Literatura i cinema de l'Holocaust

L'ami retrouvé

Tenia vint-i-dos anys quan vaig llegir KL Reich, de Joaquim Amat Piniella, entre el desembre de 1989 i el gener de 1990 a casa dels meus pares a Menorca. Estava fent el quart curs de Filologia a la UAB i es tractava la literatura de l’exili. Podria ben bé ser que de qui primer vaig sentir el nom tant de l’autor com de l’obra fos del mateix professor, Jordi Castellanos, que impartia l’assignatura. Recordo aquell Nadal i Cap d’Any llegint a casa a Mercadal la novel·la que havia escrit l’autor manresà als trenta-quatre anys sobre la seva pròpia experiència en un camp de concentració, el de Mathausen, tot just després de ser alliberat.

Imagino que devia ser alguns mesos abans que havia vist, en algun cinema de Barcelona, mentre era en cartellera, Au Revoir les enfants, de Louis Malle. A la pel·lícula, premiada a Cannes, el director explica la seva vivència quan de petit va presenciar la detenció, per part de les forces d’ocupació nazis, d’un amic seu, jueu, a l’escola dels afores de París on tots dos eren internats.

Coincidint amb la lectura de KL Reich, al cinema també hi van fer L’ami retrouvé, del director Jerry Schatzberg, basada en la narració de l’escriptor alemany Fred Uhlman, que a Reunion -el títol original de la novel·la- també conta, en anglès, l’experiència de dos infants adolescents abans de la deportació d’un d’ells. Totes dues pel·lícules se m’han fet inoblidables com a referents de l’amistat entre aquells companys d’escola provinents de famílies de l’alta burgesia i l’aristocràcia europees en temps de guerra.  

Vaig llegir L’Amic Retrobat en català anys més tard, als trenta, durant els cursos acadèmics que vaig fer a Maó a finals dels 90.  Al contrari d’Au Revoir les enfants, que sí que he tornat a mirar en DVD, L’ami retrouvé, no l’he tornada a veure mai més des de llavors. En canvi, sí que vaig rellegir-la el novembre de 2001 a Palma, en l’intent també de fer conèixer entre els estudiants adolescents la persecució nazi dels jueus i l’Holocaust en els camps de concentració i extermini.   

També va ser en part amb aquesta mateixa finalitat que vaig llegir El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada. En pensar en aquesta altra novel·la curta no puc fer de manco que tornar a sentir de rerefons en el meu cap les fugues de Bach. Tant L’Amic Retrobat com El violí... són lectura freqüent a les escoles de Secundària del nostre país. També va ser al 1997, quan tenia trenta anys, que va aparèixer als cinemes la pel·lícula de Roberto Benigni La vita è bella, que era basada en una novel·la de l’autor romà Rubino Romeo Salmoni que, malgrat haver de tornar a reviure’n els fets, també havia volgut emprar el mirall de la literatura per deixar el seu testimoni de l’horror.

On primer vaig sentir a parlar de Der Vorleser, de Bernhard Schlink, va ser a Dresde el 1996, poc després d’haver estat publicada, però finalment vaig llegir per primera vegada la novel·la entre Berlín i Palma l’agost de 2000: havia estat el meu llibre de capçalera mentre feia un curs d’alemany al Goethe Institut de Mitte. En aquells anys, la novel·la ja s’havia convertit en lectura recurrent entre els estudiants dels instituts de Secundària dels països de parla alemanya, alhora que s’aixecava la controvèrsia de la relació amorosa -sexual- entre un adolescent i una dona amb un passat misteriós, que es va desvetllant a poc a poc i al cap dels anys. El 2007 l’obra va ser lectura de l’EOI de Maó, en què feia feina. La versió cinematogràfica The Reader, d’Stephen Daldry, és del 2008. Quan la vaig mirar al DVD de casa ja no era en cartellera.   

El maig de 2005 vaig tornar a llegir l’experiència d’un altre home que, com Amat Piniella, va posar-se a escriure el seu testimoni sobre l’Holocaust tot just després de ser alliberat, en aquest cas d’Auschwitz. Entre d’altres motius, m’havia matriculat al segon curs d’italià per poder llegir-hi obres en original. Tinc el llibre aquí al costat damunt l’escriptori: a Se questo è un uomo, l’escriptor torinès Primo Levi parla també dels ebrei Saloniki, i en un peu de pàgina s’explica el següent: “essi costituivano la piú grande ed antica comunità ebraica della Grecia.  Molti di loro parlavano un dialetto spagnolo, perché erano dischendenti da ebrei espulsi dalla Spagna verso il 1500”.

No m’estendré sobre la lectura de The Boy in the Sriped Pyjamas, del dublinès John Boyne.  Tot i que també prou extraliterària, i en un altre context, ja li vaig dedicar una entrada: era l’octubre de 2008 i acabava de llegir la novel·la al costat de la mar. La pel·lícula, de Mark Hermann, vaig anar a cercar-la a continuació a la Biblioteca de Maó i també la vaig mirar a casa després que hagués estat projectada als cinemes. Ara farà un parell d’anys la vaig tornar a mirar amb els meus alumnes d’anglès quan tenien devers tres anys més que el protagonista. A John Boyne li vaig seguint la pista, i ara fa poc he descobert que ha escrit una novel·la de temàtica lgtb que transcorre durant la I Guerra Mundial, justament enguany que se’n compleix el centenari de l’inici.  

Els llibres esmentats, molt diferents entre ells per diverses raons, tracten un mateix tema -l’Holocaust-, trascorren en un indret ben concret -els camps de concentració i d’extermini nazis- i en una època ben determinada. El que sobretot els distingeix és aquest fet: d’una banda la narració novel·lada d’una realitat viscuda en pròpia pell -amb tot el pes de la memòria i el record reviscut- i, de l’altra, la recreació literària d’una història, d’uns personatges i d’unes vivències que no són les personals. De quatre de les set obres se n’ha fet una versió cinematogràfica.  Solament la pel·lícula Au Revoir les Enfants, no és basada en cap llibre.  Al marge d’explicar una història autobiogràfica, emperò, té molt de literari…  

A aquest recull de llibres i pel·lícules sobre l’Holocaust li’n seguirà un altre d’obres exclusivament cinematogràfiques que també tracten de l’Alemanya nazi i la Segona Guerra Mundial.  N’hi ha una bona llista. 

Juliol a Berlín, 2005

Le Cirque des Hommes

No he estat mai al Brasil, m’agradaria molt d’anar-hi, com Stefan Zweig, per exemple, que va ser convidat per la República a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, però us puc situar en el moment actual a les Illes, a qualsevol poble o ciutat, a Barcelona, a Alemanya, a Berlín per exemple, o a Venècia i a Roma, o a Mèxic o a Nova York, a Londres, a Varsòvia, a Praga o a qualsevol ciutat europea que hagi estat o no, o a Istanbul. Acotaré el temps, i com a resultat això concretarà també els personatges d’aquesta història. He estat fora de Mallorca els dos darrers mesos d’estiu, el juliol i l’agost, el meu itinerari ha estat el següent: Menorca, Palma per enllaçar amb Berlín, Praga, Menorca i una altra vegada Palma. Me n’he anat i he tornat i quan un se’n va i torna vol dir que està arrelat a un lloc.

A Berlín hi vaig anar a fer un curs durant els primers quinze dies de juliol. Parlo alemany i això em facilita allò que dèiem de les garrofes. Hi vaig anar tot sol i era la sisena vegada que hi anava. Tampoc no era el primer curs que feia ni a Berlín ni a Alemanya en general: n’he fet a Hessen, Baviera, Baden-Württemberg i Saxònia. De les sis vegades que he anat a Berlín, tres hi he estat acompanyat, un cap d’any amb en Jordi, uns dies d’estiu amb en Tòfol i una Setmana Santa amb en Thomas. Tinc un molt bon amic a Berlín, el vaig conèixer ara farà uns disset anys, a Frankfurt, la primera vegada que jo anava a Alemanya, devíem tenir tots dos vint-i-dos anys. Aleshores em vaig allotjar a casa seva, a ca els seus pares, l’àvia vivia al costat, eren forners i pastissers d’un poble proper a Frankfurt del Main. Llavors en Roger estudiava Llengües Romàniques i feia dos mesos que aprenia català, avui en dia en Roger treballa a una universitat de Berlín i fa classes de català. Vaig ser a sopar a ca seva, viu a prop de la plaça de Baviera. Va ser un sopar d’algues japoneses entre vells amics, que es troben al cap del temps. Feia temps que no el veia, en Roger! Sèiem al costat de la finestra de la cuina, oberta al pati interior, explicant-nos coses, a les acaballes del sopar en Roger em va haver de fer adonar que la meva veu hi ressonava, havíem passat de parlar una estona en alemany i aleshores ho fèiem en català durant el sopar. Ah, per cert!, en Roger ha escrit una tesi sobre Ramon Llull i ha traduït autors catalans a l’alemany, però no va ser sobre això que vam estar parlant al sopar, vam parlar de coses més personals, més properes, vam parlar de fet de les nostres felicitats actuals i vam rememorar vells temps.

 
Dels personatges més vitals i entranyables del grup de Berlín, en sobresurt Laura, una noia italiana, jove, molt maca, amb qui rèiem molt i amb qui “qualche volta andiavamo a chiachierare”. El grup era variat, eren sobretot dones i provenien de tots els llocs del món, d’Europa, del Canadà i dels EEUU, del Brasil, d’Azerbatjan, de l’Iran,... Aquests cursos són pesats, són cursos intensius. Jo em recordava de Munic, però havia decidit que ja n’havia après i que aquesta estada l’havia de portar d’una altra manera. Aleshores era amb n’Hugo i amb ell havia deixat a Mallorca les ganes de fer un curs a Munic. Abans de conèixer-lo havia pensat en Munic per viure a fons la ciutat, en aquells moments, però, no em feia falta conèixer la ciutat, preferia estar a soles amb la persona i aquesta persona era a molts quilòmetres de distància. A Berlín en canvi, m’aixecava cap a les set per ser a les nou a l’Institut i m’ho prenia tot amb tota la filosofia i tot el bon humor del món. El tema del curs també em va agradar més, anava sobre art. 

Es pot dir que conec les pinacoteques de Berlín, ja les coneixia, però no havia estat mai a l’Alte Nationalgalerie, perquè aquella Setmana Santa amb en Thomas hi feien reformes. A la Neue Nationalgalerie feien una exposició sobre el centenari del grup de pintors de Die Brücke. A l’edifici de Mies van der Rohe de la plaça de la Filharmònica i de tants altres edificis, altres anys hi havia visitat exposicions de Gaugin, d’expressionistes alemanys, de Georg Großz i la del Moma, la col·lecció del Museum of Modern Art, que durant aquella Setmana Santa era exposada a Berlín mentre feien obres a la seu de Nova York. 

 Aturàvem per dinar cap a la una, menjàvem bé, potser massa per al cap d’una hora continuar amb el curs fins devers les cinc de la tarda. I encara després anàvem al teatre o al cinema. Vaig veure un parell d’espectacles bons, un tot sol l’endemà d’arribar, al Tipy, al Zelt, a l’envelat dels jardins del Reichstag, “Le Cirque des Homes”, un espectacle molt cuidat d’acrobàcia, amb dues copes de vi negre que em vaig prendre i que em donaren alegria. L’altre va ser en grup, vam anar a la Neuköllner Oper a veure un musical alemany, actual, un projecte dels alumnes del darrer curs d’arts escèniques de la Universitat.