Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Busna. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Busna. Mostrar tots els missatges

divendres, 10 d’agost del 2007

Stadtschloss Berlín, 2005

Stadtschloss

L’endemà al vespre vam assistir a una representació teatral al Palau de la República. La peça era basada en la novel·la d’Alfred Döblin Berlin Alexanderplatz, però per a mi -que després d’intentar-ho sense èxit durant la meva primera visita a Berlín, no havia llegit encara l’obra- el més interessant va ser l’edifici on es representava la versió teatral, un edifici de ferro i vidre construït en temps de la República Democràtica Alemanya a la plaça més emblemàtica de Berlín, sobre els mateixos fonaments on s’havia alçat l’Stadtschloß, la residència de la dinastia prussiana, els Hohenzollern, la residència d’hivern de Frederic el Gran de Prússia, al costat de la catedral, del Berliner Dom, de l’Altes Museum, de l’Alte Nationalgalerie i a prop de l’Illa dels Museus, de la Musumsinsel. 

L’Stadtschloß havia restat malmès arran de la guerra i la DDR va acabar d’enderrocar-lo i hi va construir una seu de lleure per al poble de Berlín est, amb cafès i espectacles. Quan vaig arribar al Palast der Republik ja plovia i, tot i que havia agafat un taxi a prop de Hackescher Markt, anava sense paraigües i una mica xop. A l’escenari s’escenificava la pluja i hi havia bassals d’aigua. Ens en vam anar amb una italiana abans que acabés la representació, que havia de durar quatre o cinc hores; a fora plovia, vam agafar el bus i el tren i vam marxar cadascú a ca seva.


Palast der Republik

dijous, 9 d’agost del 2007

Wilmersdorf & Kreuzberg, Berlín 2005


M’agradaria retardar l’acció i parlar-vos de les meves vivències a Berlín abans que Busna hi vingués un cop acabat el curs. M’allotjava al barri de Wilmersdorf, a casa d’uns immigrants xilens, músics, amb una criatura, ella és cantant clàssica, amb coneguts a la Filharmònica de Berlín, molt maca, amb cabells rossencs i llargs i amb una veu preciosa; ell un idealista somiatruites, em va semblar. La criatura lletja, semblant al pare. Era la primera vegada que m’estava a Wilmersdorf, gairebé sempre que havia estat a la ciutat m’havia allotjat a Schöneberg, sempre a la banda oest, a prop de la Nollendorfplatz. 

Conec Mitte, el Tiergarten, Charlottenburg, Neukölln, Prenzlauer Berg, Friedrichshain,... i, tot i que també el coneixia, amb un grup d’alumnes del curs el primer dia a la tarda vam fer una visita, una espècie de gimcana, al barri de Kreuzberg. Kreuzberg és l’anomenat barri turc de la ciutat. Vam agafar el metro fins a l’estació de Görlitzer, Görlitzer Bahnhof, i vam enfilar l’Oranienstraße. L’Oranienstraße és un carrer ple de cafès, restaurants, botigues de qualsevol cosa, centres socials, culturals i d’exposicions... L’oficina electoral del partit Verd alemany no és gaire enfora i potser l’adjectiu que qualifica millor el barri sigui el d’”alternatiu”, és un barri diferent i variat, amb polítiques socials i d’habitatge d’esquerres i innovadores, on a més de turcs hi conflueix gent d’altres procedències, d’altres països, cultures, religions i llengües. És un carrer comercial, del petit comerç, res a veure amb el capitalisme de la Kurfürstendamm, de la Ku’Damm, l’avinguda de les marques de roba, perfums i joies, dels grans centres comercials, dels cafès i dels teatres burgesos... A Kreuzberg no n’hi ha, de burgesos, les botigues de roba i les llibreries són de segona mà. Els cafès són plens de gent diversa, jove, inquieta, emprenedora, amb projectes, i que ha decidit prendre una cervesa i disfrutar dels amics, del carrer i de la vida. L’ambient és meridional, gairebé hi ha més vida al carrer allà que no als carrers de Palma, sobretot en diumenge, quan a Berlín tothom queda per berenar al carrer, a qualsevol hora, fins a les cinc de la tarda si la nit anterior ha estat llarga i, si no, de bon matí a llegir el diari. Hi ha botigues de menjar i restaurants indis, turcs, xinesos, italians, japonesos, espanyols o llatinoamericans, cubans... 

Entrem a una llibreria i al fons hi ha una galeria amb una exposició sobre hermafrodites, gent amb doble sexe. Continuem i entrem a la seu d’un grup religiós, els alevites, i un company del grup que és de l’Iran, de nom Amir, els demana sobre la seva procedència religiosa, si són sumites o bé xiïtes, crec recordar. Un dels alevites era bell.  A Kreuzberg sí, que la llengua franca és l’alemany, és la llengua de comunicació entre uns i altres i en el fons nosaltres cinc procedim del Canadà, de Portugal, de Dinamarca, de l’Iran i jo d’aquí, i parlem amb un alevita en alemany. 

Prosseguim la nostra ruta i descobrim petges del mur de Berlín a l’asfalt del carrer: dues línies de llambordes que ressegueixen el traçat del mur. Kreuzberg va restar a la banda oest de la ciutat, a la zona d’ocupació americana, i limitava amb Mitte, zona d’ocupació soviètica, a la Friedrichstraße, al Check Point Charly, avui en dia ple de turistes i de botigues de souvenirs, trossos de mur, samarretes amb la falç i el martell i coses per l’estil. En algun moment del recorregut ens vam aturar a fer un Dönner Kebab, després vam continuar l’itinerari fins a un dels canals, a les voreres dels quals al matí els turcs hi fan mercat. La gent del barri passeja per les ribes del canal, infants venen joguines, revistes, vídeos i altres objectes atrotinats damunt dels ponts. Passejant descobrírem una sinagoga, havíem passat per l’església catòlica de Sant Miquel i també havíem reparat en l’existència de mesquites. Jo recordava aquell canal, d’haver-hi passejat per la riba un matí assolellat de mercat amb en Jordi durant el nostre primer viatge a Berlín.

Busna IV (2005)

No sé si deu ser gaire sa, això d’asseure’s un diumenge matí de bona hora a escriure a l’ordinador, potser ho és per a la psique però no per al físic i encara podríem adduir allò de mente sana in corpore sano. M’assec al sofà de casa i l’enyor, em torno a asseure davant l’ordinador i penso en Busna.

Ens vam conèixer el dia vint-i-set de juny, al costat de la mar, a la badia de Palma. Tots dos teníem les tovalloles esteses sobre les roques. Ens vam mirar, ens vam sotjar i ens vam agradar. Aleshores només faltava que quedéssim a soles. Vam fer sexe dues vegades, amb un interval de temps per prendre un altre bany i continuar parlant. L’oferiment d’un cigarret havia encetat la conversa i el primer de tot que havíem fet, de fet, va ser conèixer-nos dins la mar. Aquella va ser la primera vegada que ens vam palpar, dins la mar en aquella hora tranquil·la de l’horabaixa de juny a la badia de Palma. 

Busna és txec, alt i esvelt, amb els ulls blaus, llavis molsuts i dents blanques i grosses. Recordo també que entre una aferrada i un altra van aparèixer un parell d’assidus a la cala blava. La parella d’un d’ells és d’Eslovàquia i també parla txec. Però amb Busna ens enteníem en alemany, una llengua que no li acaba de plaure del tot, tot i que la parla bé, millor que l’anglès, però a ell en realitat li hagués agradat comunicar-se en anglès. No començarem a dissertar ara sobre la relació del regne de Bohèmia amb l’Imperi Austríac ni de la situació de Txecoslovàquia durant les dues Alemanyes ni sobre l’actual de la República Txeca amb el seu veí més poderós. En qualsevol cas, per a Busna, estudiant de Ciències Econòmiques a Praga, l’alemany, que estudiava ja des de la Secundària, és l’assignatura obligatòria de llengua estrangera, de fet la llengua estrangera que millor coneix i que li serveix per sortir del domini lingüístic d’11 milions de parlants del txec i comunicar-se amb els seus veïns del nord i del sud i amb gent d’altres indrets, com ara el meu cas per exemple. 

Ja de fosc, vam decidir de tornar-nos a veure a casa meva, aquí a Palma. Va arribar que a mi tot just m’havia donat temps de tornar de la cala pel carril de bicicletes que tota l’estona voreja la mar, de pujar els quatre pisos amb la bicicleta, d’arreplegar potser una mica i de dutxar-me. Em va aplegar amb calçotets i acabat de dutxar. Vaig fer qualque cosa de sopar, no recordo què. Vam dormir junts i el matí degué ser breu, jo devia haver de fer qualque feina fora de casa. El vaig deixar dormint. A la nit d’aquell nou dia, jo tenia un sopar amb amics que havia conegut a la feina, vaig intentar fer-ho venir bé perquè ens poguéssim veure després, però no ens vam acabar d’entendre. Li vaig enviar un missatge de mòbil per quedar el dia següent al migdia per dinar, i així va ser, va tornar i vam dinar en un restaurant de davant casa meva, aquí baix al mateix carrer. Vam tornar a passar una altra horabaixa junts. 

A la nit jo agafava un avió cap a Menorca i hi faria fins dissabte. Tornava dissabte migdia a Palma, perquè al vespre havia d’agafar un altre avió, aquest cop cap a Berlín a fer-hi el curs d’art. Va ser el nostre tercer encontre a Palma. Busna s’havia instal·lat a casa meva després d’haver-la-hi ofert jo i hi va fer encara uns quants dies abans de marxar cap a Praga la setmana entrant. Aleshores jo ja faria cinc dies que seria a Berlín. Tot i que ens escrivíem i ens enyoràvem, només ens separarien tres-cents quilòmetres de distància.

diumenge, 5 d’agost del 2007

Juliol a Berlín, 2005

Le Cirque des Hommes

No he estat mai al Brasil, m’agradaria molt d’anar-hi, com Stefan Zweig, per exemple, que va ser convidat per la República a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, però us puc situar en el moment actual a les Illes, a qualsevol poble o ciutat, a Barcelona, a Alemanya, a Berlín per exemple, o a Venècia i a Roma, o a Mèxic o a Nova York, a Londres, a Varsòvia, a Praga o a qualsevol ciutat europea que hagi estat o no, o a Istanbul. Acotaré el temps, i com a resultat això concretarà també els personatges d’aquesta història. He estat fora de Mallorca els dos darrers mesos d’estiu, el juliol i l’agost, el meu itinerari ha estat el següent: Menorca, Palma per enllaçar amb Berlín, Praga, Menorca i una altra vegada Palma. Me n’he anat i he tornat i quan un se’n va i torna vol dir que està arrelat a un lloc.

A Berlín hi vaig anar a fer un curs durant els primers quinze dies de juliol. Parlo alemany i això em facilita allò que dèiem de les garrofes. Hi vaig anar tot sol i era la sisena vegada que hi anava. Tampoc no era el primer curs que feia ni a Berlín ni a Alemanya en general: n’he fet a Hessen, Baviera, Baden-Württemberg i Saxònia. De les sis vegades que he anat a Berlín, tres hi he estat acompanyat, un cap d’any amb en Jordi, uns dies d’estiu amb en Tòfol i una Setmana Santa amb en Thomas. Tinc un molt bon amic a Berlín, el vaig conèixer ara farà uns disset anys, a Frankfurt, la primera vegada que jo anava a Alemanya, devíem tenir tots dos vint-i-dos anys. Aleshores em vaig allotjar a casa seva, a ca els seus pares, l’àvia vivia al costat, eren forners i pastissers d’un poble proper a Frankfurt del Main. Llavors en Roger estudiava Llengües Romàniques i feia dos mesos que aprenia català, avui en dia en Roger treballa a una universitat de Berlín i fa classes de català. Vaig ser a sopar a ca seva, viu a prop de la plaça de Baviera. Va ser un sopar d’algues japoneses entre vells amics, que es troben al cap del temps. Feia temps que no el veia, en Roger! Sèiem al costat de la finestra de la cuina, oberta al pati interior, explicant-nos coses, a les acaballes del sopar en Roger em va haver de fer adonar que la meva veu hi ressonava, havíem passat de parlar una estona en alemany i aleshores ho fèiem en català durant el sopar. Ah, per cert!, en Roger ha escrit una tesi sobre Ramon Llull i ha traduït autors catalans a l’alemany, però no va ser sobre això que vam estar parlant al sopar, vam parlar de coses més personals, més properes, vam parlar de fet de les nostres felicitats actuals i vam rememorar vells temps.
 
Dels personatges més vitals i entranyables del grup de Berlín, en sobresurt Laura, una noia italiana, jove, molt maca, amb qui rèiem molt i amb qui “qualche volta andiavamo a chiachierare”. El grup era variat, eren sobretot dones i provenien de tots els llocs del món, d’Europa, del Canadà i dels EEUU, del Brasil, d’Azerbatjan, de l’Iran,... Aquests cursos són pesats, són cursos intensius. Jo em recordava de Munic, però havia decidit que ja n’havia après i que aquesta estada l’havia de portar d’una altra manera. Aleshores era amb n’Hugo i amb ell havia deixat a Mallorca les ganes de fer un curs a Munic. Abans de conèixer-lo havia pensat en Munic per viure a fons la ciutat, en aquells moments, però, no em feia falta conèixer la ciutat, preferia estar a soles amb la persona i aquesta persona era a molts quilòmetres de distància. A Berlín en canvi, m’aixecava cap a les set per ser a les nou a l’Institut i m’ho prenia tot amb tota la filosofia i tot el bon humor del món. El tema del curs també em va agradar més, anava sobre art. 

Es pot dir que conec les pinacoteques de Berlín, ja les coneixia, però no havia estat mai a l’Alte Nationalgalerie, perquè aquella Setmana Santa amb en Thomas hi feien reformes. A la Neue Nationalgalerie feien una exposició sobre el centenari del grup de pintors de Die Brücke. A l’edifici de Mies van der Rohe de la plaça de la Filharmònica i de tants altres edificis, altres anys hi havia visitat exposicions de Gaugin, d’expressionistes alemanys, de Georg Großz i la del Moma, la col·lecció del Museum of Modern Art, que durant aquella Setmana Santa era exposada a Berlín mentre feien obres a la seu de Nova York. 

 Aturàvem per dinar cap a la una, menjàvem bé, potser massa per al cap d’una hora continuar amb el curs fins devers les cinc de la tarda. I encara després anàvem al teatre o al cinema. Vaig veure un parell d’espectacles bons, un tot sol l’endemà d’arribar, al Tipy, al Zelt, a l’envelat dels jardins del Reichstag, “Le Cirque des Homes”, un espectacle molt cuidat d’acrobàcia, amb dues copes de vi negre que em vaig prendre i que em donaren alegria. L’altre va ser en grup, vam anar a la Neuköllner Oper a veure un musical alemany, actual, un projecte dels alumnes del darrer curs d’arts escèniques de la Universitat.

dissabte, 4 d’agost del 2007

Busna II (2005)

Ja torno a ser aquí... i mentre l’ordinador s’acaba de compondre vaig pensant en la narració futura. Us vull parlar de mi, ja ho he fet un poc de fet, però ara vull fer-ho en pla retrospectiu. Us he situat a Palma, la ciutat en la qual visc des de fa sis anys, no sempre en aquest pis, aquí serà el tercer any que hi seré, sóc de... És igual d’on sigui. Imagineu-vos el lloc que vulgueu, però rodejat per la mar. Jo sóc un home d’illa, “ein Inselmann” dirien en llengua alemanya, l’illoman diria en Josep Pla: he viscut aquí a Mallorca, a Menorca, a Eivissa i a Formentera. Fa dotze anys que em passeig per les Illes: Maó, Ciutadella, Eivissa, Palma. Hi va haver un parèntesi de terra ferma durant set anys més de la meva vida, però sempre al costat de la mar, Barcelona. Però vull que m’imagineu allà on sóc ara, amb els meus anys, amb la meva feina, sense moltes coses... Aquest “sense moltes coses” m’ha sortit per inèrcia després d’un parell d’”ambs”. No us diré quants anys tinc -si voleu, els podeu contar- ni tampoc la meva professió, però sí que us faré saber, si és que mai no hi heu pensat, que el fet d’escriure també és una acció isolada, aïllada, que un desenvolupa quan està tot sol, tant si un hi està perquè vol o no. Un pot aprofitar el fet d’estar tot sol per escriure i un altre cercarà d’estar tot sol per poder escriure. El meu cas és més aviat el primer, encara que això tampoc no vol dir que sempre estigui tot sol, de vegades estic ben acompanyat i d’altres estic molt ben acompanyat. Escriure no és el més important per a mi. De fet, tampoc no visc d’això. Però podeu imaginar-vos sense cap problema que sóc un escriptor reconegut que es guanya les garrofes que gasta amb els llibres que ven aquí i a l’estranger, traduïts, és clar. I també us podeu imaginar que com a escriptor no em falten històries per contar.
Imagineu-vos encara que sóc una persona moderna, encara que no sàpiga quines són exactament les característiques d’una persona moderna. Quines paraules, quines idees associaríeu a una persona moderna, quines imatges, quines coses? Comencem per les coses, perquè com que ja he dit abans que no en tenia moltes, acabarem aviat! No tinc cotxe, ni carnet, tinc una moto, una 49, i una bicicleta. La bicicleta és una eina important a la meva vida, la moto no la tinc a Palma. No tinc televisió, tinc llibres i aquest ordinador vell. No tinc microones, però com ja heu vist, cuino sovint a casa. Aquesta casa no és meva i tampoc no en posseeixo cap. Les possessions no fan per a mi. No estic hipotecat. Això darrer potser aniria en contra del que és una persona moderna, perquè és a l’ordre del dia hipotecar-se, però que tothom ho faci no vol dir que ho facin els moderns ni que estigui de moda. Hi ha moltes coses que es fan que són senzillament retrogrades.
La imatge!, la imatge és important per a mi i per a Palma. Palma s’emmiralla a la mar i es veu coronada per la catedral a l’inrevés. Mallorca és bella i Ciutat de Mallorca també ho és. La gent que hi passeja fa goig. La Serra arrecera la badia dels vents del nord. El clima és calorós o suau bona part de l’any, tret del novembre, desembre i febrer. Gener sol ser serè i diàfan. La pell es deixa veure i sentir. Que ningú no es pensi ara que això és Salvador de Bahia. No, no, això és Palma. Que no es pensi tampoc ningú que jo sóc Stefan Zweig! I ara per què se m’ha acudit aquest nom? Ja que hi sóc: Zweig va escriure sobre el Brasil i deia que era el país del futur. Mallorca té més passat que futur. Els bahians potser deuen sentir nostàlgia de les ancestres africanes. Mallorca s’havia enyorat ella mateixa i havia convertit el seu passat en mite. Els batecs de Palma ens arriben ara amortits per una pàtina de decadència, bella sí, però també alhora bruta. No som a un país nou i el pes del passat ens ha anihilat el sentiment de revolta. No sóc cap revolucionari jo. Quan algú es queixava dels països que no tenien herois, Bertolt Brecht li deia: “Malaurats els països que els necessiten!”. Això sí que és una persona moderna, una persona tal vegada no tant senzilla que viu a la selva ciutadana. Perdoneu aquestes darreres vomitades semierudites. Que serveixin com a primer apunt de la connexió entre Mallorca i Alemanya, un apunt cultural, enfora del Ballamann 6 de s’Arenal de Palma. Una persona moderna és una persona que vomita i que caga perquè fins a l’actualitat no s’havia vomitat ni cagat tant.

dijous, 2 d’agost del 2007

Busna I (2005)


Seria una gran proesa que aquestes pàgines arribin algun dia a les seves mans, voldria dir que m’hauré assegut a l’ordinador durant tot un mes abans de lliurar-les al jurat, voldria dir que vostès, estimades lectores i lectors, ara poden fruir lliurement del plaer de la lectura. Però vostè ja té un perfil, vostè m’entén, i m’entén en català. Això no treu que pugui succeir també que vostè llegeixi, d’aquí a un temps incert, una versió traduïda, una versió traduïda al txec, per exemple, que de fet compta amb aproximadament el mateix nombre de parlants que el català. Si fos així, vostè també m’entendria, perquè la vida és universal.
La meva vida transcorre ara mateix davant l’ordinador del meu apartament d’aquí de Palma, a Ciutat de Mallorca, al centre centre, a pocs metres de la plaça de Ses Tortugues. Qui és de Palma o hi viu veu amb freqüència les quatre tortugues que, damunt d’un basament de pedra, alcen la piràmide de la Font de Ses Tortugues. Som al mes de setembre i l’estiu no ha acabat encara quant a la meteorologia, tot i que sí pel que fa a l’estiu astronòmic, acabem d’entrar a la tardor. Tinc la finestra mig oberta, aquí al costat de la taula i l’ordinador on sec.
Un dels problemes que em sol impedir continuar escrivint és l’ansietat que em produeix haver de començar a explicar històries, a descriure persones i objectes, a recordar i reproduir diàlegs. És la por de començar a escriure sobre el paper, a dibuixar o pintar sobre el llenç, a esculpir sobre el mabre de la pròpia ànima. Sento la necessitat de l’ànima de tornar a passar per temps i espais ja viscuts amb la capacitat de la memòria. Recordar! Però ara mateix tal vegada sigui una mica més banal, la necessitat que m’obliga a aixecar-me de la cadira, i no es tracta d’anar a cagar, si no de respirar, i de respirar fum, si he de començar a ser sincer. Ara venc!

Una hora i mitja després. Torno a ser aquí. Al final ha anat així la cosa, ho reviuré per a mi i per a vosaltres. M’he vestit, els calçotets ja els duia posats, grisos. M’he posat els mitjons, negres, els calçons Levis 512, 32 x 32, texans blaus, les sabates, italianes, marró clar, difícils de descriure ara, maques. Em dec haver mirat al mirall de mig cos del bany, m’he posat la samarreta esport blanca, he agafat la cartera i les claus... No, encara no, havia fet la bossa per anar a la piscina, havia comptat les monedes per a la taquilla i per a tabac, portava la bossa negra. He sortit de casa, he davallat els quatre pisos i he sortit al carrer, amb una garrafa buida d’aigua per llençar als fems de plàstics. He badat al cafè de la cantonada de sota casa, un dels més concorreguts de Palma, he pensat que compraria el tabac a la màquina expenedora del quiosc d’hamburgueses i hot dogs de la plaça del Mercat, la que dóna a l’absis de l’església de Sant Nicolau. He girat la cantonada a l’esquerra cap al carrer Unió i he pensat que era digne de descriure’l, la llum que es filtrava pel fullam tardorenc dels plataners escalfava les façanes rogenques dels edificis. De cop i volta he vist un cul, una esquena nua, uns calçons curts blaus que dibuixaven els moviments força ajustats d’unes natges prominents. L’he seguit entre la gent, amb tota la discreció que m’ha estat possible, per poder-me delitar d’aquella visió una estona més. Era l’home del carrer. Cuixes i cames que es cloïen en la petita expressió d’unes xancles. L’he seguit, perseguit?, fins a l’aturada d’autobusos de davant el Gran Hotel i he entrat al Central per comprar el tabac, de pas he agafat una revista il·lustrada de Palma. Quan dic il·lustrada en realitat vull dir amb il·lustracions, amb fotografies, i no una revista del temps de la Il·lustració.
He voltat cap a l’escala del costat dels Jutjats, ara no sé com es diu, la que dóna a l’edifici del Banc d’Espanya, la que després enllaça amb el carrer de les Monges i et permet sortir al principi del carrer Colom*. He continuat pel carrer del Sindicat, he girat a la dreta cap a la plaça de sa Quartera, el Flexas era tancat, i he arribat a la piscina de s’Estel. Quan he estat a baix als vestidors, m’he tret la samarreta, he vist que no duia les xancles i això m’ha bastat per replantejar-me la situació, o el recorregut. De cop m’ha fet vessa ficar-me a l’aigua i estar-m’hi, com m’hi solec estar, tres quarts d’hora nedant amunt i avall els vint-i-cinc metres. He girat cua, he pujat i li he dit al porter que m’havia deixat el banyador i que ja tornaria més tard. En realitat una mentida, perquè el banyador sí que el duia, el que m’havia deixat eren les xancles. Darrerament no anava amb sabates a la piscina, feia més calor, havia oblidat el costum d’agafar-les. Torno a sortir als carrers de Palma. He passat per darrera Santa Eulàlia perquè de cop i volta he estat conscient d’on em trobava. He passat per davant de Llibres Mallorca, tancat en aquella hora d’un dissabte migdia,... Poc a poc he anat davallant fins a casa. Quan he arribat a casa encara no m’havia encès cap cigarret i tampoc ho he fet llavors. M’he posat a escurar, a rentar plats –la rentadora de la roba blanca encara estava en marxa- i a fer el dinar. Al matí havia anat, avui matí després de berenar a la plaça de Cort he anat, a comprar al supermercat i tenia per fer-me un batut de –atenció!- un tomàquet d’ensalada pelat, fulles de rucola i de soja, mig avocat, una remolatxa, unes quantes tàperes, un pessic de sal i d’all en pols, oli d’oliva, vinagre de Mòdena i aigua. Tenia a la gelera un sarg comprat de dimecres a la peixateria de la plaça de l’Olivar que tenia por que no se’m fes malbé i l’he fet fregit, tallat a bocins, amb farigola i una mica més d’all en pols. Després de dinar encara he estès la bugada al traster que dóna porta per porta amb el meu pis. Hi ha un magatzem de cada pis de la finca i m’hi deixen estendre. Aquí dalt també hi ha una terrassa, però no va bé per estendre ni s’hi pot estar quan tenen engegat l’extractor de la cuina del cafè de sota casa. De vegades hi pujo, és clar, i del terrat es veu la catedral i els arbres del passeig del Born i més enllà, cap a ponent, la façana de Sant Gaietà, i un poc més enfora l’església del puig de Sant Pere i encara més enllà el castell de Bellver i darrere, les muntanyes, el començament de la Serra de Tramuntana. Així ha estat el meu migdia i així em podeu veure aquí, al centre de Palma. He fet una hora i mitja passejant i una altra hora convertint la passejada en literatura. M’havia deixat l’ordinador encès i així he pensat que l’hi deixaria d’ara en endavant. Així serà més fàcil que aparegui de tant en tant sobre les fulles d’aquest llibre, així com aquell que contempla paisatges diversos a través d’una finestra del vagó del tren.


* Costa d’en Poderós, hi he tornat a passar després

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...