Sant Antoni i el dimoni o el meu Sant Antoni particular

Mon pare era de nom Toni i la seva família n’era plena, de Tonis i Tònies, tant pel costat de son pare com per banda de sa mare. Son pare, “es pai” -com ell l’anomenava i que tractava de vós-, era de Ferreries, tot i haver nascut as Migjorn el 1896. Era de nom Bartomeu, com el Sant patró del poble on havia crescut, però tant son pare com sa mare -és a dir, els avis paterns de mon pare- tenien el mateix nom: Toni i Antònia. Per tant, el meu avi Bartomeu al seu fill -a mon pare- li va posar Toni per tradició i ascendència familiar. Però com que a més l’avi era el cinquè de vuit germans -cinc filletes i tres fillets- i tots van seguir aquesta mateixa tradició secular, el nombre de cosins i cosines Tonis i Tònies de mon pare es va multiplicar enormement, fins al punt que, tot i l’enginy onomàstic de la família, el fet de referir-s’hi es va fer força complicat: en Toni, en Toni gros, en Toni petit, en Toni Toni, en Toni Toni Toni, etc., etc. De fet, a mon pare li deien en Toni Moll, i Moll li venia del segon llinatge del seu avi patern, tot i que -a part de distingir-lo- no sé exactament per què dimonis li van endossar: ell era Pons i Gomila.  

Sa mare, que ell anomenava “sa mai” i que també tractava de vós, havia nascut el 1900 i era de nom Guida, na Guida de Sa Cavalleria. La seva família havia estat pagesa d’aquest lloc de la part de Tramuntana, al nord del poble des Mercadal. Son pare de l’àvia Guida era de nom Joan i sa mare -vés i mira per on!- Antònia, també!  Per tant, les àvies de mon pare -les meves besàvies- eren totes dues Antònia, de nom. És també per això mateix -per tradició familiar- que a sa primera filla -la germana petita de mon pare- la van batiar amb aquest mateix nom. De fet, els dos germans s’haguessin dit de nom Toni i Antònia, talment com els avis paterns, si no hagués estat que n’Antònia va morir nina i que quan va néixer la segona filla, sa mare ja no li va voler tornar a posar el mateix nom per no fer-la temosa, és a dir perquè no li diguessin n’“Antònia temosa”, en recordança de la seva germana petita morta. Els meus avis, en Bartomeu i na Guida -que per ser noms tradicionals de Menorca tot d’una evoquen el nom dels gegants de les festes de poble- s’havien casat el 1924 als vint-i-vuit i vint-i-quatre anys respectivament.  Devia ser llavors quan -després de casats- tots dos devien anar a viure definitivament as Mercadal.

Fins que no va morir, ma mare, que no era menorquina, sinó que havia nascut en un poble de la província de Còrdova i s’havia criat en un altre de La Manxa -el nom del qual sí que record: Manzanares-, sempre va penjar la senyera de Menorca a la finestra el dia de Sant Antoni, sobretot des que s’havia quedat vídua. Al marge de participar en les torrades populars de sobrassada i botifarró, ella espolsava i treia la bandera en honor fonamentalment del seu marit. Sabia, això no obstant, que, a més, Sant Antoni era la diada del poble de Menorca.

Conta Ramon Muntaner a la seva Crònica com als vint-i-dos anys Alfons el Liberal, dit també el Franc, de la dinastia reial dels comtes de Barcelona, va conquerir l’illa als sarraïns el 1287. També explica que l’esquadra, que havia sortit de Mallorca, s’havia dispersat pel mal temps de gener i que, en arribar primer la galera reial a Menorca, el rei va esperar que les altres s’hi arrepleguessin en una altra illa petita que hi ha al port de Maó, l’illa dels Conills, que de llavors ençà s’anomena l’illa del Rei en el seu honor. Desoint els consells d’esperar que totes les galeres es trobessin al port, el rei va decidir començar la batalla el dia de Sant Antoni, tot encomanant-s’hi, per por que no tornés el mal temps. La batalla victoriosa es va lliurar al castell de Maó, on avui hi ha la plaça de la Conquesta. A la Crònica, Muntaner també parla del repoblament de l’illa i hi escriu -la llengua un pèl actualitzada- el següent: “el senyor rei ordenà que al port de Maó se fes una vila ben murada, e hi jaquí (deixà) procurador en Pere de Llibià, un honrat ciutadà valencià, e donà-li tot poder que pogués tota l’illa donar a pobladors, e que de bona gent la poblàs.  E així ho féu segurament, que així és poblada l’illa de Menorca de bona gent de catalans, com cap lloc pot ésser ben poblat”.

A Ciutadella, l’antiga capital de Menorca, cada 17 de gener, s’hi celebra la processó dels Tres Tocs en commemoració de l’arribada del rei a les portes de la ciutat. Va ser precisament pels voltants de Sant Antoni d’ara fa vint anys que mon pare, ja molt malalt, animat però per ma mare, encara va tenir esma d’agafar el correu des Mercadal amb ella i venir tots dos a veure el pis que després hi vaig llogar. És un dels darrers records que en guard quan ell encara podia caminar. A la llum d’aquell pis amb finestres que donaven a la banda dreta de l’antiga contramurada de la ciutat vaig llegir a la primavera la Crònica de Ramon Muntaner. Aquell any de 1994 d’ara fa vint anys, el meu avi Bartomeu en feia vint-i-dos que era mort. Havia mort un l’endemà de Sant Antoni. Tot i que llavors jo només tenia quatre anys, ma mare m’havia alçat en braços i el record en el seu llit de mort tapat amb vànova blanca, però amb la cara descoberta, a la casa del carrer Nou des Mercadal on vivien amb la meva àvia.

Un pare de pel·lícula: "Rebel Without a Cause"

Aquesta època de l’any -la tardor: finals d’octubre i novembre- té moltes significacions per a mi, m’aboca a molts records, de vida i de mort, no només perquè hi vaig néixer, sinó perquè també hi han mort, hi van morir, els meus pares: el meu pare dos dies després del meu aniversari ara fa dinou anys.  

Quant al meu pare, l’enyorança em porta automàticament al cinema, al cinema de Hollywood. Llavors em vénen ganes d’anar a la Biblioteca de Maó a cercar alguna pel·lícula, o senzillament començ a remenar entre alguns DVDs que tenc a casa.

Em trasllat de retruc a un cinema del poble, l’únic que hi havia a finals dels anys 50 principis dels 60 a Mercadal, al cine de can Serra pel qual tothom el coneixia, encara que tingués oficialment un nom ben esvelt: El Cisne, gairebé homònim. El meu pare sempre havia tingut una bona dosi de cultura -popular, si és vol- i lletraferidura, tot i ser fill d’un picapedrer com ell i d’una mare provinent de la pagesia. El veig assegut en una cadira als matins al costat de la finestra de casa amb un llibre a les mans en temps del meu batxillerat, un llibre d’aquells que acumulàvem a casa i que ens havien regalat -dèiem- a La Caixa. En arribar de l’Institut de Maó tard a la nit perquè hi cursava estudis a partir del capvespre, el record immers en la Roma del “Jo, Claudi” de Robert Graves.  En efecte, les sèries i les pel·lícules.

Però el que jo no havia viscut mai, tot i que li n'havia sentit a parlar moltes vegades i me les imaginava -me les imagin encara-, són les seves sessions de cinema de cap de setmana quan encara era fadrí, a les quals també hi assistia la seva germana, que donava un cop de mà abans i després de les projeccions. Aquella cultura cinematogràfica adquirida al cinema des Mercadal -avantguardista en aquest sentit per l’època- l’havia dut a ell, com també a la seva germana, a identificar després títols de pel·lícules, i noms d’actors i actrius pronunciats amb literalitat poc anglesa en reaparèixer a la petita pantalla del menjador de casa.  

Durant aquells anys de pel·lícula -ell havia començat a sobrepassar la trentena- coneixeria la meva mare al poble, hi festejaria durant cinc anys i l’any 60 s’hi casaria, el mes d’octubre també.  

El cinema nord-americà dels darrers anys 40 i dels anys 50 representa per a mi, per tant, un estret lligam amb el meu pare, que va molt més enllà de l’època. Veure una pel·lícula hollywoodenca sobrepassa llavors els límits de la pantalla, de l’entramat, de la història, de l’acció, de la fotografia o de la música i assoleix caires emotius, sentimentals i íntims que es poden fer molt enfora d’aquells que es puguin desprendre del relat cinematogràfic intrínsec. Els dos únics aspectes que m’hi separen del tot són la llengua, ja que solec veure els films en l’idioma original, i -sobretot- la censura, l’estisorada d’escenes que poden anar molt més enllà d’un bes.

En resum: el record de mon pare com a estímul íntim i personal per retornar als mites del cinema i a partir d’ells descobrir -amb l’evocació d’un interlocutor que ja mai més no em respondrà- les qüestions que em sorgeixen i que més d’una vegada em duen a exclamar interiorment: “Si ell ho hagués sabut, açò!”. Es tracta aleshores del meu particular cel·luloide ocult. Això és el que m’ocorre en veure sobretot les pel·lícules de Joseph L. Mankievicz o d’Elia Kazan o en llegir les memòries de Gore vidal...

Un dels DVDs que aquesta vegada he rescatat d’entre les poques pel·lícules de l’època que tenc a casa és “Rebel Without a Cause”, “Rebelde sin causa”, de Nicolas Ray, adquirida segurament de segona mà al mercat des Freginal de Maó...  El diàleg imaginari s’estableix en aquesta ocasió amb motiu d’una de les cintes que no era entre les seves preferides, però això també és al marge, perquè a mi em proporciona tanmateix allò que normalment em duu a la recerca, és a dir, l’anhel de descoberta de la seva visió, contrastada -més que no contraposada- amb la meva. I d’altra banda emperò, ¿com no l’havia de reconèixer i admirar ell, la pel·licula, amb James Dean i Natalie Wood, en tornar a reaparèixer retransmesa un dia passats els anys a la televisió, molt probablement en una sessió de dissabte capvespre en què tos dos seiem al sofà del menjador?  

Tot i que s’inserissin en uns mateix espai de temps, la realitat de la societat nord-americana reflectida a la pantalla, la d’aquells tres joves estudiants universitaris rebels i conflictius de casa burgesa, no tenia res a veure amb la seva realitat d’aquells mateixos anys 50. Al cap i a la fi -i aquí rau la flagrant extemporarietat d’aquell cinema de poble-, el context d’aquell espectador accidental era ben diferent. ¿Com s’entenia que aquella joventut que ho tenia tot -inclosa la bona educació familiar i acadèmica- fos tan malcriada, es rebel·lés contra els pares i l’autoritat, es barallés a navallades, fes carreres de cotxes a tota velocitat a fi de demostrar qui era el valent que els conduís fins al límit abans de despenyar-los?  Quin problema tenien si per una altra banda ho tenien tot? Com s’explicava l’ambigüitat d’aquell triangle amorós i d’amistats? Tot plegat massa desconcertant...  

El meu pare no s’hi hagués pogut identificar mai amb aquells joves, mai no hagués pogut tractar d’aquella manera els seus, de pares, a qui no només tractava de vós, sinó a qui a més tenia un respecte inqüestionable, mai no hagués pogut fer tals animalades...  L’ídol ètic i estètic del meu pare no era James Dean ni fer-hi prop, sinó més tost Humphrey Bogart.  Així i tot, en Dean hi vaig descobrir el seu mateix gest de pentinar-se els cabells laterals amb la mà contrària i el braç alçat per damunt del cap.       

"Cruising books, crossing bats"

Al claustre del Carme, a l'hospital Mateu Orfila i a l'Escola d'Adults del carrer Sant Joan d'aquí de Maó hi han posat prestatgeries perquè la gent hi pugui dipositar els llibres que li fan nosa. La idea és que qualsevol altre els pugui agafar, els pugui llegir i que després els torni a deixar perquè puguin ser llegits per altra gent. Jo hi he trobat petites joies que no pens retornar i a canvi intent despendre'm d'algun altre exemplar, la qual cosa tampoc no em resulta gens fàcil...

El sistema, que en realitat no és menorquí sinó universal, també compta amb un procediment informatitzat: el propietari que es desprèn del llibre li pot posar una etiqueta amb el nom i el lloc d’origen i pot registrar-lo en una pàgina d'Internet. En aquesta mateixa pàgina el següent lector pot anotar el lloc on l’ha tornat a deixar després de llegir-lo. D'aquesta manera hom pot saber quin recorregut geogràfic fa el seu llibre arreu del món. M’he explicat bé?

Més que no fer cruising pels jardins de Monjuïc o per quartos foscos d'arreu, es tracta d'un llibre viatger que s’entrecreua amb d'altres. En realitat el sistema no es diu “cruising books”, sinó "book crossing" (www.bookcrossing.com). I de fet m'estranyaria moltíssim que entre tanta cucaina lectora no se n'hagués sentit a parlar...

I ara un petit apunt més sobre llibres, animals i pensaments. De la meva visita al palau reial de Mafra de Portugal em van interessar sobretot dues coses: l'orientació sexual del rei i la seva magnífica biblioteca. Resulta que com a antídot contra els ratolins a fi que no hi roseguin els volums, hi mantenen la penombra i hi deixen volar rates pinyades que se'ls cruspeixen. No sé si a Transilvània deuen fer el mateix ni si us pot servir com a remei per a un futur ja no tant imprevisible... En relació als ratolins passavolants de la cuina de sa sínia des cuc havia pensat armar més tost la versió domèstica d’un moix.

I a qui pugui interessar que sàpiga que tornam a tenir notícies de na Nanda, la granoteta màgica. La qüestió és que estàvem una mica tristos perquè feia un parell de dies que no apareixia i ens pensàvem que qualque altre antídot animal no l’hagués intimidada. Però ahir la vam tornar a veure al caire de la paret. Si és el cas que qualcú no l’hagués feta fugir atemorida, ara només cal que torni a agafar una mica de confiança.

Pausànies a Binimel·là

Ens hem aixecat tard, diumenge a les onze. Ens hem sorprès quan hem vist que feia un dia anticiclònic, de sol sense ennuvolats. Les previsions del temps ballaven, però el cel blau s’havia imposat. Hem decidit sortir tot d’una després de berenar una mica, i carregar solament begudes a les motxilles, ja menjaríem en tornar. Hem davallat amb el cotxe al port. Les banderes dels arbres mestres de les embarcacions i la de Cas General dominant ens han corroborat que el vent era de llebeig. Ens havíem de dirigir cap a Tramuntana si volíem redossa del vent: Es Grau, Favàritx... finalment ens hem decantat per Binimel·là. Dia solejat de novembre amb llum d’or i els camps verds i abeurats de tanta pluja les darreres setmanes. La carretera plena de cotxes aparcats a les barreres dels camis que delataven els boletaires diumengers a la recerca d’esclata-sangs sadolls d’humitat carnosa i sanguinolenta.

Hem pres a peu el camí de la dreta de la platja cap a les cales del costat, fins a l’última, i hem estirat la tela blanca estampada de sargantanes negres damunt l’arena apunt d’eixugar. He fet una nedada fresca en la mar pèl de gallina per l’oratge. En sortir els rajos del sol em dauraven la pell. Net de cos i ànima després de l’ablució marítima, m’he posat a llegir, amb el cap clar com el cel.

Des de la Menorca talaiòtica m’he embarcat en un vaixell grec. Quan els comerciants han sabut que em dirigia a la cort macedònia de Pel·la m’han parlat del que es deia del rei. Durant una de les seves bacanals, Felip II, embriac, havia fet despullar el jove patge Pausànies, de l’edat del seu fill Alexandre, i l’havia violat davant dels membres de la cort. M'han deixat encuriosit per quina en serà la revenja.

Noms propis de l'estiu

Bé, sembla que arriben les pluges! A Mercadal celebren les darreres festes de l’estiu: Sant Nicolau tanca ses portes amb clau! És evident que amb aquests imperatius més val afanyar-se a fer més lent el procés al ritme del record i de l’escriptura. No és, no, que la intensitat d’aquests darrers mesos de calor redueixi el gas, no: sembla com si cada dia que passa les sorpreses a flor de pell continuessin sorgint al natural... i ara les emocions s’hauran d’adaptar a l’aigua que caurà del cel i als primers llençols damunt dels cossos.

No cal dir que estic del tot obert -hi estic des de fa mesos ençà- a conèixer gent, i n’he coneguda força a l’illa. Sense comptar ni contar ara les anades i vingudes a Mallorca, fa temps que no en surt, de Menorca, i de moment només tenc previst fer-ho per Cap d’Any: Roma.

Però això serà més endavant, ara els vull dedicar el temps a ells, noms propis d’aquests estiu, generadors de gran varietat d’“estampes estiuenques”, com diria l'altra, i jo més tost imatges de sentiments amb volum i voluptuositat que se’m projecten ininterrompudament pel cap i em relaxen cos i ànima. Anàvem amb un amic un dia a Son Bou, o en tornàvem, i li vaig tornar a comentar que aquella platja i molts altres indrets de Menorca donaven per a uns “Tales of Son Bou” o per a uns “Tales of the island”, o fins i tot per a un “Queer as folk” a la menorquina. Evidentment no és comparable als “Tales of de city” of San Francisco, però aquesta illa del Mediterrani és bastant més internacional que no ara Pitsburg, sobretot a l’estiu. A més recordo que en tornar de Baker Beach a Son Bou vaig tenir una d’aquelles sorpreses esporàdiques que en aquells moments em va reconfortar.

Els noms propis d’aquest estiu tan actiu –i també passiu- són tots masculins, procedents d’altituds i latituds diferents, noms propis que s’han fos en el retrobament amb ells mateixos a partir d’un xoc de cultura i natura, no exclusivament turistes, sobretot treballadors, molta interculturalitat sense sortir gairebé de casa. Però al costat d’alemanys, uruguaians, brasilers, italians, espanyols... –homes provinents d’una geografia personal i física singular, també n’hi ha de menorquins i posem Es Migjorn Gran a punta de llança, i també mallorquins, cadascun amb la seva història i cadascun compartint amb mi el seu temps, allò que més venero.

Són noms que mereixen l’escriptura i mereixen la vida. Les seves experiències de vida podrien ser tan literàries com aquesta meva darrera lectura per exemple, “Mysterious Skin”, que encara m’acompanyarà durant les últimes cinquanta pàgines. Serien, però, massa íntimes per reduir-les ara i aquí, les meves: llunes plenes i indefinides, els ulls verds de Salvador de Bahía, la insinuació d’un capvespre d’estiu damunt la platja... Neil McCormic i Bryan Lackey són els dos únics noms propis en original literari d’aquest estiu.

Més aigua de roses

Avui m'he despertat que el dia aclaria amb una rebufada de vent: de cop i volta ha revolat la cortina de la finestra del dormitori, oberta de bat a bat. Al sud de l’illa s’havia congriat una tempesta, núvols grisos de plujat que desprenien llamps i trons. No ha arribat a ploure, però em pensava que havia de caure la primera pluja de finals d’agost, Sant Bartomeu o Sant Lluís. Ara acab de mirar la predicció meteorològica i contràriament al que semblava dóna més sol i vent fluix de Tramuntana. És a dir que demà passat me’n vaig a Mallorca amb bon temps. Serà l’escapada de l’estiu, que he fet sencer a Menorca. La darrera entrada d’aquest bloc era de finals de juliol: apareixien les últimes vivències, els nous plantejaments per al pròxim curs que comença la setmana que ve i una breu enumeració de l’última pel·lícula i de la darrera lectura.

Entre aquesta setmana i la que ve seguiran els canvis. Si el setembre és un mes més tost de reflexió que d’activitat, tal vegada em tindreu a la finestra de l’ordinador amb més freqüència. Enumeració! Enumeració de coneixences, noms propis que em ballen pel cap tota l’estona, com volent perllongar vivències, recrear-les o crear-ne d'altres. Enumeració d’hostes a casa meva i visites d’amics, el mes jove d’un sol any d’edat. El nou plantejament per a d’aquí unes quantes setmanes serà un nou curs d’italià que organitza l’Escola d’Adults, perquè a partir d’ara tindré els capvespres i els vespres lliures... Avui han deixat a casa un follet dels nous cursos, un altre senyal de finals d’estiu principi de tardor que arriba anualment a la bústia. El relleu de la darrera lectura en anglès és “Misterious Skin”, de què segurament parlaré més endavant. Les nits del mes d’agost van començar amb un concert íntim de George Drexler al magnífic Teatre Principal de Maó, que havia organitzat Atxem, el mateix grup de gent que omple les nits de la Terrassa del Claustre del Carme a Maó aquest estiu. 

Aigua de roses

Època de canvis, però aquí som una altra vegada. La meva regularitat no és quotidiana, però m’expòs una i altra vegada a la llum pública i internàutica, per assimilar experiències personals, com diu na Maria, ocurrències... Ha estat un mes de juliol intens, que repercutirà també a nivell professional i laboral. Un cop oblidat el tràngol d’exàmens mal plantejats, em vaig posar tot d’una a treballar: dos cursos de català per a estrangers a Maó als matins, amb alumnes amb molt alt grau de participació i entusiasme, reforçat per visites al Mercat del Carme, al del Peix, al Teatre Principal i altres. Visites d’estiu també a casa, acollides i allotjades el millor que puc. Capvespres al terrat tapant esquerdes per on entrava l’aigua de pluja a l’hivern. Em sent formiga d’estiu, i ara prest l’envelat mariner del pati perquè no s’escalfi tant la cuina. Entre i entre, experiments culturals dignes d’entrades que algun dia s’obriran: l’estrena de Harvey Milk a Menorca va ser en espanyol i per això m’he esperat a veure-la en versió original en DVD a casa i així he tornat aquest mes de juliol a San Francisco, al dels anys seixanta, setanta i al meu juliol de fa tres anys. He tornat a reprendre també la lectura en anglès de la mà de Hanif Kureishi, “The Body”, fem bugada sense perdre els llençols.

La vida social s’ha reobert a Es Migjorn Gran, el poble del sud de Menorca amb tota la septentrionalitat epidèrmica que comporta la latitud, Banda Municipal inclosa sonant el jaleo de cavalls i caixers seriós i protocol·lari de diumenge i el jaleo d’ases transvestits de dilluns, el revers de la mateixa moneda, perquè si bé només n’hi ha una, de moneda, es pot capgirar paròdica: Sant Cristòfol a Menorca, Saint Cristopher Day. I per a qui no ho tengui clar: Sant Cristòfol de Ses Corregudes. Us deix amb les fotos de l’aigua-ros de diumenge, aigua de roses.

Economia i cultura al segle XVIII

Richard Kane, governador de Menorca

S’afirma moltes vegades que les èpoques de crisi econòmica comporten un floriment de la cultura. No així en el cas de la història de l’illa de Menorca, on –com és força admès i conegut- el període de major conreu literari i creació artística va coincidir amb una llarga etapa de bonança econòmica: el segle XVIII. El paisatge de l’illa va canviar gairebé de forma radical la seva fesomia, es plantà enclova i s’introduïren les vaques frisones que avui campen per les tanques i de la llet de les quals es produeix el formatge de què tan orgullosos estan els menorquins. També van ser els anys en què es construïren les cases de factura pal.ladiana dels llocs que avui en dia formen part del patrimoni d’arquitectura rural de l’illa. En el transcurs d’aquell segle s’erigiren pobles sencers, Sant Lluís i es Castell, i les ciutats van créixer ravals enllà. Es feren hospitals, llatzarets i s’acabaren de fortificar els castells de Sant Felip i de Sant Antoni. Es traçaren nous camins. Va ser una època de llibertat cultural, quan a Menorca a més de la llengua catalana pròpia se’n parlaven també d’altres, l’anglès, el francès, l'italià o el grec. Va ser el període de major floriment en el camp de les ciències i les lletres de tot el país. Hi havia llibertat de culte: catòlics convivien amb anglicans, ortodoxos i maçons. En el major nombre dels casos, l’Administració regentava els recursos de forma modèlica i exemplar. No es malmetien els doblers públics. Hi havia diàleg entre cultures, religions i maneres de veure el món. Al segle XVIII hi va haver llibertat de comerç, el port de Maó era franc i la ciutat floria. Menorca era una illa oberta al seu temps.

(Voldria que ningú veiés en aquest escrit fantasmes de demagògia, ja que en línies generals estic d’acord amb la política mediambiental del GOB i del PSM. El que intent és aportar o recordar dades per a la reflexió)

Creuers al port de Maó

mpons

L’acord actual de l’Ajuntament de Ciutadella per modificar el projecte de construcció del Dic perquè hi puguin atracar creuers no té certament cap sentit. I no en té cap no solament perquè es contradigui amb l’exigència de sostenibilitat de l’illa de Menorca com a Reserva de la Biosfera, ni tampoc perquè el turisme de creuers sigui un producte que a priori s’hagi de descartar a l’hora de dinamitzar l’economia o d’oferir qualitat, sinó perquè Menorca ja té un port –natural- capaç d’absorbir-lo sense problemes de cap índole: el port de Maó.

En aquest sentit malauradament no cal sortir de Menorca a fi de trobar experiències de mala gestió i de deixadesa. Què suposa el turisme de creuers per a la ciutat de Maó? Se’n treu o se’n pot treure rendiment econòmic? Incrementa les vendes dels comerços? Comporta un major nombre de clients als restaurants? Quin és el tarannà econòmic dels viatgers un cop davallen al port? Se’n van d’excursió a tall individual? o de forma organitzada per un touroperador? Entren als museus? No sé donar resposta a totes aquestes preguntes, però les puc intuir. No sé ben bé tampoc què farien a Ciutadella, però puc ben assegurar que a Maó gairebé ningú –gairebé cap empresari ni tampoc els seus treballadors- s’aixeca del llit un diumenge dematí a fi d’obrir la cafeteria, el restaurant, el comerç o la parada de la plaça del Mercat. Per què? Per vessa? Per comoditat? Pel poc rendiment econòmic que suposa? Com s’explica per un altre costat que a l’altra banda del port de Maó, on també hi atraquen creuers, no hi hagi cap tipus d’infraestructures ni de serveis, on el viatger és abandonat entre contenidors de mercaderies, on no hi ha ni una sola ombra on es pugui asseure a redossa del sol, ni un sol i petit quiosc on pugui adquirir un bòtil d’aigua si té set ni cap excusat on pugui anar a pixar si en sent la necessitat.

Que n’és d’estrany tot! Ciutadella, que no té un port amb grandària suficient per a aquest tipus de vaixells, vol un gran dic perquè hi puguin atracar i en canvi Maó, que sí que el té, o bé sembla no saber-ne treure prou profit econòmic o bé ha decidit que ni tan sols val la pena posar el despertador. Potser caldria fer un transvassament de ciutadans a fi de veure si els ciutadallencs en sabrien treure més bon partit que els maonesos. No és, no, que es vulgui tenir tot, no! El problema és que es té de tot, però no se sap com gestionar-ho.

Per cert, m’estalviaré qualsevol comentari en relació a l’acord del nou Ajuntament.

(Comentari a Ducs d'alba i port de Ciutadella, de Nel Martí)

Mad World

Paulo Cesar, "O corpo e a pele" 

M’he aixecat devers les set, però no les set del matí, sinó les set del vespre. M’he fet el berenar sopar, que he començat amb un suc de taronja per refrescar-me el paladar i la gola, malmesos després de la llarga nit. Després m’he posat a treballar a l’ordinador -que això també hi entra-, mentre escoltava el grup a cappella alemany Wise Guys, que em va enregistrar una persona única i especial.

Ahir no va ser únicament la nit de l’Elefant, ahir també va ser la nit de l’Antic Cafè, on en principi volíem acompanyar el sopar amb una cervesa de blat que alimenta, com l’altre dia. Ver ser la nit del Mirador –panets i ensalades i cervesa. Va ser la nit de l’Ars –rumba fusion, havia anunciat qualcú. I vinga alegria! Com es deia el guitarrista? David, que finalment es va posar a cantar i a ballar damunt de l’escenari. Va ser la nit de l’Aquelarre i finalment la nit de Son Tretze, i a cada lloc que anàvem fèiem esclatar la música lliure dels sentits de la humanitat.

I què vols que digui jo? Què vols que conti, si el nostre llenguatge no està fet de paraules? Que és un llenguatge d’una altra casta? Que és el llenguatge epidèrmic de la carícia dels homes? Què vols que expliqui? Que és el palp i el tast de la intimitat més universal? Que omplim el silenci de comunicació sense paraules? Que allò que ens contem ho entenem amb alens anhelants? Que el que ens expliquem ho expressem amb gemecs continguts? No, no cal que em diguis res més, basta que em cridis, una, dues, tres... -quantes vegades?-, i jo acudiré a comprendre el teu desig. Millor així que projectar el nostre foll món individual. De què serviria que cridés el teu nom de mar als quatre vents? Es fondria amb l’aire del que tothom ja sap. Trencant un únic cop els sospirs, som només el segell d’aquell secret que m’has dit solament a mi, exclusivament a mi.

Terra

De Musa et pren la paraula Perseu. L’agafa nua entre els dits, i única entre les altres es torna vermella d’argila, color de ferro i de sang. Branca mineral d’un arbre de peixos llunyans, hi fa un clot amb un garrot, dut per la mar damunt l’arena. Hi aboca l’aigua de sal i de sol de la vorera. Assegut damunt la roca, s’hi enfanga les mans joves com un infant gran. S’hi embulla els cabells. A l’orella li hi xiuxiueja carícies. L’escarrufa. Li frega el front i les galtes i el nas. Anhela que la besi i se li escola entre les dents al paladar. Li regalima tel·lúrica pel coll. Suaument i a poc a poc pren la forma del seu pit de marès. Li fa còssigues al llombrígol. Li cobreix l’espatlla i li protegeix l’esquena. Li pessiga tendre les natges. Se li vol fondre entremaliada entre les cames com un mot novell i juganer. Li agafa el sexe i li l’acarona. L’heroi s’alça i, dret, deixa que li rellisqui cuixes avall, genolls enllà fins al turmells. Primer de peu, desitja que l’astre la hi eixugui a la pell, porus endins. Després s’estira damunt la sorra i acluca els ulls. Sent adormit l’oratge marí que amb els seus sons amortits de cisell li esculpeix el cos com un mestre mediterrani i florentí. D’un son profund en el temps el desperta el xerric d’un xoric. S’atansa de pedra al mirall cristal·lí. S’hi banya, s’hi enfonsa i s’hi abraça. N’emergeix renovat de silenci.

Perseu a Ferragut

(22 d’abril, dia de la Terra)
Ses fotos den Joan

Cabaret, La nit de l'Elefant

Cabaret

Dissabte migdia vaig sortir a comprar al mercat, al del peix i al de la verdura. En entrar al claustre del Carme en vaig veure el cartell: a l’Elefant hi feien una nit de Drag Queens. ¿Res millor a fer l’últim cap de setmana de les meves vacances de Pasqua? Vaig anar a la parada d’una amiga del mercat i li ho vaig proposar, vam quedar que més tard m’enviaria un missatge per confirmar-m’ho. Vaig enviar un sms a un altre amic: que sí, que tot i que tenia feina l’endemà dematí d’hora li feia molta il·lusió que hi anéssim. Vaig anar a casa a dinar i, al capvespre, a fer una volta amb bicicleta fins a la mar. Quan era a mig camí va sonar el mòbil: el meu amic es començava a trobar malament i que ho sentia molt però que no estava segur que pogués venir, que fes els meus plans. Vaja! Em va saber greu. Quan era al costat de la mar mentre llegia vaig rebre un missatge de la meva amiga: que aquella nit finalment tampoc no sortiria. Bé idò, vaig pensar, aquesta nit et toca sortir tot sol. Vaig arribar a casa, vaig sopar, em vaig dutxar i em vaig posar a fer coses a l’ordinador fins a mitja nit, quan vaig considerar que era l’hora d’apuntar-se i començar la festa.

Des de casa fins a l’Elefant només he d’enfilar el meu carrer avall i davallar les escales fins al port. És a dir, el local és aquí baix al moll de llevant. No és gaire gran, a primera hora s’hi fan sopars i després es converteix en bar, tot sovint amb actuacions musicals: música brasilera, jam sessions, djs... Quan hi entres fa olor de la menjuca del sopar i el fum es pot tallar amb el ganivet amb què has tallat el be del cuscús, però a mi m’agrada perquè és més tost rastafari-hippiós i per tant basta que et posis els texans, una samarreta, et calcis les botes, agafis la caçadora i la gorra i t’hi plantis. Vaig entrar per la porta que em va semblar que no hi havia ningú conegut.  

Vaig acollir-me a la protecció de la barra, vaig demanar una cervesa, em vaig enrotllar un cigarret i, ja més distès, vaig començar a contemplar el panorama. Ah, mira! Aquelles dues al·lotes assegudes al sofà que m’havien mirat en entrar són dues amigues de Johnny, però a ell no el vaig per enlloc. Altres cares reconegudes d’altres dies..., però conegut conegut més bé ningú. A fi de fer ambient, la cambrera –vaig saber que era el seu aniversari- s’havia entaforat una perruca rosa fúcsia del mateix color de les làmpares del sostre del local. El que punxava a l’ordinador també anava transvestit i anava i venia.  

De cop i volta van entrar per la porta tot un grup de sis o set queens amb la madame francesa del lloc al capdavant: “Hello, bon soir!”. Presentacions, besades i tocarejades per aquí i per allà, ara un pit, ara una cuixa, ara la natja dreta del cul... L’ambient començava a escalfar-se, a arrencar motors... Fins que va començar el show: aleshores el dj va pujar al petit escenari acompanyat de dues drags, una amb un florero perruca que li feia de camuflatge divuitesc dalt del cap i l’altra amb unes pestanyes que arribaven gairebé fins a la porta. Van començar a sonar les notes de l’”I’ll survive”; no hagués pogut ser d’una altra manera!

Un cop acabada l’actuació i es van tornar a encendre els llums, vaig veure Javier allà assegut en una cadira al costat de l’escenari. M’hi vaig acostar, el vaig saludar, em va convidar a fumar i sense que em donés temps a reaccionar es van tornar a atenuar els llums, em vaig asseure al braç de la cadira del meu amic, amb els peus damunt la tarima, al centre de la qual hi havien col·locat una cadira. Aleshores va aparèixer ella, Malu, esplèndida, vestida de Liza Minelli, i va interpretar a la perfecció dos temes musicals de Cabaret, el segon dels quals, la meva cançó preferida de la pel·lícula: “Maybe This Time”.

Després de la performance em vaig atracar a la barra amb Javier per demanar un parell de cerveses més i aleshores va aparèixer la drag del florero dalt del cap, em va mirar i em va saludar: era Johnny! No l’havia reconegut quan ballava. Aquesta sorpresa sí que no me l’esperava! Aleshores també es va acostar Sally Bowls, i Javier ens va presentar: una al·lota palmesana que fa un temps que viu a Menorca perquè vol cert repòs i tranquil·litat -em va contar-, però que de tant en tant també necessitava injeccions d’energia i d’optimisme i fer bogeries com aquestes a fi de sortir de la rutina. Aleshores ens vam posar a parlar de la pel·lícula i, en fi, la nit va continuar... A S’Esbarjo, la guia de l’oci de Menorca, la festa s’havia anunciat com “La jaula de los grillos”, “La cage aux folles”, “The Birdcage”.

La dona i el model de parella homosexual

A l’hora de tractar la inserció de la dona en el món laboral i la seva conciliació amb el món familiar, es pren sens dubte com a referència el model tradicional masclista preexistent. De vegades la dona vol ser tractada amb igualtat de condicions en un món sorgit inicialment de l’entrecuix del mascle. Posaré un exemple extrem però prou il·lustratiu: l’accés de la dona a l’Exèrcit. Es considera com l’assoliment d’una fita important en relació a l’emancipació de la dona la possibilitat que pugui arribar a ser tinent general, per exemple. El símil podria ser més ben triat perquè alguns opinareu que així com està el món, l’existència d’aquest estament és necessària. Però tothom admetrà que seria molt millor un món sense guerres on l’Exèrcit no fes cap falta ni una i que com a conseqüència no s’haguessin de plantejar els drets de les dones en relació als dels homes en l’àmbit militar. Perquè la cosa funcioni, potser s’haurien de crear més tost nous marcs de convivència en lloc d’intentar inserir la dona en una societat masclista a priori. D’altra banda, si en la parella la dona treballa tant com l’home, o l'home tant com la dona, la mateixa quantitat d’hores, això va en detriment de l’educació domèstica dels fills. I si l’home fa les funcions domèstiques tradicionals de la dona de forma exclusiva, aleshores la desigualtat és la mateixa, encara que aquesta discriminació es vegi com a políticament correcte.

Quant a les famílies on els dos membres són del mateix gènere, és evident que el reconeixement del dret de les parelles homosexuals al matrimoni i a l’educació dels fills suposa la seva normalització jurídica. Però com en el cas de la dona en un món masclista aquí també s’ha pres com a model un marc social preexistent -el concepte de família tradicional-, en lloc de trobar i experimentar noves formes de convivència. Així i tot, si la qüestió de la conciliació de la vida familiar i la laboral és realment un problema de gènere que no se sap ben bé com solucionar, potser seria bo demanar a les parelles homosexuals, on no existeix la diferència de gènere, com s’ho fan a l’hora de repartir-se l’educació dels fills i les feines de la casa i com a més concilien tot això amb la feina.

(Comentari a "Conciliació", de Maite Salord)

Venedors ambulants i xiringuitos de platja

Maite Salord, font d’inspiració, m’ha fet tornar les ganes d’escriure. És ben ver, que de vegades, en posar-m’hi, som una mica incendiari. Deu ser que, com que en general m’agraden més les perifèries que els centres d’ortodòxia, els meus escrits de caliu de vegades treuen espurnes.

Ara mateix, si voleu, trauré un altre tema candent, que va ser insinuat fa un parell de dies al seu bloc quan un comentarista anònim va ironitzar, a fi de menystenir-la, l’aparició dels venedors ambulants a les platges, verges o no, de Menorca. Ho recordareu: “capell de palla, camisa de flors, uns ‘pirates eivissencs’ i avarques des Mercadal”, tot cridant en veu alta: “pipes, polos, cacauets, síndria, meló, pinya… tot baratet”. I ara imaginau-vos que sou de vacances tot gaudint del sol i de l’oratge de la mar i sentiu l’oferiment d’aquests fruits saborosos. Tal vegada la fantasia d’altres consistirà a vestir el jovencell o la jovencella d’una altra guisa: amb speedos marca Marc & Adriano, per exemple. No coneixeu la marca? No us preocupeu: és un disseny menorquí de banyadors que aquest estiu causarà furor. I ara que hi pens, ja n’hi ha d’aquests joves a les platges de l’illa i venen pareos i joiells de factura potser eivissenca tot corrent el risc que aparegui un guarda d’uniforme, extemporani i fora de lloc, que els foragiti deveres i corrents. I això, en circumstàncies semblants, ha ocorregut davant dels meus ulls! A mi m’hagués encantat haver pogut guanyar quatre duros d’aquesta manera, amb la visió romàntica i sensual de la pell bruna colrada pel sol i amb les cuixes fortes de caminar per l’arena; en tost d’això vaig passar estiu sencer rere estiu sencer fent feina en un restaurant de Fornells sense cap dia lliure a l’estiu, amb un sou miserable i havent de posar bona cara als clients. Experiències com aquesta encara són a l’ordre del dia a Menorca. Era menor d’edat jo aleshores, però –ai!- mai no va aparèixer, no, cap àngel de la guarda que em salvés els meus estius de joventut. I per què no? Polos de la desterrada Menorquina i síndries i melons dels horts menorquins!

Però allò es va acabar, afortunadament! I llavors van arribar els anys pitiüsos, primer a Formentera i després a Eivissa. Te’n recordes (per cert, on ets que encara no has aparegut per plaça?), d’aquells dinars al xiringuito de la platja d’Illetes de Formentera? Eivissa!, per què tant d’odi? Coses bones i dolentes, com per tot! Fa més de deu anys d’això, a cala d’Hort, un magnífic guisat de peix pitiús amb safrà acompanyat de vi blanc fresc i cuinat per una espectacular madona eivissenca, extasiats veient com finalment es ponia el sol darrere es Vedrà, altiu i imponent. Esper que ho puguin continuar conservant, tot allò! I que els pescadors segueixin pescant i que madona ufanosa continuï elaborant magnífics plats eivissencs i que segueixi fent i delitant clients com aquell dia de primavera ens va delitar a nosaltres, que encara ens en recordam.

Ja ho veieu, jo per a festes i celebracions sempre hi estic a punt! A ca nostra a Menorca, a Eivissa o a la vall del Loira, qualsevol lloc m’està bé. A més tenim el millor organitzador d’esdeveniments festius de tota l’illa, que ja pot començar a fer el recompte de participants i, pel que fa a mi, ja sap que pot disposar del que vulgui i necessiti, sobretot si les ocasions són com aquesta: dos mil comentaris al bloc de Maite Salord! Tot i que a mi en realitat, i amb tota modèstia, m’agradaria ser el 2000 NOU.

Castell de Chambord
Vall del Loira