El falcó maltès

Avui és Sant Antoni i el meu pare se’n deia. Toni i la seva germana eren assidus al cinema des Mercadal. De fet, la meva tia hi havia atès a la taquilla de l’entrada els joves cinèfils del poble, els amants dels clàssics de Hollywood, que es delien perquè per fi comencés l’esperada vida social dels dissabtes... A la dona d’en Serra, el propietari empresari, li dèiem la tia Quica. El cinema havia arribat amb ells al poble. Toni voltava la trentena. La germana rondava els vint-i-cinc. Del passat d’àvids espectadors apassionats de les pel·lícules americanes, jo en vaig viure les reminiscències durant la meva infantesa, adolescència i joventut, en el menjador de casa on teníem la televisió, que els caps de setmana reproduïa els films vistos una vintena d’anys abans per primera vegadal al poble. 

Érem sols al menjador -la mare no hi era, devia escurar- i eren a punt de fer Rebel Without a Cause. Jo la volia mirar, però en demanar-li si ell també la volia tornar a mirar em va dir que no, que no li havia agradat. Vaig sentir una petita decepció. Vaig demanar-li per què… però sense que m’arribés gairebé a respondre vaig fer-li una altra pregunta.... La pel·lícula preferida del meu pare era El Halcón Maltés, una de les primeres en arribar. El llibre traduït encara és a casa dels pares. Ell l’havia llegit, a la butaca o en una cadira del menjador al costat de la finestra del carrer. 

Del mateix director John Huston i també amb Humphrey Bogart, el pare em va esmentar un altre títol: La reina de África, The African Quenn, amb Katharine Hepburn. L’ídol del meu pare no era James Dean, tot i que se li n’anés la mà en pentinar-se. Toni en realitat es veia més aviat a si mateix en un mirall de masculinitat a la Bogart, el dur, fred, però alhora sensible detectiu de quaranta-dos anys. L’original androgínia de la secretària en el llibre -Effie Perine, the boyish girl- s’havia fet completament femenina a la cinta. En canvi s’havien mantingut els trets afeminats de Joel Cairo.

Quan un mes de juliol de fa més de dotze anys vaig anar a San Francisco, hi vaig adquirir The Maltese Falcon, de Dashiell Hammett, escrita el 1930. Des de llavors ençà el llibre, Vintage Books, Vintage Crime, s’ha instal·lat aquí a casa amb mi. Quan fa un parell de setmanes vaig llegir el passatge en què Kasper Gutman explica al detectiu Samuel Spade la procedència del falcó, se’m va despertar una espècie de record d'una situació que no sé si era real o bé inventada, fruït d’allò que m’hagués agradat que hagués succeït... Havíem vist junts l’escena davant del televisor, el pare i jo, en una altra tarda de dissabte?

Algun eco evocava el regal que els cavallers de l’ordre de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem havien volgut fer a Carles V d’Espanya per agrair-li, com cada any, haver-los cedit l’illa de Malta. L’ordre de Malta era també la de l’ordre de Sant Joan de Ciutadella de Menorca. Ho havíem parlat amb el pare, mirant la pel·lícula? O bé tot era un diàleg difús entre la fantasia i la realitat?

Nicolau M. Rubió i Tudurí

Recordant el meu pare, un diumenge assolellat de mitjan novembre, devers una setmana abans que es complissin els vint-i-quatre anys de la seva mort, vaig agafar la bicicleta, vaig enfilar la davallada al port de Maó fins a la colàrsega, la carretera de Fornells fins a la caseta de caminers, dreceres a través fins al camí de Favàritx, i la vaig deixar fermada al costat d'una mata del camí de cavalls. Passant per davant del pou d'en Caldés, vaig arribar a peu fins a s'Arenalet, vaig fer una bona nedada i em vaig asseure al sol per eixugar-me, i a l'arena per començar a llegir No ho sap ningú, de Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Al davant hi tenia la platja de Mongofre.

El lloc de Mongofre Nou pertanyia a Fernando, el germà de Nicolau. Tots dos junts havien anat de caceres a l'Àfrica, on s'ambientava la novel·la de Nicolau, i a les cases hi havia la pell i el cap dissecat d'un lleó, que jo havia vist per primera vegada feia trenta-set anys, quan en tenia solamente tretze, el mes de juny en acabar el darrer curs a l'escola de primària des Mercadal, durant la volta a l'illa de Menorca a peu, amb mestre i companys. A més de les pells de lleó, el vigilant de les cases també ens va mostrar les pells dels abrics, i els boàs  i els vestits del closet de la senyora.

El meu pare m'havia explicat que mentre ell havia fet feina a la capella del lloc de Mongofre -hi feia de mestre de cases els dissabtes-, el pintor barceloní Pere Pruna, que de jove havia conegut Picasso a París, enllestia els meravellosos frescos de la cúpula, que li havien estat encarregats pel seu amic Fernando, i que per això eren dedicats a Sant Ferran. Això va ser l'any de la neu de 1956. El meu pare tenia trenta anys i acabava de conèixer -o coneixeria ben aviat- la seva dona. La que devers deu anys després seria la meva mare feia pocs mesos que havia arribat a l'illa amb el seu germà, i finalment havia pogut trobar feina a la fàbrica de punt del poble.

Aquell mateix 1956, Nicolau, arquitecte, que havia estat director dels jardins de Barcelona, que havia dissenyat els jardins de Montjuïc per a l'exposició universal de 1929 i que feia uns deu anys havia tornat de París, on s'havia hagut d'exiliar com a conseqüència de la guerra civil espanyola perquè era republicà, va rebre l'encàrrec de col·laborar en el disseny de la ciutat jardí de Las Palmas de Gran Canària, dels jardins i dels parcs, com ara el de Doramas, que he visitat avui capvespre mateix, de camí cap a aquí. De fet, des de la divuitena planta de l'edifici atlàntic on aquests dies estic allotjat, es veu a vista d'ocell tot el que va ser el seu projecte a la ciutat. Ha estat una de les múltiples casualitats de la vida que justament el meu amic Luís hi tingui el pis. Ha estat també l'atzar que ha volgut jugar amb mi per descobrir tot aquest cúmul de coincidencias geogràfiques i vitals.

Nicolau Maria Rubió i Tudurí hi va viure cinc anys, a Las Palmas, fins al 1961, el mateix any de la primera edició de No ho sap ningú, a la col·lecció del Club dels Novel·listes del Club Editor. Presumiblement, per tant, és precisament a Las Palmas on va escriure el llibre. 

L'emperador alemany Guillem II de Prússia a Menorca, 1904

La meva àvia Guida va néixer el 1900.  Quan la història d’una novel·la que pugui estar llegint transcorre a principis del segle XX, sempre penso en ella, ja sigui per acotar referències temporals i de lloc, per establir comparances i divergències extraliteràries entre els personatges o bé per deixar-me sorprendre per altres diferències de formes de vida, de maneres de pensar o de gustos.  Això em succeeix també amb els altres avis -i amb els meus pares.  Però dels quatre avis sobretot em passa amb ella, l’àvia paterna, perquè els avis materns no els vaig conèixer, i el pare de mon pare va morir quan jo només tenia quatre anys. En canvi a ella sí que la recordo bé.  Quan es va quedar vídua, va deixar la casa del carrer Nou des Mercadal on havien viscut, i es va mudar a ca nostra i a ca la meva tia a parts iguals, és a dir: feia quinze dies a casa de cadascun dels seus dos fills, la meva tia i el meu pare.  Va morir que jo feia el primer curs de Batxillerat, llavors tenia catorze anys.

Si bé això tot sovint ha estat així, l’altre dia vaig encetar el camí invers per curiositat en demanar-me a mi mateix, tot retrocedint en el temps de forma calculada, què en devia ser, de la meva àvia Guida, el 1904.  Els càlculs eren gairebé atzarosos i responien a un joc personal amb el temps.  Del 2014 vaig voler recapitular més d’un segle resseguint els decennis fins a situar-me al 1904, el primer any quatre de la seva vida i deu anys abans del començament de la Gran Guerra, de la qual enguany es commemora, per tant, el centenari.  

La meva àvia era d’una família pagesa del terme des Mercadal: li deien na Guida de Sa Cavalleria.  Els seus pares n’eren els amos -amo i madona-, de sa Cavalleria, un lloc del nord de l’illa amb una immensa torre de defensa i situat a la dreta del camí que duu fins al far, poc abans d’arribar a la costa.  Les tramuntanades hi peguen fort i només li’n fan redossa les immenses dunes de la platja.  

Si per una banda aquell 1904 na Guida era una filleta a punt de fer els quatre anys, en Bartomeu -l’home amb qui es casaria vint anys més tard als vint-i-quatre- prest n’havia de fer nou.  Bessó del seu germà Joan, en Bartomeu llavors tenia quatre germans més: na Margalida, la gran, era una doneta de setze anys, na Maria en tenia tretze i els petit, en Toni i n’Antònia, sis i dos respectivament.   Tot i que la família vivia a Ferreries des de feia temps, els bessons i na Maria havien nascut al poble des Migjorn, d’on de fet procedien els seus avis. En aquells moments sa mare tornava a estar embarassada del setè infant: na Mariana va néixer aquell mateix any.

El 22 de març d’aquell 1904, a uns quants quilòmetres de distància des Mercadal i Ferreries, a Maó, el vigia de la torre de Binisermenya va anunciar -a les vuit i mitja d’aquell matí de bon temps- l’arribada a la bocana del port de dos bucs alemanys: l’un, el König Albert, amb un personatge força eminent a bord, l’emperador Guillem II de Prússia.  El vaixell venia escortat per un cuirassat de l’armada, el Friedrich Karl.  Tots dos bucs es dirigien a Nàpols i a l’illa de Capri, on -segons la versió exclusivament oficial- l’emperador volia visitar la seva germana. Les bateries de la Mola van disparar vint-i-una salves de salutació i al port s’hi va aplegar tota una gernació encuriosida.  El buc imperial a vapor va fondejar finalment davant de Cala Figuera.  

A més de voler recalar al port de Maó, a l’illa de Menorca, de camí cap a l’illa de Capri, Guillem II duia una altra intenció. Feia catorze anys, el 1890, la flota d’una esquadra imperial comandada pel contraalmirall Friedrich von Hollmann i formada pels cuirassats Kaiser, Preussen, Friedrich der Grosse, Deutschland i Prinzess Irene havia aparegut al port de Maó per fer-hi enterrar Karl Friedrich von Bunsen, tinent de la marina alemanya i amic personal de l’emperador, que havia mort a bord com a conseqüència -es deia- d’una febre maligna.  

A bord d’una xalana remolcada per una llanxa del cuirassat escorta, Guillem II es va dirigir al Cementeri dels Anglesos de l’altra banda del port, on era enterrat l’amic, i a la tomba hi va fer deixar rams de flors fresques a fi de recordar-lo i honorar-lo.  A continuació de l’acte íntim, l’emperador va voler fer un llarg i tranquil recorregut pel port amb la barca.  Un cop novament a bord del König Albert, va ser ara el malaurat cuirassat espanyol Lepanto el que va disparar les vint-i-una canonades de comiat.  Els dos bucs imperials prengueren rumb cap a Nàpols a les cinc del capvespre.  

Aquesta va ser la primera de les dues visites que l’emperador va fer al port de Maó.  La segona s’esdevindria un altre dia de primavera de l’any següent.  

Sant Antoni i el dimoni o el meu Sant Antoni particular

Mon pare era de nom Toni i la seva família n’era plena, de Tonis i Tònies, tant pel costat de son pare com per banda de sa mare. Son pare, “es pai” -com ell l’anomenava i que tractava de vós-, era de Ferreries, tot i haver nascut as Migjorn el 1896. Era de nom Bartomeu, com el Sant patró del poble on havia crescut, però tant son pare com sa mare -és a dir, els avis paterns de mon pare- tenien el mateix nom: Toni i Antònia. Per tant, el meu avi Bartomeu al seu fill -a mon pare- li va posar Toni per tradició i ascendència familiar. Però com que a més l’avi era el cinquè de vuit germans -cinc filletes i tres fillets- i tots van seguir aquesta mateixa tradició secular, el nombre de cosins i cosines Tonis i Tònies de mon pare es va multiplicar enormement, fins al punt que, tot i l’enginy onomàstic de la família, el fet de referir-s’hi es va fer força complicat: en Toni, en Toni gros, en Toni petit, en Toni Toni, en Toni Toni Toni, etc., etc. De fet, a mon pare li deien en Toni Moll, i Moll li venia del segon llinatge del seu avi patern, tot i que -a part de distingir-lo- no sé exactament per què dimonis li van endossar: ell era Pons i Gomila.  

Sa mare, que ell anomenava “sa mai” i que també tractava de vós, havia nascut el 1900 i era de nom Guida, na Guida de Sa Cavalleria. La seva família havia estat pagesa d’aquest lloc de la part de Tramuntana, al nord del poble des Mercadal. Son pare de l’àvia Guida era de nom Joan i sa mare -vés i mira per on!- Antònia, també!  Per tant, les àvies de mon pare -les meves besàvies- eren totes dues Antònia, de nom. És també per això mateix -per tradició familiar- que a sa primera filla -la germana petita de mon pare- la van batiar amb aquest mateix nom. De fet, els dos germans s’haguessin dit de nom Toni i Antònia, talment com els avis paterns, si no hagués estat que n’Antònia va morir nina i que quan va néixer la segona filla, sa mare ja no li va voler tornar a posar el mateix nom per no fer-la temosa, és a dir perquè no li diguessin n’“Antònia temosa”, en recordança de la seva germana petita morta. Els meus avis, en Bartomeu i na Guida -que per ser noms tradicionals de Menorca tot d’una evoquen el nom dels gegants de les festes de poble- s’havien casat el 1924 als vint-i-vuit i vint-i-quatre anys respectivament.  Devia ser llavors quan -després de casats- tots dos devien anar a viure definitivament as Mercadal.

Fins que no va morir, ma mare, que no era menorquina, sinó que havia nascut en un poble de la província de Còrdova i s’havia criat en un altre de La Manxa -el nom del qual sí que record: Manzanares-, sempre va penjar la senyera de Menorca a la finestra el dia de Sant Antoni, sobretot des que s’havia quedat vídua. Al marge de participar en les torrades populars de sobrassada i botifarró, ella espolsava i treia la bandera en honor fonamentalment del seu marit. Sabia, això no obstant, que, a més, Sant Antoni era la diada del poble de Menorca.

Conta Ramon Muntaner a la seva Crònica com als vint-i-dos anys Alfons el Liberal, dit també el Franc, de la dinastia reial dels comtes de Barcelona, va conquerir l’illa als sarraïns el 1287. També explica que l’esquadra, que havia sortit de Mallorca, s’havia dispersat pel mal temps de gener i que, en arribar primer la galera reial a Menorca, el rei va esperar que les altres s’hi arrepleguessin en una altra illa petita que hi ha al port de Maó, l’illa dels Conills, que de llavors ençà s’anomena l’illa del Rei en el seu honor. Desoint els consells d’esperar que totes les galeres es trobessin al port, el rei va decidir començar la batalla el dia de Sant Antoni, tot encomanant-s’hi, per por que no tornés el mal temps. La batalla victoriosa es va lliurar al castell de Maó, on avui hi ha la plaça de la Conquesta. A la Crònica, Muntaner també parla del repoblament de l’illa i hi escriu -la llengua un pèl actualitzada- el següent: “el senyor rei ordenà que al port de Maó se fes una vila ben murada, e hi jaquí (deixà) procurador en Pere de Llibià, un honrat ciutadà valencià, e donà-li tot poder que pogués tota l’illa donar a pobladors, e que de bona gent la poblàs.  E així ho féu segurament, que així és poblada l’illa de Menorca de bona gent de catalans, com cap lloc pot ésser ben poblat”.

A Ciutadella, l’antiga capital de Menorca, cada 17 de gener, s’hi celebra la processó dels Tres Tocs en commemoració de l’arribada del rei a les portes de la ciutat. Va ser precisament pels voltants de Sant Antoni d’ara fa vint anys que mon pare, ja molt malalt, animat però per ma mare, encara va tenir esma d’agafar el correu des Mercadal amb ella i venir tots dos a veure el pis que després hi vaig llogar. És un dels darrers records que en guard quan ell encara podia caminar. A la llum d’aquell pis amb finestres que donaven a la banda dreta de l’antiga contramurada de la ciutat vaig llegir a la primavera la Crònica de Ramon Muntaner. Aquell any de 1994 d’ara fa vint anys, el meu avi Bartomeu en feia vint-i-dos que era mort. Havia mort un l’endemà de Sant Antoni. Tot i que llavors jo només tenia quatre anys, ma mare m’havia alçat en braços i el record en el seu llit de mort tapat amb vànova blanca, però amb la cara descoberta, a la casa del carrer Nou des Mercadal on vivien amb la meva àvia.

Un pare de pel·lícula: "Rebel Without a Cause"

Aquesta època de l’any -la tardor: finals d’octubre i novembre- té moltes significacions per a mi, m’aboca a molts records, de vida i de mort, no només perquè hi vaig néixer, sinó perquè també hi han mort, hi van morir, els meus pares: el meu pare dos dies després del meu aniversari ara fa dinou anys.  

Quant al meu pare, l’enyorança em porta automàticament al cinema, al cinema de Hollywood. Llavors em vénen ganes d’anar a la Biblioteca de Maó a cercar alguna pel·lícula, o senzillament començ a remenar entre alguns DVDs que tenc a casa.

Em trasllat de retruc a un cinema del poble, l’únic que hi havia a finals dels anys 50 principis dels 60 a Mercadal, al cine de can Serra pel qual tothom el coneixia, encara que tingués oficialment un nom ben esvelt: El Cisne, gairebé homònim. El meu pare sempre havia tingut una bona dosi de cultura -popular, si és vol- i lletraferidura, tot i ser fill d’un picapedrer com ell i d’una mare provinent de la pagesia. El veig assegut en una cadira als matins al costat de la finestra de casa amb un llibre a les mans en temps del meu batxillerat, un llibre d’aquells que acumulàvem a casa i que ens havien regalat -dèiem- a La Caixa. En arribar de l’Institut de Maó tard a la nit perquè hi cursava estudis a partir del capvespre, el record immers en la Roma del “Jo, Claudi” de Robert Graves.  En efecte, les sèries i les pel·lícules.

Però el que jo no havia viscut mai, tot i que li n'havia sentit a parlar moltes vegades i me les imaginava -me les imagin encara-, són les seves sessions de cinema de cap de setmana quan encara era fadrí, a les quals també hi assistia la seva germana, que donava un cop de mà abans i després de les projeccions. Aquella cultura cinematogràfica adquirida al cinema des Mercadal -avantguardista en aquest sentit per l’època- l’havia dut a ell, com també a la seva germana, a identificar després títols de pel·lícules, i noms d’actors i actrius pronunciats amb literalitat poc anglesa en reaparèixer a la petita pantalla del menjador de casa.  

Durant aquells anys de pel·lícula -ell havia començat a sobrepassar la trentena- coneixeria la meva mare al poble, hi festejaria durant cinc anys i l’any 60 s’hi casaria, el mes d’octubre també.  

El cinema nord-americà dels darrers anys 40 i dels anys 50 representa per a mi, per tant, un estret lligam amb el meu pare, que va molt més enllà de l’època. Veure una pel·lícula hollywoodenca sobrepassa llavors els límits de la pantalla, de l’entramat, de la història, de l’acció, de la fotografia o de la música i assoleix caires emotius, sentimentals i íntims que es poden fer molt enfora d’aquells que es puguin desprendre del relat cinematogràfic intrínsec. Els dos únics aspectes que m’hi separen del tot són la llengua, ja que solec veure els films en l’idioma original, i -sobretot- la censura, l’estisorada d’escenes que poden anar molt més enllà d’un bes.

En resum: el record de mon pare com a estímul íntim i personal per retornar als mites del cinema i a partir d’ells descobrir -amb l’evocació d’un interlocutor que ja mai més no em respondrà- les qüestions que em sorgeixen i que més d’una vegada em duen a exclamar interiorment: “Si ell ho hagués sabut, açò!”. Es tracta aleshores del meu particular cel·luloide ocult. Això és el que m’ocorre en veure sobretot les pel·lícules de Joseph L. Mankievicz o d’Elia Kazan o en llegir les memòries de Gore vidal...

Un dels DVDs que aquesta vegada he rescatat d’entre les poques pel·lícules de l’època que tenc a casa és “Rebel Without a Cause”, “Rebelde sin causa”, de Nicolas Ray, adquirida segurament de segona mà al mercat des Freginal de Maó...  El diàleg imaginari s’estableix en aquesta ocasió amb motiu d’una de les cintes que no era entre les seves preferides, però això també és al marge, perquè a mi em proporciona tanmateix allò que normalment em duu a la recerca, és a dir, l’anhel de descoberta de la seva visió, contrastada -més que no contraposada- amb la meva. I d’altra banda emperò, ¿com no l’havia de reconèixer i admirar ell, la pel·licula, amb James Dean i Natalie Wood, en tornar a reaparèixer retransmesa un dia passats els anys a la televisió, molt probablement en una sessió de dissabte capvespre en què tos dos seiem al sofà del menjador?  

Tot i que s’inserissin en uns mateix espai de temps, la realitat de la societat nord-americana reflectida a la pantalla, la d’aquells tres joves estudiants universitaris rebels i conflictius de casa burgesa, no tenia res a veure amb la seva realitat d’aquells mateixos anys 50. Al cap i a la fi -i aquí rau la flagrant extemporarietat d’aquell cinema de poble-, el context d’aquell espectador accidental era ben diferent. ¿Com s’entenia que aquella joventut que ho tenia tot -inclosa la bona educació familiar i acadèmica- fos tan malcriada, es rebel·lés contra els pares i l’autoritat, es barallés a navallades, fes carreres de cotxes a tota velocitat a fi de demostrar qui era el valent que els conduís fins al límit abans de despenyar-los?  Quin problema tenien si per una altra banda ho tenien tot? Com s’explicava l’ambigüitat d’aquell triangle amorós i d’amistats? Tot plegat massa desconcertant...  

El meu pare no s’hi hagués pogut identificar mai amb aquells joves, mai no hagués pogut tractar d’aquella manera els seus, de pares, a qui no només tractava de vós, sinó a qui a més tenia un respecte inqüestionable, mai no hagués pogut fer tals animalades...  L’ídol ètic i estètic del meu pare no era James Dean ni fer-hi prop, sinó més tost Humphrey Bogart.  Així i tot, en Dean hi vaig descobrir el seu mateix gest de pentinar-se els cabells laterals amb la mà contrària i el braç alçat per damunt del cap.       

Gore Vidal, Palimpsest: a Memoir (Notes)

Després de la seva tercera novel·la, “The City and the Pilar” (1948), “Palimpsest: a memoir” és la segona obra que he llegit de Gore Vidal. Escrita entre Itàlia i els EEUU al 1994 –any en què va morir el meu pare-, es tracta del seu primer llibre de memòries. L’autobiografia abasta fins al 1964, tres anys abans del meu naixement. Vidal tenia aleshores trenta-nou anys. Tant ell com el meu pare havien nascut al 1925, però a milers de quilòmetres de distància, l’un a Nova York i l’altre a Menorca, una illa perduda enmig de la Mediterrània occidental...

En un post anterior ja vaig explicar que la novel·la l’havia comprada a l’agost passat en una llibreria londinenca. El llibre de memòries, en canvi, el vaig adquirir a la llibreria berlinesa Prinz Eisenherz durant la meva estada a la capital alemanya al gener. De fet, i per tancar un dels cicles concèntrics entorn de Vidal, he acabat de llegir “Palimpsest” fa uns quants dies també a Berlín durant la meva estada recent a la ciutat durant les vacances de Pasqua. Ja que hi som: de Berlín he arribat avui mateix a Menorca amb un comodíssim vol directe de la companyia aèria Airberlin a primera hora del matí. Aquest recorregut geogràfic, vital o literari meu no se li hagués pogut passar pel cap al meu pare –ni molt manco. En relació als viatges en avió val a dir, no obstant això, que Gore Vidal era fill del primer instructor aeronàutic de l’Acadèmia Militar dels Estats Units i al 1964 ja havia creuat unes quantes vegades l’Atlàntic.

El que sí que tenien en comú, en canvi, Vidal i el meu pare, encara que cap dels dos ho arribi o ho arribés a saber mai, i tot i que des de perspectives diametralment diferents, era Hollywood. Gore Vidal va treballar per a la Metro Goldwyn Mayer durant la segona meitat dels anys cinquanta. Si a la pantalla del cinema Cisne de Can Serra des Mercadal, on el meu pare i la seva germana, la tia Ton, assistien regularment els cap de setmana, apareixia rugint el lleó, això volia dir que la pel·lícula seria bona, així com ens deia també de petits el meu pare. Abans de casats i tenir els fills, tots dos germans es van formar en la cultura cinematogràfica nord-americana al poble i, malgrat que mal pronunciats com arribarien a descobrir anys més tard, idolatraven els noms dels seus actors preferits i els prenien com a model de la seva pròpia imatge, i no sempre l’exterior.

De tota aquella cultura a mi anys més tard m’impactarien, tant durant la meva adolescència com al llarg de la meva joventut, les versions cinematogràfiques de Tennesse Williams, qui Vidal anomena “The Bird”: “A Streetcar Named Desire” (1956), amb Vivien Leigh i Marlon Brando, o “Cat on a Hot Tin Roof” (1958), amb Eisabeth Taylor i Paul Newman. Per cert que a la seva autobiografia Vidal també parla de grans moments de la seva amistat amb Newman i la seva dona Joanne Woodward. 

Gore Vidal va treballar juntament amb Williams en el guió de “Suddently, Last Summer” (1959), dirigida per Joseph Mankiewicz. Al llibre Vidal explica que havia volgut que el paper de la mare de Sebastian fos interpretat per Bette Davis, qui també amb Mankiewicz havia rodat al 1950 “All above Eve”. Finalment el paper el va interpretar Katherin Hepburn. De Bette el meu pare també deia el que deien molts espectadors quan d’alguna manera eludien la seva manca d’excepcional bellesa hollywoodenca, és a dir, que era molt bona actriu. En relació al paper interpretat per Montgomery Clift, Sebastian, Vidal també conta que una vegada un policia estatal el va aturar quan anava conduint per sobre del límit de velocitat permesa, que el va reconèixer de la Televisió, que el va advertir en lloc de fer-li una citació i que aleshores li va demanar: “That guy in ‘Suddently, Last Summer’; he was queer, wasn’t he?” Vidal li va respondre que sí, i que si no hagués estat per la tot poderosa “Roman Catholic Legion of Decency” el secret hauria estat revelat. Fa una estona acab de descobrir a la Internet Movie Database (Imbd) que els exteriors de la pel·lícula van ser rodats a Girona i a Mallorca.

El darrer treball de Gore Vidal per a una producció de la MGM de Hollywood va ser la seva col·laboració en el guió de “Ben-Hur”. Vidal, però, no va aparèixer mai en els crèdits. L’armamentístic, bel·ligerant, fatxa i homòfob Charlton Heston es va negar a acceptar que els diàlegs ambigus del príncep jueu Ben Hur amb el seu antic amic Messala, cap militar de les legions romanes, fossin obra seva. 

Gore Vidal, "The City and the Pillar"

Per establir les coordenades del temps de vegades penso en els meus avis per part de pare o en el meu pare mateix –les referències culturals de la meva infantesa a Menorca-, i em deixo sorprendre per distàncies que van molt més enllà de la cronologia. Quan Rock Hudson va morir de la sida el 2 d’octubre de 1985, el meu pare, que va néixer el mateix any 1925 que l’actor, en sentir la notícia –ell i jo érem tot sols al menjador de casa nostra amb la televisió encesa-, el meu pare va dir en veu alta que sempre s’ho havia pensat, que Rock Hudson era homosexual. Jo aleshores era a punt de fer els 18 anys i partir cap a Barcelona a estudiar. El que no sabia el meu pare era que jo, més que no pas per Hudson, sempre m’havia sentit més atret pel protagonista de “La gata sobre el tejado de zinc”: Paul Newman també havia nascut el 1925.

Qui també va néixer el 1925 va ser Gore Vidal i als 21 anys va escriure “The City and the Pillar”, l’altra novel·la que vaig comprar ràpid i corrents a l’Oxford Street de Londres la darrera setmana del mes d’agost passat. No cal parlar de les distàncies de tota mena que hi havia ja aleshores entre la Menorca rural del meu pare i el Nova York dels darrers anys de la Segona Guerra Mundial.

Vidal explica al prefaci de la nova impressió del llibre el 1994 que un cop publicada l’obra per primera vegada el 1948 va enviar un exemplar a Thomas Mann, qui es va limitar a qualificar-la d’”obra noble”, però que en realitat no va llegir fins a alguns anys més tard quan l’autor alemany havia reprès l’escriptura de “Bekenntnisse des Hochstaplers Felix Krull”. (No he llegit aquesta obra de Mann, però en vaig veure una versió cinematogràfica i ara fa poc la vaig aconseguir a la Buddenbrook Haus de Lübeck, la ciutat de naixement de l’autor.) Gore no va saber fins a principis dels anys noranta a través d’un biògraf de Mann que el seu llibre, considerat la primera novel·la obertament homosexual, havia impressionat l’autor de “Der Zauberberg”. I per força ho havia de fer: el fill homosexual de Mann, Klaus, s’havia suïcidat el 1949.

El noi homosexual de “The City and the Pillar”, Jim Willard, és al seu torn un noi de la tradicional Virginia que, després de tenir la seva primera experiència sexual amb Bob al costat del riu i haver-se enrolat aquest en la marina mercant, decideix marxar a Nova York i treballar en un vaixell creuer. Jim somnia a retrobar Bob i mentrestant, Siddharta cosmopolita, aprendrà de la vida: tindrà una relació amb un actor hollywoodienc egocèntric i amb un escriptor pessimista i frustrat, coneixerà Mary i tots tres viatjaran al Yucatán... Durant la guerra s’allistarà juntament amb l’escriptor a l’Exèrcit i serà transferit ell tot sol a les forces armades de l’aire. En serà dispensat en contraure reuma artrític, tornarà a Nova York i s’abandonarà a la vida sexual de la ciutat. Finalment rebrà una carta de la mare, que l’espera per Nadal i en la qual li informa que Bob s’ha casat i té una filla. Després de vuit anys Jim torna a la seva ciutat i s’ofega en la mentalitat conservadora dels seus, que l’intenten convèncer que s’estableixi i es casi jove: “settle down”. Es retroba amb Bob durant un sopar convidat per la seva esposa. El riu desemboca violentament en un hotel de Nova York després de prendre unes copes: Jim, ansiós per reprendre el cabdal vital que va néixer un dia durant la seva primera joventut, vol tornar a fer l’amor amb Bob. Però l’amic navega a contracorrent i s’hi resisteix. Jim, més fort que ell, l’acaba sotmetent.