Seria una gran proesa que aquestes pàgines arribin algun dia a les seves mans, voldria dir que m’hauré assegut a l’ordinador durant tot un mes abans de lliurar-les al jurat, voldria dir que vostès, estimades lectores i lectors, ara poden fruir lliurement del plaer de la lectura. Però vostè ja té un perfil, vostè m’entén, i m’entén en català. Això no treu que pugui succeir també que vostè llegeixi, d’aquí a un temps incert, una versió traduïda, una versió traduïda al txec, per exemple, que de fet compta amb aproximadament el mateix nombre de parlants que el català. Si fos així, vostè també m’entendria, perquè la vida és universal.
La meva vida transcorre ara mateix davant l’ordinador del meu apartament d’aquí de Palma, a Ciutat de Mallorca, al centre centre, a pocs metres de la plaça de Ses Tortugues. Qui és de Palma o hi viu veu amb freqüència les quatre tortugues que, damunt d’un basament de pedra, alcen la piràmide de la Font de Ses Tortugues. Som al mes de setembre i l’estiu no ha acabat encara quant a la meteorologia, tot i que sí pel que fa a l’estiu astronòmic, acabem d’entrar a la tardor. Tinc la finestra mig oberta, aquí al costat de la taula i l’ordinador on sec.
Un dels problemes que em sol impedir continuar escrivint és l’ansietat que em produeix haver de començar a explicar històries, a descriure persones i objectes, a recordar i reproduir diàlegs. És la por de començar a escriure sobre el paper, a dibuixar o pintar sobre el llenç, a esculpir sobre el mabre de la pròpia ànima. Sento la necessitat de l’ànima de tornar a passar per temps i espais ja viscuts amb la capacitat de la memòria. Recordar! Però ara mateix tal vegada sigui una mica més banal, la necessitat que m’obliga a aixecar-me de la cadira, i no es tracta d’anar a cagar, si no de respirar, i de respirar fum, si he de començar a ser sincer. Ara venc!
Una hora i mitja després. Torno a ser aquí. Al final ha anat així la cosa, ho reviuré per a mi i per a vosaltres. M’he vestit, els calçotets ja els duia posats, grisos. M’he posat els mitjons, negres, els calçons Levis 512, 32 x 32, texans blaus, les sabates, italianes, marró clar, difícils de descriure ara, maques. Em dec haver mirat al mirall de mig cos del bany, m’he posat la samarreta esport blanca, he agafat la cartera i les claus... No, encara no, havia fet la bossa per anar a la piscina, havia comptat les monedes per a la taquilla i per a tabac, portava la bossa negra. He sortit de casa, he davallat els quatre pisos i he sortit al carrer, amb una garrafa buida d’aigua per llençar als fems de plàstics. He badat al cafè de la cantonada de sota casa, un dels més concorreguts de Palma, he pensat que compraria el tabac a la màquina expenedora del quiosc d’hamburgueses i hot dogs de la plaça del Mercat, la que dóna a l’absis de l’església de Sant Nicolau. He girat la cantonada a l’esquerra cap al carrer Unió i he pensat que era digne de descriure’l, la llum que es filtrava pel fullam tardorenc dels plataners escalfava les façanes rogenques dels edificis. De cop i volta he vist un cul, una esquena nua, uns calçons curts blaus que dibuixaven els moviments força ajustats d’unes natges prominents. L’he seguit entre la gent, amb tota la discreció que m’ha estat possible, per poder-me delitar d’aquella visió una estona més. Era l’home del carrer. Cuixes i cames que es cloïen en la petita expressió d’unes xancles. L’he seguit, perseguit?, fins a l’aturada d’autobusos de davant el Gran Hotel i he entrat al Central per comprar el tabac, de pas he agafat una revista il·lustrada de Palma. Quan dic il·lustrada en realitat vull dir amb il·lustracions, amb fotografies, i no una revista del temps de la Il·lustració.
He voltat cap a l’escala del costat dels Jutjats, ara no sé com es diu, la que dóna a l’edifici del Banc d’Espanya, la que després enllaça amb el carrer de les Monges i et permet sortir al principi del carrer Colom. He continuat pel carrer del Sindicat, he girat a la dreta cap a la plaça de sa Quartera, el Flexas era tancat, i he arribat a la piscina de s’Estel. Quan he estat a baix als vestidors, m’he tret la samarreta, he vist que no duia les xancles i això m’ha bastat per replantejar-me la situació, o el recorregut. De cop m’ha fet vessa ficar-me a l’aigua i estar-m’hi, com m’hi solec estar, tres quarts d’hora nedant amunt i avall els vint-i-cinc metres. He girat cua, he pujat i li he dit al porter que m’havia deixat el banyador i que ja tornaria més tard. En realitat una mentida, perquè el banyador sí que el duia, el que m’havia deixat eren les xancles. Darrerament no anava amb sabates a la piscina, feia més calor, havia oblidat el costum d’agafar-les. Torno a sortir als carrers de Palma. He passat per darrera Santa Eulàlia perquè de cop i volta he estat conscient d’on em trobava. He passat per davant de Llibres Mallorca, tancat en aquella hora d’un dissabte migdia,... Poc a poc he anat davallant fins a casa. Quan he arribat a casa encara no m’havia encès cap cigarret i tampoc ho he fet llavors. M’he posat a escurar, a rentar plats –la rentadora de la roba blanca encara estava en marxa- i a fer el dinar. Al matí havia anat, avui matí després de berenar a la plaça de Cort he anat, a comprar al supermercat i tenia per fer-me un batut de –atenció!- un tomàquet d’ensalada pelat, fulles de rucola i de soja, mig avocat, una remolatxa, unes quantes tàperes, un pessic de sal i d’all en pols, oli d’oliva, vinagre de Mòdena i aigua. Tenia a la gelera un sarg comprat de dimecres a la peixateria de la plaça de l’Olivar que tenia por que no se’m fes malbé i l’he fet fregit, tallat a bocins, amb farigola i una mica més d’all en pols. Després de dinar encara he estès la bugada al traster que dóna porta per porta amb el meu pis. Hi ha un magatzem de cada pis de la finca i m’hi deixen estendre. Aquí dalt també hi ha una terrassa, però no va bé per estendre ni s’hi pot estar quan tenen engegat l’extractor de la cuina del cafè de sota casa. De vegades hi pujo, és clar, i del terrat es veu la catedral i els arbres del passeig del Born i més enllà, cap a ponent, la façana de Sant Gaietà, i un poc més enfora l’església del puig de Sant Pere i encara més enllà el castell de Bellver i darrere, les muntanyes, el començament de la Serra de Tramuntana. Així ha estat el meu migdia i així em podeu veure aquí, al centre de Palma. He fet una hora i mitja passejant i una altra hora convertint la passejada en literatura. M’havia deixat l’ordinador encès i així he pensat que l’hi deixaria d’ara en endavant. Així serà més fàcil que aparegui de tant en tant sobre les fulles d’aquest llibre, així com aquell que contempla paisatges diversos a través d’una finestra del vagó del tren.
Stadtschloss
