Suite Winckelmann

Angelika Kauffman, Retrat de Winckelmann 1764

El cap de setmana del dia de la Concepció de l’any passat, el 2005, vaig passar-lo a Hamburg. El vespre del dia després d’arribar-hi vaig entrar a un cafè, el cafè Uhrlaub, a la Lange Reihe, al mateix carrer on m’allotjava durant aquells dies. De tant que em va agradar, un cop el vaig haver descobert hi vaig anar diàriament a berenar tot d’una després d’aixecar-me i hi tornava a la nit a sopar després d’haver estat rodant tot el dia per la ciutat hanseàtica. 

A còpia de veure-m’hi, el cambrer al final em va arribar a tractar amb força diligència i amb molta simpatia. Record que aquell vespre, mentre esperava que em portés el sopar, em vaig alçar de la cadira i em vaig acostar a un prestatge on hi havia tot de prospectes informatius al voltant de la vida cultural hamburguesa. Entre la paperassa hi vaig trobar un catàleg. Era un catàleg que editaven tres llibreries alemanyes estacionalment, és a dir, un a cadascuna de les quatre estacions. Era el número corresponent a l’hivern. Vaig fullejar-lo i a cop de pàgina anaven apareixent novetats editorials força interessants. De cop i volta vaig descobrir-hi una nova biografia de Winckelmann. L’endemà de matí era dissabte i la llibreria d’Hamburg que col·laborava en la publicació del catàleg, la llibreria Männerschwarm, també era just allà a la vora, a la Lange Reihe, a sota de casa mateix. El primer que vaig fer el dia següent dissabte després de berenar va ser anar-hi i comprar el llibre, l’autor del qual –Wolfgang von Wangenheim- m’era totalment i absolutament desconegut.

El primer retrat literari de Winckelmann que havia llegit, ara ja fa molt de temps, és de l’autor del Werther i es titula Winckelmann und sein Jahrhundert -“Winckelmann i el seu segle”. Goethe el va escriure el 1806, enguany fa exactament tres-cents anys. I fa també alguns anys que vaig llegir Winckelmann, ein Leben für Apoll -“Winckelmann, una vida dedicada a Apol·lo”- de Wolfgang Leppmann, publicat per primer cop el 1971. El treball biogràfic de l’escriptor Wolfgang von Wangenheim, instal·lat a Berlín després de fer de professor de Germàniques a les universitats de París, Adidjan i Dakar, es titula Der verworfene Stein, Winckelmanns Leben i el va tenir enllestit l’agost passat. 

Tots dos biògrafs moderns comencen els seus llibres recordant l’estat de profunda commoció i l’immens rebombori que va causar la notícia de l’assassinat de Winckelmann a Trieste el juny de 1768. El dibuixant Friedrich Oeser i el jove Goethe eren a Alemanya i esperaven amb impaciència l’arribada de l’arqueòleg que havia partit feia algunes setmanes des de Roma. El futur gran mecenes del pintor Calbó, el príncep Kaunitz, amb qui Winckelmann s’havia entrevistat feia pocs dies al palau de Schönbrunn juntament amb l’emperadriu Maria Teresa, va intercedir tot d’una perquè s’esclarissin els fets. Però per copsar l’enorme importància d’aquest personatge pel que fa, entre d’altres, a la Història de l’Art i a l’Arqueologia i pel que fa també, tot i que en un altre nivell i encara que no s’haguessin conegut mai personalment, a la formació artística de Pasqual Calbó, és molt millor començar per on comencen totes les coses: pel principi, és a dir, pels orígens.

Enllaç Suite Calbó

La Suite Winckelmann continua al Castell de Nöthnitz

El bombardeig de Dresde

Bernardo Bellotto

El vespre d’abans d’ahir, dilluns dia 13 de febrer, era estirat al sofà i llegia Als ich ein kleiner Junge war d’Erich Kästner. Seria massa llarg explicar ara les circumstàncies que m’han portat a interessar-me per aquest llibre, el primer que llegeixo de l’autor, però sí que les resumiré dient que més aviat els motius eren en un principi extraliteraris. Diguem que senzillament formava part d’una llista de llibres recomanats i com que desconeixia l’escriptor tantes vegades citat vaig decidir descobrir-lo. Vaig intentar sense èxit comprar el llibre a Hamburg i finalment el vaig trobar a la Mayersche Buchhandlung de Colònia, una gran llibreria del Neumarkt. La primera sorpresa la vaig tenir en assabentar-me que Kästner era de Dresde i per aquest mer motiu es va veure sobtadament incrementada la meva motivació. Al mes d’agost d’enguany s’acompliran deu anys de la meva estada d’estiu a la capital de Saxònia. Puc afegir que aquest mateix estiu de 2005 el tren en el qual em dirigia de Berlín a Praga es va returar un moment a l’estació central d’aquesta ciutat, de la qual s’intuïa des de lluny el campanar d’alguna de les esglésies.

Tot just he començat a llegir el llibre. Kästner parla dels seus ancestres, dels seus pares, que havien hagut d'emigrar del camp a l’urbs per motius econòmics, i, abans d’endinsar-se en la reconstrucció literària de la seva infantesa i la seva joventut, escriu sobre la ciutat on va néixer. Hi diu que si ell, a més de posseir el do de saber distingir entre allò que està bé i el que està malament, sap valorar també el que és bell diferenciant-ho d'allò que és lleig, això es deu a la sort d’haver nascut a Dresde, que saber preuar el que és maco no ho va haver d’aprendre ni als llibres, ni a l’escola, ni a la universitat, ja que des de petit “vaig poder respirar la bellesa com els fills del guardabosc l’aire del bosc” –“ich durfte die Schönheit einatmen wie Försterkinder die Waldluft”. Aleshores evoca les belleses de la seva ciutat inhalades quan era jove: l’església catòlica del palau de la cort, l'esvelta Frauenskirche, el delicadíssim Zwinger, el castell de Pillnitz, el carrer de Palau i tants altres edificis nobles i carrers honorables que van ser l’escenari dels primers anys de la seva vida.

No és debades que la seu de la residència dels reis Saxònia, d'August el Fort -també rei de Polònia un cop convertit al catolicisme- per exemple, fos coneguda arreu com la Elbflorenz, la Florència a la vora del riu Elba, que pintors de perspectives com ara els venecians Canaletto o Bernardo Bellotto rebessin l'encàrrec de pintar-la fins a la sacietat i que fos estada inexcusable de viatgers universals com Giacomo Casanova. Tot això darrer no ho explica Kästner, això darrer forma part de la meva pròpia idealització de la ciutat. Aquest darrer estiu no vaig fer estada a Dresde, no vaig tenir temps de davallar del tren que em portava a Praga, però assegut al costat de la finestra veia com se succeïen els paisatges i els pobles de l’altra banda de la vall mentre d'horabaixa remuntàvem el riu per les ferrovies de la riba. 

Finalment, l’últim mes de desembre es va tancar el cicle: era assegut un altre capvespre a Sant Pauli, al port d’Hamburg, i mentre al solpost contemplava el decurs fluvial pocs quilòmetres abans de la desembocadura, pensava que tot aquell cabal havia sorgit de Txèquia i que havia travessat Saxònia i bona part d’Alemanya.

Ahir vespre, dimarts dia 14 de febrer, tornava a llegir Kästner, que va voler narrar la seva infantesa i la seva joventut. En enumerar les belleses de la ciutat de l’Elba, l’escriptor afirma que Dresde era una ciutat meravellosa i que el podem ben creure, que de fet l’"hem de creure", perquè ningú de nosaltres, per molt que el nostre pare sigui ric, pot viatjar-hi ara amb el tren a fi de comprovar si té raó o no, ja que la ciutat de Dresde ja no existeix: “Denn die Stadt Dresden gibt es nicht mehr”. De vegades la vida és juganera i li plau fer-nos ballar el cap i deixar-nos perplexos, estabornits al sofà: Dresde va ser totalment destruïda per vuit-cents avions bombarders i ho va ser justament un dia 13 de febrer d’ara fa exactament seixanta-un anys, al 1945. La meravellosa bellesa de la ciutat de Dresde d’abans d’ahir, ahir ja no existia, la ciutat havia estat arrasada en un sol dia mentre jo llegia plàcidament el llibre de Kästner estirat al sofà de casa.

Però si un no creu en les coincidències de la vida, aquí n’hi va una altra: mentre abans d’ahir, dia 13 de febrer, llegia al sofà de casa i la ciutat de Dresde era bombardejada, vaig rebre una telefonada. Era el meu amic Siegwin, aquest és el seu nom de batalla, de la qual tot sovint en sol sortir victoriós. M’havia cridat perquè havia estat revisant el seu blog negre de ratapinyaire i volia que li donés l’adreça del meu per fer-hi una ullada. Ahir vespre, dia 14 de febrer, vaig creure entendre de sobte un altre motiu, potser causal, de la seva trucada del dia anterior: en el seu blog Siegwin passa revista a biografies o fets històrics que van ocórrer “Tal dia com avui” i hi té un article dedicat al record de la destrucció de Guernika, la primera ciutat bombardejada de forma massiva des de l'aire per l'aviació alemanya durant la Guerra d'Espanya. Tot això, però, ell no m’ho va dir. Ell solament em va demanar l’adreça del meu blog després que –em va dir- hagués estat revisant el seu, que no tocava des de feina mesos.

La pròxima vegada que parli amb ell li demanaré sobre la veracitat de la meva sospita, però en qualsevol cas l’afortunada coincidència persisteix, perquè Siegwin és una de les persones que conec que té més relacions –personals fins i tot- amb la Florència de l’Elba. Kästner acaba així l’evocació de la darrera ciutat alemanya bombardejada un cop s'era ja fora de temps, fora de joc bèl·lic, incomplint per tant totes les regles del Dret Internacional: “Els governs de les grans potències discuteixen encara avui sobre qui va assassinar Dresde. Encara avui es discuteix si sota del no-res hi jauen cinquanta mil, cent mil o dos-cents mil morts. I ningú vol reconèixer haver-ne estat el culpable. Tothom diu que són els altres els que en tenen la culpa. Ah!, a què treu tanta discussió? Amb això no tornareu Dresde a la vida! Ni la seva bellesa ni els seus morts! En el futur castigueu els governs, i no els pobles! I no els castigueu un cop ja hagi succeït tot, castigueu-los tot d’una! Sona més fàcil del que realment és? No. És més fàcil del que sona”. Dedic aquest escrit a na Bettina, de Palma, i a en Miquel, de Dresde. Oh! Perdó! A l'inrevés.

Erich Kästner, Als ich ein kleiner Junge war. Dtv

Hamburg

N'Antònia és la primera persona que veig gairebé cada dia. Fa feina sota casa i em dóna el bon dia des de darrera el mostrador quan davall l'escala per sortir al carrer. Si no té feina em solec returar i, com a mínim, parlam del temps. Abans d'ahir la vaig veure a l'horabaixa. Arribava a casa del dinar dels divendres amb els amics. Devia faltar poc per a les set i plovia. Em va dir que havia pensat en mi perquè d'aquí a un mes se'n va un cap de setmana a Alemanya amb les amigues. Em va explicar que eren un grup i cada any solen fer un viatge a un lloc diferent i que enguany tocava Hamburg. Aprofiten que hi ha vols directes des de Palma. Li vaig dir que hi havia estat feia poc, devers un mes i mig, a principis de desembre del proppassat 2005, i que li faria quatre recomanacions. Pel que fa al temps, vaig assenyalar cap a defora, de ben segur es trobarien aquell mateix temps: pluja, fred i humitat. Hamburg és una ciutat portuària, confluència entre dos rius i travessada de canals. Aquestes són les meves recomanacions:

HAMBURG

El centre neuràlgic de la ciutat és l'Ajuntament, el Rathaus. Impressiona la primera vegada que el veus, amb la torre del rellotge i les teulades de coure verd. Va ser contruït a finals del segle XIX. És al Rathausmarkt, la plaça del mercat de l'Ajuntament i supòs que hi deu haver mercat tot sovint. Com que hi vaig anar a principis de desembre, llavors hi havia el mercat de Nadal. Des la plaça es veu el riu Alster, que allà mateix forma com un llac interior des del qual surten els canals que travessen la ciutat. Els voltants de la plaça de l'Ajuntament és ple de carrers comercials.

Just al costat de l'Ajuntament, a la dreta de cara a la façana hi ha un museu, el Bucerius Kunst Forum. Hi fan exposicions temporals. Els dies que hi sereu n'hi haurà una de molt interessant sobre l'esculptor francès August Rodin.

L'exposició permanent de pintura més important de la ciutat és a l'Hamburger Kunsthalle, molt aprop de l'estació central del tren, el Hauptbahnhof. És distingeix per la cúpula de coure. Com gairebé tots els museus, tanquen els dilluns, però la resta de la setmana tenen obert des de les 10 fins a les 18h. Els dijous fins a les 21h. Hi trobareu obres d'artistes famosos: des de pintors medievals, passant per Rembrandt i Rubens fins als impressionistes francesos. Hi ha un parell d'obres molt famoses de Caspar David Friedrich, el pintor romàntic alemany més valorat. Quan jo hi vaig anar, les sales de pintura contemporània eren tancades. He vist que ara hi ha una exposició temporal amb dibuixos de Durero, Dürer.

L'últim museu que us recoman és el d'història de la ciutat, el Museum für Hamburgischer Geschichte. És una mica enfora del centre, però val molt la pena d'acostar-s'hi, perquè -encara que les explicacions són en alemany- un es pot fer una idea molt clara del desenvolupament social, econòmic i arquitectònic de la ciutat. Hi ha moltes imatges i molts objectes: no només quadres, també mobiliari i vestits d'època per exemple. L'exposició dedicada al port i a la vida portuària -amb projecció d'imatges d'època- és molt interessant. El museu és un edifici de totxo vermell situat en un parc anant cap al barri de Sant Pauli. Crec recordar que per arribar-hi vaig prendre el bus 36, que surt del centre.

La ciutat d'Hamburg va créixer a la vorera del riu Elba, que néix a la República Txeca i travessa Alemanya fins a la Mar del Nord. Hamburg és una ciutat portuària, és el port més important d'Alemanya, des d'allà sortien barcos en totes direccions, inclosos els transatlàntics cap a Amèrica. És una ciutat que va viure i viu encara del comerç marítim. Un no se'n pot anar de la ciutat sense haver anat al port i haver-hi fet una passejada fins al Fischmarkt per exemple, allà on hi ha el mercat del peix. Anau-hi, si pot ser, un dia de cel clar abans que es posi el sol.

Si un deixa el port i s'endinsa cap a la ciutat des del Fischmarkt, trobarà el barri de Sant Pauli, un dels més populars. És el barri amb més vida nocturna de la ciutat. La Repperbahn -així és diu el carrer més important que el travessa- és ple de cabarets, bars de nit i també de sex shops i altres negocis relacionats amb el sexe. Val la pena de fer-hi una passada. No crec que sigui gaire perillós si un no es mou del carrer principal.

L'altre barri popular d'Hamburg és Sant Georg, que comença a partir de la plaça de l'estació central. El carrer principal es diu Lange Reihe i és ple de cafès i restaurants. Hi sol haver vida des de bon de matí, molta gent d'Hamburg hi va a berenar. El barri és molt gran i hi ha moltes botigues de gent immigrada. Són comerços de menjar i hi vénen bona fruita. Alguna part del barri pot ser un pèl perillosa a la nit.

Esper que aquestes recomanacions us ajudin a disfrutar de la ciutat. Ja m'ho contaràs!