió amanerada i espasmòdica de les extremitats. Les baralles per motius nimis de tots dos, que s’envien constantment a prendre pel cul com a part epidèrmica del seu vocabulari, són danses d’una sexualitat que en principi únicament es resol en violència i agressivitat, fins que el sensible i dubitatiu pare Welsh, interpretat per Josep Mercadal amb aires de Montgomery Cliff, provoca un gir de l’acció amb l’epístola final del seu suïcidi adreçat als germans. Tècnica teatral recurrent, la segona part de l’obra enfila cabdells amollats durant la primera i teixeix un mosaic de confessions que provoquen la hilaritat sorpresa del públic i la descoberta d’emocions lleugerament sadomasoquistes per part dels dos germans, que ara i adés conclouen en sensibles convulsions d’esperma.
L’estrena de El solitari Oest a Maó, adaptada per Jaume Gomila, representa també els inicis de la recentment creada companyia menorquina de teatre Moll Oest, que en aquest cas concret coprodueix l’obra amb la mallorquina Fornal Espectacles. Rep el suport de les institucions illenques i se’n preveuen una trentena de funcions. Demà dia 6 de setembre en serà la tercera a Es Mercadal.
