Rainer Maria Fassbinder

Werkstattgalerie

Feia dies que volia dedicar una entrada a Rainer Werner Fassbinder i no pot passar d’avui. Per què? Ahir vespre em vaig proposar finalment començar a fer una cronologia de la seva vida i obra i, com ja m’ha ocorregut alguna altra vegada entre tres-centes seixanta-cinc probabilitats, em va tornar a succeir una cosa: en arribar a la data de la seva mort em vaig adonar que coincidia amb el dia d’avui: 10 de juny. Fassbinder va morir tal dia com avui de l’any 1982 a Munic als trenta-set anys, probablement –segons una de les biografies consultades- a conseqüència de la ingestió simultània de cocaïna i pastilles per a la son.

(Deia que no era la primera vegada que em passa una cosa semblant. Fa no gaires anys llegia “Als ich ein kleiner Junger war”, d’Erich Kästner. En aquesta autobiografia de la seva joventut l’autor alemany explica al començament del llibre com era la seva ciutat de naixement –Dresde- i entre altres coses deia que havíem de donar fe de la seva descripció ciutadana perquè mai més no podríem corroborar-la, ja que la capital de Saxònia va ser gairebé destruïda per complert per l’aviació aliada un cop Alemanya ja havia capitulat. Mentre llegia i sentia les bombes de l’atac aeri estirat al sofà em vaig adonar que aquell dia era precisament dia 13 de febrer, el dia del bombardeig.)

Però tornem a Fassbinder. La primera pel·lícula seva que vaig veure va ser “Querelle de Brest", l’última que el director bavarès va rodar, precisament al 1982, l’any de la seva mort. Aleshores només feia quatre anys que l’havien estrenada. Era el meu primer any a Barcelona i jo potser encara no havia fet els dinou anys. Em va impressionar, però segurament no vaig entendre gaire cosa més que els muscles suats i violents del mariner, interpretat per Brad Davis, mort al 1991 com a conseqüència de la sida. Posats ja a explicar coincidències: havia vist “Querelle” per primer cop a casa d’un actor català que va morir al mateix any que Davis i de resultes de la mateixa malaltia. No recordo si va ser poc abans o poc després del 1991 que vaig veure aquesta pel·lícula per segona vegada en un auditori d’una facultat –crec que era la de periodisme- de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ara mateix la tenc a casa en DVD en la magnífica edició de l’Fnac per tornar-la a veure. “Querelle” està basada en l’obra homònima de l’autor francès Jean Genet, un altre infant terrible. Narra la història d’un mariner i com maneja la seva masculinitat.

Fa un parell d’hiverns o tres que finalment vaig poder començar a veure acomplert un desig meu: familiaritzar-me amb la filmografia de Fassbinder. Vaig trobar bastants pel·lícules seves a la Biblioteca de Maó i des d’aleshores ençà ja n’he vist vuit de senceres i un parell de curts. La primera va ser “Die Sehnsucht der Veronika Voss”, la història d’una actriu vinguda a menys que suposadament havia tingut un afer amb el ministre de Propaganda nazi Goebbels i que finalment mor d’una sobredosi de morfina proporcionada per una metgessa que fa tornar addictes els seus pacients a fi de quedar-se amb les seves propietats. Però si bé la pel·lícula em va agradar, no ha estat de les meves preferides. De moment, i per ordre de preferència, m’han encantat les següents: “Faustrecht der Freiheit” (traduïda per “La ley del más fuerte”), “Angst essen Seele auf” (“Todos nos llamamos Alí”, tampoc res a veure amb el títol original) i “Die bitteren Tränen der Petra von Kant”. De les meves experiències amb aquestes pel·lícules en parlaré un altre dia.

Ahir, abans d’assabentar-me de la data de la mort de Fassbinder, mentre enllestia la seva taula cronològica vaig veure online un dels seus primers curtmetratges, “Der Stadtstreicher”. És si més no sorprenent que ja des d’un bon començament Fassbinder jugués amb el tema del suïcidi.

1971 Händler der vier Jahreszeiten
1972 Die bitteren Trännen der Petra von Kant
1974 Angst Essen Seele auf 
1974 Faustrecht der Freiheit 
1975 Mutter Küsters Fahrt zum Himmel
1976 Chinesisches Roulette 
1978 Die Ehe der Maria Braun 
1982 Die Sehnsucht der Veronika Voss 
1982 Querelle (Englisch)

Erich Kästner

El dilluns dia 20 d’agost vam fer un taller sobre cinema i literatura. Les activitats es van centrar sobretot en la figura i l’obra de l’escriptor de Dresden, i que va viure a Berlín, Erich Kästner. 

El 1957 Kästner va escriure una autobiografia, “Als ich ein kleiner Junge war”, a partir de la qual el professor Gerold Ducke havia enllestit uns quants exercicis. Se’ns va presentar l’autor a través d’una fotografia de quan era al·lot i se’ns va introduir en la seva obra a través d’una cita de la seva autobiografia: “No us deixeu manllevar la infantesa! Mireu, la majoria de la gent es desfà de la seva infantesa com si es tractés d’un barret vell. L’obliden com si fos un nombre de telèfon que ja no és vàlid. Primer van ser nens, després van esdevenir adults, però què són ara? Només qui es fa gran i roman nin és una persona!” 

Els dos exercicis següents es van basar en la lectura per part del mateix autor d’un parell de paràgrafs de la seva autobiografia, que havia estat enregistrada. Van ser un parell d’activitats de comprensió oral, una d’elles un veritable / fals. El professor va remarcar la importància de dissenyar activitats per desenvolupar abans, durant i després de la visió d’una pel·lícula o d’una o algunes seqüències. 

El segon grup d’activitats que vam realitzar es va basar en una altra obra del mateix autor: “Emil und die Detektive”. Se’ns va ajuntar els alumnes en grups de cinc i a cadascun dels grups se’ns va donar un capítol de l’obra, en total cinc capítols repartits en cinc grups. L’havien de llegir de forma individual i fer-ne un resum en el grup. Aleshores la història s’havia d’anar reconstruint en el plènum, de tal manera que tothom adquirís una idea del fil argumental. Va ser aleshores, quan tots els alumnes ja coneixien l’obra i l’autor a bastament, que vam veure algunes seqüències d’una de les innombrables versions cinematogràfiques d’aquesta obra literària per a joves. 

El film més actual és d’aquest mateix any 2007 i és una versió lliure i moderna, amb música Hiphop. La novel·la es va publicar per primera vegada a Zurich el 1935. “Emil und die Detektive” és una de les lectures triades pel departament d’Alemany de l’EOI el mes de juny per a aquest curs que ve, una versió adaptada per al segon curs i l’obra original per a tercer. És a dir, que va ser una coincidència feliç viure l’experiència de veure-la didactitzada durant el curs de Berlín. A part d’aquesta obra, encara no fa dos anys que també havia llegit “Als ich ein kleiner Junge war”, una obra que em va impressionar i que encara recordo sobretot degut a la descripció de Dresden, l’última ciutat alemanya bombardejada un cop ja acabada la Segona Guerra Mundial.

Berlin City Tour

Hauptbahnhof Berlin

El programa del curs de literatura a Berlín havia estat molt ben plantejat i coordinat. Després de la visita d’una barriada de la ciutat per part dels grups d’alumnes professors la tarda anterior, dimarts dia 14 de capvespre després de dinar hi havia previst fer un tour literari de dues hores amb un autobús de dues plantes. 

Vam partir a les dues i mitja i vaig tenir la sort immensa de poder seure dalt, veure el recorregut sense cap altre obstacle visual que el vidre de la gran finestra de davant i vaig poder fer fotografies. Mentrestant la guia ens anava il·lustrant el recorregut de forma simultània amb paraules. També se’ns anaven llegint textos d’autors que havien fet de Berlín el seu espai literari, com ara Alfred Döblin o Erich Kästner. 

Des de Hackerscher Markt vam enfilar l’Oranienburger Straβe i vam passar per davant la Neue Synagoge, la Nova Sinagoga, constantment vigilada per guàrdies de seguretat. Després de passar per davant l’Illa dels Museus (Museumsinsel), la primera aturada va ser a l’esplanada de la Humboldt Universität, on durant els primers anys del nazisme es van cremar llibres d’autors considerats abjectes a la ideologia i l’estètica del Règim. Vam continuar per Unter den Linden, van passar per davant de la Neue Wache, la Catedral protestant i el Palast der Republik en demolició. Vam veure el monument a les víctimes de l’Holocaust (Holocaust Mahnmal), la Porta de Brandenburg, el Reichstag seu del Parlament (Bundestag), la Cancelleria, l’envidriada Estació Central (Hauptbahnhof), nova de trinca. Vam continuar pel carrer 17 de Juliol, van circumdar la Siegessäule i ens vam dirigir al Berlín oest, a la Ku’damm, amb la Gedächtniskirche. Abans d’arribar a la Potsdamer Platz vam veure la Filharmònica.

Vam tornar-nos a dirigir al Berlín de l’est, tot resseguint les darreres traces del Mur encara en peus, per la Karl-Max-Allee amb la Torre de la Televisió (Fernsehturm) al fons i a contrallum. No cal dir que entre la visita de la tarda anterior i aquest tour, vam poder situar-nos de meravella a la ciutat, va ser una immersió immediata en l’espai urbà. Tampoc no cal dir el valor potencialment didàctic que té el reportatge fotogràfic que vaig poder fer, no només a nivell de vocabulari sinó també de coneixement de la ciutat. Pens utilitzar aquest material per donar exemple il·lustrat d’un viatge, per apropar Berlín a l’alumnat de l’escola de Maó. Quan tengui temps penjaré les fotos a myspace perquè es puguin veure.

El bombardeig de Dresde

Bernardo Bellotto

El vespre d’abans d’ahir, dilluns dia 13 de febrer, era estirat al sofà i llegia Als ich ein kleiner Junge war d’Erich Kästner. Seria massa llarg explicar ara les circumstàncies que m’han portat a interessar-me per aquest llibre, el primer que llegeixo de l’autor, però sí que les resumiré dient que més aviat els motius eren en un principi extraliteraris. Diguem que senzillament formava part d’una llista de llibres recomanats i com que desconeixia l’escriptor tantes vegades citat vaig decidir descobrir-lo. Vaig intentar sense èxit comprar el llibre a Hamburg i finalment el vaig trobar a la Mayersche Buchhandlung de Colònia, una gran llibreria del Neumarkt. La primera sorpresa la vaig tenir en assabentar-me que Kästner era de Dresde i per aquest mer motiu es va veure sobtadament incrementada la meva motivació. Al mes d’agost d’enguany s’acompliran deu anys de la meva estada d’estiu a la capital de Saxònia. Puc afegir que aquest mateix estiu de 2005 el tren en el qual em dirigia de Berlín a Praga es va returar un moment a l’estació central d’aquesta ciutat, de la qual s’intuïa des de lluny el campanar d’alguna de les esglésies.

Tot just he començat a llegir el llibre. Kästner parla dels seus ancestres, dels seus pares, que havien hagut d'emigrar del camp a l’urbs per motius econòmics, i, abans d’endinsar-se en la reconstrucció literària de la seva infantesa i la seva joventut, escriu sobre la ciutat on va néixer. Hi diu que si ell, a més de posseir el do de saber distingir entre allò que està bé i el que està malament, sap valorar també el que és bell diferenciant-ho d'allò que és lleig, això es deu a la sort d’haver nascut a Dresde, que saber preuar el que és maco no ho va haver d’aprendre ni als llibres, ni a l’escola, ni a la universitat, ja que des de petit “vaig poder respirar la bellesa com els fills del guardabosc l’aire del bosc” –“ich durfte die Schönheit einatmen wie Försterkinder die Waldluft”. Aleshores evoca les belleses de la seva ciutat inhalades quan era jove: l’església catòlica del palau de la cort, l'esvelta Frauenskirche, el delicadíssim Zwinger, el castell de Pillnitz, el carrer de Palau i tants altres edificis nobles i carrers honorables que van ser l’escenari dels primers anys de la seva vida.

No és debades que la seu de la residència dels reis Saxònia, d'August el Fort -també rei de Polònia un cop convertit al catolicisme- per exemple, fos coneguda arreu com la Elbflorenz, la Florència a la vora del riu Elba, que pintors de perspectives com ara els venecians Canaletto o Bernardo Bellotto rebessin l'encàrrec de pintar-la fins a la sacietat i que fos estada inexcusable de viatgers universals com Giacomo Casanova. Tot això darrer no ho explica Kästner, això darrer forma part de la meva pròpia idealització de la ciutat. Aquest darrer estiu no vaig fer estada a Dresde, no vaig tenir temps de davallar del tren que em portava a Praga, però assegut al costat de la finestra veia com se succeïen els paisatges i els pobles de l’altra banda de la vall mentre d'horabaixa remuntàvem el riu per les ferrovies de la riba. 

Finalment, l’últim mes de desembre es va tancar el cicle: era assegut un altre capvespre a Sant Pauli, al port d’Hamburg, i mentre al solpost contemplava el decurs fluvial pocs quilòmetres abans de la desembocadura, pensava que tot aquell cabal havia sorgit de Txèquia i que havia travessat Saxònia i bona part d’Alemanya.

Ahir vespre, dimarts dia 14 de febrer, tornava a llegir Kästner, que va voler narrar la seva infantesa i la seva joventut. En enumerar les belleses de la ciutat de l’Elba, l’escriptor afirma que Dresde era una ciutat meravellosa i que el podem ben creure, que de fet l’"hem de creure", perquè ningú de nosaltres, per molt que el nostre pare sigui ric, pot viatjar-hi ara amb el tren a fi de comprovar si té raó o no, ja que la ciutat de Dresde ja no existeix: “Denn die Stadt Dresden gibt es nicht mehr”. De vegades la vida és juganera i li plau fer-nos ballar el cap i deixar-nos perplexos, estabornits al sofà: Dresde va ser totalment destruïda per vuit-cents avions bombarders i ho va ser justament un dia 13 de febrer d’ara fa exactament seixanta-un anys, al 1945. La meravellosa bellesa de la ciutat de Dresde d’abans d’ahir, ahir ja no existia, la ciutat havia estat arrasada en un sol dia mentre jo llegia plàcidament el llibre de Kästner estirat al sofà de casa.

Però si un no creu en les coincidències de la vida, aquí n’hi va una altra: mentre abans d’ahir, dia 13 de febrer, llegia al sofà de casa i la ciutat de Dresde era bombardejada, vaig rebre una telefonada. Era el meu amic Siegwin, aquest és el seu nom de batalla, de la qual tot sovint en sol sortir victoriós. M’havia cridat perquè havia estat revisant el seu blog negre de ratapinyaire i volia que li donés l’adreça del meu per fer-hi una ullada. Ahir vespre, dia 14 de febrer, vaig creure entendre de sobte un altre motiu, potser causal, de la seva trucada del dia anterior: en el seu blog Siegwin passa revista a biografies o fets històrics que van ocórrer “Tal dia com avui” i hi té un article dedicat al record de la destrucció de Guernika, la primera ciutat bombardejada de forma massiva des de l'aire per l'aviació alemanya durant la Guerra d'Espanya. Tot això, però, ell no m’ho va dir. Ell solament em va demanar l’adreça del meu blog després que –em va dir- hagués estat revisant el seu, que no tocava des de feina mesos.

La pròxima vegada que parli amb ell li demanaré sobre la veracitat de la meva sospita, però en qualsevol cas l’afortunada coincidència persisteix, perquè Siegwin és una de les persones que conec que té més relacions –personals fins i tot- amb la Florència de l’Elba. Kästner acaba així l’evocació de la darrera ciutat alemanya bombardejada un cop s'era ja fora de temps, fora de joc bèl·lic, incomplint per tant totes les regles del Dret Internacional: “Els governs de les grans potències discuteixen encara avui sobre qui va assassinar Dresde. Encara avui es discuteix si sota del no-res hi jauen cinquanta mil, cent mil o dos-cents mil morts. I ningú vol reconèixer haver-ne estat el culpable. Tothom diu que són els altres els que en tenen la culpa. Ah!, a què treu tanta discussió? Amb això no tornareu Dresde a la vida! Ni la seva bellesa ni els seus morts! En el futur castigueu els governs, i no els pobles! I no els castigueu un cop ja hagi succeït tot, castigueu-los tot d’una! Sona més fàcil del que realment és? No. És més fàcil del que sona”. Dedic aquest escrit a na Bettina, de Palma, i a en Miquel, de Dresde. Oh! Perdó! A l'inrevés.

Erich Kästner, Als ich ein kleiner Junge war. Dtv